16 de juny 2019

Bangladesh_10. Kusumba

Continuem camí una mica més al nord, cap a Kusumba. Pel camí es van veient camps d’arròs i poblacions amb molta activitat. 

Una de les coses que em crida més l’atenció son els forns per coure les totxanes. N’hi ha molts; es veu una esvelta xemeneia i les piles de totxanes al voltant. 

La carretera està en bastant mal estat i triguem molta estona a arribar a Kusumba. El més remarcable d’aquesta població és la seva mesquita, que es va construir l’any 1558. 

En aquella època la dinastia Suri havia pres el control del nord de l’Índia i Bengala als Mogols. Els Suri tenien origen afganès i durant 17 anys van governar tota la zona des d’Afganistan fins a Bangladesh. Era el darrer temps d’aquesta dinastia quan un oficial anomenat Sulaiman va fer construir la mesquita. 

La mesquita de Kusumba es diferencia de les construccions del nord de l’Índia d’aquella època, ja que no està construïda seguint l’estil Suri sinó en l’estil propi de Bengala. Un dels fets que a mi em sorprèn més de les mesquites de per aquí és que no tenen minaret. 

És una estructura de planta rectangular, de pedra (o totxanes) grises, amb unes columnes octogonals a les cantonades i diverses cúpules rematen la seva estructura. 

Amb el terratrèmol que hi va haver en aquesta zona l’any 1987 va quedar malmesa però no es va ensorrar. 

Està al costat d’un embassament, on la gent no té cap mania en remullar-se. No sé si atrapen peixets o altres bitxos. 

Només té entrada per una de les cares, en la que hi ha tres arcades que donen accés al seu interior. A la façana hi ha unes pedres amb gravats, 

A l’interior es combina la pedra gris amb les totxanes de color ataronjat, i destaquen les catifes de pregària, de diferents colors, arrenglerades cobrint el terra. El conjunt queda molt bonic. 

Els mihrabs son de pedra grisa molt treballada. Hi ha més d’un mihrab, i també una plataforma en pedra tallada, així com l’espai per les dones. En aquell temps durant la pregària es posaven separats els oficials i nobles de la resta de població. 

Una mica més enllà d’on hi ha la mesquita, al costat del llac, hi ha una esplanada en la que en bona part del seu perímetre hi ha excavats uns forats a terra on poder fer foc i cuinar. 

La gent de la regió ve aquí i prepara menjar que ofereix als pobres i a la població. Si no estic confosa és com agraïment per algun desig complert o be per que s’acompleixi el que han demanat. És una forma d’ofrena. 

Quan nosaltres vam ser-hi hi havia una família que estava preparant el que em va semblar brou vegetal, en una gran olla d’alumini. Potser després hi afegien carn, no ho recordo, en aquells moments estaven preparant les verdures. Els homes es cuidaven del foc i l’olla i les dones venien carregades amb uns recipients coberts amb altres guisats. 

Una cosa que em va xocar és que entre els homes es diferenciava clarament els joves i els més ancians, les dones, que portaven el cabell tapat amb el mocador em van semblar d’edats més uniformes. No vaig saber diferenciar les dues generacions.

10 de juny 2019

Bangladesh_9. Puthia

El poble de Puthia es troba a tan sols 23 Km de Rajshahi. Després de dinar a l’hotel a Rajshahi vam anar cap allà. Tot i estar a la vora vam trigar bastant en arribar ja que hi havia molt trànsit. 

El nom d’aquesta població és el d’un clan familiar del segle XVI. El seu origen està relacionat amb Bhatsacharya, un terratinent hindú al que l’emperador mogol va donar el títol de zamindar (administrador de les terres de domini públic). Més tard, en el segle XVII, un dels seus descendents va rebre el títol de raja per part de l’emperador mogol Jahangir. 

El zamindari de Phutia, o estat feudal de Puthia era un dels mes antics de bengala. 

Aquesta família va fer construir diversos palaus i temples al voltant del llac que es pot veure ara. L’estat de Puthia va prosperar molt i en l’època britànica va arribar a ser el segon zamindari més gran i mes ric de bengala. 

Amb la partició de l’Índia, el govern de Pakistan va revocar tots els títols i terres dels zamindaris. Llavors la família reial va marxar cap a l’Índia. 

El primer que vam visitar va ser el Palau de Puthia o Rajbari. És una construcció impressionant, amb columnes, balcons, i una terrassa a dalt. La façana de color salmó. Diuen que és el palau reial més bonic del país. És un gran edifici construït en el 1895, per encàrrec de la Rani Hemanta Kumari Devi. 

El primer palau que hi va haver l’havia fet construir el rei o raja Nilambar, però un terratrèmol el va ensorrar en el 1895 i segons una inscripció que hi ha a l’entrada del palau actual, aquesta és la reconstrucció que es va fer el mateix any, per encàrrec de Rani Hemanta Kumari Devi i el palau està dedicat a la seva sogre, la maharaní Sharat Sundavi Devi. 

