20 de maig 2018

Turquia 13. Lícia. Xanthos.

Avui anem cap a Xanthos. Feia un dia esplèndid amb un cel molt blau, ideal per anar a visitar restes arqueològiques. Vam fer un primer tram per la costa i ens vam aturar un moment per veure la platja de Kaputas, amb les aigües molt netes i clares. Després vam entrar cap a l’interior fins arribar al recinte arqueològic de Xanthos. 

Aquesta ciutat va ser la capital de la federació Lícia. S’hi ha trobat restes arqueològiques que daten del segle VIII a. C. però no es descarta que ja estes habitada molt abans. 

A occident es va conèixer l’existència d’aquesta ciutat en el segle XIX gràcies al britànic Charles Fellow. Moltes de les peces que va trobar aquí estan ara al museu britànic. 

Hi ha dos jaciments arqueològics propers, a uns 10Km un de l’altre, que són Xanthos i Leto i que en realitat és tot un. Leto depenia de Xanthos, i era un centre de culte. Aquest conjunt Xanthos-Leto forma part del patrimoni de la Unesco des de 1988. 

Leto era el centre de culte de Xanthos i de tota la població de la confederació o la lliga Lícia. A partir de diverses inscripcions que s’hi han trobat se sap que era aquí on s’anunciaven al públic les decisions polítiques i religioses que havien pres els governants polítics i religiosos. S’ha trobat una inscripció de l’any 337 a. C. escrita en tres llengües, grec, lici i arameu. S’ha trobat prop del temple d’Apol·lo. En aquest santuari hi ha tres temples, dedicats cadascun a una divinitat: Leto, Artemisa i Apol·lo. Hi havia també un nimfeu de l’època d’Adrià, que es considerava que la seva aigua era sagrada. 

Xanthos es troba en un turó, entre el riu del mateix nom i les muntanyes Taurus. 

Llegeixo que la gent de Xanthos, molt orgullosa de ser licis, en un parell d’ocasions va preferir cremar la ciutat i el suïcidi massiu abans que sotmetre’s a les forces invasores. Un dels cops va ser davant l’atac persa, cap al 543 a. C. Més tard va ser reconstruïda, fins i tot després encunyava monedes de la ciutat. El segon cop va ser l’any 42 a. C. quan Brutus va atacar la ciutat per poder aconseguir diners i reclutes per la guerra civil romana. Sembla ser que Brutus va quedar impactat pel suïcidi massiu i va oferir una recompensa als seus soldats per cada habitant que salvessin. Tan sols es van salvar 150 persones. 

S’ha trobat una tauleta amb un poema escrit en el que expliquen com destrueixen tot el que tenen i se suïciden en nom de l’honor i la llibertat. 

El primer que trobem és el lloc on hi havia hagut el monument a les Nereides i que ara es pot veure al museu britànic. Era una tomba de l’any 380 a. C. que combinava l’estil monumental lici i grec: imitava un temple, amb les columnes i frisos. A l’època bizantina va quedar mes o menys en ruïnes i quan Charles Fellows la va trobar en el segle XIX la va enviar cap al museu britànic on l’any 1969 la van reconstruir. El nom es deu a les figures femenines amb animals marins als seus peus. 

La importància de Xanthos radica en que es poden veure les tradicions de la cultura lícia i la influencia hel·lenística, especialment en l’art funerari. 

Per altra banda les inscripcions en llengua lícia trobades aquí són les és importants que es coneixen. Permeten entendre la historia d’aquest poble i també de la seva llengua. 

A Xanthos s’han trobat tres tipus d’arquitectura funerària. Hi ha tombes tallades ala roca, hi ha sarcòfags sobre un pilar i tombes en la pròpia columna. 

L’art desenvolupat a Xanthos va influir en províncies del voltant, sembla ser que el mausoleu d’Halicarnàs (una de les set meravelles de l’antiguitat) podria estar inspirat en el monument de les Nereides de Xanthos. 

L’amfiteatre que es veu actualment és del segle II d. C. i es pensa que es va construir en el lloc on hi havia hagut el teatre hel·lenístic. Part de la graderia, la de dalt de tot, ha desaparegut ja que es van utilitzar les pedres per construir la paret de l’acròpolis. L’edifici de l’escenari tenia dos pisos i estava decorat amb columnes. 

