Lituània. En ruta cap a Riga

Avui tornem enrere per la franja de terra entre dues aigües, fins a Smiltyne on creuem l’istme per arribar a Klaipeda. Des d’aquí anem en direcció nord-est, per entrar a terres letones. De camí fem algunes parades. 

El Parc Nacional de Žemaitija es troba a la regió de Samogítia, que en lituà es coneix com Žemaitija. Abans de la formació del Gran Ducat de Lituània, Samogítia era un ducat que estava governat per la noblesa local i malgrat la seva integració a Lituània, va existir com a tal fins a finals del segle XVIII. 

A diferència de la resta de Lituània, a Samogítia hi havia menys terratinents i més grangers independents. Aquesta regió va tenir un paper clau en el ressorgiment lituà.

Nosaltres vam aturar-nos a Plateliai, un dels pobles que es troba a la riba del llac. És un llac molt gran, en el que hi ha 7 illes. També hi ha diversos pobles al voltant del llac. Plateliai ja existia en el segle XV i té una església de fusta, una de les més antigues en fusta de Lituània, que es va construir en el 1744. La població té també cases del segle XIX.

Aquest parc nacional és important ja que hi havia ja gent vivint-hi durant l’edat de pedra. Els samogitians han conservat la seva llengua, el samogitià, la seva cultura i costums i el tipus d’arquitectura. En aquesta regió s’han trobat restes de castells, turons per fer sacrificis, enterraments i antics assentaments. En total més de 200 punts amb valor cultural.

El parc té 26 llacs i 32 rius i corrents d’aigua. Aproximadament la meitat del terreny està cobert per bosc, la resta prats, llacs, pantans, aiguamolls.... també poblacions i espais cultivats.

És un indret molt agradable i molt verd, però hi vam estar poca estona, tan sols vam fer una breu passejada ja que teníem bastanta ruta per fer.

Molt a prop de Plateliai hi ha la població de Plokštinė on hi ha una antiga base nuclear soviètica, la base Salto Karo, que actualment és el museu de la guerra freda.

Enmig d’una clariana coberta de gespa sobresurt una cúpula blanca; a sota hi ha l’antiga base nuclear. De fet, la seva extensió és molt gran, ocupa de forma soterrada, tot el terreny lliure d’arbres.

Aquesta base nuclear es va construir l’any 1960; els soviètics no volien quedar-se enrere en el tema d’armament nuclear que Estats Units ja desenvolupava. Va ser la primera base de míssils nuclears de la Unió Soviètica.

La construcció es va dur a terme en el més estricte secret; els Estats Units no van tenir constància de la seva existència fins a l’any 1978 quan es va desmantellar.

Es va escollir aquest lloc perquè estava poc poblat, per tant l’expropiació dels terrenys i la reubicació dels seus habitants no sortia cara; un altre motiu era el tipus de sòl, que era fàcil d’excavar. Les obres de construcció van durar dos anys.

Tota la base queda sota terra; els míssils que s’hi guardaven eren de mitjà abast, és a dir podien arribar a qualsevol punt d’Europa.

La base constava de 4 pous, una sala central i una xarxa de túnels i si ho tinc ben entès, els pous que era on estaven els míssils tenien la plataforma de llançament. La fondària dels pous era d’uns 30 metres i estaven coberts amb un cúpula de formigó mòbil; la cúpula es podia desplaçar cap a un costat, com que eren grans i pesades, es trigava una mitja hora deixar obert el pou.  

La base la van construir majoritàriament els soldats estonians; hi van participar uns deu mil soldats. Al centre dels quatre pous s’hi va excavar un gran forat, on hi havia tot el sistema de control i les  sales d’esbarjo pels soldats.

La base estava envoltada d’una tanca electrificada, a la que se li podia canviar el voltatge si era necessari i passar dels 220 V habituals fins a 1700 V en cas de perill.

A l’interior hi havia unes 300 persones treballant. La instal·lació estava coberta de sorra i segellada que no pogués entrar aigua. Les instal·lacions estaven dissenyades per  poder sobreviure uns 15 dies en el seu interior o en casos extrems, que s’hagués de segellar hermèticament, podrien sobreviure tres dies.

