12 de febrer 2016

Djibouti_5: Badia de Goubet al Karab i badia dels taurons

Arribar al campament, cara al mar després de la desolació del terreny volcànic és agradable. El blau omple els ulls tot i que la roca per aquí també és negrosa o grisa, ja que tot és la mateixa franja volcànica. Però el blau del mar suavitza la duresa de l’entorn petri.

La badia de Goubet té mala fama; diuen que els pescadors no volen anar-hi a pescar. Se l’anomena l’avenc dels dimonis. 

Segons la llegenda aquí hi havia una gran muntanya de foc que va desaparèixer sota les aigües. I des de llavors aquí hi habiten dimonis que intenten atraure cap al fons al que hi entrin. La gent no creu que hi hagi dimonis o mals esperits, però sí que es pensa que poden haver-hi animals marins de mida considerable. 

A l’interior de la badia hi ha una illa, l’illa del diable, que és un antic cràter submarí i diuen que en el cràter s’hi troben fòssils d’ostres. No vaig anar-hi o sigui que no sé si és així. 

Hi ha una llegenda que gira al voltant d’aquesta badia i especialment de la que s’anomena la badia dels taurons que està relacionada amb el que s’anomena l’afer Cousteau o Cousteau i el monstre marí. 

Jacques Cousteau era una comandant de la marina francesa, oceanògraf, cineasta. En els seus viatges va produir un gran nombre de documentals, molts d’ells sobre el fons marí. 

A finals de juny del 1995 es quan va apareix la noticia, que havia anat una mica de boca en boca: algú l’hi explica a un altre que un militar francès destinat a Djibouti l’hi havia parlat d’una descoberta feta per Cousteau en una fossa marina al golf de Tadjoura, però que no havia sortit a la llum perquè no era convenient en aquell moment...

La historia, rumor que corre pel país és que l’equip de Cousteau havia submergit una gàbia amb un camell (no sé si mort o viu) a l’interior i que quan la van treure estava destrossada i sense restes del camell. 

Hi ha diverses persones que han anar fent declaracions dient que ells també hi eren, que és cert. Segons diuen, en veure el que havia passat amb la gàbia, Cousteau es va submergir i va veure alguna cosa, el que s’ha anomenat el monstre marí. Diuen que va filmar-ho, però que la pel·lícula era de mala qualitat. També es diu que està guardada en una caixa forta, que no volia que veies la llum, per preservar la seva reputació, no sé si com cineasta o com a científica. També es diu que creia que el mon no estava preparat pel que va descobrir... 

L’estudi de les grans foses abissals és difícil i poden haver-hi moltes zones desconegudes. Es pensa que podria ser que hi hagués alguna espècie d’animal marí vivint allà, de grans dimensions. Que hagués entrat a la badia i que després, potser degut als canvis produïts per l’activitat sísmica i volcànica, podria haver quedat atrapat en la fossa anomenada la badia dels taurons. 

En el miocè hi havia un tauró que podia tenir 20 o 25 metres de llarg, i que menjava balenes. Tenien unes dents de 20 cm i la boca s’obria més d’un metre i mig! Veritables monstres! 

A Austràlia i a l’oceà pacífic s’han trobat restes (dents, mandíbules...) de taurons blancs de grans dimensions i algunes d’aquestes restes no eren fòssils. El tauró blanc que té aquesta mida es troba bastant estès en mars profunds. El que probablement era el seu ancestre, el tauró de dents grans, carcharodon Mégalodon, si es que encara existeix, deu habitar en llocs similars a l’altre, o sigui a gran fondària, on també hi viuen els calamars gegants. 

Fins ara no sabia que existissin calamars gegants. En llegir-ho he buscat alguna cosa sobre el tema. Viuen a més de 1000 metres de fondària; poden tenir uns 18 metres de llarg fins a la punta dels tentacles. Poden pesar una tona, i se n’ha trobat un de tretze tones. Als catxalots els hi agrada molt aquest calamar. 

Per tant es pensa que en les profunditats de la badia de Goubet podria viure algun tauró gegant o algun animal d’aquests de mides gegantines. Hauria de ser un animal de dents potents o al menys amb molta força per destruir la gàbia que hi havien submergit.

