Illes Bijagós 6. Illa d’Orango Grande. Llacuna d’Ankanakube i tabanka d’Anor

Vam agafar la barca que ens va dur a un altre punt de la costa en la mateixa illa d’Orango Grande. Vam anar caminant per la platja durant una hora i mitja. 

El primer tram se’m va fer molt pesat. Caminar per la platja no m’entusiasma, sempre el mateix dubte, descalça o calçada? Tot té els seus pros i contres. Després havíem d’entrar cap a l’interior o sigui que calia anar calçat. 

Passat el primer tram que era molt monòton vam començar a trobar arbres secs enmig de la platja, amb formes curioses i era ja més bonic. La sorra de la platja era blanca i molt fina. 

Vam trobar un vaixell encallat i bolcat, que sembla que porta ja molt temps allà. Hi ha poques coses que trenquin aquell paisatge solitari. 

Després vam agafar un caminet que duia cap a l’interior de l’illa, fins arribar a un mirador per observar ocells. També s’haurien de veure cocodrils, però jo no els vaig veure. 

El paisatge és canviant. Prop de la costa es veu més sec i a mida que et vas endinsant en l’illa es torna més verd, gràcies a l’aigua, suposo que dolça. És prop de l’aigua que hi ha el mirador per contemplar les aus. 

Hi ha forces aus diferents, em diuen els noms però no els recordo. Tampoc les veig massa be ja que tinc mala vista. De totes, tot i no ser una gran amant des ocells, el lloc em resulta molt agradable. El silenci, el paisatge obert, les aus fent la seva vida, sense ser conscients que darrera aquella estructura de fusta hi ha un munt d’ulls i càmeres àvides de captar els seus moviments. 

Allà ala vora hi ha un arbre que està ple de nius d’ocell. Mai havia vist un arbre tant ple. Estan gairebé enganxats els uns als altres. 

Després vam tornar altre cop caminant cap a la platja. Teòricament teníem que tornar a fer tot el recorregut a peu però finalment ens va venir a buscar la barca. Va ser una sort, ja que teníem gana i caminar altre cop més d’una hora a ple sol del migdia feia moltíssima mandra. 

Amb la barca ens van dur fins al lloc on havien preparat el pícnic. Hi havia arròs, el que es cultiva aquí, que sembla partit però no, és el gra sencer però de la varietat local. Per acompanyar l’arròs hi havia peix, que em sembla recordar que venia en el pícnic preparat per l’hotel, i també havien pescat una barracuda i havien agafat ostres de manglar que les feien a la brasa. Estava tot molt bo. Ens vam fer un tip de menjar ostres de manglar. 

Després de dinar vam tornar a agafar la barca i aquest cop vam entrar pels canals del manglar. Un recorregut molt bonic. Vam poder veure les ostres adherides a les arrels aèries del manglar. En alguns trams, com que la marea estava baixa, costava de passar amb la barca, ja que hi havia bancs de sorra. 

Vam desembarcar i vam haver de caminar ràpid per poder arribar amb llum a la llacuna ankanakube, on anàvem a veure una rara espècie d’hipopòtams que viuen en aigua salada. 

Quan desembarques ho fas en una passarel·la de fusta i després continues per un camí on es nota moltíssim la humitat. 

La meva sorpresa va ser quan vam arribar a lloc. Esperava trobar un llac i no va ser així. Es veia una amplia extensió verda, de color brillant. Resulta que era allà la llacuna i que estava coberta de vegetació. A sota hi ha l’aigua i els hipopòtams. 

Vam tenir sort, ja que en el centre es veia sobresortint una mica la part de dalt dels seus caps i els ulls. Vam estar una bona estona mirant-los, esperant que sortissin una mica més i poder-los veure millor. 

Vam tenir sort: un parell van treure tot el cap a fora i van obrir la boca. Això és el més espectacular d’aquesta animals, ja que és quan et pots fer una idea de lo grans que son. La seva boca oberta fa impressió. 

Feia moltíssima calor. De tornada de la llacuna cap ala platja vam passar per la tabanka d’Anor. 

