Avui anem cap a Morondava. Comprem alguna cosa per menjar
en el poble, abans de començar la ruta. Fa molta calor i tothom s’amaga a
l’ombra, jo entro al cobert on hi ha el mercat del peix; les noies tenen ganes
de parlar de saber coses del nostre país i als nens els hi encanta fer poses
davant la càmera.
La ruta és semblant a la que hem anat veient per tota
aquesta banda de la illa, la costa occidental. S’assembla una mica al sahel, el
terreny és sec, amb matolls espinosos baixos i baobabs. Enmig d’aquest paisatge
un tant àrid, sorprèn trobar un llac, en el que hi creixen flors aquàtiques, em
sembla que son nenúfars. També hi ha una xarxa posada i a la vora de la riba hi
ha una família acampada allà amb els carros i els zebús. Els nois pesquen i ens
ensenyen els peixos que han atrapat.
Els zebús semblen pacífics però pel que vaig veure també
son tossuts; pel camí venia un noi amb una bèstia d’aquestes que estava una
mica descontrolada. La duia lligada pel morro però l’hi costava portar-la pel
camí. L’animal es negava a anar per allà, embestia els arbres i volia embestir
també els cotxes. Van aparèixer una altres xicots a ajudar-lo a controlar-lo.
Feia bastant respecte, gairebé por, veure’l tant enfurismat. Veia la força que
feien els nois per mantenir-lo a ratlla i era impressionant.
Aquesta escena del zebú em va recordar una altra al Ladakh,
amb un iak. Anava un senyor gran amb un iak que també sense saber massa perquè
va perdre el control. Van fer allunyar a tots els que hi havia per allà, per
deixar espai, si no el podien aturar, i uns quants homes joves armats amb pals
van aconseguir reduir-lo i evitar que el senyor gran que el duia, no patís cap
mal.
Al llac hi ha gent banyant-se i pescant o recollint
flors, tenen les teles netes esteses sobre la gespa, al sol, perquè s’assequin.
Dinem a la vora del llac, i tot i que l’entorn és molt
bonic, els mosquits són un incordi. Hi ha un munt de bitxos voladors que piquen
i no sembla que facin massa cas dels repel·lents de mosquits de cap mena, ni
dels ultrasons ni dels químics.
Continuem ruta per arribar a Morondava i veure la posta
de sol a l’avinguda dels baobabs.
Morondava és la capital de la regió de Menabe. Menabe era
un gran regne sakalava fundat en el segle XVI. El primer rei va ser
Andriamisara però el que realment fa fer prosperar i engrandir el regne va ser
el seu fill que va estendre’l fins més enllà del riu mananbolo i fins a Majunga.
Va traslladar la capital que estava a Mahabo a Morondava. Ara be, a la seva mort
el reialme es divideix en tres parts: la Boina que és la zona de Majunga,
Menabe on hi viuen els sakalava i els vezo i el regne mahafaly que és la part
del sud de Tuléar. Així doncs, Menabe és la regió entre dos rius, el mangoky al
sud i el mananbolo, al nord. És una zona poc habitada, té uns 6 habitants per
Km2.
Un
dels fets que va afavorir l’expansió i importància dels sakalava va ser que
controlaven els principals centres de comerç d’esclaus de la costa oest amb l’ajut
d’alguns comerciants antaloatra.
El comerç d’esclaus entre els segles XVI i XVII
No hi ha
massa documentació sobre el mercat d’esclaus d’aquesta zona; la major part de
la documentació prové dels escrits dels portuguesos, que no s’hi van involucrar
massa. En canvi si que van participar en l’intercanvi d’ivori i d’or. El fet
que no hi hagi massa documentació sobre el mercat d’esclaus en la regió de Madagascar
i les Comores ha fet passar desapercebut aquest fet. Jo no hi havia pensat mai
si en aquella zona també hi havia tràfic o no. I pel que se sap ara, hi va
haver un tràfic d’esclaus força important per tal de cobrir les demandes que en
feien a la península aràbiga i al golf pèrsic. Necessitaven esclaus com a ma d’obra,
per feines molt diverses: a les cases, soldats, mariners, guardes, pescadors de
perles, concubines, per treballar els camps... Eren esclaus islamitzats. Els
captius que envien a Aràbia son en molts casos nens o adolescents, d’ambdós
sexes i els ensenyen a les cases on els envien a treballar.
