diumenge, 30 de juny de 2019

Bangladesh_14. Retorn a Dacca

Després de dinar vam continuar la ruta fins a Dacca. No eren molts quilometres però hi havia molt transit; és habitual en aquesta ciutat. Per entrar a la ciutat vam trigar dues hores. Moltes estones parats, sense bellugar-nos el més mínim. Tenen molta paciència, i esperem sense fer sonar el clàxon. Carrerons estrets de doble sentit, pel que molt sovint uns i altres han de fer maniobres per deixar-se pas.

Vam passar per un barri perifèric on hi ha les deixalleries. Em va impessionar. Estan totes juntes, una al costat de l’altra; per la banda exterior d’aquesta via perifèrica hi ha el lloc on es cremen les escombraries, a l’altre fanda,les casetes baixes amb els residus que no es cremen, classificats i empaquetats davant de les portes. Carros i gent portant aquests grans embalums. Hi ha els que tenen els plàstics, altres es cuiden dels metalls, més enllà les robes....

Finalment vam arribar a la mesquita de l’estrella. Es troba en un barri de carrers estrets pel que és difícil fotografiar-la en conjunt. Hi havia molta gent, tant a fora com al pati.

La mesquita de l’estrella també se la coneix com la Tara Masjid, en bengalí. Va ser construïda en estil mogol, a començaments del segle XIX o finals del XVIII, he trobat les dues versions. Tenia una cúpula central flanquejada per dues de mes petites. Més tard es va ampliar i s’hi van fer noves decoracions, el que ha portat a una certa controvèrsia pel fet d’haver alterat l’estil original.

De l’estil actual el que destaca més son els mosaics, utilitzant una tècnica que es coneix com xinitikri. Fa servir trossos de porcellana de xina i fragments d’ampolles de vidre, com a peces del mosaic. Feien servir peces de diferents mides i formes, tot i que les formes preferides eren triangulars i romboidals, que son mes fàcils de combinar.

Les cúpules de marbre estan decorades amb estrelles blaves. A les parets hi ha rajoles amb motius florals. La mesquita consta de diferents sales, totes elles molt ben decorades.

A l’interior de l’edifici hi ha molt poca gent. En canvi el pati esta ple de gent, al voltant de la font central, o asseguts a l’ombra; és una mena de refugi tranquil i agradable en un barri ple de vehicles i moviment de gent.

La font del pati estava sense aigua, i té forma d’estrella. Aquesta font i la decoració actual és obra comerciant que la va voler embellir. Va fer portar materials d’Anglaterra, de Japó i de la Xina. No sé si va ser en aquest moment o més tard que es van afegir dues cúpules més.

Després vam anar a visitar l’església armènia, que està en el mateix barri. És un edifici que passa gairebé desapercebut i estava la reixa tancada. Si no estic confosa cal contactar amb ells per poder entrar. Vam arribar que ja era una mica tard, però ens va rebre una dona encantadora. Molt amable i acollidora.

L’església armènia es troba en la part antic de Dacca, un barri anomenat Armanitola. Aquest va ser un barri important de la ciutat. Els armenis, comerciants i zamindaris (terratinents que controlaven terrenys públics), van tenir un paper rellevant en la vida de Dacca entre els segles XVI i XVIII.

Els primers armenis que van arribar eren comerciants de juta i cuir. Poc a poc van anar engrescant a més compatriotes a venir cap aquí.

L’església es va construir l’any 1781, durant el període mogol, quan era emperador Akbar. Abans de l’església aquí ja hi havia el cementiri armeni. En una segona etapa de la construcció es va incorporar el campanar. Diuen que hi havia una gran campana que se sentia des de molt lluny. I expliquen que la gent posava els seus rellotges en hora quan tocaven la campana de l’església. Ara be. Va deixar de funcionar en el 1880 i el terratrèmol de l’any 1897 va destruir el campanar. Més tard, la campana va desaparèixer i s’ha substituït per quatre de més petites.

