11 de maig 2014

Croàcia_3: Zadar

La carretera que porta cap a Zadar, que està a la costa canvia molt. El primer tram, prop del parc, tot és molt verd, però després es creua la muntanya a través d’un túnel i el paisatge canvia dràsticament: la roca és l’element predominant i el vent ha anat erosionant i donant forma a les muntanyes i turons. El terreny és àrid i no sembla que hi visqui res. És sorprenent el canvi d’ambient en creuar la muntanya.
Les vistes arribant a Zadar també són molt boniques. Es fa difícil de saber si l’aigua que es veu és de mar o de riu, ja que la costa croata està molt retallada: hi ha penínsules que son llargues llengües de terra endinsant-se en el mar i hi ha també moltes illes de diferents mides, davant la costa del mar adriàtic. 
Aquesta és la regió de Dalmàcia. El seu nom prové d’una de les tribus il·líries que vivia en el segle I a. C. en una zona d’aquesta costa; la tribu s’anomenava délmata. En il·liri antic delm volia dir pastor, i és per això que es creu que devien dedicar-se a la ramaderia. Aquesta tribu va ser la que es va resistir amb més força a la invasió romana, pel que es va acabar donant el nom de dàlmates a totes les tribus il·líries que vivien en el litoral. 

L’any 9 d. C. hi va haver una gran rebel·lió il·líria i per sufocar-la, l’emperador romà del moment va dividir l’antic regne il·liri en dos: la panonia i la província de l’il·líric superior, que més tard, en el segle II va passar a anomenar-se Dalmàcia. Inicialment Dalmàcia cobria una gran extensió de territori, però es va anar fragmentant amb el pas del temps. La capital de Dalmàcia era Salona, que estava prop de la ciutat actual de Split. 
Dalmàcia era el punt de confluència de l’imperi romà d’orient i d’occident. En el segle V va dependre de Bizanci i en el segle VI es va convertir en província bizantina. En el segle VII hi va haver la invasió àvar-eslava i moltes ciutats dàlmates, entre elles Salona, la capital, van quedar destruïdes. Els àvars eren un poble nòmada originari d’Àsia central. L’imperi bizantí es va quedar amb tan sols algunes ciutats de la costa, com Zadar.

Fòrum
En el segle XI el rei croata Petar Kresǐmir IV és també el rei de Dalmàcia i, segons llegeixo, es va autoproclamar propietari del mar adriàtic. Però les incursions dels venecians eren cada cop més freqüents. Però des de començaments del segle XV fins al 1797 Dalmàcia va ser governada per la Sereníssima República de Venècia. Em sorprèn això de sereníssima però és com ho he vist escrit per tot arreu. 

Vam arribar a Zadar al vespre. El clima havia canviat: va haver-hi tempesta durant tota la nit i van baixar les temperatures. Deien que havia nevat a Sarajevo. El cas és que al matí estava mig ennuvolat i si estaves al sol donava gust, fins i tot feia caloreta, però a la que es tapava feia força fred; feia bastant vent, el que ajudava a sentir fred.

Església de sant Donat
Croàcia és confortable per viatjar, l’aigua de l’aixeta és bona, a tot arreu te la serveixen, i jo que sóc propensa a agafar diarrees, aquí no vaig tenir cap problema. Prenia aigua de l’aixeta i menjava amanides sense que em fes mal. Com que no gastava en aigua em prenia un got de vi, que el preu era d’uns 12 o 14 kunes, o sigui, màxim 2 euros. El preu d’un cafè en una terrassa era d’uns 6 kunes i et portaven a més una mica d’aigua. Per utilitzar els lavabos de l'estació de busos tenies que pagar 3 kunes. 
Les ciutats de la costa dàlmata que vam visitar em van agradar molt. Dubrovnik té molt nom i també molt turisme, en canvi, Zadar, Sibenik i Trogir, tenen un encant especial.

