Mutare i Chimoio estan a la província de Manica, i ara ens dirigim cap al
sud, apuntant cap a la costa, que és la província de Inhambane.
Pel camí ens aturem en unes cases, a la vora de la carretera; hi viuen dues
famílies. Hi ha forces criatures i passem una estona amb ells. Ens ensenyen els
arbres de l’anacard i com trituren el gra, amb els típics morters de fusta. Hi
ha una noia de 20 anys que espera el quart fill i ens demana si la podem portar
amb el cotxe a l’hospital, ja que ha d’anar a fer-se una revisió.
Continuem ruta i de cop la carretera està deserta. Em sorprèn una mica però
no hi vaig donar més importància. En arribar al poble de Muxungue ens va parar
un cotxe de policia, amb bastant males maneres, dient que no es podia circular.
A l’entrada del poble havíem passat un control de policia i no ens havien dit
res de que estès prohibit el pas.
Passats els primers moments de tensió, ja que
el xofer és de Zimbabwe i no parla portuguès, la policia ens va explicar que fa
uns dies, en el tram de carretera que va des d'aquest poble fins a un pont que
hi ha a poc mes de 100 km, van metrallar a un camió. Per això es tenia que
esperar a circular per allà amb el comboi militar.
La sortida del comboi estava prevista per la una, o sigui que teníem una
hora i mitja per davant.
Va ser molt agradable ja que vaig poder passejar pel
poble i estar amb la gent. Vaig trobar un grup de dones, assegudes, amb bidons
de plàstic al costat, a la vora dem la font, que estava seca. Em van explicar
que esperaven l’arribada del camió cisterna. Em sorprèn quan les veig mantenint
l’equilibri amb la bici i els bidons plens. Els nens també tenen molta perícia;
ells porten els sacs de carbó vegetal, que es fabrica en aquesta zona.
Poc a poc, darrera del nostre vehicle se n’hi van parant més. A la cua hi
ha un home de Zimbabwe amb el que parlo també una mica i
m’explica que és habitual, que sempre hi ha algun problema en aquesta zona.
Pel poble, al llarg de la carretera, molt moviment de militars. En general
son nois força joves, que saluden i somriuen. Quan arriba la tanqueta que porta
els vehicles que venen des del pont, observem que en alguns dels cotxes hi va
un militar. La tanqueta dona la volta i es posa en primer lloc per donar la
sortida al nostre comboi. Fa una m ica d’impressió, ja que la carretera està
deserta, tan sols els cotxes que anem arrenglerats, no hi ha pobles, no es veu
ningú a peu, cosa habitual en les carreteres africanes. Passem un pont que
també està vigilat pels militars i finalment arribem al punt final de la zona
conflictiva.
Continuem carretera fins arribar a Vilanculos. Tot el dia havia estat
núvol, ja des de la sortida de Chinoi, i no va millorar en arribar a la costa. 