21 de febrer 2015

Xipre_12: Mont Olimp i Omodos

Les muntanyes de Tróodos es troben cap a l’interior i el seu punt més alt és el mont Olimp, que té uns 1950 metres d’alçada. A mi em feia gràcia pujar fins a dalt i veure la vista sobre les valls del voltant, però hi havia dues pegues. Per una banda, al cim hi ha un radar britànic, per tant no es pot accedir fins a dalt de tot, i per altra banda, hi havia boira. 

Al pujar s’anava tapant cada cop més i quan vam arribar al punt més alt de la zona accessible, hi havia tanta boira que no es veia res. Era un ambient fantasmal. I a més, no tens accés a cap lloc on pugui haver-hi vista. O sigui que la pujada al mont Olimp va ser decebedora.

Vam continuar ruta cap Omodos i aquí vam tenir més sort, no feia molt bo, però és un poble interessant. Seguim estant a les muntanyes de Tróodos; el poble es troba a 900 metres d’alçada, i està en una regió famosa pels seus vins. 


El poble està construït al voltant del monestir de la Santa Creu, que sembla que té el seu origen en l’arribada de Santa Helena a Xipre, l’any 337 d. C. La plaça que hi ha davant del monestir és molt agradable, amb cafeteries i bars amb terrasses, botigues..., amb arbres que donen ombra (a l’estiu deu ser necessària, ara no, ja que no feia sol ni calor); diuen que és l’única plaça d’aquest estil a Xipre.

A mes de vinyes també hi ha arbres fruiters. Una de les coses típiques que venen aquí és un dolç molt peculiar, fet amb suc de raïm bullit barrejat amb fruits secs. Amb aquesta pasta fan unes grans llonganisses, d’uns dos o tres dits de gruix, que deixen assecar penjades a l’aire i després tallen a rodanxes. Els colors, si mal no recordo, depèn de què afegeixen a la mescla, crec que posen altres fruites. 

A les mateixes botigues on venen aquests dolços també venen pa, de diferents tipus, i te’l deixen provar. A l’entrada pots trobar un cistell de trossos de pa més o menys sec, com si fossin borregos. Molt bo, a més era abans de dinar i venia molt de gust provar aquell pa! 

Els carrerons son molt agradables, ben cuidats, amb flors a les finestres... en algun racó unes grans gerres de terrissa, en forma més o menys de pera que es feien servir en el procés de fabricació del vi. Les posaven amb la part estreta a sota, muntades sobre un suport i així els sediments anaven a parar al fons, a aquesta part més estreta.

Hi ha algunes tavernes, en una d’elles tenen una premsa antiga, de l’època medieval que és la més antiga que hi ha a la illa. A més hi ha algunes fotografies del procés de fabricació del vi. Et deixen provar algunes de les seves especialitats i venen alguns productes, com melmelades, mels i vins. Aquí va ser on vaig provar l’aiguardent zivania i el commandaria. Com ja he comentat la zivania és tipus aiguardent i la commandaria és un vi dolç molt dens, potser un pel empallegós, però em va agradar i després algun vespre en vaig prendre una copeta per acabar el sopar. 

Hi ha una premsa de vi de l’època medieval, que és la més vella que hi ha a la illa. Es pot veure en fotografies i amb algunes de les peces que hi ha, com es fabricava el vi. 

La història del monestir em resulta un tant confosa; sembla que es va fundar al segle IV, al voltant de la visita de santa Helena, mare de Constantí el gran. No sé si abans hi havia una altra església o va ser després, he trobat informacions contradictòries. Si van trobar la creu de la crucificació en una cova o la va portar Helena des de Jerusalem, tampoc ho tinc clar. 

Sembla ser que santa Helena va fundar molts altres monestirs a part d’aquest a Xipre. 

El cas és que el monestir gira al voltant d’algunes relíquies relacionades amb la crucificació de Jesús. Hi va haver alguns miracles que s’associaven a aquestes relíquies, amb el que el temple va anar adquirint importància. 

Els anys de major rellevància van ser entre el 1200 i 1600 aproximadament. L’edifici actual és del 1858, quan es va remodelar i ampliar. En les obres és quan es van trobar icones i objectes de les èpoques anteriors, que ara formen part del tresor del monestir.