Església de Sant Donat
Vam començar la visita de la ciutat anant cap a la vora del mar, al passeig marítim on hi ha l’orgue del mar, que és obra de l’arquitecte croat Nikola Bašić. En aquest espai el passeig és escalonat, construït en blocs de pedra blanca de la illa de Brac, que es troba davant de la ciutat de Split. Aquesta illa és famosa per la seva pedra blanca, que s’havia fet servir en la construcció del palau de Dioclecià a Split i també en la construcció de la casa blanca de Washington. 

Fòrum
Aquest orgue funciona amb el mar. Té una llargada de 70 metres, i en aquest espai la superfície del passeig és escalonada. A sota de l’escalinata hi ha 35 tubs afinats musicalment i amb sortida a la part frontal de cada graó. El moviment de l’aigua empeny l’aire cap a l’exterior i el so depèn de la mida de l’onada i la força que porta. Per tant, la música no és mai igual i el concert no té final. Això és un inconvenient per la gent que viu a la vora, ja que les nits de vent i mala mar no poden dormir del soroll.


Els tubs estan distribuïts en 7 grups de 5; en cada grup els tubs es troben a una distància de 1,5 metres. Aquest instrument es va inaugurar l’any 2005 i va formar part del pla de remodelació de la costa després de la guerra.
És fantàstic i sorprenent. Hi ha estones en que el so és molt suau, però com que era un dia de vent alguns moments el to s’elevava moltíssim. La sonoritat era molt curiosa, a mi em semblava molt greu, melodiosa i profunda. Podries passar-te hores assegut allà, cara al mar, veient l’anar i venir de les onades i sentint el so de l’orgue marí. Impressionant.

Al costat hi ha el que en diuen “la salutació al sol”, que és fet pel mateix arquitecte. A terra hi ha un cercle de vidre, d’uns 22 m de diàmetre, amb leds de colors, que es carreguen amb energia solar. Jo no vaig anar-hi a la nit o sigui que no ho vaig veure “en acció”. De dia, no té massa gràcia. De nit, entre la posta i la sortida del sol s’il·lumina de colors i com que estàs a tocar de l’orgue, tens un espectacle de llum i so.
En l’actualitat Zadar és una important ciutat de Croàcia, tant a nivell econòmic, com cultural i educatiu. Ara be, aquesta zona té molta història. 

Catedral
Els il·liris van viure aquí des del segle VIII a. C. i era un centre important de la tribu dels liburnis, entre els segles VII i VI a. C. Els romans la van conquerir en el segle II a. C. i van colonitzar la regió. Van dissenyar la ciutat de Zadar segons els cànons urbanístics romans. En el segle VI la ciutat ja tenia un bisbe que vivia allà mateix. Més tard va passar a formar part de l’imperi bizantí i quan Salona va ser destruïda en el segle VII, Zadar va convertir-se en el centre administratiu de la província.

Catedral
L’any 1069 el rei croata Petar Kešimir IV pacta amb Bizanci la incorporació de la ciutat de Zadar i altres ciutats dàlmates al regne de Croàcia. Més tard, en el 1202 els venecians s’apoderen de la ciutat que en l’enfrontament queda destruïda. Entre els segles XI i XIV la vida a Zadar no és fàcil, pateix setges, invasions, però malgrat tot, s’assegura un paper important en la costa adriàtica. L’any 1409 el rei Ladislau de Nàpols, que en aquell moment regnava sobre Dalmàcia, la va vendre als venecians per 100.000 ducats. 

Com ja he comentat, va pertànyer a Venècia fins al 1797, després va estar sota l’imperi austríac, encara que hi va haver un interval de set anys en que va estar sota control de Napoleó I. L’any 1918 l’ocupen les tropes italianes i durant la segona guerra mundial queda molt malmesa pels bombardejos dels aliats. Aproximadament el 70% del centre històric de la ciutat va quedar destruït.

Plaça Narodni Trg
El centre històric de Zadar es troba en una península, sent el nucli el fòrum romà. Es va començar a construir en el segle I a. C. i es va anar modificant fins al segle III. Era el més gran de Croàcia, tenia 95 x 45 metres com s’ha pogut saber en trobar el seu paviment.

