10 de juny 2019

Bangladesh_9. Puthia

El poble de Puthia es troba a tan sols 23 Km de Rajshahi. Després de dinar a l’hotel a Rajshahi vam anar cap allà. Tot i estar a la vora vam trigar bastant en arribar ja que hi havia molt trànsit. 

El nom d’aquesta població és el d’un clan familiar del segle XVI. El seu origen està relacionat amb Bhatsacharya, un terratinent hindú al que l’emperador mogol va donar el títol de zamindar (administrador de les terres de domini públic). Més tard, en el segle XVII, un dels seus descendents va rebre el títol de raja per part de l’emperador mogol Jahangir. 

El zamindari de Phutia, o estat feudal de Puthia era un dels mes antics de bengala. 

Aquesta família va fer construir diversos palaus i temples al voltant del llac que es pot veure ara. L’estat de Puthia va prosperar molt i en l’època britànica va arribar a ser el segon zamindari més gran i mes ric de bengala. 

Amb la partició de l’Índia, el govern de Pakistan va revocar tots els títols i terres dels zamindaris. Llavors la família reial va marxar cap a l’Índia. 

El primer que vam visitar va ser el Palau de Puthia o Rajbari. És una construcció impressionant, amb columnes, balcons, i una terrassa a dalt. La façana de color salmó. Diuen que és el palau reial més bonic del país. És un gran edifici construït en el 1895, per encàrrec de la Rani Hemanta Kumari Devi. 

El primer palau que hi va haver l’havia fet construir el rei o raja Nilambar, però un terratrèmol el va ensorrar en el 1895 i segons una inscripció que hi ha a l’entrada del palau actual, aquesta és la reconstrucció que es va fer el mateix any, per encàrrec de Rani Hemanta Kumari Devi i el palau està dedicat a la seva sogre, la maharaní Sharat Sundavi Devi. 

Aquestes dues dones van tenir molt pes en la historia de Puthia. La història de l’aristocràcia de Puthia i els seus voltants és complexa i m’ha costat una mica de seguir. Si ho he entès be, Sharat Sundavi Devi era molt bona nena, amb bons sentiments, gens amant dels luxes, que intentava ajudar a tothom i a més, molt intel·ligent. 

Quan tenia cinc anys la van casar amb el raja Jogendra Narayan. Quan ella tenia 9 anys el marit se’n va anar a estudiar a Calcuta. Ella es va quedar al zamindar, i tot i que no tenia les funcions d’administradora sovint l’hi demanaven consell, ja que sempre donava respostes assenyades. 

Tot i la seva nova posició després del casament seguia duent una vida senzilla i a palau donava menjar als orfes i les vídues. Era molt estimada per tothom. 

El seu marit va morir quan tenia 13 anys. Fins als 15 anys no la van autoritzar a fer-se càrrec de les terres. Com que no havia tingut fills, ja que no havia tingut temps, va adoptar un nen. Tot i que va intentar donar-li una bona educació sembla que no era molt amant de l’estudi i que no sempre anava amb bones companyies. Sembla que durant tota la vida aquest fill adoptiu l’hi va donar problemes. 

Quan va tenir l’edat de casar-se ho va fer amb Hemanta Kumari Devi, una nena d’onze anys, que també va quedar vídua poc després. A l’igual que l’hi havia passat a la seva sogre, van haver de passar uns anys abans no es pogues fer càrrec de l’administració de les terres. L’any 1887 es convertia en la cap de la família reial de Puthia. 

Em sembla que hi va haver litigis i uns certs enfrontaments entre famílies pel control de Puthia. 

Aquestes dues dones, van aportar grans millores a la ciutat. Totes dues tenien uns sentiments religiosos molt arrelats i dedicaven molts esforços i diners en ajudar a la població que tenien al seu càrrec. Es van construir equipaments, com una residencia d’estudiants, una escola de sànscrit, es van construir embassaments, canalitzacions d’aigua.... 

Hemanta Kumari va rebre el títol de rani en el 1901 i en el 1937 el de maharaní, cinc anys abans de la seva mort. Va ser l’última reina de Puthia. 

El palau tenia diferents dependències, algunes de caire oficial i altres la zona de residencia de la família reial. En aquesta zona s’hi van construir uns banys per dones, el Rani Ghat. 