A la
costa nord-oest s’hi estableix una població islàmica que s’anomena Antalaotra. Ocupen
uns quants ports i tenen costums que s’assemblen als dels swahilis dels
continent i de les Comores. És una societat mercantil amb establiments
portuaris que es desenvolupa entre els segles XIV i XV. En el segle XVII un
dels ports més importants és Boeny, i un jesuïta que la visitava en aquella
època explica que sovint hi arriben vaixells àrabs i swahilis i que la gent
parla el malgaix i el swahili. La riquesa de les ciutats portuàries dels
anatalaotra es basa, en bona part en el comerç d’esclaus.
En els
territoris interiors, com les terres altes on hi ha els merina, devien haver-hi
enfrontaments per capturar presoners i poder vendre’ls com esclaus. Per això en
els enfrontaments l’objectiu no és matar als enemics sinó agafar-los vius per poder-los
vendre. La major part dels esclaus que arriben a la costa provenen de les
muntanyes. I després són venuts als comerciants àrabs, swahilis o de les Comores.
En algun
escrit del 1640 es diu que cada any arribaven a la costa provinents de les
muntanyes, caravanes amb uns 2000 o 3000 captius a més d’un important nombre d’animals.
Els antaloatra tenen el monopoli d’aquest comerç a l’igual que els swahilis el
tenen a la costa africana.
Les
Comores juguen també un paper important en el comerç d’esclaus. És el punt on
es fa la redistribució dels esclaus que provenen de Madagascar. Pel que
expliquen mentre son a les Comores s’intenta que es reprodueixin abans d’enviar-los
al seu destí.
Els
sakalava
Els sakalava són famosos pels seus rituals funeraris; malauradament
moltes tombes han sigut espoliades i moltes de les escultures que hi havia han
desaparegut. Per evitar més pillatge i actes vandàlics el govern ha declarat l’art
funerari sakalava patrimoni nacional.
Els fundadors del
regne sakalava eren maroseranana, que vol dir els que tenen molts ports. Juntament
amb els bara, son els que tenen més característiques africanes. Però com que el
regne sakalava venia de la fusió d’altres regnes, hi ha una certa diversitat en
aquesta ètnia. Per exemple, els makoa, descendents d’esclaus son també
sakalaves i les famílies més importants són descendents d’un altre grup els
antesaka.
Com ja he
comentat, havien format part del regne de Menabe i després havien format
confederacions entre els regnes veïns. Gracies al comerç amb els europeus, van
ser els primers a tenir armes de foc, i durant un temps van ser l’exèrcit més
potent del país. A finals del segle XIX l’exèrcit dels m,erina els va vèncer i
van quedar ja sotmesos a l’administració merina fins que va venir l’ocupació
francesa.
Viuen
essencialment dels ramats, diuen que tenen més zebús que els sakalaves que són.
La seva importància ha anat decaient i les seves terres van sent ocupades per
altres grups.
Hi ha dues
tradicions importants relacionades amb l’art funerari sakalava. Una son les
tombes, de fusta, amb escultures decorant-les i un pal amb un crani a sobre. Cada
deu anys es fa la cerimònia del bany de les relíquies. Una altra cerimònia és
la que es fa quan l’esperit d’una persona morta fa temps posseeix a un dels
vius. A través d’un mèdium es pot interrogar a l’esperit i a vegades dona
consells per curar gent que han demanat la seva ajuda. El culte als difunts és
molt important, i els avantpassats segueixen influint en la vida dels vius a
través d’aquestes cerimònies. De fet, els avantpassats passen a convertir-se en
divinitats i son els intermediaris entre el deu creador i els homes.
