12 d’octubre 2019

Àsia Central. Uzbekistan_5. Voltants de Bukharà

A les afores de Bukharà hi ha també unes quantes coses a veure. El primer complex recinte que vam visitar va ser el mausoleu de Baha-ud-din Naqxban que es troba a uns 12 Km de la ciutat. 

Aquest era un filòsof sufí amb molt renom a Orient, i el seu mausoleu s’ha convertit en un centre de pelegrinatge musulmà. 

Baha-ud-din va viure en el segle XIV i va fundar una ordre sufí, que anys més tard va prendre el seu nom. 

Tenia molta fama i molts seguidors de la seva filosofia, que diuen que es basava en una frase: el cor amb Déu i les mans al treball. Venia gent de tots els racons, no tan sols del seu país sinó de terres llunyanes. 

Va ser el mentor espiritual de Tamerlà i va anar més d’un cop a a la Meca. Al seu mausoleu l’anomenen la Meca d’Àsia Central. Es diu que si fas tres cops, caminant, els 12 Km que separen la ciutat del mausoleu, és com si haguessis anat a la Meca. 

Aquí hi venen molts pelegrins a fer pregària, a demanar perdó o que demanar solució per algun problema. 

Vam trobar-hi grups de pelegrins, anaven acompanyats per algú que dirigia la pregària. Anaven homes i dones, algunes criatures també. 

El mausoleu es va construir uns 150 anys després de la seva mort, però el complex que es veu actualment es va construir al llarg del segles XVI-XX. Hi ha dos mesquites, madrasses, un minaret i la necròpolis dels emirs. El minaret és del mateix estil que els que ja hem anat veient, però molt més baixet. 

Les mesquites una és pels homes i l’altre per les dones. Així com al pati hi havia moltes dones en els grups de pelegrins, dins de la mesquita quan jo hi vaig entrar no hi havia gaire afluència. 

Em va agradar perquè és un recinte molt tranquil, en que no hi vam trobar cap estranger (que no fos d’Àsia central). No hi havia tampoc massa gent, i és espaiós. 

Després vam anar a visitar el palau d’estiu del darrer emir de Bukharà. El nom d’aquest palau és Sitorai Mokhi-Khosa, que vol dir “estrella, igual que la lluna”. 

Era a mitjans del segle XIX quan l’emir de Bukharà, Nasrullah Kan va decidir que volia construir una nova residencia per ell i la seva família. Volia escollir be el lloc, que a l’estiu no hi fes massa calor. 

Els arquitectes van fer servir un mètode tradicional per tal de descobrir quin era el lloc més fresc. En els diferents indrets que tenien pensats com a possibles llocs on construir-hi el palau hi van deixar un tros de carn de xai. El lloc on la carn va trigar més a fer-se malbé va ser l’escollit. 

Els següents emirs van anar fent ampliacions; els jardins es van construir ja cap a finals del segle XIX. En l’època del darrer emir de Bukharà es parlava del palau antic i del nou, per diferenciar les dues zones del recinte. 

Segons la llegenda, el palau nou, estava dedicat a la dona de l’emir, Sitorai. Els treballs van durar uns quants anys, els arquitectes eren de molt bons, formats a Rússia, van saber combinar l’estil oriental i occidental i era una construcció de gran bellesa. Quan Sitorai va morir, van posar el seu nom al palau, nom que encara es conserva. 

El palau ha estat molt restaurat. És sorprenent. De l’exterior combina les parets blanques amb la fusteria de color blau cel, amb un porxo decorat també en aquests tons. En certa forma de l’exterior és senzill i bonic. 

Quan entres, el contrast amb l’exterior és un xoc per la seva decoració. Era un palau que servia de residencia de l’emir i la seva família, però també de lloc de reunions i recepcions de dignataris d’altres contrades. Així doncs hi havia espais privats i públics. 

Hi ha sales i salons, amb decoracions diferents en cadascuna d’elles. Algunes d’elles tenen una decoració força atapeïda; està tot cobert, parets i sostre. 

Després de la desaparició de l’emirat de Bukharà aquest palau es va convertir en museu. S’hi poden veure des dels objectes que hi havia hagut al palau en els segles XIX i XX, com altres obres d’art, majoritàriament russes i japoneses. 

