16 de maig 2022

Nord d'Albània i Montenegro-4. Sveti Stefan (Montenegro).

Sveti Stefan és una illa emmurallada, a la costa adriàtica, que actualment està unida al continent i és un hotel de luxe, privat. O sigui que tan sols ho contemplem des de la carretera. És molt fotogènica i una de les imatges típiques de Montenegro, però a la que difícilment es té accés.

Sveti Stefan vol dir Sant Esteve. Es troba a tan sols 8 Km de Budva. Abans de que es construís  la ciutat emmurallada aquí hi havia tan sols algun poble de pescadors.

Sveti Stefan, Sant Esteve, es troba en l’antiga regió de Paštrovići, en el litoral montenegrí, la zona de l’actual Budva.  A més, Paštrovići era el nom de les tribus d’aquesta zona. La capital històrica de Paštrovići era la illa de Sveti Stefan, que va ser el centre cultural i històric.

Entre 1423 i el 1797 va formar part, en diferents períodes de l’imperi otomà. Després va estar integrat al regne de Dalmàcia, més tard a Iugoslàvia i després de la segona guerra mundial va formar part de Montenegro.

El fort es va construir en el 1442, quan s’hi van instal·lar els primers habitants. La fortalesa estava envoltada d’una muralla de forma que protegia a la població dels atacs per part dels turcs i de pirates.

Hi ha una llegenda que explica que el seu origen està relacionat amb el setge que va patir la població de Kotor, per part de les tropes turques. Els turcs assetjaven la ciutat de Kotor, llavors les tribus Paštrovići van reunir uns mil homes i van anar a donar suport als habitants de Kotor i entre tots van aconseguir derrotar als turcs que es van retirar.

Quan els Paštrovići anaven de tornada cap a les seves terres, més al sud, en arribar a la costa prop d’on ara hi ha Budva, van veure que encara quedaven algunes embarcacions turques. Ja de retorn a les seves terres, més al sud, van trobar a la costa unes galeres turques i van decidir atacar-les. Van confiscar molts bens als turcs i és amb aquesta riquesa que van decidir que cadascuna de les dotze tribus construiria una casa a l’illa de Sveti Stefan i a més van construir la muralla.

El nom que van donar a la ciutat emmurallada va ser el que ja tenia l’església que hi havia i que s’havia construït en l’època de la dinastia sèrbia Nemanjić (que van tenir dotze governants entre el segle XII i el XIV) i que estava dedicada a un arxiduc de nom Stefan, o sigui Esteve, en català. 

Per una altra banda he trobat aquesta altra informació. Tinc un embolic amb el nom de Paštrovići: era una regió, unes tribus que habitaven aquesta regió o hi va haver un personatge amb aquest nom? La primera menció que hi ha sobre Sveti Stefan és de l’any 1442, en el que es diu que hi ha una fortalesa propera a la costa i que va ser des d’aquesta ciutat que Paštrovići, un duc serbo-bosnià, va aconseguir aturar les tropes d’Esteve Vukčić Kosača, que atacaven al principat de Zeta.

Hi ha un document enviat l’any 1448 a l’emperador romà, escrit per Esteve Vukčić Kosača en el que signava com vaivoda de Sant Sava. Vaivoda vol dir duc i en alemany és herzog. De la paraula Herzog va sorgir després Hercegovina. Esteve va aconseguir que el rei de Bòsnia el reconegués coma gran duc.

Sant Sava, nascut a les darreries del segle XII va ser el primer arquebisbe de Sèrbia i està considerat el fundador de l’església ortodoxa sèrbia. Era un sant molt venerat per tots els cristians. Per això ser el vaivoda de Sant Sava donava molt de prestigi.

