Tuquia_6. Lícia. Cirali. Chimaera o Quimera.

Vam arribar a Cirali a mitja tarda i un cop instal·lats a l’hotel vam sortir cap a una muntanya propera, on hi ha una de les atraccions turístiques de la zona. S’anomena Chimaera, o en turc Yanartas. És una muntanya rocosa de la que surten flames en diferents punts, gràcies a una bossa de gas que hi ha al subsol. La composició exacta del gas no es coneix, tot i que se sap que un dels components és el metà. Aquest gas quan s’escapa del subsol en contacte amb l’aire s’inflama. Si es tapa una de les sortides emergeix per una altra banda. 

Aquesta muntanya, que em sembla que s’anomena Chimaera (Quimera) es troba prop de la ciutat de Cirali. Es diu que és la muntanya de les flames eternes, o de les roques que cremen. Fa milers d’anys que hi ha aquestes fogueroles cremant sense interrupcions. A la nit son visibles des del mar i servien als antics mariners per orientar-se. 

Es deixa el cotxe al peu de la muntanya i es puja a peu, per un camí pedregós, però ben marcat, durant uns 25 minuts. Em va sorprendre veure noies que pujaven amb sabates de taló, o una parella amb el nadó en una motxilleta al davant. 

En alguna web parlen de les ruïnes que hi ha al peu de la muntanya, i que jo no vaig veure. Son les restes d’un antic temple dedicat al deu grec Hefest, que és el deu del foc. 

Hi ha una llegenda que explica el nom de la muntanya o d’aquest indret. És la llegenda de Quimera o Chimaera. Quimera era un monstre de la mitologia grega, amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp. Era la filla d’una serp anomenada Equidna i d’un gegant anomenat Tifó. També sembla que tenia tres caps, a part del de lleó tenia un cap humà i un de serp. 

A Quimera se la representa traient flames per la boca o les narius. Era un monstre molt agressiu que va terroritzar la regió de Lícia. 

El rei de Lícia va enviar a Belerofont a matar el monstre. El jove va anar-ho muntat en el seu cavall alat Pegasus. Va aconseguir derrotar a Quimera posant un tros de plom a la punta de la seva llança i quan el monstre va atacar traient foc el plom es va fondre en la seva gola i va morir. 

Va enterrar el cos del monstre i diuen que el foc és el que encara llança Quimera des del subsol. 

La gent ve aquí al vespre, a veure les fogueres, alguns es pugen el menjar que couen aprofitant aquestes flames. És curiós de veure. 

Cirali és un poble costaner molt tranquil. Un altre dels atractius és la seva costa i les platges. Hi ha un camí que va vorejant la costa, pujant i baixant constantment i que passa per diferents cales. És bastant pedregós, i tot i que la major part del camí no és complicat sí que s’ha d’anar vigilant tota l’estona. 

Era una caminada agradable, però quan ja dúiem aproximadament una hora i mitja vam arribar a la primera cala. El paisatge era força similar, i estava una mica cansada de tant pujar i baixar, o sigui que em vaig quedar allà. Era un indret tranquil, una petita platja de sorra fosca, amb una aigua molt clara. No em vaig banyar. L’aigua estava fresca. Vaig descansar una estona, vaig menjar l’entrepà que m’havia dut, i tranquil·lament me’n vaig entornar cap a Cirali. Fer el camí de tornada en solitari va ser molt agradable. Se sentien els ocells i estava tot molt tranquil. El paisatge és agradable sense ser molt espectacular. 

Cirali és molt petit i està ple d’hotels i càmpings. El nostre hotel em va semblar que estava a les afores del poble, i en realitat no vaig veure el centre del poble, que deu existir.

Turquia_5. Lícia. Phaselis.

