Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Albània. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de febrer de 2018

17_Albània. Tirana

Vam arribar a Tirana a l’hora de dinar. Vam menjar en un local petit però bo. Hi havia albergínia, boles arròs, mongetes, pollastre i suposo que alguna cosa més però ja no ho recordo.

Després vam fer un recorregut per la ciutat; teníem unes poques hores ja que a la matinada teníem el vol de tornada. 

Aquesta ciutat es va fundar en el 1614 però no va ser fins al 1920 que es va convertir en la capital del país. Abans de la caiguda del comunisme (cap al 1990) la ciutat va patir important aldarulls. Després s’ha volgut netejar i embellir. Els edificis s’han pintat de colors, les lleres del riu Lana s’han rehabilitat. 

Vam començar per la plaça Skanderbeg, en honor del heroi nacional. Allà mateix hi ha la mesquita Et’hem Bey, que es va construir en el segle XVIII i va estar tancada durant le període comunista. Aquesta mesquita formava part d’un conjunt d’edificis entre els que hi havia el gran basar i una altra mesquita que va quedar destruïda durant la segona guerra mundial. 

L’interior està tot pintat i és molt bonic, encara que una mica carregat. De totes formes les pintures son originals, motius poc freqüents en altres mesquites. 

Seguint per l’avinguda vam trobar una escultura peculiar, d’un artista japonès, que diuen que simbolitza els núvols. Costa una mica de veure.

Més enllà s’arriba a la piràmide. És una construcció en forma de piràmide, construïda en el 1988, dissenyada pels fills d’Enver Hoxa. Va ser un museu sobre el llegat d’aquest dictador. Després del 1991, es va convertir en centre de conferencies i celebracions. La zona del voltant està enjardinada però el que es l’estructura a mi em va semblar un tant abandonada, amb un aspecte similar al que tenia fa tres o quatre anys. 

En una plaça hi ha també un búnquer restaurat. I passejant també s’arriba a la catedral, construïda en el 2001, de disseny curiós, molt moderna. De fet la zona per la que vam passejar era moderna, construccions noves, edificis cuidats, places amplies... 

La visita de la ciutat va ser massa breu i no vaig gaudir-la gaire ja que estava amb la grip. No vaig tenir esma ni d’arribar-me a veure el basar. La impressió va ser d’una ciutat modern, a amb molt moviment de gent, grans avingudes... Una ciutat que s’ha recuperat dels anys foscos de la dictadura. Clar que han passat ja més de 25 anys. 

L’altre cop que vaig estar per aquestes terres vaig llegir algunes novel·les de Ismail Kadare, que em van permetre conèixer els anys foscos. Aquest cop vaig buscar alguna obra més actual i vaig trobar la novel·la de Fatos Kongoli, Tirana Blues. La vaig trobar interessant. Aquest escriptor va néixer a Elbassan, en el 1944 i a part d’escriptor és matemàtic.

diumenge, 25 de febrer de 2018

16_Macedonia. Struga. Albània. Elbassan.

Quan es vam llevar al matí estava tot nevat. Va ser sorprenent veure el passeig i la platja tot cobert de neu. Els carrers també estaven nevats i amb alguna placa de gel. Per sort feia sol.

Vam continuar fins a la població de Struga que està propera a la frontera albanesa. És una ciutat moderna, tot i que la seva historia es remunta fins força enrere. 

Aquesta ciutat també està a la riba del llac Ohrid. Aquí també estava tot nevat. Ens vam apropar a la vora del llac per veure el lloc on “neix” el riu Drin negre. Aquest riu agafa l’aigua del llac i flueix en direcció a Albània on s’ajunta amb el Drin blanc, per anar a desembocar al mar Adriàtic. 

Hi ha diverses teories sobre l’origen del seu nom. Uns diuen que vol dirlloc on bufa el vent, ja que es troba en una vall oberta i ventosa. Altres que ve de la paraula creu, ja que hi havia hagut una antiga església ortodoxa. I encara una altra proposta és que vol dir branca d’aigua, degut a que d’aquí surt el riu Dirn negre. L’antic nom de la ciutat era Enchalon, el nom d’una mena d’anguila que viu en el llac. 

