dilluns, 24 de setembre de 2018

Colòmbia_2. Cali

Al migdia vam anar cap a l’aeroport per agafar un vol cap a Cali. Abans d’anar cap allà ja havien avisat que en lloc de sortir a les 3 h sortiria a les 4 h. Un cop a l’aeroport vam saber que anava amb retard. Sort que és un vol d’una hora! Vam arribar a Cali a 2/4 de 7 de la tarda, quan en aquest país ja és completament fosc. 

Ens van portar directament a un local de salsa: “El Mulato Cabaret”, que feia poc més d’un mes que havia obert. 

Luis Eduardo Hernández, conegut amb el sobrenom de “el mulato” és el ballarí de salsa de més renom de Colòmbia i diuen que també de tot el continent americà. Els seus orígens són humils, d’un dels baixos estrats socials. 

A Colombià tenen sis estrats socials. Els de més poder adquisitiu, les classes benestants, son els estrats 5 i 6. Una infantesa dura, en una família de ballarins. La seva il·lusió era el ball. Amb la seva parella, a la que també l’hi encantava ballar van començar a presentar-se a concursos i poc a poc es van anar donant a conèixer. 

Ha viscut en diversos llocs del mon; va passar un temps a Jamaica, també als Estats Units... Però aquest ballarí i coreògraf enyorava el seu país i va decidir tornar. 

Va crear una escola de salsa o swing llatí, a la que hi pot assistir gent de qualsevol estrat social. Als nens la condició que els hi imposa és que estudiïn. Només els deixa viatjar amb la companyia si treuen bones notes. Cada setmana controla com porten els estudis. Ens expliquen que els hi marca una disciplina, ja que molts d’ells, per les seves situacions familiars no tenen. 

El local “el Mulato Cabaret” diuen que el va obrir perquè la gent tingués un lloc on anar a ballar en diumenge. Està ubicat en una antiga bodega i té una solera especial. A la porta un cotxe antic, on s’atura tothom a fer-s’hi fotografies. 

Té dues plantes. A la part baixa hi ha l’escenari, la pista i taules al voltant. A dalt tot de taules al costat de la barana per veure l’espectacle o els que ballen a baix. També hi ha espai pel que vulgui ballar. 

Allà mateix vam menjar unes empanades, ja que era tard i no hi havia res més obert. Hi havia bastanta gent ballant amb molt estil. El que més em va sorprendre eren els cossos de les dones, especialment els culs. Uns culs enormes, a mi em semblaven deformats. No els trobava gens bonics, tot i que els movien amb gràcia tot i el volum. No sé si eren postissos o operats. Pits també, però els culs és el que em va impactar més. 

No sé si és en tot el país, però en molts llocs ens van comentar la tendència molt arrelada de les noies a fer-se operacions de cirurgia estètica per modelar-se al gust de l’home del moment. 

Al mati següent vam fer una breu visita de Cali. La veritat és que em vaig quedar amb la impressió de no haver vist res gairebé de la ciutat. 

Una de les coses que vam veure va ser el monument dedicat a Jairo Varela i el seu grup Niche. El monument representa unes trompetes i trombons, metàl·lics de mida considerable. 

Just al davant hi ha el parc dels gats. Aquest parc va paral·lel al riu Cali. L’any 1996 es va iniciar la recuperació de la llera del riu. Es va col·locar una escultura en bronze de mida considerable d’un gat. 

Deu anys més tard, per continuar amb la renovació de l’espai va sorgir la iniciativa de posar-hi també les novies del gat. Vam participar diversos artistes locals. Hi ha una col·lecció de gates, pintades i decorades de formes vistoses, estrafolàries algunes... És una entreteniment mentre passeges pel parc. 

Després vam anar al mirador Sebastian de Belalcazar on hi ha una estàtua d’aquest personatge i es té bona vista de la ciutat. Belalcazar va ser el fundador de Cali. La ma dreta de la figura assenyala la sortida al mar. Aquest lloc és punt de trobada els diumenges per la tarda on sovint hi venen artistes a donar-se a conèixer. 

A part de l’estàtua hi ha tres banderes: la de la ciutat de Cali, la de Colòmbia i la de la vall del Cauca, on es troba la ciutat. 