La llotja, del segle XVI
Aquesta plaça tenia uns pòrtics amb columnes, per tres de les bandes, que suportaven un pis amb una galeria. Al voltant hi havia botigues i tavernes i en l’extrem que no estava porticada hi havia la basílica. 
En el fòrum hi havia també dues columnes, de les que encara se’n conserva una. A l’edat mitja es feien servir coma picota, per execucions o per lligar-hi el malfactor a la vista de tothom, per avergonyir-lo. 
Al costat hi havia sobre un turó, el capitoli, amb un temple consagrat a tres divinitats romanes: Júpiter, Junona i Minerva. 

De la ciutat romana queda poca cosa ja que en el segle VI hi va haver un fort terratrèmol. Després, en l’edat mitja, es va edificar a sobre i es van utilitzar pedres, columnes i capitells en les noves construccions. 

Sobre mateix del fòrum hi ha l’església de Sant Donat, que és de planta circular, bizantina, del segle IX. Enganxat a l’església hi ha el palau de l’arquebisbe. El palau original era del segle XI, però es va destruir i reconstruir diversos cops. L’actual és del ~1830. Justa davant del palau hi havia una cisterna i en la plaça que es va crear al seu voltant s’hi feia el mercat. 

Plaça del fòrum
Entrant cap a l’interior de la ciutat, deixant enrere el mar, hi ha la catedral. Va ser construïda entre els segles XII-XIII, en estil romànic, on abans hi havia hagut una basílica paleocristiana. És la catedral més gran de Dalmàcia i actualment es troba en una agradable placeta. 

Una altra església és la de Santa María, del monestir de les monges benedictines. De fet tota la ciutat està plena de racons amb encant, com la plaça Narodni Trg.

Es conserva una part de la muralla del segle XIV i la porta de terra ferma de l’any 1543, que és la mostra més significativa de la presència veneciana a Dalmàcia. Aquesta era la porta d’entrada de la ciutat i antigament hi havia un pont de fusta que la unia a una altra porta, que era la porta de la duana. Enmig hi havia un fossar i ara aquí hi ha el port de Foša. 

A l’igual que a Zagreb, aquí també hi ha moltes terrasses on aturar-se una estona a prendre alguna cosa. La ciutat té molts bars i restaurants, botigues per turistes, però em va semblar tranquil·la, agradable de passejar i amb molts racons per on perdre’t i quan te’n canses sempre pots sortir a veure el mar i contemplar la illa de Ugljan.

10 de maig 2014

Croàcia_2: Parc nacional dels llacs de Plitvice

De Zagreb cap al parc nacional de Plitvice el paisatge és molt verd. Si a la ciutat ja em va sorprendre trobar tant verd, en sortir encara més. El terreny és ondulat, turons coberts de verd, molt agradable. El parc nacional es troba anant direcció sud i està proper a la frontera amb Bòsnia. Més o menys a mig camí entre Zagreb i el parc comença la zona que va estar ocupada i arrasada durant la guerra. En aquell paisatge idíl·lic de tant en quant es veu encara alguna casa abandonada, a la que els seus antics ocupants no han pogut o no han volgut tornar. Els estralls de la guerra, les seves conseqüències, les vaig anar trobant al llarg de tot el viatge.

Els llacs de Plitvice formen part del patrimoni de la Unesco des de l’any 1979 i ja era parc nacional des del 1949. Aquí hi havien viscut els Iliris, al voltant de l’any 1000 a. C., després hi van arribar els romans i en el segle VIII van ocupar aquesta regió els eslaus. 
En aquest parc hi ha 16 llacs connectats entre sí, 12 superiors i 4 inferiors, i el desnivell entre el més alt i el més baix és d’uns 160 m. Hi ha 92 cascades, la més alta té una caiguda de 78 m. Aquests llacs s’alimenten de dos rius, el riu negre (Crna rijeka) i el blanc (Bijela rijeka). 
En la formació dels llacs hi ha contribuït diferents factors: el terreny càrstic, de dolomita i pedra calcària, o sigui de carbonats de calci i magnesi, la presència de microorganismes, algues i molsa que ha facilitat la precipitació del carbonat de calci que arrossega l’aigua. Això ha creat coves, allà on s’ha anat dissolent la roca i ha format barreres on s’ha dipositat, en forma de travertí. Aquests dipòsits es formen sobre tot on hi ha caigudes d’aigua més grans, que és a la part alta, mentre que a la part baixa predominen les coves. 

