Turquia_10. Lícia. Mira (Myra)

L’antiga ciutat Lícia de Mira o Myra, es trobava en una plana al·luvial molt fértil a la riba del riu Myros i propera a la costa del mar egeu. Moltes de les restes arqueològiques estan cobertes per sediments ja que es troba en una plana al·luvial que actualment es verda i fèrtil, plena de camps de tomàquets. Antigament es pensa que també estava cultivada i que segurament era un cultiu extens dedicat a el comerç d’exportació i cap a l’interior del territori Lici. 

No se sap quan es va fundar la ciutat. Abans dels segle I a. C. no hi ha cap referencia escrita sobre aquest lloc. Va ser en aquest segle quan s’anomena que forma part de les sis ciutat més importants que formaven part de la lliga Lícia. Ara be s’han trobat restes d’una muralla defensiva del segle V a. C. que indiquen que ja era un nucli urbà en aquell temps. 

L’origen del seu nom és desconegut, però s’associa a la paraula grega, mirra. En l’època de la lliga lícia devia tenir una altre nom. El curiós es que no se sap que hagués tingut producció de mirra. 

Artemisa Eleuteria era la divinitat protectora de la ciutat tot i que també es rendia culte a Zeus. Atenea i Tique. La ciutat tenia un temple dedicat a Artemisa que diuen que era la construcció lícia més impressionant, amb jardins, columnates i un altar dedicat a la deessa. No en queda res, sembla que per culpa de Sant Nicolau, que quan era el bisbe d ela ciutat en el seu zel per erradicar el paganisme va fer destruir tots els temples pagans. 

L’emperador de roma i la seva esposa Agripina van visitar la ciutat l’any 18 d. C. i es van erigir estàtues d’ells en el seu honor, en el port de la ciutat que es troba a 5 Km, el port d’andriace. 

Sant Pau va passar per aquí, aproximadament l’any 60 d. C. de camí cap a Roma, després d’haver estat empresonat a Jerusalem acusat d’haver incitat a la revolta. 

Andriace era un port important sobretot pels vaixells egipcis que passaven per la zona. El gra que utilitzaven els romans provenia d’Egipte. Venia d’Alexandria en vaixell i després es distribuïa en vaixells més petits per Lícia i l’imperi romà. En aquell temps, en els vaixells que transportaven gra cap a Roma també hi anaven passatgers. Era un d’aquests vaixells el que va agafar Sant Pau en el seu viatge. 

Com en les altres ciutats que hem visitat, l’emperador Adrià també va visitar Mira l’any 131 d. C. i va fer construir un gran graner al port d’Andriace amb set sales decorades amb representacions d’ell i la seva dona que el va acompanyar en el viatge. 

L’any 542 d. C. Anatòlia va patir terribles plagues i a la ciutat de Mira un terç de la població va morir. 

En l’època bizantina, l’emperador Teodosi II va convertir Mira en la capital de Lícia, categoria que va preservar fins que l’any 808 d. C. va patir el setge de les tropes del califa Harun ar-Rashid i va acabar sent ocupada. 

La decadència i abandonament de la ciutat va començar en el segle XI, propiciat pels atacs pirates, inundacions i terratrèmols. La població va desplaçar-se a altres llocs més protegits. 

Les dues atraccions principals són l’amfiteatre (o teatre) greco-romà que és el mes gran dels que es troben a Lícia i les tombes excavades a la roca. La resta de la ciutat no s’ha excavat i està coberta de sediments. 

Prop del teatre es troben blocs de pedra amb mascares, representant diferents emocions i expressions. Hi ha restes de construccions, pedres amb gravats i relleus molt elaborats. 

Em van fer gràcia els seients de les autoritats, una mena de sofàs de pedra, amb els braços tallats en formes animals. 

El terratrèmol de l’any 141 d. C. també va afectar a aquesta ciutat, com ja havíem vist en altres. El teatre va quedar molt malmès i es va reconstruir. 

Tota la plana està coberta de plàstics, dels hivernacles; tant en el passat com ara s’aprofita la riquesa del terreny per dedicar-la al cultiu. 

El teatre està al peu de la muntanya i per sobre, en la roca, es poden veure les tombes excavades i tallades en la mateixa muntanya. 

Tenen una entrada com si fos la porta d’entrada d’un temple. Impressiona veure tota la roca foradada. La majoria d’aquestes tombes son del segle IV a. C. Diuen que a l’interior hi ha relleus en que es representa la vida del difunt. Actualment no hi deixen accedir. 

Son tombes de l’època Lícia. Una de les més conegudes és la dels lleons, o la tomba pintada; aquest nom l’hi ve de que quan l’explorador Fellows la va veure en el seu viatge l’any 1840 encara preservava els colors ben vius dels frescos, vermell, blau i groc.

