Sud d’Itàlia. La Pulla_5. Àrea de Gargano: Vieste i foresta umbra

Al mati estava pedregant, havia quedat tot blanc, i feia molt fred. Vam anar cap a Vieste, a l’altra banda de la falla que divideix el gargano. Va ser gratament sorprenent, que ala que portàvem fets molt pocs quilòmetres, però de baixada, el temps va canviar radicalment. La neu s’anava fonent i va sortir el sol. Va ser meravellós. Va alegrar el dia i va millorar la vista del paisatge. 

El camí cap a Vieste és molt bonic; es va seguint la costa, que és escarpada i de roca blanca, calcària, i per tot arreu es van veient ametllers i oliveres. Ens vam aturar en un punt, amb bona vista, en el que hi ha una de les moltes torres de vigilància que hi ha, en tot el litoral, que servien per avisar en cas de que s’apropessin els turcs. 

La construcció de torres de vigilància a la costa es va iniciar en el segle XVI. Formaven part del sistema de control en cas d’arribada d’intrusos pel mar, per tal de poder donar immediatament l’avís i que comencés la defensa. Es construïen en pedra de la regió, la que es coneix com pedra de Lecce. Hi havia torres de forma cilíndrica i d’altres, com la que vam veure nosaltres, en forma de piràmide truncada. 

Aquestes torres tenien dos pisos i quan hi havia perill s’encenia foc ala part alta. Entre una torra i l’altra hi havia aproximadament 3 km. 

Vieste està just a la punta del gargano, la part més sobresortint, la punta de l’esperó. És un poble de pescadors que es troba sobre un penya-segat de 50 metres sobre el mar, de color blanc, brillant amb la llum del sol. De la platja sobresurt una columna de roca blanca que ha quedat desenganxada de la resta; a aquest monòlit se’l coneix amb el nom de pizzomunno i té prop de20 metres d’alçada. 

Vieste és un lloc d’estiueig, de sol i platja, però tot i així, té molt encant. Hi ah dos ambients, la part moderna, propera a les platges, amb els apartaments i hotels, i la ciutat medieval, que és la que es troba en la franja de terra que s’endinsa en el mar. 

Passejar per la part antiga, és una delícia. Els carrers són estrets, i hi ha forces escalinates, per superar els desnivells. Aquesta és una zona de terratrèmols i les cases d’un cantó i altre de carrer s’apuntalen entre elles amb arcs, per tal de tenir major estabilitat en cas de sacsejada. 

És també per resistir els terratrèmols que a la catedral, les columnes d’un costat estan sobre la roca i les de l’altra banda no. Això els hi dona una certa flexibilitat, permet que l’estructura tingui un cert moviment. 

La catedral es troba en el punt més alt de la ciutat medieval. Es va construir en el segle XI i és una de les esglésies més antigues de la regió de gargano. 

En els segles XV i XVI la ciutat patia constants atacs de pirates, un dels més sagnants va ser el que va perpetrar Dragut Rais, l’any 1554, en el que van degollar a milers de persones. 

Aquest corsari conegut com Dragut Rais va néixer a Turquia, a la costa del mar egeu. Elnom en turc és Turgut o Torgut. Rais significa almirall, ja que era un almirall otomà. Era un dels protegits de barbaroja, i va participar en molts enfrontaments contra els cristians. No sempre l’hi van anar be les coses, ja que va ser capturat i enviat a galeres durant 4anys. Estava com esclau i barbarroja el va comprar alliberant-lo de nou. Quan el seu protector va morir l’hi va agafar el relleu i va dedicar-se al saqueig per tot el mediterrani. 

Una altra icona de la ciutat és el castell, que es va construir per poder-se defensar en cas d’atac. Si no estic confosa, el va fer construir Frederic II de Svevia, en el 1240. En un text de l’any 1059 es parla del castell que hi havia aquí i més tard, Frederic II el va recuperar, i el va incorporar en el sistema de defensa de la costa pullense. Es va restaurar, ampliar, millorar el seu sistema de defensa... i va passar a formar part dels castells amb finalitat militar. 

La construcció del castell s’hauria fet poc després d’un important saqueig de la ciutat, per part dels venecians, en el que els atacants van destruir també la catedral. El campanar es posterior, del 1772, quan es va construir ja que l’anterior es va ensorrar. 