El riu passa pel mig de la ciutat i és un passeig agradable. Aquell dia estava tot el passeig nevat, però es podien veure bancs distribuïts tot al llarg, per poder descansar i gaudir de la vista.

La ciutat es important des del punt de vista cultural ja que aquí van néixer els germans Miladinov, dos poetes del segle XIX, que son famosos per una important col·lecció de cançons tradicionals búlgares.

La poesia juga un paper rellevant en la vida cultural de la ciutat i cada any, a l’agost, es celebra un festival de poesia. 

Vam continuar ruta cap a la frontera, i vam entrar de nou a Albània. Seguia estant tot nevat. De camí cap a Elbassan vam fer una parada i sobresortint enmig de la neu, com si fossin xampinyons es podien veure els búnquers que havia fet construir Enver Hoxa. 

Elbassan és una ciutat gran i molt poblada que es troba a la vora d’un riu. Té la part antiga emmurallada i és d’on l’hi ve el nom, que en turc vol dir fortalesa. 

L’any 2017 es van descobrir prop d ela muralla dues tombes il·líries. Se sap que en el segle II a. C. era una parada de la ruta comercial romana, la via Egnatia. Prop d’aquí s’unien dos dels ramals, d’aquesta via. 

En el segles III i IV d.C va créixer significativament. Va contribuir a la difusió del cristianisme gracies a que era un lloc de pas. Es va construir una muralla per protegir a la ciutat dels atacs búlgars i dels ostrogods. En el segle V tenia bisbe, una catedral, i alguna basílica. 

L’any 2014 es van descobrir les restes d’una basílica paleocristiana del segle V o VI d. C. Aquestes restes es poden veure a l’exterior de la muralla. S’hi ha trobat mosaics però estan coberts per tal de que no es facin malbé. 

Es pensa que el lloc va estar abandonat una bona temporada, fins que els otomans ho van convertir en un campament militar i després, en el 1466 van reconstruir la ciutat i el castell. 

L’any 1467 molts cristians procedents de Skopje, Ohrid, Serres i Kastoria van ser deportats cap aquí. Un viatger de finals del segle XVII explicava que els habitants d’Elbassan parlaven albanes i que sabien turc; els religiosos musulmans sabien persa, mentre que els mercaders utilitzaven el grec. 

Cap a finals del segle XIX la majoria de la població era musulmana, tot i que hi havia un nucli de cristians ortodoxes.

Vam passejar una mica per la ciutat antiga. Els carrers empedrats, algunes mesquites i vam poder caminar per un tram de la via Egnatia que creua la ciutat. Els carrers força tranquil, però moltes cases noves. No vaig saber trobar-l’hi massa encant.

dissabte, 17 de febrer de 2018

12_Albània. Korça.

Vam deixar enrere Kastoria i la Macedònia grega per entrar de nou a Albània. Canvi de país, canvi d’hora. Vam arribar a primera hora de la tarda a Korça. 

La primera impressió és la d’una gran ciutat, moderna, i com que era any nou, amb molta il·luminació i decoracions típiques d’aquestes dates. 

La ciutat la van fundar els otomans a finals del segle XIV. En un primer temps va ser una fortalesa anomenada Goridje, i com ha passat en molts altres llocs, poc a poc es va anar construint al reus voltant. Ara be, la regió ja estava habitada molt de temps abans de la fundació de la ciutat; llavors la població vivia en els turons que hi ha al voltant del centre actual. 

És un important centre cultural i econòmic del país. Aquí va néixer la musica albanesa, anomenada serenata. També va ser aquí que es va obrir la primera escola de llengua albanesa. Aquí se celebra el carnaval més concorregut i més gran d’Albània, que té lloc abans de la pasqua ortodoxa. 

La gran mesquita i el basar es van construir en el 1496. Entre els segles XVII i XIX alguns dels barris antics es van tirar a terra o es van cremar per engrandir la ciutat. 

Va ser un dels centres més importants del renaixement cultural albanes que és d’on va sorgir el sentit de nacionalitat albanesa i que va portar a la independència de l’imperi otomà. 