15 de febrer 2015

Xipre_11: Kakopetria i Agios Nikolaos Stegis

Continuem camí cap a Kakopetria, un poble de l’interior, a tocar de les muntanyes Troodos. Està a uns 650 m d’alçada, més baix que el monestir de Kykkos i es nota ja que hi fa menys fred. El nostre hotelet està a la part antiga del poble, en un carrer estret, empedrat, amb cases de pedra i balconades de fusta. És molt acollidor. Hi ha calefacció a totes les habitacions i a l’espai comú tenen wifi. Em va fer gràcia la cara que va posar la noia quan l’hi vaig preguntar si hi havia wifi. Naturalment! va contestar, amb una cara que em va fer pensar que sense internet no estarien allà. La gent de l’hotel molt amable, el menjar boníssim i abundant. 


 En el poble hi conflueixen dos rius, el Kargotis i el Garillis, i el poble antic es troba entre els dos. Més enllà hi ha la nova població, amb edificis moderns, botigues, restaurants... 

Pel que sembla aquest poble ja estava habitat als segles VI o VII. S’hi ha trobat diverses figuretes, en terracota, bronze.... moltes de les quals estan al museu de Nicòsia.

El seu nom es la composició de dos paraules kako, dolent i petra, pedra o roca. Hi ha diferents interpretacions a l’origen del nom del poble, però totes fan referència a la roca dolenta. En una de les explicacions una gran roca va esclafar a una parella.

Fins a la segona guerra mundial el poble es dedicava a la cria de cucs de seda i fabricació de seda. Diuen que l’exèrcit britànic utilitzava la seda d’aquest poble per la fabricació dels paracaigudes. 

Vam arribar al poble una mica tard i quan vaig sortir ja era fosc. Vaig poder passejar una mica pels carrerons que desemboquen a la carretera i a la part nova i també a una cascada, al costat de les grans roques que donen nom al poble. 

La zona on ara hi ha la part nova antigament pertanyia al monestir d’Agios Nikolaos Stegis, després va passar a mans de l’arxidiòcesi de Xipre i finalment l’any 1922 es va dividir el terreny en 120 parcel·les pels habitants de Kakopetria. 

Agios Nikolaos Stegis, la seva traducció literal és Sant Nicolàs de la teulada. Aquesta església és el que queda de l’antic monestir del segle XI. Segons llegeixo la seva decoració és de l’estil de la que s’emparava a Constantinoble i a Grècia. El seu esplendor devia ser durant el període bizantí. Per perdre importància en el segle XVII que segurament a finals d’aquest segle va deixar de funcionar com a monestir. 

L’església té forma de creu, té una cúpula tot i que des de fora no és veu. Això és degut a que en el segle XII o XIII es va cobrir tota l’església amb una teulada en forma de V. D’aquí que se l’anomeni Sant Nicolàs de la teulada. Hi ha una inscripció del segle XIII que ja l’hi dona aquest nom. 

En el segle XI totes les parets estaven decorades amb frescos, però queden poques pintures d’aquella època. Aquesta església forma part del patrimoni mundial de la Unesco. 

A mi em va impressionar molt. Per una banda és xocant lo del doble sostre; sembla que quan van cosntruir aquesta teulada ja va ser per protegir el contingut. Les pintures de les parets són impactants, per la quantitat (està tto decorat) i per la qualitat. N’hi ha que daten del segle XI o XII i algunes altres son del segle XIV. 

Hi ha escenes que recorden els mosaics romans. Hi ha el primer bany de Jesús, nadó, que recorda el que veiem en els mosaics. A l’antiguitat el primer bany del recent nascut era molt important i se celebrava. 

No se si és habitual o no, però aquest cop m’hi van fer fixar: el pantocràtor està pintat a la part més alta, per sota hi ha la Verge Maria i més avall els apòstols i altres figures. També sorprèn veure a Maria donant el pit a Jesús, una escena molt humana.  

És una petita joia, que val la pena veure. Com és lògic, no es poden fer fotografies a l’interior per tal de preservar les pintures.

Xipre_10: Monestir de Kykkos

Ens dirigim cap al monestir de Kykkos, que es troba a l’interior proper a les muntanyes de Trodoos. És un llarg trajecte per les muntanyes, amb bona vista sobre la vall de Marathasa. El lloc on es troba és molt bonic, envoltat de muntanyes; en algun lloc he llegit que esta a uns 1300 m d’alçada.

Quan vam arribar estaven fent una cerimònia religiosa, hi havia uns quants monjos, algun entrava i sortia de l’església de tant en quant. Feien torns per llegir en veu alta. No tots anaven vestits de monjo, alguns anaven amb roba de carrer. És un monestir molt gran en el que hi ha monjos de diferents països. 

El monestir es va fundar a finals del segle XI o començaments del XII, però va patir diversos incendis al llarg dels anys i ara no queda res del edifici original. El que es veu és la restauració feta en el segle XX. 

