Àsia Central. De Kaixgar (Xina) al camp base del pic Lenin (Kirguizistan)

Vam sortir de Kaixgar abans de les 7 del matí, ja que teníem que sortir de Xina per entrar altra cop a Kirguizistan. El pas de frontera de Xina és terriblement llarg, tant per entrar com per sortir. Els controls comencen a 150 Km abans de la frontera entre els dos països. 

Quan portàvem sis hores, una mica abans de la una del migdia, havíem passat 4 controls, amb escanejat de maletes un cop, revisat el passaports en cada parada, escaneig facial un cop. Havíem arribat al cinquè control, a 5 Km de la frontera per sortir ja del país, però era ja tard, ¾ 1, i havien parat per dinar. O sigui que ens vam haver d’estar allà, dues hores i mitja esperant a que tornessin a obrir el pas. 

En aquest control no hi havia lavabos, però si alguna botigueta i petits restaurants. Vam anar, com deu fer tothom, al darrera de les construccions a fer les nostres necessitats. 

Si no estic confosa vam creuar set controls pel cantó xinès i dos pel cantó kirguís. Una mica abans de les 4 de la tarda vam entrar a Kirguizistan. Allà ens esperava el nostre vehicle, que estaven esperant des de les 9 del matí. Ells també havien hagut de passar controls dels dos països abans d’arribar al punt de trobada. Ens duien el dinar que em vaig menjar de seguida ja que estava una mica famèlica. 

El pas fronterer entre els dos països esta a 238 Km d’Oix i a 250 Km de Kaixgar. És un pas natural de muntanya, anomenat Irkestam pass. He llegit que la primera persona que va creuar aquests pas es deia Chang Chien, en elseu viatge cap ala vall de fergana, enviat per l’emperador xines, a la recerca d’aliats. 

L'any 1893 es va eixamplar el camí entre Oix i Irkestam, es van instal·lar fortaleses i es va desenvolupar la zona. Es deia que la pista era apte per vehicles de rodes, ja que en aquell temps el transport es feia majoritàriament amb animals. 

L’Irkestam pass es troba a uns 2800 metres d’alçada. Això fa que no estigui obert tot l’any. Les condicions climàtiques només permeten que s’obri uns quants mesos. Durant molts anys tant sols estava obert pel transport de mercaderies. 

S’havia parlat molt d’obrir-lo també al pas de la gent, però no va ser fins a l’estiu del 2002 que va ser possible que els viatgers poguessin creuar la frontera entre Kirguizistan i Xina per aquí. 

L’origen d’aquesta frontera es de mitjans del segle XIX, quan l’imperi rus controlava bona part d’Àsia central. En aquest zona la Xina té tres fronteres: amb Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan; aquests tres països en aquella època estaven sota control rus. L’establiment de la frontera és de l’època de la dinastia qing, en el 1860. 

L’any 1893 la Rússia tsarista va desenvolupar la regió que enllaça Oix (Kirguizistan) amb el Irkestam pass, que la connecta amb la regió de Xinjiang, a la Xina. 

Durant les revoltes en la regió de Xinjiang de finals del segle XIX, l’exercit xines va estar molt present en la regió i hi va haver un reajustament de fronteres xino-russes en el 1915. En l’època soviètica, les males relacions amb la Xina van fer que el pas fronterer estes tancat i no es va tornar a obrir fins al 1998. 

Si no estic confosa el pas fronterer no es troba en la part més alta del pas de muntanya. Llegeixo que als oficials que treballen aquí (no se de quin dels dos països), un any en aquest lloc els hi compta per dos de servei militar. 

Aquest pas separa dos regions molt diferents tant des del punt de vista geogràfic com cultural. S’ha trobat documentació en la que es parla d’aquest pas, en el que durant la dinastia han, en els segles II i III dC, aquí hi vivia gent i hi havia també personal armat. 

Una mica més avall del pas, en la carretera del Pamir, hi ha el poble de Sary Tash. Es troba en la regió d’Oix, ja al Kirguizistan. El nom del poble vol dir pedra groga. No sé massa be perquè; potser pel color de la terra, però com que vam fer-hi tan sols una parada tècnic, no tinc ni idea de quin color era la terra. 

En aquest poble es troben la carretera que du cap al pas i Xinjiang, per la que veníem nosaltres, la que porta cap a la frontera de Tadjikistan i la que porta cap a Oix i uneix amb la vall de fergana entrant ja cap a Uzbekistan. 

