diumenge, 21 de gener de 2018

4_Albània. Gjirokaster

Vam continuar ruta cap al sud, direcció a Gjirokaster. Pel camí m’expliquen algunes coses sobre la vida aquí. Un dels temes és l’habitatge si compren o van de lloguer. En general la gent prefereix comprar, però no es demana hipoteca sinó que és la família la que et deixa els diners per tirar-ho endavant. L’altra tema que recordo és sobre el nivell econòmic. Les pensions són una desena part de les nostres, però també els sous i el nivell de vida, al menys els lloguers també son una desena part dels nostres. Evidentment tot es aproximat.

El trajecte fins a Gjirokaster és agradable, tot i que en alguns trams vam trobar molt embotellament. El que em va xocar va ser trobar ramats de galls d’indis. També de cabres, però això és habitual, lo dels galls d’indi em va sorprendre, sobretot quan anaven amb el seu pastor. 

Vam dinar pel camí, en una gasolinera on em vaig prendre un plat tant poc original com bistec amb patates. Quan vam arribar a Gjirokaster ja era fosc, com és habitual en aquesta època de l’any, que el dia no dura res. 

Tornava a ploure. Vam passejar una mica per la ciutat d’estil otomà, amb carrers empedrats, sempre en pendent. Aquí també cases amb les finestres tapades amb plàstic per fer una càmera protectora i evitar que es trenquin els vidres. 

Vaig sopar en un hotel amb estil soviètic però molt bon menjar. Vaig prendre una mena de mandonguilles amb salsa de tomàquet i formatge. Quan seus a taula et serveixen també olives i formatge. De postres la baclava d’aquí que no té mel, sinó almívar i és més lleugera. Per veure el vi i el raki no poden faltar mai. Ens va valdre uns 700 leks que equival a menys de 6 euros. Per aquí els cambrers, i la gent parlen italià i també una mica de castellà. 

Gjirokaster està al sud del país, a uns 200 Km de la capital i a no més de 35 Km de la frontera grega. Forma part de l’antiga regió d’Epir, que s’estenia entre el que avui és el sud d’Albània, el nord-oest de Grècia i em sembla que també agafava una part de Macedònia. 

Aquesta ciutat està a la vall del riu drin. La fortalesa es troba sobre un turó, el Mali Gjëre i la ciutat baixa de forma radial des de la fortalesa fins a la vall on hi ha la part nova. 

Hi ha diverses histories en referencia al nom de la ciutat, Gjirokaster o Gjirokastra. Segons una llegenda quan la ciutat patia l’últim setge per part dels turcs, la princesa Argyro, germana del senyor feudal de la ciutat, va preferir tirar-se al buit juntament amb el seu fill, des de dalt de la fortalesa abans que caure enmans enemigues. El nom provindria del nom de la princesa. Ara be, el primer cop que apareix el nom de la ciutat va ser durant elperiode bizantí que era anterior al setge otomà, o sigui que no sembla que el nom de la princesa fos el que donés nom a la ciutat. 

Molts autors expliquen que el seu nom prové de la paraula grega argyokastron, castell de plata. Com que tota la ciutat està construïda en pedra, incloses les teulades, quan plou brillen i recorda la lluïssor metàl·lica de la plata. 

Altres autors fan notar de que un clan que vivia aquí s’anomenava Argyiri i per tant el nom de la ciutat podria derivar del nom del clan. Sigui quin sigui l’origen del nom de la ciutat és una paraula que trobo curiosa. 

En algunes excavacions fetes en el que és la fortalesa, s’han trobat restes de ceràmica de diferents períodes, els més antics del segle V a. C. pel que es pensa que ja hi havia un nucli habitat en aquella època. A més s’han trobat restes del que podria ser una muralla de l’època pre-romana, anteriors al 168 a. C. 

Ara be, la primera referencia escrita que hi ha és la d’un cronista bizantí, que l’any 1336 parlava de Argyrokastron. Va formar part del despotat d’Epir, un estat grec de l’època bizantina. 

Amb l’expansió de l’imperi otomà cap a Europa, a finals del segle XIV Gjirokaster va quedar sota el seu control i els senyors feudals de la zona, que fins llavors controlaven la ciutat es van convertir en vassalls del sultà.