Les algues i els microorganismes que hi ha en la molsa afavoreixen la precipitació del carbonat de calci i la formació del travertí i el mineral es va dipositant al sobre seu. Per això es pot veure molsa petrificada. La molsa que té més d’un any ja presenta precipitat a sobre. 
La formació del travertí és més ràpida l’estiu que a l’hivern i és més favorable en els llacs superiors. El color de l’aigua canvia segons com incideix la llum, però també segons la concentració de slas metàl·liques que conté en cada tram del riu. 
El científic Ivo Pevalek va estudiar la formació del travertí així com les algues i líquens presents en l’aigua i la seva contribució en el procés de dipòsit de minerals. En el parc hi ha una placa en reconeixement al seu treball.  

En el segle XVI ja es fa menció d’aquests llacs, però no és fins a l’any 1861 que es construeix un allotjament on poden pernoctar els viatgers que hi arriben. Uns trenta anys més tard, es crea una associació per protegir els llacs. Llavors és quan es comencen a construir les passarel·les per poder passejar entre els llacs. 
La família reial austríaca visita sovint els llacs i Tito també va ser un visitant assidu; va ser durant el seu govern que es van construir les passarel·les de fusta que hi ha actualment. 

Ara be, a més dels llacs, hi ha una important zona boscosa: el 73% de la superfície del parc està coberta de bosc, on predomina el faig, l’avet i el pi. Però la vegetació és molt variada i canvia en les diferents zones del parc, en funció de l’alçada i de la composició mineral del sol. També hi ha fauna diversa: moltes aus, ossos i llops, entre d’altres. 

Quan jo vaig visitar el parc no en vaig veure, tan sols se sentia algun ocell, però no és estrany ja que hi havia força gent, i no precisament silenciosa. 
Hi ha diferents recorreguts per fer dins del parc; es pot anar caminant per passarel·les i ponts de fusta, i els llacs més grans es creuen amb barques. Una altra opció és agafar un trenet que et porta fins a la part alta. 
Vam fer un recorregut de tres hores i vam visitar alguns dels llacs de la part alta i després vam baixar a veure els de la zona baixa. Vam tenir molta sort, ja que ens va fer bon dia; amb pluja no hagués sigut massa agradable caminar per les passarel·les. Quan el nivell de l’aigua puja, algunes queden cobertes. El lloc és idíl·lic. Sembla ser que hi ha parelles que venen a casar-se aquí, al peu de les cascades. 

Em va agradar molt el recorregut que vam fer. Era la tarda, m’imagino que al matí deu ser molt millor de llum, ja que en alguns trams més ombrívols, l’aigua es veia una mica fosca i en algunes cascades costava treure una bona fotografia, ja que a més, estàs limitat per l’amplada de la passarel·la.

Com ja he comentat, el color de l’aigua canvia segons la llum; el que em sobta és que a vegades la veia de fosca i en fer la fotografia, sense utilitzar cap filtre ni res i en la imatge digital es veia blau turquesa.
És espectacular i entenc que estigui sempre ple de gent. Quan hi vam ser nosaltres encara no havia començat la temporada, tot i això hi havia molt moviment, per sort està molt ben muntat i els circuits son circulars, no es pot tornar enrere. Si comences l’has d’acabar, encara que hi ha un punt on s’agafa una barca per creuar el llac i anar a la part baixa i allà pots decidir no continuar.