Turquia_9. Lícia. Església de Sant Nicolau de Mira (Demre).

Vam tornar cap a la costa per aturar-nos a la ciutat moderna de Demre on vam dinar i després vam visitar l’església de Sant Nicolau. 

Nicolau de Mira es pensa que va néixer a Patara, una població de la regió d’Anatòlia cap a l’any 270. La seva era una família cristiana benestant però va quedar orfe de ben petit. Va dedicar la riquesa que havia heretat a ajudar als pobres. De jove va deixar el seu poble per anar a Mira, prop de la ciutat actual de Demre on es va fer sacerdot i més tard va ser nomenat bisbe. 

Va ser perseguit i empresonat per Dioclecià en el 305 i alliberat vuit anys més tard per Constantí I. Va morir l’any 343 d. C. a Mira i va ser enterrat a la catedral. En la seva tomba s’hi va formar un líquid que és una relíquia del sant, i a la que se l’hi atribuïen poders sobrenaturals o miracles, i és el que va fer créixer el culte i veneració a sant Nicolau. Va morir el dia 6 de desembre i per això aquesta és la data de la celebració d’aquest sant, data que en el calendari Julià correspon al 19 de desembre. Més tard les seves restes es van traslladar a Itàlia. 

Sempre va vetllar pels interessos de la població, i és venerat tant per catòlics com per ortodoxes. Se l’hi atribueixen diversos miracles. 

A l’edat mitja era un dels tres patrons dels mariners i navegants. 

Buscant informació d’aquest sant descobreixo que havia tingut una capella a la platja de Barcelona. N’hi ha (o n’hi havia hagut) d’altres a diferents ports de Catalunya. A més a Barcelona prop de les drassanes es va construir un hospital dedicat a aquest sant, on hi anaven els que arribaven de fora. 

Hi ha moltes llegendes al voltant de la seva bondat i de la seva vida. També hi ha al menys tres histories que expliquen com algú molt pobre, en un moment clau de la seva vida, es troben de cop amb una bossa d’or que els hi resol el problema. Diuen que aquestes bosses havien entrat per una finestra oberta i havien caigut sobre uns mitjons o unes sabates. I d’aquí va sorgir la tradicio de sant Nicolau. 

Una de les histories més antigues en les que es parla de la seva protecció als nens va ocórrer després de la seva mort. A Mira estaven celebrant una festa quan van ser atacats per una banda de pirates cretenses. Van robar tresors de l’església de Sant Nicolau i quan estaven ja sortint del poble van agafar un dels nois del poble per convertir-lo en esclau de l’emir. El noi tenia que atendre a l’emir i els seus convidats, i com que no entenia la seva llengua no representava cap perill pel governant estar parlant davant d’ell. Va treballar durant un any fent de criat, servint les begudes en copes d’or. 

Pels pares del noi que tan sols tenien aquest fill l’any va passar molt lentament. Quan s’apropava la celebració de Sant Nicolau la mare va decidir que no volia participar en la festa ja que per ells era un dia de tristesa. La van convèncer de que venerés al sant a casa seva i l’hi pregués pel seu fill. 

Mentre la dona pregava el noi que estava servint a l’emir es va trobar transportat fora del palau i molt espantat es va trobar davant seu a sant Nicolau que el va portar de tornada a casa seva a Mira. Com que en el moment en que el sant el va rescatar estava servint vi a l’emir encara duia la copa d’or a les mans quan va aparèixer a casa seva. 

Hi ha moltes altres histories que justifiquen que se’l consideri el patró dels nens i els joves. 

Com ja he dit se’l considerava el patró dels mariners perquè hi ha diverses histories també en les que se’l relaciona amb el mar. Quan era jove va fer un pelegrinatge a terra santa i quan tornava per mar van trobar-se amb una gran tempesta. La tripulació estava molt espantada i no aconseguien controlar l’embarcació. Entre tant, Nicolas estava pregant i de cop les onades i el vendaval es van aturar i el mar va recuperar la calma. 

La tomba de sant Nicolas a Mira es va convertir en un centre de pelegrinatge. Però les guerres i les revoltes i atacs que hi havia a la regió dificultaven sovint als cristians arribar fins aquí. És per això que van decidir que es calia que la tomba del sant estes en algun lloc més accessible, tant per motius religiosos com comercials i es va traslladar a Itàlia, a Bari. 

El trasllat es va fer l’any 1087 i es va construir una església amb una cripta en la que es van dipositar les seves restes. En una altra web trobo que van robar els ossos, o sigui que no sembla que s’hagués arribat a cap acord amb la població local. 

La basílica on va estar enterrat els primers segles estava a les afores de la ciutat de Mira, que ara és la ciutat de Demre. La basílica tenia tres naus i un absis. Va ser reconstruïda en el segle VI per l’emperador Justinià i després altre cop en els segles VIII i IX. La darrera reconstrucció es va fer a començaments del segle XX pagada pel tsar Nicolas II. 

