Comencem el nostre camí
cap a orient. Anem cap a Cienfuegos que es troba en la costa caribenya; per
anar-hi hem de tornar primer fins a l’Havana, que està a la costa atlàntica. L'autopista
és força bona i hi ha poc trànsit. Les carreteres en canvi, estan en força mal
estat però tampoc tenen massa trànsit. Els cotxes escassegen.
La ciutat
de Cienfuegos es troba a la península de Majagua, a la badia de Jagua. El nom
d’aquesta badia té origen aborigen, i té diversos significats: origen, deu,
font, riquesa. És una badia en forma de bossa, oberta al mar carib. Cienfuegos
està més propera a l’Havana (a 245 Km) que a Santiago (658 Km) i té el segon
port més important del país.
La ciutat de Cienfuegos se la coneixia com la Perla del Sud, ja que en el
segle XIX va adquirir una gran importància econòmica i també cultural, el que
va fer que restés importància a la ciutat de Trinidad que fins llavors era la
capital del comerç d’aquesta regió. L’any 1850 el tren va arribar a la ciutat,
fet que va contribuir a la seva prosperitat, ja que es facilitava el transport
del sucre cap al port.
Colom va descobrir aquesta badia l’any 1494, però no sembla que en aquell
moment es colonitzés aquest terreny, tot i que sí que sembla que hi va viure un
espanyol, com comentaré després.
En els segles XVI i XVII la ciutat colonial important en la costa
caribenya era Trinidad i la badia no
estava poblada, però com que la pirateria anava en augment, els espanyols van decidir
construir una fortalesa a l’entrada de la badia, el castell de Jagua (o de
Nostra Senyora dels Àngels de Jagua), per protegir la costa; va ser una de les
fortaleses més importants de la costa sud de l’illa.
La ciutat de Cienfuegos és una de les més joves del país, es va construir
l’any 1819. Així i tot, el seu centre històric va passar a formar part del
patrimoni de la humanitat, l’any 2005. I diuen que és una de les ciutats més
elegants del país.
La ciutat la van fundar Louis D’Clouet, un francès de Bordeus que residia a
Luisiana. El seu objectiu era augmentar la població blanca de la illa, per això
va convidar a 40 famílies de Nova Orleans, Filadèlfia i Bordeus a fundar una
colònia blanca a la badia de Jagua. El terreny fèrtil, amb bones pastures,
relativament proper a Trinidad, era el lloc ideal.
Ara be, els inicis van ser durs, ja que l’any 1821, quan ja estaven instal·lats,
un huracà va destruir les cases i el que ja havien construït. No es van
desanimar i van reconstruir la ciutat, però l’hi van canviar el nom, per si el
primer els hi havia dut mala sort. Van anomenar-la Cienfuegos en honor del
governador del moment. 
L’estil francès es nota
encara en molts edificis, que tenen cornises i columnes decorades. Son edificis
que de lluny em semblen molt bonics, però uns quants d’ells, quan t’apropes
veus que estan bastant fets malbé.
És molt agradable
passejar pel centre històric, pots trobar alguns tallers de pintura i galeries
d’art, cases amb reixes metàl·liques molt elaborades i molt boniques. Un carrer
per vianants, en que hi deu haver wifi ja que estan tots els joves enganxats al
mòbil.
Però també hi ha just
als carrers de darrera, aigües estancades, cases que necessiten reparació...
País de contrastos. Coses molt cuidades i altres totalment deixades.
El centre neuràlgic de
la ciutat és el parc Martí en el que destaca el teatre Terry. Aquest edifici es
va construir entre el 1887-1889. Tomas
Terry era ric veneçolà que controlava gran part del comerç de la ciutat i a més
deixava diners a l’aristocràcia local. Va construir diverses viles a la ciutat,
una d’elles és el teatre que porta el seu nom.
El parc Martí és on en el passat hi havia la plaça d’armes i on es va fer
la cerimònia d’inauguració de la ciutat. En un extrem de la plaça hi ha un arc
de triomf, únic a Cuba, que es va erigir en memòria a la lluita per la independència.
En la mateix aplaça hi ha la catedral. De fet, tota la plaça té encant, i cada
edifici té la seva història. 
Aquí hi van néixer pintors, escriptors i músics; Benny Moré va néixer en
aquesta província i l’hi agradava molt la ciutat de Cienfuegos. Suposo que és
per això que en un carrer hi ha una estàtua seva, en bronze i de mida natural
que el representa caminant.
La ciutat tenia la població blanca i la negra, i tenien que passejar per
espais separats. Una ciutat però dos móns.
Hi ha una història o llegenda que es
va publicar en el 1919 sobre la Venus negra.
Quan els colons d’origen francès ja
estaven ben instal·lats en la nova Vil·la de Cienfuegos, es van dedicar a
explorar els voltants. Una de les primers illes de la badia a la que van anar va
ser al cayo Guije.
En aquesta regió hi havien viscut
els siboney, que havien anat quedant arraconats pels taïns, primer, i després
amb la presencia dels espanyols van gairebé (o potser totalment) desaparèixer.
El que expliquen és que quan els
colons francesos van arribar a l’illot de Guije, van veure una noia negra, molt
bonica, que anava nua, tan sols duia collarets i braçalets. Diuen que com que
tenia unes formes perfecte la van anomenar la venus negra.
La noia al veure’ls va fugir
esporuguida. Quan van aconseguir atrapar-la, l’hi van fer mil i una preguntes,
però ella no responia. Primer es van pensar que no els entenia, però després van
descobrir que era muda. La noia anaven acompanyada per una garsa blava i un
colom blanc. 