Aquestes dues dones van tenir molt pes en la historia de Puthia. La història de l’aristocràcia de Puthia i els seus voltants és complexa i m’ha costat una mica de seguir. Si ho he entès be, Sharat Sundavi Devi era molt bona nena, amb bons sentiments, gens amant dels luxes, que intentava ajudar a tothom i a més, molt intel·ligent. 

Quan tenia cinc anys la van casar amb el raja Jogendra Narayan. Quan ella tenia 9 anys el marit se’n va anar a estudiar a Calcuta. Ella es va quedar al zamindar, i tot i que no tenia les funcions d’administradora sovint l’hi demanaven consell, ja que sempre donava respostes assenyades. 

Tot i la seva nova posició després del casament seguia duent una vida senzilla i a palau donava menjar als orfes i les vídues. Era molt estimada per tothom. 

El seu marit va morir quan tenia 13 anys. Fins als 15 anys no la van autoritzar a fer-se càrrec de les terres. Com que no havia tingut fills, ja que no havia tingut temps, va adoptar un nen. Tot i que va intentar donar-li una bona educació sembla que no era molt amant de l’estudi i que no sempre anava amb bones companyies. Sembla que durant tota la vida aquest fill adoptiu l’hi va donar problemes. 

Quan va tenir l’edat de casar-se ho va fer amb Hemanta Kumari Devi, una nena d’onze anys, que també va quedar vídua poc després. A l’igual que l’hi havia passat a la seva sogre, van haver de passar uns anys abans no es pogues fer càrrec de l’administració de les terres. L’any 1887 es convertia en la cap de la família reial de Puthia. 

Em sembla que hi va haver litigis i uns certs enfrontaments entre famílies pel control de Puthia. 

Aquestes dues dones, van aportar grans millores a la ciutat. Totes dues tenien uns sentiments religiosos molt arrelats i dedicaven molts esforços i diners en ajudar a la població que tenien al seu càrrec. Es van construir equipaments, com una residencia d’estudiants, una escola de sànscrit, es van construir embassaments, canalitzacions d’aigua.... 

Hemanta Kumari va rebre el títol de rani en el 1901 i en el 1937 el de maharaní, cinc anys abans de la seva mort. Va ser l’última reina de Puthia. 

El palau tenia diferents dependències, algunes de caire oficial i altres la zona de residencia de la família reial. En aquesta zona s’hi van construir uns banys per dones, el Rani Ghat. 

Actualment el palau és més bonic des de fora que per dins. Per dins sinó recordo malament, estava buit. Hi posaran un museu però per ara estan les vitrines buides. Hi ha una escalinata que puja fins al terrat des d’on hi ha molt bona vista sobre l’entorn. Des d’aquí dalt es veuen els diferents temples al voltant de la bassa central. 

Dins del recinte del palau hi ha un temple, el temple de Govinda. També se’l coneix com Pancharatna Govinda Mandir. 

Aquest temple va ser construït en el segle XIX, al mateix temps que el palau, i estava dedicat a Krixna, ja que la família reial s’havia convertit al vaisnavisme. 

El vaisnavisme és una branca de l’hinduisme en la que es venera a Vixnú o una de les seves encarnacions (Krixna o Rama) com al Déu suprem. 

Aquest temple és impressionant. De color argilós, amb unes torres a la part alta, i el que destaca més son els relleus que hi ha a la façana i que la cobreixen tota. 

Aquests relleus representen l’amor diví que hi ha entre Krixna i Radha. Aquests dues divinitats juntes simbolitzen Déu al complet, una correspon a la part masculina, Krixna, i l’altra a la femenina, Radha. Se’ls coneix com la parella divina. 

Els relleus estan força ben conservats i és un gust anar-los mirant en detall. Aquest temple és molt important pels hinduistes, i en venen molts a visitar-lo. 

El que em va sorprendre més és el contrast entre l’arquitectura del palau i la d’aquets temple. 

HI ha famílies amb nens, grups de joves, que a l’igual que nosaltres, fan el recorregut pels diferents edificis històrics de la ciutat. 

Un altre dels temples que hi ha a Puthia és el Jagannath Temple, d’estil bengalí, segons diuen. També té relleus en terracota. Si no estic confosa aquest temple està prop del dedicat a Xiva, a l’igual que el Swing temple. 

Hores d’ara confonc tots els temples i quan miro les fotografies no sé massa quin és quin. 

El temple Swing té 28 entrades en el pis inferior una mica menys en els pisos superiors. En total 64 entrades. Llegeixo que no estava dedicat a cap divinitat, i ara la majoria d’entrades estan tancades. La gent diu que era el lloc on el raja passava l’estona amb la seva joveníssima dona. 

El temple de Xiva o Bhubaneshwar Shiva Mandir és un estil totalment diferent. Tot pintat de blanc. És el temple més gran de Bangladesh, dedicat a Xiva. 

El va fer construir una altra Rani viuda, Rani Bhubonmoyee Devi, l’any 1823. Té bona vista sobre el llac Shiv Sagar. 

