Vam continuar ruta cap al sud, direcció a Gjirokaster. Pel camí m’expliquen algunes coses sobre la vida aquí. Un dels temes és l’habitatge si compren o van de lloguer. En general la gent prefereix comprar, però no es demana hipoteca sinó que és la família la que et deixa els diners per tirar-ho endavant. L’altra tema que recordo és sobre el nivell econòmic. Les pensions són una desena part de les nostres, però també els sous i el nivell de vida, al menys els lloguers també son una desena part dels nostres. Evidentment tot es aproximat.
El trajecte fins a Gjirokaster és agradable, tot i que en alguns trams vam trobar molt embotellament. El que em va xocar va ser trobar ramats de galls d’indis. També de cabres, però això és habitual, lo dels galls d’indi em va sorprendre, sobretot quan anaven amb el seu pastor.
Vam dinar pel camí, en una gasolinera on em vaig prendre un plat tant poc original com bistec amb patates. Quan vam arribar a Gjirokaster ja era fosc, com és habitual en aquesta època de l’any, que el dia no dura res.
Tornava a ploure. Vam passejar una mica per la ciutat d’estil otomà, amb carrers empedrats, sempre en pendent. Aquí també cases amb les finestres tapades amb plàstic per fer una càmera protectora i evitar que es trenquin els vidres.
Vaig sopar en un hotel amb estil soviètic però molt bon menjar. Vaig prendre una mena de mandonguilles amb salsa de tomàquet i formatge. Quan seus a taula et serveixen també olives i formatge. De postres la baclava d’aquí que no té mel, sinó almívar i és més lleugera. Per veure el vi i el raki no poden faltar mai. Ens va valdre uns 700 leks que equival a menys de 6 euros. Per aquí els cambrers, i la gent parlen italià i també una mica de castellà.
Gjirokaster està al sud del país, a uns 200 Km de la capital i a no més de 35 Km de la frontera grega. Forma part de l’antiga regió d’Epir, que s’estenia entre el que avui és el sud d’Albània, el nord-oest de Grècia i em sembla que també agafava una part de Macedònia.
Aquesta ciutat està a la vall del riu drin. La fortalesa es troba sobre un turó, el Mali Gjëre i la ciutat baixa de forma radial des de la fortalesa fins a la vall on hi ha la part nova.
Hi ha diverses histories en referencia al nom de la ciutat, Gjirokaster o Gjirokastra. Segons una llegenda quan la ciutat patia l’últim setge per part dels turcs, la princesa Argyro, germana del senyor feudal de la ciutat, va preferir tirar-se al buit juntament amb el seu fill, des de dalt de la fortalesa abans que caure enmans enemigues. El nom provindria del nom de la princesa. Ara be, el primer cop que apareix el nom de la ciutat va ser durant elperiode bizantí que era anterior al setge otomà, o sigui que no sembla que el nom de la princesa fos el que donés nom a la ciutat.
Molts autors expliquen que el seu nom prové de la paraula grega argyokastron, castell de plata. Com que tota la ciutat està construïda en pedra, incloses les teulades, quan plou brillen i recorda la lluïssor metàl·lica de la plata.
Altres autors fan notar de que un clan que vivia aquí s’anomenava Argyiri i per tant el nom de la ciutat podria derivar del nom del clan. Sigui quin sigui l’origen del nom de la ciutat és una paraula que trobo curiosa.
En algunes excavacions fetes en el que és la fortalesa, s’han trobat restes de ceràmica de diferents períodes, els més antics del segle V a. C. pel que es pensa que ja hi havia un nucli habitat en aquella època. A més s’han trobat restes del que podria ser una muralla de l’època pre-romana, anteriors al 168 a. C.
Ara be, la primera referencia escrita que hi ha és la d’un cronista bizantí, que l’any 1336 parlava de Argyrokastron. Va formar part del despotat d’Epir, un estat grec de l’època bizantina.
Amb l’expansió de l’imperi otomà cap a Europa, a finals del segle XIV Gjirokaster va quedar sota el seu control i els senyors feudals de la zona, que fins llavors controlaven la ciutat es van convertir en vassalls del sultà.
L’any 1419 la ciutat ja estava totalment controlada pels turcs. A la fortalesa hi vivien els militars i dignataris polítics i la resta de població vivia fora de les muralles. Segons els registres de pagaments de taxes se sap que l’any 1431 hi havia 163 cases a Gjirokaster.
La ciutat va conèixer un període de creixement i prosperitat i en el 1583 el nombre de cases havia augmentat significativament (434).
L’any 1811 Ali Paixà de Tepelene era qui controlava la ciutat i va fer construir un aqüeducte de 12 km per portar l’aigua a la fortalesa. Aquesta construcció la van enderrocar en el 1932.
Durant tot el període otomà va ser un important centre comercial i cultural. També era en aquesta ciutat que hi havia un gran sentiment nacional i patriòtic. Des d’aquí es va impulsar la resistència a l’imperi otomà, aquí es va obrir la primera escola de llengua albanesa, i poc després van sorgir clubs i societats patriòtiques.
La independència d’Albània es va obtenir en el 1912. Però al ciutat de Gjirokaster va formar part, durant un breu període de temps, de la república autònoma d’Epir. Després va estar durant un temps en mans gregues, i va ser retornada a Albània en el 1921.
