21 d’abril 2013

Albània_4: Berat


Vista de la vall del riu osum.
La carretera cap a Berat te trams molt bonics però com que hem dinat molt tard de seguida ha sigut fosc i no es podia veure el paisatge, a part de que la pluja dificultava que es pogués veure res.
L'hotel senzill, amb habitacions petites i el bany una mica mal dissenyat: sense plat de dutxa i per tant s’inunda tot. En canvi el menjador és espaiós i agradable. El menjar molt bo. Ens van preparar uns entrants variats: dolmades, crema de formatge blanc tipus feta, uns mini pans molt bons, una pasta de full amb espinacs i formatge i olives. Tenen una bona varietat d’olives i totes elles molt gustoses. De segon ens van portar un rotllo de filet de porc amb formatge i nous a dins. Per postres: pa de pessic i fruita: kiwi, taronja, plàtan i poma amb canyella. Potser em descuido alguna cosa. El cas és que era abundant i molt bo. Una copa de vi de la regió val un euro i està francament be. En acabar ens van donar una ampolla d'aigua a cadascú per endur-se’n a l’habitació.

Museu etnogràfic
El riu Osum creua la ciutat de Berat i l'hotel està situat sobre un turo amb vistes sobre la vall i el riu. Segueix plovent.
Una de les activitats estrella del poble és el ràfting per l’Osum. Pel vídeo que ens ensenyen el paisatge del canyó deu ser fantàstic, però amb el temps que fa passen les ganes d’anar-hi. No tenia cap interès en fer ràfting, però si que pensava que potser aniria a veure el paisatge. Ara be, plovent, amb boira, vaig tenir claríssim que preferia quedar-me per Berat.

Aquesta ciutat està considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Durant l’època comunista se la coneixia com la ciutat de les mil finestres. És el centre comercial d’aquesta regió, que es dedica a l’agricultura; els productes que destaquen són el tabac, vinyes, oliveres i arbres fruiters. A la vora hi ha les muntanyes Tomorri amb el seu pic més alt que s’anomena Partizanit i té 2416 metres.


Està ubicada en un antic emplaçament il·liri, del segle IV o VI a. C. (he trobat les dues informacions). La ciutat està construïda en terrasses sobre el riu Osum. És una de les ciutats otomanes millor conservades dels Balcans; es diferencien tres barris, a part del modern: la ciutadella medieval a la part alta de la muntanya i el barri que es troba a la seva vora (barri de kalajë), al peu de la muntanya o a la part més baixa hi ha el barri musulmà anomenat Mangalem, i a l’altra banda del riu hi ha el barri anomenat Gorica. Hi ha diferents mesquites, tant a l’interior de la ciutadella com a la ciutat de la part baixa. A més, algunes esglésies ortodoxes, a una i altra banda del riu.

Visita a les bodegues Çobo
Plovia molt i no era massa atractiu estar passejant pel poble, així que vam anar al museu etnogràfic. Com que la ciutat s’enfila per la muntanya els carrers son bastant empinats i com que son de pedra amb l’aigua rellisquen força. Em meravella la facilitat i agilitat de la gent gran d’aquí, per pujar aquests pendents sense bastó ni res.
Ciutadella

El museu està ubicat en una casa tradicional, que combina la pedra blanca, molt característica d’aquí amb al fusta. Per una escala exterior es puja al pis, que té com una balconada coberta de fusta, amb vistes a la vall i al poble, catifes al terra i unes taules baixes on devien seure a prendre el te i la fresca. Hi ha diferents habitacions al voltant de la sala distribuïdor; en una habitació hi ha un teler i al costat un bressol, ens ensenyen com les dones podien anar gronxant a la criatura mentre teixien. 


Hi ha sales on es rebien les visites, a la part alta de la paret es veuen unes petites finestres amb entramat de fusta, des d’on, camuflades, miraven i escoltaven les converses les senyores. Darrera l’habitació hi ha un petit passadís que els hi permetia pujar allà. Vaig mirar-m’ho i no tenien massa espai on estar, era una passarel·la no massa ampla. Les habitacions i salons estan decorats reproduint l’ambient del passat, amb diferents objectes i robes. Les habitacions tenen llar de foc, suposo que aquí l’hivern deu ser molt fred. Hi ha un alambí en metall, coberts de fusta, unes taules de bronze amb un cobert on es devia conservar el menjar calent... vaig trobar interessant la visita, ja que et permet veure com son les cases per dins, i intentar imaginar una mica la forma de vida.

Ara, que estic llegint algunes de les obres de Ismail Kadaré, les seves descripcions em fan recordar aquell paisatge i les cases que vaig visitar. 

Sortint d’allà vam anar a visitar les caves Çobo. Són les més importants de la regió. La família Çobo té tradició vinícola des del 1900 però amb el comunisme les empreses privades estaven prohibides i aquesta família, per tal de preservar la tradició va anar transmetent els coneixements de generació en generació, fins a la caiguda del comunisme. Durant el període comunista, cada família podia fabricar i consumir una ampolla de vi, el dia de la festa d’any nou. Era en aquesta ocasió quan es parlava en la família de la fabricació del vi i s’anaven transmeten els coneixements. A començaments dels anys 1990 un dels germans Çobo estava estudiant a Itàlia i va conèixer algú que es dedicava a la fabricació de vins. Això l’hi va permetre aprendre molt sobre el tema, i va poder recuperar la tradició familiar. 

Vam fer un tast de vins i vam provar un blanc afruitat (shesh i bardhë)  i un més sec, que és un dels vuits millors vins blancs (E Bardha e Beratit o blanc de Beratit) i d’un raïm d’aquesta regió. Vam provar també un negre boníssim, un Kashmer, que ve de  kabernet, shesh i merlot. Aquest vi només es ven a les caves. I per acabar un raki, de color fosc, molt perfumat, però amb gust a raki, el perfum era més olfactiu que de tast.

