dilluns, 27 de juny de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-15. Perast, badia de Kotor (Montenegro)

Quan es mira el mapa de la badia de Kotor i es veu la seva forma s’entén més perquè en alguns llocs l’anomenen les boques de Kotor.

Perast, a l’igual que Kotor, es troba a la part més interna de la badia, en posicions gairebé oposades. La ubicació de Perast és estratègica ja que queda davant del canal que comunica la part exterior de la badia amb la interior.

Per altra banda, just davant de Perast hi ha dues illes, la de Sant Jordi i la de Nostra Senyora de les Roques que també tenien un paper clau en la defensa i protecció de Montenegro. De fet Perast té una part insular i una continental.

En aquesta zona hi ha uns jaciments arqueològics que demostren que aquí en el neolític hi vivien tribus il·líries. En època romana l’emperador Dioclecià va fortificar l’illa de Sant Jordi, que està davant de la costa, ja que com he dit era una posició estratègica per controlar l’arribada per mar.

Hi ha documents del 1336 en el que es parla de Perast com un important poble de pescadors; sembla que els seus habitants van protegir durant anys l’entrada de la badia.

Abans de l’arribada dels venecians Perast depenia de Kotor. Els venecians van estar aquí entre el 1420 i el 1797, però l’època de major esplendor va ser en el període final, durant els segles XVII i XVIII.

En l’època en que estava sota control venecià es va convertir en una ciutat de frontera davant del domini turc que ocupava zones properes. En ser terra de frontera les famílies que es van instal·lar aquí eren majoritàriament guerrers, capitans de la marina veneciana i comerciants. Com que ocupar aquest territori comportava riscos se’ls hi van concedir certs privilegis i el pendó que utilitzaven duia la creu de Sant Marc que els hi concedien els venecians. 

Quan van marxar els venecians va començar el declivi. Per això la importància de la ciutat és perquè es conserven palauets de l’època veneciana. El terratrèmol del 1979 va malmetre molts edificis i llegeixo que alguns nord-americans d’origen montenegrí van contribuir ala seva restauració.

Fem un passeig per la franja costanera, contemplant palaus i esglésies. L’església més important és la de Sant Nicolau que es va construir l’any 1616, per substituir una del 1564. És una església catòlica.

En el segle XVIII les autoritats locals van decidir convertir-la en catedral. Es va fer el projecte per una gran construcció i l’any 1740 es van iniciar les obres. Tan sols es va construir l’absis i la sagristia, ja que les obres es van aturar per culpa de les guerres napoleòniques. Després aquest projecte va quedar abandonat. 

La torre es va construir en el 1691 i és una de les imatges típiques de Perast. El campanar, amb tres campanes, té un rellotge que es va portar de Venècia l’any 1730.

Vaig fer una visita llampec a l’interior, ja que em vaig colar amb un grup que feien una visita guiada.

Davant de l’església hi ha una escultura, un bust, de Marco Martinovic. És una de les personalitats més importants de la història de Persat. Va néixer a mitjans de l’any 1663; es va convertir en un expert en nàutica i també era molt bo en matemàtiques, dibuix i en construcció naval.

L’any 1700 va obrir la primera escola nàutica aquí a Perast, a la badia Boka Kotorska. Em sembla que va ser la primera escola d’aquest tipus de tot el mon.

L’escola va adquirir molt bona reputació i el duc venecià, a petició de l’emperador Pere el Gran, va enviar 16 boiars russos (nobles terratinents) a Perast per tal que aprenguessin navegació amb Marco Marinovic i de retorn a Rússia poguessin organitzar la flota naval.

A Perast hi havia 12 famílies nobles, les “casades”. Durant l’edat mitja aquestes “casades” eren clans familiars que rebien el nom de la família original. Els caps d’aquests clans eren escollits per formar part de l’ajuntament. Si no estic confosa, Marco Marinovic pertanyia a una d’aquestes “casades”.

Nord d'Albània i Montenegro-14. Kotor i Castell de Sant Joan (Montenegro)

Kotor es troba uns 900 metres per sota del mirador de Njeguši des d’on es veu la badia; la carretera baixa fent unes impressionants ziga-zagues, amb 26 corbes força tancades.

La ciutat antiga de Kotor està confinada entre el mar i la muntanya, es troba a la badia Boka Kotorska, a la costa adriàtica.