A la costa encara es pot veure en algun lloc un trabuco. Aquest era l’estil antic de pesca. Com que per aquí la mar està sempre molt moguda era difícil sortir amb les barques a pescar. Així que es van enginyar aquesta estructura per pescar sense massa risc. 

El trabuco consisteix en una plataforma de fusta fixada a la roca, en la que hi ha el pescador assegut en una cadira. Aquesta plataforma té la xarxa on es recolliran els peixos penjant, però no està submergida de forma paral·lela a la superfície de l’aigua, sinó inclinada, i es va variant la seva disposició, segons per on van els peixos perquè entrin,ala bossa que més o menys forma. Aquesta plataforma té en l’extrem que qeda sobre l’aigua, dos pals llargs, que queden gairebé arran d’aigua. En l’extrem d’aquests pals se situa el vigia, el que observa el desplaçament dels peixos i dona les indicacions de coms’ha d’inclinar la xarxa. 

El dia era molt ventós, però la visita de la ciutat i pel litoral era molt agradable,ja que havia sortit el sol. 

Vam dinar per allà a al vora. Em va sorprendre una mica el menjar: rissoto amb musclos i patata. Lo de la patata barrejada amb l’arròs és el que vaig trobar curiós. De segon hi havia peixos variats fregits, servits en una paperina. 

Com que el temps havia millorat vam poder anar cap a la foresta umbra. La idea era anar-hi al matí però amb el mal temps hi havia risc de no poder passar i per això vam fer les visites en ordre invers: primer Vieste i després la foresta. 

La visita de la foresta umbra em va decebre. Jo m’esperava fer una passejada per allà, però el viatge és massa condensat, i les hores de llum massa poques. O sigui que vam creuar-la i ens vam aturar en un punt. Res més. 

La foresta umbra és una zona protegida. M’expliquen la diferencia entre foresta i bosc: en la foresta hi ha diversitat d’espècies d’arbres mentre que en el bosc tots són del mateix tipus. No sé si això només és en italià o per tot arreu. 

Aquesta foresta ja estava habitada en temps prehistòrics. Es troba a uns 800 metres d’alçada. Hi ha diversos tipus de roures, un d’ells és l’arbre més alt de la foresta, té 50 metres d’alçada i un perímetre de 5 metres. Es troba davant d’un convent franciscà i es diu que el va plantar el frare Nicola da Vico, que va morir en el 1719. 

La historia d’a questa foresta és un tant confós. El primer registre que hi ha és que en el 1549 Girolamo Grimaldi va comprar a un altre senyor feudal, tot el territori al voltant de Mont Sant Angelo per 30,000 ducats. Aquest territori incloïa la foresta umbra. Des d’aquell moment la família Grimaldi es va anar passant la propietat d’una generació a l’altra, durant més de dos segles. 

Quan hi va haver l’ocupació napoleònica, van tenir por de que si s’abolien els feus, ho perdrien tot. Així que Maria Grimaldi va intentar vendre la foresta umbra al govern de Monte Sant Angelo sense èxit, i els hi van expropiar tot. Amb la formació de la nova Itàlia, el terreny es va posar a la venda. 

Diversos pobles dela zona van aprofitar a comprar part de la foresta i talaven els arbres per vendre la fusta. La part que ara és zona protegida, s’havia posat a la venda dos cops, sense èxit. 

Al final el govern, veient com havia anat desapareixent la foresta, va decidir preservar la part que quedava i que no havia comprat ningú. Diuen que hi ha una gran diversitat tant de vida animal com vegetal.

Sud d’Itàlia. La Pulla_4. Àrea de Gargano: Sant Giovanni Rotondo

Vam anar a dinar a San Giovanni Rotondo. Aquesta població, a l’igual que Mont Sant Angelo, té carrers amb molt pendent, ja que s’enfila per la muntanya. A la part més alta, és on hi ha el complex dedicat a Sant Pius, que és el motiu de la visita. El restaurant, així com l’hotel estaven a dalt de tot, a la vora de l’església i l’hospital. 