El camí fins a la badia dels taurons, o sigui on hi van veure aquest animal marí, és agradable. Fa molt de vent. La vista és bonica, ja que contrasta el blau amb la pedra. Les aigües a mi em semblen tranquil·les i no tinc la sensació de que sigui tant fons.

Djibouti_4: Volcà Ardoukoba

Després de passejar al voltant del llac Assal vam anar a dormir a un dels campaments que hi ha a la badia de Goubet. 

El campament era molt bàsic però la seva ubicació i la tranquil·litat que hi havia ho compensava. 

Hi havia 4 habitacions en un edifici d’obra i dos daboitas (les cabanes); em va tocat dormir a la daboita en la que hi havia enquibit dos tumbones i no hi havia lloc per les bosses. Semblant a quan dorms dos en una tenda iglú de dos places, que l’espai és molt reduït.

Quan es mira el mapa de Djibouti es pot veure que el golf de Tadjoura, té com una bossa d’aigua, que és la badia de Goubet, amb un pas força estret que la comunica amb l’oceà Índic. I just darrera d’aquesta badia és on hi ha el llac Assal, separat per la franja de terra que té alguns volcans. 

Avui ens dediquem a recórrer aquesta franja de terra volcànica. Primer anem a veure el punt on el terra està esquerdat, on se separen les plaques tectòniques. 

Tenen instal·lats uns dispositius per poder monitoritzar com es van separant i a quin ritme. Si no recordo malament, van dir que l’escletxa s’obre uns 2 cm per any. 

Es veu molt be La fissura del terra i el que m’impressiona és pensar que per allà es veu l’interior del nostre planeta. Hi ha sortida de fums en diferents punts, molt és vapor d’aigua, tot i que en alguns llocs se sent una certa olor a podrit, del sulfur d’hidrogen. 

Tot el recorregut que fem és per sobre la lava solidificada. A l’igual que el que es veia en el llac Abbe, prop de les sortides de vapor d’aigua hi ha una mica de vegetació. La resta, terrenys negre, amb diferents formes i generant túnels i cavitats. En alguns d’aquests túnels hi pots entrar ajupint-te una mica. 

Aquesta franja de terra diuen que geològicament és molt excepcional. Es veu la fissura o el lloc de contacte de les plaques tectòniques, i aquí és on va aparèixer en el 1978 un nou volcà, l’Ardoukoba. 

Precisament l’erupció o emissió del magma es va fer a través de la fissura en l’escorça, per això es diu que és un volcà fissural i la seva erupció va ser de tipus basàltic (crec que depèn de la composició del magma). 

Aquest volcà va tenir activitat només durant una setmana. Va sorgir degut a l’activitat sísmica que hi va haver. 

Com ja he comentat la fissura que hi ha entre les plaques aràbiga i africana es va obrint a un ritme d’uns 2 cm per any, però el novembre del 1978, quan va aparèixer l’Ardoukoba es va obrir 120 cm de cop. Per això es pensa que en el futur aquí apareixerà un nou oceà, l’oceà d’eritrea. 

L’erupció del volcà va començar el 7 de novembre. Feia uns 3000 anys que aquí no hi havia hagut cap erupció. El dia abans s’havien detectat uns 800 sismes d’intensitat inferior o al voltant dels 3,3. Això passava a la badia de Goubet al Karab al sud del rift i a uns 6 km d’on va haver-hi l’erupció. 

Primer hi va haver emissió de gasos, i després través d’una fissura que es va obrir, d’uns 500 metres de llarg, va haver-hi la sortida de lava. Es van formar tres cons al llarg de la fissura, però després l’activitat es va desplaçar uns 500 metres. 

En les primeres hores el flux d’emissió de lava era impressionant, va ser abundant (mig milió de metres cúbics per hora!) ara be, al cinquè o sisè dia ja sortia a un ritme menor. 

El dia 9 de novembre, o sigui al cap de dos dies d’iniciada l’erupció només la fumarola principal seguia activa; allà s’havia format un con de 30 metres d’alçada, 200 m de llarg i 25 m d’ampla. El pendent exterior de 60º i a l’interior del con s’hi va formar un llac de lava. Ara be, el dia 13 de novembre el nivell de la lava ja havia disminuït molt i al final va desaparèixer. La traca final de l’erupció volcànica va ser l’emissió de bombes i escòria. El dia 14 de novembre, set dies després d’iniciar el procés, es va acabar. 

