18 de novembre 2018

Colòmbia 15. Cartagena d’Índies

Vam arribar tard a l’hotel. És senzill però l’habitació és immensa, amb mobles antics d’estil colonial. 

La primera cosa que em va xocar va ser que la gent és més fosca de pell que en els altres llocs; per exemple a Medellín la gent és molt mes blanca de pell. La temperatura també és un altre fet distintiu. Estem a la costa caribenya. 

És un dels centres turístics del país. En els anys foscos del país, quan ningú venia a fer turisme per aquestes terres, Cartagena sí que en tenia. Venien creuers, feien una visita de la ciutat sense pernoctar-hi. Quan la cosa es va calmar una mica el turisme va eixamplar el radi d’acció i visitava Cartagena i Bogotà. 

Llegint la seva historia és encara més increïble veure la vitalitat i encant d’aquesta ciutat. Ha patit molt al llarg dels segles, tant a mans dels espanyols com dels pirates. 

Abans de l’arribada dels espanyols, en el 1533, aquí hi havia una població anomenada Calamari, on hi vivien els caribi, una raça de guerres indis que van lluitar molt per evitar que els colons desembarquessin a les seves terres. 

Si no estic confosa, el primer espanyol que es va apropar a aquesta costa va ser Rodrigo de Bastida, un notari sevillà, va acompanyar a Colom en un dels seus viatges per Amèrica. La va anomenar golf de Baru. Però l’any 1503 la reina Isabel, assessorada pel cosmògraf Juan de la Cosa, va canviar-li el nom pel de badia de Cartagena, ja que tenia semblança amb la badia espanyola. 

El madrileny Pedro Heredia va ser el fundador de la ciutat. Va arribar aquí buscant un lloc on les corrents marítimes l’hi permetessin establir-se. En el 1533 va fundar Cartagena, i per diferenciar-la de la espanyola, se la va anomenar Cartagena de ponent. 

Uns 20 anys més tard hi va haver un gran incendi que la va destruir gairebé totalment, pel que a partir d’aquell moment, Heredia va prohibir les construccions en fusta. 

Ben aviat el seu port va adquirir gran rellevància, Aquí arribaven els vaixells que portaven l’or des de Perú i Equador, i després des d’aquí es duien les riqueses cap a Espanya. Això va fer que la ciutat prosperés ràpidament i es convertís també en un important centre comercial, especialment dedicat al comerç d’esclaus. 

Ara be, la seva riquesa i la seva ubicació estratègica va ser també la seva perdició. Va patir constants atacs per part dels pirates, i atacs de potencies europees enemistades amb la corona espanyola. 

El primer atac va ser quan no feia ni deu anys de la construcció de la ciutat. No tenia fortalesa ni muralles defensives. El van perpetrar el pirata francès Robert Baal i els seus homes. Expliquen que era la vigília del casament d’una neboda d’Heredia; encara que els pirates feien soroll en entrar a la ciutat la gent pensava que eren els preparatius de la boda. O sigui que van agafar a tothom desprevingut i es van apoderar de la ciutat fins que es va pagar el rescat de 200.000 pesos en or. 

El següent atac també per pirates francesos comandats per Martin Coté, va ser en el 1559. Per molt que la població va intentar la defensa de la badia per evitar que desembarquessin, no se’n van sortir. Van saquejar de nou la ciutat. 

Nou anys més tard van ser els anglesos els que van arribar a aquestes costes. Els comandava John Hawkins. Durant 8 dies va estar atacant ala població,que va resistir l’embat. Expliquen que a ciutat van fer servir l’estratgema d’anar canviant els canons de lloc perquè semblés que estaven ben armats. Al final Hawkins no va desembarcar i tot i que va prometre que tornaria, no ho va fer. 

El següent atac pirata, també anglès, va ser el comandat per Francis Drake, en el 1586. Drake ja havia saquejat abans les colònies franceses del pacífic. 

Tot i la resistència que va presentar Cartagena no van poder evitar que desembarquessin. Van cremar 200 cases per forçar a les autoritats a negociar el rescat. Davant l’amenaça de que destruiria la catedral, que estava en construcció, els espanyols van pagar 107.000 escuts d’or. A part del rescat els pirates es van apoderar de joies, armes i els campanes. 