A començaments del segle XX la historia de la ciutat va ser un tant convulsa. La insurrecció Epirota del 1913 va provocar assalts i terror en el sud-est albanès, per part dels irredemptistes grecs, que volien incorporar aquests territoris a Grècia. 

Els grecs van ocupar la ciutat fins que a mitjans del 1914 el govern grec va ordenar a les seves tropes que abandonessin la ciutat. Però la pau va durar poc, ja que un any més tard van tornar a ocupar Korça i també Berati. Això va provocar una onada migratòria de la població musulmana cap a la costa, el més lluny possible de la frontera grega.

Durant un breu període de temps, entre el 1916 i el 1918, va ser la República autònoma de Korça, fundada per Germenji i que estava sota la protecció militar francesa. 

Aquests temps convulsos van provocar que bona part de la població emigrés, especialment cap a Estats Units, on actualment hi ha una important comunitat albanesa-americana. 

En els inicis de la formació de l’estat albanès aquesta Korça es diferenciava de les altres ciutats del país pel seu nivell econòmic i cultural, així com pel seu desenvolupament urbanístic.

La major part de la població és cristiana ortodoxa o musulmana sunnita, però hi ha també musulmans bektaixís i cristians evangèlics. Diuen que es el símbol de l’harmonia entre religions. 

Teníem l’hotel ben situat, tot i que no era cap meravella. Estava en un carreró, en una casa antiga. El personal no era massa simpàtic, en part perquè no hi havia forma d’entendre’s però també tenia una certa apatia i poques ganes de resoldre res. Era any nou i la ciutat estava plena a vessar de turistes. Totes les places hoteleres ocupades. 

La ciutat està en procés de restauració. Es veuen moltes construccions noves, com la catedral ortodoxa que es va construir l’any 1994. De fet les pintures de l’interior encara no estan acabades. Es la més gran de totes les esglésies ortodoxes d’Albània. Simbolitza el retorn a la pràctica religiosa, que va estar prohibida entre el 1967 i el 1991. 

L’interior és ampli i agradable, tot i que l’hi falta la pàtina que dona el temps i el seu us. Les parets decorades amb pintures i hi ha també icones. No hi pot faltar l’iconòstasi, com en qualsevol església ortodoxa, que aquí és fet de fusta a l’igual que unes grans làmpades que il·luminen la sala. 

D’aquí vam anar cap a l’antic barri otomà, on hi ha la mesquita Iljaz bej Mirahori, que és la més antiga d’Albània i també és el monument més antic de la ciutat. Es va construir l’any 1496 i porta el nom del governador de la ciutat quan es va convertir en centre administratiu.

L’estil arquitectònic d’aquesta mesquita no era usual en el Balcans, i va ser la primera mesquite voltada d’Albània. L’interior és molt sobri,parets blanques amb algunes pintures murals en les que es veuen paisatges de la Meca i Medina. 

Davant de la mesquita hi ha la torre del rellotge, que es va reconstruir l’any 2015 quan es va remodelar també la plaça on es troben. 

Allà a la vora hi ha el que havia sigut el basar. Carrers estrets que porten a una plaça central. Era dia festiu i estava tot tancat. Havien sigut les botigues i parades del mercat però ara estan en renovació i poc a poc les van obrint de nou.

En el passat aquest mercat era lloc d’intercanvi de mercaderies entre albanesos, però també amb turcs i grecs, o fis i tot venecians. A part dels carrerons hi havia un edifici central de dos pisos en estil de construcció típic de la ciutat.

A les afores de la ciutat hi havia les posades pels viatgers que venien al mercat. L’època de més esplendor va ser en el segle XIX i començaments del segle XX. Hi havia més de mil parades! Diuen que era com una ciutat dins de la ciutat. 

En aquell temps hi havia un riu que creuava el basar i que es podia creuar per ponts de fusta. En el que era el carrer principal hi havia un pont de pedra. 

Al llarg de la seva historia el mercat es va cremar-se tres cops, i cada cop es va reconstruir de nou. L’any 2015 es va fer una renovació amb l’objectiu d’atraure el turisme a la regió. La idea era tornar a donar al mercat la imatge original. 