L’any 1419 la ciutat ja estava totalment controlada pels turcs. A la fortalesa hi vivien els militars i dignataris polítics i la resta de població vivia fora de les muralles. Segons els registres de pagaments de taxes se sap que l’any 1431 hi havia 163 cases a Gjirokaster. 

La ciutat va conèixer un període de creixement i prosperitat i en el 1583 el nombre de cases havia augmentat significativament (434).

L’any 1811 Ali Paixà de Tepelene era qui controlava la ciutat i va fer construir un aqüeducte de 12 km per portar l’aigua a la fortalesa. Aquesta construcció la van enderrocar en el 1932. 

Durant tot el període otomà va ser un important centre comercial i cultural. També era en aquesta ciutat que hi havia un gran sentiment nacional i patriòtic. Des d’aquí es va impulsar la resistència a l’imperi otomà, aquí es va obrir la primera escola de llengua albanesa, i poc després van sorgir clubs i societats patriòtiques. 

La independència d’Albània es va obtenir en el 1912. Però al ciutat de Gjirokaster va formar part, durant un breu període de temps, de la república autònoma d’Epir. Després va estar durant un temps en mans gregues, i va ser retornada a Albània en el 1921. 

Entre els anys 1928-1939 era un important centre econòmic i cultural, però també es coneixia a la ciutat per la presó que havien construït en el castell.

L’any 1939 els italians van apoderar-se de la ciutat que després va passar als alemanys. En el 1944 els partisans van alliberar la ciutat i van crear aquí el centre d’operacions per alliberar a la resta del país. 

En el període comunista hi va haver una gran industrialització de la regió, però es va contractar més gent de la que era necessària i les instal·lacions no tenien un bon manteniment ni renovació de les instal·lacions. Així que quan va caure el règim l’economia de la ciutat va caure també en picat. Milers de persones van perdre la feina i van haver de marxar, cap a Tirana o a l’estranger, per buscar-se la vida. 

La ciutat va patir un altre moment negre. Va ser l’any 1997. Unes eleccions fraudulentes i la crisi financera degut a l’estafa piramidal, en que milers de persones van perdre tots els seus estalvis. Va ser un temps de revolta i descontrol, d’anarquia total. Era la llei de la selva per poder sobreviure. Un període del que se n’avergonyeixen. Aquesta gran crisi va generar una nova onada migratòria. Molts edificis històrics van quedar abandonats i per manca de manteniment van anar caient. Aquesta ciutat va ser un dels focus de la rebel·lió contra el govern, aconseguint finalment la dimissió del president. Amb el caos que es va generar, cap a finals de l’any 1997 algú va destruir la casa del dictador. En els disturbis també es va cremar part del basar. 

Actualment sembla que la situació ha millorat. És una regió rica en agricultura, pel que han sorgit diverses empreses relacionades amb el processat d’aliments. També la universitat que porta gent de tota regió i el turisme han ajudat al creixement i recuperació de Gjirokaster. 

És en aquesta ciutat que va néixer el dictador comunista Enver Hoxa. Gracies a això es va preservar el patrimoni cultural de la ciutat ides del 2005 forma part del patrimoni de la humanitat.

Una altra personatge famós nascut aquí és l’escriptor Ismail Kadare. Aquest escriptor el vaig descobrir quan vaig fer el primer viatge per Albània. Els seus llibres em van ajudar a comprendre una mica la seva gent i la seva historia. 

La ciutat de Gjirokaster té una gran influencia grega, ja que aquí hi ha la comunitat grega més important del país, tot i que a començaments d’aquest segle molts dels grecs van marxar cap a Grècia. 

Un dels distintius d’aquesta ciutat son les seves cases, que com ja he dit son en pedra. Les cases tenen forma de torre i s’anomenen kules. Aquest estil de construcció és d’origen turc. La majoria d’aquestes cases son dels segle XVII i XVIII. Les posteriors, del segle XIX tenen interiors encara més decorats i elaborats que les altres. Em sembla que actualment hi ha unes 200 cases protegides. 

Aquestes construccions tenien dos o tres pisos. La planta baixa s’utilitzava a l’hivern i la de dalt a l’estiu.

Si no estic confosa la que vam visitar nosaltres era la de la família Zekati, que es va construir en el 1811. L’entrada passa molt desapercebuda i fins que no has entrat al pati no descobreixes les dues torres que conformen aquesta kule. Té tres pisos i per dins és sorprenent. Des de la galeria o balconada del pis de dalt és té molt bona vista sobre la vall. Prop de la barana hi ha posat un gos de peluix de mida natural per despistar als ocells. 