Com he dit, vam fer una parada tècnica, per lavabos i un te. Una família ens havia preparat el te en una iurta que tenien al seu terreny. 

Des d’aquí vam continuar ruta cap al camp base del pic Lenin que es troba a 3600 metres d’alçada. 

El pic Lenin, que es troba entre Kirguizistan i Tadjikistan, té 7134 metres d’alçada. Diuen que es un dels set mils de més fàcil accés, i que per això hi ha molts accidents, perquè la gent es confia una mica massa. 

El campament està equipat amb unes tendes força confortables. Hi ha dos espais, un primer a l’entrada on es pot deixar l’equipatge (que no sigui massa gran) i l’interior on hi ha dos llits plegables, equipats amb matalàs i un sac de dormir. L’espai és reduït, però s’hi està calent. Amb el sac vaig al·lucinar. Vaig arribar a tenir calor. 

El llit estava cobert amb una manta de llana, i això ja ajuda a mantenir-se calent, i juntament amb el sac gruixut i molt càlid, s’estava la mar de be. La doble porta també ajuda a mantenir el confort. Hi ha una petita tauleta de nit, amb una lampareta i endoll. O sigui que no s’ha d’anar amb llanterna. 

A la nit va fer molt de vent, i se sentia la remor des de dins de la tenda, però com que no estava en la de l’extrem, vam estar be. Això si, quan vaig haver de sortir a mitja nit per anar a la latrina feia molta mandra, ja que t’havies d’equipar be per no passar fred. De totes formes va ser molt agradable. Silenci, el vent fred, l’ombra de les muntanyes... és una sensació que m’agrada molt. 

Hi ha una tenda comunitària, que serveix de menjador i punt de reunió. És curiós coincidir turistes i alpinistes en el mateix espai. Després de sopar ens van dir que no féssim soroll quan anéssim a dormir, ja que com que aquella tarda havien baixat de la muntanya estaven cansats. 

El menjar estava força be, especialment si es té en compte les condiciones en les que es cuina. És bufet lliure. Venen begudes, i els preus els tenen marcats en dòlars. Era l’aniversari d’una persona del nostre grup i l’hi van preparar un pastis que estava molt bo. Vam demanar a la cuinera que sortís ja que la volíem felicitar; ho va fer però era una noia molt jove i molt tímida. La veritat és que em sorprèn com en llocs remots la gent pot arribar a preparar coses tant elaborades. 

Una de les coses que em va xocar del campament és que les latrines, tenien el símbol indicant les que son per dones i les per homes, i n’hi havia el doble per homes que per dones. Suposo que té a veure amb la relació homes/dones que hi ha en les expedicions, que suposo que predominen els homes 

Un altre dels detalls que hi ha en aquest campament i no en els que havíem estat de iurtes és que aquí en el lavabo hi ha paper per eixugar mans. Sabó en els altres també n’hi havia, però el paper per les mans no. 

El camp base es troba en l’altiplà Achik-Tash. La serralada que es veu, més o menys, i de les que forma part el pic Lenin es diu Trans -Alay. 

La pista que puja fins al camp base és molt bonica. Hi ha un punt en el que es té una bona vista sobre la serralada, mentre estàs envoltat de prats. La vista depèn de les nuvolades. 

El dia abans havia plogut molt, i estaven preocupats perquè per arribar al camp base s’ha de creuar un riu, i tenien por que anés massa ple d’aigua. Els hi preocupava que no arribéssim amb llum i dificultes el creuament del riu. 

Vam arribar encara amb llum, el riu tenia un cabdal reduït i tampoc hi havia neu al campament. A més encara no estava del tot tapat i es veien una mica les muntanyes. O sigui que vam tenir sort.

Àsia central. Xinjiang_5. Retorn a Kaixgar

La nostra visita a Taxkurgant va ser molt curta. Després del recorregut per la ciutat de pedra i les prades daurades, que eren verdes en aquesta època, vam emprendre la ruta de nou cap a Kaixgar. 

Com el dia anterior vam parar en el llac Karakul, aquí ens vam prendre el pícnic que ens havíem comprat. Hi havia dos o tres llocs en els que preparaven menjar. A l’igual que el dia d’anada, no feia massa bon temps. 