Després va ser l’hora del baró de Pointisi els seus homes, en el 1697. Van bombardejar la ciutat i tot i la valentia que va demostrar Don Sancho Ximeno en la defensa d’una de les fortaleses, els seus propis soldats el van trair. Molstd els soldats eren esclaus negres que es van rendir fàcilment deixant passar als francesos. 

El següent pirata que va venir per aquesta costa va ser Edwar Vernon, en el 1741. Va trigar 16 dies en aconseguir entrar a la ciutat. 

Per defensar-se dels atacs pirates van construir fortaleses i la muralla, però pel que sembla no van servir de massa. O potser se’n van aturar molts altres i només s’explica els que van reeixir. 

La muralla encercla tot el que és el centre històric de la ciutat, que és on es troben els edificis colonials. Una de les portes de la ciutat és on hi ha la torre del rellotge i al cantó exterior hi ha el barri de getsemani. 

Més enllà hi ha una península en la que s’hi ha construit els nous barris, amb grans edificis i gratacels. Res a veure mb la ciutat colonial. 

El que és la ciutat emmurallada, la part colonial, forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco. És on hi ha el barri del centre i de San Diego. És la part més turística. 

Aquí la inquisició es va instaurar en el 1610. Un dels crims pels que es va perseguir i torturar a més gent va ser per bruixeria. Va estar vigent a la ciutat fins a la revolució del 1811. 200 anys de persecucions. Hi ha un museu dedicat a aquesta institució, està en el palau que era la seva seu. Ara be, van ser pocs anys de tranquil·litat ha que en el 1816 Pablo Morillo, la va tornar a instaurar. L’abolició definitiva va arribar en el 1821. 

Cartagena va estar gairebé tres segles sota domini espanyol, entre el 1533 i el 1811. Va ser una de les ciutats mes importants de la corona espanyola en terra americana gracies a l’exportació d’or i maragdes. 

L’any 1811 es va firmar l’acta d’independència absoluta d’Espanya; eren temps convulses a Espanya, amb la guerra contra Napoleó. Un cop acabada la guerra quan Ferran VII va recuperar el trono va voler recuperar també les províncies d eles colònies que s’havien independitzat. 

Per això va enviar al “pacificador” Pablo Morillo per que les reconquerís. El 20 d’agost del 1815 es va instal·lar amb la seva flota davant de la ciutat i va començar un setge de 3 mesos. Van morir més de 300 persones per epidèmies. 

La població va resistir amb valentia durant aquells mesos, i va fer que es conegui a Cartagena com la ciutat heroica. 

Finalment Pablo Morillo va entrar a la ciutat i va començar un període negre per la població. Aquest pacificador va instaurar el terror. Feia executar a gent sense cap motiu, hi havia execucions publiques, s’empresonava a la mes mínima sospita de deslleialtat a la corona.... 

Per congraciar-se amb la gent van executar a nou antics dirigents. Els van condemnar a mort per traïció i van embargar els seus bens. Actualment hi ha un monument dedicat a ells i a les víctimes de la repressió en la plaça dels màrtirs, al darrera de la porta del rellotge. 

Hi havia grups que seguien lluitant contra les tropes de Morillo. La nit de sant Joan de l’any 1821 el general Padilla va atacar a la flota espanyola i això va propiciar que finalment l’octubre d’aquell any finalment la ciutat de Cartagena fos independent. Va trigar deu anys en aconseguir alliberar-se del lligam amb Espanya, després de signar l’acord d’independència. 

Cartagena encara va haver de patir un desastre més: va ser una epidèmia de còlera que hi va haver en el 1849. Va morir més d’un terç de la població. 

Teníem l’hotel en el barri de San Diego, o sigui que estàvem molt ben situats. Es pot anar a peu a tot arreu. És un barri de carrers estrets, casetes baixes, pintades de colors, places amb arbres que fan ombra, cosa que ja de bon matí és d’agrair doncs la calor i la humitat són fortes. 

Alguns noms dels carrers em criden l’atenció. Un d’ells és el de “tumbamuertos”. L’any 1876 hi va haver una epidèmia a la que van anomenar “el Tablón”. Va morir molta gent. Diuen que hi ha families en les que no va sobreviure ningú. Quan els veïns del barri anaven a enterrar als seus difunts, passaven per aquest carrer. 

Dos o tres cops com que el terra estava en mal estat els que portaven el fèretre van entropessar caient ells i el taüt. A partir d’aquests incidents, quan algú volia indicar aquell carrer deia “allà en la calle donde tumban a los muertos”. Sembla que els veïns creien que podia haver-hi un follet que es divertia fent caure als morts. 