Prop de l’amfiteatre hi ha una acròpolis del segle IV a. C. Aquí s’hi han trobat les restes d’un temple dedicat a Artemisa i unes altres restes corresponents a habitacions que podrien pertànyer a un palau destruït pels perses. 

Des de diferents punts es veuen tombes (en part reproduccions del que està al museu britànic) sobre columnes de menor o major alçada. 

Una de les tombes és la que es coneix com la de l’harpia, que és del segle V a. C. Consisteix en una columna de és de set metres d’alçada, amb relleus en marbre en la part superior. En aquests relleus apareix una figura femenina alada que es creia que representava una harpia, la figura mitològica grega, mig dona mig ocell. Actualment s’interpreta que aquesta figura representa una sirena que s’endú l’esperit o l’anima del difunt. 

Una altra cosa que destaquen d’aquest relleu es que es fa server la isocefàlia: tots els caps de les figures es troben a la mateixa alçada, sense tenir en compte si estan mes o menys lluny, drets o asseguts. Aquest estil es feia servir en l’art sumeri i mesopotàmic. També es va fer servir a Grècia, en les pintures de les ceràmiques d’abans del segle V a. C.; a partir d’aquest segle la tècnica va anar canviant. També es va fer servir en l’art romà i bizantí. Es veu be en el romànic (jo no m’hi havia fixat, a partir d’ara ho tindré en compte). 

Per tal de que totes les figures tinguin el cap a la mateixa alçada cal representar les figures assegudes més grans que les que estan dretes, i això els hi confereix una major dignitat que a les altres. 

Aquest tipus d’arquitectura funerària en columna és única en les tombes lícies. La majoria de les que hem anat veient el sarcòfag està sobre un pedestal de pedra, relativament baix. 

Hi ha una altra tomba, gairebé tant alta com la de l’harpia, que es pensa que és del segle IV o III a. C. El sarcòfag en pedra sobre una columna. 

Hi ha una altra columna del segle V a. C. coberta amb inscripcions gregues i lícies, 250 línies escrites en les quatre cares de la columna. Aquest escrit ha posat de manifest la dificultat de la llengua lícia, i em sembla que no s’ha pogut interpretar tot. Si no estic confosa forma part d’una altra tomba prop de l’agora romana (segle II o III d. C.). Aquesta àgora es va construït sobre una anterior. 

També hi ha restes de la ciutat en el període bizantí. Es poden veure les restes d’una basílica construïda sobre el que era un temple romà. El terra cobert de mosaics, ara estan tapats per protegir-los. En podem veure en un racó. 

A prop d’aquí hi ha una altra necròpolis, en la que es poden veure algun sarcòfags i també tombes excavades a la muntanya. Tot això fora del recinte de la muralla.

19 de maig 2018

Turquia_12. Lícia. Kas

Kas és una ciutat costanera, que s’estén des del mar fins a dalt de la muntanya. Carrers costeruts, els més antics empedrats, altres asfaltats. És un lloc agradable per passejar, i més turístic que els altres llocs per on hem passat. La part baixa de la ciutat, prop del mar està plena de bars i restaurants. 

També hi ha un parell de carrers plens de botigues. Algunes em sorprenen gratament ja que no són les típiques de records per turistes sinó que tenen coses de qualitat; hi ha joies i bijuteria de dissenys molt bonics, i també algunes botigues de roba tant per la casa com de vestir que tenen coses que m’agraden. 

És un important centre turístic però em diuen que els darrers anys el turisme ha baixat i tota la quantitat d’allotjaments que hi ha no s’omplen. 

Aquesta ciutat va formar part de la lliga Lícia i va ser un port important. Al mig de la ciutat es troba una tomba lícia, d’un rei, segons la inscripció que hi ha, que és del segle IV a. C. En el període romà la ciutat era famosa per la fusta i les esponges. 

Va patir diverses incursions àrabs, un temps va estar annexionat al sultanat de Rum i després va quedar sota el control dels otomans. 

L’any 1923 després de la guerra entre Grècia i Turquia, la població grega va marxar abandonant les seves cases. 

En un extrem de la ciutat a tocar de la costa hi ha el teatre. Es va construir en el segle I a. C. i es va restaurar en el segle II d. C. probablement després del terratrèmol que va afectar a tota aquesta regió. Tenia cabuda per 4000 espectadors. Es pensa que l’escenari era de fusta, però no en queda res. Actualment es fa servir per diversos festivals. 

