11 de novembre 2018

Colòmbia_14. Salento. Jardí botànic de Calarcá.

Salento és una població molt agradable i cuidada, però també molt turística. Com ja vaig comentar, és el punt de sortida per visitar la vall de Cocora. 

Segons consta a les cròniques Simón Bolívar va passar per aquestes terres l’any 1830, però no va ser fins al 1842 que es va fundar una població a la vall de Boquía. Aquesta ubicació presentava problemes ja que s’inundava tot sovint per les crescudes del riu quíndio. Així que la població va decidir canviar de lloc. 

Aquí s’hi havia construït una presó on hi tancaven els presos provinents de diferents zones del país. 

En el 1865 és quan es va traslladar el poble cap a un lloc anomenat Barcinales. Aquest era el nom d’un arbre de la regió. És el que ara forma part de la plaça i el centre de la ciutat. Amb el nou emplaçament canvien també el nom i es converteix en Villa nueva de Salento. Van escollir el nom de Salento en record de la ciutat homònima cretenca, que era molt pròspera. 

L’església que es va construir inicialment va haver-se de reconstruir diversos cops degut als terratrèmols. També les cases s’han hagut d’anar refent. La ciutat també va quedar molt afectada pel terratrèmol del 1999. 

És una vil·la de casetes baixes, amb les façanes pintades de blancs o color pastel i marcs de finestres i portes també en color. Plantes i flors adornen els balcons. És molt agradable per passejar tot i l’excés de turisme. Hi ha un carrer que està tot dedicat al turisme: restaurants, cases d’hostes, botigues d’artesania... pel meu gust una mica excessiu. 

Recorda bastant Calarcà, però aquesta més cara al turisme. 

Al fons del carrer turístic hi ha una escalinata, que és un viacrucis, que porta fins al mirador de la creu. S’han de pujar uns 250 graons que tenen acabats de rajola decorada. Fa bonic. I per pujar cal prendre-s’ho amb calma, però vallapena l’esforç. 

Des de dalt la vista és molt bonica. Es veuen les muntanyes del voltant molt verdes, la vall de cocora, però jo esperava veure muntanyes nevades... i res de res. També es té una bona vista sobre el poble. 

El que em va sorprendre una mica és el que anomenen el mirador. L’escalinata està molt cuidada, i a dalt trobes algun venedor d’artesania i potser de refrescos, no ho recordo. Però és un espai que no està massa cuidat; em sembla que no hi havia ni tan sols un banc. 

Vam sopar en un restaurant d’una noia que havia viscut molts anys a Catalunya. Ens comentava que l’hi va costar tornar-se a adaptar a la vida del seu país. Hi ha molta gent que va fugir en aquells anys difícils i que ara, poc a poc hi van tornant. 

A la part alta del poble hi ha un camí que et permet tenir diferents vistes sobre Salento i les muntanyes del voltant. Hi ha algunes finques força grans, 

Després encara una última volta per la plaça i el centre abans de marxar cap a Calarcá. Hi havia paradetes d’artesania i estaven muntant taules de bars i restaurants ambulants. 

Vam dinar prop de Calarcá i després vam anar al jardí botànic i al papallonari. 

El jardí botànic es va crear en el 1979 amb tres objectius ben definits: conservació ecològica, investigació científica i educació mediambiental. 

Mentre esperàvem a la guia que ens havien assignat per la visita vam poder veure els primers colibrís o picaflors. Són uns ocells petits de dos colors, blau i verd, molt vistosos. 

S’alimenten preferentment del nèctar que extreuen de les flors. Això contribueix a la pol·linització. Hi ha molta varietat de colibrís i tenen el bec adaptat a la planta que pol·linitzen. 

Com que el nèctar és ric en sucres els hi aporta molta energia, que és la que necessiten pel seu tipus de vol amb un gran moviment d’ales. Se senten especialment atrets per les flors de color vermell o taronja. 

Es fa un recorregut pel bosc, per conèixer les diferents plantes que es van trobant; hi ha moltes palmeres, diuen que es poden veure totes les especies diferents que hi ha al país. 

Hi ha uns miradors des d’on es poden observar les aus que s’apropen als abeuradors però no vam tenir sort. 