Aquesta tabanka actualment està deshabitada. La gent que hi vivia ha marxat a viure al poble més gran d’Etikoga, i aquí nomes hi venen per treballar, per cuidar-se dels conreus i no sé si hi segueixen tenint el bestiar. De totes formes no deu fer molt que han marxat ja que les cases es veuen en molt bon estats i els carrers del poble ben nets.

Illes Bijagós_5. Illa d’Orango. Tabanka d’Etikoga.

El trajecte des de Poilão fins a la illa d’Orango és llarg. Són quatre hores navegant, sense poder-te bellugar del teu seient, que no és que sigui molt confortable. I evidentment, sense poder anar al lavabo. Per això ja vaig intentar no prendre massa líquid a l’esmorzar i també durant el trajecte. 

El recorregut es fa pesat tot i que de tant en quant es van veient algunes aus. 

El parc nacional de les illes d’Orango està format per cinc illes (Orango, Canogo, Meneque, Orangozinho i Imbone)i alguns illots. 

Orango és la illa més allunyada de la part continental del país i la més important d’aquest parc nacional. 

Vam arribar al migdia i després de dinar vam anar caminant per un camí de sorra fina, fins a la tabanka d’Etikoga, que és la capital de l’illa. La reina Okinka Pampa va néixer en aquest poble. 

En la societat bijagós hi ha dues figures que són les que tenen el poder: l’ oroño o régulo, és el mandatari o “jefe” tradicional, i la okinka o balobera que és la sacerdotessa, que té gran poder i prestigi. La balobera és la responsable del culte als ancestres i a les divinitats. Els dos càrrecs estan assessorats i controlats pel consell d’ancians, que el formen homes i dones. 

Malgrat que cada poble té el seu régulo, la que realment mana és una dona, descendent de la reina Kanyimpa, o Okinka Pampa, del seu llinatge. Les seves decisions son inqüestionables i irrevocables. 

Hi ha 4 clans o llinatges que s’hereten per la via materna. La societat bijagós estava governada pel rei o reina i el consell d’ancians. A mitjans del segle XIX el llinatge Oraga havia acumulat molta riquesa, fet que va afavorir que també tingués poder polític enfront del consell d’ancians. Això va fer que es convertís en la dinastia regnant d’aquesta illa i de les del voltant; i per tant que acabes regnant Okinka Pampa. 

Son les okinkes les que escullen a la reina i a les noves okinkes. La que és escollida deixa a la família per dedicar-se a dirigir el poble i vetllar pels interessos de tots els seus habitants. El càrrec és vitalici. 

És una societat matrilineal, en la que les dones ocupen els càrrecs de poder. Elles son les propietàries dels terrenys, de les cases, de les collites... elles trien a la seva parella i també les que prenen la iniciativa en el divorci. Quan això passa, la custodia dels fills és invariablement per elles. 

Hi ha escrits que parlen d’una dona, Okinka Aurelia Correia, a la que anomenen reina, que va viure o regnar, no ho sé segur, entre el 1830 i el 1874 o el 1879. Els historiadors no acabaven de veure clar la seva relació amb el llinatge de la reialesa. Els sorprèn que es parli d’ella com a reina, en un temps en que el regnat corresponia als homes. Sembla que va regnar perquè en aquell moment no hi havia cap home de la dinastia per fer-ho. En aquell moment ella era la okinka o baloba, i el consell d’ancians va decidir que fos ella la nova reina. 

Entre 1910 i 1930 va regnar Okinka Pampa Kanyimpa. Com ja he dit, okinka vol dir sacerdotessa, i Pampa vol dir algú amb sort. Els seus nebots l’anomenaven així, Pampa, de forma afectuosa. Quan la van nomenar balobera i reina, és quan se la va conèixer com la reina Okinka Pampa. Però aquest era el nom que l’hi donaven els bijagós. Els portuguesos la van rebatejar com Enriqueta. 

La seva mare era de l’illa d’Uno, pertanyia a un dels llinatges més importants, els Oraga, que és el llinatge reial de l’illa d’Orango Grande. El seu pare va néixer en aquesta illa, a la tabanka de Etikoga, on també va néixer ella. 