L’any 1444 Esteve es va declarar vassall del rei d’Aragó i Nàpols a canvi del seu suport en la lluita contra els enemics, que eren el rei de Bòsnia, la família Pavlović i la República de Venècia. En el tractat que van signar es comprometia a pagar-li un tribut deforma regular, com abans havia fet amb els otomans. Va morir en el 1466 i el va succeir el seu fill que en el 1482 va perdre el territori que va quedar annexionat a l’imperi otomà.

O sigui que inicialment, en el segle XV,  a l’illa hi havia dotze famílies i en el segle XIX ja hi vivien unes 400 persones.

Una de les cases que hi ha, Villa Miločer, es va construir entre el 1934 i el 1936 i era la casa d’estiueig de la reina Maria Karadordevic, l’esposa del rei Alexandre i de Iugoslàvia. Diuen que la finca té unes 800 oliveres.

Tots els edificis de l’illa els va comprar el govern de Iugoslàvia i en l’època comunista es va convertir en un hotel. En la dècada del 1950 van expulsaré als habitants de la illa i es va convertir en un ressort exclusiu per grans personalitats i famosos de tot el mon. Hi havia un monestir amb quatre esglésies i una d’elles la van convertir en casino.

Era un lloc d’oci però també de reunions polítiques i llegeixo que també s’hi havia fet algun campionat d’escacs. Però amb la dissolució de Iugoslàvia, Sveti Stefan va entrar en declivi.

Després de la independència de Montenegro, en el 2006 es va començar el procés de reconstrucció. Aman Resorts va guanyar el concurs per fer la renovació i dur la seva gestió durant 30 anys. Les obres van començar l’any 2008. Torna a estar obert, però és un lloc molt car. S’hi fan concerts, casaments de famosos....

Sembla que s’ha conservat l’estructura exterior de les cases tot i que els interiors s’han modernitzats i gaudeixen del màxim confort.

14 de maig 2022

Nord d'Albània i Montenegro-3. Virpazar i Parc nacional del llac Skadar (Montenegro).

Desde Stari Bar ens vam dirigir cap al nord, fins arribar a la població de Virpazar, que es troba a la riba del llac Skadar i una de les portes d'entrada al parc nacional. Virpazar és un poble que es troba a la riba del llac Skadar.

Aquest és el llac d’aigua dolça més gran dels Balcans i el tercer més gran d’Europa. Com ja he comentat, està compartit amb Albània, 1/3 de la seva superfície pertany a Albània i els 2/3 restants a Montenegro.

El país té 4 parcs nacionals, un d’ells és el del llac Skadar. La franja de terra que separa el llac del mar és muntanyosa. Hi ha tres rius que aporten aigua al llac: el Rijeka, el Crnojevica i el Moraca; hi ha un altre riu, el Bojana, que condueix l’aigua del llac cap al mar. El llac té una fondària mitjana de 6 metres, però en alguns llocs hi ha el que es coneix com oko, ulls, on la fondària és molt més gran. El oko Radush té 112 metres de fons. 

És un llac amb 40 espècies diferents de peixos, tot i que el que més abunden són les carpes i les truites. Hi ha també gran diversitat d’aus, 225 espècies.

El poble més important a la riba del llac, per la banda montenegrina, és Virpazar. Durant la segona guerra mundial va ser un focus de resistència contra els nazis. He llegit que hi ha un monument commemoratiu al costat del castell de Besac. 

Abans d’agafar la barca per fer un recorregut pel llac vam tenir temps de passejar pel poble, que és molt tranquil, almenys en aquesta època, quan encara no ha començat la temporada turística.

Quan va ser l’hora vam embarcar per fer el nostre recorregut, que durava gairebé dues hores. El paisatge és molt bonic, amb les muntanyes nevades de fons, que són els alps dinàrics. Hi ha unes formacions còniques, molt més properes que són antics volcans. D’ocells gairebé no en vam veure.

