Al final del recorregut
arribem a Turaida. En diuen el castell de Turaida, però és més que un castell. S’ha
de pagar entrada per accedir al recinte del que anomenen museu-reserva que vol
donar a conèixer i preservar la cultura del poble livonià.
És un espai molt extens, que
si hi he entès be, correspon al que era la finca de Turaida, que era molt més
que el castell de Turaida.
Hi ha una pista àmplia que porta cap al castell i a mig camí es pot
veure l’església. Quan vam passar per davant estaven fent missa i en tornar del
castell seguia tota la gent allà pel que no vam poder-hi entrar. Al fons de tot
hi ha el castell; està força en runes, però hi ha alguns espais restaurats i en
les diferents sales, inclosa la torre, es poden veure diferents exposicions
explicatives de la historia d’aquest recinte emmurallat.
Per una altra banda d’aquest
recinte es poden anar visitant diferents cases cadascuna d’elles té una
exposició al seu interior, relacionada amb l’ús que se’n feia d’aquella
construcció.
També hi ha a l’aire
lliure una part dedicada a escultures. Aquesta zona no la vaig anar a veure. No
vaig tenir prou temps, i a més el dia no acompanyava gens; plovia de forma
intermitent però en alguns moments amb xàfecs intensos.
Quan estàvem al castell
ens va enganxar un d’aquests xàfecs. Vam haver d’esperar una mica amagats en un
racó, mig protegits de la pluja abans de sortir de nou... No va servir de
gaire, al cap de poc em vaig tornar a remullar.
Turaida
es pot traduir com “jardí de Déu”. El màxim esplendor de la cultura
livoniana es va assolir en el segle XI; aquesta cultura es va desenvolupar
especialment a la riba del riu gauja, a la regió on es troben els castells de Turaida,
Sigulda i Krimulda.
A finals del segle XII el
territori ocupat pels livonians del gauja tenia una extensió d’uns 1000 m2;
hi havia diversos castells amb els seus districtes o barris associats. Cada
districte estava governat per l’ancià del castell. Aquests castells eren
fortaleses de fusta i al seu interior hi vivien comerciants i artesans, però la
major part de la gent vivia en pobles.
Els livonians en aquell
temps es dedicaven a l’agricultura i a la ramaderia. També criaven abelles i
feien servir la mel tant en la cuina com per medicaments.
Les restes arqueològiques
trobades indiquen que s’havia desenvolupat molt a nivell artesanal. Un dels
oficis que es va desenvolupar amb gran èxit va ser el de ferrer; els livonians
sabien extreure el ferro dels minerals de la regió i també treballar-lo. La
plata, coure i estany els importaven. Eren molt bons en joieria, especialment
en bronze i plata.
A partir del segle XI van
començar a utilitzar el torn de terrissaire i la fabricació de peces terrissa
es va tornar habitual. Abans d’aquesta època es feien recipients en guixa i
fets a ma. També es dedicaven al tèxtil, utilitzaven telers on les dones
fabricaven cintes i cinturons.
Els livonians, a l’igual
que altres pobles bàltics, a finals del segle XII eren animistes, és a dir que
les seves divinitats es trobaven a la natura: arbres sagrats, pedres, coves,
turons.... En aquella mateixa època a Europa eren cristians i com ja he dit en
altres llocs, consideraven als habitants d’aquestes terres pagans i calia
convertir-los.A començaments del segle
XIII van arribar els primers missioners catòlics a Livònia juntament amb mercaders
alemanys. Segons les cròniques, el primer bateig que es va celebrar a Livònia
va ser l’any 1191, quan Kaupo, el sobirà dels livonians de Turaida es va convertir al cristianisme i amb
ell entenc que bona part de la població. No obstant, durant uns quants segles
els livonians tot i estar batejats continuaven mantenint també les seves
antigues creences.
Com que els habitants es
resistien a ser cristians, es van organitzar les croades per sotmetre’ls. L’any
1202 es va crear l’organització militar dels germans de l’espasa i durant el segle
XIII van lluitar per sotmetre als pobles bàltics. Això va comportar que els
governants locals perdessin el seu poder i les fortaleses de fusta dels
livonians, com la de Turaida,
van ser
destruïdes.
L’orde dels germans de l’espasa després va ser l’orde livonià,
una branca de l’orde teutònic.