Des d’aquesta base no es va llançar mai cap míssil, ni de prova no per atac.

Quan es va tancar, va quedar abandonada i va patir diversos robatoris de metall. La reconstrucció es va realitzar l’any 2012 i com he dit, s’ha habilitat com a museu. Es pot fer un recorregut pels túnels, veure un dels pous, i algunes de les sales tenen exposats cartells de propaganda del període de la guerra freda i objectes de l’època.

S’ha recreat, amb figures de mida natural, la vida a la base. Recordo una de les figures que em va impressionar: en entrar potser una mica despistada en un passadís i de cop et trobes allà al mig una figura fosca, de peu dret, més alta que jo. Em vaig endur momentàniament un ensurt. L’entorn no ajuda és més aviat tenebrós, malgrat que està il·luminat.

Després de dinar continuem direcció a Riga, però abans fem una parada al que es coneix com el Turó de les Creus. En el restaurant on vam dinar ens van demanar el passaport covid. 

El turó de les creus és un lloc de pelegrinatge lituà; venen aquí a dipositar creus des del segle XIV. Actualment hi ha unes 200.000 creus. És un símbol d’identitat religiosa i nacional lituana. Antigament aquí hi havia hagut un temple pagà.

Aquest turó està a 12 Km de Šiauliai, ciutat fundada en el segle XIII. Durant el segle XIV la van ocupar els cavallers teutònics. El costum de posar creus al turó vindria d’aquesta època. Van començar a fer-ho els habitants de la població per commemorar als morts en els enfrontaments; també era una forma de mostrar el rebuig a l’ocupació per part de tropes estrangeres. Ja des d’aquells primers temps ha representat la resistència pacífica dels catòlics a qualsevol tipus d’opressió i ocupació.

Al llarg dels segles ha tingut moments en que els pelegrinatges han sigut més escassos i altres en que han augmentat; totes les ocupacions per forces estrangeres van provocar un augment en el nombre de creus. Per exemple en el segle XIX durant l’ocupació per part de l’imperi rus i més tard, després de la segona guerra mundial, amb l’ocupació soviètica.

La ciutat va patir molt quan l’ocupació soviètica i el pelegrinatge al turó de les creus era una forma de reivindicació nacionalista. Per això els soviètics intentaven destruir el lloc; hi va haver tres anys clau, en el 1961, el 1973 i el 1975. Van anivellar el terreny, van cremar les de fusta, les de metall les van convertir en ferralla, es va cobrir el terreny de residus i aigües brutes. L’objectiu era profanar el lloc i aconseguir que la gent deixés d’anar-hi. Els lituans no van renunciar-hi, cada vegada tornaven a netejar el turó i portaven noves creus. Venien de total país per reconstruir aquest turó i tornar-li el seu significat. El turó va ser un focus de resistència durant l’ocupació soviètica.

Al final, l’any 1985 va començar un període de major tolerància i es va permetre la presència de creus al turó.  Llavors va començar a venir gent de tot arreu, no tan sols de Lituània, a dipositar la seva creu.

Amb la independència les visites de pelegrins han anat a més i especialment després de la visita del papa Joan Pau II en el 1993.

La visita impressiona. No és bonic, però et remou d’alguna forma. És un garbuix de creus, esta molt atapeït. Hi ha creus de tota mena i de diferents èpoques. En fusta, en pedra, gravades i treballades o senzilles, comprades ala botiga de l’entrada o portades des de lluny. N’hi ha de gegantines i d’altres minúscules. Hi ha creus que formen part d’un rosari, altres clavades a terra. En algunes es pot llegir el motiu de que siguin allà: poden ser d’agraïment, per demanar, per commemorar... Hi ha de tot.

A l’entrada pots comprar la teva creu, escriure-hi el que vulguis; en tenen de diferents mides i preus. Per camí d’accés avancen grups de gent amb la seva creu. Un grup de noies que sembla d’un grup esportiu, una família amb criatures.... hi ha tot tipus de gent. Quan llegeixes l’escrit que porten les creus dipositades hi trobes de tot. Recordar a algun difunt, celebrar haver guanyat un partit, demanar ajuda per alguna cosa... En part sembla que estiguis passejant per un cementiri. Hi ha creus dedicades a nens, ho suposo per fotografies i objectes.  