En la planta baixa tenen les habitacions de treball; si no recordo malament hi havia un moli, una premsa d’oli, cuina... fotografies antigues i estris de l’epoca en que estava en actiu. Per una escala de fusta s’accedeix al pis. El forat de l’escala es pot tapar amb una fusta per evitar el fred. 

En el pis hi ha diverses habitacions. Totes amb llar de foc. Hi ha una mena d’altell on jugaven les criatures i que també servia d’armari, on guardar mantes i altra roba de llit.. Si no recordo malament en l’habitació dels convidats des d’aquesta mena d’altell de fusta les dones controlaven si els homes a baix necessitaven alguna cosa. Jo vaig sorprendre’m molt. O sigui que veien tot el que feien els homes i podien seguir les seves converses. 

Una altra cosa curiosa era en una de les habitacions, tenia el bany al costat, però amb doble porta, una que donava directament a l’habitació i l’altre al passadís. Així no sorties directament de fer les teves necessitats davant de les visites, sinó que semblava que venies d’un altre lloc. 

Els armaris de fusta empotrats i molt treballats. Alguna de les llars de foc també tenia una decoració exquisida. Crec que era la de l’habitació de convidats i recepció. 

Després vam pujar cap a la fortalesa, que és una de les més grans del país. Des d’aquí també es té una bona vista sobre la ciutat i la vall. Aquesta ciutadella ha patit diverses ampliacions i restauracions al llarg dels segles. Com ja he comentat, aquí s’hi va construir una presó que també es va fer servir en el període comunista per tancar-hi els presos polítics. 

És un recinte molt gran, en el que queden diferents dependències, algunes de les torres i el més ben preservat és la torre del rellotge. Es pot veure aquí i allà artilleria dels alemanys i un avió de les forces aèries americanes.

dissabte, 20 de gener de 2018

3_Albània. Monestir d’Ardenica.


Vam sortir de Berat per anar al monestir d’Ardenica. Aquest monestir el va fer construir l’emperador bizantí l’any que hi havia en el 1282. Aquí es va celebrar el casament del líder albanes Skanderbeg, l’any 1451. L’any 1780 es va convertir en escola de teologia de l’església ortodoxa grega. Havia tingut una important biblioteca però es va cremar l’any 1932. 

Antigament aquí hi havia hagut un temple pagà dedicat a Artemisa, i es pensa que el nom d’Ardenica vindria d’Artemisa. 

Un dels monjos més importants d’aquest monestir va escriure una breu pregaria en forma de fresc l’any 1731. La importància radica en que la va escriure en 4 llengues: llatí, grec, aromanès i albanès, en alfabet grec.

L’any 1743 el monestir es va renovar i quan en el 1967 hi havia una campanya per destruir els llocs de culte, aquest monestir es va salvar gràcies a que aquí s’hi havia casat Skanderbeg. Això si, va deixar de ser un centre de culte i amb els temps es va anar deteriorant. L’any 1988 es va començar la seva reconstrucció amb finalitats turístiques i amb la caiguda del regim comunista, en el 1992 l’església ortodoxa va recuperar el seu control.

Actualment tan sols hi viuen dos monjos. És una llàstima que no deixen fer fotografies a dins. Els frescos són impressionants; van ser pintats en el segle XVIII. També el púlpit és molt elaborat. 

A dalt hi ha una sala amb el terra de fusta que és on dormien les dones que venien de peregrinació. Si duien criatures també dormien aquí amb les mares. 

Hi ha el baptisteri, que en la religió ortodoxa és per immersió. Hi ha la pila baptismal que es feia servir antigament, pels nens, però també hi ha un bidó on es bateja actualment als adults. Durant l’època comunista en estar prohibida la religió no es podien batejar, per tant ara molts adults demanen ser batejats.

2_Albània. Berat o Berati

Ens dirigim cap al sud, cap a Berat. Durant el trajecte plovia força i hi havia forces embussos a la carretera, especialment en passar prop de Durrës, una ciutat costera important. A partir d’aquest punt comença una vall molt fèrtil, plena de camps cultivats, que degut a les pluges dels darrers dies estaven inundats.

