Vam tornar cap a Lo Mantang i després de dinar vam continuar
descobrint la població.
Generalment a partir de les cinc de la tarda ja feia fred, però
aquell dia, que bufava vent, molt abans ja calia anar ben abrigats.
A Lo Mantang hi ha cinc monestirs, un d’ells és on hi ha el
museu, que no vam visitar. En un extrem de la ciutat emmurallada hi ha tres
d’aquestes gompes, la que correspon al museu, la Ngonga Chode gompa i la
Dragkar-Thegchen gompa.
Més separades hi ha les altres dues gompes, la Jampa gompa i la
Thupchen gompa, que queden properes a la plaça on hi ha el palau reial.
Justa davant de la porta hi ha el memorial al darrer rei de Lo.
Primer anem a visitar les que estan en un extrem. La
Dragkar-Tegchen Lina gompa és la més famosa i també la més gran. Aquest
monestir es va construir en el segle XIII, en l’època del primer rei de Lo, Ama
Pal.
Actualment aquí hi resideixen alguns lames importants. El
monestir va patir molts desperfectes degut als terratrèmols dels segles XVI i
XVII. Va ser a causa de l’estat en que havia quedat que es va construir un nou
monestir, que forma part d’aquest conjunt. Molts dels objectes que hi havia van
quedar destruïts, entre d’altres coses, les màscares que es feien servir en els
festivals.
La Chode gompa està just al costat, i éson es van traslladar
les relíquies de l’altre monestir quan es van ensorrar pel terratrèmol.
Peròaquest monestir va patir un incendi en el segle XVII i moltes de les
relíquies van cremar. Quan es va restaurar l’altre edifici, s’hi van portar de
nou els objectes que s’havien salvat.
El monestir on hi ha el museu va quedar molt malmès amb el
terratrèmol del 2015. Aquí s’hi conserven manuscrits i objectes sagrats
budistes que tenen més de dos mil anys d’antiguitat; també n’hi ha de la
religió Bon, anterior al budisme, i que tenen uns tres mil anys d’antiguitat.
Com que estan reconstruint, o construint de nou el monestir, o
alguns dels edificis, és curiós de veure l’estructura i les escultures quan
encara no s’ha pintat. Canvia molt.
Mentre som allà arriba un grup de monjos que venen d’algun
altre lloc,i que fan el mateix recorregut pels monestirs que nosaltres.
En sortir d’aquest monestir ens dirigim cap als altres dos que
estan més cèntrics.
El primer que vam visitar va ser el monestir Jampa, o Jampa
gompa. És el més antic a l’interior de la ciutat emmurallada. Es va construir a
començaments del segle XIV, durant el regnat de Angon Sangpo, el segon fill de
Ama Pal (que va ser el fundador del regne de Lo). És un edifici de tres
plantes, amb parets gruixudes de tova. Llegeixo que en la seva construcció ja
es va tenir en compte el poder destructor dels terratrèmols.
Hi ha 108 mandales antics de diferents mides, pintats amb or i
plata i amb pedres precioses incrustades, com ara turqueses i coral.
És un edifici de tres plantes i la planta baixa té un ampli
pati central. Per suportar el pis superior hi ha columnes i bigues de fusta
tallada, i decorades amb caps de lleons. L’exterior
està pintat de vermell, com moltes altres gompes. Per una escala de
pintor es pot accedir al terrat i tenir vista de l’entorn.
En aquesta gompa hi ha una
estàtua molt gran de Maitreya, el buda del futur, d’argila recoberta d’or.
Jampa és Maytreia entronitzat. L’estàtua té uns quinze metres d’alçada, i
llegeixo que fins fa poc era l’estàtua més gran del Nepal. La base del trono on
es troba Jampa queda a la planta baixa, i la part del cap queda al pis
superior. L’habitació on es troba és molt petita per una figura tant gran. Les
parets del pis superior estan decorades amb pintures, força malmeses.
A la planta baixa les pintures que hi ha fan referència a
moments de la vida del buda Shakyamuni.
El primer pis, o sigui el
central i més important, no té finestres ni entrades de llum natural. La part
superior de l’estàtua queda enganxada a la paret, així que per aquest pis no es
pot fer la circumval·lació habitual; a la planta baixa, al voltant del peu del
trono sí. A la sala principal, on hi ha la part alta de l’estàtua, hi ha una
doble filera de mandales donant la volta a la sala.
L’art budista generalment és
anònim, no està signat, ara be, en algun cas l’artista ha escrit de forma
discreta alguna cosa, a vegades el seu nom, en petit i amb lleta discreta. En
una de les pintures d’aquesta gompa l’artista Tungchen (suposo que hi va posar
el seu nom) va escriure que les pintures s’havien fet per assegurar que totes
les pregàries que es fessin aquí anessin directament a Maitreya (Jampa). Un
altre, Chogyong Wangchu, expressava el desig de que tothom pogués gaudir d’una
llarga vida lliure de malalties.
Una altra inscripció diu que
Palpo Devananda va venir i va pintar: “
mentre la pluja cau del cel, fent que la gent
s'alegri, deixeu que aquest mandala, com la pluja, aporti pau i felicitat”.
Palpo era el nom en newari del que coneixem com Nepal, per tant vol dir que
aquest personatge venia de Kàtmandu.
El pis superior de l’edifici
sembla que estava reservat als iniciats. Amb el pas del temps ha quedat en molt
mal estat. Des d’aquí amb una escala de pintor es podia accedir al terrat.
El tercer pis és on hi ha la
sala del tantra, pintada amb una renglera de 31 mandales, tots ells sobre el
tantra, la tècnica avançada per arribar a la il·luminació.