El papallonari és interessant, tot i que com que ja era una mica tard, les papallones estaven força passives. La que em va agradar més és una que amb les ales tancades la veus de color torrat, molt poc atractiva, però quan les desplega tenen un colors blau elèctric. És molt bonica. També vaig poder constatar, un cop més lo difícil que és fotografiar espècies voladores, com ocells o papallones, ja que mai paren quietes. I comparat amb els ocells són encara més difícils de fotografiar, o almenys és el que em sembla a mi. 

Des de Calarcá vam anar cap a Pereira on teníem que agafar el vol cap a la costa, a Cartagena. Pel camí van continuar explicant-nos coses sobre els país. 

Ens explicaven que les FARC van tenir quatre etapes. En el primer període el que volien era ajudar a la gent; alguns havien estat a Cuba, tenien una filosofia comunista i també tenien algun suport de la unió soviètica. Van obrir escoles i hospitals en llocs on el govern no havia fet res per la població. 

La cosa es va complicar quan va caure la unió soviètica, ja que es van quedar sense recursos. Llavors van començar amb els segrestos exprés. A les carreteres controlaven la gent que duia bons cotxes i els que segrestaven per demanar un rescat. 

Ara be, els rics es van adonar de la seva tàctica i van deixar de circular amb cotxes luxosos. Agafaven el transport públic per passar desapercebuts. Amb el que va començar l’etapa de la “pesca”. Aturaven un autobús, seleccionaven aleatòriament deu passatgers, els retenien i als altres els deixaven marxar. Entre els deu que s’havien quedat sempre n’hi havia alguns que podia pagar el rescat que demanaven. Els que no pagaven se'ls quedaven com a ma d’obra. 

Una altra forma de fer diners que tenien era fer pagar un tribut a la gent del territori que havien ocupat. No podien negar-se si no volien patir les represàlies. Alguns ho abandonaven tot i fugien per sentir-se lliures de l’extorsió. El problema era que tenien que abandonar tot el que tenien i començar des de zero en qualsevol racó lluny del domini de les farc. Si era gent gran, molts cops no s’adaptaven al canvi. 

Si no fugies i et negaves a pagar, segrestaven a la teva família. Ens expliquen d’un cas en que van segrestar l’home i dos fills. Van demanar el rescat. La família va trigar uns mesos a tenir la quantitat demanada. Van entregar els diners, però no van alliberar als hostatges. Van anar donant llargues. Mesos més tard van trobar els cossos i l’autòpsia va determinar que els havien matat poc després del segrest, molt abans de que paguessin. 

La gent tenia que pagar el tribut a les guerrilles, però llavors els militars els consideraven que col·laboraven amb la guerrilla. O sigui que fessin el que fessin sempre hi sortien perdent. 

Quan van veure que amb l’extorsió no treien prou diners és quan van dedicar-se als segrestos i la “pesca”. I quan amb això tampoc en tenien prou van entrar en el mon del narcotràfic. 

En els anys 90 moltes pares i mares van marxar del país per guanyar-se la vida a fora i poder enviar diners als fills que havien quedat aquí amb altres familiars. 

Aquests fills es van malcriar. Els hi enviaven més diners del que aquí es guanyava, amb el que es van malacostumar a tenir diners. Quan hi va haver la crisi econòmica a Espanya, els que havien vingut cap aquí no van poder seguir enviant diners als fills, o no al mateix ritme. M’expliquen que en la zona de Pereira, en l’eix cafeter, moltes noies van començar a prostituir-se per tal de seguir mantenint el ritme de vida al que s’havien acostumat. 

Diuen que mig en broma es parla de Pereira i Cali, i un altre lloc que no recordo, com del “silicon valley” de Colòmbia, ja que hi ha moltes noies que s’implanten silicona i es fan cirurgia estètica. En els anys de control dels narcotraficants, les famílies d’estrats baixos, 1 i 2, recollien diners per quan la filla fes quinze anys. Llavors l’hi pagaven la cirurgia estètica per tal de que algun ric es fixés en ella i pogués tenir una vida acomodada. 

Els narcotraficants, s’apoderaven del que volien, de les dones que els hi venia de gust. Després modelaven els seus cossos a mida del seu gust. Això també ho feien molts altres homes. 