De fora no hi ha forma de veure com era l’església ja que està coberta amb un sostre suportat en barres metàl·liques... vaja que antiestètic total. Ara be, l’interior és impressionant per les pintures. Com a estructura està bastant feta malbé, però els frescos i els mosaics del terra valen molt la pena.

Turquia_8. Lícia. Arykanda.

Ens dirigim cap a l’interior per arribar al recinte arqueològic d’Arykanda, que es troba en una zona muntanyosa. 

Aquesta antiga ciutat lícia està distribuïda en 5 terrasses esglaonades en el vessant d’una muntanya d’uns mil metres d’alçada. És un indret molt tranquil i no hi havia ni un sol turista. 

El nom de la ciutat sembla que té el seu origen en l’Anatòlia de l’edat del bronze; és per això que es considera que és una de les ciutats lícies més antiga. Les restes que es veuen corresponen a la ciutat que hi havia entre el segle VI a. C. i el III d. C. 

A l’igual que les altres ciutats que hi ha en aquesta zona va estar sota control persa en el segle V a. C. i l’any 333 a. C. Alexandre Magne la va conquerir. L’àgora em sembla que es va construir en aquesta època. Al centre de la plaça hi havia un temple dedicat a la deessa Tique; el seu nom en grec vol dir bona sort. En l’època romana se la coneixia com la deessa de la fortuna. Era la protectora de la ciutat i duia una corona que representava una muralla. 

Segons els objectes trobats s’ha vist que en aquesta ciutat es va rendir culte a diverses divinitats del panteó grec. 

La ciutat tenia dos necròpolis; hi ha les restes de diversos monuments funeraris, temples-tomba i també algunes tombes excavades a la roca. 

El teatre i l’estadi és el que està més ben conservat, i es troben a les terrasses més altes, amb el que la vista és impressionant. 

El teatre es va construir en el segle I a. C. i té 20 files dividides en 7 seccions. Al final de cada secció hi ha uns forats que és on es col·locaven els pals que subjectaven el tendal que protegia al públic del sol. 

L’estadi queda una mica per sobre del teatre i es va construir uns anys abans, en el període hel·lenístic. Recorda una pista d’atletisme, molt allargada i estreta ( 106 metres de llarg per 17 metres d’amplada). Només hi havia seients en un cantó, amb el que es tenia vista sobre la pista i al fons les muntanyes. 

Hi havia també un odèon construït en el segle II d. C.; sempre m’ha intrigat la diferencia entre odèon i teatre. Així que tiro ma de la wikipedia i m’entero de que és més petit que el teatre i que estava cobert, ja que es feia servir per audicions musicals, de forma que tingui una millor sonoritat. 

L’odèon que hi havia aquí diuen que presentava una decoració esplèndida, i que parets i seients estaven recoberts de marbre de colors. Aquí es va trobar una figura de l’emperador Adrià, que era esta al museu d’Antalya. 

La ciutat tenia set cases de banys de diferents mides. Hi ha les restes d’alguna d’elles. Prop d’una d’elles hi havia una font des d’on es canalitzava l’aigua cap a un parell de cisternes, que era la reserva de la ciutat. 

Hi ah construccions de diferents èpoques. Unes de l’època de l’emperador Claudi, cap al 43 d. C.; més tard, en l’època de Trajà, cap a l’any 100 es va construir un temple dedicat al culte imperial. 

L’any 141 hi va haver un terratrèmol i es van renovar algunes construccions. 

El cristianisme va arribar aquí en el segle III; dos segles més tard el temple dedicat als emperadors es va convertir en basílica i després va ser el palau del bisbe. Es conserven alguns mosaics i restes de pintura en alguna paret. 

Arykanda va estar en funcionament fins al segle VI d. C. quan la gent va començar a marxar cap a altres poblacions veïnes. 

La visita d’aquesta ciutat val molt la pena. Moltes de les restes que es veuen no recordo el que eren, però no importa massa. És l’entorn, la tranquil·litat, la bellesa del lloc. Hi ha una sèrie d’habitacions amb mosaics força ben conservats, i a mida que vas pujant guanyes en vistes i vas trobant restes d’edificis en pedra, alguns amb relleus i gravats, i em resulta una mica més fàcil que en altres llocs imaginar-la en plena activitat. 

Des de dalt de tot, on hi ha l’estadi, la vista del teatre és genial. Més amunt, si no recordo malament hi havia més tombes, però ja no hi vaig pujar. 

Al peu de la muntanya és on es troba la font d’aigua que abastia a la ciutat i que es considera que té propietats beneficioses per la salut. La gent ve aquí amb garrafes per endur-se’n aigua i això ha fet que s’hi instal·lin paradetes i botiguetes on venen productes locals, com tamarinde, olives, oli... 

