diumenge, 26 de gener de 2020

Sud d’Itàlia. La Pulla_8. Otranto

Des de Bari havíem anat a dormir a Alberobello i d’aquí al matí ens vam dirigir cap a Otranto, que és el més al sud que vam arribar. 

Al llarg de tota la carretera es van veient els diferents cultius de la regió. Vegetals diversos, un tipus d’olivera autòctona, que actualment està patint una malaltia i està en perill. 

La ciutat es troba a la península de Salento, en el canal d’Otranto, que és el canal que connecta el mar adriàtic i el Jònic. Aquí és on la separació entre Itàlia i Albània és menor. Tan sols 70 Km separen les dues costes. 

Fa uns 3.000 anys aquí hi vivien els mesapis, que tot i que es pensa que podrien ser d’origen cretenc. Sembla ser que tenien un bon exèrcit, i que el seu port era important en les relacions comercials. En el segle VII aC formava part de la Magna Grècia, i es van incorporar forces coses d’aquesta cultura, tant a nivell artístic i arquitectònic com a nivell lingüístic. 

Va formar part de l’imperi romà fins a l’any 757 dC. En aquesta època es va potenciar molt el seu port, ja que des d’aquí es controlava tant el mar jònic com l’adriàtic. Hi havia molta activitat comercial, especialitzant-se en la fabricació de teixits i tints, especialment el porpra. Ja des de l’any 70 aquí hi va haver una important comunitat jueva, que es dedicava al comerç. La ciutat va aconseguir permís per encunyar la seva pròpia moneda l’any 162. 

La ciutat ha passat de ma en ma al llarg dels segles. Un curt període de temps la van conquerir els llombards, després va formar part de forma intermitent, de l’imperi bizantí, ja que entre mig hi va haver els ostrogots. 

En el segle IX va ser la capital de l’anomenada terra d’Otranto. L’any 1064 va passar a estar sota el control normand. És en aquesta època que es va construir la catedral, que es va acabar l’any 1088. En aquesta catedral es van beneir (l’any 1095) als soldats que sortien en la primera croada cap a Terra Santa. 

Durant segles va ser un port important, i molt cobejat, per la seva connexió amb orient. Per aquí passaven tant vaixells comercials com els soldats-cavallers que anaven camí a Terra Santa. 

Otranto també va estar un temps formant part de la corona d’Aragó. Era en aquesta època, en el 1480 quan va patir un greu setge i atac per part de les tropes turques de Mehmed II. 

Una flota turca va sortir de nit de la costa albanesa, i amb la primera llum del matí ja estaven davant de la costa d’Otranto. El seu objectiu sembla que era Brindisi, però en adonar-se que el sistema de defensa de la ciutat era molt vulnerable van decidir atacar-la. 

Van bombardejar-la durant dues setmanes, fins que es van rendir. Les muralles no resistien i la gent es va refugiar al castell, però tampoc va aguantar l’atac. Hi havia una desproporció molt gran d’efectius entre una banda i l’altra. 

Van capturar a les dones i criatures i les van esclavitzar. Als homes i els nois majors de 15 anys els obligaven a renunciar a la seva fe sota l’amenaça de matar-los. Van matar a més de 800 homes i al bisbe el van esquarterar. Les víctimes d’aquesta matança són els que es coneixen com els màrtirs d’Otranto. Actualment son sants i els seus ossos es conserven a la catedral. 

Els turcs van seguir ocupant la ciutat durant un any, quan es van rendir hi quedaven tan sol 300 habitants i estava gairebé del tot destruïda. El castell el van construir els aragonesos en el 1485 quan van reconquerir la ciutat. Otranto va ser la primera ciutat que van atacar els turcs. Després es va construir la muralla i el castell i ja no van tornar a capturar-la; van atacar més amunt, a Vieste. 

Després va ser ocupada pels venecians i més tard pels francesos formant part de l’imperi Napoleònic; va ser llavors que es va crear el ducat d’Otranto i la ciutat formava part del regne de Nàpols. 

Un temps va quedar la zona força abandonada, el que va fer que es convertís en zona pantanosa on van proliferar els mosquits i es va convertir en una zona poc saludable pels problemes de malària. A finals del segle XIX es va iniciar el procés de neteja i recuperació del terreny, millorant el sistema de rec, potenciant l’agricultura i la pesca. 