Vam pujar fins a la part alta de la graderia per contemplar la posta de sol sobre el mar, des d’allà. Impressionant. Es respirava calma i tranquil·litat. Estan allà vaig recordar a totes aquelles persones que per ideologia estaven privades de llibertat; era allà amb aquella sensació de pau, contemplant el mar i la llum del capvespre i m’hagués agradat poder-los-hi transmetre aquella sensació de benestar i les imatges d’espais oberts, el color del mar i el cel en el capvespre.... Un a un vaig recordar aquest homes i dones tancats, i també un record per les persones que estan a l’exili. Han passat dies i segueixen tancats i /o allunyats dels seus. 

Aquí hi ve molta gent a fer submarinisme. Sembla ser que hi ha força diversitat biològica i també restes d’un avió de la segona guerra mundial i d’un vaixell del segle passat. 

En les aigües prop de Kas, prop del cap d’Uluburun, s’hi ha trobat enfonsat un vaixell mercant del segle XV a. C. Es va descobrir l’any 1982. Em sembla que és el més antic que s’ha trobat fins ara. 

Estava construït en fusta de cedre. S’hi ha trobat 20 àncores de pedra grans, de més de 100 kg cadascuna i dues de més petites, d’uns 20 kg. S’assemblen a altres ancores trobades a Ugarit i a Xipre. Portava una sèrie de mercaderies costoses, per això es pensa que podia ser un rei el que hagués encarregat el transport. S’hi ha trobat lingots d’or, de coure i d’estany, vidre blau (de cobalt) joies en or i plata, ceràmiques de Xipre, ivori, armes, ceràmiques…. 

Després de veure la posta de sol al teatre vam tornar cap al centre i vam buscar un lloc per sopar. Encara hi havia animació i gent pels carrers, però quan vam sortir a les 9 del vespre no hi havia ni una ànima. Les botigues havien tancat i ja estava tothom a casa seva. Va ser sorprenent. 

Vam passar tres nits en aquesta ciutat, això ens va permetre veure l’evolució de l’ambient en arribar el cap de setmana. Dissabte ja era una altra cosa. Les terrasses plenes i molt animació fins i tot al vespre.

Turquia 11. Lícia. Uçagiz i illa de Kekova. Simena.

Vam arribar a Uçagiz a la tarda just quan començava a ploure. És un petit poble de pescadors que en aquesta època de l’any estava molt mort. Pels restaurants que hi ha a la vora del port sembla que a l’estiu hi deu haver més afluència de gent. L’hotel on estàvem era molt bàsic. 

Aquí hi havia hagut una població anomenada Teimiussa, de la que no se’n sap massa cosa. No s’han trobat monedes encunyades aquí. Hi ha una necròpolis amb tombes en les que s’han trobat inscripcions lícies que daten del segle IV a. C. i en les que s’indica que els difunts eren de les ciutats de Myra i de Cyaneae. Es pensa que devia ser una població petita i depenent d’aquestes dues ciutats més importants. 

Vam anar cap a la necròpolis però plovia bastant i el camí estava ple de vegetació; no sembla que les visiti gaire gent. Aquella tarda vaig veure les de més avall i de seguida me’n vaig entornar cap a l’hotel. Al matí següent, amb millor temps les vaig poder veure millor. 

Hi ha alguna tomba tallada a la roca, una cambra funerària amb l’entrada com si fos la d’una casa. Aquestes són les més antigues. Després hi ha alguns sarcòfags del període romà, tallats també en pedra. 

Vam sopar en un local no massa lluny de l’hotel, però per arribar fins allà ja arribaves xop. Allà s’estava calent i era acollidor. El menjar molt bo, I com per totes aquestes terres, es pot prendre el vi de la regió que està força bo. En uns llocs millor que en altres, però es deixa beure. 

En aquest recorregut per Lícia i Pamfília no tenia la sensació d’estar a Turquia, era un altre mon, estava més en el passat, el mon romà i grec. 

Va estar plovent tota la nit i al matí el cel estava net de núvols i feia bon dia, un tant ventós i fred. Vaig poder donar una volta pel poble, que és molt petit i tranquil; cases petites, un supermercat, una mesquita, els restaurants tancats... 