Està dedicat a “Panagia” que vol dir “Santíssima” i es refereix a la Verge; aquesta és la forma habitual de nomenar-la en l’església ortodoxa. Aquí tenen una de les tres icones que es diu que va ser pintada per sant Lluc. 
 
La història de la fundació del monestir l’he trobat amb diferents variants; una d’elles és aquesta. Un eremita xipriota, Isaïes, va guarir, miraculosament a la filla de l’emperador, que tenia una malaltia incurable. Com a recompensa va demanar a l’emperador la icona de la verge que hi havia al palau de Constantinobla. L’hi van enviar la icona i a més l’emperador va finançar la construcció d’un monestir per preservar la relíquia. Aquesta icona de la Verge és molt venerada ja que se l’hi atribueixen alguns miracles. 

El primer president de la república, l’arquebisbe Makarios III va estar de novici en aquest monestir i va ser enterrat, seguint els seus desitjos, a pocs kilòmetres del monestir.

El monestir és molt gran, té un pati ampli, amb dos pisos, a la part de dalt les habitacions dels monjos i totes les parets plenes de pintures i mosaics de colors molt vius. 

Aquest és un monestir ric, que no depèn econòmicament del govern sinó que tenen els seus propis negocis. En el passat fabricaven làudan, però no era l`únic monestir, era habitual a la zona. 
 
Quan els monjos enviaven a les ovelles a pasturar, se’ls hi enredava una planta a la llana; en tornar al monestir els monjos els hi desenganxaven la planta del pel i les bullien en aigua. Amb el líquid que obtenien s’untaven el cos. Feia molta pudor i servia de repel·lent de rates i puces, cosa que va ser ideal a l'època de la pesta. 

Segons el que he llegit el làudan conté opi i l’opi s’obté del cascall (adormidera en castellà) o sigui que suposo que era aquesta planta la que devia créixer per la regió per on pasturaven les ovelles. 

Aquest monestir també es va caracteritzar, ja des de fa molt de temps, per la fabricació d’un aiguardent, la zivania, i d’altres begudes alcohòliques. S’oferia com a beguda de benvinguda als visitants importants, i hi ha testimonis de viatgers estrangers dels segles XVIII i XIX que expliquen que quan arribaven al monestir se’ls hi oferien tres presents: una ampolla de commandaría, una ampolla de vi negre i una de zivania “vermella”. 

La zivania té un 49% d’alcohol i hi ha diferents varietats; la vermella es fabrica igual que la blanca (o groguenca) però s’hi afegeix canyella i altres extractes d’herbes que és el que l’hi modifica el color i el perfum. N’hi ha una altra variant que té un color groguenc que es conserva entre 2 i 5 anys en barriques de roure.

Des de l’any 1993 la fabricació i producció d’aquests licors i vins s’ha modernitzat, per millorar la seva comercialització i també per preservar la tradició de fabricació d’aquestes begudes. 



14 de febrer 2015

Xipre_9: Península d’Akamas i Bany d’Afrodita

La península d’Akamas, a l’extrem més occidental de la illa, és notòria per la seva flora i fauna; hi ha una reserva natural protegida d’uns 230 Km2 de superfície. Hi ha el jardí botànic on es troba el que s’anomena el bany d’Afrodita, però el recinte és molt més gran del que jo vaig veure. 

Hi ha camins molt ben marcats, amb els noms de les plantes i arbres que vas trobant. Es poden veure les orquídies salvatges i els ciclàmens per tot arreu. Havia plogut i estava tot força mullat però el recorregut és molt agradable. Hi ha unes 500 espècies de plantes diferents. 

El que s’anomena el bany d’Afrodita és una gruta amb una llacuna i una font d’aigua natural. Segons la mitologia aquí va ser on Afrodita va trobar al seu gran amor, Adonis, quan s’estava banyant en aquestes aigües. Es diu que l’aigua d’aquí té propietats rejovenidores. 

Afrodita, com a deessa de la fertilitat també protegia l’agricultura i la metal·lúrgia, ja que eren productes de la terra. Per això en els seus santuaris hi ha jardins sagrats. Com que havia nascut al mar també era la patrona i protectora dels mariners.

Hi ha moltes plantes natives de Xipre que estan associades a Afrodita. Una d’elles és el tamarinde, que simbolitza la bellesa i la joventut. Segons una narració del segle VI d. C. el nom grec d’aquest arbre prové de la filla del rei de Xipre i germana d’Adonis que va ser transformada en aquest arbre. El seu fruit es venerat en el culte a Hera, que és la protectora del casament i el part. Era també sagrat per Atenea i Afrodita. Els grecs de l’antiguitat ja consideraven el seu fruit ple de llavors un símbol de la fertilitat. 