És un lloc molt curiós, on es barreja la religiositat, gent que els veus que van seriosos, creient en el que estan fent, amb d’altres que ho fan perquè està de moda, per fer-se la foto clavant la creu....  

Lituània. Parc Nacional de l'Istme de Curlàndia

Com ja he comentat abans, Klaipeda es troba en un extrem de la llacuna de Curlàndia. Com es pot veure en el mapa d’aquí sota, hi ha una estreta franja de terra entre el mar Bàltic i la llacuna, és l’istme de Curlàndia, que és patrimoni de la Unesco. Aquesta franja de terra està dividida, una part pertany a Lituània i l’altra a Rússia, a Kaliningrad.

Aquesta franja de terra té una llargada de 98 Km, 52 dels quals pertanyen a Lituània, la resta a Kaliningrad (Rússia). L’amplada varia, anant des dels 400 metres en la part més esteta fins a 3,8 Km en la part més ampla.

Tant l’istme com la llacuna estan protegits. És un ecosistema molt fràgil i s’intenta evitar l’erosió. Té dunes mòbils i són les més grans d’aquest tipus d’Europa.

L’istme es va formar fa uns 5,000 anys. Entre els segles IX i XI aquí s’hi van instal·lar comerciants alemanys (prussians) que tenien relacions comercials amb escandinaus. Un dels productes que venien era l’ambre que era molt preuat i que era abundant en aquesta costa.

Hi ha una llegenda que atribueix la formació d’aquesta franja de terra a Neringa, una noia que tenia molta força. Neringa és també el nom d’aquesta regió de l’istme.

Entre els anys 800 i 1016 en aquesta franja de terra hi havia un important centre comercial, anomenat Kraup. Em sembla que encara no està excavat. Eren pagans i per això els cavallers de les ordes religioses els volien convertir al cristianisme. En el segle XIII per protegir-se d’ells es van construir alguns castells, com el de Memel, actualment Klaipeda.

Si ho tinc ben entès, aquest istme ja tenia dunes però en el segle XVI en van aparèixer de noves. En estar habitat l’istme van començar a haver-hi problemes. Hi havia una tala excessiva d’arbres, per utilitzar la fusta en la construcció de vaixells i per crear espais de cultiu o pastures. Així va provocar una significativa desforestació i va afectar a les dunes, que es van anar desplaçant, enterrant pobles. La població tenia que anar-se desplaçant, ells i cases, en funció del progrés de les dunes.

El govern prussià es va alarmar i va començar una campanya de reforestació, a partir de l’any 1825, per fixar les dunes i evitar la seva mobilitat. És per això que aquest istme té boscos.

En el segle XIX els habitants de Curlàndia eren principalment cuornians convivint amb alemanys, que estaven sobretot al sud, i lituans al nord. , al sud hi vivien alemanys, i al nord lituans. Poc a poc es van anar barrejant i em sembla que actualment ja no ho ha cuornians. La presència alemanya va ser molt forta aquí però després de la segona guerra mundial, com en la resta de Lituània, van ser expulsats.

Llegeixo que al mar bàltic, a pocs quilòmetres de la costa de Curlàndia, a la part russa, hi van trobar petroli. A començaments del segle XXI els moviments ecologistes de Kaliningrad i de Lituània van protestar i van intentar evitar la seva explotació pels efectes nocius que tindria sobre aquest ecosistema en cas de que hi hagués algun vessament. Però em sembla que no se’n van sortir. I es va començar a extreure petroli en el 2005.

Antigament la població d’aquesta zona es dedicava a la pesca, però actualment el turisme és una font d’ingressos important.

Si ens fixem en el mapa, la llacuna porta el nom de curonian. És l’altra nom que rep aquesta regió i té el seu origen en la tribu bàltica dels curonians. Aquesta tribu es caracteritzava per ser bons mariners i també pirates, i estaven considerats ferotges. Lluitaven contra altres pobles bàltics, com els samogitians però també van establir aliances amb els vikings suecs, amb danesos i islandesos.