Actualment el palau és més bonic des de fora que per dins. Per dins sinó recordo malament, estava buit. Hi posaran un museu però per ara estan les vitrines buides. Hi ha una escalinata que puja fins al terrat des d’on hi ha molt bona vista sobre l’entorn. Des d’aquí dalt es veuen els diferents temples al voltant de la bassa central. 

Dins del recinte del palau hi ha un temple, el temple de Govinda. També se’l coneix com Pancharatna Govinda Mandir. 

Aquest temple va ser construït en el segle XIX, al mateix temps que el palau, i estava dedicat a Krixna, ja que la família reial s’havia convertit al vaisnavisme. 

El vaisnavisme és una branca de l’hinduisme en la que es venera a Vixnú o una de les seves encarnacions (Krixna o Rama) com al Déu suprem. 

Aquest temple és impressionant. De color argilós, amb unes torres a la part alta, i el que destaca més son els relleus que hi ha a la façana i que la cobreixen tota. 

Aquests relleus representen l’amor diví que hi ha entre Krixna i Radha. Aquests dues divinitats juntes simbolitzen Déu al complet, una correspon a la part masculina, Krixna, i l’altra a la femenina, Radha. Se’ls coneix com la parella divina. 

Els relleus estan força ben conservats i és un gust anar-los mirant en detall. Aquest temple és molt important pels hinduistes, i en venen molts a visitar-lo. 

El que em va sorprendre més és el contrast entre l’arquitectura del palau i la d’aquets temple. 

HI ha famílies amb nens, grups de joves, que a l’igual que nosaltres, fan el recorregut pels diferents edificis històrics de la ciutat. 

Un altre dels temples que hi ha a Puthia és el Jagannath Temple, d’estil bengalí, segons diuen. També té relleus en terracota. Si no estic confosa aquest temple està prop del dedicat a Xiva, a l’igual que el Swing temple. 

Hores d’ara confonc tots els temples i quan miro les fotografies no sé massa quin és quin. 

El temple Swing té 28 entrades en el pis inferior una mica menys en els pisos superiors. En total 64 entrades. Llegeixo que no estava dedicat a cap divinitat, i ara la majoria d’entrades estan tancades. La gent diu que era el lloc on el raja passava l’estona amb la seva joveníssima dona. 

El temple de Xiva o Bhubaneshwar Shiva Mandir és un estil totalment diferent. Tot pintat de blanc. És el temple més gran de Bangladesh, dedicat a Xiva. 

El va fer construir una altra Rani viuda, Rani Bhubonmoyee Devi, l’any 1823. Té bona vista sobre el llac Shiv Sagar. 

A l’interior hi ha una pedra negra de basalt que representa el lingam de Xiva. Els gravats i decoracions d’aquest temple van quedar molt malmesos durant la guerra d’alliberament del 1971. Diuen que les tropes paquistaneses van intentar moure i trencar la pedra que simbolitza Xiva sense èxit. 

Molts hindús que encara viuen aquí venen als matins i al vespre a fer ofrenes. 

A part dels temples, la població sembla tranquil·la. No vam passejar massa, lo just per anar d’un temple a l’altre, més o menys al voltant del llac o embassament. 

Ja de tornada cap a Rajshahi vam parar a la platja per veure la posta de sol. En realitat de posta de sol poca, ja que ja era una mica tard. Però valia la pena per veure l’ambient. 

Hi havia moltes famílies instal·lades a la zona enjardinada, des d’on es veu la platja i la posta de sol. Tenien cadires i taules, alguns una barbacoa on preparaven menjar, hi havia venedors de ganyips i sucreries... un ambient distès i familiar. Passejant per allà tothom m’oferia lloc perquè segués amb ells.









09 de juny 2019

Bangladesh_8. Khulna

Khulna és una ciutat gran, la tercera més gran del país. I un important centre industrial. Aquí hi tenen la seu diverses companyies nacionals.

En el segle XIV la ciutat va tenir el primer governador musulmà. Poc a poc la presencia de musulmans va anar augmentant i la construcció de mesquites també. 

Vam arribar a la ciutat a mitja tarda i vam sortir a passejar. No hi ha, o no el vaig saber trobar, un centre clar. El carrer principal no és massa agradable per passejar ja que hi ha molt trànsit. Hi ha cotxes, rickshaws, moltes botigues i per tant molta gent de compres.... Em va semblar atabalador. 