És agradable passejar per aquí. Hi ha coses curioses, com una casa que fa servir una rentadora vella com a jardinera. 

Cap a mig matí vam agafar una embarcació per anar a la illa que hi ha just al davant, la illa de Kekova,on hi havia l’antiga població de Simena. 

Kekova en turc vol dir “la plana de la farigola”. La badia de Gokkaya, on es troba Uçagiz i l'illa de Kekova, és zona protegida des de l’any 1990,i és que hi ha dos assentaments antics, Teimiussa (Uçagiz) i Simena. 

El trajecte fins a l'illa és curt. La ciutat antiga de Simena es troba en aquesta illa. Aquí es fusiona la historia antiga, la medieval i la moderna. 

Els cavallers de Rodes es van instal·lar en aquesta illa on hi havia un petit poble de pescadors. Van construir el castell a la part alta de la illa, sobre les restes d’una població Lícia. El castell i cases de la ciutat medieval es conserven encara. 


L’ordre de cavalleria de Sant Joan de l’hospital de Jerusalem o dels hospitalers. es va fundar en el 1048. L’any 1310 van conquerir l’illa de Rodes i es van anomenar els Cavallers de Rodes. Va ser una institució que tenia força riquesa. 

El teatre que hi ha a l’interior de la ciutadella és el teatre romà més petit de tota la costa Lícia. Hi cabien unes 300 persones. Realment és molt petit. 

Sortint del castell hi ha la necròpolis lícia. Està molt ben situada, sobre el turó i amb vistes a la badia. La vista tant des del castell com des d’aquí és molt agradable. De baixada es passa per carrerons estrets i cases en pedra. La gent de per aquí està en forma, per pujar i baixar cada dia per aquest pendents. Són gent amable i molt expressiva, encara que tan sols ens comuniquem per gestos. 

Una de les vistes més espectaculars és la d’un sarcòfag típic lici, que sobresurt de l’aigua. I és que la ciutat de Simena està mig submergida. En el segle II d. C. hi va haver un terratrèmol que va fer cedir el terreny i la zona residencial de la ciutat va quedar sota l’aigua. 

En dies en que el mar està tranquil, es pot veure a través de l’aigua les restes de les cases. He vist fotografies espectaculars: columnes, escales, restes de cases.... Nosaltres no vam tenir sort; estava molt mogut i no es veia res, tot i que l’aigua està molt neta. 

He llegit que la ciutat tenia uns banys i que queden les restes, on les que hi ha una inscripció en la que s’indica que era un regal que feia la població de diferents ciutats de la confederació Lícia a l’emperador Tito. 

Amb la barca, vorejant la costa s’arriba a una altra zona de la ciutat, en la que queda també alguna paret en peu. 

El paisatge és molt bonic i et fas una idea de que devia ser genial viure en aquell indret. En aquest barri residencial hi ha una platja, força protegida del vent.... 

Acabat el recorregut aquàtic per la badia vam tornar a Uçagiz i vam dirigir-nos en cotxe cap a Kas.

06 de maig 2018

Turquia_10. Lícia. Mira (Myra)

L’antiga ciutat Lícia de Mira o Myra, es trobava en una plana al·luvial molt fértil a la riba del riu Myros i propera a la costa del mar egeu. Moltes de les restes arqueològiques estan cobertes per sediments ja que es troba en una plana al·luvial que actualment es verda i fèrtil, plena de camps de tomàquets. Antigament es pensa que també estava cultivada i que segurament era un cultiu extens dedicat a el comerç d’exportació i cap a l’interior del territori Lici. 

No se sap quan es va fundar la ciutat. Abans dels segle I a. C. no hi ha cap referencia escrita sobre aquest lloc. Va ser en aquest segle quan s’anomena que forma part de les sis ciutat més importants que formaven part de la lliga Lícia. Ara be s’han trobat restes d’una muralla defensiva del segle V a. C. que indiquen que ja era un nucli urbà en aquell temps. 

L’origen del seu nom és desconegut, però s’associa a la paraula grega, mirra. En l’època de la lliga lícia devia tenir una altre nom. El curiós es que no se sap que hagués tingut producció de mirra. 

Artemisa Eleuteria era la divinitat protectora de la ciutat tot i que també es rendia culte a Zeus. Atenea i Tique. La ciutat tenia un temple dedicat a Artemisa que diuen que era la construcció lícia més impressionant, amb jardins, columnates i un altar dedicat a la deessa. No en queda res, sembla que per culpa de Sant Nicolau, que quan era el bisbe d ela ciutat en el seu zel per erradicar el paganisme va fer destruir tots els temples pagans. 

