23 de maig 2021

Perpinyà_15: El riu Tet

Aquest mati l’objectiu era arribar al riu Tet. Ho vaig aconseguir. El dia abans ho havia provat però m’havia trobat amb grans avingudes de cotxes, difícils de creuar, i sense veure a on em portaven aquella mena d’autovies. En aquest segon intent em vaig mirar be el plànol i vaig arribar-hi. Vaig creuar el riu pel pont Jofre arribant al Vernet.

El Vernet era un poble que es trobava al nord de la ciutat de Perpinyà i que ja s’esmentava en documents del segle IX. Hi havia una església romànica dedicada a sant Cristòfol i un castell. Amb l’enderrocament de les muralles i l’expansió de la ciutat el Vernet es va incorporar a Perpinyà, unint-s’hi a través de l’avinguda Jofre.

En el segle XII ja hi havia un pont sobre el riu Tet, però que va caure diversos cops per les riuades. Al costat s’hi va construir una capella amb l’objectiu de proporcionar protecció al pont. Aquests capella va ser destruïda en el segle XVI, tot i que la imatge de la verge protectora es conserva en un nínxol no sé si al pont o a la vora.

Si no estic confosa, el pont Jofre es troba en el lloc on hi havia hagut aquest primer pont. Al llarg dels anys s’han construït diversos ponts que uneixen els barris que hi ha a una banda i l’altre del Tet.

Hi ha un passeig que voreja el riu, amb alguns bancs, la llàstima és que estaven tots a ple sol. He passejat fins a la passarel·la per vianants, que uneix el Vernet amb l’Espai Mediterrani, on hi ha el teatre de l’arxipèlag. Aquest teatre es va inaugurar en el 2011.

És un conjunt arquitectònic peculiar. Hi ha el que es coneix com el granat. Una construcció en forma d’ou, de color vermellós, en referència a aquesta pedra preciosa típica del Rosselló. Hi ha també un cub d’acer que fa referència a les mines de ferro del Canigó. 

Hi ha la torre, del mateix color vermellós del Castellet, i que té la mateixa alçada. Representa les muntanyes del Pirineu. Un edifici daurat que es una seu administrativa, que fa pensar en l’or que buscaven al riu o en el sol. L’estudi, una mena de túnel en alumini que simbolitza el camí de la creació. 

Després vaig tornar altra cop al vernet i arribo fins al pont següent, que al costat té el mercat dominical de les puces. 

Hi havia molts cotxes i molta gent. Era diumenge, i suposo que per això havia trobat el barri molt tranquil, sense ningú pels carrers: estaven tots aquí.

Al costat hi ha el palau de congressos i els seus jardins, però no vaig trobar la porta d’accés i estava massa cansada i morta de set com per caminar més. No hi havia res obert i estava una mica desesperada per beure alguna cosa. O sigui quer vaig tornar cap al centre on per fi vaig poder seure i recuperar-me.

Amb això acabava l'estada a Perpinyà. Uns dies tranquils, en que vagi poder descobrir aquesta ciutat. Han passat 9 mesos des d'aquella estada, la situació ha millorat però no sé si aquest estiu del 2021 podré anar una mica més lluny o continuaré explorant aquestes terres.   

Perpinyà_14: Avinguda Maillol i Parc de Bir Hakeim

L’avinguda Maillol és un passeig per vianants molt agradable. Es va construir en el 1810, a l’exterior de la muralla, i estava flanquejat per plataners i castanyers, per això se la coneix també com l’avinguda dels plataners o dels castanyers.  Era un lloc emblemàtic de la ciutat, punt de trobada dels seus habitants. L’any 1905 a banda hi banda del passeig hi havia cafeteries, venedors de gelats i paradetes diverses. Es va convertir en el barri elegant pel lleure.

L’any 1955 es van treure els plataners i castanyers. Una remodelació posterior, en el 2007 l’hi va donar el nom actual d’avinguda Maillol. D’aquesta època són l’escultura en homenatge a Pau Casals, de Miquel Paredes, i l’estiu sense braços d’Aristide Maillol. 

Més enllà hi ha la font flors d’acer, dedicada a Maillol, que es va inaugurar en el 2011.

Quan jo vaig ser-hi hi havia un mercat de brocanters, alguna parada de llibres vells, alternant amb terrasses que anaven obrint, preparant-se per l’hora del migdia de major afluència.


Al final del passeig hi ha el palau de congressos i és on comença el jardí Bir Hakeim.

A l’entrada hi ha el monument als perpinyanesos morts en la guerra del 1914-18. És una obra de Gustave Violet del 1924.

És un parc molt tranquil, no hi ha més de 5 o 10 persones. Hi ha forces racons ombrívols que son d’agrair a l’estiu.

Es troba ubicat on hi havia hagut el fossar de les muralles.  En aquest parc hi ha el plataner més antic i un ginkgo de 30 metres d’alçada i un parell de palmeres centenàries. 