A part de la juta i el cuir, els armenis van anar ampliant els seus productes i també seves rutes comercials. Comerciaven amb pedres precioses, especies, teixits de seda i de mussolina,…

Era típic que els comerciants armenis construïssin esglésies allà on s’instal·laven. Segons l’acord de l’any 1688, entre la companyia britànica de les índies orientals i els mercaders armenis, quan hi hagués 40 o mes armenis vivint en un lloc, tenien dret a seguir el seu culte i a que se’ls hi cedís terreny per construir-hi una església.

Va ser aquest acord el que va animar als comerciants armenis a allargar les seves rutes fins a Europa. Així és com van anar instal·lar seus en molts punts diferents d’Àsia i d’Europa, connectades entre elles i amb la seu central a Isfahan. A part dels privilegis a nivell de culte també hi havia incentius fiscals.

Ara be, després de la partició de l’Índia les coses pels armenis no van anar tant be i molts van marxar cap a Austràlia i Canadà. Van quedar molt pocs armenis a la ciutat. Si no estic confosa a finals del segle XIX ja n’hi havia tan sols 100.

La importància de l‘església, a part de per qüestió religiosa, és perquè representa la influencia armènia a la ciutat, molt abans del genocidi armeni i la diàspora d’aquest poble (1915).

Les persones guardianes d’aquesta església volen promoure el seu coneixement i integrar-la més en la ciutat. La dona que ens va rebre va ser encantador i molt acollidora. Volen que la gent senti l’església com un lloc de pregària, tant si ets cristià com si no.

Llegeixo que volen obrir també una escola, i potser donar cursos sobre la historia armènia. Però per sobre de tot, el que volen és que no es perdi el llegat històric que representa.

En l’interior de l’església hi ha algunes pintures i el que em va cridar és l’atenció va ser el baptisteri. El dels nadons és una petita pica en marbre, que té un aire antic, i al costat el bany pels adults, de rajola. En el cristianisme armeni el bateig es fa per immersió.

Amb aquesta visita acabàvem la nostra estada a Bangladesh, però com a colofó vam anar a un centre comercial d’artesania, abans de tornar a l’hotel a descansar unes hores abans del vol de tornada.

Aquest centre d’artesania tenia coses molt boniques, i amb uns preus moderats, tot i que es veia un lloc molt elegant. Em va sorprendre veure que hi venia la flor i nata, no sé si del país, o turistes de països del voltant. Era gent que vestia amb elegància i que arribava amb grans cotxes, amb xofers... Un contrast amb segons quins barris de la ciutat.

Acaba així el recorregut pel país, del que evidentment no ho he vist tot, entre d’altres llocs queda la regió de Chittagong, i els voltants de Dacca. Un país que penso que té un gran potencial, ja que té molta historia al darrera, i en el que la seva gent és encantadora i entranyable. Tenen curiositat i moltes ganes de comunicar-se i la majoria de la gent que vaig trobar la recordo somrient. Bangladesh és un país del que en sabem poc, i que val la pena visitar.

dissabte, 29 de juny de 2019

Bangladesh_13. Temple Navaratna i chars del riu Jamuna

Vam dormir a Bogra i al matí, ja de tornada cap a la capital vam fer diverses parades. 
En primer lloc vam visitar un antic temple hindú, anomenat Navaratna Mandir; navaratna en sànscrit vol dir “nou gemes”. Es de començaments del segle XVIII. I el seu nom també correspon a un estil arquitectònic que era típic de l’època en la regió de bengala. 

Ara es veuen dos pisos, però originalment en tenia tres de mida decreixent a la que es va pujant. Per dins està totalment buit, però encara es pot veure l’estil de construcció i alguns dels relleus de la façana. Diuen que és el més gran dels temples d’aquest estil. 

A part del temple principal n’hi ha d’altres molt més petits, un d’ells dedicat a Shiva que conté en el seu interior el característic lingam en pedra negra. 

Segons la llegenda cada totxana que forma aquest temple abans de ser emprada en la construcció s’havia purificat amb mantega liquida. 

No he aconseguit trobar més informació sobre aquest recinte arqueològic. Malgrat la poca informació disponible i que tan sols es pot veure l’estructura, val la pena aturar-se aquí. L’entorn és agradable, comen altres indrets, contrasta el color de les totxanes amb el verd del voltant. 