Continuem ruta fins a Phaselis, que és una antiga ciutat grega i romana que es troba a la costa mediterrània. La van fundar colons de l’illa de Rodes, cap a l’any 700 a. C. Es troba en un istme, amb un port a cada banda. Va ser un dels ports més importants de Lícia, el que el va convertir-la en un important nus comercial amb Grècia, Àsia, Egipte i Fenícia. 

Va estar sota control persa durant 200 anys i en el 344 a. C. la va capturar Alexandre el gran. Diuen que Alexandre va quedar fascinat amb la bellesa de la ciutat i que va decidir passar-hi l’hivern. 

A la mort de Alexandre la Phaselis va quedar en mans d’Egipte, des del 209 a.C. fins al 197 a. C., sota la dinastia dels ptolemeus. A partir d’aquest any va passar a dependre del regne de Rodes fins al 160 a. C., any en que va quedar absorbida per la confederació Lícia sota imperi romà. 

Va patir diversos atacs pirates, tant la ciutat com els seus vaixells. En el segle I a. C. un pirata anomenat Zekenites, junt amb els seus homes, van capturar la ciutat i van disposar del seu port i les seves instal·lacions fins que els romans els van expulsar. En el segle III d. C. quan formava part de l’imperi bizantí, va patir un nou atac pirata. 

En el segle XI, quan el port d’Antalya va anar prenent importància, el de Phaselis en va perdre, deixant finalment de funcionar com a port comercial. Això va portar a l’abandonament de la ciutat. 

En el període romà era una ciutat molt popular. L’emperador Adrià la va visitar l’any 29 d. C. i hi ha una porta en honor seu. Phaselis tenia fama per l’essència de roses que extreien. Les restes que es veuen actualment son essencialment del període romà i del bizantí. 

Phaselis va aconseguir ser mes o menys independent al llarg de la seva història. Els seus comerciants eren coneguts en tot el mediterrani, des d’Atenes fins a Roma, i d’Alexandria fins a Rodes. Les seves monedes del període clàssic i hel·lenístic s’han trobat en molts indrets diferents. 

Abans del segle XVIII se sabia poca cosa de Lícia. En els escrits de Homer, Heròdot, Plutarca i Plini el vell es parla de llegendes i histories del poble Lici, però la ciutat més famosa i capital de Lícia, Xanthos, era desconeguda. 

El primer que va escriure sobre Lícia va ser el britànic Richard Pococke que va estar per la zona en el 1739-1740, però l’arqueòleg i explorador Charles Fellows, també britànic, és un dels més coneguts i dels primers en estudiar aquesta regió, en el 1839. Després hi va haver altres exploradors, uns quants més britànics i també francesos. Algunes de les antiguitats que van trobar estan ara al British i al Louvre. 

Fellows va descobrir, per casualitat, la ciutat perduda de Xanthos. I en un viatge posterior va trobar 13 ciutats lícies més; també va visitar 24 dels 36 llocs que mencionava Plini el vell en el seu llibre de Historia Natural publicat l’any 77 d. C. 

La regió de Lícia i Pamfília va patir un important terratrèmol en el 160 a. C. i hi ha referencies de que un dels homes rics de l’època va aportar ajuda econòmica a les ciutats afectades. Phaselis és una de les ciutats que va patir els estralls del sisme, i s’hi ha trobat una inscripció en la que es menciona que Opramoas després del terratrèmol va donar a la ciutat 12.500 dracmes per reparar les àrees afectades i per tot el que es necessités. 

El lloc és curiós. L’aparcament de vehicles i zona de pícnic està a tocar de l’aqüeducte romà i del mar. Vam dinar allà, sota els arbres, imaginant com devia ser la vida allà a primera línia del mar. 

L’aqüeducte distribuïa l’aigua a la ciutat però també per tota la regió. És de l’època romana, segle II a. C., com la majoria de restes que es veuen, tot i que n‘hi ha també de l’època bizantina. 