L’activitat volcànica que va fer néixer l’Ardoukoba va alliberar uns 12 milions de metres cúbics de lava, que va cobrir una extensió de més de 3 Km2, amb gruixos que poden arribar als 25 metres, però en la major part del terreny és de 1 o 2 metres. 

Durant el procés volcànic es van obrir 25 fissures, algunes molt fines, de 1 o 2 mil·límetres, mentre que d’altres fan 1 metre d’amplada. Fins i tot hi ha una petita part amb una fissura de 3 metres d’amplada. 

Aquesta franja de terra volcànica queda entre el llac Assal i la badia de Goubet al Karab. Hi ha un mirador des del que es té una bona visió de tot l’entorn i especialment del volcà amb el llac al seu darrera. Llàstima que hi havia boirina i no és molt nítida la imatge. 

El paisatge és àrid i una mica empipador per caminar; de totes formes és més fàcil que la pujada al Danakil, el volcà actiu que hi ha a Etiòpia. 

El primer volcà al que s’arriba té un nom semblant a Inguigarraitu, però no l’he trobat enlloc, o sigui que no deu ser ben be així. És un cràter de terra vermellosa, i de fàcil accés. Hi ha vista sobre la fossa del llac Assal. Tot plegat és molt curiós. 

Després anem caminant lentament, apropant-nos a l’Ardoukoba. Trobem diverses bombes volcàniques, algunes mig trencades i d’altres senceres. Són pilotes de lava, força lleugeres, d’uns 20 cm de diàmetre. M’hagués agradat agafar-ne una i endur-me-la, però em va frenar que duia la motxilla plena, ampolles d’aigua i una coca-cola per resistir l’excursió. 

Van ser tres hores tota la caminada, no massa temps, però el sol és inclement, el pes de l’aigua, el terreny desigual, tallant.... però el factor clau era el sol. Anar tapat de cap era fonamental. A mi no m’agrada posar-me res al cap, i en general no porto gorra, però aquest cop vaig acabar posant-me-la perquè me n’adonava de que sinó acabaria amb insolació. 

També sóc poc donada a portar pals per caminar, però aquí vaig agrair haver agafat el bastó, ja que en ser terreny molt desigual dona una certa seguretat. 

La caminada la vaig trobar genial per les vistes, se’m va fer dura per la calor i perquè tenia gana. Però també va ser dura per la història que vam trobar pel camí. Vam trobar restes humanes. I això em va impactar molt. 

Primer vam trobar uns ossos, amb restes de roba enganxada. Eren les restes d’una dona. A la vora, un bidó d’aigua buit i roba escampada, així com els ossos. Més enllà vam trobar un cos sencer, al costat d’una cova de lava, arraulit, en posició fetal. Conservava el cabell, que estava descolorit. 

Hi ha gent que fugen d’Etiòpia i volen arribar al port de Djibouti per creuar a Aràbia Saudita, on esperen trobar feina. Com per altres llocs del mon, hi ha màfies que trafiquen amb ells. Alguns poden arribar a Aràbia, però no se sap massa si realment se’n surten o el que els espera és també una vida de misèries i penalitats. 

Les màfies estan molt perseguides a Djibouti, pel que molts dels que els prometen dur-los fins allà els abandonen en creuar la frontera. Es troben abandonats en un país del que no en saben res. Quan veuen el llac Assal i el mar a l’altra banda, si els hi comença a faltar aigua se’n van cap al llac. A Etiòpia els llacs són d’aigua dolça i no saben que el llac Assal és d’aigua salada. Quan ho descobreixen és tard. 

Ens van explicar que feia uns dies havien trobat dos o tres persones, no ho recordo, que estaven mortes a la vora del llac. Havien arribat deshidratades, van beure aigua salada, suposo que amb fruïció, i abans d’adonar-se’n de que era salada ja n’havien empassat massa, i això juntament amb el fet que el seu cos estava en condicions físiques límit, els hi va produir la mort.

Els etíops que entren per aquí, van un grup, l’aridesa, la calor i la manca d’aigua és el problema més greu. 

Quan un mor l’enterren per tal de que els animals no els trobin, però com que van tots bastant al límit de les seves forces, no els enterren a massa fondària i a vegades els animals els desenterren. D’altres vegades és l’últim que queda del grup. 