Això va fer que el nombre de livonians del gauja, com es
coneixia a la població d’aquí, disminuís. A començaments del segle XVI i al
llarg del XVII els pobles bàltics, com els livonians van anar desapareixent,
tot i que a la regió de Turaida es conserven molts vestigis del que era la
cultura dels livonians del gauja.
La construcció del castell es va iniciar l’any 1214, per ordre
del bisbe de Riga, en el lloc on anteriorment hi havia el baluard de fusta dels
livonians. A l'edat mitjana aquest era un dels castells amb major importància
econòmica de l’arquebisbat. Era la residencia del governador del districte i
també fortalesa militar. L’arquebisbe de Riga s’allotjava aquí quan sortia de
la capital. En un document papal del 1255 s’afirma que aquest castell és
propietat de l’arquebisbe de Riga i destaca la seva importància en comparació
amb els altres castells.
A finals del segle XIII
hi va haver un conflicte armat entre l’arquebisbat de Riga i els germans de
l’orde livonià. Al març del 1298 les forces de l'orde livonià van assetjar el
castell de Turaida on residia l'arquebisbe de Riga. La batalla va durar vuit
dies i al final l’arquebisbe es va rendir. Va haver de cedir totes propietats
de l’arquebisbat, inclòs aquest castell, a l’orde livonià. A l’arquebisbe el
van empresonar.
En el segle XIV
l’arquebisbe de Riga residia principalment a Roma, però les seves propietats i
el castell de Turaida seguien en possessió o sota control de l’orde livonià.
Com que les relacions entre
l’arquebisbat de Riga i els de l’orde livonià no milloraven l’arquebisbe va
demanar ajuda al govern suec, en el 1478. No va servir de res l’aliança amb
suècia ja que l’arquebisbe va ser detingut i empresonat.
I la historia va
continuar així bastants anys, el castell pertanyia de forma alternada a l’orde
livonià i a l’arquebisbat de Riga. L’any 1490 va quedar en mans de
l’arquebisbe. Al llarg del segle XVI diversos arquebisbes van viure en aquest
castell, però la pau amb els cavallers livonians no va durar gaire.
Durant la guerra de
Livònia, en el 1566, l’arquebisbat es va secularitzar i el castell va passar a
mans de l’antic batlle del bisbat de Tartu, Kruse.
A l’igual que
anteriorment s’havien disputat el territori els grups religiosos, orde livonià
i arquebisbat de Riga, ara van ser laics els que es disputaven la propietat.
Kruse havia col·laborat
anteriorment amb els russos, pel que es temia que els hi pogués cedir el
castell de Turaida. Així que Biering, per ordre del seu cap, va expulsar a
Kruse dels dominis i va ser nomenat governador de Turaida. Però Kruse va
aconseguir recuperar-lo i el va conservar-lo fins al 1585.
Fins al 1625 va seguir
canviant de mans, en aquest any va passar a estar sota control suec. Amb tots
aquests conflictes a començaments del segle XVII el castell havia sofert molts
danys i calia reparar-lo i es van introduir millores. Va ser l’any 1652 que van
vendre el castell a la família Budberg que el va mantenir fins al 1818, tot i
que pel mig l’administrador del districte els hi van disputar la propietat
sense èxit.
L’any 1776 hi va haver un
incendi que va cremar moltes estructures en fusta que ja no es van renovar.
Havia perdut importància a nivell militar i en anar passant de ma en ma, es va
anar deteriorant. Poc a poc es van anar construint noves estructures a l’exterior
de la muralla.La muralla tenia torres
de defensa, però en el segle XIV i XV es van fer modificacions en el sistema de
defensa per adaptar-se al nou armament que s’utilitzava a Europa, les armes de
foc. En el segle XVII, quan estava sota el govern de Suècia, es van incorporar
noves construccions i es van reformar algunes de les antigues. Es va construir
una plataforma pels canons, un sauna i estables.
En el 1818 el baró
Campenhausen, que ja era propietari d’una altra finca, va comprar Turaida, i aquesta família ho va
conservar fins a l’any 1907; llavors ho va heretar Staël von Holstein.
Després de la primera
guerra mundial, en el 1920, a resultes de la reforma agrària, el castell i tota
la finca de Turaida passen a ser propietat de l’estat, tot i que la
família Staël von Holstein en conserva
una part.