A més, per un dels costats hi ha el riu skurda. En el mapa que et donen a l’oficina de turisme, es pot veure be la muralla i la ciutat amb una forma més o menys triangular.

Vam arribar a Kotor a l’hora de dinar. El nostre hotel estava a la part antiga, a l’interior de la ciutat emmurallada. És un indret molt turístic. Extramurs és on hi ha els aparcaments, ja que a l’interior no hi poden accedir els vehicles. Així que hi ha molt moviment de gent entrant i sortint amb maletes. Molts estrangers, majoritàriament europeus.

Vam passar tres nits en aquesta ciutat. Vam dedicar la primera tarda a veure la ciutat; al dia següent vam pujar al castell de Sant Joan i vam tenir més temps per recórrer Kotor. El tercer dia el vam dedicar a explorar la badia. A fora molta gent, turistes, majoritàriament europeus.

El nom de la població de l’època romana era Acrivium. Abans devia ser una fortalesa pels pirates il·liris que atacaven la costa. Els habitants, els agravonitae, sembla que en el 167 aC no tenien que pagar impostos.

Va ser fundada pels romans com Acruvium. En el segle X era una ciutat autònoma governada pels bizantins. Entre el 1186 i el 1371 va ser una ciutat lliure de la Sèrbia medieval. Durant un breu període de temps va estar sota control venecià i després Hongarès. 

Entre el 1395 i el 1420 va ser una república independent; l’any 1797 va estar de nou sota domini venecià. A més, al llarg del temps va patir diversos atacs turcs i també terratrèmols, que van afectar a molts edificis de la ciutat. En l’època veneciana la ciutat es coneixia amb el nom de Catarro.

Entre 1807 i 1814 va estar ocupada pels francesos, després van venir els austríacs que s’hi van estar fins al 1918 quan els mariners eslaus de l’armada austrohongaresa es van amotinar aquí a Kotor i la ciutat va passar a formar part del regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Entre el 1929 i el 2003 va formar part de Iugoslàvia. Des de la independència de Montenegro, en el 2006, forma part d’aquest país.

Per tant, és una ciutat d’origen medieval, però en la que es poden veure edificis de diferents èpoques i estils, en consonància amb la seva historia. Es conserva la muralla i les portes, construccions del període romà-bizantí, del gòtic i de la renaixença. Forma part del patrimoni de la humanitat per diferents raons: per una banda per la badia, ja que el fiord que forma és molt peculiar; per altra banda, és una de les poques poblacions del mediterrani que ha conservat la muralla. 

Es conserva també part de l’antiga ciutat veneciana, les cases aristocràtiques de capitans i propietaris de vaixells. Un altra fet que destaca és l’art, l’orfebreria i les escoles arquitectura que han tingut gran influencia en les arts de la costa adriàtica.

Un altre fet rellevant de la badia de Kotor és que tant aquesta ciutat com les altres que hi ha a la badia estan en harmonia amb l’entorn i presenten una amplia riquesa monumental ben conservada.

La literatura ha tingut un paper rellevant en aquesta població. Hi ha alguns poetes de renom, i una gran tradició de teatre que ve d’antic. L’any 1808 l’administració francesa va concedir el permís que havia demanat l’autoritat municipal per obrir un teatre. L’any 1810 un antic edifici de la plaça d’armes es va adaptar per convertir-lo en teatre. És el teatre més antic de Montenegro i un dels més antics de la regió. El primer espectacle de titelles s’hi va fer l’any 1929.

El teatre va estar en funcionament fins a la dècada del 1980 quan es va haver de tancar pel mal estat en que estava.

Després de la segona guerra mundial, la vida cultural a la ciutat es va desenvolupar molt. L’any 1949 es va establir el Teatre Nacional que va estar actiu 10 anys (suposo que es refereixen a una companyia teatral) i era un dels 5 teatres professionals del país. Aquí s’hi feien 8 estrenes per any. En aquell temps Montenegro era el país que tenia més teatres d’Europa en relació a la seva població.

L’orquestra de la ciutat es va fundar en el 1842 i té importància en la vida cultural de Kotor. Aquesta orquestra va tocar a la cort del rei Nicolau, al casament a Viena de l’arxiduc d’Àustria i a una recepció que es va fer al príncep angles Eduard, l’any 1936 quan va arribar amb el seu iot.