Dinem a l’hotel: una sopa, després una peça de pasta de full amb espinacs i carn de  porc amb patates. No estava malament. Després de dinar pugem cap a la ciutadella. Com ja he comentat, la ciutadella es troba a dalt del turó a 187 m d’alçada. En aquest indret hi havia hagut una fortalesa il·líria en el segle IV a.C. que va ser remodelada en el segle XII i utilitzada pels turcs. A l’edat mitja hi havia al seu interior 24 esglésies ortodoxes.

Minaret de la mesquita vermella
Comencem visitant el museu Onufri, un museu d’icones, on un dels autors més rellevants és el pintor Onufri que va viure en el segle XVI. Hi ha bastantes obres seves i també dels seus deixebles. Les seves pintures es caracteritzen pel pigment vermell utilitzat. Segons diuen, les anàlisis realitzades indiquen que és un vermell que no es troba en cap altre lloc. No sé si és per la tonalitat o per la seva composició química. Hi ha algunes icones molt boniques, i les obres d’Onufri trobo que tenen un encant especial. El museu està en una església del 1797, que havia sigut construïda sobre l’antiga catedral ortodoxa. Aquesta església té un iconostasi impressionant. 
Vista del riu osum des de la ciutadella
Hem passejat per la ciutadella; m’encanta, tot i que plou i és un incordi, però estem sols per allà, els carrers empedrats, del mateix color de pedra que les parets, silenci, la pluja... tot plegat em dóna una sensació de calma molt agradable. El recinte és força gran. Llegeixo a la guia que hi ha 24 torres. Es van trobant petites esglésies i restes de la mesquita blanca i la vermella. De la vermella només queda el minaret, i abans de que em diguessin què era, jo em pensava que era una xemeneia. Aquestes dues mesquites eren del segle XV i la mesquita vermella va quedar molt destruïda pels bombardejos alemanys durant la segona guerra mundial.
També es pot veure l’antiga cisterna, que subministrava aigua al palau dels governadors otomans. Passejant per l’interior del recinte es troben doncs esglésies ortodoxes i mesquites. Aquí conviuen sense problemes cristians i musulmans.  

La vista des de la ciutadella és molt bonica, sobre el riu osum, que fa moltes ziga-zagues, que semblen vuits, i diuen que el seu nom pot venir d’aquí. De baixada hem anat gaudint del passeig, observant les cases, la gent... i com que s’anava fent fosc han anat encenent-se els llums, i realment fa molt bonic. El que deia abans de la convivència de dues religions es posa de manifest en una mesquita i una església, que estan una al costat de l’altra. Hi ha molt gent pel carrer, especialment homes i sobre tot en els bars.


El riu osum en el seu pas per la ciutat està creuat per dos ponts. El més antic és el pont gorica, que és l’accés cap al barri del mateix nom. El primer pont, del 1780, era de fusta i més  tard va ser reconstruït en pedra, entre el 1920 i 1930. Té 129 m de llarg, i una alçada per sobre el nivell de l’aigua d’uns 10 metres. Té set arcs. Hi ha una llegenda local al voltant d’aquest pont. Quan s’estava construint el pont (no sé si el de fusta o el de pedra) no hi havia forma d’acabar-lo ja que sempre s’ensorrava. Van fer consultes per veure que podien fer per protegir el pont dels mals esperits i els hi van dir que havien d’enterrar-hi una dona per assegurar el pont. La dona escollida tenia un fill i va demanar que no l’enterressin del tot, només a mitges, així podria seguir veient créixer el seu fill i podria tocar-lo. Des d’aquell dia no hi va haver més problemes amb la construcció del pont i ha sigut sempre segur. Per això pels albanesos aquest pont té un valor especial. 


Aquí hi ha molta por al mal d’ull. Els ulls son el mirall de l’ànima, i les mirades d’enveja i gelosia consideren que te poden fer molt de mal. És per això que es protegeixen. A les teulades de les cases, a les parets, als balcons, hi ha nines de roba o peluixos penjats, o cranis d’animals; encara hi ha famílies que envien als nens a l’escola amb un all a la butxaca, perquè els protegeixi.


Esglèsia de san Spiridon
Berat o Berati, el poble de les mil finestres, una sobre l’altra, és un poble entranyable i malgrat la pluja m’ha encantat. I per com està tot, fa l’efecte de que aquí hi plou bastant. 

Ha plogut tota la nit però per sort al matí està ja serè. Hem creuat el pont gorica per arribar al barri cristià de l’altra banda del riu osum. Visitem una petita església dedicada al sant grec Spiridon, que es pot veure representat en una de les pintures de l’iconostasi. 

El barri es agradable, de carrers estrets i empedrats i cases també de pedra, pintades de blanc.  

Creuem altra cop el riu per un altre pont i passegem pel barri Mangalem; entre altres coses es pot veure la mesquita dels solters, construïda en el 1827. L’hi donen aquest nom perquè és la mesquita a la que acostumaven a anar els nois que treballaven allà a la vora.

Berati te diferents barris, i tant els d’un costat de riu com els de l’altra, estan molt animats. Les cases s'enfilen per la muntanya, i degut al seu estil de construcció dóna aquest aspecte de tantes finestres. La construcció de les cases és peculiar: la part alta està construïda en pedra blanca i té moltes finestres, mentre que la part baixa és de fusta i amb poques finestres. Així tenien una part de la casa més càlida i una més fresca, i segons l’època de l’any vivien en unes o altres habitacions. 

Aquí viuen al menys dues generacions juntes en la mateixa casa; la noia quan es casa va a viure amb el marit a la casa dels pares del noi. El problema és que a vegades la relació amb la sogre no es bona, i actualment la situació s’agreuja quan els homes van a treballar a l’estranger, i queden vivint juntes la sogre i la jove, sense el fill que ajudi a que la relació no sigui tensa. Ens expliquen que no fa massa dues joves van matar a la sogre perquè deien que era com a defensa ja que sinó acabaria matant-les ella.

Pont Gorica
Berati és una ciutat estètica i agradable. La gent ens mira amb curiositat, ens aturen per establir una mica de conversa, ens pregunten d’on som, quants dies ens quedem, què visitarem... una  breu conversa. Senten curiositat però tampoc s’entretenen massa a parlar. Actualment a les escoles estudien anglès, italià i francès i ara, poc a poc incorporen també l'alemany.