Ens expliquen que els joves colombians no consumeixen droga. Tenen massa present totes les desgracies que ha portat. 

Finalment vam arribar a l’aeroport de Pereira. El vol cap a Cartagena Índies era el que després continuava cap a Nova York, pel que sortia de la terminal internacional, i hi havia molts més controls i preguntes. Algunes de les preguntes que hem van xocar va ser si patia alguna malaltia, si m’havien operat feia poc... Van fer una revisió exhaustiva de tot l’equipatge. Tot el procés començava més de dues hores abans de la sortida del vol, que estava prevista a 2/4 de 10 de la nit però que va sortir amb retard.

04 de novembre 2018

Colòmbia_13. Vall de Cocora.

Per visitar la vall de Cocora cal arribar primer a Salento. Abans d’arribar es pot veure un hotel abandonat. Era d’un del grup del càrtel de Medellin.  

Abans d'arribar a la vall hi ha un hotel abandonat i mig en runes, que té una historia, que com tantes altres coses en aquest país, està relacionada amb el narcotràfic. 

Això era el que es coneixia com “la posada alemana”. Era propietat de Carlos Lehder, un cap del narcotràfic i soci de Pablo Escobar. 

El pare de Carlos Lehder era alemany, un nazi que va fugir cap a Colòmbia. La seva mare colombiana, del quíndio. En morir el seu pare l’hi va deixar una gran fortuna, i a més, a finals dels anys 70 del segle XX va entrar en el mon del contraban de cocaïna i va comprar una illa a les Bahames per poder introduir la coca als Estats Units. Entre la fortuna heretada i el narcotràfic era una persona immensament rica. 

Aquest ressort turístic es va construir l’any 1982 i estava dedicat al culte a John Lennon, l’integrant dels Beatles, al que admirava. Pel que llegeixo era molt luxós i un tant extravagant o poc usual. Hi havia 16 cabanes d’estil suïs, amb suite i llar de foc i mobiliari clàssic; 16 mini cabanes de dos pisos; zones enjardinades i camí ecològic de 6 Km, cavallerisses, taberna, discoteca, restaurants diversos, un celler, salons, botigues de records, un heliport, una estàtua de bronze de Lennon.... En el pati principal una gàbia amb dos lleons, aus exòtiques... 

Aquí se celebraven grans festes, amb les personalitats del moment tant a nivell nacional com internacional. Es podien preparar bufets per més de mil persones. 

A nivell tecnològic era un complex pioner. Hi havia escales mecàniques o elèctriques com en diuen allà, un pont amb la mateixa tecnologia, que unia les dependències principals amb les cavallerisses, pel que hi podien anar els cavalls. 

L’any 1987 els americans van capturar a Lehder i el van extradir a Estats Units on compleix condemna. Va ser el primer narcotraficant extradit. 

Quan va ser capturat l’hotel va quedar uns mesos deshabitat, després la família va intentar tirar-lo endavant, però en el 1998 va passar a estar sota control del govern ja que eren guanys il·lícits. El terratrèmol del 1999 va destruir part del complex. També hi va haver un incendi. 

Per altra banda se sabia que hi havia una gran riquesa, i els narcotraficants acostumaven a amagar diners en les parets o en els llocs més insospitats. Per això la gent local va intentar saquejar-lo però per molt que van buscar ja no hi quedava res. 

Segons ens expliquen l’estat voldria vendre el recinte i el que queda, però ningú vol comprar-ho pels mals records que porta. 

Per visitar la vall de Cocora espot arribar fins allà amb els jeeps willys, que surten de Salento. 

Després de la segona guerra mundial Estats Units tenia un excés de jeeps de la marca willys i els va oferir a diferents països. El ministeri de defensa de Colòmbia en va comprar molts i si ho he entès be, després els va vendre als productors de cafè, que els feien servir per transportar el cafè; la zona cafetera, està en la serralada andina, pel que les rutes no son fàcils. Per això aquest tipus de transport va ser una gran millora. 