El gerd silvestre simbolitza la bellesa i també la joventut per l’elegància de les seves flors i el seu perfum. Les seves branques es feien servir per decorar santuaris i temples i també es fan servir en els casaments. 

El culte a Adonis es va iniciar al segle V a. C. Segons la mitologia, quan Adonis va néixer el va recollir Afrodita i amagat en un matoll de gerd i el va enviar a Persèfone per que el criés. Era una criatura d’una bellesa extraordinària i tant Afrodita com Persèfone el volien per elles. Així que va haver d’intervenir Zeus, fent que passés 4 mesos amb cadascuna i la resta de l’any que fes el que volgués. El noi va decidir passar 8 mesos amb Afrodita i 4 amb Persèfone. Quan adonis va morir, per una ferida que l’hi va fer un porc senglar en una cacera, Afrodita, molt afectada, va agafar una mica de la seva sang i la va convertir en una flor vermella d’anemone; aquesta flor quan s’obre anuncia l’arribada de la primavera. 

El codonyer és una de les plantes més importants de l’antiguitat per les seves propietats desinfectants, entre d’altres. Hipòcrates ja havia vist que era un bon astringent i que tenia propietats beneficioses per l’organisme. 

Aquesta planta també estava dedicada a Afrodita i simbolitza l’amor. Sembla ser que en el segle VI a. C. les noies en la nit de noces abans menjaven una mica de codonyat per tal de que els seus llavis tinguessin aquest gust dolç en el primer petó o per tenir un alè agradable.

Xipre_8: Lempa (o Lemba)

Lempa o Lemba, com també es pot trobar escrit, està a uns 6 Km de Pafos. És un poble petit, que el govern xipriota a nomenat com el primer poble cultural de la illa.

El primer assentament humà que hi va haver va ser durant el període del calcolític, que s’estén entre el 388 i el 2500 a. C. Molt més tard va ser un poble on predominava la població turca i els grecs eren una minoria. En els anys 60 (~1965) els problemes entre les dues comunitats van fer que la població turca abandones les seves cases i es traslladés a Pafos. Quan en el 1974 hi va haver la invasió turca del nord de la illa, van canviar de nou de residencia i van marxar cap al nord. 

En el 1981 va començar el seu desenvolupament com a centre d’art i s’hi van anar instal·lant molts artistes, de diversos països. O sigui que s’ha converiti en un centre internacional d’art.

L’any 1976 van començar les excavacions d’aquest assentament del calcolític, (extreien el coure del seu mineral). La idea de crear el “poble experimental de Lemba” sorgeix en el 1982. El que s’ha fet és reproduir les cases de l’època a mida real. També s’han fet experiments sobre la seva cuina, estil de caça i forma de vida de l’època per intentar comprendre la seva forma de vida. 

En les excavacions es va trobar una figureta que es va anomenar la dama de Lemba i que està gravada en algunes de les monedes encunyades a Xipre, com en la d’un euro. És un símbol de la fertilitat, tallat en pedra, i que es va trobar enterrat, datant del 3000 a. C. De fet es va trobar un conjunt de figuretes de pedra en forma de creu, que es poden veure en el museu de Nicòsia. 

Lemba es troba a la costa, en el cantó més occidental de la illa, en una zona molt fèrtil. En aquesta regió es produeixen olives, cítrics i diversos vegetals. El que em sorprèn més és que tenen plàtans. Per la carretera es veuen unes bones extensions de plataners, en els que els plàtans estan tapats amb plàstic blau, per accelerar la maduració però de forma moderada. Si el plàstic fos negre madurarien massa ràpid. 

El poble estava format per una agrupació de cases de planta circular, construïdes en pedra i fang; el poblat no tenia cap muralla protectora. Es dedicaven a la caça, la pesca, l’agricultura. Tenien objectes fets en pedra, en os i alguns en coure. S’han trobat restes d’objectes de ceràmica, de cistelleria, de fusta. 

Les figuretes femenines, la majoria en pedra, algunes en argila, devien ser divinitats per protegir en els parts i als nens. S’han trobat enterrades en cases però també en tombes de dones i nens. En la casa que es va trobar la dama de Lemba el terra tenia dues zones diferenciades, una en que era de terra i l’altra en que estava recobert de ciment, i la figureta es va trobar entre les dues zones. Diuen que aquesta deessa podria ser la predecessora de Afrodita, que també va ser una divinitat de la fertilitat.