Les passarel·les son fetes amb troncs de fusta i en alguns moments en que son arran d’aigua, tens la sensació de caminar sobre les aigües, i és que en certa forma és així. 
El que em va sorprendre més és la quantitat d’aigua que hi ha per tot arreu, caient per qualsevol desnivell. En alguns rars moments en que aconseguia estar sola era fantàstic, senties el moviment de l’aigua, l’estrèpit en caure, els ocells... i semblava que estaves en un mon de somnis. Els trams pel bosc també eren bonics.  
A l’hivern el parc acostuma a estar cobert de neu i els llacs es gelen. Vaig veure alguna fotografia d’aquest paisatge hivernal i impressiona.

El parc de Plitvice no va quedar al marge de la guerra. En aquesta regió hi vivia molta població sèrbia i a més està propera a la regió de Krajina, que estava sota control serbi. L’any 1991 van autoproclamar aquesta regió república sèrbia de Krajina, però no va tenir reconeixement internacional. L’any 1995 l’exèrcit croat va recuperar bona part de la regió. 

Les primeres eleccions que hi va haver, l’any 1990, després del període comunista, les va guanyar Franjo Tuđman, que defensava una Croàcia independent, i que calia trencar amb Iugoslàvia. 

Ara be, les minories sèrbies que vivien a Croàcia no estaven a favor de la independència, així que quan va sortir escollit Truđman els serbis de la regió de Krajina, van iniciar una revolta. 
Tot i que el parc es trobava en regió sèrbia, estava sota control de les autoritats croates. L’any 1991 és quan l’exèrcit serbi de Krajina s’apodera del parc expulsant als seus directius i treballadors. El control de parc per part dels serbis els hi permetria tenir connectades dues regions on hi vivien serbis, Lika i Banija. 


Pels croats el parc és molt important, representa al país, se’n senten molt orgullosos i no podien tolerar la seva pèrdua. Així que el govern de Tuđman va decidir reconquerir-lo per la força. L’enfrontament, del dia de pasqua, va portar al que s’ha anomenat la pasqua sagnant de Plitvice. Van morir dos policies, un serbi i un croat, i també hi va haver ferits.

Això va ser el començament de la guerra; el parc va quedar en poder dels serbis fins a l’agost del 1995. No sé en quin moment dels enfrontaments, els serbis amenaçaven amb destruir els llacs. No ho van fer, però si que van quedar malmeses moltes infraestructures.

05 de maig 2014

Croàcia i Bòsnia-Hercegovina_1: Zagreb

Aquest és un breu viatge realitzat el mes passat per Croàcia i Bòsnia Hercegovina; tot i que ha estat breu ha sigut molt intens. Abans de marxar havia llegit alguns llibres sobre aquesta regió, la majoria sobre la darrera guerra, que en el seu moment havia seguit pels diaris i per la televisió. Totes aquestes narracions m’han commogut i quan passejava per Mostar o Sarajevo, recordava el que havia llegit, el patiment de la seva gent i m’han ajudat a comprendre una mica millor la realitat d’aquesta regió. 


La història dels països d’aquesta regió està entreteixida i els grups ètnics no estan confinats en un sol país el que al començament em confonia una mica. A Croàcia la majoria dels seus habitants són croates però hi ha també serbis, bosníacs, eslovens, hongaresos i albanesos, entre d’altres. A Bòsnia-Hercegovina hi ha bosníacs, serbobosnis i bosnicroates. Els croates, siguin de Croàcia o de Bòsnia son catòlics, els serbis son cristians ortodoxes i els musulmans de Bòsnia en algun llocs he trobat que se’ls anomena bosníacs, per diferenciar-ho dels bosnians que son tots els habitants de Bòsnia, però en el diccionari català no apareix la paraula bosníac. 

Catedral
 Comencem el nostre viatge per Croàcia, que en croat s’anomena Hrvatska.

Els croates van arribar a la costa dàlmata en el segle VII i es pensa que venien de Pèrsia. La primera menció dels croates com a tals fa referència al duc croata Tpimir, que va viure al voltant de l’any 850. Després va passar a ser un regne, quan en el 925 Tomislav es proclama rei de Croàcia i és reconegut pel papa. 

