La nit a l’hotel no havia sigut gens tranquil·la. En alguna habitació propera a la meva estaven fent una festa, suposo que amb motiu de la celebració del nou any.
Estava cansada i morta de son, però no podia dormir amb aquell soroll. No era tant sols música, parlaven, cridaven, picaven.... al final vaig aconseguir relaxar-me i imaginar que estava al teatre, perquè potser era això el que estaven fent. Algunes estones recitaven algun text, hi alternaven cançons, crits forts, xiscles, picar de peus, un so que em recordava cavalls a galop, arrossegaven alguna cosa, com si fossin cadenes... Havia començat als voltants de la set de la tarda i van plegar cap a la una de la matinada, i vaig arribar a endormiscar-me imaginant el que devien estar representant.
Després d’esmorzar vam anar cap al parc Ramna on se celebrava la festa d’any nou. Vam anar-hi en rickshaws. Aquest dia tothom es vesteix de forma tradicional i es dedica a passejar. El Papón també es va posar la camisa llarga i pantaló a joc, vestimenta típica dels homes.
La festa de l’any nou bengalí s’anomena “pohela boishakh” i no és exclusiva de Bangladesh sinó que també se celebra a la part de Bengala occidental i a Assam i Tripura. És una festa bengalí, en la que aquesta és la característica que els uneix, independentment de la seva religió o lloc d’origen.
El mes anomenat “boishakh” es considera que és un mes de bons auguris i és per això que molta gent es casa en aquesta època. L’inici del nou any, es considera que és un bon moment per emprendre nous reptes, iniciar negocis, o qualsevol altre cosa.
Segons el que he llegit per celebrar i donar la benvinguda al nou any es fan actes culturals, i es fa una desfilada a primera hora del matí, tothom vestit de forma tradicional. Aquell dia la gent té la casa ben neta, es visita als familiars i es rep als que et venen a veure. Es cuinen plats especials per oferir als visitants.
Nosaltres vam sortir a les nou del matí i al parc hi havia molta gent ja, majoritàriament famílies, ben engalanats, amb vestits de colors que destacaven sobre el verd del parc. A l’entrada repartien ventalls en els que hi havia escrita alguna cosa, em sembla que era una frase per desitjar bon any.
Hi havia molts joves, tant a l’entrada com a dins del parc, que duien una paleta de pintor per pintar a la gent que es deixava. Pintaven a la cara o al braç.
Hi havia dones que duien un punt vermell al front, o millor dit, entre les celles. El vermell és un dels colors predominant; algunes dones i nenes duien una corona de flors, que en molts casos era de flors vermelles. Aquestes corones poden ser de flor fresca o be de plàstic. Molta gent les duia de flors naturals.
La gent passejava pel parc, o s’asseia sobre la gespa, i sobre tot, es feien fotografies. Gairebé tothom anava amb el seu mòbil i es feien selfies. Moltes persones se’ns apropaven i ens demanaven per fer-se selfies amb nosaltres. Era un seguit de fotografies! La curiositat era mutu entre ells i nosaltres. A mi ells, homes i dones o criatures, em semblaven elegants i molt fotogènics amb els seus vestits de festa. I per ells, nosaltres amb la nostra indumentària de viatge (funcional i poc elegant) i unes faccions ben diferents de les seves també els hi cridàvem l’atenció.
Com en molts altres països, el que destaca més son les dones i nenes, pel color dels vestits i els seus accessoris. Em va cridar l’atenció que hi havia dones amb mocador, i altres què no. Saris al costat d’altres estils de vestits. Sigui quina sigui la seva religió, estaven totes allà, amb les seves famílies gaudint de la festa.
Aquest dia el centre de Dacca està destinat als vianants, no poden circular els cotxes, cosa que és un gran descans, hi ha un “silenci” sorprenent i que s’agraeix moltíssim.
En algun lloc he llegit que va ser l’emperador mogol Akbar el que va introduir el nou calendari i la celebració de l’any nou, l’any 1556. Aquesta celebració es considera que forma part del patrimoni cultural bengalí.