Ens van amenitzar tot el recorregut oferint-nos diferents productes. Van començar amb una ronda de l’aiguardent local, el raki o rakia. Després ens van oferir bunyols, acompanyats de formatge i mel; al començament ho menjàvem malament, fins que ens en van ensenyar. Es col·loca el formatge dins del bunyol i tot junt es suca en la mel. A continuació, quan ja estàvem ben tips van servir-nos vi negre, molt fluixet i vam acabar amb aigua.








13 de maig 2022

Nord d'Albània i Montenegro-2. Stari Bar (Montenegro)

Des de Shkodër, a Albània ens vam dirigir cap a la frontera amb Montenegro, en direcció a la costa adriàtica. De fet no vam arribar a la costa, ja que el nostre objectiu era Stari Bar, una població que es troba a uns 4 Km de la costa, on hi ha la nova ciutat portuària de Bar.

Stari Bar vol dir Bar antiga, per diferenciar-la de la més moderna que es va construir, Bar. És un dels jaciments arqueològics de l’època medieval més importants dels Balcans. Es troba en una zona muntanyosa. De fet, Montenegro és majoritàriament muntanyosa.

Montenegro en serbocroat s’anomena Crna Gora, que traduït al català és mont negre. La majoria de llengües occidentals anomenen al país d'aquesta forma, Montenegro; sembla que aquest nom vindria de l’època en que estava sota influencia veneciana, ja que les muntanyes tenen una vegetació de color verd força fosc. Ara be, hi ha altres països que utilitzen el nom en serbocroat Crna Gora.

Stari Bar em va semblar molt agradable; és una població tranquila, envoltada de muntanyes que amb la llum de la tarda tenien una tonalitat vermellosa molt càlida.

La carretera que s’enfila per la muntanya ens porta a l’hotel (em sembla que tan sols n'hi ha un) i continuant més amunt s’arriba a la fortalesa. Més o menys paral·lela a la carretera, però en un nivell inferior hi ha un carrer que estava en obres, ple de petits restaurants i botigues d’artesania i de productes locals, com l’oli, olives i ametlles. L’hotel el teníem al nivell de la carretera i des de la part baixa del poble fins aquí hi ha un ascensor.

Per tant, hi ha diferents zones a Stari Bar: la moderna, que és la de la carretera i la que hi ha més enllà de la fortalesa; el carrer de sota, que seria la part baixa de la ciutat que deuria anar-se formant quan la fortalesa estava habitada i després hi ha la fortalesa o població fortificada.

La història de Stari Bar em resulta una mica confosa; la informació que he trobat en molts casos no em queda clar si fa referència a la ciutat fortificada o a la de l’exterior.

La fortalesa de Stari Bar és la més antiga de Montenegro i a diferència d’altres fortaleses de la regió, no està ubicada a la costa, tot i que aquesta no queda gaire lluny. Està sobre un turó, per tant té una bona defensa i a més disposa d’aigua a la vora, ja que es troba a les muntanyes.


Aquí s’hi ha trobat restes de les diferents cultures que hi han viscut: il·liris, grecs, romans, bizantins, eslaus, venecians i otomans. La primera menció que s’ha trobat data del segle X, però hi ha evidencies de que en el segle VI aquí hi havia un castrum defensiu romà, que es coneixia amb el nom d’Antibarum.

El primer rei de Montenegro va ser coronat aquí a Bar (Stari Bar) l’any 1077. Va ser la seu de l’estat medieval de Doclea (nom de la ciutat romana que actualment és la capital, Podgorica). 

L’any 1089 es va instal·lar aquí l’arquebisbat i per tant, juntament amb l’arquebisbe va venir molta altra gent del seu entorn. Així que poc a poc va anar emergint una aristocràcia montenegrina.

En el segle XII Bar i altres poblacions costaneres estaven integrades a l’estat serbi de Raška, però poc a poc va anar emergint un cert descontent amb la dependència de l’església de Dubrovnik. 

Va ser en el concili que va tenir lloc aquí a Bar, en el 1199 que es van separar les dues esglésies, tot i que en el segle XIII hi havia conflictes constants entre elles.