Diuen que en aquesta zona del país hi ha 300 dies de sol. És una llàstima que vam enganxar els dies de pluja. Però no em puc queixar, doncs en arribar a Berat ja no plovia. 

Era ja hora de dinar o sigui que abans de fer cap visita vam menjar en un restaurant al peu d ela ciutadella. Vam prendre un menú molt complet: sopa, amanida, una mena hamburguesa acompanyada de pebrot i albergínia escalivats, patates fregides, i per picar hi havia pebrot en vinagreta i formatge blanc d’herbes. De postres baclava (un pastis de pasta de full farcida i almivarada i poma. Per beure aquí no escatimen el vi, que en general està molt bo, i en acabar t’ofereixen el orujo. Aquest aiguardent el servien en unes tassetes de vidre tallat molt mones. 

A Berat se la coneix com la ciutat de les mil finestres. Té tres barris antics ben diferenciats i en molt bon estat de conservació: Kalaja, que és el castell o ciutadella, Mangalem, al peu del castell i Gorica a l’altra banda del riu Osum que separa els dos barris. Forma part del patrimoni de la humanitat. 

El seu nom vol dir ciutat blanca, i es trona en la muntanya anomenada Tomorr, que té una llegenda curiosa. Es diu que hi havia dos gegants, Tomorr i Shpirag que es van barallar per una noia i en el combat van acabar morint tots dos. La noia molt trista es va acabar ofegant en les seves pròpies llàgrimes, que van donar lloc al riu Osu, que és el que creua la ciutat. La muntanya tomorr és on hi ha la ciutadella i Mangalem i a l’altra banda del riu, Gorica es troba en la muntanya Shpirag. 

El dictador Even Hoxa va declarar Berat com a ciutat museu, l’any 1961. I és que aquest lloc ja estava habitat per una tribu grega en el segle VI a. C. Més tard, cap al 200 a. C. els romans van apoderar-se del lloc, el van destruir i van matar a tots els homes. 

Quan va caure l’imperi romà la ciutat es trobava en la zona fronterera de l’imperi bizantí i va patir diverses invasions. En el segle IX va ser capturada per l’emperador búlgar i va rebre el nom de ciutat blanca, Beligrad. Aquest nom va anar evolucionant fins al de Berat que tenia ja en el període otomà.

Va estar sota control búlgar fins a l’any 1018 en que va passar a mans de l’imperi bizantí, però el segon imperi búlgar la va reconquerir en el 1203. Al llarg dels anys la ciutat va ser conquerida per diferents imperis. Em perdo una mica amb la historia de la regió. En el 1417 la ciutat ja formava part de l’imperi otomà. 

En el segle XVIII, quan encara formava part de l’imperi otomà, era una de les ciutat mes importants d’Albània. 

Berat forma part del patrimoni de la humanitat degut a que reflecteix molt be la coexistència de diferents cultures i religions que hi ha hagut al llarg dels segles (des del IV a. C. fins al XVIII). Aquí es veu be l’estil de les cases tradicionals dels Balcans. Moltes de les construccions que hi ha son dels segles XVIII i XIX.

En aquesta ciutat s’hi poden trobar esglésies bizantines de diferents èpoques, a l’igual que les mesquites. 

Després de que els romans cremessin la ciutat en el 200 a. C. es va reforçar la muralla del castell. De fet, al llarg dels segles es va anar reforçant i reconstruint. Actualment esta força fet malbé però no deixa de ser impressionant. Els edificis que s’hi veuen son del segle XIII. La població que vivia aquí en aquell temps era cristiana i hi havia unes 20 esglésies. En canvi tan sols hi havia una mesquita que la feien servir els soldats del destacament instal·lat aquí. D’aquesta mesquite queda tan sols algunes restes i la base del minaret. Les esglésies que hi havia no han corregut millor sort, en queden poques en peu. 

L’església de Santa Maria de Blachernae és del segle XIII i té un mural del segle XVI pintat per Nikolla Onufri, que era fill del famós pintor albanès Onufri. L’església de la Santíssima Trinitat, del segle XIV, també està coberta per murals.

Fora de les muralles hi ha una altra església, aquesta del segle XIII, dedicada a Sant Miquel. I prop de l’entrada una petita església, la de Sant Teodor que està pintada per Onufri. 

L’església més important és la catedral de Sant Nicolàs, que està restaurada i és on hi ha el museu Onufri. 