L’emperador de roma i la seva esposa Agripina van visitar la ciutat l’any 18 d. C. i es van erigir estàtues d’ells en el seu honor, en el port de la ciutat que es troba a 5 Km, el port d’andriace. 


Sant Pau va passar per aquí, aproximadament l’any 60 d. C. de camí cap a Roma, després d’haver estat empresonat a Jerusalem acusat d’haver incitat a la revolta. 

Andriace era un port important sobretot pels vaixells egipcis que passaven per la zona. El gra que utilitzaven els romans provenia d’Egipte. Venia d’Alexandria en vaixell i després es distribuïa en vaixells més petits per Lícia i l’imperi romà. En aquell temps, en els vaixells que transportaven gra cap a Roma també hi anaven passatgers. Era un d’aquests vaixells el que va agafar Sant Pau en el seu viatge. 

Com en les altres ciutats que hem visitat, l’emperador Adrià també va visitar Mira l’any 131 d. C. i va fer construir un gran graner al port d’Andriace amb set sales decorades amb representacions d’ell i la seva dona que el va acompanyar en el viatge. 

L’any 542 d. C. Anatòlia va patir terribles plagues i a la ciutat de Mira un terç de la població va morir. 

En l’època bizantina, l’emperador Teodosi II va convertir Mira en la capital de Lícia, categoria que va preservar fins que l’any 808 d. C. va patir el setge de les tropes del califa Harun ar-Rashid i va acabar sent ocupada. 

La decadència i abandonament de la ciutat va començar en el segle XI, propiciat pels atacs pirates, inundacions i terratrèmols. La població va desplaçar-se a altres llocs més protegits. 

Les dues atraccions principals són l’amfiteatre (o teatre) greco-romà que és el mes gran dels que es troben a Lícia i les tombes excavades a la roca. La resta de la ciutat no s’ha excavat i està coberta de sediments. 

Prop del teatre es troben blocs de pedra amb mascares, representant diferents emocions i expressions. Hi ha restes de construccions, pedres amb gravats i relleus molt elaborats. 

Em van fer gràcia els seients de les autoritats, una mena de sofàs de pedra, amb els braços tallats en formes animals. 

El terratrèmol de l’any 141 d. C. també va afectar a aquesta ciutat, com ja havíem vist en altres. El teatre va quedar molt malmès i es va reconstruir. 

Tota la plana està coberta de plàstics, dels hivernacles; tant en el passat com ara s’aprofita la riquesa del terreny per dedicar-la al cultiu. 

El teatre està al peu de la muntanya i per sobre, en la roca, es poden veure les tombes excavades i tallades en la mateixa muntanya. 

Tenen una entrada com si fos la porta d’entrada d’un temple. Impressiona veure tota la roca foradada. La majoria d’aquestes tombes son del segle IV a. C. Diuen que a l’interior hi ha relleus en que es representa la vida del difunt. Actualment no hi deixen accedir. 

Son tombes de l’època Lícia. Una de les més conegudes és la dels lleons, o la tomba pintada; aquest nom l’hi ve de que quan l’explorador Fellows la va veure en el seu viatge l’any 1840 encara preservava els colors ben vius dels frescos, vermell, blau i groc.

Turquia_9. Lícia. Església de Sant Nicolau de Mira (Demre).

Vam tornar cap a la costa per aturar-nos a la ciutat moderna de Demre on vam dinar i després vam visitar l’església de Sant Nicolau. 

Nicolau de Mira es pensa que va néixer a Patara, una població de la regió d’Anatòlia cap a l’any 270. La seva era una família cristiana benestant però va quedar orfe de ben petit. Va dedicar la riquesa que havia heretat a ajudar als pobres. De jove va deixar el seu poble per anar a Mira, prop de la ciutat actual de Demre on es va fer sacerdot i més tard va ser nomenat bisbe. 