Després de dinar vam fer la visita de la ciutat. Ens vam trobar amb la guia a l’exterior de la muralla, davant de la porta del mar.

La part alta de la muntanya de Sant Joan ja estava fortificada en l’època il·líria. En el segle VI l’emperador Justinià I va reconstruir la fortalesa, que malgrat la retirada dels bizantins i les incursions esporàdiques que va patir la població, la fortalesa no es va veure afectada. Era una república independent, la República de Cattaro. Però l’any 1420 va caure sota control venecià, es va integrar en l’Albània Veneciana, i es va reformar la fortalesa, entenc que la muralla que és la que es veu actualment.

Els otomans van assetjar la ciutat dos cops i la van ocupar entre el 1538 i el 1571, i més tard del 1657 al 1699. L’any 1797 la fortalesa va passar a mans de la monarquia austríaca i en el 1805 al regne napoleònic d’Itàlia, ocupat per tropes russes que van marxar l’any 1807. En el 1810 va quedar integrada a les províncies il·líries de l’imperi francès. 

La ciutat fortificada continuava anomenant-se Cattaro quan va ser atacada pels britànics, que van assetjar-la des del mar durant 10 dies i al final la guarnició francesa es va rendir al gener del 1814. En el congres de Viena, que va tenir lloc entre l’octubre del 1814 fins al juny del 1815, es va retornar Kotor a l’imperi austríac. Amb la desaparició de l’imperi austrohongarès després de la primera guerra mundial, els austríacs van abandonar Kotor.

Durant la segona guerra mundial la fortalesa va ser ocupada per les forces de l’eix (Alemanya, Itàlia i l’Imperi Japonès). El 21 de novembre del 1944 va ser alliberada i festejat davant la porta del mar.

Els terratrèmols que mes van afectar ala fortalesa van ser el del 1563,el del 1667 i el més recent del 1979.

La ciutat medieval es troba en un triangle de terra delimitat per la badia, el riu skurda i la muntanya de sant Joan. La muralla protegeix a la ciutat pels dos costats on hi ha aigua, la badia i el riu. 

Està fortificada amb bastions, sent el més prominent el “kampana tower” construït en el segle XIII o XIV, que es troba prop del lloc on el riu arriba a la badia. A la vora hi ha la porta del mar, que és la porta principal, de l’any 1555 que permet l’accés a la ciutat des de la badia.

Hi ha una altra porta, la porta del riu del 1540, prop del bastió Bembo de la mateixa època. Una altra porta, és la porta Gurdic, del 1470 però modificada diversos cops. El bastió Bembo s’ha convertit en un teatre obert.

Hi ha encara dues portes més, una al sud de la porta del mar, i l’altra prop de l’antiga carretera cap a Cetinje.

Des dels bastions Bembo i Gurdic la muralla s’enfila per la muntanya de sant Joan fins a la part alta. Tota la muralla té punts de comunicació i en aquesta part més alta, hi ha altres construccions, com l’església de Nostra Senyora del Remei construïda en el 1518. Dalt de tot de la muntanya hi ha el castell de Sant Joan. En total el perímetre de la muralla exterior és de 4,5 Km.

El terratrèmol de l’any 1979 va malmetre molts edificis dela ciutat i també la fortalesa. Aquest mateix any es va declarar patrimoni de la humanitat i es va declarar patrimoni en perill. La part antiga es va rehabilitar l’any 2003.
La fortalesa, la muralla de la part alta degut a l’abandonament, la vegetació i terratrèmols encara necessita manteniment.

La porta del mar, està decorada pel cantó exterior per l’escut d’armes de Iugoslàvia. A sota una cita de Tito i la data de l’alliberament de la ciutat de Kotor dels feixistes.

En el passadís d’entrada hi ha un relleu d’estil gòtic, del segle XV, anterior a la construcció de la porta.

La figura de l’esquerra d’aquest relleu representa a Sant Trifó amb na maqueta de la ciutat.

Un cop s’ha creuat el passadís s’arriba a la plaça d’armes i l’atenció va de seguida cap a la torre del rellotge que és un dels símbols de Kotor.

La torre del rellotge es va construir en el 1602 però es pensa que no estava acabada quan hi va haver el terratrèmol del 1667. Amb aquest terratrèmol la torre va quedar inclinada. Per això diuen que és la torre inclinada més antiga que la de Pisa.

