12 d’octubre 2013

Zimbabwe_6: Parc Nacional de Matopos


El Parc Nacional Matopos es troba al sud de Bulawayo; pel camí ja s’observa un cert canvi en el paisatge, que es torna més rocós. Vam arribar a mitja tarda a l’allotjament, que es troba a les portes del parc i està al peu d’uns grans blocs de granit. La vegetació al voltant és molt resseca; em sorprèn que els troncs dels arbres son foscos, gairebé negres. Aquests allotjament és d’una família de repatriats; van haver de fugir quan van fer fora a tots els blancs, però han tornat, encara que la propietat ja no és tota seva sinó tan sols el 49%. Ells se senten Zimbabwesos, havien nascut aquí i senten que aquesta és la seva terra, el seu lloc. L’home és un dels ràngers del parc i el seu fill també ens acompanya amb l’altre vehicle.

Tenen una zebra que ronda per allà, uns quants estruços i alguns cavalls. El lloc és molt agradable. Diuen que la vista des de dalt del turó granític és molt bonica, però vist des de baix em va semblar que hi havia algun tram una mica delicat i em va fer mandra pujar-hi.
Al matí sortim amb els jeeps a recórrer el parc. El paisatge és espectacular, pels blocs de roca granítica que estan mal apilats i així i tot s’aguanten. S’anomenen kopjes. Aquestes muntanyes es van formar fa uns 2 bilions d’anys, quan el granit de les capes internes va sortir cap l’exterior i després, l’erosió va fer la resta. Va ser el rei ndebele Mzilikazi el que va donar el nom a les muntanyes, degut a les seves formes.

La zona de Matopos compren el parc nacional, una part de terres comunals i una petita part de granges. El parc s’estén sobre 4 valls diferents. El punt més alt del parc està a 1549 m, el Gulati.
És el parc més antic de Zimbabwe, es va crear en el 1926; llavors era el parc nacional Rhodes Matopo. Aquell primer parc cobria una zona més àmplia, però es van haver de negociar els límits, entre el poder colonial i la població local per poder crear les terres comunals de Khumalo i Matobo. Matobo i Matopos és el mateix.

Aquestes muntanyes formen part del patrimoni de la UNESCO des del 2003, per les seves formacions rocoses. Hi ha una gran diversitat botànica: més de 200 especies d’arbres, diversitat d’àloes, més de 100 variants de gespa. I també gran diversitat de fauna: el rinoceront blanc, antílops de sorra, impala, lleopard. 175 tipus d’ocells, 39 de serps, 16 de peixos....
Abans de l’entrada del parc trobem algunes zebres, girafes i també nyus. Conviuen tranquil·lament, ja que tots ells son herbívors i per tant no s’ataquen entre ells. Estan prop d’una bomba d’aigua i sembla com si en sentir el cotxe ja sabessin que arribava l’aigua, ja que es van concentrar tots a la vora de la bomba. I és que està tot tan sec, ja que aquest hivern ha plogut poc, que els ràngers els hi posen aigua i menjar perquè puguin sobreviure fins al novembre o desembre. Confien que llavors hi torni a haver aigua, i llavros deixaran de subministrar-los hi recursos, per tal de que s’espavilin a buscar-se la vida i no es mal acostumin.

Rinoceront blanc
 Ja dins del parc vam trobar al rinoceront blanc. N'hi havia dos i em van impressionar per lo voluminosos que son i per la seva cara. Vam baixar per apropar-nos silenciosament fins on eren. Feia respecte, tot i que estaven molt concentrats menjant. Crec que van dir que mengen uns 60 kg d'herba cada dia! No és sorprenent si es té en compte que son molt voluminosos, pesen al voltant de 2 o 3 mil quilos, i alguns fins hi tot 4000 Kg. Ja quan neixen no son petits, pesen uns 80 o 90 kg. I les seves cagarades estan en consonància amb el que mengen, són espectaculars. 