A mi em va agradar molt passejar pel centre antic. Just en la porta d’entrada de la muralla hi ha les restes d’una petita capella, en la que encara es veu un altar. És impressionant la muralla i el castell i les vistes del mar. Però el que em va impactar més van ser els mosaics de la catedral. Com que fins no fa gaire temps no hi havia turisme, els mosaics estan destapats, i els de l’entrada es trepitgen en passar, cosa que em feia una certa angunia, ja que es van fent malbé.  

La catedral es va construir en el segle XI, en l’estil de l’època, el romànic, ara llegeixo que el romànic d’aquí és un subestil conegut com arquitectura normanda. 

En segles posteriors va patir restauracions i embelliments, a l’igual que en la de Bari i d’altres, sobretot es va modificar en el període barroc i renaixentista. Jo no hi entenc gens, però diuen que la façana principal és estil barroc, del 1764, mentre que el rosetó és renaixentista, reproduint l’estil gòtic de finals del segle XV amb una certa influencia islàmica. La cripta té influencia de l’arquitectura bizantina. 

El mosaic que cobreix el terra és de la segona meitat del segle XII, en estil normand i fabricat pels monjos d’un monestir proper dirigits pel monjo Pantaleone. El mosaic representa escenes de la bíblia i altres escenes variades. 

La cripta té columnes amb capitells de diferents èpoques. Hi ha també restes de frescos bizantins. 

Al port hi ha un monument molt modern i original en homenatge al darrer vaixell que va arribar amb refugiats albanesos i que va naufragar en aquesta costa.

Sud d’Itàlia. La Pulla_7. Vall d’Itria: Bari

Vam arribar a Bari a primera hora de la tarda, però no vam tenir masses hores de llum per visitar-la. Com que era el darrer dia de l’any hi havia molta gent pels carrers fent compres. 

La ciutat es troba sobre un petit turó, a la costa adriàtica, en el centre de la Pulla, pel que des d’aquí hi ha fàcil accés a la regió del gargano, al nord, a la zona central d’Alberobello i anar direcció sud cap a Lecce. 

La ciutat té dues zones ben diferenciades, la part antiga, que havia estat amurallada,amb carrers estrets i cases molt juntes i la ciutat més nova amb grans avingudes i zones comercials just al costat. 

Bari va ser fundada pels peuquetis, dels que no n’havia sentit a parlar mai; aquest era un poble que, si no estic confosa, tenien origen grec, i van ocupar la zona de la Pulla, abans de la conquesta romana. 

En l’època romana se la coneixia amb el nom de Barium. Es va potenciar el seu port i la posició estratègica, com a porta de comunicació amb orient. Dins de l’imperi romà va tenir rellevància ja que es trobava en dues de les grans vies de comunicació: la via Àpia, que connectava Roma amb Brindissi, a l’extrem sud d’Itàlia, i la via Trajana, que va ser una ampliació de la via Àpia. 

Durant un breu període de temps, del 847 al 871 va ser un emirat, l’emirat de Bari, però poc després va passar a mans dels bizantins. En el segle X va ser la capital del catepanat de Pulla. Si no estic confosa, un catepanat era una província de l’imperi romà d’orient (que també se l’anomena imperi bizantí) . 

A finals del segle XI i començaments dels XII va prendre gran rellevància en el mon cristià. Va ser quan es va construir la basílica de Sant Nicolau en el lloc on hi havia el palau del catepà. 

Aquest sant Nicoalu se’l coneix com Sant Nicolau de Bari o Sant Nicolau de Myra. Va néixer a Myra, a la costa Licia, a Turquia. Quan va morir va ser enterrat allà, però segons la llegenda, en vida havia expressat el desig de ser enterrat a Bari. Quan la ciutat de Myra va ser ocupada pels sarraïns es va considerar que era el moment de traslladar les seves despulles a un altre lloc. Els dos llocs en discussió eren Venècia i Bari i la ciutat guanyadora va ser Bari. Em sembla que se les van endur sense permís. 

L’any 1087 van arribar doncs les restes de Sant Nicolau a Bari i es va construir una església per poder-les guardar i venerar. La cripta on es van dipositar es va consagrar en el 1089,i va ser el papa Urbà II qui ho va fer. L’església es va acabar en el 1197. La conversió en basílica és molt posterior, del 1968. 

Des del moment en que van arribar aquí les restes de Sant Nicolau es va convertir en un important centre de pelegrinatge cristià, tant de catòlics com d’ortodoxes. 

En la cripta d’aquesta basílica es va reunir l’any 1098, un concili de 180 bisbes, convocats pel papa Urbà II per discutir sobre el conflicte entre l’església romana i l’ortodoxa. 