Un dels colons la va dur a casa
seva, la va alimentar i l’hi va proporcionar vestits. L’home esperava alguna mostra d’agraïment per
part seva, que col·laborés en les feines de la casa.... En canvi, la noia es va
quedar arraulida en un racó, sense treballar ni menjar. Com que era muda no
tenia forma d’explicar-los-hi què pensava o sentia. Van passar els dies i
estava cada cop més feble, pel que l’home, tement que morís d’inanició la va
retornar a l’illot on l’havien trobat. Allà es va recuperar menjant el que
tenia a l’abast i en llibertat.
Diverses vegades van intentar convèncer-la perquè
anés a viure amb ells, però sempre acabava igual la història. O sigui que al
final la van deixar que visqués a la seva manera en l’illot.
Tot això semblaria una llegenda,
però l’autor del llibre explica que va contactar amb l’historiador Pedro
Modesto, que l’hi va explicar que una tarda, l’any 1876, quan ell era jove, va
veure entrar a casa seva una dona negre anciana, amb el cabell blanc com si fos
una bola de cotó, que anava completament nua, tant sols duia collarets i
braçalets. Els seus pares l’hi van donar vestits però ella es va resistir a
posar-se’ls, fins que la van obligar.
L’hi van oferir menjar diversos i tan
sols va menjar, amb molta gana, les
coses naturals i crues (plàtans, iuca i moniatos) deixant tot el que estava
cuinat o condimentat. La van deixar dormir a casa seva i quan es van llevar al
matí ja no hi era, tan sols quedaven els vestits amb que l’havien obligada a
cobrir-se. Aquest és l’últim cop que se la va veure.
Actualment la llegenda de la venus
negra és un símbol de la llibertat i la vida natural i en contra de la
colonització i l’esclavatge.
Una altra llegenda que hi ha en aquesta ciutat fa referencia la palau del
Valle.
Sembla
que el primer espanyol que va viure a les costes de la badia de Jagua es deia
Joseph Diaz i es devia instal·lar a Punta Gorda, entre els anys 1492 i el 1509.
El lloc on vivia el va anomenar Amparo.
Com que era un home sociable mantenia
bones relacions amb els habitants locals, els siboneys, fins al punt de que es
va aparellar amb una noia d’aquesta ètnia i van tenir molts fills. Aquest
contacte va ser beneficiós per les dues bandes: els siboneys van adquirir coneixements
de tipus tecnològic i ell de la forma de vida natural.
Recordant
la seva terra, l’alcàsser de Sevilla i el de Granada, va voler construir un
edifici que s’hi assemblés. Com que no tenia recursos suficients per dur a
terme el seu somni va pregar als deus dels siboney, especialment a un anomenat Jagua.
I de la nit al dia, va aparèixer un edifici molt bell, en estil mudèjar. La
seva dona, espantada pel que creia que era obra d’algun esperit maligne, va
pregar a Déu i l’edifici va quedar totalment destruït.
Al
cap d’uns segles, un comerciant va adquirir els terrenys propers a l’Amparo i va
voler construir-hi una vil·la amb estil hispano-morisc, però a mesura que avançaven
les obres se n’adonava de que no era el que volia, i va deixar la construcció inacabada.
El
terreny va canviar de mans i el nou propietari és el comerciant Acisclo del
Valle, que va finalitzar la construcció, conservant el nom original, Amparo, ja
que és el nom de la seva
dona. Com que ja l’hi agradava l’aire morisc que havia iniciat el seu predecessor
va continuar amb el mateix estil, al menys en part.
Aquest palau, construït com a palau d’estiu, l’any 1913, va acabar tenint
una barreja d’estils arquitectònics i decoratius. Predomina l’estil mudèjar,
però té tocs venecians, barrocs... Diuen que és l’edifici més bonic de la
ciutat. Es troba a Punta Gorda, a la part sud de la ciutat, proper al mar.
Inicialment l’obra va ser dissenyada per un arquitecte de Cienfuegos, però
es va acabar de construir sota la direcció d’un arquitecte italià. Hi van participar
artistes cubans, italians, francesos i àrabs.
El vestíbul, en estil
gòtic, un saló menjador d’estil mudèjar, una sala de música i joc estil Lluis
XVI, una altra sala en estil imperi, amb artesanats en or. Les habitacions de
la planta superior tenen estil venecià. L’edifici té tres torres, que
representen la força, l’amor (aquesta torre recorda al Taj Mahal) i la religió.
A
començaments dels 1950s una companyia inversora va comprar el palau amb la idea
de convertir-lo en un casino, però amb la revolució es van prohibir els casinos
i el projecte no es va poder tirar endavant. Actualment és un restaurant i
museu, i no sé si en part està vinculat al hotel Jagua que està al costat.
És
un edifici sorprenent, especialment quan entres dins, la sumptuositat dels seus
salons, la decoració... impressionant.
Al
vespre vam anar passejant pel malecon fins arribar al restaurant El Pelicano. La
vista sobre la badia era molt bonica i el passeig molt agradable. Vam sopar a
la terrassa d’aquest restaurant, feia una mica de fred, ja que està molt
ventilat, però la vista val la pena.
En
aquest país, la música està per tot arreu; vagis al restaurant o bar que vagis,
hi ha algun grup de música. I en el Pelicano tampoc hi podien faltar. Va ser
una nit agradable, amb bon menjar, mojitos i música en viu.