Des d’aquí vam continuar vam continuar fins a la vora del riu Jamuna, en el que en aquesta zona hi ha diverses petites illes, anomenades “char”. Vam fer un recorregut en barca pel riu per veure l’ambient i moviment que hi ha. 

El Jamuna és un dels tres rius més importants de Bangladesh, és la part baixa del Brahmaputra, que neix al Tibet, passa per l’Índia i finalment entra a Bangladesh. Mes avall s’ajunta amb el riu Padma i en el darrer tram del seu recorregut s’uneix al Meghna. 

Un “char” és una illa que s’ha format per l’acumulació de sediments. La formació de chars a Bangladesh a aportat nous espais cultivables. 

Ho ha dos tipus de chars, els que durant tot l’any son illes i els que només ho son en època de pluges. 

Estudis realitzats sobre els chars de Bangladesh indiquen que si en els primers quatre anys des de la seva formació no s’han erosionat, voldir que es poden fer servir tant per viure-hi com per cultiu. 

La gent que viu en els chars no necessita sistemes de rec pels conreus ja que a més de l‘aigua del riu hi ha aigües subterrànies. Aquesta gent també es dedica a la pesca. 

Hi ha gran diversitat de chars, segons el tipus de sediments i la seva extensió. En alguns fins hi tot hi ha bosc, altres estan dedicats a la pastura del bestiar. 

Una de les activitats que veiem en el nostre recorregut pel riu és l’extracció de sorra que després es fa servir per la construcció. Hi ha grans maquinaries destinades a aquest procés. 

Un dels problemes dels chars son les inundacions i l’erosió. La gent que ha de passar un temps llarg vivint en aquestes illes construeixen l’habitatge en la part més alta i sobre pilons. 

La fisonomia del riu és molt canviant, ja que es formen chars, pels sediments que arrossega el riu i l’erosió de la riba, però també hi ha chars que s’acaben unit a terra ferma. Per veure aquesta evolució es van fer fotografies per satèl·lit del riu durant 27 anys i es va observar que el 99% de la riba del riu havia sigut en algun moment un char. 

Per altra banda, la riba es va erosionant el que comporta un eixamplament del riu. Un estudi realitzat en un període de 25 anys es va observar un eixamplament de 125 metres per any. Ho trobo moltíssim. Ara be, a partir del 1990 la velocitat d’eixamplament ha anat disminuint. 

La vida dels chars és curta, entre 1 i 9 anys en la major part dels cassos. Tan sols un 10% d’aquestes illes arriba als 18 anys. 

A partir d’imatges satèl·lit fetes en el 1992, en època seca, es va veure que en el riu Jamuna hi havia 56 grans chars, d’uns 3,5 Km de llarg, i 226 de mes petits, de mida entre els 0,35 i els 3,5 Km de llarg. 

En el nostre recorregut pel riu vam poder veure sobretot l’activitat a la riba, on hi havia les dones rentant la roba i estenen-ta sobre les pedres per tal de que s’eixugués al sol. 

A part dels vaixells drenant el riu hi ha també petites barquetes de pescadors, i no hi poden faltar les criatures en remull aprofitant per donar-se un bany. 

Per la carretera, tant quan veníem cap aquí com quan vam marxar, es van trobant xemeneies, que són dels forns on es couen les totxanes. Hi ha molt transit de camions anant i venint enduent-se’n el producte acabat.

dilluns, 24 de juny de 2019

Bangladesh_12. Bhasu Vihara i Mahasthangarh

Ens vam dirigir cap a Mahasthangarh però pel camí ens vam aturar per visitar un altre conjunt arqueològic budista: Bhasu Vihara o Narapatir Dhap, que és el nom pel que el coneix la població local. Està a tan sols 6 Km de Mahasthangarh, del que parlaré després. Els dos llocs estan prop de Bihar. 

El que es veu és poca cosa, però el complex estava format per dos monestirs rectangulars i un temple. Son del període posterior als Gupta, i abans dels Pala, o sigui al voltant del segle VII. 