Diuen que aquest monestir és únic, inusual, ja que té dos pisos
plens de pintures de mandales, però que com que no hi ha registres històrics es
fa difícil identificar o explicar amb certesa aquests mandales. No obstant es
pensa que estaven tots relacionats, amb una línia d’ensenyament concreta. Els diferents investigadors estan d’acord en
que fan referència als ensenyaments que va fer Ngorchen Kunga Zangpo, durant
les tres visites que va fer a Mustang. Aquest personatge va néixer en el 1382
al monestir de Sakya, al Tibet, on treballava el seu pare. Va estudiar amb els
millors mestres i erudits budistes, i va ser un gran expert en sutra i tantra.
Els reis de Lo el van invitar tres cops. Els dos primers
viatges els va fer en el 1427 i el 1436, quan el rei Ame Pal, el va convidar.
El tercer viatge va ser des del 1447 al 1449, quan el va convidar el rei
successor, Among Zang, el fill d’Ame Pal. En aquestes estades va impartir
diversos seminaris.
Els monjos que havien vingut de visita al temple tenien accés a
les sales que estaven prohibides per a nosaltres.
A molt poca distància del monestir Jampa hi ha l’altre, la Thupchen
(o Tubchen) Gompa. Aquesta va ser una important institució del reialme; es va
construir a finals del segle XV durant el regnat del tercer rei de Lo, Tashi
Gon.
Hi ha grans imatges dels reis protectors a la sala principal.
Hi ha columnes de fusta i en les parats hi ha gravats mantres i representacions
de Buda i altres Bodhisattves.
En el moment de màxim esplendor va ser el centre religiós
principal, on esduïen a terme totes les activitats religioses.
És la més nova de les
tres gompes; només té una planta i la seva estrutura és molt més senzilla que
la de la Jampa. Tradicionalment el porxo d’una gompa està pintat amb imatges
dels guardians de les quatre direccions, i molts cops hi ha també una roda de la
vida; en canvi, en aquesta avantcambra hi ha estàtues dels quatre guardians.
Aquestes figures són posteriors a la construcció del monestir i són escultures
de baixa qualitat.
Hi ha 35 columnes de fusta, en fileres, bigues de fusta, caps
de lleó.... En un extrem hi ha un chorten de 7 metres d’alçada. Hi ha nou
estàtues de divinitats i líders espirituals. Més elevats hi ha Shakyamuni,
Avalokiteshvara, Manjushri i Padmasambhava (Guru Rinpoche), i una mica més
avall altres divinitats, com la Tara blanca. Hi ha una sala que està reservada
als iniciats.
Un cop vam haver visitat els tres monestirs vam continuar
passejant per la ciutat antiga, on veiem la gent, majoritàriament gran,
asseguts en els bancs de pedra que hi ha encastats a les façanes de les cases,
aprofitant els darrers rajos de sol.
Després vam sortir a la part de fora de muralles per arribar al
Royal Mustang Resort. Aquest no té res a veure amb l’allotjament que teníem
nosaltres!
Diuen que el propietari és l’home que en altres circumstàncies
hauria sigut rei. L’hotel és de l’antiga família reial de Mustang. En la seva
construcció hi va participar un arquitecte japonès amic de la família,
Kurumitsawa. L’estil de la construcció vol imitar els monestirs tibetans, i
bona part de la decoració són motius budistes.
L’objectiu d’obrir aquest hotel era donar feina a la gent de la
regió i evitar l’emigració massiva que s’estava donant.
La construcció va durar set anys, ja que a l’hivern tenien que
aturar-se les obres. Es va inaugurar l’any 2017.
És molt acollidor; té un bon jardí i l’interior és molt elegant
i confortable. Té wifi i un bon bar, on ens vam instal·lar a passar la tarda.
Jo em vaig prendre una bona xocolata desfeta, i em va saber greu haver deixat
el mòbil al meu hotel, i no poder aprofitar la wifi. S’hi estava molt calent i
feia molta mandra sortir. A fora feia fred, ja que bufava molt vent.
Aquest hotel és com un petit oasi. De tornada cap al nostre
allotjament vaig poder descobrir alguns racons més fora de les muralles.
Al matí següent, a l’hora de marxar i d’acomiadar-nos de la
mestressa de l’hotel, ens va oferir una khata a cadascú. La khata és un mocador
allargat, o fulard, que s’ofereix als visitants, a l’arribar o al marxar.
Sovint són de color blanc, que simbolitza la puresa de cor del que l’ofereix.
En les grans ocasions la khata és de seda.
Quan s’entrega a l’arribada, a familiars, amics o visitants és
una forma de donar la benvinguda i expressa desig de felicitat i prosperitat
pels nouvinguts. Quan s’entrega en el comiat serveix per desitjar un viatge
segur.
Hi ha diversos motius pels que s’entrega una khata. Un d’ells
és com a mostra de gratitud, donant la benvinguda a la llar, o quan
t’acomiades, desitjant bon viatge.
Els budistes d’aquestes regions de l’Himàlaia les ofereixen a
les estàtues religioses, a les thangkes o als temples; és una mostra de
respecte. També ho havia vist al Japó. I aquí, i si no recordo malament, també
al Bhutan, en posen en els passos de muntanya, juntament amb les banderoles
d’oració.
S’ofereixen khates en les celebracions de tota mena; tant en
celebracions religioses com no religioses.
I abans d’acomiadar-nos de Lo Mantang vaig voler fer una
fotografia de la porta d’entrada.