Entre els segles V i XVI els curionians vivien a la part occidental de les actuals Lituània i Letònia. Tenien la seva pròpia llengua, el curonià, que van donar nom a la zona de curlàndia.

L’any 1266 els cavallers de l’orde livonià van conquerir aquestes terres. Els livonians provenien de l’orde dels germans livonians de l’espasa, que s’havien ajuntat amb l’orde teutònic en el 1237. Després de la conquesta de les terres per part dels livonians que es van començar a mesclar les tribus bàltiques.  

Vam agafar el ferri des de Klaipeda fins a Smyltiné, creuant la desembocadura del riu. Des d’allà seguim per carretera fins a la població de Juodkranté que està a la costa de la llacuna.

El dia no era massa bo quan vam arribar a Juodkrante. Aquí hi ha una important població de cormorans i garses reials.

Prop de la població hi ha el turó de les bruixes. És un parc que té una col·lecció d’escultures de fusta, més de70, distribuïdes pel bosc. Moltes de les figures fan referència a llegendes del país. Hi ha representades deïtats, bruixes i personatges o figures diverses.

Aquest bosc ha atret l’atenció dels visitants de l’altra banda de l’istme, des de finals del segle XIX, per pregar en aquest entorn místic i també per gaudir de les platges d’aquí. Hi havia un dia a mig estiu quan es venia aquí a resar. Abans de la 1a guerra mundial, i en el període entre les dues guerres era molt freqüent aquesta celebració.

L’any 1979 un grup d’artistes lituans van decidir aprofitar aquest entorn per instal·lar-hi escultures que fessin referència a les llegendes populars. En una primera fase es van posar 25 escultures dedicades a l’any de l’infant, en el 1979. Entre 1979 i 1981 se n’hi van instal·lar 50 més. Després se n’han afegit d’altres. Es pot veure diferents estils, tot i que em sembla recordar que en cada escultura hi participava més d’un artista.

Ara be, en un clima humit com aquest, part de les escultures es van anar fent malbé i l’any 2002 es va decidir renovar-les que estaven pitjor. Així, cada any se substitueixen les que estan en més mal estat per obres noves, i també és una forma de que s’hi involucrin nous artistes.

És molt curiós passejar pel bosc i anar trobant aquestes figures, algunes terrorífiques i d’altres amb rostres més benèvols. Llàstima que el temps era horrible. No va parar de ploure en tota l’estona.

Després del recorregut pel turó de les bruixes vam tenir temps de passejar a la vora de la llacuna aprofitant que havia parat de ploure. Hi ha diverses escultures, i es poden veure les cases típiques de fusta pintades de colors. 

Aquesta població és la segona més gran de l’istme. Era un poble de pescadors i a l’igual que Klaipeda va pertànyer a l’antiga Prússia.

El primer cop que es menciona aquest lloc, amb un altre nom, va ser l’any 1429 en una carta en la que s’explica els danys causats per les tempestes. La població en aquell moment estava a la costa del mar bàltic. A començaments del segle XVII la pesta negra va fer estralls i el desplaçament de les dunes va estar a punt d’enterrar el poble. Va morir bona part de la població.

Així que es va canviar el seu emplaçament de la costa del mar bàltic a la costa de la llacuna. Després ja no hi ha cap més menció de la població que hi havia a la costa bàltica.

La nova població pertanyia a Prússia, va anar creixent i més quan una altra de les poblacions que devia ser la més important, va desaparèixer enterrada sota una duna. L’església de fusta es va traslladar aquí, però es va cremar en el 1878 i uns anys més tard la nova església luterana, en totxana vermella, obria les seves portes.

En la segona meitat del segle XIX va ser quan es va descobrir que a la llacuna, molt a prop de la població, hi havia ambre. Al llarg de 30 anys es van extreure 2.250 tones d’aquest material.

El turisme va començar a arribar més o menys en la mateixa època. La nova ciutat anava creixent al costat de l’antic poble de pescadors. Hi havia hotels i un centre de repòs. Es va convertir en un centre turístic de luxe.

La segona guerra mundial va canviar les coses. Neringa, o sigui aquesta franja de terra,  es va convertir en regió fronterera amb una regulació d’accés molt estricta. El turisme va arribar de nou ben entrat el segle XX. De totes formes, la ciutat ha seguit sent un centre pesquer i cada estiu hi ha el festival dels pescadors.

