Àsia central. Xinjiang_4. Taxkurgan

Com ja vaig dir, vam arribar a Taxkurgan que ja era l’hora de sopar. Era fosc i estàvem cansats i quina no va ser la nostra sorpresa en arribar a l’hotel! Ens esperaven amb una pancarta de benvinguda i tots formant a l’entrada. 

De la ciutat de Taxkurgant no vaig veure pràcticament res. El lloc on vam anar a sopar, una pizza, i al matí següent el supermercat on vam comprar el pic-nic per prendre en el camí de tornada cap a Kaixgar. 

El poc que vaig veure em va semblar una ciutat moderna i tranquil·la. Em va saber greu no estar-hi un dia per poder passejar i fer-me’n una idea mes clara. La ciutat està a prop de 3100 metres d’alçada, pel que la temperatura és agradable. Està envoltada de muntanyes. 

És un destí molt turístic pels xinesos que visiten la regió de Xinjinag. El reclam d’aquesta ciutat és la visita del que es coneix com “la ciutat de pedra”. 

Taxkurgan forma part del districte de Kaixgar, però és una regió autònoma tadjik, governada per xinesos tadjiks. De fet la ciutat està molt a la vora de la frontera amb Tadjikistan. Taxkurgan és pràcticament l’ultima ciutat de la Xina anant cap a Pakistan per la carretera de Karakoram. 

El nom de la ciutat, Taxkurgan, significa fortalesa de pedra. Hi ha investigadors que creuen que la torra de pedra que descrivia Ptolomeu feia referencia a aquest lloc; considerava que la torra marcava el punt mig entre Europa i Xina. 

En l’època de la dinastia Han (des del 202 aC fins al 220 dC) en la regió occidental del que ara forma Xina, hi havia 36 regnes. Un d’aquests regnes era del de Puli, i Taxkurgan va ser una ciutat important d’aquest regne. 

Va ser durant la dinastia Han que es va iniciar el que coneixem ara com ruta de la seda. Aquesta població es trobava en la confluència de diferents rutes comercials, fet que l’hi conferia gran importància. Enllaçava orient i occident. 

Va ser també la capital del regne de Sarikol (713-741). Un regne que va existir en l’altiplà del Pamir. Els governants de Sarikol eren descendents de famílies nobles de Kaixgar. Devien dependre de Xina ja que l’hi pagaven impostos, però a canvi rebien or i plata, per tal de que controlessin les fronteres. 

Aquest període corresponia a l’època en la que a Xina governava la dinastia Tang (del 618 fins al 907), que tenia la capital a Xian. En aquesta època es van pacificar els territoris occidentals, o sigui el que correspon a la província de Xinjiang. Va construir aquí una fortalesa militar per poder mantenir la zona sota control. 

El segle VIII va ser el més pròsper i de major desenvolupament de la dinastia Tang, en part gràcies al comerç internacional. I això depenia de l’estabilitat de la regió de Xinjiang. 

La gent del pamir es considera que son d’origen persa. I aquí s’han trobat restes d’un temple dedicat al foc, o sigui del zoroastrisme, que era la religió dels antics perses, aans de l’arribada de l’islam. Els tadjiks es van convertir a l’islam en el segle X. 

El zoroastrisme va sorgir a l’Índia en el segon mil·lenni aC i en els segles V-VI es va expandir cap a la Xina. Aquesta religió reverencien al foc, que purifica i allunya alsmals esperits. 

Prop de la fortalesa s’han trobat algunes tombes de seguidors del zoroastrisme, per això es pensa que potser va ser la via d’entrada d’aquesta creença cap a la Xina. 

Sembla que els tadjiks d’aquesta zona es diferencien dels musulmans d’altres parts de la Xina ja que segueixen fent rituals que poden tenir una base en el zoroastrisme. Un cop a l’any fan cerimònies del foc a casa. 

La fortalesa, o ciutat de pedra, es coneix també com el castell de la princesa. Aquest nom ve d’una llegenda sobre l’origen de la fortalesa. 

Una princesa xinesa anava, acompanyada per tot el seu seguici, cap a Pèrsia a casar-se amb el rei. Quan estaven al que ara és Taxkurgan es van trobar amb una batalla. Els soldats que l’escortaven per protegir-la la van fer pujar a un turó proper; uns van pujar a dalt amb ella i els altres es van quedar al peu fent guàrdia, vetllant per la seva seguretat. Quan la situació es va calmar i anaven a continuar viatge van saber que la noia estava embarassada. 

