A l’abril vaig fer una estada curta a la ciutat de Montpeller. Vaig viatjar en tren i em va recordar els viatges que feia antigament per anar a Paris amb el Talgo. Les coses han canviat molt en aquests 30 anys. Llavors a l’andana, a la porta del tren hi havia un revisor que controlava qui pujava a cada vagó i també ajudava a trobar el teu lloc. Ara no hi ha cap indicació de com estaven col·locats els vagons, ni ningú a qui preguntar. Es veia gent pujant i baixant del tren buscant el seu lloc...
La primera impressió que em va fer la ciutat en arribar ja va ser molt bona. L’edifici de l’estació, al menys per l’interior, es veu modern i molt espaiós.
La primera estació de Montpeller es va construir a començaments del segle XIX, i era el final de la línia que unia aquesta ciutat amb el port de Sete. A mitjans d’aquest mateix segle, es volia obrir una nova línia fèrria per enllaçar Montpeller amb Nimes. En aquell moment hi havia dos grups de terratinents que es disputaven l’emplaçament de la nova estació. Tots dos volien que fos en el seu territori, ja que afavoriria la construcció i la creació d’un nou barri al seu voltant.
La nova estació es va acabar l’any 1844 i uns anys més tard, en el 1852, es van unificar les dues estacions. La més antiga es va convertir en aparcament de locomotores i després es va dedicar al transport de mercaderies, mentre que els viatgers feien servir la nova estació.
Al llarg dels anys es van fer ampliacions i millores, però durant la segona guerra mundial va patir bombardejos i va ser un camp de batalla important. L’any 1980, amb l’arribada del TGV l’estació es va refer de nou, conservant-se tan sols la façana. Va ser l’any 2005 quan se l’hi va donar el nom actual: estació de Sant Roc.
Tot i que l’hotel estava cèntric i que el centre es pot recórrer caminat, vaig optar per comprar el passi de transport per set dies. No sé segur si el vaig amortitzar però em donava molta més llibertat de moviments.
El que em va sorprendre és que no hi ha un pas restringit pel tramvia sinó que l’espai és comú amb el dels cotxes i els vianants. En el moment d’arribar em va desconcertar una mica perquè no veia per on creuar, ja que la plaça és àmplia i plena de vies, arran de terra. Passada la primera sorpresa vaig fer com la resta de gent, creuar per on vols. No tots els carrers són així, n’hi ha algun amb semàfor.
Per anar de l’estació a la plaça de la Comédie hi ha una sola parada, però és un trajecte molt concorregut. Anava molt ple, i vaig trobar que passaven poc sovint. Era diumenge i hora de dinar. Suposo que per això, perquè els altres dies no vaig tenir aquesta sensació.
L’hotel de la Comédie està a tocar de la plaça que té el mateix nom. La ubicació és perfecte i el personal encantador. És una casa antiga adaptada i la relació qualitat-preu em va semblar bona, pels preus que es gasten en aquesta ciutat.
A primera vista em va resultar una ciutat cara per menjar fora de casa. Qualsevol formula costava més de 16 euros. En aquell moment vaig pensar que potser era per ser diumenge, però vaig veure que no, que és car. No hi ha el menú del dia com aquí, amb entrant, plat, postra i beguda, que pots aconseguir per deu o dotze euros.
La plaça de la Comédie és el centre neuràlgic. En un extrem de la plaça hi ha el teatre que ha donat nom a la plaça. Aquest teatre va entrar en funcionament a finals del 1755. La seva arquitectura era original, on hi havia una sala d’espectacle i una de concerts, en perpendicular. Aquesta peculiaritat s’ha conservat en l’actual edifici. L’any 1785 va patir un incendi i es va reconstruir igual que era al començament. Quatre anys més tard un nou incendi el va fer malbé de nou.
Durant la revolució es va utilitzar, entre altres coses, com a lloc de reunió. I l’any 1881 un nou incendi va acaba amb aquest edifici. De forma provisional es va construir un teatre en fusta al lloc que ara es coneix com l’esplanada, i que abans era el Champ de Mars.
Oltes ciutats franceses tenen un camp de mars, i m’intrigava saber d’on venia. El nom de “Champ de Mars”, fa referencia tant al deu romà de la guerra, Mart, com al mes de març. A l’edat mitja era l’esplanada on es reunien els gerrers abans de sortir en una nova campanya. Més tard va ser el lloc d’entrenament militar.
