diumenge, 27 de maig de 2018

Turquia 18. Pisídia. Termessos.

Vam continuar la nostra ruta fins a Termessos, l’última visita d’aquest viatge. Aquesta ciutat pertanyia a la regió de Pisídia, una altra de les regions de l’Àsia menor, juntament amb Lícia i Pamfília. Termessos es trobava a la cruïlla d’aquestes tres regions. 

No hi ha massa informació sobre els orígens d’aquesta ciutat, però es pensa que la va fundar una tribu anomenada Pisídic i ells s’autoanomenaven solymi (no tinc ni idea de com s’hauria d’escriure en català). Segons el geògraf i escriptor grec Estrabó, que va viure a cavall entra abans i després de la nostra era, aquest nom vindria de Solymeus, un deu d’Anatòlia que més tard es va associar a la figura de Zeus i així va sorgir el culte a Zeus Solymeus. S’han trobat algunes monedes encunyades aquí en les que hi ha la figura d’aquesta divinitat i el seu nom. 

La ciutat de Termessos es va construir sobre una plataforma natural a les muntanyes Taurus, a 1665 metres d’alçada, en un terreny rocós i envoltada de boscos. Actualment el recinte arqueològic forma part d’un parc nacional. 

La primera menció que hi ha d’aquesta ciutat es en la ilíada, el poema èpic escrit per Homer en el segle VII a. C.: el rei de Lícia encarrega a Belerofont, l’heroi grec que cavalca un cavall alat anomenat Pegàs, que vagi a conquerir Termessos. Ho aconsegueix gràcies a que va sobrevolar la ciutat amb el seu cavall, tot apedregant a la gent des de l’aire fins aconseguir la seva rendició. 

Per què calia atacar-la des de l’aire? Doncs perquè està en una ubicació de difícil accés. Sobre la muntanya, amb parets força dretes, per on no es podia accedir, i l’única via per arribar a dalt passava per una gorja estreta que era fàcilment defensable. 

La primera menció històrica que hi ha és de l’any 334 o 333 a. C. quan Alexandre magne va passar per aquí. Segons l’antic historiador Arrià, Alexandre volia anar de Frígia cap a Pamfília i la ruta passava per Termessos. La situació de la ciutat segons relata aquest historiador era estratègica: estava sobre una roca de difícil accés que era fàcil de defensar. Sembla ser però que hi havia altres rutes més fàcils en que no calia pujar fins a Termessos. No està clar perquè Alexandre va escollir aquest camí. 

El cas és que va assetjar a la ciutat sense aconseguir capturar-la. Va passar molt de temps intentant creuar el pas d’accés però els habitants de la població l’havien tancat. Això el va revoltar i es va entossudir en conquerir la ciutat i la va sotmetre a un llarg setge. No va tenir èxit i va acabar abandonant. Va ser una de les dues ciutats d’Àsia menor que els macedonis no van aconseguir conquerir. 

A la mort d’Alexandre hi va haver un altre episodi rellevant que es va desenvolupar aquí. Era l’any 319 a. C. quan un dels seus generals, Antígon, es va proclamar la màxima autoritat d’Àsia menor. Això el va portar a enfrontar-se al seu rival Alcetas que tenia el suport de Pisídia. Antígon tenia un exercit molt més important que el seu rival, pel que Alcetas i els seus homes es van refugiar a Termessos. La gent de la ciutat es van comprometre a ajudar-los i els van acollir. 

La cosa es va complicar quan Antígon va acampar allà a la vora, reclamant que l’hi entreguessin al seu rival. La població de Termessos tenia postures oposades: per una banda els ancians volien preservar la ciutat i evitar que l’ataquessin i volien entregar a Alcetas. Per altra banda, els joves consideraven que era el seu deure respectar la paraula donada de protegir-lo a ell i els seus homes. 

Els ancians van enviar un missatge a Antígon dient-li que li entregarien a Alcetas. Per la seva banda els joves estaven disposats a lluitar contra Antígon per defensar-lo. Alcetas, sabent que l’anaven a capturar i abans de caure en les mans de l’enemic va preferir el suïcidi. 