En el marc de les festes de l’any nou, hi ha el festival del Mangal Shobhajatra, que se celebra el 14 d’abril i que forma part de la patrimoni cultural immaterial de la Unesco des de l’any 2016.
El mangal shobhajatra és un festival que organitzen estudiants i professors de la facultat de belles arts de la universitat de Dacca. Aquesta tradició va començar en el 1989 quan el país vivia sota una dictadura militar. Els estudiants volien portar l’esperança en un futur millor a la població i juntament amb el professorat, un mes abans de la festa d’any nou van començar a fabricar mascares i carrosses, amb simbolismes que allunyessin els mals esperits i obrissin la porta al progrés. Hi ha màscares de tot tipus, però alguns motius es repeteixen sempre: les màscares que representen el mal, les que evoquen la força i el coratge, i les que simbolitzen la pau.
Aquell dia es venen diversos productes fabricats pels estudiants, per recollir diners per la restauració del patrimoni cultural del país.
Aquest festival simbolitza l’orgull de la gent de Bangladesh per la seva cultura i tradicions. També la força i el coratge davant les forces del mal, i és un clam per la justícia i la veritat. També representa la solidaritat, el fet de compartir, unint el poble independentment de castes, religions, edat o sexe.
El coneixement sobre aquesta festa i els seus objectius ho transmeten estudiants i professors a la societat.
No obstant, aquesta festa (Mangal Shobhajatra) no té massa acceptació per part dels fonamentalistes religiosos, que han arribat a amenaçar als organitzadors. Per això els seus defensors diuen que s’ha convertit en una forma de lluita contra el fonamentalisme religiós.
Aproximadament el 90% de la població és musulmana i els mes integristes consideren que el mangal shovajatra en no ser una activitat religiosa musulmana, va contra els seus valors religiosos. Fins i tot un líder religiós recomana als musulmans no anar a aquesta festa. Altres opinen que aquesta festa, com que també forma part de les celebracions hindús, els musulmans haurien d’evitar-la. Afortunadament no tots els líders religiosos opinen igual i es pot veure gent de tot tipus.
Quan es va inscriure aquesta festa en el patrimoni de la Unesco, la gent va estar molt contenta, ja que era una forma de plantar cara i vèncer la por a la dictadura.
Com ja he comentat el primer any que es va incorporar aquesta festa a les celebracions de l’any nou va ser en el 1989, davant de la facultat de belles arts, a la ciutat de Dacca. L’any següent, aquesta festa-concentració reivindicativa es va estendre per tota la ciutat, i sembla que això va ser un dels factors que va contribuir al final de la dictadura.
He llegit una entrevista que havien fet a alguns dels que van organitzar la primera Mangal Shobhajatra. Explicaven que el seu objectiu era que la diversió i l’alegria fessin perdre la por que tenien tots a la dictadura. Els dictadors sempre volen imposar la por i eliminar la felicitat i diversió, i per això per combatre-ho van organitzar aquest acte. Van tenir problemes per fer-ho, van rebre amenaces i intimidacions de diverses bandes.
És un dia en que es va a peu a tot arreu. No tinc gens clar quin recorregut vam fer per la ciutat, ja que s’havia d’anar esquivant en part les riuades de gent, els parcs amb porta d’entrada... Si no estic confosa, vam entrar en els jardins del museu de la independència; aquí hi havia molta menys gent i era agradable. Per aquests jardins vam trobar algunes parades de tir: molt senzill, uns cartrons feien de diana i unes pilotes de plàstic per fer punteria. Venedors de gelats, altres serveixen gots de beguda.
Vam arribar al temple hindú Dhakeswari, que és el temple nacional hindú del país. Aquest títol de temple nacional se l’hi va concedir en el 1996, després d’una reivindicació continuada dels hindús del país des de que en el 1988 l’islam va ser declarada la religió de l’estat. Actualment és el centre de la cultura hindú i el lloc de pelegrinatge hindú més important del país. Abans ho era el Ramna Kali Mandir, però el va destruir l’exèrcit pakistanès durant la guerra d’independència. 