L’església de Sant Toribio de Mogroviejo, va ser de les últimes construccions colonials. Té un retaule barroc que diuen que és l’únic que hi ha a la ciutat. 

Un altre carrer de nom curiós: “calle del estanco del aguardiente”. En l’època colonial els espanyols tenien el monopoli de la producció de tabac i aiguardent. El que anomenaven l’estanc. En aquest aquet carrer hi havia l’únic estanc d’aiguardent autoritzat. 

Aquests barris turístics es veuen molt cuidats i nets. M’agraden els picaportes; no sé si reprodueixen models antics o no. 

En el carrer de Santo Domingo hi havia hagut algunes negreries o cases d’esclaus en els segles XVII i XVIII. Els tenien aquí mentre no es venien. A la ciutat hi va haver 24 cases d’aquestes. Desemboca en la plaça que du el mateix nom. És petita i acollidora. Davant de l’església hi ha una escultura de Botero. 

L’església és de finals del segle XVI, la més antiga de la ciutat. La primera església i convent estava a la plaça dels cotxes, on hi ha la torre del rellotge, però va patir un incendi que la va destruir del tot. La següent ja es va construir on és ara. Hi ha una talla de fusta, el “Santo Cristo de la Expiración” que segons la llegenda la va realitzar un angle a principis del segle XVII. L’esglèsia iel claustre formaven part del convent dels dominics. Aquesta ordre religiosa van lluitar en la defensa del indis davant dels abusos dels espanyols. 

En el que és el palau de la inquisició es veu la finestra anomenada de la denúncia, on la gent podia venir a fer les denuncies de forma anònima. 

A mida que ens apropem al centre hi ha molta més gent. Passem pel costat de la catedral i arribem a la plaça dels cotxes. On hi ha Laporta amb la torre del rellotge. 

És una plaça amb molt moviment, entre altres coses perquè creuant la porta s’arriba al barri de getsemani. 

En aquesta plaça es feia la venta d’esclaus i per això un temps va anomenar-se la plaça de l’esclau. A finals del 1585 se la va anomenar la plaça dels el mercaders ja que hi havia una mena de mercat. A finals del segle XIX es va autoritzar a que s’hi aturessin els cotxes de cavalls i va rebre el nom de la plaça dels cotxes. En aquesta plaça hi havia hagut també la picota publica. 

La plaça San Pedro, dedicada a San Pere Claver que va ser un gran defensor dels esclaus africans que arribaven aquí per ser venuts. Quan arribaven els vaixells negrers anava allà per vetllar pels esclaus; bsucava intèrprets per poder-s’hi comunicar, els hi oferia menjar, quan estaven malalts els cuidava o els duia a l’hospital. També els hi parlava de religió i sembla que en va batejar més de 300.000. Intentava integrar-los a la societat colonial, els defensava davant dels seus amos... 

En aquesta plaça hi ha diverses escultures metàl·liques que representen escenes de la vida quotidiana. Són gracioses. Tenen un toc de rovell que no sé si està fet expressament o és culpa de la humitat ambiental. Sigui com sigui, queda be. 

Des d’aquí vam anar al museu de les maragdes. Està ubicat en una antiga casa de l’època colonial. Hi ha força seguretat, el que no és d’estranyar ja que també tenen botiga-joieria al voltant de les maragdes. 

Em va agradar visitar aquest museu. No n’havia vist mai cap de museu sobre les maragdes. Aquí a Colòmbia hi ha 7 mines d’on extreuen aquest mineral. Ja vaig comentar que aquest mineral havia tingut una gran importància en la cultura muisca. 

És un mineral que es troba en el que ells anomenaven l’inframon, el terra o el subsol. És aquí on descomponen les fulles i fruits dels arbres quan cauen, però també és on creixen les llavors, on hi ha enterrats els ancestres que són font d’energia.... L’inframon per ells estava associat al color verd, a la font de la vida, a l’aigua, a la fertilitat. I aquest significat és el que tenien per ells les maragdes. 

Hi ha una llegenda que explica que Fura i Tena eren dos prínceps musiques que vivien en aquestes muntanyes andines, estaven enamorats però que el seu amor era impossible. Tena, l’home, es va suïcidar i Fura amb el cos del seu amant als braços plorava amargament. Les llàgrimes de la princesa es van convertir en pedres verdes, que són les maragdes. 