A Berat s’hi ha trobat diversos manuscrits antics, còdex, els més importants el còdex porpra i el còdex auri. 
El còdex porpra de berat està escrit en una tinta de color porpra especial i està escrit en grec. Va ser descobert en el 1868 i sembla que es devia escriure en el segle VI. El còdex auri és del segle IX i també està escrit en grec. Hi ha evidencies que indiquen que en aquesta regió eren habituals aquest tipus de manuscrits, ja que des del segle VI fins al segle XIX venien estudiants de la regió a estudiar aquí. Dels 100 còdex que hi ha a l’arxiu nacional de Berat, 70 eren originaris d’aquesta ciutat.

13 d’abril 2013

Albània_3: Cova de Pëllumbas o cova negra


Poble de Pëllumbas

Sortim de Tirana per anar cap al poble de Pëllumbas. Està a uns 45 minuts de la capital. Fa un dia molt núvol i poc apropiat per fer una caminada cap a la cova de Pëllumbas. És un poblet petit, rural, i agradable, malgrat el mal temps. El camí cap a la cova està molt ben arreglat i senyalitzat; el projecte de millora de l’accés es va acabar en el 2009. 

En general el camí és bo, i fàcil, tot i que la pluja dels darrers dies l’ha deixat enfangat i la que ens enganxa a la tornada no el fa massa agradable.
És una zona muntanyosa, pel camí es veu la vall, que és àmplia, partida pel riu Erzen d’aigües blau-verdoses. El camí és agradable i bonic. 

La cova es troba a 350 m d’alçada i és un dels assentaments més antics trobats en aquesta regió.  

La cova negre o Shpella e Zeze té una gran importància arqueològica, ja que s’hi han trobat esquelets d’ossos, que haurien viscut en aquesta cova entre 10.000 i 40.000 anys a. C. 

A diferencia d’altres coves semblants que hi ha per Europa, en aquesta també s’hi han trobat restes d’ocupació humana. S’hi han trobat objectes del neolític, i també de l’edat de bronze i del ferro i fòssils d’ossos. A l’entrada s’hi han trobat indicis de la utilització del foc. Hi ha també impressionants estalactites i estalagmites. 

La cova té uns 360 metres de llarg, uns 10 o 15 d’ampla, i l’alçada del sostre varia entre els 15 i els 45 metres. 
L’entrada és molt àmplia, i cap al fons cal anar amb llanterna, sinó no es veu res. El terra està ple de bassals d’aigua i en alguns trossos rellisca bastant. Diuen que hi ha estat plovent molt. 

Les estalactites i estalagmites són impressionants, però estic massa preocupada intentant no caure com per disfrutar-ho gaire. I quan sortim a fora de seguida es posa a ploure, o sigui que el camí de baixada el fem bastant més ràpid i arribem al poble una mica remullats i enfangats.  
Restaurant on dinem.



De Pëllumbas anem direcció Berati però parem pel camí a dinar en un restaurant molt pintoresc. És modern, en forma de castell, senyorial, amb decoracions de diferents tipus, gregues, italianes, albaneses...

  

  



Albània_Tirana_2


La ciutat de Tirana es troba a uns 100 metres sobre el nivell del mar, i les muntanyes que es veuen al voltant, tenen uns 1600 m, s’anomena Dajti, però com que està molt núvol gairebé no es veuen. Sortim a fer una visita ràpida per la ciutat. És l’hora en la que els nens i nenes van a l’escola, se’ls veu per tot arreu, amb les motxilles a l’esquena, en grups, alegres, com en qualsevol racó de mon. Tot i que és un país de majoria musulmana, molt poques dones van tapades. Suposo que és degut als anys de comunisme i imposició de l’ateisme. La gent pel carrer ens mira amb curiositat i simpatia, alguna persona gran s’atura a sentir-nos parlar, tot i que a la ciutat i la gent va atrafegada amunt i avall.

Al costat del riu hi ha un pont de pedra l’època otomana, anomenat també el pont dels curtidors, ja que es trobava en el barri dels treballadors d’aquest ram. En el seu temps connectava Tirana amb les terres altes de l’est, i s’utilitzava per poder transportat mercaderies diverses d’una banda i l’altre del riu, cap als mercats. Em sorprèn que queda gairebé paral·lel al curs del riu, o sigui que queda fora i mal orientat com perquè actualment pugui servir de pont, però llegeixo que en els anys 30 es va desviar el llit del riu i el pont va quedar en desús. Pel que diuen va passar uns anys que en no utilitzar-se va acabar sent un niu de porqueria i escombraries. Actualment està restaurat i net, és peatonal i en certa forma és la porta d’entrada al que queda de la ciutat antiga.

La ciutat va ser fundada en el 1614 per Suleiman Paixà, un general otomà i tot i que per aquí hi passaven diferents rutes de caravanes, la ciutat no va començar a créixer fins al segle XVIII. En el segle XIX tenia ja una certa importància a nivell cultural. En el 1889 es va començar a ensenyar la llengua albanesa. Ara be, quan va adquirir rellevància va ser quan es va convertir en la capital, en el 1920. Com ja he comentat, la seva situació és estratègica, més o menys al centre del país. La planificació i urbanització de la capital va tenir una gran influencia italiana; en el 1925 Mussolini tenia gran interès en controlar Albània, com el primer pas per tenir el control dels Balcans. Es va anar infiltrant poc a poc, va aconseguir un tracte pel que podia explotar els seus recursos minerals. I Albània va anar cedint-los-hi poder (banc nacional albanès, fundat per italians, monopoli del transport de mercaderies i gent, formació de la policia i militars...). El primer tractat de Tirana, entre Albània i Itàlia, es firma en el 1926. Albània signa el tractat ja que en el nord del país hi ha revoltes i necessita de l’ajuda d’Itàlia per mantenir el control de les seves fronteres. El tracta no beneficiava a Albània, que va anar acumulant deute pels préstecs fets per Itàlia per ajudar-la en el desenvolupament. En el 1939 Itàlia els amenaça amb la invasió si no paga una quantitat desorbitada. O sigui que Mussolini acaba entrant i annexionant-se el país. Molts dels edificis del centre son d’aquella època.
 Des del pont otomà surt un carrer peatonal que potser és de les parts més antigues de la ciutat. Hi ha restes de muralla i d’edificis més o menys antics. El carrer té una franja de colors variats per terra, amb bombetes incrustades del mateix color que la franja de color de les rajoles. Jo no ho vaig veure de nit però em van dir que queda molt bonic amb les llums de colors difoses, sorgint del terra.