Hi ha un carrer força ampla, que va des del mar en paral·lel a la costa, cap al que devia ser el centre de la ciutat. En un extrem hi havia la porta d’Adrià. A banda i banda de carrer hi havia les botigues i magatzems. També es poden veure restes d’edificis púbics, com els banys. Es troben alguns sarcòfags. 

La combinació de les pedres, la vegetació, el verd del terra i els arbres, i el mar, és molt relaxant. 

Des de l’àgora es puja cap al teatre, que tenia capacitat per uns 15000 espectadors. Té forma semicircular, i segons la tradició hel·lenística està en harmonia amb l’entorn. Realment és així, un indret ideal, envoltat d’arbres, amb el mar de fons. 

A part de les restes de la ciutat, té una platja molt bonica. La gent ve aquí a passar el dia, fer un bany i visitar les restes arqueològiques. Una mica de tot. M’imagino que a l’estiu deu estar molt ple, doncs hi ha una gran zona de pícnic i dos zones d’aparcament, una a cada extrem de la ciutat. 

Diuen que al llarg dels segles es va ensorrant la costa mediterrània i aquesta ciutat que està arran de mar poc a poc va submergint-se.

Turquia_4. Antalya.

Vam deixar enrere les antigues ciutats de Pamfília i vam tornar a Antalya, on vam arribar a mitja tarda i com que encara hi havia llum vam anar a fer una volta per la ciutat. 

On ara hi ha la ciutat d’Antalya hi havia hagut assentaments humans ja en la prehistòria. Per les restes arqueològiques que s’han anat trobant sembla que va estar ocupat de forma continua. La primera referencia escrita en que es menciona aquest lloc és durant el període hitita (cap al 2000 a. C.). Va formar part de la regió que els grecs anomenaven pamfília. 

Durant el segle VII a. C. i fins al 546 a. C. va formar part del regne de Lidia, fins que aquest regne va desaparèixer per formar part de l’imperi persa. Després va haver-hi l’arribada d’Alexandre Magne en el 334 a. C. 

Tot i que es considera que la ciutat es va fundar en el segle II a. C. pel rei de Pèrgam, s’han trobat restes arqueològiques que indiquen que ja existia un segle abans. Quan en el 133 a. C. el regne de Pèrgam va passar a formar part de l’imperi romà la ciutat d’Antalya també. 

Durant el període romà va créixer i es va desenvolupar considerablement. El cristianisme va arribar aquí en el segle II d. C. 

L’any 130 d. C. l’emperador romà Adrià va visitar la ciutat, i en motí d’aquest esdeveniment es va construir un arc triomfal per on tenia que entrar a la ciutat, i que és el que ara es coneix com la porta d’Adrià. 

Va formar part de l’imperi bizantí i conquerida pels seljúcides en el segle XIII, època en la que es va construir el minaret Yivli, o en forma de flauta, símbol de la ciutat. La mesquita que hi ha al costat encara es fa servir. En el 1391 la ciutat va passar a formar part de l’imperi otomà. 

A finals del segle XVII la ciutat tenia barris turcs i barris grecs, i el creixement havia portat a expandir-se fora del recinte emmurallat. El port era gran ja que tenia cabuda per 200 vaixells. 

La ciutat antiga és el barri anomenat kaleiçi. A la part baixa d’aquest barri hi ha l’antic port romà, construït en el segle II a. C. Fins al segle XX es va utilitzar amb finalitat comercial. Ara està ple de iots. 

La torre del rellotge formava part de la muralla que es va construir en el període romà de la ciutat. És un dels símbols de la ciutat juntament amb el minaret Yivli. Si no estic confosa, aquest minaret construït en el segle XIII està al costat d’una mesquita de la mateixa època, que vam visitar. Es veuen les canonades que duien l’aigua a la font de les ablucions. 

El barri antic és agradable, hi ha botigues i locals posats amb molt de gust. Era diumenge i hi havia força ambient pertot arreu sense ser molest. 