Després vam anar a la necròpolis Chor Bakr, que està a les afores de la ciutat. També sela coneix amb el nom de “ciutat dels morts”. Aquí hi vivia una comunitat de dervixos i hi tenien el seu cementiri. 

En el segle X, durant la dinastia samànida, a Bukharà hi vivia una família que tenia gran influencia en la vida política i espiritual de la ciutat. 

El cap d’aquesta família, Abu Bakr Saad, era descendent del profeta Mahoma, i va ser el fundador de la dinastia Bakr. Va ser enterrat aquí a després al llarg dels segles els seus descendents. Això va fer créixer la necròpolis. El nom de Chor Bakr significa “quatre germans”, ja que en el moment en que se l’hi va donar aquest nom hi havia enterrat el pare, tres membres masculins més de la família; al menys un d’ells o potser els tres eren fills seus. 

El complex que es veu actualment data del segle XVI, i forma part del patrimoni de la Unesco. L’any 1560, el governador de la ciutat va voler retre homenatge alclan familiar i va fer construir una mesquita, una madrassa i una khanaka, que em sembla que es un recinte de pregaria sufí. 

Aquests tres edificis es troben just després de l’entrada, formant una plaça. Després al llarg de tot un carrer, hi ha arrenglerades les khazira, que són unamena de panteons; és a dir petites construccions en les que hi ha la tomba. 

Inicialment en aquesta necròpolis s’hi enterraven únicament els homes, però a partir del segle XIX la cosa va canviar i ja es van començar a enterrar-hi també les dones. 

En la plaça on hi ha la mesquita i la madrassa hi ha un petit minaret. S’assembla al de la ciutat, Kalyan, però de mida molt més reduïda. Aquest minaret es va construir a començaments del segle XX. 

Actualment aquest complex te unes 30 estructures. A més hi ha uns jardins, que es van construir ja en el segle XVI. Hi ha canals que porten l’aigua des de la ciutat fins aquí i al seu voltant hi ha arbres, que creen espais d’ombra; diuen que es va fer per quan venia el governador que no hagués d’estar a ple sol i passar calor. 

Hi ha una creença popular que diu si vens de pelegrinatge a Chor Bakr i visites quatre de les tombes en un sol dia, si demanes un desig se’t compleix. 

De tornada a la ciutat vam anar a dinar en un restaurant ubicat en una casa tradicional. És interessant de veure. La família es dedica, a part del restaurant, a l’artesania. Confeccionen peces de roba amb brodats. Em va xocar una mica veure un home dedicat a aquesta tasca de fili agulla, que a casa nostra ha sigut sempre una feina femenina. Venen les peces que fabriquen, des de bosses, cobretaules o teles per emmarcar. Tenen una bona exposició. 

Després de dinar vaig descansar unes hores a l’ombra, ja que a fora estàvem a 40 graus i era insuportable. Ja al vespre vaig sortir a fer l’últim passeig per Bukharà. 

Vam descobrir una petita plaça molt tranquil·la, en la que hi havia un altre minaret i un restaurant molt agradable. Era un lloc molt tranquil, a dos passes del centre però semblava un altre mon, sense gent, poca llum... I el menjar molt bo.

06 d’octubre 2019

Àsia Central. Uzbekistan_4. Bukharà

Vam anar de Khivà fins a Bukharà per carretera. És fa una mica llarg, però té la gràcia de que et permet veure l’extensió dels oasis. Les primeres tres hores de ruta el paisatge és molt verd, el terreny està cultivat, el que posa de manifest que és molt fèrtil. 

Després vam fer una parada per veure el riu amudarià, Es pot observar com ha baixat el nivell de l’aigua ja que han emergit unes quantes illes que abans no hi eren. El descens del cabal d’aquest riu està relacionat amb la reducció del mar d’Aral al que en el passat alimentava. Hi ha, o hi havia dos grans rius que alimentaven a aquest llac, l’amudarià i el sirdarià. 

En la dècada de 1950 el govern soviètic va implantar el cultiu de cotó de forma extensiva, i en la dècada següent Àsia central era ja una proveïdora important de cotó. Aquesta és una regió de clima àrida, pel que el cultiu d’aquesta planta requeria de molta aigua. En aquell moment va semblar que el mar d’Aral i els rius que hi desembocaven tenien aigua de sobres. 