En el segle XIX un grup
d’historiadors alemanys bàltics van centrar la seva atenció en la història del
castell i en el 1924 Turaida va entrar a formar part del patrimoni que cal
protegir. Llegeixo que no va ser fins a
mitjans del segle XX que es va començar a fer una investigació rigorosa i
sistemàtica sobre la historia i és quan es va iniciar la protecció de les seves
estructures de l’època medieval.
El castell de Turaida va
ser un important centre econòmic. Si ho he entès be, aquí es recollien i es
guardaven els impostos recaptats. Així que a més de la fortalesa es va anar
formant el barri del castell i el que va acabar sent la finca de Turaida.
La primera informació
escrita que hi ha sobre la finca, el castell, els edificis auxiliars i el terreny, és una
auditoria realitzada pels polonesos l’any 1582. En una altra auditoria del
1590 s’indica que prop de l’ajuntament
de Turaida hi havia una finca que es basava en honoraris i servitud en tot el barri
del castell.
En el segle XIX la finca
era molt pròspera i un important centre econòmic i quan a començaments del
segle XX la van heretar els von Holstein van modernitzar-la, construint una
serradora, un forn de calç i una sèrie d'estanys. Però va venir la reforma
agrària de la dècada de 1920 i els von Holstein va conservar tan sols una part
de les terres i els edificis, la resta
la van dividir entre 106 nous agricultors.
L’any 1939 quan els
alemanys van marxar de Letònia, els von Holstein també ho van fer i la finca va
quedar en mans de l’estat.
L'església de Turaida és una de les esglésies de fusta més
antigues de Letònia; va ser construïda en el 1750. L'església està situada en
un petit turó i les excavacions arqueològiques indiquen que aquí hi havia hagut
anteriorment almenys dues esglésies. Aquest turó també s’havia utilitzat com a lloc
d'enterrament.
A principis del segle XVIII, després de la gran guerra del
nord, moltes esglésies de la regió de Vidzeme, inclosa la de Turaida, havien
quedat destruïdes. Per això, en acabar la guerra es va iniciar la construcció
de la nova església. Els pagesos estaven obligats a contribuir en les tasques
per la construcció, portant troncs, sorra i pedres per fer els fonaments. La
construcció la van realitzar artesans
locals, fent servir les tècniques de construcció tradicionals de la regió.
L’església es va construir en un turó prop del castell, en fusta. Va ser
consagrada el 28 de gener de 1750, i el propietari de Turaida, Otto Friedrich
von Budberg, va regalar els canelobres per la nova església, que son els que
encara es poden veure sobre l’altar. Aquesta església no ha sofert masses
canvis amb el pas dels anys tot i que sí que s’ha hagut de reparar ja que la
fusta amb el clima d’aquesta regió es fa malbé. L'any 1926 es va celebrar el
175è aniversari de l'església de Turaida i per l’ocasió es va realitzar una reforma
de l'església.
L'església de Turaida tenia la seva pròpia congregació, que
s’hi va establir en el 1589 i aquesta congregació evangèlica va existir fins al
1947.
En les investigacions que es van dur a terme per fer la
restauració es va poder veure les tècniques que havien fet servir els artesans
i els materials emprats; feien servir escorça de bedoll com a material aïllant,
la pintura emprada en la façana s’havia fabricat a partir d’una pasta de farina
de sègol a la que s’hi havia afegit el pigment.
El turó on es troba
l’església és un dels punts més alts de la propietat. L’antic cementiri estava
al costat; s’ha descobert que ja s’hi feien enterraments en el segle XIII.
L’any 1772, l’emperadriu de Rússia va prohibir els cementiris al costat
de les esglésies i així és com poc a poc va anar desapareixent. En aquesta
església hi ha la tomba de la Rosa de Turaida, Maija Greif (1601-1620).
Pel
cantó de darrera de l’església sobre el turó, o en un terreny més o menys
ondulat, s’hi poden veure diferents escultures. Si no estic confosa és el Folk Song Hill i Folk Song Gardens, el turó i el jardí de la
música popular. Van treballar en el projecte escultors, arquitectes i
paisatgistes. La idea era crear un jardí i un paisatge amb escultures que
estéssin en harmonia amb l’entorn.