On ara hi ha Sant Giovanni Rotondo hi havia hagut una altra població que datava del segle IV dC. Quan es va fundar aquesta ciutat l’any 1095, encara es veien restes de l’antiga ciutat i també d’un baptisteri que semblava més antic i que era circular. 

Alguns investigadors opinen que aquí hi havia hagut un lloc de culte dedicat al deu romà Jano i que després s’hauria convertit en una capella dedicada a Sant Joan Baptista, que seria la que hauria donat el nom de la població, juntament amb la forma arrodonida del baptisteri. 

Aquí tot gira al voltant del Pare Pius, Sant Pius de Pietrelcina. Per mi era un desconegut però pels italians és un sant molt important. No imaginaven venir a la Pulla i no visitar aquest santuari. Tots el coneixen des de petits. Em refereixo a que saben qui és, la seva vida... 

A la plaça que hi ha a la part alta de la ciutat, hi ha l’hospital que va fer construir per atendre als pobres. Poc a poc va anar creixent i actualment és un gran centre mèdic, en que hi ha una part dedicada a la recerca. Si ho he entès be, aquest hospital era propietat de l’església, i depenia de Roma, però actualment hi ha un conveni que permet la seva utilització en la xarxa de salut pública. 

El seu nom era Francesco Forgione, va néixer a Pietrelcina, va néixer en el 1887 i va morir l’any 1968 aquí a Sant Giovanni Rotondo. El nom de Pius és el que va agafar quan va entrar a formar part de l’ordre dels caputxins. L’església on va ser batejat a Pietrelcina contenia les relíquies del papa Pius I, i és per això que quan es va fer capellà va agafar el nom de Pius. 

La ciutat estava en el camí que feien els pelegrins per arribar a Mont sant Angelo i a dalt de tot de la muntanya hi havia un convent dels caputxins, construït en el 1540, que és on va venir a instal·lar-se el pare Pius en el 1916, i és on va viure fins a la seva mort. Quan va arribar-hi tan sols hi vivien set monjos. 

Era una persona molt popular i molt venerada, ja que guaria als malalts. L’any 1918 l’hi van aparèixer estigmes, i va protagonitzar diversos fets sobrenaturals, el que va fer que se’l beatifiqués, i més tard, en el 2002, se’l canonitzés, convertint-se en sant. 

Al costat del convent hi ha una església de l’any 1626. En realitat no sé si son dues o tres construccions, que actualment es comuniquen per uns passadissos subterranis. Es veuen les diferents habitacions i dependències on va viure aquest sant, alguns dels objectes utilitzats i en el pis inferior, la capella on hi ha la tomba. 

L’any 2004, després de canonitzar-lo, es va decidir construir un nou santuari que pogués acollir als milers de fidels que venien constantment a visitar el lloc on va viure aquest personatge tant venerat. 

Aquest nou santuari és el que em va agradar més. És immens i molt modern. Ocupa uns sis mil metres quadrats i té cabuda per unes 6500 persones. La ubicació és excel·lent, amb vistes al mar. No té un campanar clàssic, sinó que hi ha una col·lecció de campanes arrenglerades mirant al mar. 

L’esplanada que hi ha a l’exterior de l’església té el mateix paviment que l’interior, donant la possibilitat de crear un sol ambient. 

L’espai exterior i interior estan separats per unes teles enrotllables, decorades. En dies de calor, o quan hi ha molta afluència de gent, s’enrotllen i queda un sol espai, fresc i ventilat. 

Diuen que el disseny d’aquest santuari intenta combinar formes clàssiques i modernes. Hi ha unes arcades, fetes amb blocs de pedra, la planta té forma oval i hi havia una creu penjada al sostre, força original. Ara be, no va agradar als fidels, que no l’identificaven amb una creu, i es va substituir per una altra convencional, clavada a terra. 

Hi ha bancs per seure, però no per agenollar-se. Això es va fer així per tal de que els ortodoxes també s’hi sentissin còmodes i sentissin que també era el seu espai de pregària. A més es volia recordar la primera església. 

Aquesta església em va agradar molt. La vaig trobar molt original. El que no em va entusiasmar és el passadís que hi ha amb mosaics. Són mosaics moderns, d’escenes de la vida del sant, que no em feien sentir res. Potser perquè aquest personatge m’era totalment desconegut. 