Hi ha un edifici baixet, que és el Teatri Kombetar i Kukullave, un teatre infantil. El teatre el va fundar en el 1950,  un grup d’actors. L’edifici on està ubicat és un edifici amb història, ja que abans de la segona guerra mundial l’utilitzava el primer parlament albanès, entre el 1929 I el 1939. Després el va utilitzar l’assemblea feixista i es va utilitzar també com a club d’amistat entre Albània i la Unió Soviètica. La utilització d’aquest espai per instal·lar-hi el teatre de titelles i infantil va ser com a burla al seu passat. Hi ha espectacles de titelles, de màscares, de mims… diferents espectacles per nens, I va ser el primer teatre infantil que es va crear al país.

La majoria de cases tenen subterrani, i durant la guerra aquests subterranis servien de refugis. 
En un dels parcs veiem un petit búnquer, el primer que veurem al llarg del viatge. L’estaven arreglant per obrir-lo al públic. Even Hoxha tenia la obsessió de que els poguessin envair i amb aquesta por mantenia el seu control sobre la població i els va mantenir aïllats de mon.

Malgrat que fa mal temps, els colors a les façanes i decoracions de flors als carrers l’hi donen un toc alegre a la ciutat. Els carrers molt amples, molt espai per tot arreu. Però a la part del centre, que es per on passejo, està molt cuidada. Els edificis dels ministeris són de colors pastel taronja i ocre, i en forces llocs la bandera del país, vermella, amb una àliga bicèfala en negre al centre. per tot arreu les banderes vermelles amb l’àliga bicèfala, però sense corona ni ceptre, ja que no és una monarquia.
El centre de la ciutat és la plaça Skënderbeg, una plaça molt gran, enjardinada al centre, amb una gran estàtua d’aquest senyor, a cavall, en el centre. Skënderbeg és l’heroi nacional, ja que va lluitar contra l’imperi otomà per la independència del país.
En una banda de la plaça hi ha el museu nacional d’història; a la façana i ha un gran retaule, fet per la filla de Hoxha. Diuen que les faccions de les diferents figures que hi apareixen no diferencien entre homes i dones, perquè volia ressaltar que els dos sexes són iguals. Potser si que les figures femenines no tenen faccions massa delicades. No massa lluny, a la mateixa plaça hi ha l’edifici de l’òpera de fora no té gens d’encant, és molt quadrat i modern.

La mesquita d’Etem Bey contrasta amb els edificis més moderns de la zona. Es va construir entre el 1789 i el 1821 i és petitona però a mi em va agradar. I sorprèn que diuen que és la més gran d’Albània. Actualment, que hi ha majoria de població musulmana, reclamen la construcció d’una gran mesquita. Tant la façana com l’interior estan decorades amb motius florals, en els que s’hi poden veure les diferents plantes que es troben en la regió. A mi m’agrada, la trobo senzilla i delicada. Des de l’interior hi ha una escala per la que es puja a la galeria superior on resen les dones, però estava en obres pel que no hi vaig poder pujar. Durant l’època comunista va estar tancada i no es va tornar a obrir fins al 1991. Llavors van sorgir diferents centres de culte, de les diferents religions. Ara el 70% de la població es musulmana però m’expliquen que molts es van convertir perquè així gaudien d’avantatges fiscals.

En l’entorn de la plaça Skënderbeg contrasta la mesquita i sobretot el seu minaret estilitzat i la torra del rellotge que està just al seu costat. Aquesta torre la van pagar les famílies locals, en el 1928, i hi van posar un rellotge alemany, però va espatllar durant els enfrontaments del 1944. Actualment la maquinària és xinesa. Aquesta torre havia sigut, en el seu moment el punt més alt de la ciutat. 

Actualment a la ciutat hi ha diferents centres de culte; visitem la catedral ortodoxa, és molt moderna (em sembla que van dir que fa dos anys que va obrir les portes) i és de línies senzilles. Al del sostre hi ha un pantocràtor i com en totes les esglésies ortodoxes hi ha d’iconostasi al front. La trobo una mica freda i desolada, però potser és per lo nova que és, que es troba a faltar una mica de vida a l’interior.

En un parc, hi ha una mena de piràmide mig destruïda, que havia construït la filla de Even Hoxha i que va ser inaugurada en el 1988.La piràmide era una construcció mausoleu-museu dedicat al culte al dictador que havia mort en el 1985. Actualment el govern ha decidit  destruir-la i en aquest espai construir-hi alguna altra cosa. 
Llegeixo una noticia del 2011 que va ser aprovada la seva destrucció per 72 vots dels 140 diputats del partit democràtic i perquè els diputats de l’oposició socialista no anaven a l’hemicicle en protesta perquè consideraven que les eleccions del 2009 havien sigut fraudulentes. No sé si actualment ja hi van…Aquesta piràmide després va ser una discoteca, un centre cultural, un teatre… i ara esta abandonada a l’espera que es decideixi que es construeix. Pel que sembla, hi ha ciutadans però que s’oposen a que es destrueixi, ja que ho consideren un monument cultural.