En un primer moment els soldats es culpaven els uns als altres, però ella els hi ho va treure del cap. Els hi va dir que era obra del deu sol, que cada migdia havia passat a veure-la, muntat en un cavall blanc. Els soldats no van gosar portar-la a Pèrsia davant del rei, i van construir un castell dalt del turó i es van quedar allà amb ella. 

D’aquell embaràs va néixer un nen, que es va convertir en un jove fort i savi, molt respectat per tothom. 

Va crear el regne de Kabhanda i es considerava descendent de xinesos per la part materna i del deu sol per la paterna. 

Segons els historiadors aquest regne va existir en el segle II dC i va ser fundat pels ancestres dels tadjiks. 

Xuanzang va ser un monjo xinès, de família confucionista, que va viatjar a l’Índia per estudiar el budisme i de retorn a Xina, l’any 649 es va aturar aquí a Taxkurgan. Va viatjar difonent el budisme per diferents punts d’Àsia central. Va viure un any a Turfan, acollit pel seu rei, i també es va aturar a Kaixgar. 

En la crònica que va fer Xunzang del seu viatge descrivia Taxkurgan dient que laseva gent seguia el budisme, que hi havia uns 10 temples, amb uns 500 monjos, de la branca del budisme Hinayana. 

Va explicar que el rei havia destinat part del seu palau per convertir-ho en un temple on poguessin viure-hi els monjos ancians. El rei va enviar alguns militars a l’Índia per poder portar cap aquí eminents personalitats budistes, que transmetessin les seves ensenyances a la gent de Taxkurgan. 

Quan a començaments del segle XX l’arqueòleg Aurel Stein va visitar Taxkurgan va trobar que les descripcions que hi havia fins aquell moment de la ciutat de pedra eren molt reals, que s’ajustaven al que ell hi va trobar. 

Durant la dinastia Yuan (1271-1368) el govern va fer reparar l’antiga fortalesa i les construccions que hi havia i va ampliar la ciutat. Després, a finals de la dinastia Qing (1644-1911) es va construir la nova ciutat i es va abandonar la fortalesa de pedra. 

La ciutat fortificada tenia una muralla externa i una interna. La muralla externa va quedar destruïda diversos cops, la darrera vegada en el 1933. La muralla interna es va conservar millor. Es troba sobre un turó d’un 20 metres d’alçada. 

El riu que passa per aquí té el mateix nom que la ciutat i en el 1999 va provocar importants inundacions, 

Prop de la fortalesa hi ha un altre recinte arqueològic, Quxman, un cementiri descobert en el 2007, on hi ha les tombes de seguidors del zoroastrisme. 

Tot i que vam trobar-hi turistes, en quedar una mica allunyat de tot, l’afluència, comparat amb altres llocs de Xina, és baixa. De totes formes a mi em va semblar que per lo remot que és n’hi havia bastants. 

Hi havia la ciutat construïda durant la dinastia Han i Yuan, i la posterior, de la dinastia Qing, que és quan es va abandonar ja la ciutat de pedra. 

Al sud de la ciutadella hi ha les restes d’un temple budista. S’han trobat restes d’objectes de terrissa, monedes de la dinastia tang, robes teixides en seda. 

La construcció vista de fora és molt bonica. A l’interior del que queda de muralla no queda gran cosa. Hi ha en les parets alguns nínxols en els que hi devia haver alguna figura. Potser era la part del temple. A l’exterior encara queda menys que a l’interior i devia ser l’altre part de la ciutat. És una extensió força amplia. 

Des de dalt es té bona vista sobre la plana, amb el riu i els prats verds. Una altra de les coses que es visiten quan vens aquí és el que es coneix com la prada d’or. És una zona d’aiguamolls, amb unes passarel·les de fusta, per les que pots recórrer la praderia i tenir altres visions de la fortalesa. Des d’aquí és més impressionant el turó on es troba. 

Hi ha un pont penjat, que queda a poca distancia de l’aigua però es belluga bastant, sobretot perquè sempre hi ha qui passa corrent. També tenen un iak per si es vol muntar-lo i fer-se la fotografia... 

