Arribar a la població de Bagerhat va costar una mica, ja que no hi havia indicacions o eren poc clares, el cas és que el guia o el xofer, tenien que anar preguntant. És curiós ja que és una ciutat que forma part del patrimoni de la humanitat per la Unesco. Suposo que la gent local ja sap on és, i de turisme n’hi ha poc. La ciutat antiga està a la vora de l’actual població.
Bagerhat es troba a la confluència de dos grans rius, el Ganges i el Brahmaputra. La seva superfície era de 50 Km2 i va arribar a tenir més de tres centes mesquites.
Bagerhat la va fundar Khan Jahan, que popularment se’l coneixia com Khan Jahan Ali. Era un sant sufí que va governar un ampli territori en la regió de Khulna al nord de Sundarbans. Va rebre el títol de Ulugh Khan, en referencia al seu origen uzbek i també el de Khan-i-Azam que indicava la seva categoria d’oficial del sultanat de bengala. Segons les inscripcions que hi ha en les monedes del segle XVI la ciutat que va fundar es deia Khalifatabad.
La fundació va ser a començaments del segle XV. Sembla que Khan Jahan va venir a Bengala després de que les tropes de Tamerlà ataquessin la ciutat de Delhi. Quan va arribar aquí va aconseguir que el sultà de Delhi, primer, i després el de Bengala, l’hi concedissin com a feu una zona del bosc de manglars de Sundarbans.
Va netejar fer netejar la zona que estava coberta de vegetació per poder-hi construir la ciutat. Es considera que Khan Jahan va fundar la primera colònia musulmana en el districte de Khulna.
Els dos títols que se l’hi donaven, Ulugh Khan i Khan-i-Azam estan gravats a la seva tomba. Diuen que això indica que quan va fundar la ciutat no anava per lliure sinó que ho feia amb el vist-i plau del sultà.
Va ser un gran constructor; va construir diverses poblacions en aquesta zona, equipant-les amb mesquites, madrasses (escoles islàmiques), palaus, edificis governamentals, carreteres i ponts. També va excavar diversos embassaments, dighis, en tot el districte. Es diu que va construir una carretera que unia Bagerhat amb Chittagong, a l’altra banda de la badia. Per aquella època devia ser una gran obra d’enginyeria.
Un dels seus monuments més emblemàtics és la mesquita Shat Gumbad de Bagerhat construïda en el 1450. Dels embassaments, els dos més rellevants son el Khanjali dighi que està prop de la tomba de Khan Jahan i del que deriva el seu nom, i el Ghora dighi prop de la mesquita Shat Gumbad.
Khan Jahan va introduir un nou estil arquitectònic que porta el seu nom i que estava inspirat en l’estil emprat a Delhi.
Quan va morir el van enterrar en la tomba que havia construïr ell mateix. La gent sent una gran veneració per aquest home i venen fins aquí per visitar-la i resar en aquest mausoleu.
Després de la seva mort la ciutat devia entrar en una fase de declivi i poc a poc va anar caient en l’oblit i la vegetació va ajudar a amagar-la.
Era una de les ciutat perdudes del mon antic. No se quan es va redescobrir, però sí que he llegit que la restauració es va iniciar en el segle XX. Moltes construccions estan en mal estat ja que la vegetació, la humitat i la salinitat del sòl han erosionat moltles pedres. En la restauració s’ha preservat l’estil que tenia en el segle XV i també els materials emprats son del mateix tipus. Va passar a formar part del patrimoni de la Unesco en el 1983. 
El primer que vam visitar va ser el seu mausoleu, que està restaurat. Al davant hi ha el khanjali dighi, que sembla un llac i en les seves aigües diuen que hi viuen cocodrils.
Segons la creença popular si els hi ofereixes menjar, pollastres o cabres, se’t concedirà el desig que demanis. En el recinte del mausoleu hi ha una gàbia on dipositar els animals. Després el guardià del mausoleu crida als cocodrils que de seguida surten a menjar les ofrenes que els hi fan.
Hi ha un mur, de color vermellós, que envolta el recinte. Un cop a dins hi ha el mausoleu amb al tomba de Khan Jahan, una construcció de parets blanques i la cúpula vermellosa. Segons algunes referències de l’any 1866 el terra estava cobert de rajoles amb diversos dibuixos i colors, en les que predominava el blau i el groc. El sepulcre fabricat en pedra negra conté inscripcions de l’alcorà en àrab i persa, i també hi ha inscripcions que detallen alguns fets de la seva vida. 