Aquest cop vam anar més ràpid, ja que no hi havia la parada al mercat de Kaixgar i tampoc ens havíem aturat enlloc per fer fotografies. O sigui que vam arribar a la ciutat a les 5 de la tarda. 

Vam sortir a les 7 a passejar per la ciutat antiga. Davant del teatre hi havia un grup de gent vestits de forma tradicional ballant. Hi havia policia vigilant. De fet, n’hi ha per tot arreu. Els carrers tenen unes barreres plegables que permeten regular el pas de la gent i quan cal aïllar un carrer o una zona. Està tot molt vigilat, ja que no es pot oblidar que hi ha càmeres per tot arreu. 

Hi ha molt turisme que em sembla xinès. Suposo que estan potenciant aquesta zona, que han remodelat. Suposo que millorar l’economia i afavorint que hi instal·lin negocis els han, és una forma de tenir controlats als uigurs i les seves aspiracions independentistes. 

Com que les fronteres estaven tancades teníem un dia per passejar tranquil·lament per la ciutat. Primer vam anar a la plaça del poble, en la que hi ha una gegantina estàtua de Mao. És una plaça molt gran, però sense encant. És cert que era mig matí, però hi ha una gran diferencia amb la plaça de la mesquita, que a qualsevol hora hi ha gent. La plaça del poble no està massa cèntrica. 

Ens va costar una mica trobar-la i orientar-nos. Hi havia carrers en els que no aconseguíem trobar el nom, i en els que n’hi havia estava tan sols en xinès. Les indicacions de la gent tampoc eren molt clares, ja que sovint eren contradictòries. 

Mentre anàvem cap allà, quan ja la teníem localitzada ens vam trobar al guia que casualment passava per allà. Ho vaig trobar un tant sorprenent en una ciutat de la mida de Kaixgar. Casualitat ? Potser sí. 

Una mica més enllà de la plaça del poble hi ha un parc amb un llac. Havíem vist en el plànol de la ciutat que proper a aquest llac hi havia part de l’antiga ciutat de Kaixgar i teníem ganes de veure que quedava de la ciutat antiga original. El guia ens havia dit que no es podia visitar i jo abans d’anar-hi no en sabia gran cosa del tema. 

porta d'entrada a
la nova ciutat antiga

Ara me n’adono de que va sortir a la premsa, però en aquell moment em va passar desapercebut, o ho havia oblidat per no fer-hi massa atenció. 

La destrucció de l’antiga ciutat de Kaixgar va començar l’any 2009. Segons la versió oficial el motiu de la seva demolició era que no complia les condicions idònies per viure-hi. Deien que és una zona de terratrèmols i aquelles cases de totxanes de tova, que havien sobreviscut durant segles, no ho podrien resistir. Ho van vendre que era per millorar la qualitat de vida dels seus habitants. 

Uns mesos després de que s’hagués pres la decisió del seu enderrocament hi va haver grans disturbis a Urumqi, en els que van morir unes 200 persones. Aquesta va ser l’excusa per accelerar el procés. 

Kaixgar, Urumqi i les poblacions de Xinjiang és on viu la major concentració d’uigurs, que son d’origen turquès i religió musulmana. La ciutat antiga de Kaixgar era per la seva gent el cor de la cultura uigur. Destruir-la era trepitjar la seva cultura. 

Des del 1949 que els pobles uigurs estan sota el control de Xina. Se senten discriminats, ja que tenen més problemes per trobar feina, dificultats per ensenyar la seva llengua o per practicar la seva religió amb llibertat. 

Pel govern xinès, la ciutat antiga era un lloc on es podien amagar els activistes; també he llegit que podia haver-hi túnels subterranis. La solució destruir la ciutat i construir-ne una de nova, imitant la vella, amb carrers més amplis, amb cases de formigó, ben equipades, i que puguin ser controlades per la policia. Es va construir la nova ciutat antiga perquè pogués agradar als turistes. Com un reclam, i fent neteja i dispersant als uigurs. 

Els uigurs que vivien a l’autèntica ciutat antiga, se’ls deixava escollir: anar als nous barris perifèrics que s’estaven construint, a uns 8 km d’on vivien abans, o comprar un lloc en la nova ciutat antiga. Tot i que les cases que els hi oferien eren millors, la ciutat antiga era on havien nascut, on ja havien nascut unes quantes generacions. El canvi va ser molt dur. 