Aquests vehicles 4X4 eren força confortables, robustos i força versàtils. Els van adaptar per poder transportar grans quantitats de sacs de cafè, però també altres productes com plàtans o taronges. Servien, i serveixen també per dur animals, mobles, estris diversos, i també gent. Se’ls coneixia com ”mules mecàniques”. Es van convertir en tot un símbol de la regió cafetera. Tant és així que hi una tradició local és la desfilada de “yipaos”, que és com anomenen a aquests jeeps. Si no estic confosa la primera desfilada es va fer l’any 1988; porten els vehicles molt decorats. 

Era un divendres i a Salento hi havia molta gent. Els yipaos es poden veure aparcats a la plaça; són de colors brillants i els tenen molt nets i cuidats. 

Amb aquests vehicles s’arriba fins a l’entrada del parc nacional dels Nevados; la vall de cocora forma part d’aquest parc. Un cop entres al parc la ruta per la vall es fa a peu, o si un vol pot contractar cavalls. 

És un recorregut molt bonic i molt verd, en el que vas caminant per sobre dels 2000 metres. La vall es troba entre els 1800 i els 2400 metres d’alçada. 

El recorregut que fem és el del bosc de palmes. Aquí és on espot trobar l’arbre nacional de Colòmbia: la palma de cera. 

La palma de cera està en risc d’extinció ja que hi va haver una tala indiscriminada. Per una banda es feien servir les seves fulles per la tradicional celebració del diumenge de rams. Per l’altra, la fusta és molt preuada i la cera que produeixen aquestes palmeres en el passat, quan no hi havia electricitat, es feia servir per fabricar espelmes. La cera recobreix el tronc i en extreure-la l’arbre pot acabar morint. 

Actualment és una espècie que està en perill d’extinció. Tot i que parlen del bosc de palmes, estan bastant disperses i no en queden masses. Les que es conserven son les que es troben a més alçada en la vall. 

Durant molts anys en aquesta vall s’hi van cultivar patates, però em sembla que hi va haver una plaga que va atacar els cultius i van acabar morint. 

Les palmes de cera fan mes de 60 metres d’alçada; diuen que son les mes altes del mon. També hi ha el bambú, que creix molts, uns 15 cm al dia. Diuen que es pot sentir el cruixir del seu estirament. 

Hi ha també altres espècies de plantes i flors, algunes també en perill d’extinció. 

Aquesta vall té un ecosistema especial ja que la serralada andina la protegeix dels vents provinents del pacífic. Té un ambient humit, parlen del bosc humit en el que gairebé cada dia hi plou. 

Aquí neix el riu quindio, que dona nom al departament. I pel que fa al nom de la vall, “Cocora” vol dir “estrella d’aigua” que era el nom d’una princesa quimbaya, filla del cacic Acaime. 

El passeig és molt agradable, tot verd, ondulat; jo bufava una mica en les pujades. I retallant-se contra el cel blau, les palmeres, amb un tronc molt prim, molt estilitzades, i coronades per les fulles que semblen caps despentinats. 

En un punt del recorregut hi ha una palmera caiguda i és quan te n’adones de lo altes que son. 

Com en altres llocs del país, aquí també hi va haver enfrontaments. Costa imaginar en aquest ambient tant idíl·lic. Els guerrillers de les farc estaven en les muntanyes en un costat de la vall, els paramilitars a les muntanyes de l’altra banda de vall, i en la pròpia vall hi havia els militars i em sembla que també els narcotraficants. 

Els caps del narcotràfic s’apoderaven de les terres de la gent. Els hi compraven a bon preu, però si no volien vendre els hi deien que ja els hi vendria la vídua. O que matarien a la seva mare, la desenterraria i la tornaria a matar. Així aconseguien es terres que volien. 

Quan vam acabar el passeig vam dinar a l’entrada del parc. Allà potencien la reforestació de la palma. T’ofereixen plantar una petita palma de cera, donar-l’hi un nom i regar-la. A la nostra la vam anomenar llibertat.

03 de novembre 2018

Colòmbia_12. Hisenda Combia. Calarcá.

Anar des de Medellín que està al departament d’Antioquia fins a Armènia, que és la capital del departament del Qíndio és un recorregut llarg, diuen que són unes sis hores de carretera pels andes, cap al sud de Medellín, per entrar en la zona cafetera del país. 