En honor als protagonistes d’aquesta llegenda a les dues maragdes més grans trobades al país se les ha anomenat Fura i Tena. Aquestes maragdes estan ben guardades a Bogotà. La més gran pesa 55 kg, i la van anomenar Fura; l’altra, a la que van batejar Tena, fa gairebé un quilo i està considerada la més valuosa del mon. 

La maragda més gran correspon a Fura; és la més gran del mon, però el seu color no és massa intens, em sembla que és més aviat verd llima. En canvi la que s’anomena Tena, tot i ser més petita, té un color molt intens. Diuen que és més valuosa que la que tenia l’emperadriu russa Catalina la Gran. Aquestes dues maragdes, la més gran i la més valuosa, estan sense tallar i es conserven en brut. 

És un museu petit però em va agradar. Veus tant les pedres en brut com algunes tallades i algunes representacions de com és el treball en les mines. Hi ha una figureta no massa gran “l’home maragda” que s’hauria tallat entre el 500 a. C. i el 250 d. C. Hi ha peces molt boniques. També en la part de botiga tenen algunes talles magnífiques. 

Sortint del museu vam anar cap al mont Popa. És un turó a tocar de la costa i en el que a dalt de tot hi ha el convent de Sant Pere Claver. 

L’església original es va construir en el 1580 però va ser reconstruïda més tard, en el segle XVII i ha patit diverses reformes. Si no estic confosa aquí hi ha la tomba de Sant Pere Claver. 

El nom d’aquest turó sembla que ve de quan van arribar els espanyols que els hi va recordar la popa d’un vaixell. Des d’aquí la vista és curiosa, ja que es veu el port i els grans gratacels, una altra cara de la ciutat. 

El claustre d’aquest convent és un racó molt tranquil. Tot al voltant hi ha sales amb alguns objectes exposats. És aquí on descobreixo les llegendes que envolten el turó de Popa. 

Antigament era un lloc ple de vegetació que va servir de refugi als negres cimarrons. Aquí realitzaven els cultes religiosos als seus deus. 

Una de les llegendes explica que el que seria més tard el superior del convent, va pujar un dia aquí i es va trobar als negres despullats i ballant al ritme dels tambors. Hi havia una mena d’altar amb una imatge d’un cabró d’or. Molt enfadat el monjo va llençar aquesta figura muntanya avall. D’aquí el nom de salt del cabró. Expliquen que va lluitar amb els heretges i després va fundar allà el monestir amb la capella a la verge de la Candelera, que és la patrona de la ciutat. 

Cada any, el dos de febrer la gent puja a celebrar la festa de la candelera aquí dalt. Porten beguda, menjar i es balla. 

Segons la llegenda els espanyols consideraven que aquí s’adorava al diable, quan en realitat realitzaven els seus propis rituals religiosos. Aquí s’havien refugiat els cimarrons, indis i africans esclaus que havien escapat. Van construir un petit oratori dedicat al deu Buziraco. Aquesta divinitat tenia la capacitat d’adoptar qualsevol forma. Sembla que se’l representava en forma de cabró; era una figura feta en or a la que se l’hi feien ofrenes i se l’hi demanaven coses. Els esclaus que escapaven i es refugiaven aquí rendien culte a aquesta divinitat que cada cop tenia més seguidors. 

Quan els espanyols aconsegueixen erradicar el culte a Buziraco, converteixen a la verge de la candelera en la protectora de la ciutat, de totes les classes socials, protectora dels navegants. 

Una altra llegenda diu que al que van llençar pel barranc era a un cabró de més de dos metres que estava a punt de ser sacrificat. Hi ha altre gent que diu que l’origen del nom de salt del cabró és perquè aquí venien els que se sentien enganyats en la parella i que acabaven suïcidant-se saltant al buit. 

A prop del mont Popa hi ha el castell de Sant Felip de Barajas. Es va construir en el 1657 i era una de les més grans de les que van construir els espanyols en terra americana. 

La primera fortalesa que es va construir en el 1536 es deia Castell de Sant Llatzer, ja que es va construir en el turó que duia el nom d’aquest sant. Quan es va ampliar va canviar el nom. Des d’aquí es podia controlar tant si hi havia invasions per terra com si arribaven pel mar. 

