07 d’abril 2013

Albània_Tirana_1


El primer contacte amb el país sempre és amb la capital. De fet, la primera visió del país és l’aeroport, tots s’assemblen però en tots hi ha alguna cosa que et crida l’atenció. Jo en el que em vaig fixar és en que en el control de passaports tot eren dones, i que no anaven tapades, tot i que el 70% de la població és musulmana. L’hotel no estava malament, tenia un cert aire senyorial i el personal amable. Em va sorprendre una mica el menjador ja que en cada taula hi havia una cadira antiga, de mobiliari de saló però les altres que hi havia al voltant de la taula eren de plàstic o senzilles. L’esmorzar força variat i bo. L’hotel on estava era just al costat del riu que creua la ciutat, el Lanës, va canalitzat i les vores estan enjardinades. Des de la finestra de l’habitació es veuen edificis alts, el carrer es ampli, i amb bastant trànsit.

Tirana és una ciutat curiosa, barreja de modernitat i de ciutat amb el toc d’èpoques comunistes. L'alcalde actual ha fet moltes millores a la ciutat, per millorar-li la cara i també perquè un cop va caure el comunisme va ser l’anarquia total. Aquest alcalde va fer pintar les façanes dels edificis grisos de l’època comunista, per alegrar una mica la vista, però també perquè no hi havia noms als carrers i així eren punts de referència. Ara sí que hi ha les plaques amb el nom. Ara be, la pintura, no sé com era en el primer temps, però ara semblen colors pastel bastant destenyit. Així i tot, queden boniques. I de totes formes, no tots estan despintats, hi ha edificis rehabilitats i amb una pintura ben nova.  

La història recent d’Albània està marcada per la dictadura d’Enver Hoxha, que va mantenir al país aïllat del mon. En el 1941 es funda el partit comunista albanès, que dirigeix Enver Hoxha. Llavors comença la lluita armada entre els   comunistes i els nacionalistes, entre els que hi ha els zoguistes. En el 1928, Ahmet Zogu, que havia estat escollit primer ministre en el 1925, s’autoproclama rei d’Albània, Zogu I. Quan els italians envaeixen el país en el 1939 Zogu I fuig primer cap a Grècia i després cap a França, segons diuen, amb bona part de la riquesa del país. La invasió italiana va fer que s’unís tota la població contra els feixistes, i quan entren els alemanys (1943-44) augmenten els enfrontaments amb els comunistes dirigits per Enver Hoxha. Però quan els alemanys abandonen el país, torna la guerra civil a Albània i guanyen els comunistes.

En el partit comunista hi havia dues tendències: els que volien que Albània formés part de la federació Iugoslava i els que no ho volien, com Hoxha, que és el que va guanyar, en el 1948 i va fer executar als seus opositors. Les seves relacions amb la URSS es van anar tensant després de la mort de Stalin, considera que la política de Khruschev s’allunya del que hauria de ser el comunisme i en el 1961 trenca les relacions. Llavors s’apropa als xinesos, Llavors s'apropa mes a la Xina de Mao, però al morir i després amb l’arribada al govern de Den Xiaoping, Hoxha trenca també les relacions amb aquest país, en el 1978. I llavors Albània queda totalment aïllada del mon. Les mesquites i esglésies es van tancar i va ser el primer país del mon que es va declarar ateu. I finalment, en el 1985 va morir Even Hoxha. El va succeir Ramiz Alia, però no va ser fins al 1990 que les coses van començar a canviar. Es a partir del 1990 que les coses comencen a canviar. Les esglésies i els llocs de culte van reobrir les portes, es podia viatjar fora del país i apareix el primer partit de l’oposició. Però llavors van començar els problemes econòmics i milers d'albanesos van fugir, especialment cap a Itàlia i Grècia.

En el 1991 hi va haver les primeres eleccions, que va guanyar el partit comunista (Ramiza Alia) però la població reclamava unes noves eleccions, que van tenir lloc en el 1992 i va guanyar el partit democràtic.
Actualment l’economia del país depèn bastant dels diners que envien els albanesos que treballen a fora.

Quan va morir el dictador el país va entrar en una situació d’anarquia total, semblava que tot estava permès. La gent construïa allà on volia, hi havia cases per tot arreu, sobre el riu que creua la ciutat, no hi havia cap ordenació ni planificació. Per altra banda, s’havia assaltat algun dipòsit d’armament i molta gent disposava d’armes, no hi havia control sobre elles. Això va crear inseguretat, es passava factura a antigues disputes, o senzillament hi havia trets a l’aire que acabaven tocant a algú. M’expliquen que en aquella època la gent dormia als passadissos de les cases, lluny d eles finestres, per si arribava una bala perduda. El noi que m’ho explica em comenta que la nit en que els demòcrates van guanyar les eleccions la gent ho celebrava pels carrers, i disparant; ell estava a casa els seus avis a Tirana i van dormir sota una taula per por a les bales perdudes. 
    
Tirana: Vista des de l'habitació.
Poc a poc la situació ha millorat. L’alcalde que ha fet pintar les façanes també va posar en marxa un pla urbanístic, i es van enderrocar algunes de les construccions, per exemple les que hi havia sobre el canal. Ara es veu una ciutat bastant cuidada, emergent. Però encara tenen un greu problema per solucionar i son les escombraries.