L’entorn és molt bonic ja que contrasta el verd del voltant amb el color de les pedres. 

De forma similar al monestir de Paharpur, aquí també hi havia les cel·les del monjos a tot el voltant creant un pati central. Hi ha una depressió central per la que es pensa que hi circulava aigua. 

En les excavacions es van trobar imatges en bronze, totxanes decorades, plaques de terracota, ceràmiques... En la part de les cel·les s’han trobat més de 60 imatges en bronze; unes semblen de l’últim període d’ocupació, però d’altres son mes antigues. Aquestes imatges es trobaven en pedestals i representen a Buda i diferents bodisatves. 

Entre les figures femenines predominen les figures d’Avalokiteshvara i de Tara. Aquestes imatges estaven marcades i registrades, en el seu darrera. Diuen que son d’estil estilitzat, estil del pala clàssic, però algunes son menys delicades i probablement son anteriors. És una llàstima que no vam poder visitar el museu on estan tots els objectes trobats en les restes d’aquests temples. 

Les plaques de terracota d’aquest recinte tenen dibuixos geomètrics, composicions florals, figures humanes i animals. Estaven decorant les parets del temple. S’han trobat més de 250 peces de terracota marcades, amb segell. 

Cunningham va identificar aquest monestir com el de Po-Shi-Po que mencionava un peregrí xines del segle VII, que explicava que hi vivien com a mínim 700 monjos. Ara be, hi ha investigadors que ho qüestionen ja que nomes tenia 56 cel·les en total. Tot i així altres remarquen que nomes s’ha excavat el nivell superior, que és del segle X, i que no s’ha explorat el nivell corresponent al segle VII, de quan ho va visitar aquest peregrí. El cas es que encara no esta resolt si és o no és el mateix lloc. 

Aquest monestir tenia relació amb el de Paharpur, que era el més important. No està tot excavat; hi ha cinc turons i per ara només s’ha treballar en tres d’ells. 

Des d’aquí vam anar cap a Mahasthangarh; en realitat aquest monestirs també tenien relació amb aquesta ciutat. 

Les restes arqueològiques de Mahasthangarh son les més antigues de Bangladesh, son del segle IV o III a. C.. Així com el que havíem vist fins ara eren monestirs, aquest altre jaciment correspon a una ciutat que va perdurar al llarg de molts segles. S’han trobat 18 estrats diferents de construccions; la vida a la ciutat es va allargar fins al segle XVIII. 

Antigament (en el període pre-islàmic) a aquesta ciutat se la coneixia com Pundranagara i va ser la capital de Pundravardhana. Diuen que la ubicació de la ciutat en aquest punt pot ser deguda a que era el lloc més alt de la zona, estava a 36 metres d’alçada, quan la resta es una plana que no supera els 10 metres sobre el nivell del mar. Per altra banda, a la vora hi havia el riu Karatoya, que en el segle XIII hi ha constància que era molt cabalós, i tres vegades mes ampla que el Ganges. 

En una excavació realitzada l’any 1931 es va trobar una tauleta en la que hi ha sis línies escrites en pràcrit, utilitzant alfabet brahmi, de la que s’extreu la informació de que la ciutat es va fundar durant l’imperi Màuria, en el segle III a. C. 

HI ha diversos escrits que fan referencia a aquesta ciutat. I se sap que peregrins, viatgers, geògrafs i estudiosos ja van visitar-la en el segle VII. Va ser un important centre polític i religiós. 

La ciutat estava emmurallada i a fora de la ciutadella en la regió del voltant hi havia diversos monestirs, un d’ells era el de Bhasu Vihara. 

Hamiton va trobar aquesta ciutat en el 1808 i va deixar constància del fet, però va ser Cunningham, que la va visitar en el 1879, el que va identificar-la com la capital del regne de Pundravardhana. 

En una placa de coure del segle V d. C., es diu que en el període Gupta (de quan és la placa) Pundravardhana limitava al nord amb els Himàlaies, el que indica una extensió força gran. 

La ciutat va anar estenent-se al llarg dels següents períodes i segles, amb el Pala, els Chandra i els Sena. 