Entre els anys 1928-1939 era un important centre econòmic i cultural, però també es coneixia a la ciutat per la presó que havien construït en el castell.
L’any 1939 els italians van apoderar-se de la ciutat que després va passar als alemanys. En el 1944 els partisans van alliberar la ciutat i van crear aquí el centre d’operacions per alliberar a la resta del país.
En el període comunista hi va haver una gran industrialització de la regió, però es va contractar més gent de la que era necessària i les instal·lacions no tenien un bon manteniment ni renovació de les instal·lacions. Així que quan va caure el règim l’economia de la ciutat va caure també en picat. Milers de persones van perdre la feina i van haver de marxar, cap a Tirana o a l’estranger, per buscar-se la vida.
La ciutat va patir un altre moment negre. Va ser l’any 1997. Unes eleccions fraudulentes i la crisi financera degut a l’estafa piramidal, en que milers de persones van perdre tots els seus estalvis. Va ser un temps de revolta i descontrol, d’anarquia total. Era la llei de la selva per poder sobreviure. Un període del que se n’avergonyeixen. Aquesta gran crisi va generar una nova onada migratòria. Molts edificis històrics van quedar abandonats i per manca de manteniment van anar caient. Aquesta ciutat va ser un dels focus de la rebel·lió contra el govern, aconseguint finalment la dimissió del president. Amb el caos que es va generar, cap a finals de l’any 1997 algú va destruir la casa del dictador. En els disturbis també es va cremar part del basar.
Actualment sembla que la situació ha millorat. És una regió rica en agricultura, pel que han sorgit diverses empreses relacionades amb el processat d’aliments. També la universitat que porta gent de tota regió i el turisme han ajudat al creixement i recuperació de Gjirokaster.
És en aquesta ciutat que va néixer el dictador comunista Enver Hoxa. Gracies a això es va preservar el patrimoni cultural de la ciutat ides del 2005 forma part del patrimoni de la humanitat.
Una altra personatge famós nascut aquí és l’escriptor Ismail Kadare. Aquest escriptor el vaig descobrir quan vaig fer el primer viatge per Albània. Els seus llibres em van ajudar a comprendre una mica la seva gent i la seva historia.
La ciutat de Gjirokaster té una gran influencia grega, ja que aquí hi ha la comunitat grega més important del país, tot i que a començaments d’aquest segle molts dels grecs van marxar cap a Grècia.
Un dels distintius d’aquesta ciutat son les seves cases, que com ja he dit son en pedra. Les cases tenen forma de torre i s’anomenen kules. Aquest estil de construcció és d’origen turc. La majoria d’aquestes cases son dels segle XVII i XVIII. Les posteriors, del segle XIX tenen interiors encara més decorats i elaborats que les altres. Em sembla que actualment hi ha unes 200 cases protegides.
Aquestes construccions tenien dos o tres pisos. La planta baixa s’utilitzava a l’hivern i la de dalt a l’estiu.
Si no estic confosa la que vam visitar nosaltres era la de la família Zekati, que es va construir en el 1811. L’entrada passa molt desapercebuda i fins que no has entrat al pati no descobreixes les dues torres que conformen aquesta kule. Té tres pisos i per dins és sorprenent. Des de la galeria o balconada del pis de dalt és té molt bona vista sobre la vall. Prop de la barana hi ha posat un gos de peluix de mida natural per despistar als ocells.
En la planta baixa tenen les habitacions de treball; si no recordo malament hi havia un moli, una premsa d’oli, cuina... fotografies antigues i estris de l’epoca en que estava en actiu. Per una escala de fusta s’accedeix al pis. El forat de l’escala es pot tapar amb una fusta per evitar el fred. 
En el pis hi ha diverses habitacions. Totes amb llar de foc. Hi ha una mena d’altell on jugaven les criatures i que també servia d’armari, on guardar mantes i altra roba de llit.. Si no recordo malament en l’habitació dels convidats des d’aquesta mena d’altell de fusta les dones controlaven si els homes a baix necessitaven alguna cosa. Jo vaig sorprendre’m molt. O sigui que veien tot el que feien els homes i podien seguir les seves converses. 
Una altra cosa curiosa era en una de les habitacions, tenia el bany al costat, però amb doble porta, una que donava directament a l’habitació i l’altre al passadís. Així no sorties directament de fer les teves necessitats davant de les visites, sinó que semblava que venies d’un altre lloc.
Els armaris de fusta empotrats i molt treballats. Alguna de les llars de foc també tenia una decoració exquisida. Crec que era la de l’habitació de convidats i recepció.
Després vam pujar cap a la fortalesa, que és una de les més grans del país. Des d’aquí també es té una bona vista sobre la ciutat i la vall. Aquesta ciutadella ha patit diverses ampliacions i restauracions al llarg dels segles. Com ja he comentat, aquí s’hi va construir una presó que també es va fer servir en el període comunista per tancar-hi els presos polítics.
És un recinte molt gran, en el que queden diferents dependències, algunes de les torres i el més ben preservat és la torre del rellotge. Es pot veure aquí i allà artilleria dels alemanys i un avió de les forces aèries americanes.