La realitat va ser diferent, vam sortir ales 9 del matí i vam arribar a les 6 de la tarda. La carretera estava en molt mal estat i la major part del trajecte es circulava per un sol carril. Estan fent grans obres construcció de ponts, eixamplament de la carretera... i això és el que feia que només hi hagués un carril utilitzable. Només vam fer dues parades molt breus, la resta van ser hores de ruta. 

Per sort el paisatge és bonic, molt verd, cosa a la que no m’acabo d’acostumar estan als alps. 

Pel camí m’expliquen que quan es va proposar el tractat de pau i es va dur a referèndum va guanyar el no per poc. Fora del país això va sorprendre, semblava que la gent no volgués la pau i no és així. 

La gent no volia aquell tractat que es proposava. Les condicions del tractat de pau deixava totalment impune a tothom i en això bona part de la població no hi estava d’acord. Es queixen de que es va modificar el tractat però per evitar que pogués tornar-hi ha haver rebuig, sobre aquest ja no es va fer referèndum. 

No ens vam aturar a la ciutat d’Armènia sinó que vam anar directe ala hisenda cafetera Combia on ens allotjàvem. Un lloc agradable, enmig dels camps de cafè, amb bona vista, però en el que estàs un tant atrapat. No podies sortir a sopar enlloc, tenies que quedar-te allà. 

Estava cansada i tenia poca gana ja que havíem dinat tard; no tenien una carta gaire variada o potser era que amb el cansament no em venia de gust gran cosa. Vaig acabar prenent una crema de verdures i un puré de patates. Vaig provar els licor típic d’Antioquia, que és anisat i dolç. 

Com que havíem anat adormir d’hora a les del matí ja estava desperta. Se sentien els ocells ja que la hisenda està en plena natura, i el sol començava a aparèixer per darrera les muntanyes. Era relaxants després de la pallissa de cotxe del dia anterior. 

A les 9 del matí ens van venir a buscar per fer la ruta del cafè. És un circuit que tenen muntat en la mateixa hisenda. 

Planten junt el cafè i els plataners; aquesta combinació es fa perquè el plataner aporta humitat al terra. També tenen plantat bambú i papir. Ens expliquen que el bambú que s’utilitza per fer els cistells, en els que recull el cafè, s’ha de tallar a primera hora el matí, crec que entre les 5 i les 6. A aquella hora la canya del bambú no té aigua a dins. 

El bambú està buit per dins i té un sistema per capturar l’aigua del sol i distribuir-la cap ales fulles. Segons l’hora del dia la canya està plena d’aigua i en altres queda buida, que és quan s’aprofita a tallar-la. 

Ho tenen ben muntat, et van ensenyant els diferents espai i el tractament que es va fent al cafè. 

Primer ens van ensenyar com fan làmines de bambú de la canya i com després si es manté humida es pot trenar i donar forma per fer els cistells. Ja ens veus allà atots fent el nostre cistellet per anar després a recollir cafè. És curiós l’acabat que fan perquè no s’esfilagarsi. 

Ja amb el nostre cistellet vam anar baixant per un camí que hi ha en el cafetar. Hem de recollir les cireres, el fruit del cafè que està ja madur, que són les boletes vermelles. Arribem als edificis on tracten aquestes cireres. Aquí tenen una maquina petitona que separa la polpa del gra; ho fem amb les deu o dotze cireres que hem recollit. 

Després ens ensenyen la maquinària que fan servir a nivell industrial per treure la polpa. La següent etapa és la fermentació: els grans es col·loquen en contenidors on té lloc la fermentació. No sé si hi addicionen alguna cosa per afavorir-la. Quan ja ha fermentat es renta per aturar el procés i eliminar restes d’un producte viscos que els recobreix. 

La següent etapa es deixar-los assecar al sol. En el pati tenen una extensa superfície on escampen els grans de cafè per tal de que tots rebin la llum solar. Ara be, com que s’ha d’evitar que es mullin si plou tenen un cobert lliscant que es pot col·locar ràpidament en cas d’amenaça de pluja. 

Un cop està sec cal fer una tria dels grans, separar-los segons la mida, el pes, color forma... Els grans de cafè mascle i femella són diferents, els primers son rodons i els segons allargats. Tenen diferent sabor. 

En el recorregut ens porten fins un espai on olorem diferents aromes que estan contingudes en els cafès. Si no estic confosa són 36 aromes diferents. Algunes ja t’ho esperes, com per exemple xocolata, fruits secs, fruites, però d’altres és xocant trobar-les, com el cautxú. 

