El
paisatge canvia a mida que anem cap a l’est. El cel ja no és blau sinó que abunden
els núvols negres. És zona de pluges. Els pobles que es creuen tenen
construccions més sòlides, moltes més cases de dues plantes, algunes molt
cuidades, altres molt deixades.
La primera impressió en un dels pobles en que
vam parar va ser de tot més descuidat. Sembla una zona més rica, però es veia
més gent demanant, més brut, gent una mica beguda,… potser hi fa el que sigui
una zona plujosa, la humitat i amb el cel fosc tot es veu pitjor. A mi la costa
oest m’havia encantat i suposo que el canvi em va xocar.
Vam
parar a visitar una reserva privada, crec que és el que anomenen Madagascar
exòtic o també la reserva de Peyrieras. És una espècie de zoològic molt
interessant.
Hi ha
una zona de bosc on vam trobar lèmurs, primer vam veure els fulvus, marrons i
molt simpàtics, tenen els ulls vermellosos i estan acostumats a la gent. S’apropen
per veure que se’ls hi dóna de menjar. Els guies del parc els hi donaven plàtan
i estaven encantats.
Tenia la impressió de que ens miraven amb curiositat,
primer des de la part alta dels arbres, després ja van baixar més avall i fins i tot a terra. De seguida
van aparèixer també els lèmurs sifaka, amb el cos blanc i al cara negra. N’hi
havia un que era fantàstic, tenia part del cos de color vermellós, de manera
que semblava que portés un jersei. També va baixar a terra i per un plàtan
faria el que fos. Es posava dret, feia cabrioles penjant-se cap per avall… 
Algun
moment em donava la sensació de que tenia cara de gos. Són molt especials i els
trobava entranyables. Però com en altres llocs, els lèmurs fulvus, els marrons
acaben sent els amos, i van aparèixer en un grup nombrós, de manera que els sifaka
van acabar fugint altre cop a la part alta dels arbres. 
Els
lèmurs estaven lliures al bosc, i després en una altra part de la reserva els
animals que hi ha estan en gàbies molt espaioses, però tancats. Les obrien per
deixar-nos veure i fotografiar als bitxos que els treuen de la gàbia.
El
que hi ha més són camaleons; n’hi ha de molts tipus diferents. Un amb una pell
rugosa i una cua plana; un altre minúscul, que es perd en el palmell de la ma;
uns que semblen tous i més tipus fetus; camaleons de diferents colors i formes,
gairebé tots amb ulls saltons i cues llargues que cargolen fàcilment. Les potes
de tots ells són també curioses. Un altre que vam veure era gairebé com una
fulla i es confonia amb els troncs i fulles seques. Amb una canyeta els hi
apropaven una llagosta i llavors en uns segons treuen una llengua molt llarga
per atrapar-lo. És impressionant de veure, sembla mentida que aquella llengua
els hi càpiga a la boca!
Hi ha
també algunes papallones, serps, uns cocodrils, un ratpenat encara que a mi a les fotos no m’ho sembla, el veig pelut,
i allà com que estava a les fosques no l’arribava a veure. O sigui que vaig fer
la foto per provar sort.
El
parc està molt cuidat, tant les gàbies o tancats on hi ha els animals, com el
jardí i les plantes que hi ha. I al llarg de tot el recorregut no deixa de
plovisquejar. Suposo que per això està tot tant verd i exuberant.
 |
| Granota tomàquet |
Dinem
a Moramanga. Aquesta població va ser important per les revoltes que van dur el
país a la independència. A l’entrada del poble hi ha un monument que commemora
l’insurrecció del 1947, en la que els francesos van destruir la ciutat i van
matar a 2000 malgaixos. A més a la ciutat hi ha un altre monument dedicat als
obrers que van treballar (forçats) en la construcció de la carretera RN2 i la línea
de tren en l’època colonial. Hi van treballar unes 4000 persones de diferents
races , xinesos, àrabs, indis, malgaixos, africans… i l’índex de mortalitat era
del 25%.
Vam
arribar a Andasibe amb pluja, més aviat, diluviant. Feia moltíssim fred. L’hotel
estava al costat del riu, al costat del bosc. Està format per petits bungalows
en que en molts casos hi ha alguna finestra sense vidre. Fins aquí la
temperatura havia sigut agradable, però va ser arribar a Andasibe i haver de
treure tota la roba d’abric i de pluja.
Pel camí
el paisatge ha anat canviant, s’ha tornat més verd, hi ha més vegetació. Hem vist
alguns forns on couen els totxos de fang; el fang l’extreuen dels camps d’arròs.