Després de la seva mort els ancians van lliurar el cos a Antígon, que el va tractar sense cap mena de respecte durant tres dies, per deixar-lo totalment destrossat abandonat en un racó abans de marxar de Pisídia. Els joves, molt ressentits amb la postura dels ancians de la ciutat el van enterrar amb tots els honors en un monument funerari que van construir. 

Va ser capturada pels ptolemeus i segons una inscripció que s’ha trobat en el segle II a. C. Termessos estava en guerra amb les ciutats de la lliga lícia però es desconeix el motiu de la guerra. 

A Psídia hi havia una altra població a 85 km d’aquí, Termessos Minor, que es va fundar en el segle II a. C. 

Va tenir bones relacions amb el rei de Pèrgam i va ser un aliat de roma. L’any 71 a. C. el senat de roma va concedir a la ciutat l’autonomia, com consta en les monedes encunyades aquí. Va conservar aquesta independència durant molt de temps. 

No se sap ben be quan va començar el declivi de Termessos. Sembla que podria ser degut a l’esfondrament de l’aqüeducte per culpa d’un terratrèmol, i que sense aigua la població no pogués sobreviure. Ni està clar quan va passar això. Hi ha constància que els primer anys de l’època cristiana aquí hi havia un bisbat. I l’altra data de la que hi ha constància és que en el segle V estava deserta i després va quedar oblidada. 

No va ser fins a començaments del segle XIX que van arribar per aquestes terres els primers exploradors europeus. L’any 1847 es va publicar el primer llibre (em sembla que era el primer) sobre un viatge a Lícia, en que es parlava de la ciutat. 


Cap als anys 80 del segle XIX un investigador polonès, Karol Lanckoroński, va dibuixar el plànol de la ciutat que es va publicar en un llibre sobre les ciutats de Pamfília i Pisídia. Aquest investigador en parlar de Termessos explicava que de de totes les ciutats de Pisídia que he visitat aquesta era la més peculiar i la que tenia una posició més estratègica, ja que era com una torre de vigilància, que permetia tenir visibilitat sobre tota la vall i a més quedava amagada envoltada de muntanyes. 

Després de les investigacions que es van fer en el segle XIX, em sembla que no s’han continuat fent excavacions per aquí. 

El lloc és impressionant. Hi ha un camí marcat entre les roques i la vegetació i es van trobant algunes de les restes d’aquesta antiga ciutat. 

Les muralles es van construir en el període hel·lenístic. El que es coneix com el carrer del rei, és del segle II d. C. i es va finançar amb la contribució de la població. Em sembla que és el camí que es va seguint quan es visita el recinte arqueològic. 

El carrer del rei portava fins al centre de la ciutat, a l’interior de les muralles. En una de les portes de la ciutat es va trobar una inscripció de quatre o cinc línies que inclou xifres, i uns daus; amés hi ha el nom de la divinitat a la que sol·liciten la seva ajuda. Això fa pensar que la gent d’aquí estava interessada en conèixer la seva bonaventura.

Hi havia un conjunt de cisternes, tallades en el terra i arrenglerades; em sembla que n’hi havia cinc. 

La ciutat tenia una plaça, en una esplanada, on hi havia els edificis oficials. L’àgora tenia el terra recobert per grans lloses de pedra i els edificis del voltant tenien porxos. En un dels edificis de dos pisos d’aquest plaça es va trobar una inscripció en la que es parla de la relació d’amistat entre el rei de Pèrgam, Attalos II (va regnar entre 150 i el 138 a. C. ) i els termessos. 

Molts dels edificis de dos pisos que tenia la ciutat s’haurien construït en el segle I d. C. 

Caminant entre les roques es van trobant restes, però costa imaginar la ciutat. El més espectacular és el teatre, amb vistes sobre la plana de Pamfília i Pisídia. Em sembla que es va construir en el període hel·lenístic, que la ciutat va gaudir de gran prosperitat. Aquest teatre tenia cabuda per més de 4000 espectadors. 

Molt a la vora del teatre hi havia l’odèon, construït en el segle I a. C.; era un edifici cobert i la llum entrava per uns grans finestrals. Comparat amb el teatre era molt petit, només hi cabien uns 600 o 700 espectadors. Sembla ser que estava decorat amb marbres de colors, i que podia haver servit també de lloc de reunió del consell de la ciutat. 