La ciutat va estar un temps governada per la corona d’Aragó i per la corona espanyola. També va estar ocupada pels venecians, que van ampliar el port i van potenciar el comerç. 

La construcció de la ciutat nova, fora del perímetre de la muralla es va iniciar a començaments del segle XIX, quan governava Joaquim Murat, el cunyat de Napoleó. 

Durant la segona guerra mundial les tropes aliades van ocupar el port, i va ser bombardejat pels alemanys, al desembre del 1943. Un dels vaixells que van enfonsar amb l’atac, emmagatzemava gas mostassa, que es va expandir ràpidament, per l’aire i va contaminar també l’aigua del port. La gent de la ciutat que fugia del bombardeig i les flames i anava cap al port, es trobava amb l’efecte altament corrosiu d’aquest gas. Van morir milers de persones. 

Va ser a Bari que l’any 1944 es va reunir el congrés antifeixista que va decidir que el rei Victor Manuel tenia que abdicar per donar pas a la república. La primera radio en donar la noticia va ser radio Bari. 

A mitjans del segle XX va arribar un important flux d’immigrants, molts d’ells albanesos, fugint de la dictadura del seu país. Recordo quan vaig visitar Albània, les histories que explicaven de com intentava fugir la gent i creuar la franja de mar que separa els dos països. 

Vam entrar al barri antic des del port, i vam poder veure les dones fent les orecchiettes (orelletes). És una pasta típica d’aquí, que es fabrica de forma manual, fent com una ditada a una tira de pasta, i queda en forma d’orelletes. Fins no fa gaires anys ho feien al carrer, però ho han prohibit, ja que és un producte alimentari i ha de complir uns determinats requisits higiènics. Es veia a l’interior de les cases les dones preparant-ho, i després ho treuen a fora per vendre-ho. 

Vam visitar les dues esglésies més importants, que són la catedral i la basílica de Sant Nicolau. Com ja vaig comentar en algun altre lloc, sant Nicolau és molt venerat per aquestes terres. Era un home que ajudava sempre a tothom, i per això l’hi tenien molt d’afecte. 

Quan els migrants tornaven a la seva terra parlaven als seus d’aquest home que els havia ajudat, i poc a poc la seva historia, en passar de boca en boca, va anar-se modificant, convertint a aquest sant en un personatge venerable de barba blanca. Tot i que el sant Nicolau que es representa actualment, el que coneixen tots els nens, té la pell rosada, diuen que sant Nicolau, el real, tenia la pell força fosca. 

A la basílica de Sant Nicolau es pot veure una columna en la que s’ha extret, en part, la coberta barroca posterior, per recuperar la columna romànica inicial. Aquest procés porta a un cert deteriorament de la pedra original. Totes les construccions de per aquí son fetes en pedra calcària. 

La catedral de Bari es coneix també com la catedral de Sant Sabí. Es va construir a finals del segle XII i començaments del XIII, sobre les restes d’una antiga catedral bizantina del segle XI. Aquesta catedral bizantina va quedar destruïda després de l’atac perpetrat per Guillem de Sicilia l’any 1156, quan va saquejar la ciutat. En aquesta catedral estava enterrat Sant Sabí, que és el que va donar nom a la nova catedral que es va construir i que es va obrir al públic en el 1292. 

La reforma en estil barroc es va fer en el segle XVIII i va ser a mitjans del segle XX que es va voler recuperar l’estil romànic inicial. A la cripta hi ha les restes de Sant Sabí i també una icona de la verge Odigitria. 

Les dues esglésies, la de Sant Sabí i la de Sant Nicolau s’assemblen força, i les confonc una mica. Com que era època nadalenca projectaven imatges en color a la façana, em sembla que ho feien a la de Sant Nicolau, però no n’estic segura. Hi havia molta gent que anava allà a contemplar l’espectacle lluminós. 