Es va construir el canal del karakum que desviava una quantitat important d’aigua del amudarià cap a Turkmenistan. En el seu moment els científics van avisar del problemes que comportaria la desviació de quantitats important d’aigua en el mar d’Aral i en tot l’entorn. No se’ls hi va fer cas. 

En augmentar el nombre de plantacions de cotó en les repúbliques soviètiques es requeria molta més aigua pel seu rec, i també va comportar un augment significatiu de la població, ja que es requeria cada cop més ma d’obra. En 20 anys es va duplicar la població i també la quantitat d’aigua utilitzada en el rec. 

Això va provocar que els rius menors que alimentaven als dos grans rius no hi aportessin suficient aigua. Per altra banda, les canalitzacions no estaven cobertes i es perdia aigua per evaporació. Els drenatges dels canals tampoc estaven molt be i sovint es produïen inundacions, que acabaven canviant la salinitat del terreny; esdevenien més salins. 

Un altre dels problemes de l’agricultura a tan gran escala va ser que es feia un us excessiu de fertilitzants i plaguicides que acabaven contaminant les aigües subterrànies. 

Tot això ha comportat que hi hagi una gran extensió de terreny que s’ha convertit en desert, i que el mar d’Aral hagi disminuït de mida i hagi augmentat el seu contingut en sals. Actualment està partit en dos, un que preserva encara una certa qualitat. S’ha creat un canal per transvasar aigua d’un cantó a l’altre en un intent de salvar-lo. 

Llegeixo que per tal de que aquest mar interior recuperés el volum d’aigua dels anys 1960 s’hi haurien de transvasar 73 km3 per any, durant 20 anys, cosa que sembla molt poc realista. En el passat havia sigut el quart llac més gran del mon. 

Durant el trajecte ens van passar un vídeo molt interessant sobre la problemàtica del mar d’Aral. 

Les següents dues hores llargues de trajecte van ser pel desert, amb alguna parada tècnica i una per menjar el que ens havien preparat a l’hotel. Poc a poc, a mesura que ens apropàvem a Bukharà el paisatge va anar canviant. Entràvem altre cop en terreny fèrtil, en un nou oasis. En total, de Khivà a Bukharà va ser un recorregut d’unes 8 hores. 

Després de descansar una mica de la pallissa del viatge vaig anar a passejar per la ciutat, que no estava massa lluny de l’hotel; uns deu minuts caminant per una carrer en el que, hi havia petits hotels un al costat de l’altra, reflex de que és un important entre turístic. 

Passejar pel centre és agradable, tot i que estava ple de turistes, molts d’ells italians, i també ple de botigues de records, artesania i similars. Tampoc hi falten els bars, terrasses, restaurants... Vaja, que tot el que és el centre està dedicat al turisme. 

Hi ha un passeig amb arbres i un llac, és aquí on venen les parelles de nuvis a fer-se fotografies. N’hi havia unes quantes. Pel que em van explicar després a l’estiu és l’època dels casaments ja que és quan en el mercat hi ha més varietat de fruites i verdures i és més fàcil d’organitzar el convit. 

En aquesta mateixa plaça hi ha una estàtua del filòsof sufí, de començaments del segle XIII, Nasreddín. Està muntat sobre un burro i la gent es fa fotografies amb l’estàtua. Es fa fer una pel·lícula en la que Nasreddín arribava a Bukharà muntat en aquest animal. Nasreddí Hodja és un heroi nacional en moltes poblacions d’Àsia central, s’expliquen mili una anècdotes d’ell desplaçant-se amb el seu burro, els problemes amb que es troba i la forma de resoldre’ls. 

Comparant aquesta ciutat amb Khivà, aquí totes més espaiós. Hi ha moltes més botigues i locals de restauració, alternats amb els edificis històrics, el que l’hi dona una aire força diferent. Una de les referencies que faig servir per comparar els preus en diferents ciutats és el preu de la copa de vi. A Bukharà era força més barat que a Khivà. 