A poca distancia de Juodkranté, direcció cap al sud, hi ha la colònia més gran d’Europa de cormorans i martinets.  Es troba en un bosc de pins i a la part alta dels arbres es poden veure els seus nius. Hi ha una plataforma elevada que permet tenir una bona vista del bosc.

Pot arribar a haver-hi unes 6500 aus, fent un soroll impressionant. Els cormorans arriben aquí a començaments de febrer. Els martinets una mica més tard. Reconstrueixen els seus nius o en construeixen de nous. Al mes de maig es pot sentir a les cries xisclant per demanar menjar.

La convivència de les dues espècies no va ser fàcil, si ho he entès be, a començaments del segle XIX aquí hi venien regularment els martinets i quan van començar a arribar els cormorans els hi prenien els nius. Ambdues espècies estan protegides.

L’elevada població de la colònia fa que hi hagi una també una quantitat d’excrements important que va fent malbé els arbres, arribant fins i tot a matar-los.

Es creu que els martinets grisos ja niaven aquí en el segle XVII, en canvi, els cormorans van començar a arribar a començaments del segle XIX. Però a finals del segle XIX ja no en quedava cap, degut a les lleis prussianes. No va ser fins a la segona meitat del segle XX que van tornar a venir.

El bosc que és molt antic s’ha anat fent malbé per culpa dels excrements de la gran colònia de cormorans, ja que els seus excrements fan malbé les arrels dels arbres, les cremen.

Es poden veure molts arbres morts, grans clapes en el bosc.

Continuem cap al sud, direcció Nida, fins que arriben al punt d’accés per pujar a la duna Agia. Ja he explicat que l’istme és una franja de sorra amb dunes mòbils, que al llarg del temps han anat engolint pobles sencers.

El camí està molt ben marcat, hi ha unes passarel·les de fusta, per tal de preservar al màxim el terreny. A mi em va resultar sorprenent trobar dunes en un país fred. Sempre les he associat a desert. I caminar per aquí era com estar al desert. La gracia està en que quan ets a dalt tens al front el mar Bàltic i al darrera la llacuna.

Tot i que el que predomina és la sorra, es veuen troncs d’arbres, que corresponen a un antic bosc, que igual que els pobles a desaparegut sota la sorra. Concretament aquí hi ha tres pobles enterrats, i per això en el camí hi ha tres creus que fan referencia a aquestes poblacions desaparegudes. Una forma de recordar que hi va haver gent que va viure aquí i van haver de marxar degut a l’avanç de la sorra.  El primer poble va estar ocupat entre 1675 i 1728. Després es va desplaçar i en el segon emplaçament s’hi va quedar 20 anys. Un cop més la sorra l’engolia i es van traslladar de nou, on van viure entre el 1748 i el 1854.

Continuem cap al sud per aquesta península compartida entre Lituània i Kaliningrad. Una part del grup fan un recorregut en bicicleta. Jo no m’hi apunto ja que fa més de trenta anys que no agafo una bicicleta. L’últim cop va ser quan estava de congrés als Països Baixos, em sembla que a la ciutat de Leiden.

El nom de Neringa em sembla que correspon a la part de península que pertany a Lituània, o almenys a bona part d’ella.

Els lituans poden passar amb facilitat a Kaliningrad, però per anar a qualsevol altre part de la Unió Soviètica els hi cal visat. Els habitants de Kaliningrad poden anar a Moscou en tren, un tren que creua territori lituà però no s’hi atura.

Nida és una població curiosa, residencial, de turisme de platja però amb encant. Hi ha casetes baixes de fusta, pintades de colors.

Tant a Joudkranté com aquí, les cases i els vaixells tenen un penell o gallet a la part més alta per indicar la direcció del vent; ara be, cada família té un símbol diferent per aquest element el que permet saber a quina família pertany el vaixell que està pescant. Cadascú té assignat un espai de pesca i d’aquesta forma es controla que tothom pesqui on li correspon. Llegeixo que aquest penells contenien informació sobre la família. Aquí a Nida aquests penells també estan distribuïts al llarg del passeig i fan molt bonic.