Primer ens fan olorar dos cafès en pols, ja molt. Que ens plantegem quin ens agrada més. Un és suau l’altre a mi em recorda el torrefacte. Després hi posen l’aigua calenta. La temperatura de l’aigua depèn de l’alçada a la que s’està preparant el cafè. És curiós perquè l’olor canvia quan s’hi afegeix l’aigua. 

Després de la degustació tens paquets de cafè en gra per comprar. 

Aquesta finca es va fundar en el 1887 i segueix sent propietat de la mateixa família, dels descendents de Manuel Sabogal. Les cases conserva l’estructura original. 

El circuit en els que ensenyen el procés del cafè i la finca es van iniciar l’any 2012. Suposo que tot ajuda al seu manteniment i és un reclam turístic. L’objectiu d’aquest recorregut és fer veure els diferents factors que afecten a l’aroma del cafè. L’element terra, passes per un túnel en que se sent la humitat, l’aigua, un petit estany amb plantes aquàtiques, el sol i l’ombra, la vida animal i vegetal... Les plantes i flors que hi ha són molt boniques. 

Sé que eren 4 espais, i les idees són aquestes. També en un indret tenen unes mampares amb vidres de colors, per veure com afecte el filtre de color a la llum solar... No sé massa be que hi pinta allà, però és curiós veure com s’altera el verd del voltant , o el color del cel amb els diferents vidres acolorits. 

Després de la visita allà no hi havia res més a fer, a part d’estar-se a la piscina. O sigui que vam decidir trucar a un taxi i anar a la població més propera, que és Calarcá. 

És una ciutat colonial, fundada en el 1886; abans d’entrar a formar part de l’eix cafeter, la gent d’aquí vivia de la mineria i el comerç. És una població agradable. Les cases amb portes i finestres pintades, o les façanes, notes de color pertot arreu. Era mitja tarda i hi havia molta gent pel carrer, uns asseguts a la plaça, d’altres en algun local berenant; molta animació, les botigues amb molta activitat. Hi ha els casinos, on els homes beuen cafè i juguen al billar, o almenys hi tenen les taules. 

No hi trobem cap turista; la gent és agradable, ens avisen que anem amb compte amb les càmeres i els mòbils, que s’han de vigilar els furts. 

No hi vam estar massa estona però va ser agradable sortir de la finca; no m’agrada massa estar en aquests llocs en que quedes aïllat de la població, tot i que l’espai sigui bonic. Tinc la sensació d’estar-me perdent veure el país. Allò és un altre mon. 

Havíem quedat amb el taxista que havíem fet el trajecte d’anada per tornar amb ell. En aquest segon trajecte ens va agafar confiança i ens va explicar la seva vivència del terratrèmol que va patir la zona cafetera. Jo no sabia que hi havia hagut un terratrèmol o si ho havia sabut ja ho havia oblidat. 

Va ser el 25 de gener del 1999. Han passat gairebé 20 anys i les seves paraules eren tant vívides que semblava que fes molt menys. Em va impressionar sentir-lo parlar. Estava a punt d’agafar un autobús, i en el darrer moment no hi va pujar. 

Els que van sortir amb aquell bus van morir tots. Això el va marcar, saber que hauria mort, que s’havia salvat. Explicava que es desplomaven edificis sencers i que el pitjor van ser les rèpliques de després. He vist vídeos d’aquell dia i la ciutat va quedar molt destruïda. 

Els hi va costar recuperar-se d’això. Anímicament i econòmicament. Van tenir molta ajuda de voluntaris d’altres zones. Però també llegeixo comentaris d’alguns que ho van viure en que expliquen com van aparèixer venedors de taüts intentant fer negocis en aquells moments tant durs. 

Suposo que la major part de cases que es veuen, pintades i cuidades, són les que es van reconstruir després del terratrèmol. 
Vam arribar altre cop a la hisenda a temps per veure la posta de sol. És bonic perquè estàs una mica enlaire i veus tot el cafetar al fons. El lloc està be, però tenia la sensació de que anat a Calarcá havia pogut respirar, passejar lliurement pels carrers i oxigenar-me.