Vilankulos és una població de la costa; el seu nom és en
homenatge a un cap local i actualment alguns dels barris de la ciutat porten els noms
dels seus fills. A l’època colonial els portuguesos van modificar el nom i va
passar a dir-se Vilanculos, però després de la independencia la ciutat va recuperar el nom original, escrit amb k.
Quan vam arribar a Vilankulos feia mal temps i molt vent.
Al dia següent teníem previst fer l’excursió a l’arxipèlag de Bazaruto, però ja
ens van avisar aquell mateix vespre de no es podria sortir en barca i que tindríem
que esperar un dia més a veure si amainava el vent.
No sé com era fa anys, però
ara és un poble molt turístic; s’han fet moltes inversions per atraure
visitants, ja que és el punt d’entrada a l’arxipèlag de Bazaruto. L’hotel, Aguia negra resort, que és on estem nosaltres, està
a tocar de la platja; està molt cuidat, té uns jardins molt agradables i
piscina des de la que veus el mar, i els preus son millors que els de Zimbabwe.
El vent va continuar bufant tota la nit, i a les sis del
matí seguia núvol i plovisquejant. A aquelles hores l’aigua del mar es veia
grisa; hi havia algú corrent per la platja i disseminades, aquí i allà, algunes
barquetes de pesca. Com era d’esperar, donat el temps que feia, la sortida de
sol no va tenir cap encant.
El ritme aquí és lent. No has de tenir pressa, ja que
preparar la taula per l’esmorzar i servir-lo, pren el seu temps. Nosaltres no
teníem pressa, ja que no hi ha grans coses a fer en aquesta població, si no
pots sortir amb barca.
Després d’esmorzar vam anar, caminant per la platja fins
al poble. La platja és de sorra blanca i s’hi observen els efectes de les
marees, que aquí son importants. A mi em sorprenen, suposo que és perquè en el
mediterrani no s’aprecien. L'hora de la marea canvia una mica al llarg dels
dies, però aquí és més irregular que en el cantàbric. I jo no sabia mai si
havia de pujar o baixar.
Quan vaig sortir a les 6 del matí a mirar si sortia el
sol creia que la mar estava baixa, però després me’n vaig adonar de que estava
equivocada, ja que l’aigua encara es va retirar molt més, deixant una gran
franja de terra al descobert. Les marees duren 6 hores, de pujada i les
mateixes de baixada. Quan baixa la marea les barques queden encallades en la
sorra i és el moment en que alguns aprofiten a fer-hi reparacions.
Des de la platja de Vilànkulos es veuen al davant les
illes de Bazaruto i dóna la impressió que estan unides a terra. De totes
formes, com que el temps no es bo, es veu una mica enterbolit tot.
El camí per la platja és agradable, hi ha moltes petxines
per tot arreu i a la que ens apropem a la població també augmenta la porqueria
i els vidres. Seguint per la platja s'arriba al port on arriben les barques amb
el peix. Les dones esperen per comprar-lo, per vendre’l després al mercat.
Des d’aquest punt, la costa canvia una mica i es fa més rocosa;
hi ha mur baix de roca està plena de petxines incrustades, o que la roca mateix
està formada per la sedimentació de petxines.
A la vora de la platja hi ha cocoters i un arbre que
s’anomena casuarina, que té unes fulles en forma d’agulla, semblants a les del pi
però més llargues i em va fer la sensació de que més fines. El seu fruit són
unes pinyes petitetes, i el més curiós d'aquest arbre és el soroll que fa el
vent entre les seves fulles. És una musicalitat especial.
Hi ha una zona amb cases residencials i és que aquí hi
venen molts moçambicans a passar-hi el cap de setmana. Hi ha una botigueta d’artesania,
on predominen les figures de fusta, a diferencia de les de Zimbabwe que eren en
pedra. Hi ha figures molt boniques, aprofitant les formes dels troncs.
El mercat d’alimentació, on es pot veure peix sec, en diferents
parades, i per tot arreu venen tomàquets, també hi ha força mandioca, que es
pot trobar sencera o ratllada per fer puré. A Zimbabwe hi ha un plat anomenat sazza, que és puré de blat de moro. Aquí
fan alguna cosa similar però amb la mandioca.
Com en altres llocs d’Àfrica, en la part del mercat
dedicada a la confecció es poden veure els homes, generalment nois joves,
cosint a maquina. Fan tot tipus de peces, i si vols et prenen les mides i en
pco temps et fan una camisa o uns pantalons. Hi havia tres xicots que estaven
treballant en aquesta zona; dos d’ells estaven cosint a màquina i l’altre, una
mica més jove, tallava les robes i feia els patrons. Els que estaven cosint a
màquina em van demanar que fes fotos al “petit”; em va fer gràcia l’apel·latiu.