El fanado, o iniciació ho va fer a la illa d’Uno on la va dur laseva mare. Més tard van tornar a Orango Grande i es va casar amb un home d’una altra tabanka però d’aquesta mateixa illa. 

Quan era petita, no sé en quina de les dues illes vivia, el régulo l’anava a vendre als portuguesos, però abans de que es dugués a terme la venta va aparèixer un home d’una altra illa i l’hi va pagar al régulo 30 vaques per evitar que la venguessin. 

Segons la tradició bijagós, les parelles casades no viuen juntes, sinó que cadascú viu en una casa i el marit és el que va a casa de la dona a visitar-la. No van tenir fills. 

La seva mare era del llinatge Oraga, que era el llinatge reial. Era una família rica, amb bestiar, camps d’arròs, diner per comerciar.... Quan la van proposar com a reina ella no volia el càrrec i ho va oferir als seus cosins, que no van acceptar. Així que finalment Pampa es va convertir en Okinka Pampa, la reina i la balobera de l’illa d’Orango Grande. 

La reina vivia a la casa familiar amb la mare i quan hi havia cerimònies dormia al temple, la baloba de les dones. A casa seva també tenia una baloba o temple personal. En aquest temple van ser enterrats els seus germans per part de pare i altres familiars, ja que la capella era de la família paterna. 

Durant el seu regnat es va haver d’enfrontar als portuguesos que volien controlar i “pacificar” als bijagós. 

Els portuguesos havien reclutat guineans pel seu exèrcit, anomenats cipayos. Va haver-hi una guerra amb moltes víctimes i Okinka Pampa va negociar amb els portuguesos, els va convèncer de que podien conviure si hi havia respecte mutu. Per tal de que acceptessin el tracte els hi va cedir part del seu bestiar. Així va aconseguir la pau a l’illa d’Orango Grande. 

Ara be, els habitant de l’illa de Canogo van presentar batalla als portuguesos i aquests els van massacrar. Alguns supervivents van poder fugir cap a Orango Grande. Els portuguesos amb els seus cipayos els van perseguir fins allà. I aquí ve el gest que penso que és el que fa que sigui tant venerada per tothom. 

La reina Okinka Pampa va protegir als fugitius de Canogo, va pagar als portuguesos, una considerable quantitat de ramat, per que els hi perdonessin la vida. Van acceptar el tracte i a més l’hi van cedir l’illa de Canogo. Des de llavors aquesta illa té un lligam especial amb Orango Grande. Les cerimònies del fanado a Canogo les autoritzava la reina de Orango Grande. Ara és el régulo d’aquesta illa el que les autoritza i es fa un sacrifici d’algun animal. 

Durant el seu regnat va abolir l’esclavatge, va ampliar els drets de les dones i va aconseguir la reunificació de les illes Orango. Va ser molt estimada pels bijagós i molt respectada pels portuguesos. 

Va morir l’any 1930 i no està clar si va ser de mort natural. Hi ha una llegenda que diu que va morir víctima de bruixeria i que el poble es va venjar del bruixot responsable; el van matar i el van enterrar al bosc, sense que els portuguesos se n’assabentessin. En la tradició bijagós a la gent se l’enterra a casa. 

Després d’ella hi va haver altres reines, però aquesta és la més coneguda. El seu mausoleu es troba a la tabanka d’Etikoga, on va viure fins a la seva mort. Juntament amb ella hi ha enterrats 6 nebots per la línia materna. Aquesta mena de temple és la casa on vivia. 

El régulo és el que controla l’entrada al mausoleu. Per accedir-hi s’ha de demanar permís als parents de la reina. 

La tabanka d’Etikoga es veu força cuidada, es veu que té més diners que d’altres. Hi ha rètols en el que es veu la contribució internacional en diferents projectes: comunitat europea, Luxemburg, la Xina, que és la que ha portat fins aquí la televisió per cable... 

Quan vam arribar a la tabanka hi havia poca gent pels carrers, estaven al camp de futbol veient un partit. Més tard els vam veure sortir, molts d’ells s’hi havia dut la cadira de casa. 

Vam anar a trobar al descendent de la reina Okinka Pampa perquè ens donés permís per visitar el mausoleu. Era un home de 96 anys, malalt, però mb un aire molt digne. 