Entre els segles XII i XIV, va ser un període de bonança per la ciutat; depenia de Sèrbia però tenia molta autonomia i privilegis. 

Amb el declivi de l’estat Serbi, la ciutat va estar governada per la dinastia Balšićs, del principat de Zeta. La ciutat va créixer i va guanyar importància com a centre d’intercanvi comercial amb el sud d’Itàlia, especialment amb les ciutats de la Puglia. Això va comportar un augment de la riquesa de la població, és quan es van construir les muralles, la catedral i el convent franciscà. Van poder encunyar moneda pròpia (monedes en bronze).

Després va quedar sota control dels venecians, per passar més tard al despotat de Sèrbia i entre 1441 i 1571 tornava a estar en mans venecianes.

En l’època veneciana Bar gaudia de força autonomia, i motes de les construccions de l’època conserven detalls decoratius. En aquest període es va completar la fortificació de les muralles.

L’any 1571 els otomans van expulsar als venecians i van envair Stari Bar. Això va comportar canvis en la ciutat: les esglésies es van convertir en mesquites i es van construir els banys.

Els otomans van ocupar la població durant tres segles. No va ser fins al 1870 (o potser va ser el 1877) que els montenegrins van aconseguir expulsar les tropes turques de la fortalesa. Van assetjar la fortalesa durant dies i finalment per aconseguir la rendició van bombardejar l’aqüeducte de forma que no els hi arribés l’aigua.

El setge de Stari Bar va deixar la ciutat fortalesa molt malmesa i bona part de la gent va anar abandonant les cases i marxant a la nova ciutat que es va construir a tocar de la costa: Bar.

En la dècada de 1950 es va començar la restauració de l’antiga Bar, Stari Bar, i de l’aqüeducte, però l’any 1979 hi va haver un fort terratrèmol que va acabar de deteriorar la ciutat. Ha calgut reprendre de nou la reconstrucció d’alguns edificis i poc a poc ha anat tornant gent a viure aquí, a la part defora les muralles. La fortalesa segueix deshabitada.

Al voltant de la ciutat fortificada s’han trobat esglésies de l’època medieval, molins d’oli i de cereals i l’aqüeducte que duia l’aigua fins a l’interior. Des de l’interior hi ha algun punt des d’on es pot veure l’aqüeducte.

Es conserven restes d’uns 600 edificis, el que indica que va ser una població amb un important nombre d’habitants. A l’interior hi havia la ciutadella, construïda en el segle XI i que tenia una funció defensiva.

L’estructura que es veu actualment és essencialment de l’època veneciana i de la turca, tot i que hi ha restes d’esglésies del segle XI.

En la zona nord és on hi ha les restes de la fortalesa del segle XI; des d’aquí hi ha molt bona vista sobre les muntanyes i les oliveres. No massa lluny es poden veure els fonaments de la catedral de Sant Jordi. L’antiga catedral es va construir en estil romànic en el segle XII sobre una altra església anterior (segles VI-X). En l’època otomana, va ser reconvertida en mesquita. Va quedar en ruïnes després d’una explosió que hi va haver al magatzem de pólvora.

Prop de l’entrada hi ha l’antic edifici de duanes, del segle XVII. En la part occidental hi ha les restes del monestir franciscà de Sant Nicolàs, del segle XIII. Llegeixo que té frescos d’estil bizantí. Aquest monestir va ser reconvertit en mesquita en el 1595. Hi ha altres esglésies, un parell del segle XIV, que també van ser reconvertides en mesquites.

De l’època otomana hi ha els banys, del segle XVII o XVIII, la torre del rellotge, del 1752 i l’aqüeducte. Alguns dels edificis que s’han reconstruït són: el de duanes, el magatzem de pólvora, la ciutadella, l’aqüeducte, diverses esglésies, la torre del rellotge, el palau del bisbe, els banys turcs, el palau de santa caterina del segle XIV.