Com en les altres tombes de l’islam, el sepulcre està cobert amb una tela verda. La gent s’atura al seu davant a resar. Al pati hi ha un altre edifici on hi ha una altra tomba, la de Pir Ali, que no he aconseguit saber qui era. I just al costat de l’entrada al recinte hi ha la gàbia pel bestiar que farà d’ofrena als cocodrils. 
Actualment el que es pot veure són dos nuclis separats poc més de 6 Km. Un és el que està al voltant del mausoleu i l’altre al voltant de la mesquita Shait Gumbaz.
Des del mausoleu vam anar caminant cap a la mesquita de les nou cúpules. No està massa lluny, uns deu o quinze minuts. Em va sorprendre. No tenia la pinta típica de mesquita a les que estem acostumats. No hi ha minaret, no sé si en algun moment en va tenir.
A l’interior hi ha tan sols restes de la decoració que havia tingut, a l’igual que el treball decoratiu amb les totxanes, de la façana s’ha perdut gairebé tot.
La següent mesquita que vam visitar va ser la més important, la de Shait Gumbad, o variants d’aquest nom. És de les més antigues del país, construïda en el 1440. Es feia servir tant pel culte religiós, com per escola islàmica i també com a sala de reunions.
Actualment és un recinte molt arreglat, en el que hi ha un petit museu que no vaig visitar, em sembla que estava tancat. En els jardins hi ha diferents frases que t’acompanyen fins al que és l’edifici de la mesquita. Una d’aquestes frases em va agradar, deia “un poble sense coneixement del seu passat, origen i cultura és com un arbre sense arrels”. 
La mesquita ja de lluny impressiona. L’estructura és similar a la de les nou cúpules però a una altra escala, molt més gran. Una estructura rectangular amb moltes arcades a la façana, torres a les cantonades, construïda en totxana vermella i amb el sostre ple de cúpules. Com en l’anterior, aquí també juguen amb el contrast de colors, el vermellós de la construcció amb el verd de l’entorn.
Donada la seva grandària el seu interior és impressionant. És una sola sala, amb un munt d’arcades suportades per columnes de pedra. Els arcs i els sostre blanc. Un cop més jugaven amb els colors per generar sensacions. Llegeixo que té 60 columnes.
Hi ha diversos mihrabs, en els que per la seva decoració es combina la pedra i la terracota.
Al costat del recinte de la mesquita hi ha l’embassament Ghora dighi. Hi ha diverses llegendes sobre el seu nom. Ghora en bengalí vol dir cavall. Es diu que Khan Jahan mesurava l’embassament muntat a cavall, quan el cavall es va aturar en un punt, va deixar de mesurar. Altres diuen que aquí s’hi feien curses de cavalls.
Quan Khan Jahah es va instal·lar aquí hi havia molts problemes per tenir aigua dolça per beure. Per això prop de les mesquites va fer construir aquests embassaments, i també prop de la zona Sundarbans on l’aigua que hi havia era salada. L’aigua que hi havia en aquestes basses era l’única aigua dolça de la que disposaven.
L’entorn de Ghora dighi resulta agradable, conserva més l’aspecte natural; l’altre té una escalinata per arribar a l’aigua. Aquí es poden veure flors aquàtiques, i parelles festejant a l’ombra dels arbres.
A uns deu kilòmetres de Bagerhat vam tenir una altra agradable sorpresa. El temple anomenat Kodla Math. Una construcció més o menys piramidal, de totxana vermellosa, que a l’igual que en els casos anteriors, està envoltada de verd.
Segons les inscripcions en bengalí que i ha a la façana va ser construïda per un brahman en el segle XVII en honor a la divinitat Tarka Brahma. És una estructura d’uns 18 metres d’alçada, amb tres portes, en tres de les seves cares.
La decoració exterior és una meravella. Diuen que és estil xikhara o nagara de l’índia. L’interior menys espectacular, tot i que l’esglaonat de les totxanes és curiós.
Des d’aquí vam continuar la nostra ruta cap a Mongla. Pel camí vam parar a dinar. Vam prendre peix fregit amb arròs blanc. El peix típic d’aquí és molt bo, i per sort meva les espines són grans i fàcils de localitzar.
Després de dinar vam continuar ruta fins a un braç de riu que vam creuar amb una barcassa i vam arribar a on ens esperava l’embarcació amb la que recorreríem el manglar de Sundarbans.