Acabat el partit de futbol al poble es veia molta agitació i moviment. Ens expliquen que estan preparant una festa, la declaració d’una parella. No ens hi vam quedar i vam tornar altre cop a peu fins al nostre hotel.

Illes Bijagós_4. Illa de Joao Vieira i illa de Poilao

Abandonem Bubaque per anar cap al sud-oest de l’arxipèlag, al parc nacional marí de João Vieira. Vam sortir a les 10 del matí. Aquí el ritme és relaxat però a més, es depèn de les marees. Has d’esperar a que hagi pujat l’aigua per poder sortir. 

Les illes de João Vieira i Poilão, juntament amb algunes altres, formen aquest parc. Aquestes dues són les que nosaltres vam visitar. 

Aquest parc és part de la Reserva de la Biosfera i el formen sis illes i illots, el que es coneix com les illes del sud. La vegetació que es troba en aquestes illes és majoritàriament la palmera, sabana amb boscos sec i densos o semi densos. 

Aquestes illes tan sols estan habitades de forma estacional, i l’accés està limitat ja que són illes sagrades i s’ha de demanar permís per anar-hi a les tabankes del sud de la illa de Canhabaque. Cada tabanka és propietària d’una de les illes del parc i és la que pot autoritzar la seva visita. 

El trajecte fins a João Vieira va durar unes dues hores; vam enganxar un tram amb la mar molt moguda. Això va fer que els dofins sortissin i en vaig poder veure un saltant. Sempre em fa il·lusió quan en veig. 

En aquesta illa hi viuen a temporades els seus propietaris, habitants de l’illa de Canhabaque que aquí tenen els seus cultius d’arròs i que produeixen vi de palma i oli de palma. També venen a l’illa a fer cerimònies tradicionals. 

Llegeixo que la gent de les Bijagós dediquen uns cent dies a l’any per cerimònies i rituals tradicionals. 

Quan vam arribar la marea estava baixa i per tant ens va tocar caminar un bon tros per l’aigua. Ens van avisar de que podien haver-hi peixos raja i que teníem que anar arrossegant els peus per tal d’espantar-los o alertar-los de la nostra presencia per evitar que ens piquessin. 

Hi ha una platja esplèndida, de sorra clara, en la que hi ha el ressort on ens instal·lem a passar unes hores. Vaig caminar una mica per la platja. En un extrem hi ha la casa dels vigilants del parc, que diuen que té un petit museu, però em va semblar tancat i no vaig veure a ningú per allà. 

És un lloc molt tranquil. Aquest ressort és d’un francès; com en altres llocs, propietari blanc i personal local o senegalès. 

Portàvem el nostre pícnic que ens havien preparat a Bubaque i el vam prendre aquí. La família del ressort també estava dinat. Hi havia la parella, els fills, els nets, una altra parella... Com que compartíem taula, em vaig dedicar a observar-los. 

Una família barreja de colors, un ambient distès, parlaven alegrement. Hi havia uns nens d’uns deu o dotze anys, que tenien moltes ganes de parlar amb nosaltres. Com en altres llocs, parlar del barça els ajuda a saber d’on som i serveix per iniciar la conversa. 

Els nens i joves estaven aquí perquè es període de vacances. Els primers estudis els fan a Bubaque i després continuen a Bissau. 

Em van explicar que es va fer un estudi sobre la pobresa aquí a Guinea Bissau i les Bijagós. Venia gent europea a passar les enquestes. Els hi pagaven 500 euros per dia. Això és una barbaritat pels barems d’aquí. La persona que ens ho explicava considerava que la mostra que es va agafar per fer l’estudi era molt petit:100 enquestes. 

La seva opinió era que es podia haver format a gent local per fer passar les enquestes i s’haguessin estalviat molts diners que es podien haver gastat en altres coses. 

Sembla que un dels problemes que tenen aquí és la dependència dels diners de projectes europeus, però que un cop acaba el període del projecte la cosa no té continuïtat ni es fa cap seguiment. El mateix passa amb l’escola. 