Aquí tot gira al voltant d’aquest sant. A l’habitació de l’hotel tenia una imatge del sant als peus del llit i un sant Crist al capçal. I compassa en molts altres llocs de pelegrinatge, les botigues que hi ha són monotemàtiques: records del sant, estampes, i mil i un símbol religiosos. 

Eren passades les cinc de la tarda que vam acabar de visitar les esglésies. No quedava gairebé ningú pel carrer, tan sols la gent que anava o sortia de l’hospital. Feia molt fred, ja que està força amunt. Per baixar al poble calia agafar un bus, que passava cada 20 minuts. O sigui que vaig acabar quedant-me a l’hotel. No venia gens de gust estar al carrer. Vaig intentar passejar una mica però entre que tots els carrers feien pendent i l’aire gèlid no venia de gust. Em va saber greu no visitar la població.

Sud d’Itàlia. La Pulla_3. Àrea de Gargano: Mont Sant Angelo

Vam continuar per la carretera de la costa cap al nord. Es passa pel costat de les salines de Margarida de Savoia, que també es coneixen com les salines de Barletta. Aquestes salines tenen uns 20 Km de llarg per 5 Km d’amplada. Llegeixo que és la primera productora d’europa i la segona del mon. 

Ja des del segle III dC hi havia constància de la presencia de sal en aquesta zona. Els normands ja feien servir aquestes aigües salines. A finals del segle XVI es va intensificar l’extracció de la sal. En el segle XVIII es va anomenar salina Barletta, es va ampliar i modernitzar la indústria que ho gestionava. Més tard, després de la unificació d’Itàlia, la població on es trobava va canviar de nom, agafant el de l’esposa del rei Humbert I d’Itàlia, Margarida de Savoia. 

Aquesta salina té un color rosat degut a la presència de petits crustacis d’aquest color, que són aliment predilecte dels flamencs que també es poden veure aquí. 

És curiós veure que els camps en aquesta zona estan coberts de palla. M’expliquen que és per preservar la humitat del terreny, que és també ric en sal. 

Un cop s’acaba la zona de la salina s’entra ja a l’àrea de gargano. Quan es mira el mapa general d’Itàlia, o fins i tot d’aquesta zona, es veu una petita punxa que sobresurt de la línia de la costa. És el Gargano. Diuen que és com l’esperó de la bota. Els escriptors antics, com Plini el vell i Horaci, entre d’altres, ja parlaven de la regió de Gargano. 

Al Gargano hi ha dos llacs, que no vaig visitar, i la resta és un massís muntanyós, en el que el pic més alt té 1065 metres d’alçada. Una de les peculiaritats d’aquesta regió és que en pocs quilòmetres hi ha un canvi significatiu d’alçada: en 10 km en línia recta pots passar d’estar a 1000 metres d’alçada a arribar al nivell del mar. 

Una altra de les peculiaritats que la diferencien de la resta de la Pulla és la quantitat de bosc que té. Un 18% de l’àrea de Gargano és boscosa, mentre en la resta de la Pulla no arriba al 8%. Com que és un terreny càrstic l’aigua de pluja es filtra fàcilment i alimenta els dos aqüífers que té. És una zona rica en aigua subterrània. 

El Gargano té una extensió aproximada de 40 km x70 km i més o menys pel mig està partit pel que en diuen la falla; a mi em va semblar més una vall que divideix la muntanya en dos parts. 

L’arribada a aquesta zona sorprèn, ja que estàs a la vora del mar i et trobes amb aquest massís rocós, que pot fer uns 700 o 800 metres ben a la vora de la costa. 

El primer que vam visitar va ser el poble Mont Sant Angelo, que es troba a la part sud del Gargano. Les cases s’enfilen per la muntanya, pintades de blanc, formant carrerons estrets; és el barri de Junno. A dalt de tot hi ha el castell normand, en el que hi va viure Frederic II, i més enllà la basílica de Sant Miquel Arcàngel. 

La ubicació és molt bona, i es té bona vista sobre el golf de manfredonia, però també és un lloc molt ventilat, i hi feia molt de fred. Havia nevat un o dos dies abans i encara quedava neu a les vores dels carrers. 