Els reis de Croàcia no ho van tenir fàcil per defensar el seu territori, ja que epl nord tenien l’amenaça hongaresa, que a finals del segle IX van arribar a les seves fronteres i pel sud tenien que lluitar per defensar Dalmàcia, que cobejaven primer els bizantins i més tard els venecians. 

Muralla de Kaptol
La conversió al cristianisme va provocar enfrontaments entre els partidaris de l’església catòlica i els seguidors de Metodi, que son els ortodoxes. Com ja he comentat, a Croàcia va arrelar-hi el catolicisme. 

Cirili i Metodi eren dos germans, nascuts a Tessalònica (Grècia) en el segle IX, que van difondre el cristianisme entre els pobles eslaus. Van crear un alfabet per poder transcriure els texts litúrgics i bíblics a l’eslavònic, que era l’antiga llengua eslava. Aquest alfabet va ser el precursor de l’alfabet ciríl·lic.

Els primers serbis que van arribar a Croàcia ho van fer en els segle XVI, quan Croàcia es defensava dels turcs i la guerra es va convertir en un enfrontament religiós entre cristians i musulmans. 

Vam arribar a Zagreb al vespre. Hi ha vol directe Barcelona-Zagreb, el que es genial ja que en dues hores et plantes allà. Vaig canviar moneda a l’aeroport, 1 euro son aproximadament 7,5 kunes. 

Com que era diumenge al vespre estava tot una mica mort. L’hotel estava a prop de l’estació de tren, no estava massa lluny del centre però em va fer mandra sortir ja que no es veia a ningú pel carrer. Just per davant de l’hotel passa el tramvia; hi ha una bona xarxa que em fa l’efecte que enllaça els diferents punts de la ciutat. No el vaig agafar ja que quan vaig sortir a passejar vaig anar a peu, però diuen que és car per la qualitat de servei que dóna. 

Mercat de Dolac
L’ús del tramvia en aquesta ciutat té molta solera; el primer tramvia que va tenir es va inaugurar l’any 1891 i funcionava remolcat per cavall; fins a l’any 1905 no va entrar en funcionament el tramvia elèctric. 
Quan ho vaig llegir vaig al·lucinar. Quans cavalls devien necessitar per estirar un tramvia? 

Zagreb m’ha agradat molt; és una ciutat assequible, tranquil·la, o això em va semblar. Hi ha moltes coses a veure i també molts terrasses on descansar tot veient passar a la gent. Hi ha forces espais verds; un conjunt parcs en forma de U en la zona baixa de la ciutat. Em va semblar una ciutat molt interessant.

Zagreb es troba entre la muntanya Medvednica i el riu Sava, a 120 m d’alçada. La muntanya és molt important pels zagrebins, que hi van a esquiar a l’hivern. 
A l’altra banda del riu Sava també hi ha algun barri, però el centre es troba entre el riu i els llacs i la muntanya. 

Aquesta regió ja estava habitada en el neolític i aquí hi havia hagut la ciutat romana Andautonia. Però la història de la ciutat comença en l’època medieval, quan hi havia dos assentaments, en turons veïns, Kaptol i Gradec. 

L’any 1094 el rei hongarès Ladislav funda el bisbat al turó de Kaptol i en el 1134 es redacta una carta amb els privilegis de que gaudirà el bisbat. L’any 1217 s’acaba la construcció de la catedral, que 25 anys més tard va ser destruïda durant la invasió dels tàtars. 
En el turó del costat, Gradec, s’hi va establir una comunitat religiosa independent.

En el 1242 hi va haver la invasió tàtar. La gent de Gradec va participar en la construcció de muralles i torres de defensa; la muralla tenia quatre portes, de la que se’n conserva una. 
En agraïment a la seva contribució en la defensa contra els tàtars, el rei croata-hongarès Bela IV va regalar al poble de Gradec la Bula de Oro. Aquest document declarava Gradec ciutat reial lliure. Amb això passava a estar sota responsabilitat directa del rei. Tenien dret a escollir el seu alcalde i a gestionar el funcionament de la població. 