Onufri va ser un gran pintor albanès del segle XVI. Era especialista en la pintura al fresc i també en la pintura d’icones. Aquest pintor utilitzava una tonalitat de vermell especial, que du el seu nom: el vermell d’Onufri. I les seves pintures es caracteritzen pel realisme en les faccions, va ser el primer en introduir aquest fet, cada cara era diferent amb expressions i faccions diferents. 

La primera inscripció en la que apareixia el nom de Onufri es va trobar l’any 1951, en una església de la població de Kastoria, que s’havia construït l’any 1547. Aquesta inscripció deia “Soc Onufri i soc de Berat.

L’estil de pintura d’Onufri el va heretar el seu fill Nicolas (Nikolla) però segons diuen els entesos no era tant brillant com el seu pare. En el museu de Onufri s’hi poden veure obres de tots dos, pare i fill, així com d’altres deixebles d’aquest mestre. 

En el museu hi ha a part de diverses icones, objectes de plata diversos. I en el que és la part de l’església impressiona l’iconòstasi de fusta i el púlpit. 

Sortint del museu vam anar a donar una volta per la ciutadella però ja s’anava fent fosc. Es veu la resta de la mesquita blanca i de la vermella, i algunes esglésies ortodoxes. Des d’allà dalt hi ha bona vista sobre la ciutat i el riu que separa els dos barris al peu de les muntanyes. 

Quan vam sortir de la ciutadella ja era fosc, cosa que no costa gaire per aquí en aquesta època doncs a les 5 ja es fosc. Una de les coses que em va xocar en baixar pels carrers empedrats és que moltes cases tenien les finestres tapades amb plàstic. Em van explicar que ho fan per evitar que amb el fred es trenqui el vidre. 

Un cop a baix vam anar a l’hotel a instal·lar-nos; estava al peu del castell, al barri de Mangalem. Després vaig sortir a passejar per aquest barri i vaig aprofitar a comprar un paraigües, el més barat que vaig trobar. 

Hi ha un passeig per vianants en el que hi havia força animació. Hi havia gent passejant, alguns tiraven petards, es veien decoracions nadalenques... Per aquest passeig es veien homes i dones, però en canvi als bars i pels altres carrers tan sols homes. Les botigues no tenien massa il·luminació, en comparació amb el que tenim a casa nostra. 

A l’hotel que estàvem, que era molt familiar, ens van dir que tenies que reservar taula per sopar, tot i que no estava massa ple. Vaig provar un plat típic de la ciutat: una pasta de full farcida amb patates, carn, verdures, formatge i un toc de menta. Estava molt bo. Acompanyat amb el vi em va costar 700 lekes (menys de deu euros). 

Al matí següent vam visitar el barri de mangalem; vam començar per una mesquita que hi havia al costat de l’hotel. És una de les més antigues del país. L’interior és senzill, pintat de blanc i sobre aquest fons destaquen decoracions en fusta i un sostre bellament decorat. En aquesta població són especialistes en el treball de la fusta. 

Molt a prop d’aquesta mesquita hi ha una tekke Helveti. Va ser construïda en el segle XV i reconstruïda en el 1782. Era el centre de culta de la secta Helveti dels sufís bektaixís. Hi ha un porxo a l’entrada i una sala de pregària amb frescos a les parets. El sostre és de fusta i també està pintat. La paret té alguns forats que serveixen per millorar l’acústica de la sala. Les columnes del porxo les van treure de l‘antiga ciutat d’Apolònia. 

Més enllà trobem les restes de l’antic palau del paixà de Berat, i a la vora la que es coneix com la mesquita dels solters. Es va construir a començaments del segle XIX i la feien servir els artesans solters que eren els que feien guardià a la nit, vetllant per la ciutat. Les parets exteriors tenen unes franges decorades que l’hi donen un cert encant.

Un cop a la vora del riu Orumi vam creuar a l’altra banda, per recórrer el barri de Gorica i tenir vista sobre els de l’altra banda, Mangalem i Kalaja. Havia deixat de ploure i es veien una mica les muntanyes nevades. Es veuen algunes esglésies enfilant-se per la muntanya, i també es pot veure la via que hi havia per pujar aigua del riu en cas de setge i que també servia per poder escapar. Suposo que arribava a dalt de la fortalesa. 