A l’interior hi ha una pedra negra de basalt que representa el lingam de Xiva. Els gravats i decoracions d’aquest temple van quedar molt malmesos durant la guerra d’alliberament del 1971. Diuen que les tropes paquistaneses van intentar moure i trencar la pedra que simbolitza Xiva sense èxit. 

Molts hindús que encara viuen aquí venen als matins i al vespre a fer ofrenes. 

A part dels temples, la població sembla tranquil·la. No vam passejar massa, lo just per anar d’un temple a l’altre, més o menys al voltant del llac o embassament. 

Ja de tornada cap a Rajshahi vam parar a la platja per veure la posta de sol. En realitat de posta de sol poca, ja que ja era una mica tard. Però valia la pena per veure l’ambient. 

Hi havia moltes famílies instal·lades a la zona enjardinada, des d’on es veu la platja i la posta de sol. Tenien cadires i taules, alguns una barbacoa on preparaven menjar, hi havia venedors de ganyips i sucreries... un ambient distès i familiar. Passejant per allà tothom m’oferia lloc perquè segués amb ells.









09 de juny 2019

Bangladesh_8. Khulna

Khulna és una ciutat gran, la tercera més gran del país. I un important centre industrial. Aquí hi tenen la seu diverses companyies nacionals.

En el segle XIV la ciutat va tenir el primer governador musulmà. Poc a poc la presencia de musulmans va anar augmentant i la construcció de mesquites també. 

Vam arribar a la ciutat a mitja tarda i vam sortir a passejar. No hi ha, o no el vaig saber trobar, un centre clar. El carrer principal no és massa agradable per passejar ja que hi ha molt trànsit. Hi ha cotxes, rickshaws, moltes botigues i per tant molta gent de compres.... Em va semblar atabalador. 

Es nota que és una ciutat portuària ja vam veure algun home venent peix a la vora de l’asfalt. Hi ha edificis força alts, algunes cases residencials...

Vam arribar fins al recinte on se celebrava la 18ª fira internacional del comerç i la industria. Es tenia que pagar entrada, però va valdre la pena entrar. L’entrada valia 15 takes ( uns 15 cèntims d’euro). 

Hi havia força gent, moltes dones, també famílies... Hi havia diferents estands amb productes diversos. També hi havia unes atraccions, entre elles una barca-gronxador que em recordava la que instal·laven als pobles de Catalunya per la festa major. No sé si encara en posen. 

Hi havia parades de teles, de roba de vestir, de guarniments, bosses, objectes per la llar.... 

Un dels estands que em va cridar l’atenció era un que tenien el “ruti maker”, un aparell de fusta per fer els pans rodons i plans, anomenats ruti. Era una mena de premsa en la que hi posaves quatre o cinc boletes de la massa i et sortien ja els rutis a punt per coure. 

Una botiga de peluixos tenien un tigre de bengala molt graciós. L’hi vam fer fotografies; el noi de la parada es va enfadar una mica senyalant-nos un rètol que hi havia. Pels seus gestos vam entendre que allà hi posava que no es podien fer fotografies del tigre de peluix.

En una placeta dins del recinte hi havia un home amb una safata rodona on destacaven uns paquetets molt atractius i acolorits. Eren per menjar, molt elaborats amb espècies i condiments. Per sort em van avisar de que eren picants. 

També tenien una safata plena de polsim i productes de colors, amb aire de ser també molt picant. L’home feia meravelles decoratives amb productes comestibles.

Les dones anaven molt ben vestides, i tenien moltes ganes de que els hi féssim fotografies. També una dona policia es va voler fer una fotografia amb nosaltres. 

Un estand estava dedicat als jocs de ciència. Hi havia un de química, un altre sobre l’electricitat, un de magnetisme... 

Sortint del recinte de la fira vam passejar una mica més per la ciutat. Vam veure algunes cases residencials, l’hospital, el bancs...

Prop del port hi ha paradetes de venedors de peix i molt moviment de gent pujant i baixant de les embarcacions. 

És una ciutat amb molta activitat. També hi ha una fàbrica de totxanes que transporten en carros. 

Vam dormir a Khulna i a les sis del matí següent, vam anar cap a l’estació per agafar el tren que ens duia fins a Rajshahi. L’estació de Khulna és moderna i el tren tenia aire condicionat. Anava ple i com que per aquí no hi ha turisme a part de nosaltres, la resta era gent del país. Hi havia un grup de gent, que es coneixien tots, i anaven en viatge de feina, alguna cosa del ram de les farmacèutiques. 

Van passar servint te i cafè i es podia comprar aigua. El trajecte és llarg. Surt a 2/4 de 7 del matí i arriba, teòricament a la una i deu. Va arribar amb mitja hora de retard. Va fent parades als diferents pobles, i es pot veure en algunes estacions, les parades de menjar que tenen a l’andana. 

L’estació de Rajshahi també es moderna. De fet no vam veure la ciutat, ja que nomes vam fer estada aquí per poder anar a visitar Puthia.