A la Xina la terra es de l’estat i l’únic que és propietat de la gent és l’edifici on viuen. Per tant l’estat pot vendre les terres a companyies estatals, indemnitzant a la gent que hi viu. En general se’ls hi ofereix una altra casa en una altra zona i no poden dir gran cosa, han d’acceptar-ho. Això passa en moltes regions de la Xina. 

Hi ha qui opina que es poden haver combinat els dos factors, guanyar diners venent les terres i intentar vèncer als uigurs destruint part del seu patrimoni cultural. 

Ho comparen amb el que va passar amb els hutongs de Beijing, que també es van destruir abans dels jocs olímpics del 2008. Aquell cop era sobretot una qüestió econòmica. 

L’any 2017 encara hi havia excavadores derruint cases però la major part de la destrucció ja estava feta. Va quedar una petita part sense enderrocar, que el govern considera àrea protegida, però no ha fet gran cosa per evitar que es deteriori. És la part que vam veure nosaltres. 

L’antiga ciutat de Kaixgar amb els seus carrerons, les seves mesquites i la forma de vida uigur va ser destruïda. Es considerava que era el lloc d’Àsia central, on estava més ben conservada l’arquitectura islàmica. 

Entre l’any 2009 i 2013 es van destruir 65,000 cases i reubicat a 220,000 uigurs. En total un 85% de la ciutat va desaparèixer. 

Curiosament Kaixgar no forma part de la llista de ciutats de la ruta de la seda que el govern xinès va passar a la Unesco per proposar-les com a patrimoni de la humanitat. 

Ens va costar trobar com accedir-hi. Hi ha una zona que sembla que volen enjardinar, i que acabarà ajuntant-se amb la part nova de la vella ciutat. Per ara està ple d’aigua i fang. Es veu el mur i cap porta d’accés. Hi havia un xicot amb moto que anava i venia tota l’estona. Controlant què fèiem? Curiositat? En aquest país fa de mal dir. El saludàvem quan passava i ja està. 

Hi ha algunes cases més o menys en peu, altres pura ruïna. Vam donar-li tota la volta. Els accessos estaven tancats. De totes formes, no sembla molt segur passejar pel que pugui quedar a dins. Algunes construccions fan pensar que devien ser cases boniques. 

En la part més exterior hi ha alguna casa que sembla que l’estan reconstruint. Fins i tot té un cotxe a la porta. 

És trist veure com ha quedat. Si al menys haguessin conservat aquesta part com estava en el 2009 ara es podria veure una mica l’estil. 

Diuen que poc a poc els uigurs van tornar a la nova ciutat antiga de Kaixgar. Suposo que han tingut que estalviar per aconseguir-ho. 

La nova ciutat antiga és agradable per passejar, neta, cuidada, amb escultures de bronze, amb cartells explicatius d’alguns detalls de la cultura uigur... Em recorda el que vaig veure en la zona de Yunnan. Ciutats remodelades, boniques, turístiques, confortables, però que els hi falta una mica de caliu. Hi havia força turisme que em semblava xines, però no hi havia vida local, apart de les botigues. Si que es veien forces nens jugant pels carrers. 

Ens va costar força trobar algun lloc on menjar. Finalment vam tenir sort i vam trobar un petit local modern, amb una taula de fusta blanca, en la que una mica encongits hi poden cabre unes deu persones, i una barra al costat de la paret. Ho duien tres nois joves, un d’ells parlava una mica d’anglès, i hi havia una clienta que també el parlava i ens va ajudar per escollir el menjar. 

Per beure tenien aigua amb llimona, no tenien refrescos. Però curiositats de la vida, tenien cervesa. Com que no m’agrada la cervesa i no em fio de les aigües, vaig anar a la botiga de davant a comprar alguna beguda. Aquí això és força habitual. 

Vaig menjar uns fideus genials, gruixuts amb verduretes, boníssims. El lloc molt net, i tenia lavabos. Un lloc molt recomanable.

Àsia central. Xinjiang_4. Taxkurgan

Com ja vaig dir, vam arribar a Taxkurgan que ja era l’hora de sopar. Era fosc i estàvem cansats i quina no va ser la nostra sorpresa en arribar a l’hotel! Ens esperaven amb una pancarta de benvinguda i tots formant a l’entrada. 