En els segles XIV i XV hi havia força rivalitat entre les dos comunitats, però finalment es van fusionar en el 1850 formant-se així Zagreb. Aquestes dos turons formen ara el centre de la ciutat alta. 
Actualment Kaptol és l’arquebisbat de Zagreb i és on hi ha la catedral.

En la porta que queda de la muralla de Gradec hi ha una petita capella o altar amb una imatge de la verge; la gent hi va a pregar i hi posen una espelma per tal de que es compleixi la seva sol·licitud. Aquí la gent és molt religiosa, i en aquest punt els veus que s’aturen i de peu dret resen, molt concentrats. Aquesta imatge de la verge és molt venerada per ells ja que és l’única que es va salvar en l’incendi que va patir la ciutat l’any 1731. 

Antiga porta de Gradec
Al llarg dels anys la ciutat va patir diversos incendis. L’any 1624 un llamp va calar foc al sostre de la catedral i es va estendre ràpidament. Poc a poc, per evitar la destrucció pel foc, les cases de fusta es van anar substituint per construccions en pedra.

En el 1880 hi va haver un terratrèmol que va destruir bona part de la ciutat; en la seva reconstrucció es van modernitzar barris. 
Església de Sant Marc
Algunes curiositats: la primera farmàcia de la ciutat va obrir-se l’any 1355. L’any 1399 el farmacèutic era Nicolo Alighieri (el seu besavi és el que va escriure la divina comèdia). Aquesta farmàcia segueix en funcionament. 

La ciutat va passar a ser la capital l’any 1557. La primera impremta la van fundar els jesuïtes en el 1664. L’any 1669 el rei Leopold I autoritza la conversió de l’acadèmia que tenien els jesuïtes en universitat. I el primer teatre permanent data del 1834. 
Església de Sant Marc
L’any 1850 és quan finalment fusió de Gradec i Kaptol dóna lloc a la ciutat de Zagreb. 
L’any 1896 es projecta la primera pel·lícula i el primer cotxe comença a circular l’any 1901. En el 1909 hi ha la primera exposició de comerç i en el 1926 s’inaugura l’estació de ràdio. Trenta anys més tard, es posa en marxa la televisió

En els segles XVII i XVIII és quan la ciutat canvia d’aspecte, es construeixen cases en pedra, palaus, monestirs, esglésies... la ciutat esdevé un centre de fires mercantils, proliferen els tallers artesanals, molts nobles i families benestants s’instal·len a la ciutat. La riquesa de la ciutat augmentava, s’obrien escoles i hospitals, el perímetre de la ciutat creixia, ocupant-se la vall. La ciutat ja no estava ubicada tan sols a la part alta sinó que també es construïa a la part baixa. 

Cementiri Mirogoj
Així la ciutat té com dos mons: la ciutat alta, gornji grad, la part més antiga de la ciutat, i la ciutat baixa, donji grad, amb l’arquitectura del segles XIX i XX, estil austrohongarès; diuen que el color de les façanes, groc-ocre, és el que l’hi agradava a l’emperadriu Maria Teresa. Aquesta zona baixa, abans de ser urbanitzada era on es feia el mercat de bestiar. 

El cementiri Mirogoj és un cementiri però també un parc. És un lloc impactant, que es troba al peu de la muntanya Medvednica. Havia sigut la casa d’un periodista i lingüista, Ljudevit Gaj, que va viure en el segle XIX i que va ser el líder del moviment il·liri, va promoure la literatura croata. 

Cementiri Mirogoj
Quan va morir crec que el govern va comprar la finca i van convertir-la en cementiri. Va ser un arquitecte austríac, Bollé, el que va fer el disseny que es pot veure, creant la ciutat de la mort. El cementiri es va acabar de construir l’any 1929. Un dels fets que trobo interessant és que hi ha enterrades persones de diferents religions: catòlics, ortodoxes, musulmans, jueus, protestants... Hi ha enterrats molts personatges famosos, polítics, artistes, del mon cultural... Hi ha tombes senzilles i algunes espectaculars, i tot enjardinat. És un parc més de la ciutat, la gent hi ve a passejar, s’està tranquil i hi ha ombra a l’estiu.  