La bandera de Xipre es del 1960, és blanca i té representada la illa, en color coure, fent honor a aquest metall que en el passat va tenir gran importància per la illa. Hi ha també dues branques d’olivera, que representen la pau entre les seves comunitats. 

Com ja he dit, aquesta zona és molt fèrtil i rica, i a més, gaudeix d’un microclima especial. Això ha contribuït a l’assentament de forces famílies angleses. Hi ha alguns pobles que semblen totalment anglesos, amb el seu supermercat, amb cartells on diuen que els seus productes son anglesos. Hi ha altres avantatges, com que es parla anglès i es condueix per l’esquerra, o sigui que s’hi poden sentir com a casa seva però amb millor temps i amb millors preus. 

Un dels problemes de la illa és la manca d’aigua. Això s’agreuja en la temporada alta del turisme, ja que segons m’expliquen un turista consumeix tanta aigua com un taronger. La comparació em fa gràcia. La solució que s’ha trobat és la desalinitzar l’aigua de mar.

08 de febrer 2015

Xipre_7: Pafos, tombes reials



No massa lluny del recinte de Nea Pafos hi ha les tombes reials (tafoi ton vasileon). És un cementiri utilitzat durant el període hel·lenístic i el ptolomeic (entre els segles III a. C i el III d. C). Tot i que se les anomena tombes reials, no hi havia enterrats reis sinó personalitats riques de l’època i governadors o alts càrrecs militars. Era el cementiri de la ciutat de Nea Pafos.

En aquella època la moda era que les tombes imitessin les cases on habitaven els vius. Aquest cementiri és també patrimoni de la humanitat. 

Les tombes son subterrànies; algunes d’elles van servir de refugi als primers cristians i d’altres les van emprar alguns eremites. Una de les tombes es va convertir en església, s’anomenava palioklisia (església antiga). Ara be, durant anys aquest cementiri va quedar oblidat i com que la regió servia de cantera, moltes tombes van quedar destruïdes. 

Hi ha diferents tipus de tombes, les que servien per un sol difunt, que tenien una sola cambra o les que podien tenir diverses cambres funeràries. Les més espectaculars o monumentals, tenien un passadís d’entrada un pati amb columnes i tot al voltant les cambres funeràries. Les tombes estaven excavades en la roca. 

En les més importants hi havia sales destinades a les cerimònies i estaven decorades amb pintures a les parets. Hi havia algun altar, que podia estar a la cambra funerària o al pati de columnes. 

 


La idea d’aquestes tombes subterrànies va sorgir amb la conquesta de la illa pels ptolomeics d’Egipte, a començaments del segle III a. C. Aquest estil s’utilitzava ja a Alexandria en aquella època. Ara be alguns detalls dels enterraments eren clarament d’estil grec, per tant en aquestes tombes es veu tant la influencia grega com l’egípcia. 

És una llàstima que hi vam estar poc temps i només vam entrar en una, però és una gran extensió rocosa, perforada per tot arreu per crear aquesta mena de ciutat subterrània. 

Malauradament, en estar enterrades la humitat ha fet malbé els frescs de les parets. Així i tot, el que es veu és impressionant. Em va recordar una mica les esglésies de Lalibela, a Etiòpia.

Xipre_6: Pafos

Arribem a Pafos al vespre. L’hotel on ens allotgem (roman hotel) és impactant per la seva decoració; tant pots trobar figures o pintures que egípcies com romanes. El passadís per anar a la meva habitació està emmoquetat de vermell i les parets cobertes per miralls, pel que la decoració es duplica. L’habitació no té ni un pam sense decorar, fins i tot el wàter! Molt peculiar.

El port no queda massa lluny de l’hotel, estava força mort, però m’imagino que a l’estiu deu ser una altra cosa. Els restaurants fan moltes ofertes, però els preus no em semblen massa econòmics. Vaig prendre uns calamars fregits, molt bons, aigua i vi, per 22 euros. El pop al grill també estava molt bo. El personal era molt amable, però feia una mica de pena veure els restaurants buits.

A Pafos hi ha l’església de Agia Solomoni, que té unes catacumbes del segle XII; just a l’entrada hi ha un arbre (crec que és un pistatxer o festuc) que consideren sagrat; la gent hi lliga a les seves branques bocins de tela o paper, de color blanc, com a ofrena i com a pregària. Tant els musulmans com els cristians segueixen aquesta tradició. I de fet això ho he vist també en altres països, crec que a Armènia també ho fan.   

Pafos té diferents zones: hi ha el que s’anomena Kato Pafos qués és la part baixa de la ciutat i Ktima, que és la part alta. És a Kato Pafos on hi ha el gran recinte arqueològic del que en forma part Nea Pafos.