Vam entrar a tafanejar en un hotel que semblava una casa tradicional, amb un gran pati i tot de galeries al voltant amb les habitacions. Semblava un lloc molt agradable i tranquil per allotjar-se. 

Altre cop al centre, a la part moderna, havien instal·lat una pista de gel. El que em va fer gràcia és que per ajudar a patinar al nens hi havia uns pingüins de la seva mida, en els que s’agafaven i així perdien la por a caure. 

Allà mateix hi ha una torre-mirador molt alta (10 pisos) a la que es pot pujar amb ascensor, pagant entrada. La vista val la pena, tot i que era de nit i feia moltíssim fred, en part perquè està molt ventilat. 

Després vam anar a sopar a un poble a les afores de la ciutat. El restaurant estava ubicat en una casa antiga amb menjadors força grans; el que em va cridar més l’atenció van ser els caps d’animals dissecats que decoraven les parets. 

Hi havia molta gent, no sé si era turisme local o grec. Hi havia un menú que incloïa uns entrats variats molt complets, pasta de fullfarcida de formatge, verdures, mongetes gegants cuinades, formatge feta, xai al forn, vi a dojo i raki de la regió. Estava tot molt bo. A més hi havia música i la gent de la taula del costat, van sortir a ballar. Tot plegat deu euros. 

En sortir de sopar no es veia a ningú pel carrer, cosa que no és d’estranyar ja que feia fred i plovia.

diumenge, 4 de febrer de 2018

6_Albània. Butrint

El camí fins a Butrint passa per valls molt verdes, direcció sud i propers a la costa. Vam arribar allà a primera hora de la tarda, el que ens va permetre veure-ho amb una llum molt bonica.

En l’altre viatge a Albània ja havia visitat aquest indret que vaig trobar molt interessant. No m’ha sabut gens de greu tornar-hi. I és que és un recinte arqueològic i monumental molt ric. Des de l’any 1992 forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco. 

Butrint es troba en una península al sud d’Albània, que està banyada pel mar jònic, i a poca distància davant seu hi ha l’illa de Corfú. La peculiaritat d’aquesta península és que enlloc d’endinsar-se al mar, el seu istme és allargat i es corba sobre si mateix fent que la península quedi just davant de la costa separada tant sols per un canal, el canal de Vivari. I la zona d’aigua que queda entre la península i la costa és el llac Butrint. 

Tant en la península com en la part continental hi ha diversos turons, i ja en l’edat del ferro i del bronze estava habitada. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en recintes emmurallats, però no va ser fins al segle VIII a. C. que va començar a adquirir importància. En aquest recinte arqueològic, que es troba en l’extrem de la península, proper al canal de Vivari, s’hi ha trobat restes de ceràmica, tant autòctona com coríntia, ambdues del segle VIII a. C. Això indica que hi havia bones relacions comercials ja en aquell temps. 

El fet que aquesta zona estigués habitada ja des de tant antic es deu a la seva situació estratègica. Té el llac que proporciona peix i musclos, hi ha terres fèrtils a la vora, connexió marítima amb el mediterrani, i una sèrie de turons que ajuden a la seva protecció. 

En el segle VI a. C. Butrint era una de les ciutats més importants de la regió d’Epir. La ciutat havia crescut tant que ja es començava a construir fora de les muralles. Es d’aquesta època el temple dedicat a Esculapi, el deu de la medecina, el teatre, el passeig i diversos edificis públics.

El teatre s’utilitzava tant per celebracions religioses, com per assemblees i reunions públiques, com per espectacles. 

Durant aquest període hel·lenístic es van construir les muralles en pedra, de les que encara es veu una part, en la part de la ciutat que donava al canal i al llac. 

Quan en el 167 a. C. l’exercit romà va ocupar la regió d’Epir, destruint les poblacions i agafant a la gent com a esclaus, Butrint es va salvar ja que en aquell moment era aliada de Roma. 

En el segle II a. C. va desenvolupar-se molt més encara i era el centre d’un conjunt de ciutats que es van construir al seu voltant. La ciutat disposava d’una estructura política i administrativa, disposava de diverses institucions civils, religioses i militars. 