Tornant a l’edifici del teatre, l’any 1888 s’inaugurava el nou edifici de l’Opera Comédie. Davant d’aquest edifici hi ha la Font de les Tres Gràcies, en referencia a les tres filles de Zeus de la mitologia grega, que representen la caritat, la joia o la confiança i l’abundància. La font original data del 1790 i està al museu Fabre; des del 1980 la que hi ha a la plaça és una rèplica. Aquesta estàtua es va col·locar sobre un pedestal de marbre en el que anteriorment hi havia hagut una estàtua de Lluis XVI destruïda durant la revolució francesa en el 1790.
A la mateixa plaça, on ara hi ha un supermercat abans de la segona guerra mundial hi havia dos cafès en els que cada dimarts es feia, de forma informal, un mercat vitícola. En un dels edificis històrics de la plaça, anomenat l’escafandrer, al costat del cinema Garamond, hi ha representats els dos símbols de la ciutat: les vinyes i el tren.
El barri antic de Montpeller s’anomena ecusson. El nom ve de que el seu perímetre té forma d’escut. Les avingudes que envolten aquest barri eren els antics fossars de la ciutat emmurallada de l’època medieval.
Aquesta ciutat era una cruïlla de diferents rutes enllaçant els estats del Llenguadoc. La via Tolosana era un dels trams del camí de Sant Jaume, la ruta de pelegrinatge cap a Santiago de Compostela.
La primera muralla es va construir en el segle XII, però la ciutat va anar creixent i el perfil que es troba ara correspon al que marcava la nova muralla que es va construir a finals del segle XIII.
En aquell temps van anar sorgint altres barris fora de muralles, que van quedar destruïts durant les guerres. A partir del segle XVII aquests barris van ressorgir de nou i es va iniciar el desmantellament de la muralla. Els carrerons de l’ecusson son doncs de l’època medieval, modificats en part durant els segles XVII i XVIII.
En el segle XIX l’alcalde de la ciutat volia obrir grans avingudes en aquest barri, que són l’avinguda Fox i la Loge, però van quedar inacabades, em sembla que per oposició del veïns que es veien afectats per aquestes obres. Així que no van travessar completament el barri. Ara son dos grans avingudes comercials.
Passejar pels carrerons del barri medieval és interessant i contrasta amb les grans avingudes i la plaça de la Comédie. El plànol que donen a l‘oficina de turisme estan molt be, ja que hi apareix el nom de tots els carrerons. A més per tot arreu es van trobant indicadors, amb el que tot i que et despistis sortint a alguna de les grans avingudes.
La plaça Petrarca i el museu del Vell Montpeller em va costar una mica de trobar, sobretot el museu, que tot i tenir-lo al davant i saber el numero de la plaça no el veia. Pels majors de 60 anys l’entrada és gratuïta.
Per tot aquest barri hi ha molts edificis antics, anomenats Hotel, amb la seva placa a la porta, indicant a qui pertanyien. Aquests hotels particulars eren cases de luxe, on vivia una sola família amb el seu personal de servei. L’hotel Varennes el formaven dues cases del segle XIII i del XIV i que va ser remodelat en el segle XV i en el XVIII.
El museu es troba en un dels pisos d’aquest edifici, al que s’accedeix per una escala en pedra, amplia i que devia ser senyorial en el seu temps. La planta baixa té sales d’estil gòtic i en un racó hi ha un pou.
El museu és curiós. La decoració en fusta i estucats del pis és del segle XVIII. Era l’única visitant en aquell moment. Van anar obrint les llums de les sales a mida que hi anava arribant.
La visita em va permetre situar-me una mica en la historia de la ciutat, de la que no en sabia pràcticament res. No tenia ni idea de la guerra de religions ni del setge que havia patit aquesta població.
La ciutat va néixer en l’edat mitja. El primer document que la menciona és una acta de donació pels serveis prestats, per part del principal senyor de la regió, el compte de Melgueil, a un cavaller anomenat Gui o Guilhem. Aquest document és de finals del 985 i és el que es considera com a data de fundació de la ciutat.
De fet hi havia dos turons hàbitats que formaven la vila: Montpeller i Montpelleret.
La plana del baix Llenguadoc era un important eix de comunicacions, però no Montpeller. Tan sols hi havia el camí de pelegrinatge per anar a la tomba de Sant Jaume a Galicia. Montpeller era una etapa pels peregrins ja que hi havia una petita església dedicada a Maria, a l’actual plaça Jean Jaurès. Aquesta església al cor de la ciutat va ser l’origen del seu desenvolupament.