De tornada, anant pel passeig Wilson es poden veure diferents palauets de començaments del segle XX. 

Són cases senyorials, que em recorden una mica les del passeig de gràcia. Era el barri dela burgesia perpinyanesa. 




Perpinyà_13: Barri de Sant Jaume

El barri de Sant Jaume, on hi ha l’església del mateix nom, és un altre mon. Em va costar una mica de trobar. Està situat en un turó, amb carrers estrets, cases un tant deteriorades i els carrers no massa nets.

Aquest barri es trobava fora de les muralles, al puig dels teixidors o dels hortolans; aquests dos noms apareixen en els escrits de l’època medieval. Aquests dos gremis eren els que predominaven en aquesta zona. Se’ls havia foragitat del centre de la ciutat i van venir a raure aquí.

En un altre vessant d’aquest turó s’hi va establir el call jueu, que es va crear en el 1243, en època de Jaume I el conqueridor i que va perdurar durant 3 segles.

En el punt més elevat hi ha l’església de Sant Jaume que va ser construïda l’any 1244, per desig del rei Jaume I, que volia urbanitzar i expandir la ciutat.

L’església va ser destruïda diversos cops. El campanar original va ser destruït pels francesos en el 1545; l’actual es del 1846 i es va construir mantenint el mateix estil que l’original. 

El barri de Sant Jaume es va construir al voltant del puig on hi havia l’església; hi havia cases baixes, i va arribar a tenir cinc grans convents, casernes, palauets i també la universitat.

Durant el setge que va patir la ciutat l’any 1642 moltes cases van quedar destruïdes i es va aprofitar l’espai buit per construir-hi una caserna, la caserna de Vauban. Actualment aquesta construcció està destinada a habitatge social.

En aquesta zona hi havia diversos convents de diferents ordres monàstiques. Amb la revolució francesa, tots aquests centres religiosos els van convertir en casernes militars.

Com ja he dit, prop de l’església de Sant Jaume hi havia un llatzeret, un hospital per leprosos; es trobava on ara hi ha la plaça Josep Cassanyes, que és on es fa el mercat. En alguns documents antics al puig de sant Jaume se l’anomenava puig dels leprosos.

En aquest turó hi havia hagut també un altre hospital, el dels teixidors, que tenia un capella dedicada a la mare de deu dels desemparats.

L’església de Sant Jaume és la segona més coneguda de la ciutat, la primera és la catedral. El divendres sant, la processó surt des d’aquesta església.

Quan es va construir l’església quedava fora de les muralles, però quan aquestes es van ampliar en el segle XIV va quedar a dins.

La portalada de marbre blanc de Ceret, és de mitjans del segle XVII quan es va desmuntar la façana de l’església de Santa Maria la Real, que es trobava en el barri del costat, el barri de la Real.

L’orgue es va construir entre el 1808 i 1816 després de que l’església hagués quedat devastada amb la revolució francesa. Va ser restaurat a començaments del segle XX.

A finals dels segles XVIII i començament del XIX molts gitanos provinents de Catalunya van creuar la frontera i es van instal·lar a Perpinyà. Se suposa que fugien de l’intent d’assimilació a que se’ls sotmetia. Volien preservar la seva llengua, cultura i estil de vida. Es van assentar en aquest barri. Més tard, van arribar els magrebins, cap als anys 90; l’any 2005 hi va haver un enfrontament entre aquestes dues comunitats en els quals hi va haver dos morts. En aquest barri és on se sent més parlar català. Els gitanos han preservat la llengua.

Aquest barri em recorda el raval. Hi ha africans, magrebins, gitanos... ve ja d’antic que els més pobres o els marginats s’instal·laven al voltant de l’església.

El gitanos d’aquest barri consideren el català com el seu patrimoni cultural i ètnic, i es transmet als més joves.

L’ajuntament ha volgut canviar l’aspecte del barri, i ha enderrocat forces habitatges. Això ha provocat enfrontaments amb els residents. Si no estic confosa les obres van quedar a mig per aquests enfrontaments. Sembla que enderroquen cases però no se’n construeixen de noves i al seu lloc s’hi construeixen places de ciment. Alguns dels seus habitants opinen que els intenten fer fora del barri.

Al començament de la pandèmia, en el barri de Sant Jaume és on hi havia més casos de covid-19 de tota la ciutat. Tres mesos després, els estudis serològics realitzats el mes de juliol a la seva població indiquen que no hi ha cap cas positiu i que en aquest barri hi ha una immunitat col·lectiva.

Com que des d’avui era obligatori l’ús de mascareta pel carrer han aparegut cartells per tot arreu avisant. En aquest barri, a la plaça del puig, un taxista m’explica que aquest matí ha aparegut un home enganxat els cartells.

Quan he entrat a l’església estava acabant la missa. Hi havia unes deu persones. Al final han cantat una cançó en català a la Inmaculada i alguna cosa del Canigó. La gent per aquest barri és molt amable; els hi sorprèn trobar algú de fora, perdut en aquest racó de la ciutat.