Es van fer treballs per redreçar-la però després del terratrèmol del 1979 va tornar a la seva posició inclinada.

La plaça d’armes és just la que es troba en creuar la porta del mar, i on hi ha la torre del rellotge. És la plaça més gran de la ciutat i en la que hi ha molta activitat. Hi ha botiges, bars i terrasses però també edificis històrics.

El nom de plaça d’armes prové de l’època veneciana ja que era aquí on s’elaboraven i s’emmagatzemaven les municions.

En aquesta plaça hi ha l’hotel de luxe Cattaro que ha aprofitat antics edificis històrics, com la torre de guàrdia i l’antic palau del rector, construït en el segle XVII, que era la seu del govern en l’època veneciana, i ho va ser fins al 1806. També ha incorporat l’antic teatre Napoleó, que va ser un dels primers teatres dels Balcans i va estar en funcionament fins a finals del segle XIX. L’edifici s’havia construït en el segle XVII i l’any 1810 es va reconvertir en teatre. Durant el segle XX va ser l’ajuntament.

Aquests tres edificis s’han renovat però conservant l’estructura original. Es va convertir en hotel en el 2006. La decoració de l’hotel presenta temes que evoquen el començament del segle XVIII. Hi ha retrats de capitans i almiralls, pintures i fotografies de batalles navals i vaixells que han tingut especial rellevància...

La torre del rellotge es va construir en el segle XVII, una part en estil barroc i l’altre en estil gòtic.

Per tota la ciutat es van trobant antics palaus, amb els escuts d’armes i façanes amb relleus o decoracions que en el seu moment els ho devien donar un aire molt senyorial. Algunes d’elles estan força malmeses. Un d’aquestes edificis és el palau Beskutxa, que es va construir l’any 1776. La família Beskutxa es va enriquir gràcies al comerç marítim; em sembla que no els hi va durar massa el temps de bonança.

El més destacable d’aquest palau és la porta, construïda en estil gòtic, del segle XV, i amb un escut d’armes d’una família bizantina. No se sap com és que aquest escut d’armes va aparèixer en aquest palau. Se suposa que el palau Beskutxa es va construir en el lloc on devia haver-hi hagut el palau d’una família bizantina i que els nou vinguts van aprofitar la porta.

La figura del lleó central està molt malmesa però els dels capitells estan ben conservats.

A començaments del segle XIX la dinastia dels Beskutxa va anar desapareixent del mapa i el palau va acabar sent propietat de l’ajuntament.

Una mica més enllà, en una plaça es troba el palau Pima. Aquest palau pertanyia a la família Pima, una família que va tenir el seu període d’esplendor entre els segles XIV i XVIII. Participava activament ala vida de la ciutat. Hi va haver diversos membres d’aquest clan familiar que van ser rellevants: dos poetes i un professor a la universitat de Pàdua.

Aquest palau es va construir en el segle XVII, probablement després del terratrèmol del 1667. Ara es veu molt ennegrit però es bonica l’estructura amb la terrassa en el primer pis. Com passa en altres edificis hi ha una barreja d’estils arquitectònics.

Passem pel costat d’altres edificis antics, que conserven algun detall del seu passat més esplendorós i finalment arribem a la plaça on hi ha la catedral de Sant Trifó. Com que la ciutat antiga no és gaire gran, a la que et descuides acabes arribant a aquesta plaça. També serveix com a referència per orientar-se.

És una de les esglésies més antigues d’Europa i la mes antiga de l’ex-Iugoslàvia. Es va construir l’any 1166 en el lloc on hi havia hagut una altra església del segle IX.

La primera església la va fer construir l’any 809 Andrija Saracenis, un dels habitants de la ciutat (seria un kotorí?), per guardar-hi les relíquies de sant Trifó quan es van portar des de Constantinoble.

La catedral s’ha restaurat diversos cops i tot i que conserva l’estil romànic ha incorporat altres estils. La façana i les torres es van haver de reconstruir després del terratrèmol del 1667 i es va fer en estil barroc. A l’interior es veuen característiques típiques del romànic i uns frescos del segle XIV.

En la reconstrucció que es va fer després del terratrèmols del 1667 sembla que no hi havia prou diners com per acabar la reconstrucció. El terratrèmol del 1979 també va afectar molt a la seva estructura.