Prop de la fortalesa hi ha una mesquita i també es pot arribar a veure l’aqüeducte des de molt a la vora, enmig de cases.

Després de la visita de la fortalesa i abans d’anar a sopar vaig tenir temps de recórrer un parell de cops el poble. Vaig veure la reixa d’accés al recinte de la mesquita que hi ha prop de la fortalesa i vaig entrar. Té un jardí força gran que es van enfilant una mica, i segons em van dir després té una sortida per la part de dalt. Jo no em vaig aventurar massa endins ja que era el capvespre i em feia por que tanquessin la reixa i quedar atrapada, com m’havia passat un cop en una catedral francesa. O sigui que vaig estar tan sols una estona veient algunes de les tombes i vaig tornar a sortir.

Segons la placa que hi ha a l’entrada, aquesta mesquita es va construir durant la segona meitat del segle XVII.

Vam sopar en un restaurant de la part baixa del poble; no hi havia gaires llocs oberts ja que encara no és època turística. Vaig menjar calamar a la planxa acompanyat d’albergínia amb tomàquet, carbassó, pebrots de colors i arròs. Per beure vi i aigua. El vi d’aquí no està gens malament. Total 18 euros. Les racions són molt grans pel que un sol plat és suficient.

Al vespre feia molt vent i també fred. Durant la nit el vent no va parar i això va ajudar a que el dia s’aixequés ben clar i no feia massa fred.

Abans de deixar Stari Bar ens vam aturar a veure una olivera mil·lenària que hi ha a la sortida de la vila. El rètol l’anomena Stara Maslina. Segons les anàlisis realitzades, s’estima que té un 2240 anys. Tot i que sembla que sigui un conjunt d’arbres és un de sol amb unes mateixes arrels.

Aquesta olivera majestuosa està en una zona enjardinada i tancada; cal pagar entrada per passar a dins del recinte. Nosaltres la vam veure des de fora. Hi ha diverses oliveres al voltant i la del centre, en un cercle fet amb pedres és la més antiga.

12 de maig 2022

Nord d'Albània i Montenegro-1. Shkodër (Albània)

Aquest ha sigut un viatge de dotze dies, basat sobretot en Montenegro; ara be, com que vam volar a Tirana vam poder visitar la població de Shkodër que es troba a la riba d'un gran llac d'aigua dolça que comparteixen Albània i Montenegro, el llac Shkodër o Skadar (com se l'anomena a Montenegro).

El vol a Tirana arriba tard a la nit, o sigui que vam dormir en un hotel prop de l'aeroport i al matí següent és quan vam començar la ruta cap al nord, fins arribar a Shkodër, que es troba a uns 100 Km de Tirana.

La ciutat de Shkodër (també ho he vist escrit com Shköder) es troba a l’extrem inferior del llac. El riu Buna, que és el més important d’Albània surt d’aquest llac, s’uneix al riu Drina i desemboca a l’Adriàtic. Per tant, la ubicació d’aquesta ciutat va tenir molta importància a nivell comercial al llarg dels segles. Per una banda, el llac aportava l’aigua dolça essencial per la vida i per altra els rius la connectaven al mar, que no es troba massa lluny.

Shkodër és la ciutat més important del nord d’Albània. Molts artistes, músics, pintors, escriptors van néixer aquí, per això se la coneix com la capital cultural d’Albània. També se la coneix com la ciutat de la tolerància religiosa: per una banda, la majoria de la població és musulmana, però la ciutat és el centre del catolicisme albanès, i a més aquí hi ha també una comunitat ortodoxa. O sigui que hi ha la presència de les tres religions sense conflictes entre elles.

El castell de Rozafa es troba sobre un turó rocós, envoltat pels rius Buna i Drina, proper a la ciutat de Shkodër. La pujada no costa massa i l’esforç es veu compensat per les vistes sobre la plana, el llac i els rius.