Més avall hi ha la plaça Castanyes on hi ha un mercat. És un mercat peculiar, en el que es troben barrejades les parades de roba, amb les de fruita, de llibres de segona ma, d’objectes diversos....

El museu història natural tancat, com altres coses que he intentat visitar. Em vaig aturar en una casa propera a l’hotel pans. És un ambient molt de barri.

22 de maig 2021

Perpinyà_12: Museu d'art Jacint Rigaud

Vaig anar visitar el museu d’art Rigaud. Es troba en un altre palauet, o més aviat en dos palaus. És el museu d’art de la ciutat.  

La idea va sorgir l’any 1820, per part del prefecte de la ciutat, el marquès de Villeneuve- Bargemont, que per crear el museu va anar comprant quadres, molts d’ells de Jacint Rigaud, que era un català retratista de la família reial. 


Els quadres que comprava els anava col·locant a l’atri de la universitat. Ara be, quan el marquès va marxar del Rosselló, la idea del museu d’art va quedar aturada fins que es va reprendre l’any 1832 i un any més tard, el museu obria les seves portes al públic.

Després de la segona guerra mundial el museu es va renovar totalment. Si no estic confosa, inicialment el museu estava a la universitat i no va ser fins a l’any 1979 que es va traslladar al palau de Lazerme, que era propietat de l’ajuntament.

En aquest museu hi ha algunes de les obres mestres de Rigaud, però a més hi ha peces de diferents períodes, destacant les període medieval. L’any 2017 es va fer una reforma i ampliació del museu i hi ha també una bona representació de l’art català del segle XX. Hi ha diverses obres d’Aristides Maillol, una d’elles al pati d’entrada. 

Marguerite Gérard

Jean Lurçat


Gabriel Faraill








19 de maig 2021

Perpinyà_11: Església de Nostra Senyora La Real

Tot caminant he trobat l’església de Nostre Senyora la Real. No hi havia ningú.

L’església de Nostre Senyora la Real es va fundada cap al 1300, sota la protecció dels reis de Mallorca i a prop del seu castell. Era la parròquia del castell reial. Es va construir per iniciativa dels cònsols de la ciutat, en el lloc on hi havia hagut l’església, el claustre i cementiri dels Frares de la Penitència de Jesús Crist.

L’any 1338, el papa Benet XII hi institueix una col·legiata. Uns anys més tard, en el 1408, quan hi ha el gran cisma d’Occident, aquí va tenir lloc el concili presidit per Benet XIII, el darrer papa d’Avinyó. L’any 1540, per ordre del governador, la torre campanar és arrasada. L’any 1592 es va secularitzar i en el segle XVIII aquesta col·legiata es va integrar a la de la catedral de Perpinyà.




Perpinyà_10: Hotel Pams

La següent visita va ser a l’hotel Pams. És una palauet impressionant. Aquí també predomina la pedra vermella i blanc. Del vestíbul surt una escalinata que et permet accedir a la planta on hi ha els salons i un jardí central. En una de les sales hi ha la projecció d’un vídeo sobre la construcció de la ciutat de Perpinyà.

El salons actualment es fan servir per fer-hi recepcions; tant els salons com les habitacions estaven molt decorats i algunes peces provenen del pavelló xinès de l’exposició universal de 1889, que Pierre Bardou va comprar.

Aquesta propietat era de Pierre Bardou, el fill del fundador de l’empresa de paper de cigarretes JOB, dels que ja he parlat abans. Utilitzant els diners de la família va comprar la casa que hi havia aquí l’any 1852. 

Vint anys després va comprar altres parcel·les i és aquí on va obrir la seva primera fàbrica de vidre, que donava a un pati central. 

A l’altre banda del carrer es va obrir una nova fàbrica; no sé si va ser abans o després de la seva mort. Un cop mort, en el 1892, la seva filla Jeanne i el seu marit Jules Pams, van remodelar la casa convertint-la en el que es veu actualment. 

Les obres es van acabar en el 1902, i l’estil era el de l’època, Art Nouveau, incloent en les decoracions les sigles JOB i també referències a la Costa Vermella, d’on era originari Jules Pams. Jules Pams va ser un home influent, que va ser dos cops ministre.

Jeanne va morir l’any 1916 i dos anys més tard, el seu marit Jules es va tornar a casar. Ell va morir l’any 1930. Més tard, en el 1946 la seva vídua va vendre la casa a la ciutat de Perpinyà.

La gran escalinata és d’ònix i estuc, imitant el marbre rosa, i està decorada amb pintures de Paul Gervais, que era un especialista en la decoració de mansions, balnearis, salons i ministeris. 

Una de les pintures representa l’arribada triomfal de Venus, fundadora del Port de Venus, aportant la civilització als bàrbars i camperols.

El patí central es va construir mb la idea d’integrar la part de la fàbrica de vidre a la mansió familiar.