Nea Pafos, la nova Pafos, era com es va anomenar la que va ser la capital de la illa en l’època greco-romana. Actualment forma part del patrimoni mundial de la Unesco. 

L’origen de Pafos és una mica confós. Sembla que a finals de l a guerra de Troia (segle XII a. C.) va fundar-se una ciutat que va ser important en l’antiguitat, Palaepafos (el vell Pafos) on hi havia el santuari a Afrodita. La nova Pafos (Nea Pafos) es va construir més tard, en el segle IV a. C. i va ser l’últim rei de Palaepafos el que la va fer construir. 

Aquesta ciutat “nova” es va edificar sobre un petit assentament anterior, sobre un petit turó. La ciutat estava envoltada per una muralla i tenia planta ortogonal, amb els carrers que es tallaven en angle recte, creant illes de cases rectangulars. Els barris tenien funcions ben diferenciades; s’ha trobat un barri comercials un barri amb edificis públics i un barri residencial. 

Quan es va fundar la ciutat Xipre formava part del reialme dels ptolemaics. Els ptolemaics eren d’origen macedoni i estaven regnant a Egipte i tenien la capital a Alexandria. Pafos els hi interessava ja que estava propera a la seva capital i a més tenia un bon port, que els hi permetia tenir un destacament militar fora d’Egipte. Per altra banda, el fet d’estar a tocar de les muntanyes podia subministrar fusta per la construcció de vaixells. La major part de la fusta que extreien de Xipre anava cap a Egipte. Tot i que sembla que molts vaixells es van construir a Pafos mateix.

Nea Pafos va ser el centre administratiu dels Ptolemaics i des d’aquí controlaven tota la illa. En el segle II a. C. la van convertir en la capital de Xipre. Aquesta ciutat tenia permís per encunyar moneda; en una de les cases s’hi van trobar prop de 2500 monedes d’aquella època. 

L’any 58 a. C. Xipre passa a formar part de l’imperi romà, però Pafos continua sent la capital u centre polític i administratiu de la illa. Va conservar el dret a encunyar monedes i aquí hi vivia el procònsol romà. Durant el període romà va rebre diverses denominacions honorifiques, la més important la de “Sebaste Claudia Flavia” que sembla que volia dir metròpolis sagrada entre totes les ciutat de Xipre. 

Quan la ciutat arriba al seu màxim esplendor és durant els segles II i III d. C.; la ciutat tenia edificis molt ben decorats, una àgora, un teatre, un amfiteatre, un odèon i temples dedicats a diferents divinitats.

Sant Pau i Sant Bernabé van ser els que van introduir el cristianisme a la ciutat, en el segle I però no s’ha trobat cap lloc de culte cristià d’aquella època, els que s’han trobat són posteriors, del segle IV.

La ciutat va patir diversos terratrèmols al llarg de la seva història, però el que va causar més danys van ser els que hi va haver durant la primera meitat del segle IV. Aquests terratrèmols van afectar a diferents ciutats de la illa. En el procés de reconstrucció de les ciutats, la capital es va traslladar a Salamina (a l’altre extrem de la illa), que es va anomenar Constantina. 

Tot i que ja no era la capital, Nea Pafos es va recuperar dels terratrèmols i es van reconstruir i embellir els edificis i vil·les. No va recuperar l’antic prestigi però sí que va tenir un bisbat, que es menciona en el primer concili ecumènic de Nicea l’any 325. Son d’aquella època les esglésies que s’han trobat en aquesta zona. 

En el segle VII hi ha les incursions àrabs i la ciutat de Pafos cau una mica en l’oblit. Més tard, quan forma part de l’imperi bizantí i després amb la dinastia reial dels Lusignan proliferen les esglésies i els castells. Però la ciutat va perdent importància durant l’època veneciana i sota l’imperi otomà. El port es degrada i es converteix en zona pantanosa, l’aire es torna insalubre; això fa que la població es retira cap a l’interior i a la part alta, on l’aire és més net i estan menys exposats a les incursions que venen del mar.

Pafos va quedar gairebé oblidada. Va ser l’any 1962 quan es va descobrir per casualitat: quan s’estava anivellant el terreny van aparèixer barrejats a la terra fragments de mosaics. Es van aturar les obres i es va començar a explorar la zona. Era la que es coneix com casa de Dionís. 

La casa de Dionís tenia uns 2000 m2 i una quarta part de la superfície del sol coberta per mosaics. Com que en molts dels mosaics hi apareix la figura de Dionís, el deu del vi, també anomenat Bacus. 