La ubicació és estratègica i aquest turó ja va estar habitat en l’antiguitat. Aquí hi van viure tribus il·líries i en aquella època al llac se’l coneixia amb el nom de Labeatis, ja que aquí hi vivia la tribu il·líria dels labeates i Scodra era la capital.

Segons les cròniques els il·liris es van resistir a la romanització, però van acabar perdent el territori. Durant la tercera guerra il·líria contra els romans, el rei Gentius, va concentrar totes les seves forces a Scodra.

Davant de l’atac romà es van refugiar a la ciutat esperant l’arribada de reforços per part del seu germà, però no va ser així. Va acabar rendint-se i el van enviar a Roma com a presoner. L’exèrcit romà va avançar cap al nord del llac on estava la dona de Gentius, la reina Etuta, i part de la família, on els han capturar a tots, a l’igual que als principals líders il·liris. 

Això passava l’any 168 aC. Scodar es va integrar a la província romana d’Illyricum i més tard, amb les reformes fetes per l’emperador Dioclecià en el segle III, es va convertir en capital de la província Praevalitana. Segons els historiadors la ciutat antiga de Scodra estaria ubicada al peu del turó on es troba el castell.

Amb la difusió del cristianisme, durant el període bizantí, l’any 535 dC es va fundar l’arxidiòcesi de Scodra. En el segle XI a Albània hi havia rivalitat entre l’església catòlica i l’ortodoxa; l’església catòlica es va establir al nord, a Shköder i a Durrës i l’ortodoxa al sud.

Aquesta zona del llac, i per tant Shkodër, van formar part del principat de Zeta i també va estar sota control de la república veneciana. La fortalesa que es veu actualment és majoritàriament la de l’època veneciana.

Shkodër, també anomenat Shkodra o Scutari en italià va ser una important ciutat de l’Albània veneciana, gracies a la seva posició estratègica. Els venecians i otomans estaven en guerra des del 1463. Els otomans volien expandir-se i els venecians volien poder comerciar sense problemes amb els seves colònies. Quan Venècia va apoderar-se de Shkodër en el 1396 és quan la va anomenar Scutari. L’any 1466 aquesta ciutat estava considerada el cor i la capital de l’Albània Veneciana.

Però els otomans també la cobejaven ja que era la via de pas cap a Itàlia. Davant de l’arribada de les tropes del sultà la població es va refugiar majoritàriament a la fortalesa ja que era un lloc més segur. 

Amb els anteriors atacs otomans, els venecians havien reforçat el castell però no va ser suficient i si ho he entès be, Venècia no va enviar reforços per ajudar als assetjats; primer va decidir que sí, però quatre dies més tard va canviar de parer i es va signar el tractat de pau que concedia la ciutat als otomans.

La població va haver d’escollir entre quedar-se i acceptar als otomans o emigrar a Itàlia. Molts van haver d’emigrar, com van ser les antigues famílies que tenien havien tingut poder i influència a Albània. Entre elles la família Castriota, de la que havia sorgit l’heroi nacional Skanderbeg, Jordi Castriota, que va morir l’any 1468 i que va lluitar contra els otomans i per l’alliberament d’Albània.

Dins del castell hi ha les ruïnes de l’església catòlica veneciana del segle XIII; alguns historiadors apunten que podria ser la catedral de Sant Esteve que després del setge del segle XV en que els otomans van capturar la ciutat la van transformar en mesquita, la mesquita del sultà Mehmet. Aquesta fortalesa va patir diversos setges, entre ells els dos més importants van ser el de 1478 i el del 1912.

El setge de l’any 1478, era el quart que patia la ciutat. Va ser l’enfrontament entre l’Imperi Otomà i els Venecians, juntament amb els albanesos; va tenir lloc a la ciutat i al castell de Rozafa durant la primera guerra otomana-veneciana. Segons un historiador otomà va ser un dels episodis més remarcables en la lluita entre occident i els otomans.