Donada la posició estratègica d’aquesta ciutat pel control del comerç marítim i la riquesa natural, els romans la cobejaven. Ja en temps de Juli Cèsar (en el 44 a. C.) van provar de posar el peu en aquetes terres, però la primera colònia romana no va arribar a instal·lar-se aquí fins a l’època d’August en el segle I d. C. Això va portar un flux significatiu d’italians a aquesta ciutat. 

La ciutat es va estendre cap a l’altra banda del canal de Vivari i es va construir l’aqüeducte que permetia creuar el canal i abastir d’aigua a la ciutat. La imatge d’aquest aqüeducte es representava en les monedes d’August i de Neró.

Cap a segle III a. C. sembla que hi va haver un terratrèmol i el centre de la ciutat va quedar gairebé abandonat, però no per massa temps ja que cap a finals del segle IV d. C. es van reconstruir molts dels edificis, com les termes, i es van pavimentar els terres amb mosaics.

Durant l’antiguitat Butrint va ser un centre de culte a Esculapi, el deu de la medicina. Els creients dormien en el temple amb l’esperança de tenir visions i somnis que els ajudarien a guarir-se de les seves malalties. A més, els sacerdots i metges realitzaven diversos rituals per explicar els somnis que havien tingut i els hi donaven els medicaments adequats.

Aquest temple atreia a molts creient de tota la regió, que portaven regals i ofrenes al deu Esculapi per venerar-lo i assegurar-se la seva cura. Moltes d’aquestes ofrenes es van trobar durant les excavacions realitzades l’any 1920 en la zona del temple. 

Ara be, a Butrint també s’adoraven altres deus, com Apolo, Artemisa, Atenea, Demetri i Zeus. S’han trobat algunes estàtues representant-los en aquest recinte. 

La situació estratègica de Butrint, al costat del mar i del llac era la porta d’entrada del comerç a l’interior d’Epir. Tot i que el mar era la millor via de comunicació, hi havia una bona xarxa de rutes terrestres que comunicaven la costa amb les regions interiors. Els objectes que s’han trobat en les excavacions mostren que hi havia intercanvi comercial amb altres regions mediterrànies i també que s’havia desenvolupat molt l’artesanat. 

Hi va haver un important desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, així com de la pesca tant en el llac com en el mar Jònic.

Una de les descobertes més interessants van ser les inscripcions que es van trobar sobre pedres en les que es mencionava l’alliberament dels esclaus en honor a Esculapi. Aquestes inscripcions es van trobar en el teatre i també en unes pedres reutilitzades per construir una torre.

S’han trobat altres inscripcions que han permès veure que el paper de la dona en la societat de Butrint era més important que el que tenia en aquell mateix temps a Grècia. La llei a Epir garantia el dret de les dones a tenir propietats, a poder heretar i alliberar als seus esclaus. 

Una altra evidencia de les relacions comercials en el mediterrani, amb els grecs i romans, és que s’han trobat monedes diverses. Hi ha peces fabricades a Butrint, però d’altres a Corint, a Corfú, Macedònia, Il·líria i Itàlia. Les que s’havien fabricat a Butrint durant els regnats dels emperadors romans August, Claudi i Neró, commemoren la fundació de la colònia romana a Butrint per Juli César. En algunes monedes hi ha representat l’aqüeducte de la ciutat i en d’altres un toro, símbol de Butrint. El nom de Butrint pot derivar de Buthrotum que vol dir el toro que passa, en referencia una llegenda sobre l’origen de la ciutat. 

La historia de Butrint durant el període romà es coneix gràcies a la correspondència que va mantenir Ciceró amb Pompon Attis, que era un terratinent que vivia a Butrint. Attis tenia por de perdre les seves tres si la ciutat es convertia en colònia romana i per això va demanar a Ciceró que fes servir la seva influencia per evitar la creació de la colònia. La colònia es va establir a la ciutat, ell no va perdre la seva riquesa ni la seva quantitat d’esclaus. Tenia una gran vil·la a la ciutat. 