En la part alta de la ciutat hi ha una estàtua de Sant Jordi amb el drac, però a diferència de les que he vist en altres llocs, aquí el drac ja està mort; no representa el moment de matar-lo sinó després. 

La Plaça de San Marc és el centre de la ciutat alta; era la plaça major de Gradec. Al centre de la plaça hi ha l’església de San Marc, construïda en el segle XIII; queda alguna cosa de l’església romànica i és del segle XIV el santuari i les voltes gòtiques. L’església va ser reconstruïda a finals del segle XIX i és quan a la teulada s’hi reprodueixen els escuts de Croàcia, Dalmàcia, Eslavònia i el de la ciutat de Zagreb. 

La catedral és visible des de qualsevol punt de la ciutat; encara es conserva bona part de la muralla que van construir quan era el turó de kaptol. La plaça al davant de la catedral és molt àmplia. 

Prop de la catedral hi ha el mercat Dolac. És un mercat a l’aire lliure on hi venen fruites i verdures, herbes aromàtiques, i en una part coberta, s’hi troba la carn i el peix. Aquí és habitual venir al mercat a comprar el producte del dia. Son els propis camperols els que porten els seus productes. 

Torre Lotrščak
La torre Lotrščak és el que queda de la fortalesa del segle XIII, si no estic confosa això és al turó gradec. 
Al capvespres es tocaven les campanes per avisar als habitants de que era hora de tornar a la fortalesa, ja que després es tancaven les portes amb clau. Llegeixo que des de 1877 cada dia es dispara un canyó, des d’aquí, en record d’aquells temps. Hi ha diferents versions de perquè es dispara el canó. Uns expliquen que l’any 1242 Bela IV en agraïment a la població davant l’ofensiva tàtar, els hi va deixar un canó amb la condició que es tenia que disparar cada dia per evitar que es rovellés. La gent de Zagreb posen els rellotges en hora amb la canonada. Des d’aquí hi ha una bona vista sobre la ciutat baixa. 

Oktogon
Hi ha una galeria o passatge que anomenen oktogon que és molt bonica. Segons el rètol que hi ha a la porta és del 1899. Aquest passatge té com dos braços i el punt de confluència és una plaça octogonal, d’aquí l’hi ve el nom. 
La cúpula d’aquesta plaça i el sostre de tot el passatge és en vidre. És molt binic; hi ha botigues molt ben arreglades. Enllaça el carrer ilica amb la plaça de les flors. 
Una de les botigues és de corbates; n’hi ha de preus molt diversos. Expliquen que l’origen de la corbata és d’aquí. Els soldats croates que lluitaven juntament amb l’exèrcit francès en el segle XVII portaven un mocador al coll, que va agradar als francesos i va cridar l’atenció del rei. Quan algú es posava un mocador d’aquella forma deiebn que el portaven a la croata, i d’aquí va venir “cravate”, que és corbata en francès. 

Oktogon
Trobo que és una ciutat plena de contrastos a nivell arquitectònic. La major part d’edificis estan restaurats, les façanes pintades en color pastel, carrers amples... però encara es troben edificis bastant deteriorats. Hi havia bastant turisme, molts orientals. Està ben situada, a uns 400 Km de moltes ciutats europees. El croata resulta incomprensible, però en hotels i restaurants i botigues parlen una miqueta de castellà, i en angles no hi ha problemes per entendre’s. 

La ciutat està plena d’esglésies de diferents estils, però totes elles tenien un tret en comú, i és que hi havia grans cues de gent per confessar-se. Sembla ser que és habitual que es confessin abans de la celebració de la pasqua. No és tan sols la gent gran, sinó que hi ha gent de totes edats, de tot tipus. En cada església hi ha bastants capellans confessant, i tots amb cua.