Quan vam tornar a passar per allà, vam baixar altre cop a mirar-lo i potser perquè ja havien menjat força, estaven més distrets, i ens miraven tot avançant lentament cap a nosaltres. Ens havien avisat que no es pot córrer, ni donar-los-hi l’esquena; has de retirar-te marxa enrere, per poder veure en tot moment el què fa. Tenen una cara lletgíssima i la banya és molt curiosa.
Tot i que es diu rinoceront blanc, no és blanc, sinó gris. Hi ha dos tipus de rinoceronts per aquí, els que ara s’anomenen blancs i els negres; les seves faccions són molt diferents, la forma de la cara i la boca canvia, sent la boca del blanc molt més ampla. El nom ve de la paraula que els holandesos feien servir, dient que era l’ample, i els anglesos la van confondre amb la que en anglès vol dir blanc. I tot i que és gris, se l’hi ha quedat el nom.
D’animals no en vam veure més, però les formacions rocoses són molt curioses, blocs arrodonits per tot arreu. Hi ha bastants líquens grocs que destaquen sobre la pedra grisa. Fan molt bonic.
En aquestes muntanyes hi havia viscut els san o bosquimans i van deixar un ric patrimoni cultural, que consisteix en pintures sobre les roques. S’han registrat unes 3000 obres, entre pintures i gravats. 


Hi ha diverses coves i escletxes en el que s’han trobat restes arqueològiques de l’edat de pedra i de ferro, peces d’argila que es creu que servien com a contenidors, més per cuinar, però també s’ha trobat algun forn. Feien el foc al centre de la cova i s’alimentaven principalment de caça, tot i que sembla que van anar enriquint la dieta amb altres productes. Durant l’edat de ferro a Matopos van començar a dedicar-se a l’agricultura, el treball en terracota i ceràmica, el treball del ferro i a viure en poblats.   
Quan es va començar a poblar aquesta zona hi havia aigua permanent en abundància. Les pintures de les coves sembla que es van fer fa uns sis mil anys. Els san eren nòmades pacífics, i serien els autors de les pintures. Després, uns 2000 anys abans de l’edat de ferro, els bantús van arribatr a la regió, provinents del nord. Eren pastors i sabien treballar el ferro i l’argila. Poc a poc es van anar apoderant de les terres cultivables, i de les àrees de caça i van anar desplaçant als san.
Els pigments utilitzats en les pintures provenien de minerals: el vermell i el groc s’obtenien d’òxids de ferro, hematites i limonita, i el porpra fosc de sals de manganès. El negre del sutge, el blanc d’argila blanca, talc i potser d’excrements d’ocells. Sembla que els pigments es barrejaven amb algun altre producte, un d’ells o una barreja d’ells, com son: goma de l’acàcia, làtex, sang, orina, greix animal i el blanc o el rovell de l’ou.

L’antiguitat de les pintures varia molt, n’hi ha que podrien ser de fa mes de 20.000 anys, però de les que n’hi ha més fa uns 2.000 anys. En les més antigues s’utilitza un sol color i son siluetes molt simples. En les posteriors ja presenten més moviment, i hi hauria un període experimental que donaria lloc a una fase posterior on s’incorporen més colors i el moviment està més ben aconseguit.
Malindidzimu
Aquí acabarien les obres dels san i després vindrien (cronològicament) les obres dels bantus que serien unes copies de pitjor qualitat. Algunes de les pintures tenen significat religiós; podrien ser pintades pels xamans probablement quan estaven en trànsit. Altres reflectien fets que havien succeït, informació per altres grups nòmades, recopilació de gestes realitzades... El terra de les coves devia estar bastant més avall del que es veu ara, i probablement utilitzaven escales o branques per accedir a les parts altes de la cova on la roca devia estar neta.