Durant l’època romana la ciutat va prosperar molt i la població tenien un bon nivell de vida; utilitzaven utensilis de vidre i objectes de luxe per decorar les cases. Es va construir l’aqüeducte que enllaçava el barri nou de la ciutat a l’altra banda del canal amb la ciutat antiga. 

Van construir-se diversos palaus, com el palau Triconche, amb una gran sala per les recepcions i les banquets. 

Però en el segle V d. C. la ciutat va patir diverses invasions que la van malmetre significativament i que van afectar a la forma de vida de la població. Les cases que es van construir després eren més petites i senzilles; ja no estaven construïdes totes en pedra, sinó que els pisos superiors era construïts en fusta. 

No està clar quan va arribar el cristianisme a la ciutat; la primera menció fa referència a Sant Terin (o potser es deia Terinus) que en el segle III el van matar en el teatre de Butrint llançant-lo a la plaça amb algun animal salvatge. Ara be, no hi ha cap evidencia clara de que hi hagués hagut algun edifici religiós cristià. 

L’any 451 és el primer cop que es menciona al bisbe de Butrint. Molts dels monuments cristines que s’han trobat son del segle V i VI d.C., com el baptisteri i la gran basílica. En aquesta època es feien servir símbols cristians com a talismans per protegir-se d’esperits malèfics i dels riscos en el dia a dia. 

La desfeta de l’imperi romà va portar canvis culturals en la població. Van sorgir noves estructures socials, però també va canviar la forma de vestir i les joies i complements. 

El mosaic del baptisteri ésel més gran i el més complet de tots els baptisteris del mon romà. Era un missatge dels beneficis de la vida eterna per aquells que es batejaven. Hi ha dos cercles concèntrics de vuit columnes i set anells de mosaic envoltant la creu central. El numero 8 pels antics cristians simbolitzava el bateig, la creació i la salut. Per preservar-lo està recobert de sorra. 

Entre els segle VII i IX no se’n sap gran cosa de la ciutat. No va ser fins a finals del segle IX que torna a aparèixer en els registres històrics. L’any 1081 la ciutat va ser envaïda pels normands. Hi va haver una important batalla naval entre bizantins i normands.

En el segle XII el geògraf àrab Ibn Al Idris parlava de Butrint dient que era una ciutat molt poblada. En canvi l’any 1191 Benedicte de Peterborough la descrivia com una fortalesa deserta. 

En el segle XII la ciutat va ressorgir de nou, A l’acròpolis s’hi va construir un castell, es van ampliar les muralles, es van construir noves esglésies i es van re-emprendre les relacions comercials amb les regions del mediterrani. En aquest període les cases es construïen en fusta sobre els fonaments d’antigues construccions romanes en pedra. 

L’any 1386 Venècia va comprar Butrint i l’illa fortalesa de Corfú. Durant 400 anys va servir de defensa de l’illa de Corfú. A més els hi subministrava aliments, de la pesca i de les seves terres fèrtils, i també empraven les seves terres per la pastura. En el període venecià es van reconstruir part de les muralles i es va construir el castell a l’entrada del canal de Vivari. 

La república veneciana va controlar el comerç naval entre el mediterrani i el llevant entre els segles XI i XVIII. L’any 1387 va comprar l’illa de Corfú i també Butrint per poder controlar el comerç i navegació en la costa del mar adriàtic. 

A partir del segle XV els otomans van assaltar diversos cops la ciutat, tot i que els venecians van reforçar la seva defensa. L’any 1797 quan Venècia va sucumbir enfront de Napoleó, Butrint va passar a mans del dèspota local Ali Paixà de Tepelena. 

En el segle XIX Butrint s’havia convertit en un petit poble de pescadors al voltant de la fortalesa triangular d’Ali Paixà, que controlava Epir des del seu castell de Ioannina. 

Ali Paixà va ser un personatge controvertit; per una banda era dominant i sense pietat, però per altra banda va aportar prosperitat a la regió. Es van obrir noves rutes i es van construir diverses fortaleses. Butrint era un dels llocs de caça preferits per Ali Paixà. Va fer construir el castell que hi ha a l’entrada del canal Vivari. Aquest personatge va ser retirat del càrrec l’any 1820 i un any més tard moria assassinat a Ioannina. 