Hi havia també sis temples, quatre d’ells bastant propers en la zona de l’odèon i devia ser un espai sagrat. Un dels temples estava dedicat a Zeus Solymeus, un altre a Artemisa, i els altres quatre no se sap a quina divinitat estaven dedicats. La majoria d’ells devien construir-se entre el segle II i III d.C. 

En la part del cementiri es poden veure les tombes tallades a la roca. Una d’elles es pensa que correspon a Alcetas, ja que està decorada amb la figura d’un guerrer a cavall. 

Acabada la visita de Termessos vam tornar cap a Antalya per agafar el vol de tornada cap a casa.

Ha sigut un viatge ric en historia, que m’ha permès descobrir regions amb una passat molt interessant i que no tenia ni idea de la seva existència. Lícia, Pamfília, Pisídia... noms que no havia sentit mai. La lliga Lícia i la importància que va tenir en el desenvolupament d’aquesta regió. El gran Alexandre, que apareix en més d’un viatge i que aquí està present en tots els racons i ciutats.

dilluns, 21 de maig de 2018

Turquia 17. Lícia. Elmali.

No sé segur si es diu Elmali o Elmani. Es troba a l’interior, en un turó envoltat de pics de diferents alçades, el més alt és el pic Elmali, de 2500 metres. Per arribar aquí es creuen un parell de ports d’uns 1500 metres. 











S’han trobat evidencies de en aquesta indret s’extreia coure ja en el 2500 a. C. En l’època de la lliga Lícia formava part de la ruta comercial. 

Nosaltres no vam gairebé res de la ciutat que em va semblar moderna. Vam aturar-nos aquí per visitar la mesquita de l’època otomana, la mesquita d’Omar paixà, construïda en el 1602 i restaurada dos cops. El minaret es va ensorrar en el 1929 i es va refer conservant la forma original.

Es troba en una gran plaça, i hi ha un gran pati central tot en marbre. És un complex format per la pròpia mesquita, la font al centre del pati, una tomba, una escola de teologia i uns banys. Va ser graciós perquè teníem ganes d’anar al bany i vam baixa cap avall, però resulta que aquells eren els banys d’homes. Els de les dones estaven a fora, al centre de la plaça. 

Al costat de la mesquita comença el mercat, que suposo que es va construir més o menys en el mateix període. Va ser una llàstima que en ser diumenge estava pràcticament tot tancat. Tan sols tres botigues obertes. Una venien estris d’alumini, majoritàriament objectes de cuina. El forn de pa estava obert, amb el que vam aprofitar a fer un mos i prendre un te al bar del costat. L’altra botiga oberta venien dolços i llaminadures. Un home gran assegut en un tamboret baixet al costat de la seva paradeta, just davant d’on nosaltres preníem el te.

16. Grècia. Illa de Kastellorizo o Meis

Per un dia canviem de país. L’illa grega de Kastellorizo o Meis (en turc) està just davant de Kas i hi ha un ferri que en mitja hora et deixa allà. Com que era dissabte hi havia molta gent, sobretot famílies. El ferri sortia a les 10 del matí, però com que es canvia de país, cal passar primer el control de passaports. Tenien una llista i anaven cridant a la gent, llaors et tornaven el passaport, Després el control de l’equipatge. El ferri de tornada sortia a les 4 de la tarda. Suposo que a l’estiu n’hi ha més. En arribar a l’illa cal passar altre cop el control de passa port. Tot el procés és força lent. 

El ferri aprofita el trajecte per portar el menjar fresc a Kastellorizo, com fruites i verdures. Una de les fruites que abunda en la zona de la costa Lícia son les taronges. L’illa és bastant àrida i aquest productes els hi ha de portar d’altres llocs; queda més propera la costa Turca que cap de les illes gregues, pel que és més econòmic abastir-se a Kas. 

La vida en aquesta illa gira al voltant del mar, i actualment també del turisme. Havia arribat a tenir uns 20.000 habitants mentre que ara no arriba als 300. I part de la seva població és gent vinguda de fora. 