Seguint per la carretera s’arriba al cim del “cerro de los cristales” a 1440metres d’alçada. El nom de la muntanya és degut a que s’hi poden (o podien) trobar molts cristalls de quars. 

A dalt hi ha una escultura gegant de Crist Rei. Sobre un pedestal de 5 metres d’alçada hi ha la figura que fa 21 metres d’alt, i que té els braços oberts em creu. Hi ha vista sobre la ciutat, tot i que hi ha molta boirina, però es pot veure la grandària de Cali. 

En aquestes muntanyes s’hi havia refugiat la guerrilla i operava des d’aquí dalt. Com tantes altres poblacions van patir assassinats i segrestos. Ve d’aquells anys convulsos que hi ha la prohibició d’anar dos homes en moto. Vestien de negre, un conduïa i l’altra feia anar l’arma i matava. Ara han de dur la matricula de la moto anotada al casc. 

Vam tornar a Cali i vam fer una parada per provar la “lulada” un refresc a base de la fruita anomenada lulo, acompanyat de gelat i llet condensada (opcional). 

Per últim visitem l’església de la Mercè, patrona de la ciutat de Cali. Aquí va ser on es va fundar la ciutat. A part de la Mare de Déu de la Mercè, en una capella lateral hi ha la verge del Remei, patrona també de la Cali i de la vall del Cauca. És una església molt sòbria, pintada de blanc, senzilla en formes i continguts. Em va agradar molt més que les que estan recarregades de figures i decoracions.

Colòmbia_1. Bogotà.

Aquest és un recorregut força ampli per Colòmbia. Bogotà està més o menys al centre, ens vam desplaçar cap al sud-oest, cap a les províncies de Huila, Cauca i vall del Cauca. També vam estar per la regió central oest, províncies de Qindio i Antioquia. Al nord de Bogotà vam estar per les províncies de Cundianmarca, on hi ha Bogotà, Boyacá i Santander. I vam acabar el nostre recorregut al nord del país, en la zona caribenya. 

Bogotà. Vista des dela finestra de l'hotel
Per arribar fins allà és una pallissa, ja que vam haver de volar fins a Madrid, i d’allà a Bogotà en un vol de 10 hores. Anàvem amb Iberia; feia molts anys que no volava amb aquesta companyia i em va semblar que havia perdut bastant. No recordo massa com era abans, però ara per un vol tan llarg el servei no em va semblar dels millors. 

Vam arribar a Bogotà a primera hora de la tarda, però entre fer els tràmits d’entrada i recollir l’equipatge va passar la tarda. En sortir al carrer feia fresca i estava núvol. A l’avió havien dit que estàvem a 15 ºC. La primera cosa que em va impactar és que es feia fosc molt d’hora i bastant ràpidament: a les 7 del vespre ja era negre nit. 

Cua per pujar a Montserrate
Vaig canviar diners a l’aeroport. Marquen els bitllets que entregues, per saber qui els ha portat al país. Em van demanar l’hotel on m’allotjava i el correu electrònic. Els bitllets que ells t’entreguen també els marquen o t’ensenyen que ja porten la marca de que són diners nets, que no provenen del narcotràfic. El full de la transacció realitzada s’ha de signar i a més, afegir l’empremta dactilar. A mi les empremtes se’m veuen poc amb el que vaig tenir que repetir perquè no es veia prou definida. 

Paradetes al costat del funicular que
 puja a Montserrate
Era dissabte a la nit i pels carrers hi havia molta animació. L’hotel no estava massa lluny d’un centre d’oci. Vam sopar en restaurant que hi havia dins d’un centre comercial. El lloc s’anomena Plaza de Andrés. Hi ha diferents parades amb menjar i taules comunes. Jo vaig menjar el típic de per aquí: “carne de res”. Carn feta a la brasa amb seva i patates. Estava molt tendra i gustosa. Les racions són molt grans. Vaig acompanyar-la amb vi xilè, que és el que després anava trobant per tot arreu. Em va costar uns 20 euros. 

De tornada cap a l’hotel va començar a ploure. No era gaire tard, però estava cansada, notava les hores de vol i també una mica l’alçada. Bogotà està a 2600 metres sobre el nivell del mar. 