Es nota que és una ciutat portuària ja vam veure algun home venent peix a la vora de l’asfalt. Hi ha edificis força alts, algunes cases residencials...

Vam arribar fins al recinte on se celebrava la 18ª fira internacional del comerç i la industria. Es tenia que pagar entrada, però va valdre la pena entrar. L’entrada valia 15 takes ( uns 15 cèntims d’euro). 

Hi havia força gent, moltes dones, també famílies... Hi havia diferents estands amb productes diversos. També hi havia unes atraccions, entre elles una barca-gronxador que em recordava la que instal·laven als pobles de Catalunya per la festa major. No sé si encara en posen. 

Hi havia parades de teles, de roba de vestir, de guarniments, bosses, objectes per la llar.... 

Un dels estands que em va cridar l’atenció era un que tenien el “ruti maker”, un aparell de fusta per fer els pans rodons i plans, anomenats ruti. Era una mena de premsa en la que hi posaves quatre o cinc boletes de la massa i et sortien ja els rutis a punt per coure. 

Una botiga de peluixos tenien un tigre de bengala molt graciós. L’hi vam fer fotografies; el noi de la parada es va enfadar una mica senyalant-nos un rètol que hi havia. Pels seus gestos vam entendre que allà hi posava que no es podien fer fotografies del tigre de peluix.

En una placeta dins del recinte hi havia un home amb una safata rodona on destacaven uns paquetets molt atractius i acolorits. Eren per menjar, molt elaborats amb espècies i condiments. Per sort em van avisar de que eren picants. 

També tenien una safata plena de polsim i productes de colors, amb aire de ser també molt picant. L’home feia meravelles decoratives amb productes comestibles.

Les dones anaven molt ben vestides, i tenien moltes ganes de que els hi féssim fotografies. També una dona policia es va voler fer una fotografia amb nosaltres. 

Un estand estava dedicat als jocs de ciència. Hi havia un de química, un altre sobre l’electricitat, un de magnetisme... 

Sortint del recinte de la fira vam passejar una mica més per la ciutat. Vam veure algunes cases residencials, l’hospital, el bancs...

Prop del port hi ha paradetes de venedors de peix i molt moviment de gent pujant i baixant de les embarcacions. 

És una ciutat amb molta activitat. També hi ha una fàbrica de totxanes que transporten en carros. 

Vam dormir a Khulna i a les sis del matí següent, vam anar cap a l’estació per agafar el tren que ens duia fins a Rajshahi. L’estació de Khulna és moderna i el tren tenia aire condicionat. Anava ple i com que per aquí no hi ha turisme a part de nosaltres, la resta era gent del país. Hi havia un grup de gent, que es coneixien tots, i anaven en viatge de feina, alguna cosa del ram de les farmacèutiques. 

Van passar servint te i cafè i es podia comprar aigua. El trajecte és llarg. Surt a 2/4 de 7 del matí i arriba, teòricament a la una i deu. Va arribar amb mitja hora de retard. Va fent parades als diferents pobles, i es pot veure en algunes estacions, les parades de menjar que tenen a l’andana. 

L’estació de Rajshahi també es moderna. De fet no vam veure la ciutat, ja que nomes vam fer estada aquí per poder anar a visitar Puthia.


Bangladesh_7. Sundarbans

Bona part del folklore bengalí fa referencia a Sundarbans, ja que se centre de forma especial en herois i divinitats especifiques d’aquesta zona. Una de les llegendes fa referencia a l’heroïna Behula i el seu marit Lakhindar. En tot el parc hi ha diverses torres de vigilància que estan relacionades amb aquesta llegenda. 

Segons la llegenda, el marit de Behula, Lakhindar, havia mort i ella l’acompanyava en el seu darrer viatge en barca. 

Quan va passar pel costat del banc de terra que es coneix com Netidhopani va veure una cosa que l’hi va cridar l’atenció. Hi havia una dona rentant roba i un crio que estava tota l’estona destorbant-la; per tal de que deixés de molestar l’hi va tirar una mica d’aigua i el nen va morir. Sense immutar-se la dona va acabar de fer la bugada i després va tornar a ruixar el cos del nen amb aigua, tot cantant alguns mantres, per tal de retornar-lo a la vida. 

Behula en veure això va pensar que aquella dona era la persona idònia per fer que el seu marit retornés a la vida. Va dirigir el bot cap allà i va preguntar a la dona, que es deia Netidhopani, que l’hi ensenyés els seus cants. 

