dimarts, 31 de gener de 2023

Nepal-18. Tsarang i Lo Mantang. Mustang.

Continuem cap a Tsarang o Charang, on parem per dinar i aprofitem per fer una volta pel poble. Aquí també es poden veure molts stupes, un monestir (gompa) i una fortalesa(dzong).

En diversos pobles vaig veure a les dones rentant la roba aixafant-la amb els peus. Amb el fred que fa, ho trobo impressionant.












En el trajecte que va des de Tsarang fins a Lo Mantang es passa per un coll que està a 4.200metres d’altitud; sense que ens diguin l’altitud ja detectem que estem una mica més amunt, ja que ens costa més caminar i respirar bé.



Arribem a Lo Mantang a primera hora de la tarda. La ciutat es troba a 3.840 metres d’altitud, però no ens afecta massa ja que estem força aclimatats. És la població més gran de l’alt Mustang, la capital de l’antic regne de Lo. La ciutat antiga està emmurallada, i totes les cases són construïdes en tova. Fora de les muralles hi ha els camps conreats.

Tenim l’hotel fora del nucli emmurallat. Quan vam arribar a l'hotel ens van fer quedar al menjador sense sortir perquè hi havia els monjos resant al pis de dalt. Quan van haver acabat ens van deixar sortir i anar a les habitacions.

Un cop vam haver deixat les coses a l’habitació, i havent agafat roba d’abric, vam sortir a fer una volta per la ciutat.

Com ja he dit en algun altre lloc, els habitants d’aquí són els lobas, gent de Lo. Molts d’ells són d’origen tibetà.

En el passat per aquí passaven les caravanes de sal i fusta, i la ciutat va ser molt pròspera. 

La primera impressió va ser agradable; la gent amable, saludava, algun en nepalès i d’altres en tibetà. És el primer lloc en que trobàvem botigues d’artesania, i en general, una mica de vida. Ara be, forces botigues estaven tancades perquè no arriba gaire turisme. Tot i ser l’antiga capital, no ha perdut l’aire rural, i et pots trobar a les vaques campant tranquil·lament pels carrers.

Ame Pal va ser el fundador del regne de Lo, en el 1380, i moltes de les construccions de la part antiga  són de l’època d’aquest rei. En el segle XVIII hi va haver la reunificació dels diferents regnes que conformen l’actual Nepal, i Lo va passar a ser depenent, però va conservar la seva monarquia hereditària. Això va durar fins a l’any 2008, quan el Nepal va abolir la monarquia per esdevenir una república.

El primer que va fer Ame Pal va ser fortificar el poble, construint una muralla al voltant, i després, al voltant del 1440,va fer construir el palau reial.

La importància de la població en aquella època es pot imaginar sabent que a la muralla hi havia 60 forats per canons i tenia 25 portes d’accés. A les cantonades hi havia torres quadrades, o dzongs.

En el passat, la gent construïa a l’interior de l’espai emmurallat, i hi havia quatre barris; actualment la ciutat ha crescut també fora muralla.

El palau de cinc pisos, està construït en tova, pedra i fusta i té nou cantonades. Tenia pintures a les parets i inscripcions en escriptura Ranjana, així com una bona col·lecció de textos. La façana estava pintada de blanc, amb calç.

Prop del palau hi ha tres monestirs vermells, dotze chortens i un mur de pregària, on hi ha els molinets o rodes d’oració. La majoria d’aquests construccions són dels segles XIV i XV. La cultura dels loba està definida per les tradicions sakyapa del budisme tibetà.

En estar tota la ciutat construïda en tova, va veure’s molt afectada pel terratrèmol del 2015. S’han restaurat algunes coses i segueixen les obres.

Hi ha diferents cases que et deixen pujar al terrat, pagat una entrada, per poder veure la vista. Quan vam pujar en una d’elles, vam trobar un grup de nepalesos que estaven fent turisme; havien aprofitat les vacances per pujar fins a l’alt Mustang. Era el primer cop que hi venien i semblaven tant sorpresos com nosaltres. I és que l’alt Mustang i el baix Mustang són forà diferents, el sud, o baix Mustang, és més ric que aquest racó de món.

A la que comença a baixar el sol el fred es nota i va calant als ossos. A l’hotel no és que s’estigués massa calent tampoc. Feia vent, i s’escola per qualsevol forat, un vent fred. I en aquestes habitacions sempre hi ha racons més o menys grans per on entra l’aire. Les finestres no tanquen be, en algun lloc el bany no tenia vidre a la finestra,...

Com ja havia explicat alguns dels hotels on ens allotjaven eren residències de l’antiga família reial, en la majoria tenies wifi, al menys algunes estones. En canvi en l’allotjament de Lo Mantang no en teníem. Al dia següent vam descobrir un hotel de luxe, de la família reial, que sí que en tenia. 

Una de les coses que m’impressiona més d’aquesta terra són els colors, els contrastos de colors: la terra àrida, marró o rogenca, els cultius amb els colors de tardor, els cims nevats de l’Annapurna i el cel blau.

És una zona pobre, remota, costa molt d’esforç arribar fins aquí, les pistes no sempre són fàcils, l’altitud, la dieta vegetariana que ens van recomanar que féssim... Això de la dieta era per dues raons, per una banda hi ha talls d’electricitat, per tant la conservació de la carn no està del tot garantida i per altra, per l’alçada es recomana menjars més lleugers.

Just al davant d’una de les portes d’accés a la ciutat hi ha aquest memorial, que si no estic confosa està dedicat al darrer rei de Lo; la gent s’atura aquí a fer una breu pregària i retre-li homenatge.






dilluns, 30 de gener de 2023

Nepal-17. Gyara Gompa. Mustang.