La persecució de les religions a Albània va començar en el 1945. Es van expulsar religiosos i es van confiscar terrenys i edificis, i en el 1967 Hoxha declara oficialment que l’estat era ateu. Pel que llegeixo, sembla que en la constitució d’aquell any hi ha una frase que diu que està prohibida qualsevol activitat religiosa i també està prohibit fomentar la guerra. De les diferents religions els que ho van pagar més car van ser els catòlics, que considerava estrangers i enemics. Algunes esglésies van convertir-se en cinemes, una catedral en palau d’esports, des d’on predicava contra el catolicisme, altres edificis van ser destruïts.
En el 1990 hi va haver una missa il·legal en un cementiri catòlic i els 5000 feligresos que hi van anar van impedir que detinguessis al capellà. Això va obrir una escletxa en la persecució religiosa. La següent missa tenia ja 50.000 assistents. I després va caure el règim comunista.

La Piràmide
Els mercedes, el somni de molts albanesos. Abans nomes tenien cotxe els alts càrrecs del partit, i utilitzaven aquests cotxes. Quan va caure el règim tothom desitjava tenir un mercedes. Es poden veure mercedes de tota mena, de segona ma o de quarta, és igual, els cuiden, els mimen, hi ah tallers per tot arreu pels mercedes, centres de rentat... Diuen que l’avantatge que tenen enfront altres vehicles és que son molt resistents i suporten el maltracta que provoquen les carreteres del país, que no estan en massa bon estat. Els nois intenten que les noies es fixin en ells, rondant amunt i avall amb el cotxe, net i lluent, encara que no sigui nou.
L’aeroport de Tirana és l’aeroport Mare Teresa. L’hi tenen molta veneració ja que era albanesa, nascuda a Skopje, que ara forma part de Macedònia, en el 1910. En el 1951 va obtenir la nacionalitat india després d’estar vivint i treballant allà durant anys. A la seva mort i va haver un cert conflicte sobre on devia estar enterrada, Albània reclamava les seves despulles i Delhi s’hi va oposar rotundament.
Encara una última curiositat sobre la ciutat: té un carrer amb el nom de George Bush, diuen que és l’únic país europeu en que passa això.

07 d’abril 2013

Albània_Tirana_1


El primer contacte amb el país sempre és amb la capital. De fet, la primera visió del país és l’aeroport, tots s’assemblen però en tots hi ha alguna cosa que et crida l’atenció. Jo en el que em vaig fixar és en que en el control de passaports tot eren dones, i que no anaven tapades, tot i que el 70% de la població és musulmana. L’hotel no estava malament, tenia un cert aire senyorial i el personal amable. Em va sorprendre una mica el menjador ja que en cada taula hi havia una cadira antiga, de mobiliari de saló però les altres que hi havia al voltant de la taula eren de plàstic o senzilles. L’esmorzar força variat i bo. L’hotel on estava era just al costat del riu que creua la ciutat, el Lanës, va canalitzat i les vores estan enjardinades. Des de la finestra de l’habitació es veuen edificis alts, el carrer es ampli, i amb bastant trànsit.

Tirana és una ciutat curiosa, barreja de modernitat i de ciutat amb el toc d’èpoques comunistes. L'alcalde actual ha fet moltes millores a la ciutat, per millorar-li la cara i també perquè un cop va caure el comunisme va ser l’anarquia total. Aquest alcalde va fer pintar les façanes dels edificis grisos de l’època comunista, per alegrar una mica la vista, però també perquè no hi havia noms als carrers i així eren punts de referència. Ara sí que hi ha les plaques amb el nom. Ara be, la pintura, no sé com era en el primer temps, però ara semblen colors pastel bastant destenyit. Així i tot, queden boniques. I de totes formes, no tots estan despintats, hi ha edificis rehabilitats i amb una pintura ben nova.  

La història recent d’Albània està marcada per la dictadura d’Enver Hoxha, que va mantenir al país aïllat del mon. En el 1941 es funda el partit comunista albanès, que dirigeix Enver Hoxha. Llavors comença la lluita armada entre els   comunistes i els nacionalistes, entre els que hi ha els zoguistes. En el 1928, Ahmet Zogu, que havia estat escollit primer ministre en el 1925, s’autoproclama rei d’Albània, Zogu I. Quan els italians envaeixen el país en el 1939 Zogu I fuig primer cap a Grècia i després cap a França, segons diuen, amb bona part de la riquesa del país. La invasió italiana va fer que s’unís tota la població contra els feixistes, i quan entren els alemanys (1943-44) augmenten els enfrontaments amb els comunistes dirigits per Enver Hoxha. Però quan els alemanys abandonen el país, torna la guerra civil a Albània i guanyen els comunistes.

En el partit comunista hi havia dues tendències: els que volien que Albània formés part de la federació Iugoslava i els que no ho volien, com Hoxha, que és el que va guanyar, en el 1948 i va fer executar als seus opositors. Les seves relacions amb la URSS es van anar tensant després de la mort de Stalin, considera que la política de Khruschev s’allunya del que hauria de ser el comunisme i en el 1961 trenca les relacions. Llavors s’apropa als xinesos, Llavors s'apropa mes a la Xina de Mao, però al morir i després amb l’arribada al govern de Den Xiaoping, Hoxha trenca també les relacions amb aquest país, en el 1978. I llavors Albània queda totalment aïllada del mon. Les mesquites i esglésies es van tancar i va ser el primer país del mon que es va declarar ateu. I finalment, en el 1985 va morir Even Hoxha. El va succeir Ramiz Alia, però no va ser fins al 1990 que les coses van començar a canviar. Es a partir del 1990 que les coses comencen a canviar. Les esglésies i els llocs de culte van reobrir les portes, es podia viatjar fora del país i apareix el primer partit de l’oposició. Però llavors van començar els problemes econòmics i milers d'albanesos van fugir, especialment cap a Itàlia i Grècia.

En el 1991 hi va haver les primeres eleccions, que va guanyar el partit comunista (Ramiza Alia) però la població reclamava unes noves eleccions, que van tenir lloc en el 1992 i va guanyar el partit democràtic.
Actualment l’economia del país depèn bastant dels diners que envien els albanesos que treballen a fora.