Al peu de Montserrate
L’esmorzar de l’hotel (NH Metrohotel) estava molt be. Bufet lliure, molt ben presentat tot i molta varietat, el servei molt eficient. Aquí per demanar el cafè sol o cafè negre es demana un “tinto” i si es vol un tallat és un “perico”.No s’ha de confondre amb “pericos” que son ous remenats amb seva i tomàquets. 

Lo del cafè que es diu “tinto” ho havia vist en algun dels llibres que vaig llegir abans de marxar. Els primers que vaig llegir, que descrivien l’ambient de la capital van ser els de la Laura Restrepo: “Delirio” i “Los divinos”. La critica i la gent en general els deixa molt be, però a mi se’m van fer pesats. La història enganxa, en tots dos, però a mi em cansava el llenguatge, la forma d’expressar-se dels personatges... Potser també el fet de llegir-los seguits, em va saturar una mica. 

Com ja he comentat, la ciutat es troba en un altiplà a 2600 metres d’alçada, i en un extrem de la ciutat hi ha dos turons, el de Montserrate (3152 m) i el de Guadalupe (3250 m). 

Monterrate és un important centre de peregrinació, al que s’hi pot accedir a peu o en funicular. Com que era diumenge hi havia molta gent que hi pujava, i una gran cua per agafar el funicular. El bitllet pel funicular en diumenge és a meitat de preu que entre setmana, el que explica que hi hagi tanta gent. 

En aquesta muntanya ja hi havia ermites i monestirs des de l’any 1640. El camí de pujada és el camí del viacrucis, amb les 14 estacions, es triga entre una hora o hora i mitja per arribar a dalt. Nosaltres no vam tenir temps d’anar-hi. Em va saber greu. 

La primera ermita que es va construir aquí, l’any 1640, tenia una imatge de la Verge de Montserrat, una rèplica de la moreneta. La peça original vca desaparèixer l’any 1950 i la que hi ha actualment és una donació que va fer el monestir de Montserrat l’any 1996. Diuen que en un dels altres hi ha la figura de la moreneta i a banda i banda hi ha la bandera de Colòmbia i la senyera. 

Juan de Borja, a mitjans del segle XVII era el president del nou regne de Granada, i va autoritzar la construcció d’una capella en el turó que custodiava la ciutat de Santafè de Bogotà. Un dels sacerdots de la ciutat era nebot de l’abat de Montserrat i va aconseguir importar una representació de la verge de Montserrat, la moreneta. 

Aquesta imatge va desaparèixer als voltants dels anys 1950. L’any 1993 es va demanar a un dels monjos del monestir, que era català, Bonifaci Tordera, perquè demanes a l’abat del monestir de Montserrat que enviessin una altra imatge de la verge. L’abat del monestir de Catalunya en aquell moment era Sebastià Bardolet. Tenien una imatge tallada i policromada, que havia realitzat un escultor de Reus; van demanar autorització a la família que n’havia fet la donació i un cop aconseguida es va enviar cap a Colòmbia. 

Llegeixo en un article de Marcela Ospina a la Vanguardia, que hi va haver algun problema a la duana, ja que la catalogaven com obra d’art estrangera i calia pagar una quantitat important de diners. Al final van aconseguir convèncer a les autoritats de que era una donació. 

Era ja l’any 1996 quan la nova imatge de la “Moreneta” arribava a l’església de dalt del turó. En la cerimònia que es va realitzar hi havia els dignataris de l’església de Bogotà, autoritats espanyoles i empresaris catalans. Es va cantar el Virolai i es va fer una processó. 

Montserrate és un símbol de Bogotà. Em sembla que ja des dels primers temps hi havia una altra imatge a l’ermita, la que es coneix com el “Señor de Montserrate” o “el Cristo caido a los azotes y clavado en la cruz”. Quan hi ha haver un terratrèmol en el 1734, l’església de Montserrate va resistir en peu; la gent va considerar que el que la va protegir va ser el Crist caigut. Així que poc a poc el culte per demanar protecció es va anar dirigint a aquesta imatge. Sembla que aquest Crist caigut pot representar el primer moment de la crucifixió, quan encara només té clavada una mà. 