Des dels primers temps era una ciutat de mercaders, i aquesta església en la ruta dels pelegrins va contribuir a que s’assentessin mercaders i comerciants, animats pes senyors de la vila, els Guillem.
El primer va ser Guiu, després el va succeir el seu fill Guillem I de Montpeller (986- 1025) i van continuar governant els diferents Guillems fins al Guillem IX (1202-1204).
La ciutat es va anar formant al voltant del castell dels Guillem i de l’església. Els Guillem oferien als mercaders itinerants avantatges per assentar-se.
Hi ha un document de l’any 1090 que evidencia un conflicte entre el bisbe de Maguelone, que era el principal senyor de la regió, i el senyor Guillem V de Montpeller. El jove Guillem va ofendre al bisbe no volent reconèixer la seva sobirania sobre la vila; al final va haver de claudicar i reconèixer que eren vassalls del bisbe de Maguelone.
La nissaga dels Guillems va fer prosperar la ciutat. Guillem V va ser el primer senyor a acollir al papa Urbà II l’any 1095, quan va arribar al regne de França i va participar a la primera creuada al costat del compte Raimon IV de Tolosa. Es va quedar a ajudar a organitzar els estats de Terra Santa i va tornar a Montpeller en el 1105.
Va participar en la reconquesta, amb la recuperació de Mallorca l’any 1114, al costat de Raimon Berenguer III de Barcelona. La riquesa de la ciutat l’hi va permetre adquirir nous territoris. I a més, en recompensa per l’ajuda en la reconquesta va rebre Tortosa.
Va ser el que va fundar el castell de Lattes i com que havia descobert la importància del comerç marítim va potenciar la utilització d’aquest port pel comerç.
Va ser Guillem V qui va crear la figura dels Consols del Mar, que eren magistrats encarregats de defensar els interessos comercials dels montpellerins.
Des dels seus inicis era un ciutat cosmopolita i ben aviat s’hi va iassentar una comunitat jueva. Ara be, Guillem V en el seu testament de l’any 1121 va deixar escrit que cap jueu podia tenir el càrrec de “bayle” de la ciutat. Si no estic confosa, equivaldria al jutge.
A començaments del segle XII hi va haver a França un moviment comunal, començat pel nord del país i que es va estendre ràpidament cap al sud. Aquesta corrent va aconseguir que moltes poblacions aconseguissin que els seus senyors reconeguessin els seus drets, costums i privilegis. En aquesta línia, Montpeller va intentar en el 1141 quan el que manava era Guillem VI, posar un govern comunal. Guillem VI s’hi va oposar i el van fer fora de la ciutat, pel que es va haver de refugiar al seu Castell de Lattes. Va haver de demanar ajuda al compte de Barcelona ja que el de Tolosa i el bisbe de Maguelon van prendre partit per la població de Montpeller. A canvi d’acords comercials els genovesos van alinear-se amb Guillem VI.
D’aquest temps és l’establiment del consolat del mar, un dels més antics del Llenguadoc. Guillem VI va trigar dos anys a reconquerir la població, que va quedar molt tocada pel fracàs de la revolta; van haver de transcórrer més de seixanta anys perquè les relacions entre la població i els senyors milloressin. Finalment el comerç i els negocis dels genovesos van tornar a prendre força.
Ja en el segle XII la ciutat tenia un pont sobre el riu Lez, però el port de Lattes tenia millor accés i era més important.
Des de el segle XII les escoles de dret i de medicina estaven plenes. Una persona que va visitar la ciutat en el 1160 descrivia que hi havia gent de totes les nacions i religions, cristians, musulmans, comerciants de l’Andalus i el Magreb, d’Egipte i Israel.
L’any 1181 Guillem VIII autoritza a ensenyar medicina a la ciutat, siguin quins siguin els seus orígens. Aquest va ser un fet important. Va potenciar la cultura, les arts i la ciència. Es va casar amb Eudòxia, neta de l’emperador bizantí, que va influir positivament en el desenvolupament de les lletres i les arts a la cort. El segle XII va ser l’edat d’or de la poesia i de la cultura de la llengua d’oc. En aquest segle la ciutat era coneguda per l’orfebreria local, la riquesa, el nivell intel·lectual i per una mentalitat oberta.