Quan va morir el dictador el país va entrar en una situació d’anarquia total, semblava que tot estava permès. La gent construïa allà on volia, hi havia cases per tot arreu, sobre el riu que creua la ciutat, no hi havia cap ordenació ni planificació. Per altra banda, s’havia assaltat algun dipòsit d’armament i molta gent disposava d’armes, no hi havia control sobre elles. Això va crear inseguretat, es passava factura a antigues disputes, o senzillament hi havia trets a l’aire que acabaven tocant a algú. M’expliquen que en aquella època la gent dormia als passadissos de les cases, lluny d eles finestres, per si arribava una bala perduda. El noi que m’ho explica em comenta que la nit en que els demòcrates van guanyar les eleccions la gent ho celebrava pels carrers, i disparant; ell estava a casa els seus avis a Tirana i van dormir sota una taula per por a les bales perdudes. 
    
Tirana: Vista des de l'habitació.
Poc a poc la situació ha millorat. L’alcalde que ha fet pintar les façanes també va posar en marxa un pla urbanístic, i es van enderrocar algunes de les construccions, per exemple les que hi havia sobre el canal. Ara es veu una ciutat bastant cuidada, emergent. Però encara tenen un greu problema per solucionar i son les escombraries. 

Albània


Aquest cop he estat per Albània, un país que tot i formar part d’Europa em resultava molt desconegut. Per exemple, no en tenia ni idea de que ells l’anomenen República de Shqipëria, que vol dir país de les àligues. És un país petit, una mica més petit que Catalunya (de la mida de Galícia), per tant assequible per fer una primera aproximació a la seva geografia, cultura i tradicions. Una altra cosa que em va sorprendre també en mirar el mapa és que la seva costa dona a dos mars, l’adriàtic i el jònic. La part de dalt del país té la costa adriàtica i la del sud la del jònic.

El país m’ha semblat molt interessant, i malgrat que el temps no ha sigut gaire bo (bastanta pluja), he dsifrutat molt. No he recorregut tot el país, sempre queden coses per veure per una altra ocasió. No he estat pel nord, en els alps albanesos, que imagino que hi devia fer molt més fred i encara hi havia neu, ni he estat cap a l’est. O sigui que la meva visió és limitada, però m’ha agradat molt. La gent és encantadora i els paisatges molt verds, afavorit per la pluja que no donava gaire treva. A més hi ha un ric patrimoni arqueològic. I a tot això encara s’hi pot sumar una història complexa, en un país que no fa pas tant que ha sortit de la dictadura que l’ha mantingut aïllat del mon. El viatge a aquest racó de mon tant proper i alhora tant llunyà, val la pena. M’ha semblat un país en plena transformació, vital, contradictori... ple de búnquers i de mercedes!    

El nom de Shqipëria apareix documentat per primer cop en el segle XV, però es pensa que el nom d’Albània pot venir de més lluny; el geògraf grec Ptolomeu parla de la tribu il·líria dels albanoï, que vol dir els de les muntanyes blanques. Aquesta tribu era una de les més importants de les tribus il·líries.


Els il·liris no eren un poble homogeni, sinó que el formaven diferents tribus que tenien una llengua comú. En el neolític tardà devien ocupar la costa adriàtica, de la península balcànica, i des d’aquí es creu que es van anar estenent cap al que és ara l’Europa central i podrien ser un dels pobles fundadors d’Europa. 

Les excavacions realitzades al sud del país, han permès veure que en el 3000  a. C. aquesta regió ja estava habitada. Alguns objectes trobats tenen semblances amb els que s’han trobat en jaciments de Grècia i Montenegro. Els túmuls per enterraments, que corresponen a l’edat de bronze tenen també semblances amb els que hi ha a Macedònia i Grècia. Això fa pensar que els habitants d’aquesta regió tenien un origen comú, indoeuropeu, i que parlaven una llengua precursora del grec. Una part d’aquesta població devia marxar cap a Micenes i una altra part devien pujar cap al nord, per la costa, que serien els il·liris, ocupant la costa albanesa i Montenegro.

Per ser un país tant petit, Albània té moltes fronteres, de nord cap a sud trobem Montenegro, Kosovo, Macedònia i Grècia, i just al davant, a l’altra banda de l’adriàtic hi ha Itàlia, i al jònic la illa de Corfú.

Els historiadors grecoromans ja parlen de Il·líria, que formava part de les províncies romanes. Entre els anys 229 i 219 a. C. hi va haver dos guerres anomenades guerres il·líries, entre les tropes romanes i les tribus il·líries. Els il·liris es dedicaven a la pirateria i això perjudicava al comerç que es donava a través del mar adriàtic. La primera guerra il·líria es va produir durant el govern de la reina Teuta que va haver de rendir-se quan els romans van envair tota la regió al nord d’Apol·lònia. La regió va passar a ser protectorat romà. Els romans s’havien apoderat de Corfú, entre altres, i van posar a Dimitri de Faros coma governador d’il·líria. Però la pau en la regió només va durar 9 anys, ja que Dimitri de Faros tenia ànsies expansionistes i va desencadenar la segona guerra il·lírica, que van tornar a guanyar els romans.

Il·líria va passar a formar part de la república romana en el 168 a.C. i es va convertir en la província de il·líria. Hi havia la il·líria romana, que correspondria a les actuals Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro i una part d’Albània, i la il·líria grega que corresponia a l’altra part d’Albània i a Sèrbia.

Quan en el 395 l’imperi romà es divideix en la part oriental i occidental el que ara és Albània formava part de l’imperi de l’est (bizantí) però depenia de l’església de roma fins al 732. Aquest any l’emperador bizantí Lleó III separa l’església albanesa de la dependència de roma i es posa sota les ordres del patriarca de Constantinoble. En el 1054 quan el cristianisme s’escindeix en l’església romana i la de l’est, Albània queda eclesiàsticament dividida, la part nord depèn de Roma i la sud de Constantinoble. 