Molts carrers dels centre de Bogotà estaven tancats ja que l’endemà, dia 6 d’agost es commemorava la fundació de la ciutat que va ser en el 1538. 

Els museus són gratuïts en diumenge, i estan també molt plens. Pel centre hi ha carrers que en diumenge no es deixa que hi circulin cotxes, són per vianants, per anar en bicicleta, patins, per fer activitats esportives en família i amb amics. 

Hi ha carrers amb les façanes pintades de colors, esglésies en estil colonial, algunes molt recarregades... Pels carrers hi havia un ambient festiu; no és sorprenent ja que aquell diumenge anava seguit de dos dies més de festa. 

Vam anar a visitar el museu Botero. Es troba en el barri de la Candelaria, el que podríem considerar el centre de la ciutat. La visita és sempre gratuïta. Hi ha 123 obres d’aquest artista i 85 d’altres autors internacionals. És un edifici de dues plantes amb un pati central molt cuidat. Em va sorprendre veure que a més de les escultures, que ja en coneixia alguna, es dedica també a la pintura. Tant en les pintures com en les escultures el que destaca més són els volums, les figures humanes o animals semblen inflats. A mi no m’entusiasmen. 

Després vam anar al museu de l’or. Estava atapeït de gent, aprofitant la gratuïtat. Molta de la gent que el visitava eren colombians, no sé si d’altres zones del país que estaven fent turisme o de la pròpia ciutat. El guia ens anava explicant algunes de les moltes peces que hi ha exposades. Algunes famílies s’afegien al nostre grup per seguir les explicacions. Recordo un nen d’uns deu o dotze anys que es posava a primera fila i seguia atentament total que deia el guia. Va fer tota la visita amb nosaltres mostrant moltíssim interès. 

El museu està molt ben muntat. Algunes de les peces d’or que servien per decorar diferents parts del cos estan posades sobre l’ombra d’una figura humana per tal que es vegi quina part cobria: el coll, orelles, nas, pectorals... Algunes de les peces exposades son esplèndides, en les que es veu un treball molt delicat. 

Aquest museu es va crear l’any 1939, per part del Banc de la República. Conté gairebé 60.000 peces, entre orfebreria, objectes en pedra, ceràmica, pedres precioses, tèxtils.... Hi ha objectes de les diferents cultures precolombines, com son les Quimbaya, Calima, Tayrona, Sinú, Muisca, Tolima, Tumaco i Malagana, entre d’altres. He de reconèixer que abans de visitar el país i començar a llegir algunes coses no havia sentit a parlar de cap d’aquestes cultures. 

La peça que va donar lloc a l’origen del museu s’anomenava “poporo quimbaya”. Era un recipient cerimonial per realitzar el tractament de les fulles de coca (el mambeo) durant les cerimònies religioses. Aquesta peça s’havia fabricat l’any 301 a. C. i sembla que provenia d’una cambra funerària, trobada l’any 1930 en una població anomenada Anori, al departament d’Antioquia. Pertanyia a la cultura quimbaya, que eren especialistes en orfebreria. Sembla que havien saquejat la tomba i devien intentar vendre la peça; assabentat el director del banc de la República, l’any 1939, la va comprar per evitar la pèrdua del patrimoni cultural. Amb això va començar la idea de preservar les peces d’or del període precolombí i la creació del museu. 

La primera exposició es va fer en el any 1940, però va ser una exposició privada i no va ser fins al cap de 19 anys que el museu va obrir les portes al públic. 

La peça més important del museu és la “balsa muisca”. És una peça en or, no massa gran, però un treball exquisit. 

La balsa muisca es va fabricar entre els anys 600 i 1600 d. C. Ja sé que l’interval és molt ampli, però és el que he trobat. El mètode de fabricació emprat era el de la cera perduda. La peça és majoritàriament d’or, més del 80%, i la resta plata i coure. 

Representa l’acte d’investidura del cabdill muisca, quan se l’hi atorgava el poder. Aquesta cerimònia se celebrava a la llacuna Guatavita. El nou cabdill es cobria el cos amb or en pols i acompanyat per tot el poble anaven cap a la llacuna on feia les ablucions, i després venia el ritual de fer les ofrenes als deus, pel que es llençaven or i maragdes al llac, i així els esperits del llac els hi atorgaven saviesa, salut i prosperitat. 