Va ser perseguit i empresonat per Dioclecià en el 305 i alliberat vuit anys més tard per Constantí I. Va morir l’any 343 d. C. a Mira i va ser enterrat a la catedral. En la seva tomba s’hi va formar un líquid que és una relíquia del sant, i a la que se l’hi atribuïen poders sobrenaturals o miracles, i és el que va fer créixer el culte i veneració a sant Nicolau. Va morir el dia 6 de desembre i per això aquesta és la data de la celebració d’aquest sant, data que en el calendari Julià correspon al 19 de desembre. Més tard les seves restes es van traslladar a Itàlia. 

Sempre va vetllar pels interessos de la població, i és venerat tant per catòlics com per ortodoxes. Se l’hi atribueixen diversos miracles. 

A l’edat mitja era un dels tres patrons dels mariners i navegants. 


Buscant informació d’aquest sant descobreixo que havia tingut una capella a la platja de Barcelona. N’hi ha (o n’hi havia hagut) d’altres a diferents ports de Catalunya. A més a Barcelona prop de les drassanes es va construir un hospital dedicat a aquest sant, on hi anaven els que arribaven de fora. 

Hi ha moltes llegendes al voltant de la seva bondat i de la seva vida. També hi ha al menys tres histories que expliquen com algú molt pobre, en un moment clau de la seva vida, es troben de cop amb una bossa d’or que els hi resol el problema. Diuen que aquestes bosses havien entrat per una finestra oberta i havien caigut sobre uns mitjons o unes sabates. I d’aquí va sorgir la tradicio de sant Nicolau. 

Una de les histories més antigues en les que es parla de la seva protecció als nens va ocórrer després de la seva mort. A Mira estaven celebrant una festa quan van ser atacats per una banda de pirates cretenses. Van robar tresors de l’església de Sant Nicolau i quan estaven ja sortint del poble van agafar un dels nois del poble per convertir-lo en esclau de l’emir. El noi tenia que atendre a l’emir i els seus convidats, i com que no entenia la seva llengua no representava cap perill pel governant estar parlant davant d’ell. Va treballar durant un any fent de criat, servint les begudes en copes d’or. 

Pels pares del noi que tan sols tenien aquest fill l’any va passar molt lentament. Quan s’apropava la celebració de Sant Nicolau la mare va decidir que no volia participar en la festa ja que per ells era un dia de tristesa. La van convèncer de que venerés al sant a casa seva i l’hi pregués pel seu fill. 

Mentre la dona pregava el noi que estava servint a l’emir es va trobar transportat fora del palau i molt espantat es va trobar davant seu a sant Nicolau que el va portar de tornada a casa seva a Mira. Com que en el moment en que el sant el va rescatar estava servint vi a l’emir encara duia la copa d’or a les mans quan va aparèixer a casa seva. 

Hi ha moltes altres histories que justifiquen que se’l consideri el patró dels nens i els joves. 

Com ja he dit se’l considerava el patró dels mariners perquè hi ha diverses histories també en les que se’l relaciona amb el mar. Quan era jove va fer un pelegrinatge a terra santa i quan tornava per mar van trobar-se amb una gran tempesta. La tripulació estava molt espantada i no aconseguien controlar l’embarcació. Entre tant, Nicolas estava pregant i de cop les onades i el vendaval es van aturar i el mar va recuperar la calma. 











La tomba de sant Nicolas a Mira es va convertir en un centre de pelegrinatge. Però les guerres i les revoltes i atacs que hi havia a la regió dificultaven sovint als cristians arribar fins aquí. És per això que van decidir que es calia que la tomba del sant estes en algun lloc més accessible, tant per motius religiosos com comercials i es va traslladar a Itàlia, a Bari. 

El trasllat es va fer l’any 1087 i es va construir una església amb una cripta en la que es van dipositar les seves restes. En una altra web trobo que van robar els ossos, o sigui que no sembla que s’hagués arribat a cap acord amb la població local. 


La basílica on va estar enterrat els primers segles estava a les afores de la ciutat de Mira, que ara és la ciutat de Demre. La basílica tenia tres naus i un absis. Va ser reconstruïda en el segle VI per l’emperador Justinià i després altre cop en els segles VIII i IX. La darrera reconstrucció es va fer a començaments del segle XX pagada pel tsar Nicolas II. 

De fora no hi ha forma de veure com era l’església ja que està coberta amb un sostre suportat en barres metàl·liques... vaja que antiestètic total. Ara be, l’interior és impressionant per les pintures. Com a estructura està bastant feta malbé, però els frescos i els mosaics del terra valen molt la pena.