Kastellorizo es troba a uns 3 Km de Kas. El seu nom antic era Megisti, que vol dir gran. Això sorprèn una mica sent així que té una superfície de 9 Km2, però és que és l’illa més gran de l’arxipèlag del dodecanès que està format per catorze illes. 

Té un port natural molt protegit el que ha fet que estes en permanent disputa. Les restes arqueològiques trobades indiquen que ja estava habitada en el neolític i s’han trobat objectes de la civilització micènica (cap al 1300 a. C.). En el segle IV a. C. depenia de Rodes; d’aquesta època s’han trobat algunes tombes amb objectes valuosos, com una corona en or que està al museu arqueològic d’Atenes. 

Va formar part de la Grècia antiga fins a l’any 146 a. C, quan passa a formar part de l’imperi romà. Va ser en el període bizantí quan va rebre el nom de Kastellorizo. Els cavallers de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, els cavallers de Rodes, van fer construir el castell en pedra vermellosa sobre el turó l’any 1306. Feien servir l’illa com a presó i lloc d’exili. 

A partir del 1440 va anar passant d’unes mans a les altres. Primer els mamelucs, que la van controlar durant deu anys, fins que va ser conquerida per la corona d’Aragó, per l’almirall Bernat i de Vilamarí. Vint anys més tard va ser el regne de Nàpols qui l’havia conquerida (1470), però tan sols deu anys després van apoderar-se’n el sotomans, i en el 1498 torna a dependre del regne de Nàpols. Després va dependre d’Espanya, a continuació de la república veneciana, i en el 1686 tornava a mans dels otomans. Després va estar sota control grec, i altre cop els otomans. 

Durant dos anys, 1913-1915, va gaudir d’autonomia. Després noves tandes d’ocupació: França, bombardejada per Turquia, Itàlia i Regne Unit. L’any 1926 la va sacsejar un fort terratrèmol i a començaments de 1945 va patir un greu incendi que va destruir la meitat de les cases. Finalment, el 22 de març de 1945 va passar a ser oficialment una illa grega. 

Una historia convulsa per una illa encantadora. Només hi ha una població en la badia que mira cap a la costa turca. Hi ha un vaixell militar i alguns soldats que estan per allà gaudint d ela tranquil·litat que s’hi respira. 

A finals del segle XIX va començar el benestar de la població, gràcies al seu port, a la pesca i als vaixells que s’hi aturaven. Va ser llavors quan es van començar a construir cases elegants tot al voltant de la badia, que són ls que es veuen ara. 

En aquesta illa es va rodar la pel·lícula “Mediterráneo” que en el 1991 va guanyar un oscar a la millor pel·lícula estrangera. Narra la historia d’un grup de soldats italians que els envien durant la segona guerra mundial a aquesta illa. Això ha constituït un reclam turístic. 

Jo no vaig pujar al castell, vaig preferir recórrer els carrers de la part baixa. Tenia ganes de veure el museu però no vaig aconseguir trobar-lo. Si que vaig pujar a la resta d’una torre suposo que de vigilància, des de la que hi havia bona vista sobre la badia. Tampoc hi havia gaire gent pel carrer per poder preguntar. 

Un parell d’esglésies que vaig trobar estaven tancades; una estava força deteriorada però l’altra molt ben conservada pintada de blanc amb ribets blaus. Les façanes d’algunes cases pintades de color pastel. 

Hi ha també una mesquita, convertida en museu i també tancada. Suposo que per ser temporada baixa de turisme. O sigui que em vaig dedicar a passejar pels carrerons i placetes. Vaig tenir temps de donar un parell de voltes al poble, seure en un banc al sol, fer l’aperitiu, dinar.... una illa relaxada. 

Molt puntual va tornar a sortir el ferri que ens tornava cap a kas i el bullici de la ciutat en dissabte al vespre. No és que fos exagerat, però una mica més d’animació que els altres dies.



Turquia 15. Lícia. Patara.

No massa lluny de Xanthos i de Kas, hi ha el recinte arqueològic de Patara i a uns 15 minuts caminant, s’arriba al mar, a una platja que té uns 12 Km de llarg. Patara és parc nacional amb una gran diversitat d’ocells. 

Patara era una de les sis ciutats més importants de Lícia. Estava a la desembocadura del riu Xanthos i va ser el major port naval i comercial de la lliga Lícia, el que va fer que la ciutat fos molt pròspera i rica. 