Es diu que Behula va passar a l’altra vida en aquest lloc en el que hi ha una torre que porta el seu nom i des d’on es poden veure les restes d’un antic temple dedicat a Shiva, d’uns 400 anys d’antiguitat. 

Diferents autors han basat les seves obres en el manglar de Sundarbans. Un d’ells és Emilio Salgari, que ho fa servir d’escenari en diverses obres, com “el misteri de la jungla negra”. La pel·lícula de Salman Rushdie, “els fills de la mitjanit” transcorre en part en aquest bosc, a l’igual que la pel·lícula basada en l’obra d’Amitav Ghosh “la marea hambrienta”. 

Com els altres matins vam anar pels canals estrets a veure la sortida del sol. És el nostre darrer dia pel manglar. 

Com ja he comentat, Sundarbans és un manglar molt especial. A part de ser el més gran té una gran diversitat d’espècies: dels 50 tipus que hi ha al mon aquñi se’n poden trobar 26. 

Les diferents espècies de manglar van anar apareixent de forma gradual, segons els canvis climàtics i de dipòsits en els sòls, que entre d’altres coses canvien la seva alçada. Quan el sòl va quedar una mica elevat, m’imagino que ja no estava cobert d’aigua, van aparèixer altres tipus d’arbres. 

Mig milió de persones depenen de Sundarbans per viure. La riquesa de la zona es basa sobretot en el peix, els crancs i la mel. 

Les abelles d’aquí son de les mes grans i agressives que es coneixen, però la mel que s’obté té molt bona reputació. 

Després d'esmorzar vam anar al poble que teníem al davant per poder veure una mica la vida en de la gent del Sundarbans. 

El primer que vam trobar va ser l’escola. Després d’aquells dies una mica allunyats del bullici, em va agradar el contacte amb la població local. 

Hi ha diferents classes, de diferents edats. En una d’elles la mestre m’explica que aprenen 6 matèries diferents: àrab, anglès, bangla, entorn, ciències i cultura. Era el migdia i a la porta d’entrada hi havia mares esperant per recollir els seus fills. 

Les classes son mixtes, en un cantó seuen els nens, que es cobreixen el cap amb una mena de casquet de tela brodada, i a l’altre les nenes amb el cabell tapat pel mocador. En el vestit dels nens predomina el color blau. Tots porten motxilla, carregada de llibres de text que ens ensenyen orgullosos. 

Com passa arreu, els nens tenien curiositat, ganes de jugar, els hi encantava posar per les fotografies. S’amuntegaven, s’abraçaven, s’empenyien per poder sortir a les fotografies. I si podien veure’s després a la pantalla millor que millor. 

La majoria no es mostraven tímids, com ja havíem observat el primer dia amb l. Festa de l’any nou. La gent en aquest país és curiosa, simpàtica i té moltes ganes d’interactuar amb els forans. 

Entre els més menuts hi havia alguns nens i nenes que sí que es mostraven tímids. Recordo algunes nenes que em miraven amb els ulls grossos i bonics, sense gosar somriure. 

Després vam anar a passejar pel poble; una de les coses que em va cridar l’atenció van ser les cries de gamba. Al llarg del carrer anaves trobant homes amb una palangana amb aigua, i uns petits filaments, que són les cries de gamba. Van agafant l’aigua amb un cullerot i conten els filets, les cries, que hi ha. Cada cria val 10 takas. 

En el poble també hi ha criadors d’ostres. Tota la vida gira al voltant del mar i els canals. 

Es un poble molt senzill. Hi ha un sol pou comunitari, tot i que algunes cases tenen cisternes on recullen aigua de pluja. Els que no tenen la seva reserva han d’anar a la del poble. 

Hi ha també uns embassaments en els que es recull aigua de pluja, que és la que es fa servir per rentar-se. 

En un camí d’entrada a una casa hi ha una arcada decorada amb teles i plàstics de colors. Indica que hi ha d’haver un casament en la família que viu a la casa. 

Hi ha cases d’estils diversos. Algunes fetes de fusta i molt senzilles, mentre que altres son d’obra. 

En un bar tenen una taula que sembla de billar, amb quatre forats a les cantonades i tenen unes fitxes que disparen cap als forats amb un cop de dit. 