Això va sorgir en la dècada del 1980 quan s’iniciava el tercer
renaixement letó. Aquí va ser on va sorgir la Revolució Cantada de Letònia i va
continuar fins a la restauració de la independència de Letònia el 1991. Folk
Song Hill és el símbol de la revolució cantada, de la força de la cançó i
l'autoestima del poble letó.
Aquest espai es va obrir al públic el 7 de juliol de 1985, en
honor del 150è aniversari del naixement del folklorista Krišjānis Barons i amb
l'actuació d'una de les cançons populars que va recollir: "I Stood and
Sang Atop a High Hill".
Continuo la visita de la
finca, passo pel costat dels estanys, on hi ha alguns pescadors, esperant que
piqui algun peix i aprofitant a fer la tertúlia.
Entro al que era la casa
de banys o la sauna; és una construcció de l’any 1828. Inicialment havia sigut
un habitatge, després es va adaptar a casa de banys i al final s’havia
utilitzat pel bestiar. L’edifici actual es la reconstrucció que es va fer en el
1996. Actualment hi ha l’exposició sobre com eren les cases de bany
tradicionals letones.
La casa de bany tenia un paper fonamental en la vida social de
la població. S’hi anava el dissabte. Era un bany de vapor, ventant-se amb
branques de bedoll, que diuen que
crea un sentiment de confort per al cos, l'ànima i l'esperit.
Antigament els nens no
anaven a la casa de banys. En aquestes cases es preparaven també als difunts
pel seu enterrament.
A l’interior o al davant es rentava i es tenyia la roba i la llana.
També es feia el tractament del fumat de la carn. És a dir que s’aprofitava el
vapor i l’escalfor per altres tasques a més de pel bany setmanal de la
població.
A l’interior es poden veure plafons explicatius així complantes penjades
per assecar.
Generalment les cases de
bany estaven edificades prop de l’aigua i una mica allunyades dels habitatges.
Al voltant de Turaida s’hi han trobat més de 40 antics estanys i restes de preses. Els
estanys que hi ha a l’interior de la finca es troben documentats (mapes on hi
consten) ja des del segle XVI.
Quan es va cavar el terreny per treure l’argila per fer les
totxanes que es necessitaven per la construcció del castell, el terreny quedava
ple de forats, que s’anomenaven forats de cavalleria. En aquests forats es van
construir els primers estanys, portant l’aigua dels rierols propers.
Les restes de les antigues preses indiquen que al menys tenen
200 anys, probablement siguin del segle XIX.
En el segle XX es van construir nous estanys i van fer venir un
especialista de Dinamarca per introduir les ultimes novetats en la metodologia
a seguir per la cria de peixos.
Després de la reforma agrària de la dècada de 1920, els estanys
van passar a ser propietat de l'agrònom Zolmanis. Es van netejar els
estanys més grans i es va adaptar als nous temps el sistema de regulació del
nivell d’aigua: els equips de fusta antics es van substituir per reguladors
d'aigua de ciment.
La següent caseta en la
que entro és el celler dels peixos o potser hauria de dir-se piscifactoria on
es veuen les diferents dipòsits on devien criar els peixos.
En una altra de les casetes hi ha l’exposició per veure
l’evolució des de la forma de vida de la pagesia de la finca fins a la situació
actual. Estava tancada i tan sols vam poder veure els plafons que hi havia a
l’exterior. A començaments del segle XIX hi havia un estancament econòmic i
social, pel que fa als camperols, però en la segona meitat del segle la
modernització i incorporació de noves tècniques de treball va comportar una
millora tant a nivell cultural com econòmica per tots ells. Això va comportar
també canvis socials significatius, especialment amb les revolucions i guerres de
començaments del segle XX.
Enmig de la gespa hi ha una tomba que probablement és del segle
XVII. Hi ha una senyalització en fusta, i unes flors al peu. Suposo que devien
trobar-la just en aquest lloc.
L’última caseta a la que
vaig entrar eren les cotxeres. Aquesta caseta va ser reconstruïda en el 2002.
Actualment hi ha vehicles exposats que són curiosos i moltes fotografies
antigues sobre els turistes que visitaven la regió.
Em va
xocar trobar-hi un trineu, però no és estrany ja que aquí a l’hivern hi deu
haver força neu.
Acabada
la visita del recinte museístic, vam continuar la caminada fins al cotxe i vam
atirar-nos a dinar a un autoservei de la carreta.