La basílica de Sant Miquel és patrimoni de la Unesco i és el símbol d’aquesta població. L’estil arquitectònic i artístic és el romànic llombard. 

Aquest indret sembla que ja era un lloc de pregària i pelegrinatge en l’època grega. Hi ha una cova, que és on s’hauria aparegut l’arcàngel Miquel als pelegrins. La basílica es va construir entre el segle V i VI, quan l’arcàngel Miquel s’havia aparegut ja tres cops a la gent que estava resant a la cova. La basílica original va ser atacada pels sarraïns i restaurada posteriorment en el segle IX. 

Actualment, des de la basílica baixant per una escala, diuen que té 82 graons, s’arriba a la cova, que té la funció de capella. En tot el tram de baixada es poden veure inscripcions en la roca, i també alguna ma, que han fet els pelegrins, al llarg del temps. 

Al fons de la cova hi ha l’altar, i mig coberts per la roca, els bancs pels fidels. Quan vam arribar estaven dient missa. Em sorprèn la quantitat de gent que hi ha en totes les esglésies. Les escultures que decoren els nínxols laterals i també a la vora de l’altar provenen d’excavacions en la zona. 

Llegeixo que hi havia un camí de pelegrins que unia el castell de Sant Angelo a Roma, amb aquest santuari del Gargano.

Sud d’Itàlia. La Pulla_2: Trani

El nostre circuit començava anat cap al nord, direcció a Gargano. Seguia fent mal temps i estava tot humit. El paisatge en sortir de Bari era força monòton, pla i verd, molts cultius. És la vall d’Itria. 

En aquesta regió el terreny és calcari, i sorprèn una mica veure els camps cultivats amb pedres blanques escampades aquí i allà. 

Hi ha dos productes autòctons de la Pulla, un és una varietat d’olives, i l’altra son unes vaques de color gris, molt primes i que donen molt poca llet, tan sols 8 litres al dia (no sé quanta llet donen les altres races). 

Ens vam aturar una població costanera anomenada Trani. És famosa per la seva catedral, però el seu port es va construir en el segle III aC. En els segles X i XI aquest port era el més important de l’adriàtic. 

La ciutat va mantenir relacions comercials amb les repúbliques de Gènova, Pisa i Amalfi, i a l’edat mitja s’hi va establir una important comunitat jueva. Hi havia diverses sinagogues, que després es van reconvertir en esglésies. 

De d’on vam deixar el bus fins a la catedral es passa pel costat del castell Svevo, del segle XI, que havia fet construir Frederic II. Va patir diverses restauracions i reconstruccions. Durant un temps va servir de presó i actualment és un museu i sala d’exposicions de fotografia. 

Com ja vaig comentar, la Pulla és una franja de terra que es troba a la costa adriàtica, i per tant era la porta que comunicava orient i occident. És per això que per tal de controlar l’arribada de possibles invasors, es van construir diversos castells tot al llarg de la costa. Una altra peculiaritat és que allà on hi havia un castell, al seu davant s’hi construïa una església. Així estaven davant per davant els dos grups de poder, eclesiàstic i militar. 

La catedral està a la vora del mar, en una plaça àmplia. Diuen que en el segle XI servia de punt de referencia als navegants. El lloc és molt bonic. 

La catedral està dedicada a San Nicolau de Trani, o sant Nicolau el pelegrí. Es va construir en el lloc on hi havia hagut o potser encara hi era, una altra església, dedicada a Santa Maria. 

Hi ha diversos sants Nicolau, aquest que es venera aquí va néixer a Grècia l’any 1075; va viure uns anys com a eremita , fins que va començar a recórrer el país predicant. La gent es burlava d’ell i el prenien per boig, ja que tenia un caràcter un tant infantil. Es basava en la idea de que per entrar al regne del cel calia ser com un infant, i ell ho aplicava. 

Anava pels pobles amb una creu i repetint constantment kirieleison. Quan va embarcar seguia amb aquesta lletania, i segons la llegenda, els marines van acabar tips d’elli el van tirar per la borda. Uns dofins el van rescatar i el van dur fins a la costa, a Otranto, on va arribar abans que el vaixell. 