A l’interior hi ha el sarcòfag de Saracenis i la seva esposa (els que van fer construir la primera església) amb una inscripció del segle IX.

El més destacable de l’interior és el cimbori del segle XIV. El cimbori pot ser un cilindre o un prisma sobre el que se sustenta la cúpula. Per entrar cal pagar entrada i diuen que hi ha una bona col·lecció de pintures i objectes de diferents èpoques.

A la mateixa plaça hi ha el palau de la família Drago, del segle XVII. L’escut d’armes d’aquesta família té un drac i apareix en algunes de les decoracions de la façana. L’edifici va quedar molt malmès després dels dos terratrèmols importants que hi va haver a la ciutat.

A la plaça sant Lluc trobem dues esglésies. Una d’elles és l’església ortodoxa sèrbia de Sant Nicolau, que té una gran bandera Sèrbia a la façana. És l’església ortodoxa més gran de la ciutat i es va construir a començaments del segle XX (1902-1909) en l’emplaçament d’una altra església, de l’any 1810 que va patir un incendi en el 1896. Les creus que hi ha sobre les torres són d’or i van ser un regal de Rússia. L’iconòstasi, que es va construir en el 1908, té un gran valor artístic. En el segle XVI, en aquest lloc hi havia un monestir.

En la mateixa plaça hi ha una altra església, la de Sant Lluc, que és la que dona el nom a la plaça. Aquesta església es va construir a finals del segle XII, durant el regnat de la dinastia sèrbia Nemanjic. Fins a mitjans del segle XVII aquesta església era de culte catòlic. Després de la guerra amb els turcs va passar a ser una església ortodoxa. El nombre de cristians ortodoxes a la ciutat havia anta en augment. Tot i així, fins a la primera meitat del segle XIX es conservava l’altar catòlic per tal de que aquests fidels poguessin tenir-hi també el seu lloc de pregària.

L’interior d’aquesta església em va agradar molt, per la sobrietat i en ser petitona i poc freqüentada.

El carrer més estret de Kotor és el carrer “deixeu-me passar” (“let me pass”) que té tan sols 80 cm d’amplada i d’aquí que la gent li donés aquest nom, ja que dues persones que es creuin en aquest carrer no passen folgadament. Sembla que aquest carrer s’hauria construït en el període austro-hongarès.

La ciutat antiga de Kotor es caracteritza per no tenir noms oficials als carrers; hi ha el nom que li dona la gent. Això passa amb carrers i places.

La ciutat antiga és agradable; es pot passejar tranquil·lament ja que hi ha mil i un detalls en que fixar-se. També es agradable seure una estona en una terrassa, per descansar una mica. N és una població barata, els preus de les consumicions similars als de Barcelona. Ens deia la guia que actualment aproximadament el 80% de les botigues estan en mans turques.

Un cop acabada la visita guiada vaig continuar passejant i vaig recórrer un tram de la muralla.

Una altra de les esglésies que hi ha és la col·legiata de Santa Maria, que es va construir l’any 1221 on hi havia hagut una basílica del segle VI. És una església catòlica que té una porta en bronze amb relleus.
Castell de sant Joan

El matí següent vam pujar al castell de Sant Joan que es troba dalt de la muntanya a uns 1200 metres. El preu de l’entrada és de 8 euros.

La pujada es fa per una rampa esglaonada, 1350 graons, que en la major part dels trams es fàcil.

Quan ja s’han pujat uns 650 graons s’arriba a una petita església, Nostra Senyora del Remei, que es va construir en el 1518. A sota s’han trobat restes d’una altra església del segle VI.

Estava tancada però devia haver-hi algun forat per on veure l’interior ja que en tinc una fotografia. Aprofitant el porxo d’entrada s’hi havien instal·lat uns xicots venent aigua i refrescos als turistes assedegats per l’esforç. Des d’aquí dalt la vista sobre el port, la badia i la població de Kotor, ja val la pena.

Continuant la pujada s’arriba a les ruïnes del castell. Aquest castell el va fer construir l’emperador bizantí Justinià I, l’any 532. Com ja he explicat abans, va patir molts canvis ja que va passar per moltes mans (venecians, russos i francesos) i va ser bombardejat pels britànics i ocupat durant la segona guerra mundial.