De la ciutat de Taxkurgant no vaig veure pràcticament res. El lloc on vam anar a sopar, una pizza, i al matí següent el supermercat on vam comprar el pic-nic per prendre en el camí de tornada cap a Kaixgar. 

El poc que vaig veure em va semblar una ciutat moderna i tranquil·la. Em va saber greu no estar-hi un dia per poder passejar i fer-me’n una idea mes clara. La ciutat està a prop de 3100 metres d’alçada, pel que la temperatura és agradable. Està envoltada de muntanyes. 

És un destí molt turístic pels xinesos que visiten la regió de Xinjinag. El reclam d’aquesta ciutat és la visita del que es coneix com “la ciutat de pedra”. 

Taxkurgan forma part del districte de Kaixgar, però és una regió autònoma tadjik, governada per xinesos tadjiks. De fet la ciutat està molt a la vora de la frontera amb Tadjikistan. Taxkurgan és pràcticament l’ultima ciutat de la Xina anant cap a Pakistan per la carretera de Karakoram. 

El nom de la ciutat, Taxkurgan, significa fortalesa de pedra. Hi ha investigadors que creuen que la torra de pedra que descrivia Ptolomeu feia referencia a aquest lloc; considerava que la torra marcava el punt mig entre Europa i Xina. 

En l’època de la dinastia Han (des del 202 aC fins al 220 dC) en la regió occidental del que ara forma Xina, hi havia 36 regnes. Un d’aquests regnes era del de Puli, i Taxkurgan va ser una ciutat important d’aquest regne. 

Va ser durant la dinastia Han que es va iniciar el que coneixem ara com ruta de la seda. Aquesta població es trobava en la confluència de diferents rutes comercials, fet que l’hi conferia gran importància. Enllaçava orient i occident. 

Va ser també la capital del regne de Sarikol (713-741). Un regne que va existir en l’altiplà del Pamir. Els governants de Sarikol eren descendents de famílies nobles de Kaixgar. Devien dependre de Xina ja que l’hi pagaven impostos, però a canvi rebien or i plata, per tal de que controlessin les fronteres. 

Aquest període corresponia a l’època en la que a Xina governava la dinastia Tang (del 618 fins al 907), que tenia la capital a Xian. En aquesta època es van pacificar els territoris occidentals, o sigui el que correspon a la província de Xinjiang. Va construir aquí una fortalesa militar per poder mantenir la zona sota control. 

El segle VIII va ser el més pròsper i de major desenvolupament de la dinastia Tang, en part gràcies al comerç internacional. I això depenia de l’estabilitat de la regió de Xinjiang. 

La gent del pamir es considera que son d’origen persa. I aquí s’han trobat restes d’un temple dedicat al foc, o sigui del zoroastrisme, que era la religió dels antics perses, aans de l’arribada de l’islam. Els tadjiks es van convertir a l’islam en el segle X. 

El zoroastrisme va sorgir a l’Índia en el segon mil·lenni aC i en els segles V-VI es va expandir cap a la Xina. Aquesta religió reverencien al foc, que purifica i allunya alsmals esperits. 

Prop de la fortalesa s’han trobat algunes tombes de seguidors del zoroastrisme, per això es pensa que potser va ser la via d’entrada d’aquesta creença cap a la Xina. 

Sembla que els tadjiks d’aquesta zona es diferencien dels musulmans d’altres parts de la Xina ja que segueixen fent rituals que poden tenir una base en el zoroastrisme. Un cop a l’any fan cerimònies del foc a casa. 

La fortalesa, o ciutat de pedra, es coneix també com el castell de la princesa. Aquest nom ve d’una llegenda sobre l’origen de la fortalesa. 

Una princesa xinesa anava, acompanyada per tot el seu seguici, cap a Pèrsia a casar-se amb el rei. Quan estaven al que ara és Taxkurgan es van trobar amb una batalla. Els soldats que l’escortaven per protegir-la la van fer pujar a un turó proper; uns van pujar a dalt amb ella i els altres es van quedar al peu fent guàrdia, vetllant per la seva seguretat. Quan la situació es va calmar i anaven a continuar viatge van saber que la noia estava embarassada. 