Segons les llegendes el seu nom vol dir deessa de Dacca, i el primer temple que s’hi va construir seria del segle XII. Es diu que l’havia fet construir el rei de la dinastia Sena, Ballal Sen.
Descripcions que se’n van fer en el segle XIX el descriuen com un recinte amb una sèrie d’habitacions, una porta per on hi accedien els elefants, en el jardí algunes tombes, algunes pagodes...
Antigament el temple ocupava un recinte molt més gran. Els musulmans van atacar el temple diversos cops, l’últim o un dels últims atacs va ser al desembre de 1992. Les celebracions més importants de l’hinduisme se celebren aquí.
Durant la guerra, en el 1971 bona part de les estructures del conjunt del temple van quedar destruïdes. L’exèrcit paquistanès va utilitzar el temple principal com a magatzem d’armes.
La historia de Dacca comença al voltant del segle VII, quan pertanyia al regne budista de Kamarupa; en el segle IX va estar governat per la dinastia Sena. Després va tenir governadors turcs i afganesos, descendents del sultanat de Delhi i en el 1608 inicia el seu període sota l’imperi mogol. Es va convertir en la capital de bengala .Durant uns cent anys va ser una ciutat important, amb prop d’un milió d’habitants, i dues comunitats de comerciants estrangers importants, portuguesos i armenis. Ara be, en el segle XVIII la capital de bengala es trasllada a la Índia i Dacca comença el seu declivi. L’any 1793 el creixement de la companyia de les índies orientals torna adonar rellevància a la ciutat, almenys durant uns anys, fins que va prendre el relleu Calcuta. 
La presència britànica va comportar algunes millores a la ciutat, en el 1874 es va introduir el sistema de distribució d’aigües, i quatre anys més tard, l’electricitat. L’any 1905 es va convertir en la capital de l’estat de Bengala de l’est i Assam. Quan hi va haver la partició de la Índia en el 1947 va ser la capital del Pakistan oriental. En aquest període molts hindús de Dacca van marxar cap a l’Índia i molts musulmans van arribar per instal·lar-se a la ciutat. Després de la guerra d’independència de Pakistan, en el 1971 es va convertir en la capital del nou estat.
Tornant al temple hindú, hi ha molts especialistes que diuen que aquest temple no té l’estil que s’esperaria si hagués estat construït en el segle XII; el seu estil presenta més semblances amb l’emprat a bengala en l’època mogol. A part d’això, una altra de les coses intrigants és que en els textos antics no es menciona aquest temple. Hi ha autors que diuen que hi ha detalls que fan pensar que fos un temple dedicat al budisme tàntric; em sembla que es basa en unes estàtues trobades enterrades en aquest terreny. 
A començaments del segle XX es deia que aquest temple tenia uns 200 anys d’antiguitat i que l’havia fet construir un agent de la Companyia d’Índies Oriental.
No vam tenir massa temps per visitar aquest temple. Era dificl bellugar-se per la ciutat i costava arribar als llocs. Feia calor i anàvem una mica cansats. L’entrada em va impactar, és bonica, blanca, que recorda una mica una escultura feta de merengue. I molta gent entrant i sortint. A dins el recinte, tan sols recordo unes capelles sota una lona, on hi havia molta gent asseguda a terra, resant. Em vaig descalçar per entrar i apropar-me als altars. Figures de les divinitats hindús, molt color, algun llum de neó...
No vam recórrer els jardins per veure altres estructures, em va donar la sensació de que estava en obres aquell recinte.
No massa lluny del temple hindú hi ha la mesquita Shahbaz Khan. Aquesta mesquita la va fer construir un ric comerciant de Dacca, en el 1679, que es deia Shahbaz.
És una mesquita fortalesa. El conjunt tenia bastions, l’edifici conegut com el diwan, que tenia dos pisos, la casa de banys, la mesquita, un altre edifici on hi ha una tomba...Hi ha una part que està reconstruïda, altres estan en bastant mal estat.