Com ja he explicat la ciutat va patir molts atacs pirates, que el primer que escull que tenien que superar era apoderar-se de les fortaleses que hi havia. Aquesta no va ser una excepció i va quedar patir desperfectes al llarg dels segles degut a aquests atacs, i per tant, constants remodelacions. 

Hi ha una xarxa de galeries subterrànies important, i el més bonic la vista que es té des d’aquí dalt. 

Després del recorregut per la ciutat vam anar a dinar; els preus per aquí son més cars que en la resta de país. Vaig anar a dinar prop de l’hotel, en un local petit i acollidor. No tenien massa varietat però vaig prendre un assortit d’hamburgueses: constava de tres mini hamburgueses diferents, una etenia alvocat, l’altre seva i la tercera formatge. Això amb vi i aigua em va sortir per poc menys de 20 euros. 

Cartagena és agradable per passejar, tot i que el centre està molt ple de gent. Ara be, el pitjor és la calor i humitat que hi fa. 

A la tarda vaig sortir a fer una volta cap a la muralla. Si no estic confosa hi ha 11 km de muralla. Molt a prop de l’hotel quan es surt cap al mar hi ha una construcció sota la muralla, que és un centre d’artesania, que es coneix com “las bovedas”. Aquesta espai tenia finalitats militars durant l’època espanyola, hi havia dipòsit d’armes, havia sigut una caserna i també una presó. 

Just a sobre, a la muralla hi havia molta gent, famílies i grups d’amics, fent voleiar estels. Era diumenge i al dia següent també era festiu, suposo que també hi havia turisme del país. Es bonic veure voleiar els estels. I em resulta curiós la gran afició que tenen en aquest país pels estels. 

Tota la ciutat que està envoltada per la muralla és patrimoni de la Unesco, pel que les construccions han de conservar l’estil de l’època colonial. Hi ha carrers, pels que et porten quan fas la visita guiada per la ciutat, estan molt cuidats i arreglats. Però d’altres, a vegades és just el del costat, encara tenen moltes cases que estan en reparació o senzillament que encara no s’ha començat la seva restauració. Hi ha molts contrastos. 

Molts edificis de la zona colonial no son habitatges sinó que estan reconvertits en hotelets, restaurants, bars o botigues d’artesania. És empipador la quantitat de gent que intenta vendre’t coses pel carrer. 

També hi ha un canvi significatiu quan es va al barri de Getsemaní, que està just a fora del recinte emmurallat. És un barri popular, amb carrers estrets, on viu la gent de classe més senzilla. 

Una estrofa del que es coneix com l’himne de Getsemaní diu: “Getsemaní: Barrio de bravos leones, sinceros de corazones y amables en el tratar”. 

Diuen que el germen per aconseguir la independència de la ciutat va sortir d’aquí. Aquí es va formar l’exercit popular de llancers que van ser els que van aconseguir la promulgació de la independència absoluta de Cartagena amb la creació de l’estat lliure i sobirà de Cartagena. Tenien el recolzament de la població que volia separar-se definitivament de la dependència de la corona espanyola. 

En els primers temps de la colonització se’l coneixia com el “arrabal” per uns, i com gimaní pels que hi vivien. 

A finals del segle XVI i començaments del XVII van arribar molts emigrants a fer fortuna aquí. El nombre d’habitants es gairebé quintuplicar, amb el que a la ciutat intramurs ja no hi havia lloc i es van haver d’ocupar altres espais. 

Així el barri que va néixer, Gimaní, tenia un aire molt particular, com una petita ciutat que duplicava el que hi havia a la ciutat colonial emmurallada. Hi havia la plaça, l’església... 

En aquest barri hi havia el mercat públic de la ciutat; hi venia gent de totes les classes socials i totes les ètnies. 

Era un barri popular, on van proliferar les cases d’empenyorament, les drogueries i el que es coneixia com “els ventorrillos” que eren les típiques botigues de barri. 

Al vespre és típic pujar a la muralla per poder gaudir de la posta de sol sobre la badia. Per una banda pots veure la ciutat antiga amb els edificis emblemàtics il·luminats tènuement i per l’altra al fons de la badia, els grans gratacels. Un bon contrast.

11 de novembre 2018

Colòmbia_14. Salento. Jardí botànic de Calarcá.

Salento és una població molt agradable i cuidada, però també molt turística. Com ja vaig comentar, és el punt de sortida per visitar la vall de Cocora. 