Bukharà és una de les ciutats més antigues d’Uzbekistan. Esta situada en un turó que es considerava sagrat, on sembla que els adoradors del foc ho feien sacrificis quan arribava l primavera. 

Hi ha indicis de que la ciutat es podia haver fundat en el segle XIII aC. El seu nom pot provenir de la paraula en sànscrit, vihara, que vol dir monestir. A l’igual que Khivà forma part del patrimoni de la Unesco, 

En el passat va ser un important centre d’estudi religiós. I més tard, amb la ruta de la seda es va convertir en un centre cultural i comercial de renom. La ruta de la seda s’aprofitava de diferents formes, tant per les campanyes militars, com les caravanes de mercaders i també hi transitaven viatgers i mestres de tot tipus. 

Tot i que al llarg de la historia la ciutat va ser envaïda i enderrocada diversos cops, a començaments de l’edat mitja era un important centre d’estudi en àmbits molt diversos: religiós, científic (rellevant en medicina i astronomia), d’història, poesia, etc. 

També va ser al llarg dels segles un important centre administratiu. Va ser la capital de l’antic estat de Bukharà en els segles VI-VIII dC. Després va continuar sent la capital dels diferents estats que es van anar succeint. En el segle XVII era la capital del khanat de Bukharà, que més tard es va convertir en l’emirat del mateix nom, en el segle XIX i començaments del XX. Durant un breu període de temps, 1920-24, va ser la República soviètica de Bukharà. 

Aquí va néixer un gran xeic sufí que es va convertir en patró de la ciutat. La ciutat té una quantitat important de monuments, de diferents períodes. El primer que vam anar a veure va ser el mausoleu de Ismail Samani. 

En una zona enjardinada hi ha una petita estructura en totxanes, construïda en el segle X, que és el mausoleu de Ismail Samani i on hi ha també enterrats el seu pare i el seu net. Aquest personatge va ser un emir de la dinastia samànida. No se si l’havia fundat ell o el seu pare. El que si que va fer prosperar a l’emirat que ja havia deixat enrere el zoroastrisme per convertir-se a l’islam. Tot i així, en la construcció del mausoleu hi ha símbols del zoroastrisme com son els cercles i els quadrats, que representen l’eternitat. 

Es pensa que va quedar cobert pel llot i fang de les inundacions i que per això va sobreviure a l’atac de les hordes de Genguis Kan. No es va redescobrir fins al 1934. 

El mausoleu formava part d’un cementiri en el que hi havia enterrats els emirs de Bukharà. 

És un edifici no massa gran, amb una sola sala, i tota la decoració s’aconsegueix amb les combinacions de totxanes, en la forma i disposició. 

Una mica més enllà del mausoleu hi ha un llac des del que es veu la muralla de la ciutat. Està tot molt canviat respecte a quan havia estat per aquí fa vint anys. És com veure una altra ciutat. 

Prop també del mausoleu hi ha un museu dedicat a l’aigua i al problema del mar d’Aral. I un altre edifici amb una estructura curiosa, en forma de llibre mig obert. 

Anant cap a la ciutat antiga, es troba la mesquita Bolo Hovuz, que em va agradar molt. És una de les mesquites històriques de la ciutat i forma part del patrimoni de la Unesco. Es va construir en el 1712 i en l’època soviètica s’utilitzava com la mesquita del divendres. En el mon islàmic el divendres és el dia del setmana més important, l’equivalent al nostre diumenge, i és quan la pregaria a la mesquita reuneix més gent. Per això en totes les poblacions tenen la que es coneix amb aquest apel·latiu, la mesquita dels divendres o jami o jama masjid. Està just abans d’arribar a la ciutadella Ark, que era la residencia dels emirs. 

Hi ha dos versions sobre qui va fer construir la mesquita. Uns diuen que va ser l’esposa de l’emir, i altres que va ser el propi emir. L’objectiu de l’emir era anar alguns divendres a la pregaria i que la gent el sentis proper. Era una mesquita publica. 

Aquesta mesquita té un atri amb columnes de fusta pintades, molt estilitzades. Aquesta part va ser un afegit de l’any 1917. Serveix com a sala de pregària a l’estiu. Com ja he comentat en algun altre lloc, per aquí s’estila tenir la sala d’oració d’estiu, exterior, i la d’hivern, tancada. 