La població no estava tan sols confinada a l’interior del recinte emmurallat, sinó que tenia barris a l’exterior. En algunes plaques de coure de diferents èpoques s’ha pogut seguir el registre d’incorporacions de terres als barris perifèrics. 

Aquesta ciutat era una parada de la ruta comercial que unia la xina amb bengala o la seva sortida al mar. 

Xuan Zang, un monjo xinès que va visitar aquesta regió en el segle VII, va deixar constància de la prosperitat d’aquesta ciutat. Va ser una ciutat brillant fins al segle XII, llavors va passar per una fase de poc reconeixement. 

El que es veu és la muralla, que havia sigut reconstruida diversos cops al llarg dels segles. Diuen que probablement al començament s’havia construit per protegir-se de les riuades, mentre que despres devia ser per defensar-se dels atacs. Hi ha evidencies de que la ciutat va patir un setge, probablement a finals del període Pala-Sena (segle XII). 

A començaments del XIII amb l’arribada dels mogols perd la capitalitat i en diversos intervals sembla que la van ocupar, ja que s’han trobat restes de mesquites i una tomba del segle XVII. 

Les excavacions, tot i que no s’ha excavat massa part, han fet sortir ala llum temples hinduistes, budistes, mesquites... i objectes dels diferents períodes. 

Els diferents estrats analitzats s’han classificat en diferents períodes. El més antic correspon al segle IV a. C. i era una població amb cases de fang, i només en una construcció s’ha trobat un terra de rajola. 

En el següent nivell s’hi ha trobat objectes en bronze, làmpades i miralls, monedes de coure, algunes pedres semiprecioses, figuretes de terracota. 

Les construccions corresponents al següent període son ja de totxanes, amb terres enrajolats. S’hi ha trobat peces de pedres semiprecioses, àgata i quars entre d’altres. Comencen a aparèixer monedes i altres objectes de plata. I llegeixo que també s’hi ha trobat barres d’antimoni. Això em sorprèn molt: per què ho devien fer servir? Això correspon a l’època entre el segle II a. C. i el II d. C. 

En l’etapa posterior ja hi ha ceràmica més elaborada, figures estilitzades d’estil kusan, boletes i braçalets de vidre, monedes d’or... 

Del període entre el 361 i el 594 d. C. s’ha trobat un temple construït en totxanes, una planificació de carrers, cases amb terres enrajolats.... 

Dels anys posteriors hi ha restes d’edificis i palaus i a l’exterior de la ciutadella diversos temples budistes. 

El darrer període correspon a l’època musulmana; s’ha trobat una mesquita de 15 cúpules, que es va construir sobre una altra que tenia una sola cúpula i era anterior. 

Devia ser una ciutat esplèndida al llarg de tot aquest temps, però el que nosaltres vam veure no et dona ni remotament aquesta idea. És més rellevant la història i el seu passat que el que es pot veure. També és cert que vam tenir poc temps i no vam poder anar a visitar el museu. Una veritable llàstima. 

Per altra banda llegeixo que quan es fa una excavació, en acabar la campanya es torna cobrir la zona estudiada amb terra, per preservar-la. Potser això contribueix a no veure gairebé res.

diumenge, 23 de juny de 2019

Bangladesh_11. Paharpur i el monestir budista Sompur Mahavihar

Continuem ruta cap a Paharpur. El paisatge continua sent molt verd; és una zona molt fèrtil i hi ha cultius diversos. 

L’objectiu d’anar fins a Paharpur era visitar les restes arqueològiques d’un monestir budista conegut com Sompur Mahavihar. Si no estic confosa vihar vol dir monestir. 

El primer que es veu és un terreny verd, amb restes de construccions i al centre una gran estructura en forma piramidal. És una grata sorpresa que augmenta encara més quan t’apropes a aquesta estructura. 

Aquest és el monument pre-islàmic més important de Bangladesh. A partir del material trobat en les diferents excavacions realitzades s’ha pogut establir la cronologia d’aquest lloc. 