Va ser un enfrontament entre un petit exèrcit d’albanesos i italians (menys de 2.000 homes i dones), enfront del potent exèrcit otomà (demés de 350.000). Aquesta campanya per conquerir Shkodër era molt important per Mehmed II el conqueridor, i va anar allà per assegurar-se que obtenia la victòria. Ja havia conquerit Constantinoble i volia controlar la costa adriàtica. 

Durant 19 dies els otomans van estar bombardejant el castell, després van realitzar cinc atacs massius, van atacar també a les fortaleses veïnes, i finalment van aconseguir que la ciutat es rendís. Al gener del 1479 Venècia i Constantinoble van signar l’acord de pau que donava el control de la ciutat als otomans. Els que havien lluitat en la defensa de la fortalesa van fugir, uns cap a Itàlia i els albanesos es van retirar a les muntanyes.

Shkodër va formar part de l’imperi otomà fins a l’abril del 1913 en que després de 6 mesos de setge per part dels montenegrins, la van capturar. Durant el període otomà molts albanesos es van convertir a l’islam, en bona part per evitar la pressió fiscal que s’exercia sobre els cristians. Els senyors feudals otomans es van instal·lar a les planes mentre que a les muntanyes seguien existint les estructures tribals albaneses.

En el setge del 1912 la ciutat estava sota control otomà, per tant eren els que la defensaven i els assetjadors eren de la lliga dels Balcans, que la formaven Sèrbia, Montenegro, Grècia i Bulgària. Montenegro es considerava el successor de Zeta i per tant amb dret a apoderar-se dels territoris albanesos que havien format part de l’Imperi Serbi i que havia tingut la capital a Escutari, que em sembla que és Shkodër.

Hi ha una llegenda sobre la construcció d’aquest castell. Segons diuen, hi havia tres germans que volien construir un castell i es van posar mans a l’obra; ara be, treballaven tot el dia i el que havien construït a la nit s’esfondrava. 

Van consultar un vell savi que els hi va preguntar si estaven casats, al que els tres van contestar que sí. Llavors els hi va dir si volien acabar el castell quan la seva dona els hi anés aportar el dinar tenien que enterrar-la viva en la muralla. Només així els fonaments del castell aguantarien. Tenien que comprometre’s a no dir-ho a les seves esposes. Els homes van jurar que no els hi ho dirien a les esposes, però els dos germans grans no van complir la promesa.

Al dia següent quan era l’hora de portar el dinar als seus marits, les dones dels germans grans van posar una excusa per no anar-hi. La que hi va anar portant el menjar va ser Rozafa, la dona del germà petit, que havia deixat al seu fill petit a casa.

El seu marit li va explicar què tenien que fer per poder construir el castell i que no s’ensorrés. 

La noia no va protestar, però pensant en el fill petit que havia deixat a casa va demanar que deixessin un forat davant del seu ull dret, un altre forat per la ma dreta, un pel peu dret i pel pit. Així quan el nen plorés podria mirar-lo i acaronar-lo per consolar-lo, amb el peu podria bressolar-lo i amb el pit podria seguir-lo alimentar-lo. 

En el lloc on diuen que està enterrada hi ha una capa blanquinosa sobre la pedra, que la llegenda diu que és la llet del seu pit.

Hi ha un poema èpic serbi sobre aquesta llegenda en relació a la construcció del castell de Rozafa. També hi ha una altra llegenda diu que els fundadors de la fortalesa eren dos germans, Roza i Fa.

La porta d’entrada és del segle XV i en el primer pati hi ha les restes més antigues, uns fonaments de l’època il·líria i restes de muralla del segle IV. Més enllà hi ha restes de l’època medieval, cisternes, torres dels Balshaj, una família que havia viscut i governat a la regió abans dels venecians; també hi ha restes de residencies venecianes.