Separat del cos de la mesquita hi ha el minaret. Aquest és un altre dels trets característics de les mesquites d’aquestes terres: el minaret separat. Aquest minaret també és del 1917. 

L’interior de la mesquita és bonic també, però per a mi el millor és la part exterior, les columnes i el treball en fusta del sostre. 

Davant hi ha un petit estany en que es veu reflectida la mesquita i en especial la seva columnata. A aquesta mesquita se la coneix també com la mesquita de les 40 columnes, tot i que hi ha 20 columnes suportant el sostre, però en reflectir-se en l’aigua en conjunt se’n veuen 40. 

L’estany és la part més antiga de tot aquest conjunt. El seu nom vol dir “estany dels nens”. En diferents punts d’Àsia central, en el passat s’havien construït estanys i embassaments per recollir aigua i que la població pogués disposar d’ella per beure. Hi havia unes persones que s’encarregava de transportar l’aigua des dels estanys o embassaments, fins a les zones residencials de la ciutat i al mercat, on la posaven a la venta. La transportaven en contenidors de pells. 

L’estany davant de la mesquita tenia aquesta funció, fins que en l’època soviètica el van assecar per evitar epidèmies. No sé quan es va tornar a omplir d’aigua. Diu que hi ha gent que encara utilitza aquesta aigua, però no sembla recomanable, ja que és estancada (o això em va semblar) i allà ala vora senties els mosquits envoltant-te. 

Just al davant de la mesquita hi ha l’entrada a la ciutat emmurallada, concretament a la part que s’anomena la ciutadella Ark, que és una fortalesa dins de la ciutat emmurallada. Actualment està tot restaurat. 

La ciutadella Ark era la residencia dels kans de Bukharà. A partir de les excavacions realitzades s’ha vist que aquesta ciutadella ja existia en el segle IV aC. Destruïda i reconstruïda un munt de cops al llarg dels segles. La part en fusta es va cremar en el 1920. La reconstrucció s’ha fet basant-se en plànols i documents antics, per tal de que s’ajusti més a la que havia sigut la residencia dels kans. 

La ciutadella Ark tenia al seu interior tota una ciutat, amb cases molt juntes, patis, edificis dedicats a l’administració i oficines institucionals, els habitatges de l’emir i les seves dones, les cases on vivien els oficials, etc. Els carrers formaven una quadricula. Evidentment hi havia també estables i botigues de robes, catifes, estris diversos. No hi faltava l’armeria, una sala o edifici pel tresor, la presó, així com mesquites i madrasses. 

La vista de la muralla és bonica, hi ha una façana blanca flanquejada per dues torres de color terra. Al seu interior hi ha un museu. 

Les restes mes antigues son dels segles IV-III aC, em sembla que és el monument més antic de la ciutat. Hi ha una mesquita del divendres, del segle XVIII, que s’assembla ala que hi ha fora, el mateix estil d’atri amb columnes. 

El pati del trono, del segle XVII, té un porxo elevat que envolta el pati i en aquest porxo hi havia un trono en marbre os es feien les cerimònies de coronació. Actualment hi ha un trono en fusta i al voltant del pati els venedors han muntat allà les paradetes. 

En un altre racó hi ha els estables on l’emir hi tenia entre 15-20 cavalls, que sempre l’acompanyaven. 

Una sala és la de la música, on segons la melodia que sonava la gent sabia quina hora era. Llegeixo que això és una tradició del zoroastrisme. 

Com ja he dit, la vista de la muralla des de l’exterior és interessant. I és que les parets no son verticals, sinó amb una certa inclinació i una mica corbades, el que dona una imatge molt curiosa. 

A partir d’aquí vam anar a visitar la resta de monuments antics de la ciutat. N’hi ha molts. El primer que trobes venint de la ciutadella és el conjunt de Poi Kalyan, o plaça del Registan. Aquest conjunt està format per la madrassa de Mir Arab, la mesquita Kalyan i el minaret Kaylan. 

El conjunt és molt bonic, ja que la madrassa i la mesquita estan davant per davant, amb la façana decorada amb rajoles blaves, i en un costat de la plaça el minaret, solitari, de base ampla, i construït amb totxanes, segons l’estil de la regió. 