Quan Alexandre va conquerir la ciutat el seu port va començar a agafar rellevància . Més tard, en el període romà, va ser la capital de les dues províncies, Lícia i Pamfília. Hi ha constància de que l’any 138 a. C. tenia uns 20 mil habitants i era una de les ciutat més importants d’Anatòlia, darrera de Efes. 

Tant l’emperador Vespasià com Adrià i la seva dona van visitar la ciutat i van fer aportacions econòmiques significatives per millorar la ciutat. 

Com ja havia comentat en una altra ciutat costanera, Sant Pau també va fer una parada en aquesta població, per canviar de vaixells de camí cap a Jerusalem. Aquí s’hi va aturar quan feia el seu tercer viatge. I sant Nicolau, el bisbe de Myra del que també he parlat, va néixer aquí cap al 170 d. C. 


A l’igual que les altres ciutats costaneres Lícies va patir els atacs pirates, a partir del final del període romà. Van haver de crear muralles per protegir-se i es van replegar en un extrem de port. Hi ha escrits que mencionen que en el segle IX Patara, tot i que seguia sent important, era més un poble que una ciutat. 

Un segle més tard es va convertir en la base naval de l’imperi bizantí i el port es va utilitzar fins a finals del segle XV. L’acumulació de sediments i llots el van deixar inoperatiu amb el que la zona es va tornar pantanosa i infectada de malària. 

Hi ha un arc de triomf que era la porta d’entrada a la ciutat, tal i com consta en una inscripció que diu “El poble de Patara, capital de la nació Lícia”. Es va construir en honor del governador general de Lícia i Pamfília Mettius Modestus, que va visitar la ciutat cap a l’any 100 d. C., durant el mandat de l’emperador romà Trajà. 

Un cop creuat l’arc hi havia un carrer de 23 metres d’amplada que portava fins al centre de la ciutat. Aquest carrer tenia porxos suportats per columnes als dos cantons. 

Prop de l’arc de triomf s’hi ha trobat un bust d’Apol·lo, el que f pensar que hi havia un temple dedicat a aquesta deïtat. Ara be, aquest temple encara no s’ha trobat. 

Un dels problemes de Patara és la seva proximitat al mar; bona part de l’antiga ciutat segueix coberta per les dunes. Es van fer excavacions per desenterrar-ho però queda molt per fer. 

Tornant al temple d’Apol·lo, sembla ser que tenia tant bona reputació com el tempel de l’illa de Delos, prop de Mikonos. I l’oracle de Patara es diu que rivalitzava amb l’oracle de Delfos. Es creia que Apol·lo vivia a l’estiu a Delos i a l’hivern a Patara. Quan estava en cadascun d’aquests llocs s’interpretaven els auguris i prediccions. 

Hi havia un pou octogonal en el que encara es veuen canalitzacions d’aigua. 

L’edifici del parlament, on es reunien els representants de la lliga Lícia. Una sala amb seients en pedra en semicercle. L’entrada amb una arcada es conserva a l’igual que el seient del president de la lliga. 

Prop de la porta hi ha la base del que era un pou o cisterna octogonal. I més enllà les restes d’una basílica, que diuen que tenia el terra cobert de mosaics; es va construir a començaments del segle VI d. C. 

Prop de la basílica hi havia els banys de Vespasià; sembla que són els banys romans més antics de Lícia. Hi havia també els banys del port o banys dels dàtils, ja que estan prop d’unes palmeres datileres. Es van construir també en elperiode romà i es van seguir emprant en en l’època bizantina. 

Hi ha un carrer amb columnes en marbre, a banda i banda, que està parcialment cobert d’aigua. Es va construir en el període hel·lenístic i reutilitzat després en temps dels romans. Com en els altres llocs que hem anat visitant, el terratrèmol que va afectar a tota Lícia aquí també va fer cedir el terreny. 

Un dels edificis que s’ha restaurat és el de l’assemblea. Aquesta construcció ha passat per diverses remodelacions. Es va construir a finals del període hel·lenístic, segle I a. C. i era el lloc de reunió de la lliga Lícia. Quan Lícia va quedar annexionada a l’imperi romà Patara va continuar sent la capital de Lícia i l’assemblea es continuava utilitzant, tot i que es va remodelar. 