L’escriptor alemanys Thomas Mann es va construir una casa aquí, però durant la segona guerra mundial va fugir a Suïssa i ja no va tornar més. Ara la casa és un museu.

Al centre de la població hi ha una vitrina amb una representació de la vida en aquesta península, en diferents escenes: les cases, la pesca, l’arribada de la sorra i la lluita per no quedar enterrats i la fugida. Em commou l’expressió d’algunes figures, la tristesa de marxar i deixar tot el que no cap a la barca enrere. 

Vam creuar tot el poble i vam anar cap a la duna que hi ha en un dels extrems, la duna Parnidis, que té  52 metres d’alçada. El camí també està ben marcat i habilitat per no destruir el terreny amb el pas continu de gent. És patrimoni de la Unesco. A dalt hi ha un rellotge solar. I comal llarg de tot el viatge, la pluja ens acompanyava arreu on anàvem.

Vam tornar altre cop al poble, vam trobar als que havien fet l’excursió en bicicleta i vam dinar a l’hotel. Després vam continuar la descoberta de Nida.  

En aquesta població hi ha molts camins i senders per seguir. Alguns voregen la llacuna d’altres s’endinsen al bosc. Tots ben senyalitzats i condicionats. Nosaltres vam agafar el camí que pujava cap al far. 

És un camí que s’enfila pel bosc fins que arribes a un far de color blanc i vermell, en una clariana del bosc. L’antic far va ser destruït durant la segona guerra mundial.

Baixant del far, volíem canviar de camí, però vam errar una mica la ruta, amb la sort de que vam anar a parar a la costa del mar Bàltic. O sigui que havíem pujat pel cantó de la llacuna i baixàvem per la del mar. En aquesta zona l’amplada de la península és de poc més de 3 Km. Tant a les platges d’un cantó com de l’altra hi havia gent.

Havíem fet una bona caminada o sigui que vam tornar ja força cansats cap a Nida on ens vam asseure en una terrassa a contemplar la gent que passava. Des d’allà vam estar veient com arreglaven les barques per alguna sortida a navegar. No sé si és perquè ja marxava el mal temps o hi havia alguna competició... estaven tots molt atrafegats posant-les a punt.

Vam sopar al poble que té molts bars i restaurants.

Lituània. Klaipeda

Vam anar a dinar a Klaipeda, ja que a Palanga no hi ha gaires llocs. Klaipeda està també a la costa, una mica més al sud que Palanga.

Es troba a la desembocadura d’un riu, que no he arribat a saber quin és el seu nom correcte: en alguns llocs he trobat que és el riu Dané i en d’altres que és el riu Nemunas. Aquest riu aboca les seves aigües a la llacuna de Curlàndia, que comença aquí a Klaipeda. 

És la tercera ciutat més important de Lituània i el seu port principal. Des d’aquí hi ha ferris que connecten les tres Repúbliques Bàltiques entre elles i també ferris que porten cap a Suècia, Dinamarca i Alemanya. Llegeixo que un dels avantatges d’aquest port, respecte a d’altres del nord d’Europa, és que no té mai gel.

Seguia plovent. Vam trobar un pati on hi havia alguns restaurants, era molt agradable però vam haver de menjar a l’interior. 

Pel tema covid només es podia seure dues persones per taula. En això estrictes, en canvi en el tema mascaretes, més relaxats, sense tant de control. A alguns del grup, en un altre lloc els hi van demanar el passaport covid. Depèn del propietari del local.

El pati on vam entrar tenia una decoració molt bonica, amb pintures a les parets, recreant escenes de la vida quotidiana en el passat. Em van agradar molt.

Després de dinar vam anar a passejar per la ciutat. 

És una ciutat amb una història complexa, com tot el país, o potser encara més ja que no sempre ha format part de Lituània; ha estat integrada a Polònia i a Alemanya, a més de a la Unió Soviètica. 

Klaipeda se la coneixia antigament com Memel, que era el nom que tenia quan pertanyia a Alemanya.