Quan passeges per la ciutat acabes arribant aquí, és com si el minaret i la majestuositat de la plaça tingues un magnetisme especial. Al vespre quan està il·luminat i hi ha menys vianants, és un lloc molt agradable on aturar-se. 

En aquesta plaça hi havia hagut una mesquita en el segle XII, però que va ser reconstruïda completament, quedant tan sols el minaret que es va construir l’any 1127, al que es coneix amb el nom de Kalyan, que vol dir gran. I és que ho és de gran, té 48 metres d’alçada. Servia per cridar als fidels a la pregaria, però també, en èpoques de guerra o setge s’utilitzava com a torre de vigilància. 

Aquest minaret es va construir dos cops. El primer cop que es va construir poc abans de finalitzar l’obra es va ensorrar. Sembla que no s’havia tingut en compte que el terreny no era molt sòlid ja que hi havia molta superposició d’antigues construccions. Es va haver de construir de nou, reforçant molt més els fonaments. 

La madrassa de Miri Arab es va construir en el segle XVI en l’època, que si ho he entès be, el guia espiritual era un xeic iemenita. I es pensa que els diners que es van utilitzar per la seva construcció provenien de la venta d’iranians captius coma esclaus. 

En l’època soviètica era l’única madrassa que funcionava i crec que encara està en funcionament. 

A l’altra banda de la plaça hi ha la mesquita construïda en el 1514. Anteriorment hi havia una altra mesquita destruïda probablement durant la invasió mongol. I devien haver-hi unes quantes reconstruccions abans de la que es veu actualment. 

És bonic, tot i que una mica repetitiu, ja que l’estil és força semblant. Les construccions més antigues estan construïdes en totxanes, i jugaven amb la disposició d’aquestes peces per fer la decoració. Més tard s’estilava ja embellir les façanes i parets amb rajoles esmaltades en blau i blanc i en els segles posteriors és quan comencen a incorporar-se altres colors, com el groc o el verd. 

Vam continuar la visita, passant per l’antic basar, una construcció amb cúpules, ara plena de botigues d’artesania. No és d’estranyar, ja que hi ha molt turisme. 

Aquest basar es troba entre la plaça on hi ha el complex de Poi Kaylan i la plaça del llac Lyabi Khauz. En el segle XVI la ciutat, que era la capital, havia crescut i prosperat molt. Formava part de la ruta de la seda i una cruïlla important de les rutes comercials. Per això es van construir molts basars, un al costat de l’altre. De tots ells, n’han sobreviscut quatre. 

El primer que es troba és el de Toki-Zargaron, que és el més gran. Zargar vol dir orfebre. I és aquí on hi ha les joieries. Aquest va ser el primer basar que es va construir a la ciutat. 

El següent que trobem és el de Tim Abdullakhan. Mentre que l’anterior estava en una cruïlla aquest és en un sol carrer. Això afavoreix que hi hagi corrent d’aire i diuen que sempre s’hi està fresc. Aquest ha sigut des dels seus inicis el mercat de les catifes. Aqui hi havia les fàbriques i les botigues on es venien i on encara es venen. 

Un altre dels basars es coneix amb el nom de Telpak Furushon. Aquest té una estructura hexagonal, coberta per una cúpula. Aquí s’hi poden trobar ganivets, joies, instruments de música... 

Hi ha una botiga de l’època medieval en la que encara es fabriquen ganivets. Hi ha també una zona en la que abans s’hi venien llibres, el Kitab-Furushon, més tard, s’hi van vndre barrets de tota mena, i ara artesania diversa. 

Ja a prop de la plaça del llac, hi ha el basar Toki-Sarrofon, que a l’igual que el primer és una cruïlla de carrers coberta per la cúpula. Aquí, a part de les botigues hi havia hagut el lloc de canvi més important d’Àsia Central. Sarraf vol dir canvista, i era aquí on s’instal·laven a facilitar el canvi als mercaders dels diferents països. Com que formava part de la ruta de la seda, arribava gent de la Xina, de l’Índia, i altres indrets. 

La calor en ple mes d’agost fa una mica feixugues les visites, sobretot perquè hi ha moltes coses a visitar, i ja que ets aquí vols veure el màxim de coses possibles..... 