Un cop vam haver donat prou voltes per dalt el castell vam anar a buscar una sortida que hi ha pel cantó de darrera per baixar per l’altre cantó. No és complicat tot i que d’entrada impressiona una mica la sortida pel forat de la muralla. S’ha de baixar per una escala de pintor i el problema és que l’espai des d’on surts és una mica petit per posicionar-te be, A sobre hi havia un gos rondant per allà que empipava força.

Des d’aquesta banda es baixa suaument fins a una petita església. No gaire més enllà hi ha un bar. La seva ubicació és magnífica, amb vista sobre el castell i la badia. Vaig prendre un combinat de coca cola i ràquia, l’aiguardent d’aquí. 

Vam estar una bona estona de relax i descansant en aquesta terrassa. Hi havia un grup de joves amb els que vam estar xerrant. Eren ballarins i treballaven en un dels creuers. Si no recordo malament hi havia dos nois i dues noies. Mentre els turistes estaven voltant per la ciutat ells havien pujat aquí. Ens explicaven que en el vaixell hi havia uns 1500 clients i una tripulació de 500 persones.

La baixada per aquesta altra banda no és tant bonica ja que no es veu tant el mar. De totes formes val la pena pujar per un cantó i baixar per l’altra. No hi ha escales però el camí és força pedregós. Trobem molts joves que pugen per aquí ja que per aquesta banda no es paga entrada.

Vam arribar força acalorats a baix i amb gana, pel que ens vam quedar a dinar en un restaurant proper a la porta del riu, a fora de la ciutat emmurallada.

Després de dinar vaig continuar passejant per la ciutat antiga. Havia baixat força el turisme i molts dels que trobàvem eren catalans i espanyols.

En una placeta trobem l’església de Santa Clara. Reconstruïda diversos cops entre els segles XIV i XVII destaca pel retaule barroc en marbre policromat.

Després vaig continuar el passeig per la part defora de la muralla. Hi ha molt tràfec de cotxes, però trobem un racó des d’on es tenen bones vistes de la fortalesa i la badia.

Vam sopar prop del port, en un lloc molt senzill de carns, que tenien menjars per emportar i també t’ho podies prendre allà. Vam estar en el jardí interior que estava força tranquil. 

divendres, 17 de juny de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-13. Njeguši i mirador sobre la badia de Kotor (Montenegro)

Vam baixar del mausoleu, fins on teníem el vehicle, vam passar de nou per Ivanova Korita i vam baixar la muntanya per l’altre costat fins arribar a Njeguši. Pel camí ja s'anava veient la costa adriàtica, amb la badia de Kotor i les entrades del mar cap a terra.

El poble es troba en el vessant del mont Lovćen en el cantó que baixa cap a Kotor, a poc més de 1.100 metres d’altitud.

La fondalada on es troba aquest poble els montenegrins l’anomenen Smaragdna dolina, dolina maragda. Les dolines son depressions que apareixen en regions càrstiques com la d’aquestes muntanyes.

Njeguši es troba en el que es coneix com el vell Montenegro. Hi havia una tribu amb aquest mateix nom, Njeguši, que es menciona en un document del segle XI. Algun investigador postula que l’origen d’aquesta tribu seria el resultat dels matrimonis entre població il·líria, original de la zona, i colons eslaus del sud, durant el segle X.

El poble de Njeguši ha conservat l’estil arquitectònic tradicional i sembla que el formatge i pernil d’aquí tenen molt bona fama.

Njeguši era el poble natal de la dinastia Petrović, que van governar Montenegro des del 1696 fins al 1918. En aquest poble l’única casa de dos pisos era la d’aquesta família; estava construïda totalment en pedra.

Com ja he comentat els Petrović van ser vladikas ortodoxos serbis de Cetinje, des de l’any 1696. En aquella època Cetinje, que es troba a molt poca distància, era la capital. El vladika tenia la doble funció de príncep i bisbe, i era un càrrec hereditari d’oncle a nebot. L’hereu era un nebot ja que com a bisbes no es podien casar i tenir descendència.

El vladika escollia entre els seus nebots el que voldria que el succeís, però calia que els cacics montenegrins ho aprovessin.

A uns 5 Km del poble hi ha un mirador sobre la badia de Kotor, que està considerada com el fiord més meridional d’Europa. També se la coneix com Boka Kotorska, o Badia de Boka.