Jo vaig aprofitar a comprar una crema hidratant d’oli d’oliva que em va anar molt be, ja que m’havia cremat una mica amb el sol. En contra del que podria semblar no era excessivament greixosa. Em va sorprendre que sense regatejar ni res em rebaixessin el preu. Com que no hi havia turisme baixen els preus per tenir algun guany.

Turquia_7. Lícia. Cirali. Olimp (Olympos).

A la tarda vam anar a visitar el parc nacional Olympos. És una altra de les atraccions de Cirali. S’hi arriba seguint la platja des del mateix poble de Cirali. És una platja de pedres, i en un punt s’ha de creuar un petit rierol, pel que convé anar amb sandàlies, tot i que a mi les pedres em resulten empipadores per caminar. 

L’antiga ciutat d‘Olimp es troba en una vall al peu del mont Olimp, i s’estén a banda i banda del riu, fins a la seva desembocadura. 

No se sap exactament quan es va fundar aquesta ciutat. S’han trobat algunes inscripcions del segle IV a. C. el que situa la seva aparició a finals del període hel·lenístic. Es pensa que el nom se li va donar per la muntanya que té al darrera, el mont Olimp. En el mon clàssic hi havia més de 20 muntanyes amb aquest nom. 

Va ser una antiga ciutat Lícia. S’han trobat monedes que daten del segle II a. C.. Se sap que va pertànyer a la Lliga Lícia, però no es coneix quan s’hi va incorporar, tot i que des de finals del segle II a. C. encunyava monedes de la Lliga. Era una de les sis ciutats mes grans de la Lliga, cadascuna d’elles tenia 3 vots. Aquesta lliga consistia en una confederació de ciutats-estat. 

Al voltant del 100 a. C. va començar a encunyar les seves pròpies monedes, no de la lliga. Mes o menys en aquesta època va patir l’ocupació pirata, es pensa que la població potser van establir una certa col·laboració amb ells. 

Va ser en aquesta època quan va abandonar, o la van fer fora, de la lliga. Era el mateix grup de pirates que van ocupar Phaselis. L’any 78 a. C. els romans van capturar la ciutat, expulsant als pirates. 

L’emperador Adrià va visitar Olimp l’any 131 d. C. i en honor seu durant un temps se la va conèixer amb el nom d’adrianòpolis. No hi ha cap referencia escrita que indiqui que va abans del segle II d. C. hagués sigut un port important. 

Va ser una diòcesis cristiana; el bisbe més antic del que es te constància va ser Sant Metodi d’Olimp que va morir martiritzat l’any 311. Hi va haver bisbat fins a mitjans del segle VI. 

A l’edat mitja van patir el control de venecians, genovesos, de dirigents de Rodes, i es van construir dues fortaleses a la costa; m’imagino que a les dues ribes del riu, a l’entrada de la ciutat. En el segle XV Olimp va quedar abandonada i la vegetació i la humitat han cobert parcialment el que era la ciutat. 

La visita d’Olimp em va impressionar per l’entorn: el mar de fons, el riu i la vegetació frondosa. 

Just a l’entrada es troben dos sarcòfags, un d’ells és del capità de vaixell Eudemos. Se sap per alguna inscripció i perquè hi ha gravada una barca, i hi ha també el cap de la deessa Afrodita que es la protectora dels mariners. Eudemos era un personatge força conegut en la regió, 

Continuant per la riba del riu es veuen altres tombes. En una sala hi havia tres sarcòfags del segles II o III d. C. , un d’ells està actualment en el museu d’Antalya. 

Més enllà, seguint per la necròpolis es troba una altra tomba familiar, amb una planta gravada que simbolitza el cicle de la vida. 

Es veuen restes d’edificis, alguna església romana i una casa que se la coneix com la dels mosaics. Va ser construïda a finals del segle V d. C. i el terra estava cobert de mosaics; quan hi vam ser nosaltres estava tancat i no es podien veure els mosaics. 

Hi ha també la basílica o palau episcopal, del segle V d. C. que segons el plànol que hi ha era un gran complex, amb l’església, però també altres sales, com un menjador o saló, un baptisteri, passadissos amb columnes... 

Hi ha dos espais en la necròpolis, la sud i la nord. La del nord, a la que s’arriba després del palau episcopal es va utilitzar entre el segle I i III d. C. 

Posteriorment, en l’època cristiana es pensa que es devien reutilitzar les tombes. I el disseny actual de l’avinguda de la necròpolis nord data del segle V d. C., quan la ciutat és cristiana. És un passeig amb cambres mortuòries a banda i banda, que corresponien a diferents famílies benestants de l’època. 

Acabada la visita d’Olimp vam tornar, altre cop per la platja pedregosa cap a Cirali. Vam sopar en un dels molts restaurants que hi ha prop d ela platja.