Una de les coses que em va sorprendre moltíssim és la zona d’aparcament que han muntat. És enorme. Està tot preparat per rebre quantitats importants de cotxes i busos. Hi ha una gran avinguda, l’aparcament... tot un muntatge que sorprèn ja que quan hi vam ser nosaltres potser hi havia unes 50 o 60 persones com a màxim.

Àsia central. Xinjiang_3. Mercat de bestiar de Kaixgar i llac Karakul

Era diumenge, dia del mercat setmanal de bestiar ales afores de la ciutat de Kaixgar. Però era un dels tres dies en que Xina tenia les fronteres terrestres de la regió de Xinjiang tancades, amb motiu de la festa del sacrifici o del xai. Com que era dia festiu el guia ja ens va avisar que no sabia si hi hauria gaire gent al mercat. 

El resultat va ser un tant decebedor. No hi havia massa gent i tampoc gran varietat d’animals. El que abundava eren les ovelles, cabres i similars. Tan sols hi havia un iak esperant comprador, però l’estona que vam ser allà, tot i que hi havia algunes negociacions, no havien arribat a bon port. 

Quan ja marxàvem vaig veure arribar un camió amb vaques. Però com ja he dit el que abundava més era la família de les ovelles i similars. Aquests animals sí que tenien sortida, suposo que la festa del xai hi ajudava. 

El més divertit era veure baixar els animals del camió. En alguns casos feia patir una mica per la sotragada que patien en caure. En general saltaven amb molta agilitat i se seguien uns als altres. 

Una de les característiques que més em cridava l’atenció eren les cues d’algunes ovelles. Tenien forma de bola, em sembla que és de greix. Mirant les fotografies que havia fet en el 2007, quan vaig estar per aquí, me n’adono que ja llavors em van cridar l’atenció. 

L’altre cop, quan vaig visitar aquest mercat era un diumenge normal i l’ambient era força diferent. Per una banda, hi havia més gent, però també s’hi veia gent més gran, abillats amb els vestits tradicionals. En canvi ara els venedors i compradors em va semblar gent més jove, que ja no vesteixen de forma tradicional. 

Després vam continuar la ruta cap al sud, cap a Taxkurgan, per la carretera del Karakoram, la coneguda com Karakorum Highway. Aquesta carretera connecta la Xina i Pakistan, o sigui que en el passat connectava la ruta de la seda amb Pakistan. 

Els paisatges que es creuen son espectaculars. La carretera passa entre dues grans serralades, com son les del Pamir i Kunlun. Els colors de les muntanyes en que alterna el vermellós i el blanc, les aigües del riu, grisoses, típiques d’aquestes regions d’alta muntanya. 

Aquesta carretera passa pel costat del llac Karakul, que es troba per sobre dels 3500 metres d’alçada. Dos dels pics més alts que es veuen des d’aquí son el Muztagh Ata, de 7546 metres i el Kongur Ata, amb una alçada en discussió, entre 7719 i 7649 metres. 

Aquest llac és el que es troba a més alçada de l’altiplà del Pamir, prop d’on s’ajunten tres grans serralades: Pamir, Tian Shan i Kunlun. 

Si no estic confosa el seu nom vol dir llac negre; diuen que és perquè segons la llum que hi ha les seves aigües es veuen negres. 

L’any 2007 quan vaig estar aquí l’ambient era molt diferent i feia molt millor dia que ara. Quan no hi ha vent es veu el reflex de les grans muntanyes nevades en l’aigua. En aquella època et podies apropar més a la vora del llac que ara. Aquest cop el dia era gris i estava núvol, o sigui que les aigües es veien fosques i era menys espectacular del que recordava. 

Vam continuar perla carretera fins a Taxkurgan on hi vam arribar passades les 7 de la tarda. Es triga gairebé un dia, parant una estona no massa llarga al mercat de Kaixgar i al llac Karakul.

Àsia central. Xinjiang_2. Kaixgar.

Després de visitar el mausoleu d’Abakh Khoja vam anar a veure un dels mercats de la ciutat. és un mercat cobert, amb les diferents seccions, espècies, roba, estris de la casa... No hi havia massa gent, potser perquè no vaig saber trobar la part dels aliments. 

Feia molta calor i teníem ganes de beure alguna cosa, però no hi havia cap botiga on venguessin refrescos. Llavors vam veure una màquina en que si que n’hi havia. Va ser divertit, ja que estava tot en xines i era difícil encertar la tecla a tocar. Vam estar provant i gairebé ho vam aconseguir soles. Vam aconseguir posar-ho a la cistella però no que ens les entregués. Es va acostar un noi i ens va ensenyar quina tecla tocar. Vam aconseguir així la primera beguda. 