En el segle XIX diplomàtics estrangers i viatgers de renom, com Lord Byron, eren visitants assidus a la cort d’Ali Paixà i van ser els primers en escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Aquell segle diversos pintors van plasmar el paisatge de la zona i del que es veia de l’antiga ciutat. 

Gerald Durrell en la seva obra “La meva família i altres animals” recorda la seva infantesa quan anaven de cacera a Corfú i Butrint. 

Just a l’entrada del recinte arqueològic hi ha la torre veneciana, a la vora del canal de Vivari. Després es continua per un camí entre arbres ben condicionat i s’arriba a les restes més antigues. Que correspon al centre d’Esculapi i el centre de la ciutat antiga.

A l’igual que l’altre cop que vaig estar aquí, bona part de les estructures antigues estan plenes d’aigua. Suposo que degut a la seva ubicació, a tocar del mar, el llac i el canal és fàcilment inundable. L’hi dona un toc curiós però també les fa malbé. 

El camí que passa pel costat de diverses restes, devia ser un carrer i s’arriba al teatre. L’indret devia ser molt acollidor, té la muntanya al darrera i el públic està orientat mirant al canal.

Més enllà hi ha les restes d’una font. Segons diuen hi ha mosaics al voltant. Ara costa d’imaginar i veure, ja que hi ha aigua i vegetació. Tot i que ja ho havia vist, segueix impressionant-me les restes de la ciutat que va iniciar-se abans de la nostra era. Intento imaginar la vida de la gent, grecs, romans, en aquell temps, les mansions i edificis públics... De tot allò queden poc més que els fonaments, i el que s’ha anat trobant que ha permès conèixer que va ser una ciutat important. 

Allunant-se de la costa s’arriba a la part cristiana, començant pel baptisteri, que té una mica d’aigua i el mosaic està perfectament tapat. En aquell temps l’únic dia en que es podia realitzar el ritual del bateig era el diumenge de pasqua. 

Aquell dia al matí tota la població amb el capellà i els catecúmens feien la cerimònia al carrer, just en el moment en que el sol sobresortia per sobre de les cases i entrava per la finestra del baptisteri. Llavors tota la processó entrava al baptisteri. 

Els catecúmens s’asseien als bancs que hi havia tot al voltant i el capellà i el seu ajudant es situaven prop de la pila baptismal. Es cridava un per un als que tenien que ser batejats, que s’apropaven i baixaven per l’escala a l’interior de la banyera i els hi tiraven aigua per sobre el cap. Quan sortien es considerava que estaven regenerats. Es posaven una túnica blanca i passaven a la sala del costat, que també estava decorada amb mosaics. Segons diuen de pitjor qualitat que els del baptisteri. S’esperaven en aquesta sala fins que estaven tots batejats. Llavors tots junts anaven fins a la catedral de la ciutat per prendre la primera comunió. 

Una mica mes enllà hi ha la basílica paleocristiana. No sé si és aquí on venien els batejats o en una altra església. Curiosament aquesta església tot i ser molt gran i bonica no la feia servir l’episcopat de Butrint, ja que contenia tombes que no estaven autoritzades segons les normes d’aquella època. Es pensa que s’utilitzava pels funerals i també com a santuari dedicat als màrtirs. La gent que visitava la ciutat s’apropava fins aquí a visitar aquestes tombes. 

Des d’aquí vam tornar seguint la muralla que dona al canal de Vivari. Una de les portes, la del lleó, té un relleu més o menys ben conservat, en el que es pot veure un lleó menjant-se o atacant a un búfal. Diuen que potser no estava acabat. 

Hi ha el museu que és petit, i que aquest cop no vaig visitar. Però des d’allà a la vora hi ha bona vista sobre la plana i el canal. I hi ha una reproducció de la deessa de Butrint. Un cap en marbre que es va trobar en fer excavacions en el teatre. Hi ha qui diu que representa a Apol·lo. 

Un cop a fora del recinte arqueològic vam creuar el canal de Vivari amb una planxa metàl·lica que estiraven per medi de cables d’acer. Una mena de ferri un tant casolà. Vam passar nosaltres i vehicle.