Vam visitar una de les coves, s’hi veuen figures humanes, alguns animals, distingeixo un parell d’elefants, un dibuix que m’expliquen que representa l’aigua, una girafa, el que em sembla un felí ... Els colors predominats el vermell i l’ocre. Em recorden molt les pintures del tassili a Algèria. El paisatge al voltant m’encanta, el gran bloc de granit sobre el que camines i els líquens grocs i taronges... és molt agradable i relaxant. A més feia un dia esplèndid.
Vista des del Malindidzimu
Per la regió hi van passar diferents tribus al llarg dels anys, i en el 1840 la tribu ndebele de Mzilikazi es va instal·lar en aquestes muntanyes. Sembla que son ells els que els hi van donar el nom que porten. Les van anomenar Madombo, que vol dir “les roques”. Però van decidir que les anomenarien Matobo, que vol dir “caps calbs” i després amb l’anglès es va acabar convertint en Matopos.
Vista des del Malindidzimu
Mzilikazi va morir en aquestes muntanyes l’any 1868 i va ser enterrat en una cova amb les seves pertinences. El va succeir el seu fill Lobengula.
Vista des de la tomba de Rhodes
Els ndebele feien servir la zona per la pastura i la caça, però també era un lloc místic per ells, amb un significat religiós o espiritual. El pic Njelele era un dels seus llocs més sagrats i on vivia l’oracle d ela tribu anomenat Mlimo. Aquí s’hi feien cerimònies religioses i danses per demanar la pluja. Actualment segueix sent un lloc sagrat on els que no son matabele no hi poden anar.
Memorial a Malindidzimu
Sembla que l’oracle Mlimo seria l’impulsor de la rebel·lió matabele. En el 1896 va convèncer a la població de que els blancs eren els responsables de les plagues i les malalties dels ramats, i que per tant se’ls tenia que atacar i fer-los fora. 

Quan la rebel·lió va esclatar, els grangers blancs van instal·lar-se a Bulawayo on van construir una mena de fortalesa mòbil al centre de la ciutat i van crear patrulles per controlar la revolta. Entre els blancs que hi havia en aquell moment allà s’hi trobava Baden Powell i Selous. Uns 50.000 matabeles es van refugiar a les muntanyes de Matopos. Molts dels objectes de ceràmica trobats i restes d’aliments daten de l’època d’aquesta rebel·lió.
Malindidzimu
El curiós del cas és que les muntanyes que van ser escenari de grans batalles, van ser també l’escenari de les converses de pau, entre Rhodes i el dirigent matabele. En una de les moltes excursions a les muntanyes per aquestes converses, Rhodes va descobrir la muntanya Malindidzumu i va quedar fascinat per la vista. Pel que sembla va dir que era una de les millors vistes del mon i va demanar ser enterrat allà. O sigui que quan va morir en el 1902, crec que a Ciutat del Cap va ser traslladat per tren cap a Bulawayo i enterrat aquí. La cerimònia la va dirigir el cap matabele.
Per la tarda vam anar cap a Malindidzimu, que es tradueix com el lloc dels esperits benèvols. Pel camí ens vam aturar per veure una de les preses que hi ha en el parc. 
Realment la vista des d’aquesta muntanya és fantàstica, tenia raó Rhodes. El paisatge és espectacular, a part de per la vista, pels blocs granítics, els líquens i els llangardaixos (o similar) de colors que treuen el cap entre les roques. Em va encantar. A part de la tomba de Cècil Rhodes hi ha també el memorial del riu Shangani, en honor dels soldats britànics que van morir en la batalla que hi va haver en aquest riu, contra els matabeles, que es va construir en el 1904. Una de les coses curioses d’aquest monument és que en els relleus que hi ha als laterals, les armes que hi ha son reals, i estan inserides en l’escultura. 
 També hi ha alguna altra tomba de comandaments  propers a Rhodes. Actualment hi ha una certa polèmica sobre si aquestes tombes han de seguir allà, ja que és una muntanya sagrada per la població local.

Pel camí vam veure alguna àliga reial i alguna impala fugissera. En un control de policia vam haver de donar cerveses i coca-coles que dúiem, per tal de que no hi hagués problemes i no ens busquessin les pessigolles i poguessin continuar sent amics. Això si, no les van voler agafar en ma sinó que van fer que el rànger les deixés hi deixés a terra.