Diuen que no va ser massa ben rebut, ni a Otranto ni a Bari. El consideraven un beneit Va arribar a Trani l’any 1094, i aquí va ser ben acceptat. La gent l’hi demanava consell, i el consideraven un home bo. Però al cap de pocs dies d’arribar es va posar malalt i va morir. L’església es va construir per guardar les seves relíquies. 

San Nicolau és el patró de la Pulla i la gent l’hi té una gran veneració a aquest sant. Després de la seva mort van començar a venir molts peregrins per visitar la seva tomba. 

És una església romànica, però en un període posterior, el barroc, es van recobrir les columnes i capitells amb marbre, per posar una decoració més rica. Més tard es va voler recuperar el seu estil original, però en molts llocs, en retirar el marbre enganxat a sobre es va fer malbé la pedra. 

Aquest és el que es coneix com romànic pullense. Estava oberta i vam poder entrar a visitar-la. Era agradable refugiar-se una estona del vent i la baixa temperatura exterior (estàvem a 1 ºC). 

A l’interior es conserven alguns frescos, entre els que no hi pot faltar un sant Jordi. Hi ha una petita cripta, que a l’igual que l’església superior és molt sòbria, i que a mi m’agrada i em transmet pau. 

Una de les coses que em sorprèn més és l’alçada; si no estic confosa té dos pisos. Com que és època nadalenca hi ha també un pessebre i en alguns llocs es conserva part del paviment original, que era un mosaic. 

En un lateral hi ha una porta de bronze amb 32 panels esculpits, que no tinc clar si era la porta exterior o la de la cripta. 

Tot i el mal temps que feia, la visita a Trani em va agradar. L’indret on es troba la catedral és fantàstic. Llàstima que vam tenir poc temps per passejar per la ciutat.

Sud d’Itàlia. La Pulla_1: Bari

Aquest cop no he anat massa lluny. He fet un breu viatge per una regió d’Itàlia força desconeguda, però que comença a obrir-se al turisme estranger. He estat pel sud d’Itàlia, a la Pulla; si es visualitza Itàlia com una bota, la Pulla es troba al taló, a la costa del mar adriàtic. Bari és la capital i la ciutat més poblada. 

Hi ha vol directe des de Barcelona a Bari, amb vueling; hi havia forces famílies que anaven cap allà. Ara be, durant el recorregut, em va semblar que tota la gent que trobàvem fent turisme eren italians. El grup amb el que anava era majoritàriament d’italians, de diferents regions del país. Ha sigut curiós i interessant. A més, sabent català i castellà és molt fàcil entendre’ls. 

Vaig arribar a l’hotel a els 4 de la tarda, i estava molt ben ubicat, a menys de cinc minuts de l’estació. Tan sols tenia que creuar l’estació i ja arribava al centre de la ciutat. De la plaça de l’estació surten un parell de carrers comercials que porten al centre històric. 

El dia era horrible; havia estat plovent i feia molt fred i vent. A més, al desembre el dia és molt curt. Aquí a les cinc de la tarda ja és fosc. 

Vaig arribar fins a prop del baluard, a tocar del mar, però feia massa fred i no m’hi vaig apropar. Em vaig dedicar a explorar els carrerons del barri antic (no sé mai massa be com dir-ne). Una mica laberíntic. 

Més d’un cop vaig haver de tornar enrere perquè havia arribat a un patí de casa o un carrer sense sortida. 

Vaig entrar a la catedral de sant Sabí, que em va agradar molt. És molt sòbria, i té una cripta a sota, en un altre estil més carregat. La catedral és del segle XII. Em va sorprendre trobar aquí l’estil romànic. Després vaig veure que en moltes poblacions es pot veure aquest estil arquitectònic, el romànic pullense. D’aquestes esglésies m’agrada la senzillesa, les parets gairebé nues, les escultures en pedra. Més tard, al llarg del circuit vam tornar a Bari i vaig fer una visita més completa de la catedral i el barri vell. 

Els carrerons centrals de Bari vecchia estaven il·luminats pel Nadal. Tenien diferents rètols lluminosos, estrelles... Ambient nadalenc pertot arreu. 

No vaig passejar massa ja que era fosc i feia molt de fred, o sigui que vaig deixar la zona antiga i vaig tornar a la zona comercial que estava molt animada, i me’n vaig anar cap a l’hotel.