Teòricament l’ensenyament és obligatori, però a la que el govern deixa d’insistir o controlar-ho, els nens abandonen l’escola. Les famílies no ho consideren necessari. No sé si això passa també al continent o tan sols és en les illes, que sembla un mon apart. 

Un altre problema del país em diuen que és el de la prostitució i la droga. Va ser un punt clau en el tràfic de droga: la droga provinent de Colòmbia i altres països de l’altra banda de l’atlàntic passava per aquí en la seva ruta cap a Europa. La duien en avionetes que aterraven en alguna de les illes i després en barques les traslladaven per amagar-les en alguna de les moltes illes de l’arxipèlag. 

Sembla que a partir del 2014 es va intentar controlar aquesta ruta de narcotràfic, però no sé si s’ha aconseguit ja que diuen que el problema de la droga segueix existint. 

Llegeixo un article de fa tres anys en el que s’explicava que petits narcotraficants locals desembarcaven paquets de cocaïna, de forma clandestina a Bissau, i que l’amagaven en barris propers al centre de la ciutat. 

Després de dinar i ja amb marea alta vam tornar a embarcar per anar cap a la illa de Poilão on passaríem la nit d’acampada. 

Aquesta illa és sagrada pels bijagós i segons una de les seves llegendes està protegida pels esperits. En aquesta illa es fa la cerimònia de consagració del “régulo” que és la més alta autoritat d’aquest poble, i per això està prohibit l’accés al seu interior dels no iniciats. 

Els visitants, controlats i en grup reduït només podem estar a la costa. No podem accedir a l’interior. 

Poilão és una illa petita, amb un perímetre d’uns 3 Km. Tot i que està a 50 Km de la costa continental, quan ets allà et sents totalment allunyat de la resta de mon. 

Aquesta illa és un dels punts de la costa occidental africana on venen tortugues a fresar (posar els ous). Entre octubre i novembre hi ha cinc especies de tortugues marines que venen a fresar a les Bijagós i principalment en aquesta illa. Les cinc espècies de tortugues són: la verda, la carei, l’olivàcia, la careta i la llaüt. 

Quan es ve a acampar en aquesta illa és tant per veure arribar a les tortugues quan hi ha marea alta, per pondre els ous i enterrar-los en la sorra, com l’etapa següent, que és quan les cries trenquen els ous i corren cap al mar. 

Vam arribar a mitja tarda. En aquesta illa tan sols hi poden dormir 15 persones, a part de la tripulació de l’embarcació. A la mateixa platja hi ha un racó habilitat com a campament. Hi ha unes tarimes de fusta sota un cobert on posem les tendes. Hi ha una taula i cadires, que havien deixat els anteriors i que vam recollir en marxar. En un racó, el lloc per fer foc i un altre racó per la “dutxa”. 

El primer que vam fer va ser donar la volta a la illa per la platja. Es fa més llarg del que ens havien dit i en alguns trams em va resultar difícil el camí. Hi havia roques que en estar mullades i plenes de sorra, relliscaven molt. Jo vaig trigar dues hores, i gairebé em perdo la posta de sol. 

Al començament el passeig era agradable; en alguns llocs es veien les marques que havien deixat les tortugues que ja havien passat per allà a enterrar els ous. Més enllà es veuen els baobabs, i el contrast de vegetació verda amb roques fosques i vermelloses és molt bonic. Hi ha zona de manglars, prop del campament també, que va molt be per quan has de fer les teves necessitats, ja que no pots anar cap a interior boscos. 

Quan estàvem a punt de sopar van aparèixer cries de tortuga. Com ja he dit, el campament està a tocar de la platja, i protegit per una encanyissada que evita que des de l’aigua o la sorra es pugui veure què passa allà darrera. L’objectiu és no pertorbar la vida de les tortugues. En principi, les cries de tortuga quan trenquen l’ou i es desenterren haurien d’anar cap a l’aigua il·luminada per la lluna. 

Per què aquelles cries havien anat cap al campament enlloc d’anar cap a l’aigua? Van veure el focus que teníem penjat per sopar. Al matí següent vaig entendre perquè. La mare havia enterrat els ous just al costat de l’encanyissat. Hi havia les restes de closca dels ous escampades per allà. Per tant la llum més propera que van veure va ser la del nostre campament, i enlloc d’anar cap a l’aigua van venir cap a nosaltres. 