Vam baixar fins al port i des d’allà és curiosa la vista de la muralla i els minarets que sobresurten. Hi ha vaixells reproduint les antigues embarcacions, suposo que per fer visites turístiques per la costa. 

Vam sopar en un petit local, on no parlaven angles ni tenien el menú en angles, però ens vam guiar per les fotografies i amb alguns gestos i bona voluntat ens vam entendre, i el més important per mi, la senyora va entendre que no volia res picant. Vam menjar molt be. Com que no servien begudes alcohòliques després vam anar a prendre una copa de vi en una terrassa amb vista al mar. Hi havia moltes famílies passejant ja que era diumenge. 

Quan vam tornar cap a l’hotel i accedir per primer cop al llarg del dia a la wifi em vaig assabentar de que havien detingut al president Carles Puigdemont, a Alemanya, quan anava de tornada cap a Brussel·les. Tot i que sabia que hi havia l’euro ordre activada, va ser un xoc. Encara em costava fer-me a la idea de tots els que havien detingut dos dies abans i venia aquest nou cop. Des d’aquell moment perseguia la wifi, tenia el cor aquí i volia saber tot el que es deia, opinions, noticies... pensava sovint en tots ells, especialment els presos. Aquell vespre vaig ser incapaç d’escriure res del que havíem vist, de Perge, Aspendos o Side. Em sentia bloquejada i molt trista. 

Al matí següent vam continuar el passeig per Antalya. Vam arribar-nos fins a la torre Hidirlik, en un extrem de la muralla. Hi ha un mirador sobre el mar i un parc que és un espai verd i de relax per la població. Es pensa que aquesta torre devia servir de torre de vigia pel port, ja que queda just a sobre seu i es va construir més o menys en la mateixa època. 

Després vam anar al supermercat a comprar alguna cosa per dinar, per fer pícnic i amb el cotxe vam anar cap al museu arqueològic que està a les afores de la ciutat. 

Em va sorprendre que en aquest museu no deixen entrar càmeres de fotografiar però si que deixen fer fotografies amb mòbil. La majoria de peces que hi ha són de Perge, i com que ja havíem visitat aquesta antiga ciutat de Pamfília, resultava més fàcil imaginar la ubicació de les estàtues i altres objectes, i fer-se una idea de la grandiositat del conjunt monumental. És un museu molt interessant. 

Hi ha moltíssimes escultures en marbre. Una d’elles representa a Hermes cordant-se la sandàlia, amb el peu sobre una tortuga que si ho he entès be era el primer animal que es sacrificava en el naixement?? Aquesta escultura és del segle II d. C. i és una còpia d’una escultura realitzada per Lysippos, un escultor del període hel·lenístic, segle IV a. C. Hi ha altres copies, a Copenhaguen, a Paris, a Munic i al Vaticà. 

Hi ha una gran diversitat d’estàtues de mida natural, algunes força ven conservades, i amb faccions ben definides; algunes amb una expressió plàcida, altres més ferotge... Hi ha una sala en que estan col·locades en nínxols, com devien estar a la ciutat de Perge. 

Una de les escultures rellevants és la figura d’Hèrcules, que té a la base un cap de toro, diuen que es veu una pell de lleó, i una poma a la ma, que no es veu en la fotografia. Aquestes tres coses representen el toro de Creta, el lleó de Nemea i la poma d’or de les Hespèrides, que son part dels dotze treballs d’Hèrcules. A l’igual que l’altre estàtua que he comentat, és una escultura feta a Perge en el segle II d. C. però que era una còpia de l’escultura grega delsegle IV a. C. del mateix escultor Lyssipos. 

Es poden veure també alguns mosaics, en un s’hi veu una inscripció en lletres gregues. Hi ha també unes màscares que decoraven el teatre i que representen les diferents emocions que expressaven els actors grecs en les seves representacions. 