Els rituals d’oferir or i maragdes als llacs era habitual en aquesta regió. Per les cultures precolombines l’or representava la materialització del sol, la seva llavor i la seva energia. 

La peça és petita, no fa més d’un pam. Es pot veure la balsa feta amb troncs i a sobre diverses figuretes. La més alta i guarnida és el cabdill i els altres soldats. 

Es va trobar en el 1969 dins d’un recipient de ceràmica decorat amb una figura humana. 

Abans de que es trobes aquesta peça se n’havia trobat una altra de similar, a la llacuna de Siecha, l’any 1856 i que es va exposar al públic en el 1883. La va comprar el museu reial de Berlin, però quan va arribar a alemanya, el vaixell que la transportava es va encendre i la peça va desaparèixer. 

Els muisques eren experts miners, tenien mines en diferents punts del seu territori. Per extreure el mineral feien servir barres de fusta amb les que remenaven la terra. Després rentaven la zona excavada amb aigua, aprofitant les èpoques de pluja. 

Es centraven sobretot en l’extracció maragdes, carbó i sal. Com ja he comentat pels muisques l’or i les maragdes eren molt importants i les joies que feien servir acostumaven a ser d’or amb maragdes incrustades. Fabricaven peces molt diverses: corones, braçalets, pectorals, arracades, narigueres. 

Com que vivien en l’altiplà, en alçada, una zona freda, es cobrien amb abrics i túniques gruixudes tot l’any. 

La seva habilitat en la mineria els diferenciava de les altres tribus. Les mines de sal van tenir gran importància, com la de Zipaquirà, al nord de Bogotà, de la que parlaré més endavant ja que la vam visitar. En aquesta ciutat extreien la sal de la mina i després la recristal·litzaven deixant-la evaporar en grans recipients de terrissa. 

Eren essencialment agricultors i bons coneixedors dels cicles de la pluja i de les fases de la lluna. Gracies a que el seu territori s’estenia en una amplia zona amb diferents alçades, els cultius es trobaven en diferents franges climàtiques, el que els hi proporcionava una bona varietat de productes. Tenien productes dels que es cultiven en zones fredes com d’altres de zones més temperades. 

No coneixien el ferro i per llaurar la terra utilitzaven estris de pedra, en l’època seca que la terra estava dura, i de fusta quan el sol estava més tou. 

Treballaven l’or, el coure i la plata i tallaven la maragda. El coure l’utilitzaven per fer un aliatge amb or i a vegades amb una mica de plata, que s’anomenava tumbaga. Amb aquest aliatge fabricaven diferents peces, com figuretes, vasos, diademes, collarets, pectorals, narigueres, mascares i també unes figuretes especials anomenades tunjos. Moltes d’aquestes peces tenien maragdes incrustades. 

Els tunjos eren unes figuretes rituals, amb forma animal o humana, que s’han trobat en diferents tombes dels musques, de personatges de diferents estrats socials. Aquestes peces també s’han trobat decorant les entrades de temples, així com en llacs i rius on es feien cerimònies i rituals diversos. 

En l’altiplà on habitaven els musiques no hi havia or, per això l’havien d’obtenir per intercanvi amb altres productes, com maragdes, coto i mantes o altres teixits. 

Els muisques van desenvolupar molt les habilitats i tècniques de confecció i decoració de teixits. Feien servir tant els telers horitzontals com els verticals. Pels brodats utilitzaven agulles d’os però també d’or (així es el que he trobat; em sorprèn que es fes servir l’or en eines de treball). La decoració dels teixits es basava en figures geomètriques, en alguns casos es feien servir pinzells, en altres es tenyia el fil i era a l’hora de confeccionar la tela que es feien les franges decoratives. 

Els colorants que utilitzaven eren tant d’origen animal, com la cotxinilla, o vegetal, com per exemple els que s’extreuen del fruit d’un arbust anomenat bixa. D’aquest fruit se n’obtenen dos colorants, segons el mètode d’extracció: la bixa i la norbixina o arxiota. La bixa és l’ester de la norbixina. 