Per protegir el resultat de l’excavació es va construir un sostre protector que va quedar destruït amb els bombardejos del 1974, per part de l’aviació turca. Ara estan només protegides les zones on hi ha mosaics. 

S’ha vist que aquesta casa estava construïda aprofitant els fonaments d’un edifici anterior. Sembla que ocupava tota una illa de cases. Tenien un sistema de canalització d’aigües subterrani, de terra cuita i plom que enllaçava amb la canalització general de la ciutat que passava per sota dels carrers que l’envolten. 


Els terres de mosaic tenien un petit orifici en marbre, que era el desaigua per quan es rentava el terra.

Al voltant de l’atrium hi havia les habitacions més importants, amb mosaics més elaborats. Es pensa que els dormitoris eren les habitacions amb mosaics menys elaborats i les cuines i tallers eren només de terra batuda. Les parets sembla que també estaven decorades, però queden molt poques restes dels murs de les cases. Sembla que aquesta casa va quedar abandonada després del terratrèmol del segle IV. 

El mètode per fer els mosaics és similar al que es feia servir en altres llocs durant aquella època. Primer s’aplanava el terra, després es posava una barreja de pedres i morter, a sobre una altra capa d’una barreja més fina (pedra picada o grava, trossos de terrissa i calç). Sobre aquest llit s’hi estenia una capa de guix que quan encara estava humida era on s’enganxaven els bocinets de pedra del mosaic. S’aplanava amb molta cura i després s’aplicava pols de marbre barrejat amb sorra i calç per fixar-ho i anivellar-ho. 

Les pedretes que formen el mosaic, anomenades tessel·les, eren pedres locals, però per alguns colors vius no hi havia la pedra adient i es feia servir vidre de colors. Les tessel·les tenien forma de cub, amb arestes al voltant d’un cm, però quan es volia més detall es feien servir tessel·les més petites. 

Segons llegeixo, els mosaics no eren originals, sinó que hi havia com un mostrari on el client escollia els motius que volia que volia posar. També diuen que el mosaïcista sabia bé la tècnica però a vegades poc del temes que tractaven els mosaic, i en alguns casos feien representacions errònies de personatges, o en algun lloc es barregen models agafats de dos mostraris diferents el que provoca unes certes diferencies d’estil.

En alguns casos el mosaic era més gran que la sala on s’aplicava, perquè era un model per una sala més gran, i llavors el que han fet es retallar-ne un tros, com es veu en rapte de Ganimedes, que les ales de l’àliga estan una mica escapçades. En aquesta escena Zeus està representat en forma d’àliga i rapte al jove Ganimedes del que està enamorat, per dur-lo cap a l’Olimp. 

El mosaic d’Escil·la es va descobrir l’any 1977, estava enterrat i es va traslladar a la casa de Dionís. És el més antic dels descoberts a Xipre, és de finals del segle IV a. C. El mètode d’elaboració és més arcaic, ja que no està format per tessel·les sinó per còdols seleccionats per la seva mida i color; per això presenta menys diversitat de colors. Escil·la era un monstre marí, mig dona mig peix i amb algun tret de gos; aquí porta un trident. Al mosaic apareixen també uns dofins. 

Escil·la havia sigut una noia bonica de qui Glauco n’estava enamorat, tot i que ella no l’hi corresponia. Glauco era un deu marí, amb una gran cua, i això va fer por a la noia. Per aconseguir l’amor de la jove, aquest deu va demanar ajut a Circe, una maga que estava enamorada d’ell. Circe l’hi dona un preparat assegurant-l’hi que sorgirà efecte. Però l’efecte va ser que el cos de la noia va patir serioses transformacions, convertint-se en un monstre marí. 

Un altre mosaic representa a Narcís contemplant el seu reflex en l’aigua del llac. Segons la mitologia, es va enamorar de la seva imatge, fet que el va pertorbar molt i s’anava consumint lentament. Els deus se’n van apiadar i el van convertir en flor. Per això els narcisos creixen a la vora de l’aigua, ja que així poden contemplar el seu reflex. 

En el mosaic de les quatres estacions hi ha un quadrat en cada cantonada amb el bust d’una figura que representa l’estació. Al centre del mosaic hi ha una figura, que no se sap qui és; diuen que potser és Dionís. En la representació de l’estiu la figura porta una corona feta amb espigues de blat i té una falç. Els espais de la primavera i la tardor a mi em semblen bastant similars. El de l’hivern és xocant: una figura barbuda, al cap una mena de gerra mig tombada de la que raja aigua. El simbolisme d’aquestes figures me’l van explicar i surt també en el llibre que vaig comprar; a mi sola només mirant-ho no se m’hagués acudit. Al voltant d’aquest mosaic, hi ha una sanefa feta de primes, en els que es veu molt be la perspectiva. Diuen que en aquestes decoracions dels mosaics imitaven les pintures i motllures de les parets. 