A part de les esglésies la ciutat també té diversos palaus i tres teatres. El teatre Piccini va ser el primer que es va construir, l’any 1854. Em sembla que era estatal. El teatre Petruzzelli, és de començaments del segle XX, va ser construït per la família Petruzzelli. És el quart més gran d’Itàlia i diuen que el més gran dels teatres privats d’Europa. La ciutat va autoritzar la seva construcció i es va signar un acord segons el qual no es podia obrir cap altre teatre en el sòl municipal. Això era ales acaballes del segle XIX. Aquest teatre va fer famosa a la ciutat. Hi havia actuacions tant d’òpera, com musicals, ballets, i diferents tipus de concerts. 

l’any 1910 es va construir, en fusta, el teatre Varietà Margherita, amb gran indignació per part de la família Petruzzelli. Aquest teatre va durar molt poc temps, aproximadament un any després d’obrir les portes va patir un incendi que el va destruir completament. No es va aclarir mai si havia sigut un incendi fortuït o provocat. Així que els seus propietaris van decidir obrir-ne un de nou, el Margherita, però aquest cop no en terreny municipal sinó sobre l’aigua, sobre uns pilons de formigó. El nou teatre obria les portes l’any 1914. 

El teatre Margherita va ser el primer edifici de Bari construït en formigó i també era l’únic a Europa construït sobre el mar. Actualment ja no es veu que estigui sobre el mar, ja que queda integrat en el passeig marítim.

diumenge, 19 de gener de 2020

Sud d’Itàlia. La Pulla_6. Vall d’Itria: Castel del Monte

Deixem la regió de gargano i tornem ala vall d’itria, per anar una mica cap a l’interior per visitar un castell, el castel del monte. 

Per la carretera es veuen algunes cases envoltades de terreny, algunes en runes altres restauradors, però totes amb les lletres ONC. Són les cases i terrenys que va donar Mussolini a les famílies que tenien l’home a la guerra, per tal de que poguessin subsistir cultivant la terra. 

El castell es troba prop de la ciutat d’Andria, en un turó de la serralada de la Murga, a 540 metres d’alçada. 

Com que està una mica alt i en un lloc molt ventilat, encara hi queden restes de neu.Feia molt fred. 

La seva ubicació sobre el turó permet una vista de ben be 280º sobre tota la vall. 

El va fer construir Frederic II, al voltant del 1240. És molt diferent d’altres castells, entre d’altres coses perquè no hi ha fossar ni cavallerisses. No s’assemblava a les altres fortaleses militars de l’època. S’han fet diverses elucubracions sobre quina era la seva utilització. Era un lloc d’estudi? Un temple? Un lloc de relax? Actualment forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. 

Diuen que Frederic II era un personatge avançat al seu temps; les seves idees i accions desconcertaven i sovint no agradaven, especialment a l’església, que més d’un cop el va perseguir. Està enterrat a Palerm. 

La seva mare, Constança, era filla de Roger II de Sicília, em sembla que l’última hereva dels reis normands. Va tenir el fill als 40 anys, quan la majoria de dones morien. Com que el seu fill seria emperador, tenia que ser evident que realment el nen que nasqués l’havia parit ella, per això va haver de parir en públic. Va morir quan el nen tenia tan sols 4 anys. El fill, que seria Frederic II, va quedar a càrrec del papa Inocenci III, que l’hi va donar molta llibertat. 

Es pensa que va ser el propi Frederic II qui va dissenyar el castell, i que es va construir en el lloc on hi avia hagut una fortalesa llombarda, i més tard normanda. 

És una estructura octogonal, amb 8 torres, dues plantes, en les que en cadascuna hi ha 8 salons. Sembla que al pati que hi ha al centre hi hauria també una font octogonal. En les torres hi ha escales de cargol per accedir al pis superior. Una curiositat en la que noem vaig fixar, és que el gir d’aquestes escales és anti-horari, a diferencia del què és habitual que és el sentit de les agulles del rellotge. 

La ubicació de finestres sembla que tenia importància per jugar amb la llum, especialment en els equinoccis i solsticis. 

El fet de que sigui patrimoni de la Unesco és perquè és un bon exemple d’arquitectura medieval, en el que es combinen diferents estils. Hi ha uns lleons a l’entrada, d’estil romànic, mentre que les torres tenen una cornisa gòtica, hi ha mosaics islàmics... 

El material emprat és la pedra calcària combinada amb el quars. Els dos pisos es caracteritzen per no tenir passadissos, és a dir que estan les habitacions una al costat de l’altra. 

A la planta baixa per anar d’una habitació a l’altre es pot anar creuant el pati. Ara be, en el primer pis, en no haver passadís, caldria creuar unes quantes habitacions per poder anar a la que està en front. Per això, alguns investigadors suggereixen que hi havia una galeria o passadís exterior, que creuava el pati al nivell del primer pis, que permetia anar d’una sala a l’altra amb més facilitat. Hi ha algun detall a la façana que dona al pati que fa pensar que allà hi havia hagut una porta, que seria l’accés a aquest passatge. 