Sundarbans es veu amenaçat tant per factors naturals (tsunamis, ciclons, pluges...) com per l’activitat humana. 

L’any 2013 es va signar un acord per instal·lar una central elèctrica de carbó, a tan sols 14 Km del manglar. És la central elèctrica de Rampal. Tenia que posar-se en marxa l’any 2016, però hi va haver moltes protestes pel lloc escollit per construir-la, ja que podia causar danys irreparables en el manglar. 

A començaments de desembre del 2014 un petrolier que transportava 358 mil litres de fuel va xocar amb un altre vaixell, el que va provocar el vessament del fuel, que es va cobrir una superfície de 350 Km2. La taca es va escampar pels canals de Sundarbans i la línia de costa va quedar ennegrida. Va veure’s afectada tota la zona, arbres, plàncton, peixos, dofins… 

Aquí hi habiten dos tipus de dofins, el de l’Irauadi i el del Ganges. Després de l’accident se’n van trobar alguns de morts. 

Sundarbans té un paper rellevant en l’economia de la regió i en la del país. Per la fusta, però també pel peix i crustacis entre d’altres productes. També té un paper rellevant en la protecció del territori, ja que actua de barrera enfront les tempestes i canvis en el nivell del mar. 

Al voltant de Sunderbans hi ha diverses industries que donen feina a molta gent de la zona, em sembla que a mig milió de persones. 

En alguns pobles es dediquen també a l’agricultura. A l’estiu, en l’època dels monsons, els camps s’inunden i l’arròs flota. En l’època seca la terra no es cultiva i es fa servir com a pastura. Els terrenys prop del poble tenen un sistema d’irrigació des de basses que s’omplen amb l’aigua de pluja. Aquí hi cultiven vegetals. 

En tota la zona de Sundarbans hi viuen més de 4 milions de persones. O sigui que és una zona molt poblada. 

Quan deixem el poble molta gent que és a la vora de l’embarcador ve a acomiadar-nos, especialment la gent més jove. Recordo que hi havia un noi amb bicicleta, que tot badant mirant-nos va acabar caient. 

Vam tornar al vaixell i després d’una travessia no massa llarga vam arribar a la nostra darrera parada a Sundarbans: l’illa on hi ha el poble de les prostitutes. En un primer moment, quan ens van oferir si volíem anar-hi em va sobtar, i la primera idea era dir que no. Però per altra banda anar-hi era un forma de conèixer el tema. Segons em van explicar hi ha un grup, crec que japonesos que hi aniran per fer un reportatge. És una realitat més del país, que ja que estàvem allà vaig considerar que valia la pena conèixer. 

En aquest poble hi ha les dones que han hagut de sobreviure dedicant-se a la prostitució. Hi ha vídues d’homes que han mort per atacs de tigres, o per altres causes. En un primer temps reben ajuda però a la llarga no, i s’han de buscar la vida. Per altra banda, els ciclons, del 2007 i del 2009 van destruir moltes terres, i van haver-hi molts refugiats. En els grups de refugiats les dones son les més vulnerables, poden patir violacions. 

Ena quest poble hi ha les dones repudiades per les seves famílies i per la societat; per sobreviure han de dedicar-se a la prostitució. 

Quan els fills son petits els tenen amb elles alpoble, i després els duen a un internat i els van a veure quan poden. 

Molts dels clients son de les tripulacions dels vaixells mercants que passen per aquí. Hi ha diferents tarifes, per la població local, es el preu mes baix, pels mariners una mica més car, i el preu es duplica pels estrangers. 

En la mateixa illa hi ha el poble de les prostitutes i més enllà hi viuen altres famílies. 

Algunes dones tenien ganes de parlar, estaven reunides en una botiga, i volien que entres i passes una estona amb elles. D’altres eren més esquives i ens defugien. Alguns nens corrien per allà. N’hi havia d’edats diverses. Davant de cada casa tenen el seu embarcador. Els carrers son de terra, i les casetes, com en l’altre poble que vam visitar n’hi ha de fusta i altres més robustes. 

Amb aquesta visita acabàvem el recorregut per Sundarbans. Un cop en terra ferma a Mongla vam anar per carretera fins a Khulna.

Bangladesh_6. Sundarbans, Kachikhali.