Es poden veure diversos frisos que pertanyien als edificis nobles de la ciutat, així com a les fonts. En una altra sala hi ha sarcòfags bellament decorats. El disseny és típic de Pamfília. En alguns hi ha gravat el nom del difunt, en d’altres una inscripció indica els efectes que patirà la persona que l’obri sense autorització. Molts d’ells tenen relleus sent el més important el que descriu els treballs d’Hèrcules. Com la resta de material que hi ha aquí són del segle II d. C. 

En una altra sala es pot veure una col·lecció d’esteles Lícies, del segle III d. C. dedicades a Artemisa, el seu pare Zeus i els 12 deus d’aquesta regió. 

Hi ha algunes peces que corresponen al període bizantí (segle VI d. C.) trobades a Elmani. També una bona col·lecció de monedes de diferents èpoques, objectes de ceràmica, de vidre.... Una col·lecció molt bona i el museu molt ben muntat. Si s’explora aquesta zona de Turquia és imprescindible recórrer aquest museu, ja que complementa la visita dels recintes arqueològics.

Turquia_3. Pamfília. Side

Després de dinar vam anar a Side que es troba a la costa. Aquesta ciutat també formava part de Pamfília. Es troba en una petita península (400 m d’amplada i 1 Km de llarg) a uns 20 Km de la desembocadura del riu Eurimedonte, el que passava per Aspendos. 

Segons els historiadors antics aquesta ciutat la van fundar colons grecs provinents d’Anatòlia occidental, en el segle VII a. C. Els nouvinguts van aprendre la llengua local, i s’han trobat inscripcions en la llengua de Side, que daten dels segles III i II a. C., el que indica que la colonització no va fer perdre la llengua. Em sembla que encara no s’han pogut desxifrar. 

Gracies al port, al que hi podien accedir embarcacions petites es va convertir en un important centre comercial de pamfília. En el segle IV a. C. va estar sota control Lidi i més tard de Pèrsia. 

Va estar sota control persa fins que Alexandre Magna la va ocupar l’any 334 a. C., però quan va morir va quedar sota el control de la dinastia ptolemaica, fins al segle II a. C. que va passar a mans dels selèucides. Tot i la ocupació la ciutat gaudia de força autonomia i es va convertir en un important centre cultural. 

Side va encunyar la seva pròpia moneda, entre l’any 188 i el 36 a. C.; en aquestes monedes hi apareixia la deessa Niké i una corona de llorer com a símbol de victòria. 

En el segle I a. C. en aquesta zona del mediterrani hi havia pirateria i començava a amenaçar a Side. Sembla que la població va decidir que en lloc de lluitar contra seu el millor era oferir-los-hi el seu port i el mercat. La població també va participar en la pirateria i el mercat d’esclaus. Així Side es va convertir en la base naval dels pirates. 

L’any 78 a. C. els romans van derrotar als pirates i la ciutat va passar a dependre de l’imperi romà, gaudint d’un nou període de prosperitat. En el segles II i III d. C. tenia estatus de metròpolis, aquí hi havia la prefectura, hi vivien els oficials i hi havia rics mercaders que pagaven la construcció d’obres publiques i monuments, així com espectacles de gladiadors i altres jocs. La major part de les ruïnes que es veuen actualment son d’aquesta època. 

A finals del segle III d. C. comença el declivi de la ciutat. Van començar els atacs per part de la gent provinent de les muntanyes Tauro i per defensar-se a meitat del segle IV es van reparar les muralles i se’n va construir una de nova que dividia la ciutat en dos, fent-la més petita. 

En el segle V i VI aquí hi va haver el bisbat de Pamfilia, el que durant un temps va fer que tornés a prosperar, però la bonança no va durar gaire. En el segle VII hi va haver invasions àrabs, i atacs diversos, pel que la població va anar marxant cap a Antalya. 

Actualment és un important centre turístic, suposo que per la seva ubicació a la costa i les seves platges. El que em va sorprendre més és que està força barrejat el que és la part antiga amb les construccions modernes. 