Hi ha constància de que en el segle VII aquí hi vivien tribus bàltiques. Després se sap que els l’any 1252 els cavallers teutònics hi van construir un castell, el castell de Memel, que va donar nom a la ciutat que va anar formant-se al seu voltant. Aquesta orde militar estava formada per cavallers nobles alemanys. 

Un cop construït el castell, va venir gent de poblacions alemanyes,  de Lübeck, Dortmund i Holstein, i s’hi van instal·lar a viure. Donat l’origen dels nou vinguts, a aquesta nova ciutat se la coneixia, en aquell temps, com la nova Dortmund.

L’any 1422 es va establir la frontera entre la zona pertanyent a l’orde teutònica (alemanys) i el Gran Ducat de Lituània. Aquesta frontera estava previst que es mantingués durant 500 anys; no va complir-se tot el període, però poc hi va faltar. 

Amb aquesta divisió Klaipeda, Memel com l’anomenaven llavors, passava a formar part de Prússia i va ser així fins al 1919. Llegeixo que és la frontera d’Europa que ha durat més temps.

La presencia alemanya de gairebé 500 anys es nota força a Klaipeda; té un aire diferent a les altres ciutats que hem vist de Lituània.

La religió protestant es converteix en la religió oficial de Memel l’any 1525. El segle XVI va ser de bonança i prosperitat, gracies al port que afavoria el comerç. En canvi el segle següent va ser més convuls ja que va patir diversos atacs i ocupacions per part de Suècia.

En el segle XVIII es constitueix el regne de Prússia i Memel en forma part; ara be, durant un curt període de temps (em sembla que 7 anys), Prússia Oriental, de la que forma part Klaipeda, és conquerida pels russos. A finals de segle Pruíssia Oriental torna a pertànyer al regne de Prússia i altre cop hi ha un creixement econòmic i s’activen les relacions comercials, especialment amb Anglaterra, amb la venta de fusta.  De forma temporal va ser la capital del Regne de Prússia.

L’any 1919, en acabar la primera guerra mundial, es va acordar (tractat de Versalles) que el Territori de Memel, que incloïa la ciutat i els seus voltants, deixés de pertànyer a Alemanya, i que de forma temporal, quedés sota la tutela de França. 

S’havia de prendre alguna decisió sobre aquest territori i per això la presència francesa era temporal. Ara be, la població d’origen lituà no van esperar a la resolució de les Nacions Unides i l’any 1923 es van revoltar, van prendre el poder exigint la seva integració a Lituània. Com que ja era un fet consumat, les Nacions Unides ho va acceptar. O sigui que el mateix any 1923 va passar a formar part de Lituània, però amb una autonomia administrativa.

Però les coses no van acabar aquí, l’any 1939 Lituània va haver de cedir a les pressions d’Alemanya, que considerava que tenia que tornar a ser terra alemanya. Va entregar memel a Hitler a canvi de la utilització del port. La integració de Memel al tercer Reich la va oficialitzar la visita de Hitler i el seu discurs des del balcó del teatre.

El teatre és un edifici del segle XVIII. En aquest teatre hi havia actuat Wagner. Es troba a la plaça del teatre o plaça Aniké, ja que hi ha una escultura de Taravos Aniké, la protagonista d’un poema d’un escriptor local, Simon Dach. Aquesta plaça és el punt de reunió de la gent de la ciutat.

Així doncs, Memel va estar de nou sota control Alemany, aquest cop de l’Alemanya nazi, fins a l’any 1944 quan s’inicia la batalla de Memel: conflicte armat amb els soviètics per annexionar la ciutat. 

Al gener del 1945 Memel s’integra a la República Soviètica de Lituània. 

Llavors es van expulsar als alemanys que residien a la ciutat i és quan va canviar el seu nom per l’actual, Klaipeda. 

Es va repoblar amb lituans, bielorussos i ucraïnesos. Quan Lituània es va independitzar de la Unió Soviètica, en el 1991, Klaipeda ja no es va tornar a separar de la resta de Lituània.

En l’època soviètica es van enderrocar molts edificis per canviar la fisonomia de la ciutat i que no fos tant centre europea sinó més soviètica. 

Ja des de l’època dels teutons, els artesans i comerciants, generalment prussians, vivien al castell i al seu entorn, és a dir a la ciutat de Memel i en les zones rurals hi vivia la població autòctona, lituana. 