03 de març 2013

Sud de Tunísia_16: Djerba


Tornem cap a Djerba, aquest cop hi arribem per carretera, per l’antiga calçada romana. Els que van iniciar la unió de la illa de Djerba al continent van ser els cartaginesos. Els romans van reforçar el dic i pel que he llegit hi van obrir alguns passos on van instal·lar-hi molins que aprofitaven l’energia de les marees per premsar la llana.
Calçada romana que uneix el continent i la illa
En el 1551 s’hi van obrir més passos i anys més tard va ensorrar-se i va quedar en ruïnes. Llavors calia passar amb camells i per això al pas se n’hi diu trik el jemel. Ho he llegit en una guia i em sorprèn força. La carretera que hi ha ara es va construir en el 1953 i té 7 Km de llarg i uns 12 metres d’ampla. Hi ha una gran canonada d’aigua que segueix tot el seu traç: porta l’aigua potable a la illa. La visat des de l’entrada és força interessant. Es veuen alguns flamencs roses, i en la llunyania el fort espanyol.
Homer a l’Odissea parla de la illa dels lotòfags (els que mengen flors de lotus) a la que va arribar Ulisses venint de Troia. Hi ha tres illes del mediterrani (Djerba, Mallorca i Menorca) que es disputen ser la illa dels lotòfags.  Djerba també s’identifica amb la illa Ogigia on la nimfa Calipso va tenir captiu a Ulisses. 
Djerba
Els primers habitants de la illa eren berbers i els seus descendents parlen, a més de l’àrab un dialecte anomenat shelha. A partir del segle X a. C. els fenicis instal·len emporis comercials a la zona de costa, on arribaven les caravanes amb esclaus negres i mercaderies d’Africà (metalls, ivori, pells...). Tenien el monopoli del comerç de teles tintades per les famílies nobles; el tint porpra que utilitzaven s’extreia d’un mol·lusc, el múrex.
Mercat del peix de Djerba
Amb la decadència de l’imperi romà la illa va patir la invasió dels vàndals, dels bizantins i dels àrabs. Els berbers es converteixen a l’islam. En el segle XI va ser devastada per una invasió hilaliana. Després de les lluites entre els habitants de Djerba, musulmans kharigites i els musulmans ortodoxes, venen els enfrontaments amb els que controlen el mediterrani en els diferents moments. Els ports de la illa eren molt atractius i al llarg dels anys hi va haver diferents conquestes, algunes de les que m’han cridat l’atenció són les perpetrades per Roger de Llúria en el 1284 i Raimon Muntaner en el 1331.
A mitjans del segle XV la illa era un refugi de pirates; per tal d’acabar amb ells i les seves incursions en el 1560 hi va haver una expedició de tropes espanyoles, franceses i napolitanes. La lluita era entre les tropes cristianes i les dels pirates dirigits per Dragut i recolzats per la flota turca. Van perdre els cristians.
La illa és molt plana, el punt més alt té 52 metres. No té rius i és per això que l’aigua es transporta a través de l’aqüeducte, des del continent. Hi ha cisternes on es recull aigua de pluja i també s’han construït pous però l’aigua és lleugerament salada o en algunes zones, molt salada i per tant de difícil utilització pel rec.
Les poblacions que es troben en els dos extrems de la carretera que uneix el continent amb la illa, s’anomenen al-Kantara i al-kantara continent. Així doncs, entrem a la illa pel sud, per al-kantara i creuem tota la illa ( 25 Km) per arribar a Houmt-souk, que és la capital. El seu nom vol dir el barri del mercat.
Els habitants de la illa son majoritàriament berbers que es van instal·lar aquí abans de la conquesta àrab, pel que sembla segueixen parlant el berber. Quan es van convertir a l’islam van seguir una via que no era l’ortodoxa, sinó que es van adherir a l’escissió dels kharigites. Ara be, hi ha també una petita població jueva. Abans d’arribar a Houmt-souk es troben dos poblets i un barri també a l’entrada de la ciutat. Abans havia sigut un poble apart, Hara Kbira, fundat en el segle VI d. C. però ara forma ja part de Houmt-souk. La comunitat jueva actual és molt reduïda, però no pel que em diuen no hi ha cap problema de convivència entre les dues comunitats religioses. Hi ha dues teories sobre l’arribada dels jueus a Djerba: pot ser que vinguessin en el 586 a. C. quan Nabuconodosor s’apodera de Jerusalem i destrueix el temple de Salomó o en el 70 d.C. quan és Tito, fill de Vespasià, qui conquereix Jerusalem i destrueix el segon temple de Salomó.
L’hotel està al centre. Hi ha moltes terrassetes, les cases blanques amb les portes blaves, el sol... tot plegat té un aire molt mediterrani i després de tants dies de veure les muntanyes de color terrós el canvi és molt agradable.
Com que és hora de dinar, anem al mercat del peix, escollim entre les diferents parades el peix que ens agrada i després ho portem a un restaurant a la plaça que hi ha al davant i ens el cuinen. Em compro en una de les parades unes quantes gambes i en una altra una sípia. Al restaurant m’ho preparen a la planxa acompanyat de verdures i patates fregides. L’única pega és que el restaurant no serveix vi; si n’haguessin tingut hagués sigut perfecte. En total, el peix i pagant després el cuinat i la beguda em costa 15 dinars, uns 7 euros. Hi ha bastant restaurants que no serveixen begudes alcohòliques i la cervesa que tenen és sense alcohol.
Fort espanyol
Després de dinar anem passejant cap a la costa, al fort espanyol. El seu nom és borj el-Kébir o també anomenat borj Ghazi Mustapha. En aquest lloc hi havia inicialment una fortalesa romana, sobre les seves ruïnes en el segle XIII s’hi va construir una altra fortalesa que va ser la base de la que hi ha actualment, construïda en el segle XV pel sultà Abbu Farès. En el 1560, quan hi havia les lluites entre els exèrcits cristians i musulmans, els espanyols es van refugiar en aquesta fortalesa, perseguits i assetjats pel corsari Dragut i els turcs. Els setge va durar 80 dies i quan es van fer amb el control de la fortalesa, per celebrar la seva victòria, Dragut va fer matar a 5000 presoners i va utilitzar els seus caps per construir una torre, que es va anomenar la torra dels cranis, borj er-Russ. En el 1848 el bei de Tunísia va fe enderrocar aquest monument.
No entrem a visitar la fortalesa sinó que gaudim del sol i el mar. M’agrada la vista del mar, el blau, les barquetes de pescadors i flamencs roses en petits grupets. Continuem per la costa fins arribar al port. És un passeig agradable i em sorprèn veure uns vaixells de vela, que no sé si son antics i restaurats o imiten l’antic, que els tenen pel turisme, tenen algunes excursions programades. Era ja una mica tard i estaven tots buits i no s’hi veia moviment. Suposo que surten als matins.
L’altre fet que em sorprèn és que hi ha moltíssimes àmfores apilades a tot el llarg de l’espigó, tenen un petit forat a la base i serveixen per la pesca, crec que del calamar o el pop. Estan marcades, suposo que per identificar el propietari o el pescador.
Tornem cap al centre; aquí la temperatura és agradable, deixar enrere els dies de fred és una gran cosa. Hi ha mercats i paradetes, terrasses... es veu gent però no hi ha massa moviment. No sembla que venguin gaire, i això que és un dels llocs turístics. Sap greu veure les botigues de records i d’artesania buides. A les 5 de la tarda la majoria de botigues del suk tanquen; no sé si és per ser dissabte o és l’horari habitual.
Port de Djerba
Tornem cap a l’hotel on ens han preparat la taula per sopar al jardí, però tot i que aquí fa millor temperatura, no és agradable estar assegut quiet a fora. O sigui que ens acabem enquibint en una sala petita que encara tenen lliure.