A mi el que em meravella és que ajuntant tessel·les es pugui aconseguir la sensació de relleu, de tres dimensions. Alguns dels mosaics, els que utilitzen peces més petites mirant-los de lluny em feien la impressió de pintures. 

L’habitació més gran de la casa de Dionís feia 11,5 x 8,5 metres. Devia ser la sala més important de la casa, servint de sala de recepció i també de menjador. Devia tenir finestres donant al jardí. Aquesta doble funció estaria marcada pel mosaic del terra que té diferents zones. Per l’entrada a l’habitació un es troba amb la representació del triomf de Dionís. Després al centre unes escenes de la verema, amb diferents orientacions, que permet veure-les be des de qualsevol lloc de la sala. Al voltant una decoració amb motius geomètrics. Quan es feia servir com a menjador, els llits on es reclinaven per menjar estaven disposats tot al voltant de la sala, sobre aquestes sanefes de decoració geomètrica i tots mirant cap al dibuix del centre. 

L’escena del triomf de Dionís representa el seu retorn d’una expedició a l’Índia, d’on va portar esclaus i panteres. 

Alguns dels mosaics amb representacions geomètriques em recorden les rajoles de les cases antigues, amb la diferència que aquí estan fets amb peces d’un centímetre, el que representa una feinada increïble.

Les escenes de caça eren molt habituals en el mon antic, sembla que van originar-se a l’Àfrica i es van anar estenent per tot arreu. En els mosaics s’hi representen animals salvatges desconeguts a Xipre, pel que aquestes imatges venien d’altres llocs. Una escena amb un felí amb un cap d’animal arrencat i gotejant sang... em sorprèn que els hi agradés veure cada dia aquesta figura al terra de casa!

Enterrada sota d’un dels mosaics s’hi va trobar una àmfora que contenia 2484 monedes dels anys compresos entre el 204 i el 88 a. C. La majoria eren monedes encunyades a Xipre i unes poques eren encunyades a Alexandria però porten la marca dels tallers de Pafos. Es pensa que aquesta àmfora es va amagar cap al segle I a. C. i que per això ha arribat inalterada a l’actualitat. 

Icari, uns diuen que era un rei d’Atenes mentre d’altres diuen que era un jardiner, va acollir a Dionís a casa seva quan va anar a Atenes i en agraïment, aquest deu l’hi va ensenyar a cultivar la vinya i a fabricar el vi. En el apareix Icari, que a mi em sembla una mica baixet, amb un carro tirat per bous i carregat amb botes de vi. També dos homes, que segons la llegenda que hi ha, representa els primers bevedors de vi. 

La casa d’Aion rep aquest nom ja que és el déu que hi ha al centre del mosaic de la sala principal. En aquesta casa les sales són més petites que en la casa de Dionís, però els mosaics, tot i que estan bastant deteriorats, els trobo esplèndids. Els colors i el detall de les figures em sorprèn gratament. 

La següent vil·la que visitem és la de Teseu. Aquí s’hi van trobar diverses escultures i mosaics. La casa tenia 9600 m2 i d’ells, uns 1400 m2 estaven coberts per mosaics. El mosaic més emblemàtic el del laberint en el centre del qual hi ha Teseu un cop ha vençut al minotaure i altres figures: el déu del laberint, Ariadna que ha contemplat el combat i la personificació de Creta.

Fotografiar els mosaics no és fàcil ja que apareixen ombres per tot arreu, que es magnifiquen en fotografiar-los. 

Un dels mosaics també emblemàtics és el del bany d’Aquil·les. En el connunt d’aquest mosaic es representaven escenes de la vida d’Aquil·les. Una d’elles és el seu primer bany, quan recent nascut la seva mare el va voler fer immortal, per això el va submergir en unes aigües amb propietats miraculoses, però per això tenia que subjectar-lo per algun punt, que va ser el taló. Aquest va ser el seu punt feble i quan a la guerra de Troia el van ferir en aquest punt, va morir.

La casa d’Orfeu no es podia visitar. De totes formes amb el que vam veure ja vaig quedar meravellada. Em va sorprendre la quantitat de mosaics trobats, la qualitat de les representacions, els colors... Em donava una sensació més de vivenda que quan veig columnes. Els terres em donaven sensació de calidesa, tot i que com ja he comentat, hi havia representacions que em costa imaginar què devien sentir veient-les cada dia.