Llegeixo que Klaipeda és com anomenaven, de forma despectiva, els agricultors a la gent de la ciutat, “devoradors de pa” ja que els alemanys consumien molt pa.

L’any 1854 la ciutat va patir un greu incendi i es va cremar aproximadament dos terços.

Antigament el riu creuava el centre de la ciutat, i separava dos barris: la ciutat vella i el barri de les pells. El barri de les pells estava allunyat del centre per la mala olor que se sentia, degut al tractament de les pells. Quan hi va haver el gran incendi, aquest barri es va salvar de desaparèixer cremat, ja que quedava a l’altre costat del riu.

L’estil arquitectònic és característic de la lliga comercial Hanseàtica. En la part antiga es poden veure cases de fusta i pedra, dels segles XVIII i XIX. Algunes reconstruccions no son en fusta però ho simulen.

Per tota la ciutat hi ha escultures però on abunden més és en el barri dels artesans, al voltant de la plaça del teatre. Jo no en vaig veure gaires. Diuen que hi ha el ratolí màgic, el gat amb bigoti humà, un drac, una sirena, el petó, una bossa de diners, un escura-xemeneies, el fantasma negre.

La vora del riu està ben arreglada, i la gent ve a passejar per aquí. Una de les coses que crida l’atenció és una goleta bergantí, anomenada Meridianas. 

Es va construir a Finlàndia l’any 1948 i la van regalar, després de la segona guerra mundial, juntament amb altres 48 embarcacions, a la Unió Soviètica. 

Es va fer servir com a vaixell escola durant uns anys i finalment va acabar els seus dies, l’any 1968 al port de Klaipeda. L’any 1971 es va convertir en restaurant; no sé quan de temps va mantenir aquesta activitat, però sembla que es va anar deteriorant i l’any 2013 es va restaurar, i si no estic confosa ara és un petit museu sobre la seva historia. 

Fora de l’antic centre històric, a l’altra banda del riu, en el segle XVII la burgesia comerciant i l’aristocràcia hi van construir les seves cases, en estil jugend, un estil que va sorgir a Alemanya cap al 1895. Les famílies riques competien per veure qui construïa la millor casa.

Un altre estil de construcció alemany que es pot veure és el fachwerk: consisteix en una estructura de feta amb bigues de fusta, horitzontals, verticals i en diagonal. La resta totxanes. Les parets pintades de colors però deixant les bigues de fusta sense pintar. Utilitzar l’estructura de fusta feia que l’edifici fos més lleuger i es podien construir cases amb més pisos.

Aquest estil de construcció es va utilitzar a Klaipeda a mitjans del segle XIX. Malauradament moltes de les cases van desaparèixer en l’incendi del 1854. Hi ha un carrer en el que ara hi ha galeries d’art i tallers d’artesania, en que es conserven alguns edificis d’aquella època.

Teníem l’hotel allunyat del centre i prop del port comercial. Vam anar cap allà a les 6 de la tarda. Plovia i feia molt de vent. Per tornar cap al centre calia agafar un taxi i amb el mal temps que feia no venia massa de gust. Sap greu perquè tinc la sensació que ens vam perdre l’autèntic centre de la ciutat i la seva vida, però el temps no acompanyava gens.

Als voltants de l’hotel no hi havia res interessant, però estar tantes hores a l’hotel tampoc era massa atractiu. Al final, uns quants vam decidir arribar-nos a un centre comercial que hi havia a uns deu o vint minuts de l’hotel. Vam deambular per allà fins al moment de sopar. Trobar lloc va ser un problema. El centre i els restaurants tancaven a les 10 però a ¼ de 9 molts llocs ja no acceptaven nous clients. Al final vam poder menjar en una pizzeria on vaig prendre vi moldau que estava molt bo.

En tornar cap a l’hotel feia molt de vent, i quan ja estàvem gairebé a la porta es va desencadenar el gran xàfec. Ens va anar de ben poc. Mentre tornàvem vam rebre missatges d’alerta meteorològica. Penso que potser era per això que la gent dels restaurants tenia pressa per tornar a casa seva.