Segons consta a les cròniques Simón Bolívar va passar per aquestes terres l’any 1830, però no va ser fins al 1842 que es va fundar una població a la vall de Boquía. Aquesta ubicació presentava problemes ja que s’inundava tot sovint per les crescudes del riu quíndio. Així que la població va decidir canviar de lloc. 

Aquí s’hi havia construït una presó on hi tancaven els presos provinents de diferents zones del país. 

En el 1865 és quan es va traslladar el poble cap a un lloc anomenat Barcinales. Aquest era el nom d’un arbre de la regió. És el que ara forma part de la plaça i el centre de la ciutat. Amb el nou emplaçament canvien també el nom i es converteix en Villa nueva de Salento. Van escollir el nom de Salento en record de la ciutat homònima cretenca, que era molt pròspera. 

L’església que es va construir inicialment va haver-se de reconstruir diversos cops degut als terratrèmols. També les cases s’han hagut d’anar refent. La ciutat també va quedar molt afectada pel terratrèmol del 1999. 

És una vil·la de casetes baixes, amb les façanes pintades de blancs o color pastel i marcs de finestres i portes també en color. Plantes i flors adornen els balcons. És molt agradable per passejar tot i l’excés de turisme. Hi ha un carrer que està tot dedicat al turisme: restaurants, cases d’hostes, botigues d’artesania... pel meu gust una mica excessiu. 

Recorda bastant Calarcà, però aquesta més cara al turisme. 

Al fons del carrer turístic hi ha una escalinata, que és un viacrucis, que porta fins al mirador de la creu. S’han de pujar uns 250 graons que tenen acabats de rajola decorada. Fa bonic. I per pujar cal prendre-s’ho amb calma, però vallapena l’esforç. 

Des de dalt la vista és molt bonica. Es veuen les muntanyes del voltant molt verdes, la vall de cocora, però jo esperava veure muntanyes nevades... i res de res. També es té una bona vista sobre el poble. 

El que em va sorprendre una mica és el que anomenen el mirador. L’escalinata està molt cuidada, i a dalt trobes algun venedor d’artesania i potser de refrescos, no ho recordo. Però és un espai que no està massa cuidat; em sembla que no hi havia ni tan sols un banc. 

Vam sopar en un restaurant d’una noia que havia viscut molts anys a Catalunya. Ens comentava que l’hi va costar tornar-se a adaptar a la vida del seu país. Hi ha molta gent que va fugir en aquells anys difícils i que ara, poc a poc hi van tornant. 

A la part alta del poble hi ha un camí que et permet tenir diferents vistes sobre Salento i les muntanyes del voltant. Hi ha algunes finques força grans, 

Després encara una última volta per la plaça i el centre abans de marxar cap a Calarcá. Hi havia paradetes d’artesania i estaven muntant taules de bars i restaurants ambulants. 

Vam dinar prop de Calarcá i després vam anar al jardí botànic i al papallonari. 

El jardí botànic es va crear en el 1979 amb tres objectius ben definits: conservació ecològica, investigació científica i educació mediambiental. 

Mentre esperàvem a la guia que ens havien assignat per la visita vam poder veure els primers colibrís o picaflors. Són uns ocells petits de dos colors, blau i verd, molt vistosos. 

S’alimenten preferentment del nèctar que extreuen de les flors. Això contribueix a la pol·linització. Hi ha molta varietat de colibrís i tenen el bec adaptat a la planta que pol·linitzen. 

Com que el nèctar és ric en sucres els hi aporta molta energia, que és la que necessiten pel seu tipus de vol amb un gran moviment d’ales. Se senten especialment atrets per les flors de color vermell o taronja. 

Es fa un recorregut pel bosc, per conèixer les diferents plantes que es van trobant; hi ha moltes palmeres, diuen que es poden veure totes les especies diferents que hi ha al país. 

Hi ha uns miradors des d’on es poden observar les aus que s’apropen als abeuradors però no vam tenir sort. 

El papallonari és interessant, tot i que com que ja era una mica tard, les papallones estaven força passives. La que em va agradar més és una que amb les ales tancades la veus de color torrat, molt poc atractiva, però quan les desplega tenen un colors blau elèctric. És molt bonica. També vaig poder constatar, un cop més lo difícil que és fotografiar espècies voladores, com ocells o papallones, ja que mai paren quietes. I comparat amb els ocells són encara més difícils de fotografiar, o almenys és el que em sembla a mi. 