En general, primer es troben els bidons on hi havia dut l’aigua, abandonats, després comences a trobar roba. I és que a mesura que es van sentint malament es van traient roba, la roba interior és la que conserven fins al darrer moment, quan ja estan al límit, en un intent desesperat per viure. 

L’home al costat de la cova de lava devia refugiar-se a la cova de dia, per protegir-se del sol, i a les nits devia sortir a respirar aire fresc. Va morir allà, una d’aquelles nits. 

Aquest historia em va impressionar molt. Les famílies dels que marxen no saben si han arribat a destí o les seves restes han quedat pel camí. És el mateix que hem estat veient durant anys amb les pasteres a l’estret i ara amb tots els que fugen de Síria. Però si veure-ho a les noticies impressiona, trobar-t’ho al natural et commou encara més. Sentia la calor, la necessitat de líquid, el sol... podia intuir com es devien sentir caminant per allà, buscant i anhelant una vida millor. Enganyats, abandonats. 

Finalment arribem al peu de l’Ardoukoba. És més espectacular vist des de baix o de lluny que quan arribes al cràter, ja que es desdibuixa una mica la forma del cràter. Està apagat, i el fons és com un gran pedregar de lava i escòria. 

Seguim caminat, el sol és potent, i quan per fi divisem els cotxes és un descans. Ens venen a trobar amb ampolles d’aigua fresca, que em serveix per remullar el cap i el clatell a part de beure una mica més. Al sortir al matí ens havien fet agafar tres litres d’aigua per persona i els vam gastar tots. 

Tornem al campament que es troba en la mateixa franja de terra però encarat i tocant al mar. Com que estic morta de gana el primer que faig és anar a la cuina a demanar un tros de pa. Sóc un cas, a la que em falta menjar és com si se m’acabessin les piles. No necessito gran cosa, amb un tros de pa m’acontento.

07 de febrer 2016

Djibouti_3: llac Assal

Arribem al llac Assal. És impressionant els contrastos de colors, entre l’aigua blava, la sal al voltant, i el terreny volcànic.

Aquest llac es troba a 155 m per sota del nivell del mar, a la depressió afar. És el punt més baix del continent africà. És un llac d’origen tectònic que s’alimenta d’aigua de mar provinent d’infiltracions i també, quan plou, de l’aigua que hi aporten els oueds. El volum d’aigua es manté degut a l’evaporació que és molt important ja que hi fa molta calor.

El llac està sobre una base basàltica; per sobre d’aquesta base hi ha una capa d’uns 15 metres de dipòsits calcaris que contenen fòssils que indiquen que en el seu origen era un llac d’aigua dolça. Per sobre, hi ha dipòsits que provenen d’organismes que vivien en aigua marina, el que fa pensar que el llac d’aigua dolça es va veure envaït per aigua de mar. Per sobre hi ha una capa de diatomees i si no ho he entès malament, de fitoplàncton fossilitzat. Per sobre hi ha una capa de guix cristal·lí i la capa més superficial de la base del llac és la sal.

El llac Assal està separat de la badia de Goubet per una franja de terra volcànica d’aproximadament 7 Km. A 3 Km del llac hi ha el volcà Ardoukoba. Hi ha dos teories sobre la formació del llac. Una teoria és que la franja que separa el llac del mar, de la badia de Goubet és d’origen volcànic, una erupció volcànica hauria generat aquest pont de terra. L’altra teoria és la de que el mar va envair el llac, potser per un augment del seu nivell. Una variant d’aquesta teoria és que hi ha unes corrents d’aigües marines subterrànies que portarien aigües de l’oceà índic al llac que inicialment era d’aigua dolça.

En el terreny que fa de pont entre el llac i el mar com que té activitat volcànica escalfa les aigües subterrànies, que són la font més important d’alimentació del llac. En principi la composició salina de l’aigua que passa pel canal subterrani és similar a la del mar del golf de Tadjoura i la badia de Goubet; ara be, en passar durant 5 Km per sobre de la placa de basalt i terreny que està calent, l’aigua s’escalfa i va dissolent salts al seu pas. La concentració de salts dissoltes varia en un 10% entre la superfície (on és menys salada) i el fons (on hi ha la màxima concentració de sals).