El primer que vam visitar va ser el nimfeu o font memorial que com ja he dit, gairebé tot és del segle II d. C. Es trobava fora de les muralles, prop de la porta d’entrada. Segons una inscripció el festival més important de la ciutat, dedicat a l’inici de la temporada de pesca, començava aquí. Des d’aquí s’entrava a la ciutat i s’anava pel carrer de les columnes cap al teatre i després seguint el port s’arribava als temples d’Atenea i Apol·loni. 

Està tot bastant destruït pel que costa fer-se a la idea de com era la ciutat. Vam seguir el mateix camí que feia el seguici en el festival i vam passejar pel carrer de les columnes. Hi havia botigues, canals d’aigua... 

Hi havia l’àgora de la ciutat on hi havia el mercat i l’àgora del govern que té la pinta de que hi devia haver edificis esplèndids. I no pot faltar el teatre. Quan en el segle IV es va dividir la ciutat la paret de la construcció que hi ha davant de l’escenari va servir com a part de la nova muralla. 

Aquest teatre recorda molt el d’Aspendos, però l’estructura de l’escenari està pitjor conservada, tot i que es conserven pedres en les que es veuen encara alguns relleus força desgastats. 

Hi ha alguns carrers petits, molt comercials i seguint-los s’arriba al mar. Aquí es troben les restes dels temples d’Atenea i Apol·loni. La seva ubicació és molt bona i és agradable passejar per allà, però queda molt poca cosa en peu.

Turquia_2. Pamfília. Aspendos.

Aspendos, a l’igual que Perge, va ser una ciutat important de Pamfília, i també estava a la vora d’un gran riu, en aquest cas el Euromedon. Estava ubicada en una plana fèrtil, i el riu l’hi permetia la comunicació amb el mar mediterrani, que es troba a uns 16 km. 

S’ha trobat monedes encunyades a Aspendos en diferents localitats del mon antic. Aquesta ciutat va ser una de les primeres en encunyar monedes; va començar en el 500 a. C. El fet que es trobin monedes seves en diferents llocs indica que mantenia relacions comercials amb terres llunyanes. Això era possible gr`cies a que en el segle V a. C. el riu Eurimedon era navegable. 

Va ser una ciutat important de Pamfília; es dedicava al comerç de sal, oli i llana. La sal s’extreia d’un llac proper, el llac Capria. La fusta de la regió també era molt preuada i els mobles que amb ella es fabricaven es venien a Roma i també en altres poblacions del mediterrani. També eren especialistes en l’ensinistrament de cavalls. 

L’origen d’aquesta ciutat sembla que es remunta al segle XII a. C. quan van arribar colons grecs provinents d’Argos. Hi va haver una segona onada migratòria en el segle VII a. C. L’any 546 a. C. la ciutat va quedar sota dominació persa però va preservar la seva independència a canvi de pagar impostos. 

L’any 334 a. C. Alexandre Magne va arribar a la ciutat i per evitar la destrucció d’Aspendos el governador va oferir-li diners i cavalls. Alexandre va acceptar la oferta, però després la població es va negar a pagar el que havien acordat. Va haver-hi enfrontaments i els hi va sortir car, ja que van acabar pagant el doble del que havien promès d’entrada. Això si, les tropes d’Alexandre no van destruir la ciutat. 

La ciutat va anar canviant de nom i de mans. Els segles II i III d. C. van ser un dels períodes més tranquils de la seva història. Després hi va haver invasions àrabs, en el segle XIII formava part de l’imperi seljúcida i en el segle XV va estar sota dominació otomana. 

Hi ha diverses coses a visitar a Aspendos però la més rellevant és el teatre romà, que és el que nosaltres vam visitar. És un dels més ben conservats del mon antic. Es va construir l’any 155 d. C. dissenyat per l’arquitecte grec Zenon, que era nascut a la ciutat. En el període seljúcida (segle XIII) es va restaurar diversos cops i es feia servir com a caravanserall i més tard com a palau. 