Vam visitar diverses madrasses i mesquites dels segles XVI i XVII. Algunes estan restaurades i altres no. A mi em va agradar veure’n en dos estats de conservació diferents. Les que estan restaurades son molt boniques, les rajoles son precioses i el conjunt és molt elegant, però a mi em resulten fredes, sense vida, malgrat les botigues que hi ha instal·lades. Les que estan sense restaurar, les rajoles han perdut la lluïssor, el color és més apagat, hi ha trossos de paret en les que hi falten rajoles, però d’alguna forma em fan sentir el pas del temps, el caliu que hi havia hagut, el pas de generacions d’estudiants, en les madrasses, o de fidels, en les mesquites. Aquest aire antic i en certa forma abandonat m’aporta unes sensacions que no tinc en les restaurades. És com si els treballs de restauració i rentat de cara s’haguessin endut l’anima del local. 

Vam dinar en un restaurant que havia sigut la vivendi d’una família hebrea benestant. És una casa que es troba en un carrer estret i de fora no crida l’atenció, podries passar pel costat gairebé sense veure-la. A la que entres dins la cosa canvia. Vam dinar en un saló molt ben decorat. 

La presència de jueus a l’Àsia central ve d’antic, tot i que no hi ha una única explicació. Alguns investigadors diuen que van arribar aquí entre els segles V-III aC, en l’època aquemènida i que venien a establir relacions comercials. Altres consideren que va ser molt posterior la seva instal·lació en la zona, que va ser en l’època de la ruta de la seda, que alguns del mercaders van decidir quedar-se. Una altra hipòtesis és que en el segle VIII quan els sassànides van ser vençuts, en l’actual Iran, hi va haver part de la població que va fugir i es van refugiar en aquestes terres. Part d’aquesta població era jueva. 

Sigui quina sigui la data en que es van assentar a l’Àsia Central, hi ha referencies escrites que els situen aquí en el segle XIII. Al llarg dels segles es van anar integrant en el lloc on vivien, aprenien la llengua i els costums. Ara be, el tema religiós era ja una altra historia, ja que van preservar la seva religió i tampoc tenen per costum casar-se amb persones d’una altra religió. És a dir, que tot i que es van integrar be en els llocs de residencia, van conservar la seva identitat. 

Als jueus d’Àsia central se’ls coneix amb el nom de jueus de Bukharà, tot i que no tots són originaris d’aquesta ciutat. Sembla que aquesta apel·latiu els hi va donar Tamerlà. 

En el passat, a la ciutat de Bukharà hi havia unes trenta sinagogues, però ara tan sols en queden dues. Va ser en l’època soviètica, en la dècada de 1970 quan els jueus van començar a marxar, tant d’aquesta ciutat com de la resta d’Àsia Central. Les sinagogues van anar tancant. La població jueva actual és molt baixa. 

Diuen que en l’època soviètica aquí hi venien jueus de Bukharà (Àsia Central) i de la resta de Rússia. 

La sinagoga que vaig visitar té mes de 400 anys d’antiguitat. En el barri on es troba abans només hi vivien els jueus, ara ja hi ha barreja de gent. Segueix utilitzant-se i quan vaig anar a visitar-la h havia alguna cerimònia i em vaig haver de quedar just a l’entrada, tot i que el senyor de l’entrada va demanar algun donatiu. 

Expliquen que a finals del segle XVIII un rabí del Marroc va venir aquí i en assistir a una de les pregàries es va adonar que amb el pas del temps la que es feia aquí diferia de la que es tenia que fer, la que segueixen arreu. Sembla que s’havia perdut una part del llibre la Torà. Els hi va fer veure les diferencies i es va corregir. Diuen que actualment els jueus que venen d’Estats Units o d’Israel ja no troben cap diferència en la pregaria en els diferents països. 

Llegeixo que hi ha una escola a prop de la sinagoga, en la que a més de les assignatures que s’imparteixen en altres escoles s’ensenya l’hebreu i la historia d’Israel, amb l’objectiu de que no es perdi la seva cultura. 