Aquest llac té uns 350 g de sals dissoltes per litre, que és unes deu vegades més que l’aigua de mar. També és bastant més salat que el mar mort, que té una concentració de 240 g per litre. El llac Assal està considerat el llac més salat del mon.

Tot i les condicions extremes del llac, en quant a sal i temperatura de les aigües subterrànies, s’hi han trobat microorganismes que s’han adaptat a viure en aquestes condicions. S’han trobat unes formacions cristal·lines més o menys esfèriques, en que la cristal·lització és de forma radial, el que fa pensar als investigadors que la cristal·lització l’ha dirigit un microorganisme, o sigui que depèn de la informació que dóna la cèl·lula. Degut a la gran quantitat de sals presents en aquest llac, només s’hi troben microorganismes, i no s’hi ha trobat cap altre organisme viu més evolucionat.

Aquesta depressió on es troba el llac Assal és la tercera més baixa. La que es troba més ensorrada és la del mar mort, a -400 m, el llac de Tiberíades està a -208 m, i després ja ve el llac Assal amb -155 m. les depressions que es troben per Amèrica no estan tant avall; per exemple, la vall de la mort està a -85 m. 

He llegit que fa uns deu mil anys tot això era una zona lacustre, molt més humida, el llac era molt més gran i no estava tant ensorrat; estava uns 80 m per sobre del nivell que té ara. I sembla ser que en aquell temps era un llac d’aigua dolça. Cap al 5300 a. C. hi va haver un canvi climàtic, que va portar a la desertització i el llac es va anar assecant i disminuint de mida. Això va fer que la concentració en sals augmentés. Antigament tenia 1100 km2 de superfície i ara en té tan sols 52 km2.

M’agrada passejar al voltant del llac, mirar els cristall que es formen i és curiós veure com la sal que es va dipositant s’ho menja tot. Diuen que és la reserva més gran de sal del planeta.

En la franja de terra entre el llac i la costa de Goubet i en el perímetre del llac s’hi han trobat diversos estris del paleolític, que indiquen que aquí hi van viure els neandertals. També se n’han trobat més al nord del país, cap a Obock.

Els afars extreien la sal del llac, i la transportaven en caravanes de camells cap a Etiòpia. En aquestes rutes comercials es transportava sal, carbó i sorgo.

Al costat del aparcament prop del llac, hi ha tots de paradetes on venen minerals; compro un parell de pedres, quan vaig anar a pagar, com que no havia regatejat el preu em van acabar regalant un cristall de guix molt bonic. A l’home que m’ho venia l’hi devia semblar que el preu que estava pagant era excessiu. 

També tenien bosses e boletes de sal, les tenien empaquetades segons la mida; molt curiós. Perles de sal que es formen per l’erosió i el fet d’anar rodant empeses pel vent. Per cap d’any el xofer em va regalar una bossa d’aquestes perles. Va ser tot un detall.

06 de febrer 2016

Djibouti_2: Canyó Dimbia

Deixem enrere el llac Abbe, per un terreny pedregós i desèrtic. Ens aturem en un poblat per veure com viuen. Hi ha unes quantes daboitas força separades unes de les altres. Són les cabanes semiesfèriques, on viuen. Són fàcils de transportar, ja que és població nòmada i lleugeres. Son estores de fibra vegetal trenada, les que cobreixen l’estructura de fusta.

Hi ha una mena de gàbia feta amb branques primes, de no més de 30 cm d’alt i d’un pam de diàmetre (més o menys), que serveix per perfumar i potser desinfectar la roba dels nadons. A l’interior, al centre s’hi crema una planta olorosa i per sobre l’estructura de fusta es col·loca la peça de roba, cobrint-la. Ells ens van dir que era per perfumar la roba però penso que deu ser també per eliminar possibles bestioles de la roba.

En un altre lloc veiem com donen la forma a les branques que faran l’estructura de les daboitas; quan les branques encara són flexibles es deixen mig corbades, agafant la forma, a sol i serena durant uns dies.