O sigui que entre tots ens vam dedicar a la cacera d’aquelles pobres cries que anaven atabalades corrent entre les nostres cames. A mi al començament em feia angunia agafar-les, no he sigut mai massa amant dels animals, però en veure que perillaven em vaig afegir al seu salvament. 

Les agafaven amb cura i les anàvem posant en una gran caixa que teníem. El difícil era no trepitjar-les. Quan vam haver recollit totes les que vam saber veure vam anar cap al mar, amb els frontals de llum vermella per no desorientar-les més del que ja estaven. Les vam posar totes a l’aigua, però les onades les tornaven cap a terra. Ens va costar una mica que no en quedes cap a la platja i que totes nedessin mar endins. Potser em vam recollir una cinquantena. 

Diuen que de totes les que surten moltes no arriben a adultes ja que hi ha molts depredadors que esperen a les cries, tant en el seu trajecte per terra fins a l’aigua com al mar. 

Després d’aquesta aventura vam sopar i ens en vam anar a dormir a les 10. La idea era fer dos torns per anar a veure la fresa quan estigués la marea alta. Jo formava part del primer torn. Teníem que sortir a les 3 del matí. El guia havia anat mitja hora abans a explorar la platja per veure si en trobava alguna sense èxit. 

Vam estar caminant per la platja, però no vam trobar cap tortuga adulta. El que sí que vam poder veure els del primer torn és una cria sortir de l’ou. Quan vam arribar-hi ja hi havia un forat a la sorra, i vam veure aparèixer la cria, minúscula, espolsant-se la sorra i corrent cap a l’aigua. Potser era l’ultima del niu ja que no en van sortir més. 

Anàvem tots amb els frontals vermells. Vam caminar cap a una banda i cap a l’altre, sense èxit. El guia va seguir buscant fins al matí. Eren les 7 passades quan va venir al campament a avisar-nos que en zona de roques hi havia una tortuga femella adulta que si no la trèiem cap al mar moriria. 

Jo ja sabia que no podria contribuir al rescat ja que prou feina tenia per no relliscar quan es tractava de roques. Però vaig anar igual a veure-ho. 

Era una tortuga molt gran, havia anat amb la marea alta però se l’hi devia haver fet tard i en baixar la marea havia quedat en un espai entre les roques, ampli, amb aigua però des d’on no tenia sortida cap al mar. Era com un llac marí, tancat. L’animal nedava amunt i avall, buscant una sortida, estava nerviosa, ja que devia portar estona així. 

Entre sis o set, amb molt d’esforç, van aconseguir primer treure-la d’allà i posar-la sobre les roques. Pesava moltíssim, costava d’agafar-la, ja que es resistia i com ja he dit estava molt nerviosa. Feia patir, per l’esforç de tots, de l’animal i dels que intentaven salvar-la. Al final em va semblar que la tortuga deixava de resistir-se, per cansament, suposo. Això va facilitar una mica la feina. Van descansar una mica i van aconseguir finalment passar-la a l’altra banda de les roques, en un espai que tot i que també estava envoltat de roca tenia una part oberta des d’on poda accedir a mar. 

Ara be, la tortuga estava massa cansada, o desorientada, el cas és que no trobava la sortida, i altre cop anava nedant sense èxit. Així que als salvadors els hi va tocar fer un nou esforç. Tornar-la a agafar a pes, i creuar una altra barrera rocosa. Per fi va poder nedar en llibertat! Diuen que devia tenir uns 20 anys i que aproximadament pesava entre 100 i 150 Kg. 

O sigui la nostra visita a Poilão va ser inesperada; no vam veure la fresa però ens vam dedicar al rescat de tortugues. Va estar molt be. 

Acabades les aventures encara ens quedava l’ultima etapa per sortir de l’illa. Pujar a l’embarcació. Sembla una bestiesa, però la ressaca feia molt difícil pujar, tot i tenir escala, ja que es desplaçava de lloc, malgrat que intentaven aguantar-la, i pujava i baixava constantment. El resultat és que vaig arribar a dalt bastant remullada, i no vaig ser l’única.