S’ha trobat una placa de coure de l’era Gupta (any 479 d. C.) en la que es parla de la compra d’una parcel·la de terra, per part d’uns bramans, per construir-hi un temple dedicat a alguns arhats (persones que han arribat a la il·luminació), i un vihara (monestir) presidit per un mestre jaina, anomenat Guhanandin. A nivell local aquest monestir va ser molt conegut. 

A finals del segle VII i començaments del VIII la vida ala zona de Bengala no era molt pacífica, hi havia una certa anarquia. La instauració de la dinastia Pala va calmar les coses i van tenir una gran influencia en aquesta regió. 

El primer rei de la dinastia Pala, Gopala, va unificar el poder en tota la regió de Bengala. El segon rei, Dharmapala, la va convertir en la regió amb mes poder polític de l’Índia. I la prosperitat i desenvolupament es va consolidar amb el tercer rei, Devapala. 

Segons els textos tibetans, durant el regnat Pala en la zona de Bengala es van construir cinc grans monestirs; un d’aquest és el Sompur Mahavihara. Aquests monestirs estaven sota la supervisió de l’estat i es coordinaven entre ells. Hi havia molta comunicació entre els diferents centres i els grans mestres anaven d’una a l’altre a fer estades. 

Sompur Mahavihara era el més gran d’aquests monestirs. I tenia una alta reputació pel seu nivell intel·lectual. Un monjo xinès del segle VII, Xunazang, va venir aquí a estudiar i després va viatjar per Àsia central. 

Aquest monestir va ser clau en la difusió de les idees i la cultura, comunicant l’Índia amb el sud-est asiàtic. 

Les primeres formes de la llengua bengalí van aparèixer en el segle VIII. I en aquest monestir es van escriure alguns dels tractes mes importants del budisme tibetà. 

Sembla que inicialment aquí hi havia hagut un temple o monestir jainista, i que els monjos budistes quan van arribar van obtenir el permís del rei per construir el monestir. Les restes que es veuen ara serien les corresponents al monestir que va fer construir el segon rei Pal, Dharmapala. 

Aquest monestir posa de manifest la importància que va tenir el budisme mahayana a Bengala en el segle VII i els segles posteriors. Va ser un referent cultural i intel·lectual fins al segle XVII. 

El regne Pala va ser un estat que va existir en la zona de bengala entre el segle VIII i el XII. Els Pala van promoure el budisme mahayana desplaçant l’hinduisme. Aquesta branca del budisme és la que se segueix al Tibet, és el budisme tàntric. 

A finals del segle XII les invasions musulmanes van portar a la desaparició de l’imperi Pala i la presencia de l’islam va fer que el budisme anés perdent influencia. 

En una altra inscripció que s’ha trobat es menciona que en uns enfrontaments armes, en el segle XI, el monestir va quedar destruït pel foc. Així i tot hi ha constància que entre els segles IX i XII molts monjos tibetans venien a fer estades en aquest monestir. 

Les invasions musulmanes van portar al desplaçament de la població i poc a poc el monestir va anar quedant abandonat. Sembla que el deteriorament que va patir era degut a això. Després, un cop ja no hi quedaven monjos, la vegetació i els sediments van fer la seva feina, cobrint les restes, i l’hi van donar l’aparença d’un turó, sobresortint en la plana. 

Les primeres excavacions es van començar l’any 1923 i van continuar fins al 1934. La placa de coure de la que parlava abans es va trobar en el 1927. 

Aquestes ruïnes les va descobrir a començaments del segle XIX Buchanan Hamilton quan estava explorant la regió per la companyia de l’Índia oriental. L’any 1879 Alexander Cunningham, que esta considerat el pare de l’arqueologia a l’Índia, volia fer excavacions aquí, però el propietari del terreny no li va donar permis. No va ser fins al 1923 que es va poder excavar a Paharpur, i els treballs van continuar fins al 1934. L’any 1938, Dikshit un dels responsables de les excavacions, va publicar el primer article parlant de les ruïnes de Paharpur. 

El recinte del monestir és quadrat i té uns 274 metres de diàmetre. Al voltant hi havia 177 cel·les i en l’espai central una gran estructura piramidal i diverses estupes i altres construccions al voltant. El monestir estava tancat per una muralla. 