Una altra de les característiques originals d’aquest castell era el sistema de recollida i distribució d’aigua. En totes les habitacions, en la base de les columnes i resseguint tota la paret es pot veure un petit solc, de no més d’un dit de gruix, per on circulava l’aigua. Actualment en molts punts està bloquejat, degut a una mala restauració o a que s’havia fet malbé. 

Alguns autors diuen que la seva forma octogonal recorda una corona, i per tant representaria el poder imperial de Frederic II. No es va fer servir gaire sovint en celebracions, tot i que consta que s’hi va celebrar algun casament. 

A partir del segle XVII va quedar abandonat; va patir robatoris de mobles i detalls decoratius. En un moment donat es va utilitzar com a presó, també va ser refugi de tota mena de gent, des de bandolers i bandits, fins a polítics perseguits. 

Finalment, l’any 1876 l’estat el va comprar i uns anys més tard es va iniciar la restauració. No va ser fins al 1996 que va ser declarat patrimoni de la Unesco. 

Després de la visita al castell vam anar a dinar a una masseria, que seria l’equivalent a les nostres masies. Era una casa tradicional, amb vistes al castell.


Sud d’Itàlia. La Pulla_5. Àrea de Gargano: Vieste i foresta umbra

Al mati estava pedregant, havia quedat tot blanc, i feia molt fred. Vam anar cap a Vieste, a l’altra banda de la falla que divideix el gargano. Va ser gratament sorprenent, que ala que portàvem fets molt pocs quilòmetres, però de baixada, el temps va canviar radicalment. La neu s’anava fonent i va sortir el sol. Va ser meravellós. Va alegrar el dia i va millorar la vista del paisatge. 

El camí cap a Vieste és molt bonic; es va seguint la costa, que és escarpada i de roca blanca, calcària, i per tot arreu es van veient ametllers i oliveres. Ens vam aturar en un punt, amb bona vista, en el que hi ha una de les moltes torres de vigilància que hi ha, en tot el litoral, que servien per avisar en cas de que s’apropessin els turcs. 

La construcció de torres de vigilància a la costa es va iniciar en el segle XVI. Formaven part del sistema de control en cas d’arribada d’intrusos pel mar, per tal de poder donar immediatament l’avís i que comencés la defensa. Es construïen en pedra de la regió, la que es coneix com pedra de Lecce. Hi havia torres de forma cilíndrica i d’altres, com la que vam veure nosaltres, en forma de piràmide truncada. 

Aquestes torres tenien dos pisos i quan hi havia perill s’encenia foc ala part alta. Entre una torra i l’altra hi havia aproximadament 3 km. 

Vieste està just a la punta del gargano, la part més sobresortint, la punta de l’esperó. És un poble de pescadors que es troba sobre un penya-segat de 50 metres sobre el mar, de color blanc, brillant amb la llum del sol. De la platja sobresurt una columna de roca blanca que ha quedat desenganxada de la resta; a aquest monòlit se’l coneix amb el nom de pizzomunno i té prop de20 metres d’alçada. 

Vieste és un lloc d’estiueig, de sol i platja, però tot i així, té molt encant. Hi ah dos ambients, la part moderna, propera a les platges, amb els apartaments i hotels, i la ciutat medieval, que és la que es troba en la franja de terra que s’endinsa en el mar. 

Passejar per la part antiga, és una delícia. Els carrers són estrets, i hi ha forces escalinates, per superar els desnivells. Aquesta és una zona de terratrèmols i les cases d’un cantó i altre de carrer s’apuntalen entre elles amb arcs, per tal de tenir major estabilitat en cas de sacsejada. 

És també per resistir els terratrèmols que a la catedral, les columnes d’un costat estan sobre la roca i les de l’altra banda no. Això els hi dona una certa flexibilitat, permet que l’estructura tingui un cert moviment. 

La catedral es troba en el punt més alt de la ciutat medieval. Es va construir en el segle XI i és una de les esglésies més antigues de la regió de gargano. 

En els segles XV i XVI la ciutat patia constants atacs de pirates, un dels més sagnants va ser el que va perpetrar Dragut Rais, l’any 1554, en el que van degollar a milers de persones. 

Aquest corsari conegut com Dragut Rais va néixer a Turquia, a la costa del mar egeu. Elnom en turc és Turgut o Torgut. Rais significa almirall, ja que era un almirall otomà. Era un dels protegits de barbaroja, i va participar en molts enfrontaments contra els cristians. No sempre l’hi van anar be les coses, ja que va ser capturat i enviat a galeres durant 4anys. Estava com esclau i barbarroja el va comprar alliberant-lo de nou. Quan el seu protector va morir l’hi va agafar el relleu i va dedicar-se al saqueig per tot el mediterrani. 