En el segle I d.C. se l’hi va voler donar un doble us, per poder-la utilitzar també com a sala de concerts, així que es va ampliar i fer canvis substancials. En el segle V d. C. la ciutat es va fer més petita, es van haver de construir noves muralles protectores i es van utilitzar pedres de l’edifici de l’assemblea per a la seva construcció. 

És un racó molt agradable, petit, una graderia semicircular en pedra, davant del que seria l’escenari on m’imagino que on es posaven els que presidien la reunió. 

Diuen que Montesquiu en la seva obra “’L’esperit de les lleis” del 1748 deia que Lícia era un excel·lent exemple de república confederada. A mi m’ha sorprès molt descobrir Lícia de la que no en sabia res i m’ha agradat aprendre alguna cosa de la seva historia. 

Mes enllà hi ha l’amfiteatre, un dels més grans d’Anatòlia i sembla que a dalt de tot hi havia un temple dedicat a Dionís. És curiós trobar aquestes dues construccions tant properes, i amb una forma força similar, en el sentit que son dos espais amb una graderia semicircular en pedra amb un escenari. Hi ha algunes pedres en les que es veuen gravats, tot i que força desgastats. 

Altres descobertes que s’han fet aquí són el far, que es diu que és el més antic del mon. Una necròpolis del segle VII a. C. amb tombes de diferents tipus. S’han trobat rètols de “carretera”, en els que s’indica la distancia entre ciutats Lícies. Els va encarregar l’emperador Claudi i es diu que son les senyals de carretera més antigues i més clares. Prop del port hi ha també el graner d’Adrià que tenia 8 compartiments. 

Una mica saturats de ciutats romanes vam anar cap a la platja. Molt llarga i amb unes bones dunes. Algunes instal·lacions, bars, allotjaments, tancats i no sé si abandonats. Esperava poder beure alguna cosa allà i no hi havia res obert. 

Des d’aquí vam tornar altre cop cap a Kas on vam anar a sopar en una placeta molt tranquil·la. La majoria de locals munten les taules a fora, i és temptador, però a finals de març hi fa fred. Jo acabava menjant cada dia amb la jaqueta posada. El menjar molt bo: una amanida de patata i escalivada i uns calamars a la planxa.

diumenge, 20 de maig de 2018

Turquia 14. Lícia. Canyó de Saklikent.

Prop de Xanthos, entre dues muntanyes hi ha el canyó de Saklikent que des de l’any 1992 és un parc nacional. 

És el tercer més llarg d’Europa. Té 18 Km de llarg i una amplada d’uns 300 metres. Els dos canyons més llargs que aquests són el Verdón a França i el de Vikos a Grècia. 

En turc Saklikent vol dir “ciutat amagada”. L’aigua que circula per aquesta gorja prové de la neu fosa de les muntanyes Taurus i alimenta al riu Xanthos. Entre els mesos de novembre i març el nivell de l’aigua és elevat i no es pot entrar massa endins. 

A finals de març ens vam trobar amb aquest problema, no es podien fer masses quilometres endins. Es va per unes passarel·les ancorades a la roca. Arriba un punt en que s’acaben aquests passos i s’ha d’anar per l’aigua (a parti d’Abril està permès). Allà mateix lloguen sabates d’aigua per si no en dus per caminar per les pedres i el llit del riu. 


Com que és molt estreta la gorja gairebé no hi ariba la llum de sol. És molt ombrívol i fresc. És una de les atraccions rellevants del país. Cada any hi passen unes 250.000 persones. 


A partir del lloc on nosaltres ja no vam poder arribar hi ha coves que s’havien utilitzat en la prehistòria. Se n’han trobat 16. 


Aquest canyó té un desnivell de 700 metres entre l’entrada i la sortida. Llegeixo que en alguns punts s’ha de fer grimpada si es vol creuar tot. 












En el parc nacional es poden trobar pins negres i vermells, així com cedres i altres plantes. Nosaltres tan sols vam visitar les gorges i després vam dinar en un local que hi havia a l’entrada. Un racó ombrívol i molt agradable, a tocar del riu.