Aquests dies Tunísia torna a sortir a les noticies, dificultats per formar govern, els grups islamistes, els camps de refugiats libis que encara no s’han evacuat a altres països,... un munt de temes pendent que em temo mantindran al turisme allunyat. I sap greu ja que és una de les fons d’ingressos i el país be val una visita. Té molts racons bonics per descobrir i la gent és agradable i acollidora

02 de març 2013

Sud de Tunísia_15: Matmata



 Arribem a les muntanyes de Matmata a mitja tarda. Sobre un turó un gran rètol visible des de ben lluny indica on ets. Les muntanyes tenen uns 600 metres d’alçada. I com en tota aquesta regió del sud, el color predominant del paisatge és el terrós amb alguns punts blancs disseminats de casetes noves o mesquites.

Segons l’historiador Ibn Khaldoun la tribu dels matmata van arribar aquí perseguits per una altra tribu, els beni zid. El terreny és tou el facilita l’excavació de pous i coves. Així que quan van arribar per amagar-se van construir les cases-pou que caracteritzen la zona. Com que queden camuflades amb l’entorn els seus perseguidors no els van trobar.
Un dels avantatges de les construccions subterrànies de Matmata és que la temperatura es manté constant, tant hivern com estiu. O sigui que protegeix de la calor excessiva a l’estiu i del fred en hivern.
En la construcció d’aquests habitatges es començava excavant el pou central d’uns 10 o 15 metres de diàmetre i de 5 o 6 metres de fondària, que és el pati de la casa. La fondària depèn del terreny. Generalment la part de dalt de tot es sorra argilosa menys compacta que més avall, per això cal excavar fins que el terreny és consolidat i per tant més resistent. A vegades es fan petites parets de pedra per protegir les parets del pati i evitar que amb les pluges s'ensorri. D’es d’aquí s’escaven les habitacions i sales en aquesta planta baixa. Després s’excava més amunt les habitacions superiors, que es feien servir de graner i magatzem.

L’hotel en el que ens allotgem té tres patis units per passadissos. En dos d’aquests patis hi ha habitacions en els dos nivells, tot al voltant del pati. L’escala per accedir a les de sobre és també excavada o construïda amb la mateixa terra. Les habitacions, al menys les de dalt on estava jo, tenen el sostre corbat, son petites amb dos llits excavats a la roca, de mida justa. No hi ha finestres. El fet de que tinguin el sostre voltat i no pla és per oferir una major resistència. Les habitacions acostumen a tenir 7 x 5 metres de planta i uns 3 metres d’alçada. A més dels bancs on hi ha el matalàs hi ha altres petits prestatges excavats a la paret.

En el tercer pati hi ha la cuina, el menjador, el bar i uns banys. És acollidor i agradable i realment la temperatura allà dins és molt bona.
En aquestes construccions no sempre s’excava tot al mateix temps sinó que es van obrint habitacions segons les necessitats de la família o dels que hi habiten, ja que poden viure-hi més d’una família.
En el passat hi havia hagut uns 5000 cases troglodites i en cadascuna hi podien viure unes 30 persones.
A l’igual que en molts altres poblets del sud de Tunísia, aquí també hi ha la nova i la vella Matmata. La nova Matmata és un poblet amb construccions a la superfície, a tocar de la vella Matmata que és la que està enterrada sota terra i des de la superfície només es veuen els forats, una gran extensió de terreny ple de forats.
Un dels reclams turístics de la zona és l’hotel on es va filmar “La guerra de las galaxias”. Van fer servir una d’aquestes cases enterrades i van pintar portes i en groc brillant de manera que sembla metàl·lic. És curiosa de veure la casa.
També em va agradar molt passejar per la vella Matmata, des de dalt, o sigui a nivell de carrer i anar veient els diferents pous. Observo que moltes cases tenien les parets del pati central emblanquinades i ressalta el color d’aquesta part baixa amb la part de dalt que conserva el color terrós. Hi ha cases que es conserven més o menys be, altres estan en ruïna total; en algunes es veu que el terreny a cedit i el que eren habitacions han quedat mig enterrades.

 De camí cap a Djerba ens aturem al poble de Toujane, que es troba sobre el kef Toujane. Aquí es dediquen al tenyit de teixits. Està a uns 600 metres d’alçada i es té una bona vista sobre la plana de Gefara i fins al mar. Aquest poble també va ser destruït per la riuada. 
El paisatge és curiós, similar al que hem anat veient, terreny sedimentari combinat amb erosió eòlica.
A mida que deixem enrere la muntanya tornen a aparèixer les oliveres. 
Generalment es necessiten 5 Kg d’olives per obtenir un litre d’oli, però l’any passat, com que va ser més sec, van caldre uns 7 kg d’olives per cada litre.