Una altra icona de la ciutat és el castell, que es va construir per poder-se defensar en cas d’atac. Si no estic confosa, el va fer construir Frederic II de Svevia, en el 1240. En un text de l’any 1059 es parla del castell que hi havia aquí i més tard, Frederic II el va recuperar, i el va incorporar en el sistema de defensa de la costa pullense. Es va restaurar, ampliar, millorar el seu sistema de defensa... i va passar a formar part dels castells amb finalitat militar. 

La construcció del castell s’hauria fet poc després d’un important saqueig de la ciutat, per part dels venecians, en el que els atacants van destruir també la catedral. El campanar es posterior, del 1772, quan es va construir ja que l’anterior es va ensorrar. 

A la costa encara es pot veure en algun lloc un trabuco. Aquest era l’estil antic de pesca. Com que per aquí la mar està sempre molt moguda era difícil sortir amb les barques a pescar. Així que es van enginyar aquesta estructura per pescar sense massa risc. 

El trabuco consisteix en una plataforma de fusta fixada a la roca, en la que hi ha el pescador assegut en una cadira. Aquesta plataforma té la xarxa on es recolliran els peixos penjant, però no està submergida de forma paral·lela a la superfície de l’aigua, sinó inclinada, i es va variant la seva disposició, segons per on van els peixos perquè entrin,ala bossa que més o menys forma. Aquesta plataforma té en l’extrem que qeda sobre l’aigua, dos pals llargs, que queden gairebé arran d’aigua. En l’extrem d’aquests pals se situa el vigia, el que observa el desplaçament dels peixos i dona les indicacions de coms’ha d’inclinar la xarxa. 

El dia era molt ventós, però la visita de la ciutat i pel litoral era molt agradable,ja que havia sortit el sol. 

Vam dinar per allà a al vora. Em va sorprendre una mica el menjar: rissoto amb musclos i patata. Lo de la patata barrejada amb l’arròs és el que vaig trobar curiós. De segon hi havia peixos variats fregits, servits en una paperina. 

Com que el temps havia millorat vam poder anar cap a la foresta umbra. La idea era anar-hi al matí però amb el mal temps hi havia risc de no poder passar i per això vam fer les visites en ordre invers: primer Vieste i després la foresta. 

La visita de la foresta umbra em va decebre. Jo m’esperava fer una passejada per allà, però el viatge és massa condensat, i les hores de llum massa poques. O sigui que vam creuar-la i ens vam aturar en un punt. Res més. 

La foresta umbra és una zona protegida. M’expliquen la diferencia entre foresta i bosc: en la foresta hi ha diversitat d’espècies d’arbres mentre que en el bosc tots són del mateix tipus. No sé si això només és en italià o per tot arreu. 

Aquesta foresta ja estava habitada en temps prehistòrics. Es troba a uns 800 metres d’alçada. Hi ha diversos tipus de roures, un d’ells és l’arbre més alt de la foresta, té 50 metres d’alçada i un perímetre de 5 metres. Es troba davant d’un convent franciscà i es diu que el va plantar el frare Nicola da Vico, que va morir en el 1719. 

La historia d’a questa foresta és un tant confós. El primer registre que hi ha és que en el 1549 Girolamo Grimaldi va comprar a un altre senyor feudal, tot el territori al voltant de Mont Sant Angelo per 30,000 ducats. Aquest territori incloïa la foresta umbra. Des d’aquell moment la família Grimaldi es va anar passant la propietat d’una generació a l’altra, durant més de dos segles. 

Quan hi va haver l’ocupació napoleònica, van tenir por de que si s’abolien els feus, ho perdrien tot. Així que Maria Grimaldi va intentar vendre la foresta umbra al govern de Monte Sant Angelo sense èxit, i els hi van expropiar tot. Amb la formació de la nova Itàlia, el terreny es va posar a la venda. 

Diversos pobles dela zona van aprofitar a comprar part de la foresta i talaven els arbres per vendre la fusta. La part que ara és zona protegida, s’havia posat a la venda dos cops, sense èxit. 

Al final el govern, veient com havia anat desapareixent la foresta, va decidir preservar la part que quedava i que no havia comprat ningú. Diuen que hi ha una gran diversitat tant de vida animal com vegetal.