Aquesta badia és un antic canyó submergit, erosionat pel riu Bokelj; està protegida pels Alps dinàrics, el mont Orjen per una banda i el Lovćen per l’altra, de tal forma que queda amagada des del mar. Aquesta badia és patrimoni de la humanitat.

Gracies a la barrera muntanyosa el seu clima és molt més suau a l’hivern que el que hi ha a l’interior del país.

Kotor es troba uns 900 metres per sota del mirador des d’on es veu la badia i la carretera baixa fent unes impressionants ziga-zagues, amb 26 corbes força tancades.





Nord d'Albània i Montenegro-12. Mausoleu de Pere II Petrović-Njegoš (Montenegro)

Al matí següent vam continuar per la carretera que va cap a l’interior del parc i puja al mausoleu conegut popularment com de Njegoš; és el mausoleu de Pere II de Montenegro, de la familia Petrović-Njegoš.

La carretera impressiona per la quantitat de neu que hi ha a banda i banda, a mesura que es va pujant. Més d’un metre i mig. 

El mausoleu d’aquest príncep-bisbe es troba en el segon pic més alt, el Jezerski. Pere II va governar entre el 1830 i el 1851.

Degut a la quantitat de neu vam fer el darrer tram de carretera a peu, fins al mirador, on hi ha l'aparcament i un bar. 

La vista des d’aquí és impressionant. Es pot veure tant el llac Skadar com la costa adriàtica, la badia de Kotor i les boques de Kotor.

Des del mirador per arribar a dalt el mausoleu cal pujar un tram d’escales, 400 graons; l’esforç val la pena.

El primer que trobes en arribar a dalt són dues figures gegantines protegint l’accés a la sala on hi ha l’escultura de Pere II tallada en marbre negre. El sostre està decorat amb milers de cristalls daurats, formant un mosaic, que vol representar un cel estrellat.

Aquí dalt tampoc hi faltava la neu. Sort que feia molt sol i la temperatura era agradable.

Sota d’aquesta sala és on hi ha la tomba i seguint per un passadís s’arriba a una era des d’on es pot gaudir de molt bona vista.

Pere II va ser un príncep-bisbe de la dinastia dels Petrović-Njegoš, però a més era un poeta i un filòsof. Al llarg de tota la seva vida va defensar la identitat montenegrina.

Va néixer a començaments del segle XIX al poble de Njeguši, d’on procedien tots els Petrović. Es va educar en diversos monestirs serbis i es va convertir en el líder espiritual i polític del país quan va morir el seu oncle Pere I.

Sembla ser que va eliminar la oposició i després es va dedicar a unir les diferents tribus montenegrines, i establir un estat centralitzat. Va introduir el pagament d’impostos, cosa que no va agradar gens a la població, el que va provocar diverses revoltes. 

Durant el seu mandat va haver d’enfrontar-se amb l’imperi otomà que volia expandir-se a costa de Montenegro. Va treballar per la unió del poble serbi i el montenegrí; estava disposat a renunciar al títol de príncep i ser reconegut com a líder espiritual de tots els serbis, o sigui de l’església ortodoxa sèrbia. No ho va aconseguir en vida, va ser més tard que aquests dos països van estar units.

Va morir jove, amb 37 o 38 anys, tot i així va deixar una extensa obra poètica i filosòfica. Les seves obres, estan considerades de les més importants de la literatura sèrbia i montenegrina. Els montenegrins el consideren un heroi nacional.

Pere II o Njegoš, com se l’anomena sovint, va deixar dit que volia ser enterrat en una petita capella que havia fet construir, ja en vida, a dalt d’aquesta muntanya, el pic Jezerski. L’any 1885 es van traslladar les seves relíquies fins aquesta capella. No sé a on estaven abans, ja que va morir en el 1851. 

Durant la primera guerra mundial, amb la invasió austrohongaresa de l’any 1916, la capella va quedar destruïda. Llavors les seves despulles es van traslladar al monestir de Cetinje, i van ser enterrats en una capella que havia fet reconstruir el rei Alexandre I de Iugoslàvia, en la dècada de 1920.

En l’època comunista aquesta capella va ser destruïda i a canvi es va construir el mausoleu que es veu actualment a dalt de la muntanya on volia ser enterrat i on hi havia hagut la primera capella. La construcció es va iniciar en el 1951 i va obrir-se al públic en el 1974.