Quan anàvem a treure la segona el bitllet que posàvem no l’agafava. Llavors va ser una noia de la botiga del costat la que ens el va canviar. Resolt això la resta ja va ser senzill: ja sabíem quines tecles tocar per obtenir la nostra ampolla de refresc! És graciós que una cosa tant simple com comprar una ampolla de refresc, en un lloc on no entens ni la llengua ni l’alfabet, quan ho aconsegueixes et quedes molt satisfet, com si haguessis fet una gran proesa. 

Dins del mercat, passa mig desapercebut però hi ha alguns edificis que deuen ser bonics, o ho havien sigut. 

Hi ha forces coses que em recorden els mercats per Yunnan, al sud del país. Una d’elles son les roses seques que afegeixen al te. Son petites poncelles, crec que d’una variant de rosa petita. 

Després de visitar el mercat vam anar cap a la “ciutat antiga”. És una part totalment restaurada, amb part de muralla, sense cotxes, i dedicada al turisme. Abans d’arribar allà, des del cotxe es pot veure una zona de cases de tova, mig en ruïnes, que queda fora de la muralla. Ens diuen que no es pot visitar, que no hi viu ningú. 

Vam dinar a la ciutat antiga; va costar una mica trobar lloc. Uns quants vam menjar en un lloc local, molt petit: vaig prendre fideus, una broqueta i refresc, va valdre 25 yuans, que és una mica més de 3 euros. 

Després de dinar vam fer un recorregut per aquesta ciutat vella restaurada. És agradable. Per tot arreu hi ha càmeres de vigilància, com ja havia vist a Yunnan. 

En aquest país estàs sempre controlat. Fins i tot en l’autobús en el que anem hi ha una càmera de vigilància. Això fa que els guies no es desviïn del discurs oficial i siguin mesurats i cautelosos en el que diuen. 

Hi ha diversitat d’estil en les construccions, des de les cases més senzilles, a les construïdes amb totxanes i boniques decoracions de les façanes. Hi ha petits carrerons, i forces nens jugant pel carrer; això sorprèn una mica en el país del control de la natalitat. 

El pa, en molts llocs d’Àsia central és similar, rodó i pla, però té algunes variants, en la decoració i en la massa. A mi aquests pans m’encanten. Cadascun és diferent, però tots igual de bons. Uns més secs, altres amb més molla, uns amb el centre més prim i el voltant inflat... petites variants que els diferencien. 

Per tot arreu es poden trobar escultures en bronze representant diferents escenes de la vida i activitats de la població uigur. 

Hi ha molt turisme xinès i un munt de botigues de record. En moltes d’elles es poden veure els barrets que utilitzen. Hi ha els barrets d’hivern, de pells, i els d’estiu en tela, tipus casquet. Són diferents els d’home i dona. Em sembla que varia una mica la forma i colors. 

A continuació vam anar a visitar la mesquita Id Kah, que es troba en una gran plaça,que és punt de reunió de la població local. 

Id Kah vol dir lloc de pregària i celebració. Fins no fa massa era la mesquita més gran de Xina; em sembla que ara n’hi ha una altra que la supera. 

Inicialment en aquest indret hi havia un cementiri, i en el segle X hi havia ja una primera construcció que després va quedar integrada en la que mesquita que es va construir l’any 1442, que era molt més petita que l’actual. Al llarg dels anys es va anar ampliant fins a la mida que té ara. 

Té un gran pati, tipus jardí, amb molts arbres, que crea un espai ombrívol i refrescant en una ciutat força calorosa. 

En aquest jardí hi ha dues torres des d’on es retransmetia el que es deia a l’interior de la mesquita, per tal de que els fidels que estaven a l’exterior poguessin seguir la pregaria. Quan no hi havia micròfons ni altaveus les paraules es transmetien d’un punt a l’altra, a través de persones instal·lades en punts elevats. 

Cada dia s’omple de fidels, especialment els divendres, en que ve gent del voltant de la ciutat a fer la pregària aquí. En les festes és quan s’aplega més gent, ja que molts dels musulmans de la regió autònoma venen aquí a la celebració i pregàries. Un cop acabades les cerimònies religioses, la gent continua de festa a la plaça. 

