Vam deixar Ioàninna que es troba a uns 500 metres d’alçada i vam pujar cap a Metsovo que està a 1160 metres. Seguia estan tot nevat. Vam baixar a sopar a un restaurant que estava fora del centre però ja al poble. Era la nit de cap d’any. Vam sopar molt be. El restaurant estava molt ple; hi havia grups de joves i també unes quantes famílies. Quan vam acabar vam baixar cap a la plaça del poble que era el punt de reunió de la gent per celebrar el començament d’any.
Hi havia un foc encès i la gent al seu voltant. Quan van ser les 12 de la nit, la gent va anar cantant les hores. Oferien vi calent amb canyella, sopa, formatge... El que em va xocar és que no es felicitaven l’any nou, ni es feien abraçades o petons. Res. Estaven a l’expectativa perquè començaven els focs artificials.
Va estar be, tot i que feia molt fred. El xofer que estava allà amb nosaltres va marxar abans, i creiem que era perquè estava cansat, però va ser per anar a buscar el vehicle i portar-nos de tornada. Va ser un detall fantàstic. Feia moltíssima mandra pujar fins a l’hotel amb la neu i el gel.
Al matí següent, dia d’any nou, vam baixar caminant cap al poble. Vam poder veure la plaça amb llum de dia; hi havia un pessebre en el que no m’havia fixat el dia abans. A primera hora del matí tot el poble estava molt tranquil i no hi havia res obert.
Metsovo es troba envoltat de muntanyes, a 1160 metres d’alçada, propera al pas de muntanya (per carretera) més alt de Grècia (1700 metres), que fa de frontera entre Epir i Tessàlia.
Gràcies a la seva ubicació és un lloc turístic tant hivern com estiu. A l’hivern atrau a la gent amant dels esports de neu i a l’estiu als que busquen un lloc fresc i tranquil. Tot i ser turístic conserva l’encant dels petits pobles.
Des del mateix poble, baixant per carrers empedrats s’arriba al monestir de Agios Nikolaos (St Nicolau). Un màrtir del període otomà.
La família de Nicolau era una de les mes pobres de Metsovo, eren cristians ortodoxes i quan el noi era força jove el van enviar a treballar a Trikala en una àrea de majoria musulmana. Com es lògic va fer amics musulmans. Alguns turcs influents i amb un bon nivell cultural, veient que era intel·ligent i espavilat el van convèncer per ajuntar-se amb ells, amb l’elit que dirigia la comunitat, i convertir-se a l’islam. Ara be Nicolau se’n va penedir de seguida i va tornar d’amagat cap a Metsovo, la seva ciutat natal, on va tornar al cristianisme.
Un cop a Metsovo va trobar feina en el transport de troncs, amb la mala sort de que un dels trajectes que va haver de fer el va portar de nou a Trikala, on algú el va reconèixer i per la vestimenta se’n va adonar de que ja no era musulmà. L’hi va fer xantatge i el noi va deixar tota la fusta allà i va fugir de nou. La pena per apostasia era la mort. Després de meditar-ho be va decidir tornar a Trikala i confessar que havia nascut cristià i volia morir cristià. El van empresonar i torturar sense fer-lo canviar d’idea. Llavors el van condemnar a la foguera. Això passava l’any 1617.
Diuen que un terrissaire va recuperar el crani del màrtir, subornant als guàrdies que custodiaven les restes. Per que no el trobessin el va amagar en una de les parets de la casa. Quan ell va morir la casa va passar a mans d’un altre cristià i ningú en sabia res de la calavera amagada. La llegenda diu que a la nit en el lloc de la paret on estava amagada es veia una llum. El nous habitant de la casa va tenir una visió i va obrir un forat recuperant el crani de Sant Nicolau.
És un sant molt venerat en tota la regió de les muntanyes Pindos i es considera que ha fet molts miracles. La gent de les muntanyes Pindos.
El monestir es troba al costat del riu, on hi havia hagut una església construïda en el segle XIV. L’actual es va construir en el segle XVII i els frescos de l’interior son del segle XVIII. Es va restaurar a començaments del segle XX.
Des d’allà es veuen les muntanyes nevades, i hi havia gel pel terra. Quan vam arribar estava tancat, el que ens va frustrar una mica, perquè de fora no té massa gràcia. Ara be al cap de poc va aparèixer el monjo que el guarda i ens va deixar entrar a l’església.
Així com de fora es veu restaurat les pintures no ho estan. Algunes estan força malmeses, com les de la porta d’entrada i d’altres a l’interior. És una sala petita amb totes les parets pintades, i adossat a la paret una renglera de cadires de fusta amb braços, un tant incomodes. El que és espectacular és l’iconòstasi.