La coloració que es pot aconseguir va del vermell al groc. En les cultures precolombines el feien servir com a colorant vermell, en pintallavis i en maquillatge corporal; els sacerdots en les cerimònies religioses es decoraven el cos amb aquests colorants. 

També s’emprava la bixa com a repel·lent de mosquits. Estava considerada una planta medicinal gràcies a les seves propietats cicatritzants. 

Es feien servir també per tenyir el cuir, cosa no gens sorprenent, ja que si tenyia la pell humana també devia tenyir l’animal, només caldria donar-li una bona fixació. 

Servia també per donar una certa coloració groguenca als productes làctics. Segueix utilitzant-se com a colorant alimentari. Llegeixo que alguns formatges contenen aquest colorant. 

El rastre de la cultura muisca, a part de trobar-se en les peces que hi ha als diferents museus de l’or de Colòmbia, es troba també en la llengua. Hi ha diverses paraules que s’utilitzen en l’altiplà cundiboyacence (on hi ha Bogotà i la regió on vivien els musiques) que tenen influencia de l’antiga llengua muisca i que es coneix com muisquismes. 

Els musiques van arribar a aquest altiplà fa més de deu mil anys, provinents d’Amèrica central. Es van integrar amb al població local i d’aquí va sorgir la confederació Muisca Chibcha. 

Tenien coneixements de matemàtiques, feien servir un calendari per regular els temps de les collites i les festes religioses. Feien servir l’escriptura jeroglífica gravada o pintada en les roques per deixar constància de fets rellevants. 

Els seus principis religiosos es basaven en la solidaritat i ajudar als necessitats així com atendre als ancians. Aquests principis van conservar-los fins que van arribar els espanyols. 

Quan els espanyols van conquerir aquestes terres en veure els seus rituals van al·lucinar i es van obsessionar amb buscar l’or i les maragdes. Això va donar lloc a la llegenda de El Dorado. 

L’arribada dels espanyols a l’altiplà va ser l’any 1537. Es van apoderar de forma violenta de la riquesa de la població local i després els hi van posar impostos pel treball agrícola i miner, així com pel transport. Malgrat tot, la cultura musica va sobreviure fins als voltants de l’any 1800. 

Els conqueridors espanyols van esclavitzar a la població local perquè treballessin a les mines i en altres tasques per mantenir-los a ells. I quan la població indígena, va anar minvant van portar esclaus d’Àfrica. 

Dos figures rellevants que van protestar contra l’esclavatge encobert que hi havia en les colònies van ser els frares Montesinos i Bartolomé de las Casas. 

La balsa muisca
Quan van arribar els espanyols els van rebre amb por, ja que pensaven que eren enviats pel sol i la lluna per castigar-los pels seus pecats. Van acceptar amb facilitat les innovacions que van introduir en la seva vida. Alguns dels canvis van ser substituir el cotó per llana d’ovella, la incorporació de ramaderia (vaques, cavalls, porcs i aus de corral) i la utilització de bous per treballar al camp. 

Els camperols de l’altiplà conserven moltes coses de la cultura muisca. Per exemple, segueixen sembrant seguint les fases de la lluna, i se segueixen cultivant els mateixos productes. 

Segons els cronistes, els muisques fabricaven algunes peces que semblaven d’or pur, quan en realitat s’havia emprat un aliatge amb baix contingut en or, i per sobre s’hi feia un recobriment d’or pur. Per fer aquest recobriment d’or pur el que es feia era rentar la peça, el tumbaga, amb el suc d’una planta i es posava al foc. A la superfície el coure de l’aliatge s’oxidava i quedava una fina pel·lícula d’or. Un nou rentat, aquest cop amb aigua, eliminava la sal de coure formada en la superfície i quedava la peça amb el seu recobriment d’or pur. 

Sembla que van fer servir aquesta tècnica amb els espanyols. Havien empresonat al darrer Zipa, (la personalitat més important, governant) i demanaven un rescat en or. Van entregar aquest or de baixa qualitat amb el recobriment daurat. Quan els conqueridors van descobrir l’engany la revenja va ser greu.