Khwaja Shahbaz que va ser el fundador d’aquesta mesquita se’l coneixia com el mercader del príncep. La mesquita es va construir en el 1679, prop del parc Ramna. La mesquita té tres cúpules i està construïda en l’estil mogol.
En el recinte de la mesquita, al seu davant, hi ha un altre edifici en el que es troba la tomba del seu fundador. Aquesta estructura té tan sols una cúpula. A les cantonades de la mesquita hi ha unes columnes que recorden les que es troben a vegades a les esglésies. Ni la mesquita ni la tomba tenen finestres.
A fora del recinte hi ha dues paradetes on les dones i les nenes fabriquen corones de flors. Les típiques que avui porta molta gent al cap.
Continuem el nostre camí i arribem a la zona universitària, on es veuen les diferents residencies d’estudiants, separats nois i noies.
El Jagannath hall és on hi ha les residencies dels estudiants de les minories, hindús, budistes, cristians... Aquestes construccions son de l’època de la fundació de la universitat de Dacca, en el 1921 i presenten una estructura similar a la dels colleges d’Oxford. El complex conté la zona residencial, sales de reunions, menjadors, lloc de pregària, i camps d’esport.
A mitjanit del 25 de març de 1971, durant la campanya del govern de Pakistan en contra dels intel·lectuals, l’exèrcit va entrar al campus i va matar a molts estudiants i personal que hi residia. Van matar també a les màximes autoritats acadèmiques, no sé si era el rector, degà... o quin càrrec era. Hi ha un monument dedicat a les víctimes de la guerra de la independència.
En el campus hi ha també una part del que devia ser un temple hindú, suposo, i una gran estàtua de Buda.
Des d’aquí ens dirigim cap a la facultat de belles arts. Pel camí trobem un conjunt escultòric curiós. Restes d’un vehicle accidentat, els seients, part de la carrosseria, fragments de l maquinària... tot pintat de blanc.
Al recinte de la facultat de belles arts vam poder veure les màscares i carrosses. Cada any les fan noves; son vistoses i hi ha molta gent que va fins allà per veure-les. Hi havia moltes famílies fent-se fotografies al costat d’aquelles obres d’art de colors. Una de les figures que té més èxit és el tigre de bengala.
Pel carrer vam trobar un camió que regalava ampolles d’aigua, coma campanya publicitària. La gent s’aglomerava allà per aconseguir ampolles per tot la família. Jo m’hi vaig atansar ja que tenia set, però en veure la gentada em retirava quan una de les moltes persones que intentaven aconseguir la seva ampolla, va defensar els meus interessos al que les repartia. Em va fer vergonya, però em vaig adonar que per ell era important aconseguir-me una ampolla d’aigua. La gent és encantadora i té moltes ganes d’ajudar-te.
Com que era dia festiu no hi havia gaires restaurants oberts i era difícil trobar lloc per dinar. Així que altre cop vam anar a menjar a un restaurant xines.
Dacca és una ciutat curiosa. El que és la part històrica està bastant malmesa però em sembla que es van fent obres de restauració. Un dels problemes de la ciutat és la superpoblació que té. Si no estic confosa en l’àrea metropolitana hi viuen uns 17 milions d’habitants. Molta gent de les zones rurals venen aquí a veure si tenen més sort. És una ciutat caòtica, plena de tricicles, que quan plou queda plena de bassals, amb una contaminació brutal. Molta gent va amb màscares contra la pols pel carrer.
Malgrat tot això, la gent va molt neta i arreglada i és encantadora, molt servicial amb moltes ganes d’ajudar al foraster i amb una gran curiositat per nosaltres i el nostre mon.
Una cosa que em va xocar és que per anar als llocs el Papon, el guia, havia d’anar preguntant. No sé si és pel fet de que habitualment la gent es desplaça en rickshaws o per que en ser el dia d’any nou hi ha passos tallats.... És una ciutat molt gran el que dificulta també saber-te tots els carrers.