Des de Calarcá vam anar cap a Pereira on teníem que agafar el vol cap a la costa, a Cartagena. Pel camí van continuar explicant-nos coses sobre els país. 

Ens explicaven que les FARC van tenir quatre etapes. En el primer període el que volien era ajudar a la gent; alguns havien estat a Cuba, tenien una filosofia comunista i també tenien algun suport de la unió soviètica. Van obrir escoles i hospitals en llocs on el govern no havia fet res per la població. 

La cosa es va complicar quan va caure la unió soviètica, ja que es van quedar sense recursos. Llavors van començar amb els segrestos exprés. A les carreteres controlaven la gent que duia bons cotxes i els que segrestaven per demanar un rescat. 

Ara be, els rics es van adonar de la seva tàctica i van deixar de circular amb cotxes luxosos. Agafaven el transport públic per passar desapercebuts. Amb el que va començar l’etapa de la “pesca”. Aturaven un autobús, seleccionaven aleatòriament deu passatgers, els retenien i als altres els deixaven marxar. Entre els deu que s’havien quedat sempre n’hi havia alguns que podia pagar el rescat que demanaven. Els que no pagaven se'ls quedaven com a ma d’obra. 

Una altra forma de fer diners que tenien era fer pagar un tribut a la gent del territori que havien ocupat. No podien negar-se si no volien patir les represàlies. Alguns ho abandonaven tot i fugien per sentir-se lliures de l’extorsió. El problema era que tenien que abandonar tot el que tenien i començar des de zero en qualsevol racó lluny del domini de les farc. Si era gent gran, molts cops no s’adaptaven al canvi. 

Si no fugies i et negaves a pagar, segrestaven a la teva família. Ens expliquen d’un cas en que van segrestar l’home i dos fills. Van demanar el rescat. La família va trigar uns mesos a tenir la quantitat demanada. Van entregar els diners, però no van alliberar als hostatges. Van anar donant llargues. Mesos més tard van trobar els cossos i l’autòpsia va determinar que els havien matat poc després del segrest, molt abans de que paguessin. 

La gent tenia que pagar el tribut a les guerrilles, però llavors els militars els consideraven que col·laboraven amb la guerrilla. O sigui que fessin el que fessin sempre hi sortien perdent. 

Quan van veure que amb l’extorsió no treien prou diners és quan van dedicar-se als segrestos i la “pesca”. I quan amb això tampoc en tenien prou van entrar en el mon del narcotràfic. 

En els anys 90 moltes pares i mares van marxar del país per guanyar-se la vida a fora i poder enviar diners als fills que havien quedat aquí amb altres familiars. 

Aquests fills es van malcriar. Els hi enviaven més diners del que aquí es guanyava, amb el que es van malacostumar a tenir diners. Quan hi va haver la crisi econòmica a Espanya, els que havien vingut cap aquí no van poder seguir enviant diners als fills, o no al mateix ritme. M’expliquen que en la zona de Pereira, en l’eix cafeter, moltes noies van començar a prostituir-se per tal de seguir mantenint el ritme de vida al que s’havien acostumat. 

Diuen que mig en broma es parla de Pereira i Cali, i un altre lloc que no recordo, com del “silicon valley” de Colòmbia, ja que hi ha moltes noies que s’implanten silicona i es fan cirurgia estètica. En els anys de control dels narcotraficants, les famílies d’estrats baixos, 1 i 2, recollien diners per quan la filla fes quinze anys. Llavors l’hi pagaven la cirurgia estètica per tal de que algun ric es fixés en ella i pogués tenir una vida acomodada. 

Els narcotraficants, s’apoderaven del que volien, de les dones que els hi venia de gust. Després modelaven els seus cossos a mida del seu gust. Això també ho feien molts altres homes. 

Ens expliquen que els joves colombians no consumeixen droga. Tenen massa present totes les desgracies que ha portat. 

Finalment vam arribar a l’aeroport de Pereira. El vol cap a Cartagena Índies era el que després continuava cap a Nova York, pel que sortia de la terminal internacional, i hi havia molts més controls i preguntes. Algunes de les preguntes que hem van xocar va ser si patia alguna malaltia, si m’havien operat feia poc... Van fer una revisió exhaustiva de tot l’equipatge. Tot el procés començava més de dues hores abans de la sortida del vol, que estava prevista a 2/4 de 10 de la nit però que va sortir amb retard.