A part de l’estructura central, de la resta, queden tan sols la base. Es pot veure la forma de les cel·les i la seva mida, i la resta de les diferents construccions. Hi havia cuines, refectori, pous, canalitzacions d’aigua, temples, estupes.... 

Les cel·les eren l’allotjament dels monjos però també servien per la meditació i la pregària, ja que en algunes s’ha trobat els pedestals on en el seu moment devia haver-hi una imatge. 

En les excavacions en les cel·les s’ha trobat que hi havia quatre terres diferents, el que indica que hi va haver quatre períodes d’ocupació. En algun d’ells es van canviar la mida de les cel·les, es van fer més petites, em sembla, i així n’hi havia més. Ara be la mida del monestir, sembla que s’ha mantingut sempre igual. 

Com ja he comentat, hi havia diverses estupes i temples, que podien estar dedicats a diferents divinitats. I és que Sompur Mahavihar va ser un important centre d’estudi no tan sols del budisme sinó també del jainisme i l’hinduisme. Això s’ha posat de manifest en les troballes fetes en les excavacions. Després de la independència es van reprendre les excavacions en aquesta zona i s’han anat descobrint noves peces i plantejant noves preguntes. 

Com ja he dit hi ha una estructura central, que ara té 21 metres d’alçada, però no es coneix exactament la que tenia abans. La planta d’aquesta construcció és en forma de creu, consta de tres terrasses de diferent mida, que l’hi donen la forma piramidal. Es pot passejar per aquestes terrasses. Les parets estan decorades amb plaques de terracota amb relleus. I des d’aquestes terrasses s’accedia a unes cambres interiors. 

És un estil molt diferent al de les construccions de la resta de l’Índia i en canvi tenen punts en comú amb les que hi ha a Cambodja, Java i Birmània. Això posa en evidencia la comunicació entre bengala el sud-est asiàtic. 

Aquí s’hi ha trobat 63 figures en pedra fixades ala base del temple, però la majoria son bramàniques, i tan sols una és budista. No se sap si s’havien trobat per la zona o la intenció es que ja formessin part del temple, almenys en algun dels seus períodes. 

Les representacions a les plaques de terracota i en pedra hi ha motius molt variats. Des de divinitats hinduistes, budistes, representacions d’escenes dels relats èpics, el ramayana i el mahabarata, escenes de la vida de la gent, representacions d’animals... 

En les peces trobades, i en les plaques de terracota s’observen diferents períodes, en l’estil i les representacions. En moltes d’elles es representen escenes en moviment. Hi ha més de dos mil plaques, i es calcula que se n’han perdut unes 800. 

Un dels temes que encara no està totalment resolt és quina era la funció de l’estructura central que hi ha al recinte. No hi ha textos de l’època que en facin referencia, per això es treballa tan sols amb el material trobat. L’any 1969 es suggeria que era una estupa, però trenta anys més tard es suggeria que era un temple, amb forma d’estupa, o sigui que em sembla que per ara se’l defineix com temple-estupa. 

S’han trobat diverses columnes amb inscripcions, del segles X-XII; imatges en metall de diferents èpoques, la majoria en plata. També s’han trobat recipients de ceràmica, de diferents formes i mides; s’han trobat unes grans gerres, que no se sap per què servien ja que no hi havia restes d’aliments de cap mena, per tant no eren per emmagatzemar productes. 

Quan es va descobrir aquestes ruïnes es va intentar preservar-les, però les aigües, el vent, la gent... tot contribuïa al seu deteriorament o el govern va demanar ajut a l’Unesco, i ara forma part del patrimoni de la humanitat. 

Es un lloc impressionant. Val la pena donar la volta al temple-estupa i fixar-se en els relleus, i passejar una mica pel voltant, per veure les bases de les altres construccions... Et permet imaginar, una mica, la importancia que tenia aquest monestir, la seva vida, el flux de gent amunt i avall.... Un centre tant important en el seu temps,i jo no n’havia sentit a parlar mai. I és que Bangladesh és un país molt desconegut per nosaltres, o al menys ho era per mi abans de començar a preparar el viatge.