En un segon pati, hi ha les ruïnes de l’església de Sant Esteve, construïda entre el segle XIII i XV, que després va ser reconvertida en mesquita, entre els segles XVI i XIX, que és quan la fortalesa estava sota domini otomà. Amb l’arribada dels otomans els catòlics van marxar del castell que es va convertir en base militar. La mesquita va quedar en desús en el 1865.

El tercer pati del castell és on hi ha un edifici venecià de tres pisos, anomenat el Capitoli, que servia com a residencia dels governadors venecians. És en aquest edifici que hi ha el museu.

Un cop a baix vam fer una mica de visita per la ciutat abans de dinar. El primer que vam visitar va ser la catedral de Sant Esteve.

Com ja he comentat, en un principi la catedral de Shkodër, dedicada a Sant Esteve, estava al castell de Rozafa. Hi va ser fins a l’any 1478 quan els otomans van ocupar la fortalesa i van convertir la catedral en mesquita. En aquest període els bisbes van haver de viure fora de la ciutat, que malgrat tot, conservava a Sant Esteve com a patró. 

L’any 1742 va poder tornar el primer bisbe a Shkodër. Els fidels desitjaven que es construís una nova catedral i es va demanar permís al sultà, a Istanbul. Un decret del 1851 garantia que es pogués obrir una nova catedral. Les obres van començar en el 1858; era un gran projecte, es volia construir una de les esglésies més grans dels Balcans.

L’any 1867 va acabar la primera fase de la construcció. Era realment gran, la nau principal tenia cabuda per unes 6.000 persones. Ara be, durant el setge que va patir la ciutat durant el 1912-13, l’exercit montenegrí va atacar-la, es va produir un incendi que va malmetre el campanar.

Entre el 1967 i el 1990 va estar tancada; eren els anys en que tot el que tenia a veure amb la religió estava prohibit i perseguit. L’onze de novembre del 1990 s’hi va poder celebrar de nou la missa.

Durant la dictadura d’Enver Hoxha van assassinar a 40 clergues catòlics (sacerdots, bisbes, seminaristes...). Se’ls ha anomenat els 40 màrtirs de la dictadura comunista i a la catedral hi ha diverses referències a ells. També a l’exterior de la catedral hi ha un monument dedicat a ells i a totes les víctimes del règim dictatorial.

Al costat de la catedral hi ha una escultura, a la plaça Joan Pau II, dedicada als màrtirs albanesos durant la dictadura comunista.
La zona per vianants acaba a la mesquita de plom. Rep aquest nom perquè té les cúpules recobertes de plom.

Diuen que és una de les mesquites més boniques dels Balcans. Es va acabar de construir l’any 1774, en un terreny que pertanyia a l’església catòlica. A començaments del segle XX la mesquita va començar a deteriorar-se i també hi va haver robatoris del plom que recobria les cúpules. L’any 1916, durant el breu període que els austríacs van ocupar la ciutat, van acabar de retirar el plom que hi quedava.

L’any 1920 es va fer una reconstrucció de la mesquita, però en el 1967 un llamp va destruir el minaret. Durant l’època de Hoxha, en que Albània era un estat ateu, a l’igual que tots els altres centres religiosos, va estar tancada. Ara be, no va ser destruïda, ja que estava declarada monument nacional.

En el primer temps aquest barri era on hi havia el mercat, però a començaments del segle XIX una sèrie de terratrèmols va canviar el curs dels riu Drina, i els carrers i edificis s’inundaven sovint. La mesquita ha patit diverses inundacions al llarg del temps. Però per això queden pocs edificis del barri antic.

Aquesta mesquita es va dissenyar seguint el model de la de Istanbul, d’inspiració àrab, a diferència de les altres que són d’estil otomà. Quan vaig passar per allà estava tancada. En un carrer proper hi ha una església ortodoxa que també està tancada.