Hi ha uns petits coberts de troncs on les cabres es protegeixen del sol. I els nens ens miren amb curiositat. Són de pell fosca, van descalços, i les nenes, la majoria porten vestits llargs, que els hi arriben fins al turmell. Són vestits de colors alegres i vius; les més grandetes porten a més un mocador de tela fina per tapar-se el cabell, però amb un aire despreocupat, i més decoratiu que com a prohibició d’ensenyar el cabell. Les robes que duen ressalten molt amb el color fosc de la pell i els ulls vius que tenen tots, grans i petits.

Als nens els hi encanta que els hi fem fotografies i sobre tot, mirar-se després i veure als seus companys en la pantalla. Recordo quan no hi havia càmeres digitals els hi deixava mirar pel visor i també els hi agradava molt. Recordo un nen que mirava a través de la càmera, després per fora, i el sorprenia que el seu amic estes dins de la màquina. Ara amb les càmeres digitals que ho veuen en pantalla és molt més fàcil. 

La gent d’aquesta zona ja són afars. També a la vora del llac Abbe. Els afars han viscut en aquestes terres des de fa més de 2800 anys. Són els habitants de la banya d’Àfrica i es troben repartits en tres països: Etiòpia, Eritrea i Djibouti. 

Aquí la vida és dura i només fan dos àpats al dia, al matí i a la nit. M’expliquen molt que els pobles tot i que són senzills, tenen escola i també un dispensari.

La gent que viu a la vora del llac Abbe fa servir les aigües termals, deixant-la refredar. En altres llocs hi ha pous, però l’aigua escasseja pel que han de passar camions cisterna a distribuir aigua. 

Per aquests pistes no hi ha gasolinera però sí que hi ha un venedor de gasolina. En una casa, que semblava un taller mecànic, ens van subministrar uns bidons de gasolina per omplir els dipòsits dels vehicles.

Arribem al congost de Dimbia, com l’anomenen els afar, o d’Adil com també ho he vist escrit. És espectacular el que ha fet l’erosió. Pel fons, quan plou deu circular-hi l’aigua, però ara estava sec. Es veuen els estrats i terrasses que anat fent la natura amb vegetació molt minsa pròpia de terrenys àrids. Un 90% del territori de Djibouti és desert, tan sols un 9% terreny de pastura i el 1% restant bosc. 

Des d’aquí dalt es té una primera visió de la badia de Goubet al kharab. Hi ha una franja de terra no massa gran que separa el llac Assal de la badia de Goubet. Una zona àrida envoltada d’aigua salada. 

En algun dels pobles que vam creuar vaig veure força gent que duia armilles taronges i grogues, de les que es duen a les obres. Em va sorprendre, les duien sobre la roba estampada tradicional i era un contrast entre dos tipus de vestimenta. 

Més endavant, quan ens apropàvem al llac Assal ho vaig entendre. Estan fent una carretera que porta cap al llac salat; aquesta carretera la finança una empresa xinesa i tant la maquinària com els directors de l’obra que estan per allà són xinesos. Els treballadors porten les armilles de colors. O sigui que la gent del poble que en duia suposo que són famílies que tenen algú treballant en l’obra. 

Segons una llegenda Issa el nom de Djibouti vindria de la traducció de djab bouti que vol dir el monstre vençut. Diuen que per aquesta regió hi vivia un animal que matava a les cabres i als homes, fins que finalment els homes van poder acabar amb ell. 

Hi ha una altra llegenda relacionada amb la badia de Goubet. Aquí hi ha la zona que es coneix com l’avenc dels dimonis. Segons al llegenda antigament hi havia hagut una gran muntanya coronada de foc que va desaparèixer per la invasió de l’aigua de mar provocant un gran canvi. Es diu que des de llavors aquest abisme de Goubet el freqüenten els dimonis i que si t’hi banyes t’estiraran cap al fons dels mar. 

Ja parlarem més endavant d’aquesta badia. Per ara seguim pel terreny volcànic cap al llac Assal. Pel camí trobem una minsa caravana de camells; m’esperava trobar moviment de camells transportant sal, com passa en el cantó de Dallol, a Etiòpia. 

Suposo que té a veure amb el procés d’industrialització que s’està duent a terme. Al Dallol, els homes piquen i tallen el terra per extreure la sal en grans blocs, que després transporten amb els camells. 

Aquí, les coses estan canviant; el projecte que duen a terme els xinesos, amb la carretera que enllaça el llac salat amb la badia de Goubet, és per poder exportar la sal a través del port que es construirà a Goubet.