Era l’època daurada pels senyors de Montpeller però es va acabar de forma sobtada. Eudòxia va tenir una filla, Maria, l’any 1181 i després no va tenir més criatures. Per això Guillem VII la va repudiar per casar-se amb Agnès de Castella, que l’hi va donar molts fills.
Per desembarassar-se de la filla gran, Maria, la va casar molt jove. Volia que els fills de la segona dona fossin els hereus, però no va aconseguir legitimitat per això. Així que quan ell va moriria durant un any i mig va governar Agnès de Castella, però l’any 1204 hi va haver una revolta que la va fer fora i va pujar al govern Maria, de Montpeller. Sembla que Pere II d’Aragó va tenir alguna cosa a veure en aquest canvi de rumb i en l’abdicació de Guillem IX.
Els notables de la ciutat van reconèixer a Maria com “senyor” de Montpeller però calia que estes casada. Així que es va casar o la van casar amb Pere II d’Aragó. Amb ocasió del casament la població va obtenir permís per fer un recull dels seus drets, costums i privilegis per presentar-ho a la parella. Aquest text, aprovat per ells es coneix com la Carta Magna. Aquest va ser el document que dona peu al govern comunal de Montpeller.
Fill d’aquesta unió va ser Jaume I. Diuen que va tenir una infantesa desgraciada.
Durant un segle la ciutat va ser pròspera, gaudia d’una certa autonomia i va anar adquirint drets senyorials. Aquesta obertura política va afavorir el desenvolupament comercial. En el segle XIII Montpeller era el port d’entrada d’espècies més important de França. En aquell temps Marsella encara no formava part d’aquest regne.
O sigui que mentre la ciutat depenia del regne d’Aragó, era pròspera i es van construir escoles de medecina i de dret. La universitat es va crear en el 1289.
Petrarca va estudiar dret aquí, en el segle XIV i va quedar impressionat per la ciutat. Erudits àrabs i jueus també van passar per la ciutat i van deixar constància de les seves bones impressions.
Va ser l’any 1293 que Montpeller va passar a formar part del regne de França. Els segles XIV i XV van ser temps difícils per la ciutat.
A partir del 1320 el clima va canviar i va afectar a l’agricultura. Glaçades, pluges i tempestes fora de temporada.... I en el 1348 va arribar la pesta negre.
Jaume III de Mallorca l’any 1349 va vendre’s Montpeller per poder recuperar Mallorca que l’havia perduda a mans del seu germà. Felip IV és qui la va comprar i Montpeller va perdre la semi-autonomia que tenia. Els impostos per la guerra van augmentar considerablement, la població es va revoltar.
A partir de 1432 les activitats comercials a la ciutat van tornar a prendre embranzida. El port de Lattes es va condicionar i es van construir palauets particulars. El que per aquí anomenen hotels.
Entre el 1560 i el 1630 la ciutat va patir la guerra de les religions. Això va comportar la destrucció de tots els edificis religiosos, excepte la catedral i la capella de la santa fe.
Cap al 1575 la ciutat era un feu important de protestants i hi havia una aliança entre els protestants del Llenguadoc i el governador que era catòlic. Però quan el governador es va aliar amb el rei la població es va aixecar contra seu. La ciutat va patir el setge de les forces del governador, la ciutadella va ser destruïda i la ciutat va ser atacada l’any 1577. Van destruir el palau reial.
L’any 1598 l’edicte de Nantes reconeixia aquesta ciutat com un lloc de culte protestant. Durant uns anys hi va haver calma. Però uns vint anys més tard la ciutat va patir un nou setge, aquest cop per part de les tropes de Lluis XIII.
Poc a poc aquest rei anava conquerint totes les ciutats i territoris que eren protestants. Els montpellerins es van defensar durant dos mesos; al final quan el rei va dir que si es rendien perdonaria la vida als protestants, van acceptar.
Tornem a la visita del museu. A la sala d’entrada o rebedor es pot veure una estàtua de la Verge i l’infant que és del segle XIII. Hi ha algun plànol de la ciutat antiga, del segle XVIII, pintures sobre el setge de Montpeller. Un armari en fusta del segle XVII on es guardaven els plànols de la ciutat.
A la sala de les processons hi ha imatges religioses i bastons que duien les cofaries de penitents durant les processons. Hi ha també un saló del segle XVIII amb el seu mobiliari.