En un primer moment els soldats es culpaven els uns als altres, però ella els hi ho va treure del cap. Els hi va dir que era obra del deu sol, que cada migdia havia passat a veure-la, muntat en un cavall blanc. Els soldats no van gosar portar-la a Pèrsia davant del rei, i van construir un castell dalt del turó i es van quedar allà amb ella. 

D’aquell embaràs va néixer un nen, que es va convertir en un jove fort i savi, molt respectat per tothom. 

Va crear el regne de Kabhanda i es considerava descendent de xinesos per la part materna i del deu sol per la paterna. 

Segons els historiadors aquest regne va existir en el segle II dC i va ser fundat pels ancestres dels tadjiks. 

Xuanzang va ser un monjo xinès, de família confucionista, que va viatjar a l’Índia per estudiar el budisme i de retorn a Xina, l’any 649 es va aturar aquí a Taxkurgan. Va viatjar difonent el budisme per diferents punts d’Àsia central. Va viure un any a Turfan, acollit pel seu rei, i també es va aturar a Kaixgar. 

En la crònica que va fer Xunzang del seu viatge descrivia Taxkurgan dient que laseva gent seguia el budisme, que hi havia uns 10 temples, amb uns 500 monjos, de la branca del budisme Hinayana. 

Va explicar que el rei havia destinat part del seu palau per convertir-ho en un temple on poguessin viure-hi els monjos ancians. El rei va enviar alguns militars a l’Índia per poder portar cap aquí eminents personalitats budistes, que transmetessin les seves ensenyances a la gent de Taxkurgan. 

Quan a començaments del segle XX l’arqueòleg Aurel Stein va visitar Taxkurgan va trobar que les descripcions que hi havia fins aquell moment de la ciutat de pedra eren molt reals, que s’ajustaven al que ell hi va trobar. 

Durant la dinastia Yuan (1271-1368) el govern va fer reparar l’antiga fortalesa i les construccions que hi havia i va ampliar la ciutat. Després, a finals de la dinastia Qing (1644-1911) es va construir la nova ciutat i es va abandonar la fortalesa de pedra. 

La ciutat fortificada tenia una muralla externa i una interna. La muralla externa va quedar destruïda diversos cops, la darrera vegada en el 1933. La muralla interna es va conservar millor. Es troba sobre un turó d’un 20 metres d’alçada. 

El riu que passa per aquí té el mateix nom que la ciutat i en el 1999 va provocar importants inundacions, 

Prop de la fortalesa hi ha un altre recinte arqueològic, Quxman, un cementiri descobert en el 2007, on hi ha les tombes de seguidors del zoroastrisme. 

Tot i que vam trobar-hi turistes, en quedar una mica allunyat de tot, l’afluència, comparat amb altres llocs de Xina, és baixa. De totes formes a mi em va semblar que per lo remot que és n’hi havia bastants. 

Hi havia la ciutat construïda durant la dinastia Han i Yuan, i la posterior, de la dinastia Qing, que és quan es va abandonar ja la ciutat de pedra. 

Al sud de la ciutadella hi ha les restes d’un temple budista. S’han trobat restes d’objectes de terrissa, monedes de la dinastia tang, robes teixides en seda. 

La construcció vista de fora és molt bonica. A l’interior del que queda de muralla no queda gran cosa. Hi ha en les parets alguns nínxols en els que hi devia haver alguna figura. Potser era la part del temple. A l’exterior encara queda menys que a l’interior i devia ser l’altre part de la ciutat. És una extensió força amplia. 

Des de dalt es té bona vista sobre la plana, amb el riu i els prats verds. Una altra de les coses que es visiten quan vens aquí és el que es coneix com la prada d’or. És una zona d’aiguamolls, amb unes passarel·les de fusta, per les que pots recórrer la praderia i tenir altres visions de la fortalesa. Des d’aquí és més impressionant el turó on es troba. 

Hi ha un pont penjat, que queda a poca distancia de l’aigua però es belluga bastant, sobretot perquè sempre hi ha qui passa corrent. També tenen un iak per si es vol muntar-lo i fer-se la fotografia... 

Una de les coses que em va sorprendre moltíssim és la zona d’aparcament que han muntat. És enorme. Està tot preparat per rebre quantitats importants de cotxes i busos. Hi ha una gran avinguda, l’aparcament... tot un muntatge que sorprèn ja que quan hi vam ser nosaltres potser hi havia unes 50 o 60 persones com a màxim.