El noi era molt vergonyós i va accedir amb certa reticència a que l’hi fes
fotos. Els grans devien tenir 15 o 16 anys i el petit, uns 13 o 14. Després es
van mirar com havien quedat i s’ho van passar molt be. Em deien que no hi ha
gaire turisme, que tenen poques ventes. 
Pel mercat i pel carrer hi ha gent que em demana que els
hi facis fotos i els hi encanta mirar-se, i mirar com queden els seus amics,
com els tres xicots dels que he parlat, però també n’hi ha d’altres que fugen
en veure la càmera. A mi m’agrada parlar amb la gent i fer-los-hi fotografies, i
sobretot el que m'encanta és la cara quan els hi ensenyo, sobretot, quan son
criatures. M’agrada la cara d’expectació, per veure que veuran, com es veuran i
com al cap d’uns segons apareix el somriure, o la ganyota, la sorpresa, la
rialla... En general els nanos riuen i es poden passar molta estona mirant la
fotografia, mirant-la amb detall, buscant els coneguts que hi apareixen... Els
més petits triguen una bona estona en reaccionar quan miren una fotografia,
però quan ho entenen llavors no els pots desenganxar de la càmera, voldrien
estar-se hores mirant la fotografia. 
Es veu gent mutilada, degut a les mines que van quedar després de la
guerra. Això passa més al nord del país, que és on hi ha mes terreny minat i no
s'havia fet un mapa on s’indiqués on es col·locaven les mines. Tant els del
frelimo com els de la rename van posar mines.
Vaig anar al supermercat i em vaig comprar alguna cosa per menjar. Em va
sorprendre que la caixera era una noia blanca i jove, potser estudiant, i un
home gran, negre que l’hi ensenyava a fer anar la caixa, l’hi deia els preus...
Em vaig endur el menjar a l’hotel i com que les habitacions són bungalows,
amb un parell de cadires i una taula al davant, amb vistes a la piscina i al
mar, em vaig instal·lar allà a menjar, escriure i llegir una estona.
Passejant pel poble vaig veure indis, cosa que em va sorprendre una mica, i
també em va xocar trobar una farmàcia on venien medicaments xinesos. Em vaig
asseure a beure un refresc en un bar que tenia un billar al jardí i els que
estaven fent una partida era un oriental (no sé si coreà o japonès) amb un
local, i allà mateix, un home que semblava àrab, amb una túnica, barba, el
casquet que porten al cap, semblava musulmà. De fet hi ha algunes mesquites, o
sigui que no seria estrany.
A la tarda vaig sortir a caminar per la platja, en direcció contrària al
poble. Em van fer agafar una mica de por, ja que deien que no era segur anar a
passejar sol. No m’agrada haver de desconfiar, però com que la platja estava molt
solitària i la marea seguia pujant, vaig voler entrar cap a l'interior. Però
com que hi ha hotels i ressorts un al costat de l’altre, no trobava cap camí d’entrada.
Vaig trobar un que estava en construcció i on es veia un camí i em vaig ficar
per allà. Hi havia alguns homes treballant i no em van dir res, però llavors va
sortir el propietari, blanc, i em va renyar, dient que era una propietat
privada, que tenia que marxar, tornar a la platja... tenia el gos al costat i
no em feia gens de gràcia. Al costat d’on estàvem parlant hi havia un camí que
donava a la pista publica, aquell era el camí que jo havia vist i a on volia
arribar. Vam discutir una estona i al final em va deixar passar. 
La pista on
vaig anar a parar tampoc estava transitada. Vaig caminar una bona estona sense
veure ningú, sense trobar cap sortida a aquell camí i anava una mica neguitosa,
a part d’incòmode per la topada amb aquell home. Al final vaig arribar a la
carretera i allà si que vaig trobar gent, cosa que em va fer il·lusió. Hi havia
paradetes en que venien quatre coses, gent carregada, tornat de la feina, del
mercat, d’on fos, altres passejant... vaig veure que era allà on hi havia vida.
Per cert, aquí, a l’igual que a Zimbabwe, condueixen per l'esquerra.
Un cop vaig arribar a prop de l’hotel vaig veure que allà mateix hi havia
unes aixetes, el punt d’aigua equivalent a una font, i on van les noies a
omplir els bidons de plàstic i a fer la tertúlia. El millor de la tarda va ser
l’estona que vaig passar amb elles. Algunes d’elles em van demanar que els hi
fes fotos, i després reien molt quan es miraven.
Aquí és com si hi haguessin dos pobles, el de la línia de costa, pel
turisme, per una majoria blanca, i l’interior, el mon més rural, els autòctons,
els que van i venen del mercat, del treball, que van a la font a buscar aigua,
la gent que dona vida a la ciutat. Jo em sento més a gust en aquesta part del
poble que en l’altre.