A la sala de la revolució hi ha gravats d’aquella època, una maqueta de la Bastilla de l’any 1790 i també algunes de les pedres recuperades d’aquesta construcció parisenca que va ser destruida en el 1789. Algú es va dedicar a vendre pedres de l’enderroc com a records.
Pel passadís hi ha fotografies i gravats de la ciutat en diferents èpoques. La sala de la llar de foc devia ser una cuina. Hi ha diversos objectes.
Una imatge que em crida l’atenció és una verge negre, que em recorda a la verge de Montserrat. És una talla en fusta del segle XIII, policromada. La vaig trobar molt bonica.
Hi ha una maqueta d’un vaixell, el Llenguadoc, que havien ofert aquests estats al rei Lluis XV l’any 1761 durant la guerra dels 7 anys.
En sortir del museu vaig anar cap al barri d’Antígona. Em va sorprendre perquè estava molt mort. Potser perquè era diumenge. Aquest barri es va començar a construir al 1977; és obre de Ricard Bofill i l’estil en diuen neo-grec. A mi em va semblar una mica desangelat, molt espai sense massa vida.
Tenia curiositat per veure el recinte arqueològic de Lattes, l’antiga ciutat portuària coneguda també amb el nom de Lattara. Tot i que està a 7 Km del centre s’hi pot arribar en tramvia.
Ja en el segle XIX s’havien trobat restes romanes en aquest indret, però no va ser fins al 1963 que Henri Prades va començar les excavacions que van dur a la descoberta de l’antiga Lattara. El vigilant del museu em va explicar que hi ha hagut grups d’arqueòlegs catalans que han participat en les excavacions que es van fer des de la descoberta del lloc. Tenien alguns llibres interesants.
Entre les restes trobades hi ha àmfores de vi i altres objectes amb inscripcions en etrusc, el que fa pensar que els etruscs provinents de la toscana van tenir alguna cosa a veure amb la fundació de la ciutat. 
Per ara no s’han trobat masses objectes metàl·lics. El que hi ha sobretot son claus que estaven prop d’on devia haver-hi les portes, que devien ser de fusta i van desaparèixer cremades. 
Les cases tenien fonaments en pedra i les parets de tova recobertes de calç. Els dentells de les portes i les portes eren de fusta, igual que els mobles que estaben ben treballats. Tot això es ben diferent al que hi havia en aquell moment en la regió, per això s’hi veu la influencia estrangera. A més, en diversos objectes s’hi ha trobat inscripcions etrusques que indiquen que aquest van viure a la ciutat, de la que van ser expulsats cap al 475 a. C. Poc després es va construir una nova muralla. Les cases tenien un forn a terra per coure-hi el pa. Cuinaven en un foc a terra. 
S’hi ha trobat una estàtua d’un guerrer mig agenollat, que servia de suport a una porta d’una casa del segle III a. C. però la vestimenta i el cinturó fan pensar als arqueòlegs que la figura era d’uns segles abans, cap al segle VI o V a. C. 
El port d’aquesta ciutat tenia la seva importància, ja que hi podien arribar els vaixells que anaven pel mediterrani. Hi havia el moll per descarregar i carregar els productes del comerç i també magatzems. Un dels productes amb els que es comerciava era el vi. La vida a Lattera també girava al voltant de la pesca i s’han trobat diferents útils per la pesca. També hi havia activitat agrícola, es dedicaven a cultiu de cereals, vins i arbres fruiters. 
Fins als segle I a. C. la pesca es feia al llac. No va ser fins a l’època romana que la pesca es va diversificar i s’inicià la pesca al mar, especialment de petites especies migrants com la sardina, l’anxova i el verat. Amb aquests peixos preparaven salses i conserves en salaó.
Estava sola al museu i el vaig trobar interessant; el jaciment només el vaig poder veure per la finestra, però de fet hi ha poc a veure, pel que em va semblar des d’allà. Es pot veure en el museu una col·lecció d’àmfores i com les disposaven en els vaixells perquè no es trenquessin durant la travessia. 
Al costat de l’ajuntament vaig trobar una petita església del segle XII, molt senzilla. Reconstruïda en el segle XVII. 
La visita a Lattes em va permetre conèixer la historia d’aquest indret, però el que és les coses a veure.... poques. El lloc és agradable i tranquil, però al menys quan jo hi vaig anar, excessivament tranquil i buit. O sigui que sense res més a fer en aquell poble vaig tornar a agafar el tram de tornada al centre de la ciutat. 