Continuem la ruta cap al nord, per anar a visitar la Gyara Gompa.

Hi ha una llegenda que relaciona les muntanyes vermelles de Dhakmar amb aquesta gompa. Està relacionat amb el fet de que aquí s’hi va trobar una imatge del Guru Rimpoche o Padma Sambhava. Segons la llegenda, quan es va començar a construir el monestir de Samye al Tibet, no hi havia forma d’avançar en la construcció ja que cada nit els esperits malèfics el destruïen. 

Els lames van tenir un somni en el qual el monestir se salvava gràcies a la intervenció del Guru Rimpoche. Així que van decidir demanar-li ajuda. L’home va anar cap al Tibet i va vèncer als esperits malèfics; ara be, va avisar als monjos que el monestir no es podria acabar fins que no es construís un monestir a Lo Gekar, que és on ara hi ha aquesta gompa. I és que aquí hi havia també un esperit maligne, oposant-se al budisme.

Em sembla que vaig llegir en un article del Josep Alay que quan es parla d’aquests esperits malèfics, pot ser que es fes referència a poders locals que s’oposaven a la nova religió. Padmasambha, que també es coneix com Guru Rimpoche, va vèncer a aquest esperit malèfic i va escampar la seva sang per les muntanyes, que es van tenyir de vermell. La llegenda també diu que els budells d’aquest dimoni es van fer servir per crear el mur de pregària, que és el mur que està ple de rodes d’oració arrenglerades.

La Gyara gompa localment es coneix com Ghar Gompa i també he trobat que s’anomena Lo Gekhar.  Es troba a 3950 metres d’altitud, a la riba sud del riu marang, que és un afluent del kali gandaki.

Aquest complex religiós està ubicat a l’extrem de la vall, on hi ha els pobles de Marang i Tsarang. Tsarang és el poble més gran d’aquesta vall i va tenir la seva importància en la història del regne de Lo. Actualment aquesta gompa depèn de Marang.

La Gyara gompa es considera el temple budista més antic del Mustang, i segons la llegenda, es va construir a finals del segle VIII, en la mateixa època que el monestir budista de Samye, del Tibet. Son els dos monestirs budistes més antics (no sé si només de la regió Himàlaia o en general.

Es considera que la va construir el guru tibetà Padma Sambhava. És un dels monestirs més importants de l’alt Mustang. En tot el vessant de la muntanya hi ha chortens (o stupes) i fonts d’aigua, que formen el conjunt del recinte sagrat.

És un important centre de pelegrinatge, i per aquí també hi passen molts muntanyencs de camí cap a Lo Mantang.

La fundació d’aquest monestir es troba registrada en el Pema Katang, un text amb la biografia de Padma Sambhava. En aquest document, quan es parla del Mustang se l’anomena Lobo. Es diu que hi ha un temple central i més de cent chortens.

El nom del monestir en aquest document, Lo Gekar gompa, vol dir de la virtut blanca.

Tot i que el primer temple seria de finals del segle VIII, l’estructura actual és majoritàriament de les darreres dècades del segle XVI; està documentat que es  va fer una important restauració. Actualment també està en restauració, ja que va patir els efectes del terratrèmol del 2015. 

Per tot el recinte es poden veure xicots esperant; alguns han acompanyat i portat els equipatges dels muntanyencs, d’altres potser esperen algun client... Tenen la pell molt colrada del sol i el vent.

Aquesta gompa, a diferència de les altres queda en un racó amagat. I a l’igual que totes les gompes antigues, a l’interior no es poden fer fotografies, per evitar malmetre encara més les pintures.



Després de visitar el monestir vam fer una mica de passejada pel poble. Em sorprèn que a gairebé 4.000 metres tinguin horts i sigui tant verd.

En molts llocs es poden veure excrements assecant-se al sol per utilitzar més tard com a combustible.



Nepal-16. Ghami i Dhakmar. Mustang.

Després de dinar agafem els 4x4 i continuem ruta cap al nord, cap a Ghami, que es troba també a força altitud, a 3.700 metres. 

El paisatge segueix sent espectacular, amb contrastos de colors; l’aridesa del terreny en contraposició amb la vegetació, arbres i cultius, amb els colors de tardor.

En arribar a Ghami vam instal·lar-nos a l’hotel, el Royal Mustang; té l’estructura i decoració típica d’aquí i molt similar a la tibetana.

Vam sortir a veure el poble i vam arribar fins al monestir. El palau reial es va ensorrar amb el terratrèmol del 2019 i actualment està en reconstrucció.














Des de Ghami continuem cap al nord, fins a Dhakmar. Hi ha una població amb aquest nom, però és sobretot la zona que atrau l’atenció. L’erosió ha modelat les muntanyes i el més característic són els colors rogencs de les roques. D’aquesta terra vermellosa s’obtenen els pigments que es fan servir en les construccions religioses.

Tota la regió nord del Nepal estava encara recuperant-se dels aiguats, i no sabíem si la pista estaria oberta i es podria arribar amb vehicle o caldria anar a peu. Vam tenir sort i es podia arribar amb el 4x4.

La ruta que fem és la que porta cap a Lo Mantang, per això al llarg del recorregut anem trobant gent que fa trekking, i que es dirigeix a peu a la capital de l’antic regne de Lo.

Si no estic confosa, els chortens a la vora del camí, en el passat servien per identificar per on passava la pista, especialment quan estava tot cobert de neu. No sé si amés tenia alguna finalitat protectora.

Com ja he comentat en algun altre lloc, aquestes muntanyes estan plenes de coves.