El barri de Gorica té carrers estrets, empedrats, les cases de parets blanques i totes amb flors a les finestres. Per aquest país és típic trobar cases en que són més estretes de la part baixa que les plantes superiors. M’expliquen que és una forma de guanyar espai, ja que hi ha poc terreny per edificar. 

Estava morta de set i en un bar vaig agafar una ampolla que em va semblar aigua. N’hi havia de diferent colors, però com que no entenia que hi posava no vaig fixar-m’hi gaire. Era aigua amb gas amb gust de fruites. No estava malament.

Vam tornar a creuar el riu pel pont Gorica. Un viatger turc dels segle XVII en els seus relats parlava del pont que unia els dos barris de la ciutat, dient que era de fusta de roure suportada sobre pilons de pedra. Més tard, en el 1777, el paixà Ahmet Kurt el va fer construir en pedra. Ara bé unes importants riuades el van destruir cent anys més tard. Es va reconstruir diverses vegades, fins que a començaments del segle XX es va recuperar la forma original del segle XVIII. Actualment el pont té 130 metres de llarg i nou arcades.

diumenge, 14 de gener de 2018

1- Albània: Kruja

L’any 2013 vaig fer un primer viatge per terres albaneses. Ara hi he tornat, he visitat algunes coses noves, d’altres que ja coneixia i he creuat les fronteres amb Macedònia i Grècia per visitar alguna població d’aquests països.

En arribar vam anar directe a la ciutat de Kruja. Quan vam arribar era negre nit, to i que eren poc més de les cinc de la tarda. Des de l’aeroport a la ciutat hi ha una mitja hora de cotxe. 

La primera impressió és la d’una ciutat amb poca il·luminació tant pels carrers com a les botigues. Com en altres llocs, em sorprenen les botigues de vestits de núvia, que no estan exposats a la planta baixa sinó en el primer pis dels edificis. 

Kruja es troba a uns 30 Km de Tirana. Està a la muntanya, a uns 600 metres sobre el nivell del mar, tot i que els carrers són en pendent, empedrats i amb el dia plujos que feia relliscosos. 

Vaig sortir a passejar. Feia molt fred. En el que és el barri antic, on teníem l’hotel, hi havia un parell de carrers, amb il·luminació groguenca, alguna botiga oberta, i en els bars tan sols hi havia homes. Estava tot molt mort. Tampoc és d’estranyar ja que tot i ser les sis de la tarda, era fosc i feia fred. 

Hi ha una plaça en la que hi havia posat un arbre de nadal il·luminat. Està tot cuidat, l’empedrat en bon estat, la plaça ben conservada. És una ciutat que deu ser agradable quan fa bon temps i en la que et mantens en forma ja que et passes el dia pujant i baixant. Sobre la muntanya destaca l’ombra il·luminada de les restes de la fortalesa. El nom de Kruja vol dir font d’aigua. 

Vaig sopar a l’hotel. Fora tampoc hi havia opció, no vaig trobar cap altre lloc. Estàvem a l’hotel Panorama. Molt ben situat i molt amables. Al restaurant s’hi entra des de fora; em vaig equivocar de porta i vaig entrar al bar que estava ple d’homes. De seguida van venir i em van acompanyar al restaurant. Es una sala molt espaiosa i hi havia molta gent local sopant. 

La sala estava decorada amb llumetes de colors, creant un ambient molt nadalenc, o millor dit de cap d’any que és el que aquí celebren. Els cambrers parlen italià, anglès i una mica de castellà. O sigui que és fàcil la comunicació. Vaig prendre una sopa de verdures i un kebab de pollastre amb patates, acompanyat d’una copa de vi. Va valdre uns sis euros. 

Durant tota la nit va estar plovent i bufant un fort vent. Al matí seguia el mal temps i la pluja. L’esmorzar tipus bufet molt complet. Tenien un pa típic d’aquí, sense llevat, una pasta de full farcida de poma, molta varietat de formatges.... 

Tot i el mal temps vam anar a visitar el castell. Aquesta fortalesa que es troba sobre el turó, va ser construïda pels il·liris en el segle V i diuen que va ser la més important de la regió. 

Tenia forma el·líptica i a la muralla hi havia nou torres de vigilància i de comunicació durant les guerres. 

L’any 1190 Kruja va ser la capital del primer estat autònom d’Albània. Més tard va ser la capital del regne d’Albània I en el segle XV la van conquerir els otomans.