Vam pujar de nou cap al poble i com que ja era mig matí la plaça havia cobrat vida. La gent estava sortint de l’església i en un moment la plaça es va omplir de gent.
Una de les coses típiques d’aquí és el formatge d’ovella fumat. En vaig comprar un. Estava molt bo. En tenien de diferent composició i madurat. Ja estaven totes les botigues obertes però en general venien els mateixos productes i als mateixos preus.
De la ciutat de Metsovo se’n parla per primer cop en unes cròniques del 1380. Inicialment era un assentament de ramaders però gràcies a la seva ubicació estratègica (el control del pas de muntanya), en el període otomà, a partir del segle XV van gaudir d’alguns avantatges en quant al pagament de taxes, el que va afavorir el seu creixement i desenvolupament. L’imperi otomà havia concedit a un grup de pobles d’aquesta zona una certa autonomia i privilegis. Aquests avantatges els van perdre l’any 1795 amb la re-centralització promoguda per Ali Paixà.
L’any 1700 es va fundar una escola grega que es va convertir en un important centre educatiu, amb molt bona reputació. En aquell temps la ciutat patia sovint assalts per part de grups albanesos.
Durant la revolta de la regió d’Epir, en el 1854, la ciutat va ser saquejada tant per les tropes gregues com per les turques, que lluitaven pel control de la ciutat. Van poder sobreviure gràcies a l’ajut d’algunes famílies benestant. La ciutat va ser alliberada del turcs en el 1912, i un cop més les famílies adinerades van contribuir al desenvolupament econòmic de la ciutat.
Durant la segona guerra mundial va ser la capital del que es va conèixer com el principat de Pindos que va tenir una vida molt curta, del 1941 al 1944.
Fins a començaments del segle XX hi havia tres grups socials ben marcats, reminiscència de l’època otomana. Hi havia la classe adinerada, classe alta, amb poder i influència, però que no tenien masses relacions socials entre ells i tampoc era un grup tancat; si un es feia ric podia accedir a aquest estatus.
Després hi havia dos classes socials ben diferenciades, però no pel seu nivell econòmic, que podia ser similar, sinó pels seus orígens i cultura. Un d’aquest grups era molt divers, incloïa els grangers, petits comerciants, gent que tenia petits negocis, tècnics i professionals diversos. Tot i l’heterogeneïtat d’aquesta classe social eren un grup que es relacionava, es casaven entre ells i feien vida social conjunta. Però no es relacionaven ni es casaven amb l’altra classe social que podia tenir el mateix nivell econòmic però eren ramaders.
La població d’aquí antigament es classificava segons si eren ramaders o no. Se suposa que és aquest origen diferenciat el que va separar les dues classes. Els ramaders tenien unes normes de conducte molt estrictes i una estrutura patriarcal.
Com ja he comentat aquesta ciutat gaudia d’una certa autonomia, i des del segle XVIII administraven les herències i llegats deixats a la comunitat. Diuen que els Metsovites s’estimen molt el seu lloc de naixement i encara que visquessin lluny feien donacions i llegats a la ciutat.
A començaments del segle XIX tenien un llibre en el que es registraven totes les donacions fetes a la ciutat. En la destrucció de la ciutat del 1854 el llibre també va quedar destruït. Segons sembla es va tornar a escriure i altre cop, en el 1941 va quedar destrossat.
En el període otomà estava ben vist fer donacions, demostrava un cert estatus social i en ajudar a la comunitat es tenia control sobre ella.
Metsovo em va resultar agradable. És una població de muntanya, no massa gran, que tot i que diuen que és turística no ha perdut l’encant. Les cases de pedra, cuidades, la gent amable i potser la bona impressió que em va donar era en part deguda a que era un dia net, amb un cel molt blau, un aire gèlid però molt pur. I asseguts en una terrasseta al sol s’estava de meravella.
Com ja vaig comentar la franja de terra que separa els dos llacs, el Ohrid i el Prespa forma part del parc nacional de Gallicica. El llac Ohrid és patrimoni de la Unesco. 
Vam anar fins al poble de Elsani. És un poblet de poc més de 500 habitants, que en part viuen gràcies al turisme al voltant del llac. Nosaltres vam anar a dinar a una de les cases d’hostes que hi ha, i mentre la mestressa de la casa preparava el menjar, l’home ens va fer de guia en una visita pel bosc, vorejant el llac. 
Per beure hi havia un suc de cireres, amb cireres a dins, aiguardent de raïm iel vi, que no falta mai. Després plats variats: empanada de porros, patates amb seva, cremes diverses, algunes de pobrot, altres amb base de iogurt, fulles de col farcides d’arròs, pollastre, amanida... Segur que em descuido coses. De postres la típica de pasta de full amb almívar. Va ser molt agradable i molt abundant. Eren molt agradables tots dos.