A l’entrada del teatre hi ha inscripcions en grec i en llatí en les que es pot llegir que els dos germans Curtius dedicaven aquest teatre als deus del país i a la casa imperial. 

Tot i que es va construir en època romana s’hi poden observar moltes característiques típiques dels teatres grecs. I és perquè es va construir sobre les restes d’un teatre anterior, del període hel·lenístic. Per exemple, el fet que l’auditori aprofita el pendent de la muntanya, i té la forma de ferradura. L’escenari també es original en comparació amb els altres teatres romans. Té una subestructura de voltes típica dels teatres romans. 

Recreació de com era la façana

La forma de ferradura no es percep quan estàs a dins sinó que cal tenir una vista aèria per adonar-ten. 

Un altre detall que destaquen d’aquest teatre és que tenia dos entrades laterals, paral·leles a l’escenari. Per aconseguir una bona acústica la part de graderia (l’auditori) i l’escenari estaven units. Tenia cabuda per més de 8.000 espectadors (en algun lloc diuen fins i tot 15.000). 

Segons al llegenda la construcció del teatre va ser el resultat d’una competició que va organitzar el governador de la ciutat. Concediria la ma de la seva filla a l’home que construís l’estructura que contribuís més a la prosperitat de la ciutat. Hi va haver diversos participants, es van realitzar diferents obres i al final quedaven dos joves que van arribar a la final. Un d’ells va construir l’aqüeducte i els sistema de canalització d’aigua per la ciutat. El governador va quedar impressionat i va pensar que aquest seria el guanyador. Però abans de tenia que veure l’obra de l’altre contrincant. 

Aquest altre jove és el que va construir el teatre. El governador va entrar al recinte i va pujar fins a dalt de tot de la graderia. Un cop allà va sentir una veu propera i clara que li reclamava lama de la seva filla. Es va sorprendre molt en veure que el noi no estava al seu costat sinó a baix de tot, a l’escenari. Va quedar meravellat amb l’acústica i l’hi va concedir la ma de la seva filla. El casament es va celebrar aquí mateix. 

És impressionant. Darrera de l’escenari hi ha una construcció de dos pisos amb cinc portes, que estava molt ben decorada. Antigament en marbre i em sembla que després en mosaic blau. L’escenari tenia un sostre de fusta que protegia als actors de les inclemències del temps i millorava l’acústica. 

Hi havia un lloc on es venien les entrades, que en general eren de terrissa i tenien formes diverses: cercle, rectangle i en alguns casos forma de peix o d’ocell. Segons l’època podien tenir algun dibuix o números que espensa que indicaven el seient. També s’han trobat algunes fabricades en os, metall i ivori. 

La graderia esta dividida en seccions per facilitar l’accés. Els seients prioritaris eren els dels senadors, jutges i ambaixadors, que ocupaven la primera fila. La segona fila estava reservada per les autoritats civils i militar de la ciutat. La resta ja eren per la ciutadania. Per algunes autoritats hi havia seients que tenien gravat el seu nom. 

S’hi feien representacions de diversos tipus, comèdia, tragèdia grega i drama romà. A vegades hi havia lluites de gladiadors i amb animals. En aquests casos es posava una reixa davant de les grades per evitar accidents. 

El teatre d’Aspendos té una sonoritat tan bona que encara es fa servir. Cada estiu hi ha el festival d’òpera i ballet. 

En sortir del teatre vam anar a dinar allà a la vora. Un local molt familiar on preparen un plat típic, crec que es diu gozleme ayran. Consisteix en una massa molt fina, de farina farcida d’espinacs, patata i formatge. Estava molt bona i costava d’acabar ja que era molt gran. 

Hi havia dues dones que es dedicaven a la seva elaboració. Una d’elles feia la massa i l’altra les farcia. Les dones anaven amb mocador al cap i treballaven assegudes a terra en unes taules baixes.