Hi ha referencies escrites l’any 879 en les que es parla de Kruja com un important centre religiós cristià. Es va construir l’església dedicada a Sant Alexandre i es parla del bisbe David de Kruje que va assistir al quart concili de Constantinopla. En el segle X hi havia una església ortodoxa que depenia del bisbe de la població de Durres. 

L’església catòlica es va establir a la ciutat en el 1167 però el bisbe va ser expulsat pels bizantins en el 1284. Tot i així entre el 1286 i el 1694 hi va haver 14 bisbes catòlics.

A començaments del segle XVIII va arribar a la ciutat una altra religió, el bektaixisme. El bektaixisme era una ordre religiosa sufí (dervixos), originaria de Turquia. El seu fundador va viure en el segle XIII a Anatòlia. El lloc de culte d’aquesta religió s’anomena tekke. En el període otomà es va construir una tekke, prop de l’església de Sant Alexandre, dedicada a Sari Saltik, un llegendari dervix bektaixí del segle XIII. 

L’any 1790 la família Dollma va construir una altra tekke, que duia el seu nom, prop del castell, i en el 1807 el xeic Mimi, enviat per Ali Paixà va fundar una altra tekke al centre de la població. Però Kaplan Paixà va fer executar al xeic Mimi i va destruir la tekke, que es va reconstruir a mitjans del segle XIX. 

A començaments del segle XX la major part de la població de Kruja seguia la religió bektaixí. 

En el recinte de la fortalesa hi ha la tekke de Dollma i també les restes d’una mesquita, de la que queda un minaret, símbol de la ciutat. És la mesquita del Sultà Mehmed Fatih. 

Es va construir al voltant del 1480, en honor al sultà turc Mehmed II, el conqueridor. Va ser destruïda en el 1831 i reconstruïda més tard per la població local. Tot i que en el 1917 el minaret, que tenia fama de ser molt bonic, va ensorrar-se caure degut a una tempesta, la mesquita es va seguir utilitzant com a lloc de culte fins al 1937. Actualment, a part de la base del minaret no queda res més en peu. 

El dia era infernal, pel que venia molt poc de gust passejar. Així que ens vam dedicar a visitar els dos museus que hi ha al castell. Un és el museu dedicat al líder albanès Skanderbeg i l’altre és el museu etnogràfic. 

El nom real de Skanderbeg era Gjergj Kastrioti (en català seria Jordi Castriota). Era un príncep albanès nadcut en el 1405. Va tenir un paper rellevant en la lluita contra els otomans. Se’l considera un heroi nacional. La família Kastrioti tenia el control del nord d’Albània i tot i que reconeixia la sobirania otomana tenia bones relacions amb els venecians, amb els que mantenien relacions comercials.

El museu es va fundar l’any 1982. S’hi poden veure diversos objectes del segle XV, del període en el que hi va haver la guerra contra l’imperi otomà. Kruja va patir quatre setges per part dels exèrcits otomans. Els tres primers van resistir, dirigits per Skanderbeg. La seva germana Mamica va participar activament, juntament amb altres dones, en la defensa de la ciutadella. 

Els otomans van capturar i destruir la ciutat en el 1478, deu anys després de la mort de Skanderbeg.

Em sembla que és en aquest museu que hi havia unes maquetes de la ciutadella tallades en pedra, que vaig trobar molt curioses. També hi ha moltes referencies a la germana de l’heroi nacional, Mamica. 

A l’entrada del museu hi ha un gran mural en pedra en el que es veuen diferents figures tallades. El del centre representa a Skanderbeg. Els guerrers que hi ha al voltant porten vestimentes variades, que simbolitza que en la guerra contra els otomans hi va participar gent dels diferents pobles. També hi ha figures femenines, ja que les dones, Mamica i moltes altres van participar de forma activa en la defensa de la ciutadella. 

El museu etnogràfic és del 1989 i està ubicat en la casa de la família Toptani, que es va construir en el 1764. S’hi poden veure objectes de diferent èpoques, vestits, decoració de les habitacions....

Em sembla que també hi ha un bany turc, però no ho recordo gaire. I baixant del castell vam passar pel mercat, que és del segle XV. Les botigues estan ben posades, venen artesania i productes d’alimentació locals, però amb la pluja no venia de gust ni passejar ni parar-te a mirar coses. En aquells moments l’únic que m’interessava era comprar un paraigües, però no en venien de plegables.