Vam sortir a navegar pel canal a les sis del matí; va ser molt agradable, hi havia molta pau, la temperatura agradable, el silenci trencat tan sols pels sons de la natura, la sortida del sol... a aquesta hora els ocells estan molt animats i alegren el recorregut. A Sundarbans hi ha unes 260 especies diferents d’ocells a més de les aus migratòries que hi fan estades temporals. 

La historia de l’àrea de Sundarbans es remunta al segle III o IV d. C. S’han trobat restes d’una ciutat construïda per Chand Sadagar, un ric mercader de l’època, en el bosc de Baghmara. 

Hi ha escrits del segle VII en els que es parla Harikela, probablement un regne que hi havia a bengala oriental. Més tard, en el segle IX es menciona a les dones harikeli com a dones del bengala oriental. 

En un manuscrit budista del segle XIII Harikela consta com un dels 64 llocs sagrats del budisme tàntric de bengala. En estudis mes recents (1980) es van trobar monedes amb la inscripció Harikela a la regió de Chittagong a l’altra banda de la badia de bengala. 

En el període mogol, segle XVI, els reis van deixar que el bosc de Sundarbans l’utilitzés la població local. En el segle XVII s’hi van instal·lar contrabandistes i pirates portuguesos, i es va convertir en refugi de fugitius. Hi ha constància de que alguns cops van ser atacats per tigres. 

Hi ha diverses restes en el parc que es remunten a aquella època; una és la torre de vigilància que hi ha a Netidhopani. 

L’any 1757 Sunderbans va passar a mans de la companyia de les Índies Orientals. I en mapes perses de l’any 1764 ja es feia esment d’aquesta zona. 

A mitjans del segle XIX es va crear el departament forestal a la província de Bengala i és quan es va començar a fer un manteniment d’aquestes maresmes. He llegit en algun lloc que el manteniment consistia en extreure els tresors que hi hagués, que com que en aquella època formava part de l’Índia britànica, endur-se’ls d’aquí. A la població local la feina que se’ls hi va adjudicar era la de mantenir el bosc net. 

Després del passeig matinal vam tornar a esmorzar a l’embarcació i de nou vam creuar el canal per anar a caminar per terra ferma. 

Vam anar per un camí de sorra, amb vegetació baixa, per un espai obert i ampli. En un punt vam veure petjades de cadell de tigre. 

Bona part del camí no té gens d’ombra i feia calor. Després s’entra al bosc i ja era més ombrívol, fins que s’arriba a la platja. 

El més impressionant és quan s’arriba a la platja. Si no estic confosa aquesta zona se la coneix com santuari de Kachikhali. A mesura que ens apropem a la platja ja es comencen a veure els estralls que havia fet el darrer tsunami. Hi ha forces arbres arrencats, d’altres escapçats... 

La platja és molt llarga i ampla, de sorra fina, alguns del grup es banyen. A mi m’agrada més dedicar-me a fer fotografies de l’entorn. En certa forma es pot dir que el mar i el bosc es fusionen. Les aigües salades banyen els arbres del litoral. I fins i tot uns quants queden enmig de la platja. 

Son arbres alts i espigats, alguns mig secs, que resisteixen l’embat de les onades. I com que el terreny és molt pla, no és estrany que a la que puja una mica el nivell delmar les seves aigües s’endinsin pel bosc. 

El nostre rànger, amb uniforme i arma, ens espera a l’ombra, al bosc. Va patir veure com sua el pobre home, mentre nosaltres gaudim de l’aigua. Encara que no em vaig banyar (no se m’havia acudit endur-me’n el bikini al viatge), passejava descalça amb els peus en remull. 

Vaig trobar que era un lloc idíl·lic, l’aigua, la llum, els reflexos, el vent, el sol, i la tranquil·litat; tot ho feia un indret molt especial. 

Ara be, com que és un lloc tant bonic, és també molt turístic, i com passa en altres llocs, falla una mica la recollida de residus. 

Els que treballen amb turisme son conscients de que no espot embrutar l’entorn i fan esforços per mantenir-ho net. Un dels nois de la tripulació es va dedicar a recollir totes les ampolles de plàstic que anava trobant. Quan vam marxar d’allà en portava més de vint. 

De tornada al vaixell vam canviar una mica de zona en el Sundarbans. Vam arribar a un canal més ampla, en el que proliferen les barques de pescadors. 

Aquell vespre per sopar vam fer una barbacoa al mateix vaixell. Va ser agradable.