Els jueus de la ciutat de Bukharà, a l’igual que els de molts altres llocs, no ho van tenir fàcil. Les lleis els obligaven a pagar una taxa per tal de poder preservar la seva cultura i religió. I llegeixo sorpresa que quan entregaven el diners al funcionari que passava a recollir-les, aquest els hi donava una bufetada. 

Una altra de les traves que els hi posaven és que no podien arribar a la ciutat a cavall, sinó que tenien que muntar en ase i que quan es creuaven amb algun musulmà tenien que baixar de l’ase i inclinar-se. Si no ho feien es considerava una ofensa i eren castigats. 

Tenien prohibit fer servir teixits de seda, no podien dur mocadors al voltant de les espatlles i no podien dur el turbant tradicional. És a dir que els obligaven a vestir deforma diferent per evidenciar que no eren musulmans. 

Se’ls forçava a que es convertissin a l’islam, però ni així assolien la mateixa categoria, i els conversos eren rebutjats tant pels musulmans com pels jueus. Amb el que els txales, els conversos, acabaven vivint a les afores del barri dels jueus. 

Actualment ja no hi ha txales, eren conversos que hi van fer per necessitat, o forçats i que a la que van poder van tornar al judaisme. I actualment ja no estan perseguits, tot i que els que viuen ala ciutat son pocs. 

La mesquita Magoki Attori es troba en el que era un barri residencial. Aquí hi havia hagut un temple pre-islàmic. Després una mesquita que va ser reconstruïda en el segle XII. En el segle XVI la mesquita va quedar mig enterrada, no tinc clar si va cedir el terreny, o a que va ser degut. El cas es que per resoldre el problema de que la porta havia quedat mig tapada, en van obrir una altra pel lateral. En les excavacions de la dècada del 1930 és quan es va descobrir l’anterior porta. Ara es pot veure la mesquita amb les dues entrades. 

Finalment s’arriba a la plaça Lyabi Khauz, que és el centre neuràlgic de la ciutat. És on hi ha el llac, i una zona enjardinada amb arbres que generen un espai ombrívol i agradable per refugiar-se de la calor. No hi falten les terrasses on beure o menjar. 

La madrassa que hi ha davant del llac, Kukeldash es va construir l’any 1570. És una de les madrasses més grans del segle XVI que es conserven a l’Àsia central. Tenia les cel·les i sales d’estudi i també una mesquita. 

Al llarg dels segles ha estat restaurada diversos cops i també ha tingut altres funcions. En el segle XVIII es va utilitzar coma caravanserrall, i va ser en aquesta època que es van destruir les torres que hi havia a les cantonades. En el segle IX es va fer servir com a fortalesa dels kans de Kokanda. A més va patir les conseqüències d’un parell de terratrèmols en el segle XIX. Després de la independència es va renovar la construcció basant-se en fotografies antigues. 

Ens van explicar que quan es va construir es volia fer servir com a caravanserrall però que es va utilitzar com a madrassa. La diferencia entre un tipus de construcció i l’altre és el nombre de portes. Aquesta construcció tan sols tenia una porta. 

Després de descansar una estona vaig sortir amb una companya de viatge a buscar la madrassa de Chor Minor. N’havia vist una fotografia i em va cridar l’atenció perquè era una estructura molt diferent a la resta. 

Ens va costar molt de trobar, no està massa ben indicat, vam haver de preguntar un munt de cops, el que fèiem per fer-nos entendre era ensenyar la fotografia que hi havia en el plànol. La gent molt amable guiant-nos. Finalment, enmig de carrerons estrets i alguns no molt cuidats vam arribar-hi. 

És una petita estructura amb quatre minarets amb la punta de color blau, i és curiós que són els quatre diferents. Aquesta madrassa es va construir en el 1807. El seu nom vol dir quatre minarets. 

Com no pot ser menys en aquest país, el seu interior és una botiga. En un dels minarets hi ha representat un niu de gavines. És el símbol de que en el passat aquests aus s’aturaven aquí i hi feien els seus nius. 

Davant hi ha una botiga de coses de segona ma. Hi ha uniformes plens de condecoracions, medalles, objectes diversos, vidre, porcellanes, estris de cuina... 

Vam sopar en un dels molts locals de la ciutat; vam escollir el ”old Bukhara”. Vam menjar molt be, era un lloc agradable i amb un preu correcte.