Les rebel·lions dels uigurs en contra dels xinesos han estat constants al llarg de la historia. Timur Beg era un militar uigur que va participar en la batalla de Kaixgar de l’any 1933 i havia participant en la revolta de Turfan l’any anterior. Juntament amb els germans Bughra lluitaven per l’alliberament de la regió uigur del control xinès. 

En la batalla del 1933 les tropes musulmanes de l’exèrcit xineses van matar a Timur Beg i van exposar el seu cap a la mesquita. Un any més tard, van matar a l’emir Abdullah Bughra i tots els seus homes. El seu cos no es va trobar, tot i que hi ha qui diu que el seu cap també va estar exposat a la mesquita. 

Hi havia musulmans xinesos fidels al regim contraris als musulmans uigurs i als seus anhels d’independència. Si no estic confosa s’hi barrejava una revenja per la massacre de Kizil on els musulmans uigurs van matar a musulmans hui, xinesos. 

L’any 2014 l’imam de la mesquita moria assassinat, sense que estiguin clars els motius. Era un any turbulent en la regió i sembla que l’imam era pro-xinès. 

La repressió i ganes d’anular la cultura uigur continuen. Llegeixo que a les escoles i llocs oficials en el mes del ramadà es força a nens i treballadors a menjar i beure saltant-se els preceptes de l’islam. S’espia ales cases per assegurar-se que no practiquen la religió. Denuncien que els hi ofereixen carn de porc (quan la seva religió els hi ho prohibeix) i després vigilen que se la mengin. 

Una de les coses que es conserva de la ciutat antiga de Kaixgar és una antiga teteria, que diuen que té més de 100 anys d’antiguitat. És un lloc agradable, on a part dels turistes hi ve la gent local, especialment homes grans, que hi passen les hores de tertúlia. Tant els hi pots trobar al matí, fent l’esmorzar, com a la tarda o vespre. Sempre hi ha gent. Vaig provar el te de roses i el clàssic. Per endolcir-lo et porten grans cristalls de sucre i si vols pots acompanyar-ho amb les pastes típiques. 

Una cosa desesperant de la ciutat son les motos elèctriques, ja que no les sents venir i t’apareixen per totes bandes. Per altra banda és una sort que siguin silencioses ja que la contaminació acústica ja es prou elevada en aquesta ciutat tant poblada. 

Després de descansar una bona estona a l’hotel vam sortir cap a les 8 del vespre per anar al mercat nocturn. Ens vam adonar de que havíem sortit massa tard. 

Hi ha un carrer en que al vespre hi posen tot de paradetes de menjar. Pots comprar-lo o menjar allà mateix. Un cop més, és un mercat que ja he vist en altres ciutats xineses. El menjar té bona pinta, però com que soc una mica sensible i de seguida agafo diarrees preferim anar a un local que ens mereixi més garanties. 

Era ja tard pels horaris de la ciutat i ens va costar trobar lloc. Al final vam poder menjar en un força gran, que tenien lloc i encara estava obert. Jo vaig prendre pollastre a l’ast. Hi vam trobar la resta de gent del grup. Érem molts i era tard pel que alguns es van quedar sense sopar. A les deu de la nit han de tancar el local, et pots quedar a dins discretament una mica més, però no poden estar cuinant res. O sigui que a la que va ser l’hora, ens van fer fora, i el que no havien tingut temps de cuinar i servir-te quedava anul·lat. 

En aquell moment ens va semblar xocant, i un tant exagerada la rigidesa de la mestressa amb els horaris. Ara que he estat llegint més coses sobre el control que tenen sobre ells, ho entenc més. Com a turista no ets conscient dels equilibris que han de fer en el dia a dia per dur una vida tranquil·la, fent relativament la seva, sense transgredir cap norma que els pugui posar en perill a ells i les seves famílies. 

Pels carrers es veia molta gent amb xais, grossos i ben formosos. Ens van dir que la frontera xinesa terrestre està tancada aquests dies amb motiu d’una festa musulmana. És la festa del sacrifici, que té lloc 70 dies després d’acabat el ramadà, en la que se sacrifica un xai que es gaudeix després entre família i amics. 

Quan vam sortir de sopar vam veure que efectivament tots els restaurants i locals estaven tancats o estaven tancant. Ja no quedava gairebé ningú pels carrers.