divendres, 17 de juny de 2022

Nord d'Albània i Montenegro-13. Njeguši i mirador sobre la badia de Kotor (Montenegro)

Vam baixar del mausoleu, fins on teníem el vehicle, vam passar de nou per Ivanova Korita i vam baixar la muntanya per l’altre costat fins arribar a Njeguši. Pel camí ja s'anava veient la costa adriàtica, amb la badia de Kotor i les entrades del mar cap a terra.

El poble es troba en el vessant del mont Lovćen en el cantó que baixa cap a Kotor, a poc més de 1.100 metres d’altitud.

La fondalada on es troba aquest poble els montenegrins l’anomenen Smaragdna dolina, dolina maragda. Les dolines son depressions que apareixen en regions càrstiques com la d’aquestes muntanyes.

Njeguši es troba en el que es coneix com el vell Montenegro. Hi havia una tribu amb aquest mateix nom, Njeguši, que es menciona en un document del segle XI. Algun investigador postula que l’origen d’aquesta tribu seria el resultat dels matrimonis entre població il·líria, original de la zona, i colons eslaus del sud, durant el segle X.

El poble de Njeguši ha conservat l’estil arquitectònic tradicional i sembla que el formatge i pernil d’aquí tenen molt bona fama.

Njeguši era el poble natal de la dinastia Petrović, que van governar Montenegro des del 1696 fins al 1918. En aquest poble l’única casa de dos pisos era la d’aquesta família; estava construïda totalment en pedra.

Com ja he comentat els Petrović van ser vladikas ortodoxos serbis de Cetinje, des de l’any 1696. En aquella època Cetinje, que es troba a molt poca distància, era la capital. El vladika tenia la doble funció de príncep i bisbe, i era un càrrec hereditari d’oncle a nebot. L’hereu era un nebot ja que com a bisbes no es podien casar i tenir descendència.

El vladika escollia entre els seus nebots el que voldria que el succeís, però calia que els cacics montenegrins ho aprovessin.

A uns 5 Km del poble hi ha un mirador sobre la badia de Kotor, que està considerada com el fiord més meridional d’Europa. També se la coneix com Boka Kotorska, o Badia de Boka.

Aquesta badia és un antic canyó submergit, erosionat pel riu Bokelj; està protegida pels Alps dinàrics, el mont Orjen per una banda i el Lovćen per l’altra, de tal forma que queda amagada des del mar. Aquesta badia és patrimoni de la humanitat.

Gracies a la barrera muntanyosa el seu clima és molt més suau a l’hivern que el que hi ha a l’interior del país.

Kotor es troba uns 900 metres per sota del mirador des d’on es veu la badia i la carretera baixa fent unes impressionants ziga-zagues, amb 26 corbes força tancades.





Nord d'Albània i Montenegro-12. Mausoleu de Pere II Petrović-Njegoš (Montenegro)

Al matí següent vam continuar per la carretera que va cap a l’interior del parc i puja al mausoleu conegut popularment com de Njegoš; és el mausoleu de Pere II de Montenegro, de la familia Petrović-Njegoš.

La carretera impressiona per la quantitat de neu que hi ha a banda i banda, a mesura que es va pujant. Més d’un metre i mig. 

El mausoleu d’aquest príncep-bisbe es troba en el segon pic més alt, el Jezerski. Pere II va governar entre el 1830 i el 1851.

Degut a la quantitat de neu vam fer el darrer tram de carretera a peu, fins al mirador, on hi ha l'aparcament i un bar. 

La vista des d’aquí és impressionant. Es pot veure tant el llac Skadar com la costa adriàtica, la badia de Kotor i les boques de Kotor.

Des del mirador per arribar a dalt el mausoleu cal pujar un tram d’escales, 400 graons; l’esforç val la pena.

El primer que trobes en arribar a dalt són dues figures gegantines protegint l’accés a la sala on hi ha l’escultura de Pere II tallada en marbre negre. El sostre està decorat amb milers de cristalls daurats, formant un mosaic, que vol representar un cel estrellat.

Aquí dalt tampoc hi faltava la neu. Sort que feia molt sol i la temperatura era agradable.

Sota d’aquesta sala és on hi ha la tomba i seguint per un passadís s’arriba a una era des d’on es pot gaudir de molt bona vista.

Pere II va ser un príncep-bisbe de la dinastia dels Petrović-Njegoš, però a més era un poeta i un filòsof. Al llarg de tota la seva vida va defensar la identitat montenegrina.

Va néixer a començaments del segle XIX al poble de Njeguši, d’on procedien tots els Petrović. Es va educar en diversos monestirs serbis i es va convertir en el líder espiritual i polític del país quan va morir el seu oncle Pere I.

Sembla ser que va eliminar la oposició i després es va dedicar a unir les diferents tribus montenegrines, i establir un estat centralitzat. Va introduir el pagament d’impostos, cosa que no va agradar gens a la població, el que va provocar diverses revoltes. 

Durant el seu mandat va haver d’enfrontar-se amb l’imperi otomà que volia expandir-se a costa de Montenegro. Va treballar per la unió del poble serbi i el montenegrí; estava disposat a renunciar al títol de príncep i ser reconegut com a líder espiritual de tots els serbis, o sigui de l’església ortodoxa sèrbia. No ho va aconseguir en vida, va ser més tard que aquests dos països van estar units.

Va morir jove, amb 37 o 38 anys, tot i així va deixar una extensa obra poètica i filosòfica. Les seves obres, estan considerades de les més importants de la literatura sèrbia i montenegrina. Els montenegrins el consideren un heroi nacional.

Pere II o Njegoš, com se l’anomena sovint, va deixar dit que volia ser enterrat en una petita capella que havia fet construir, ja en vida, a dalt d’aquesta muntanya, el pic Jezerski. L’any 1885 es van traslladar les seves relíquies fins aquesta capella. No sé a on estaven abans, ja que va morir en el 1851. 

Durant la primera guerra mundial, amb la invasió austrohongaresa de l’any 1916, la capella va quedar destruïda. Llavors les seves despulles es van traslladar al monestir de Cetinje, i van ser enterrats en una capella que havia fet reconstruir el rei Alexandre I de Iugoslàvia, en la dècada de 1920.

En l’època comunista aquesta capella va ser destruïda i a canvi es va construir el mausoleu que es veu actualment a dalt de la muntanya on volia ser enterrat i on hi havia hagut la primera capella. La construcció es va iniciar en el 1951 i va obrir-se al públic en el 1974.








Nord d'Albània i Montenegro-11. Parc Nacional Lovćen: Ivanova Korita (Montenegro)

Deixem Cetinje i ens dirigim cap a Ivanova Korita, que es troba en el parc nacional Lovćen, “mont negre” que dona nom al país.  

El parc nacional de Lovćen es troba en els Alps Dinàrics. Aquest parc és molt important pels montenegrins ja que hi ha el mausoleu de Pere II, del que parlaré després, ja que quan ets aquí no pots deixar de visitar.

Cetinje es troba a l’entrada del parc per l’est i Ivanoa Korita, que és per on hi vam accedir nosaltres es troba a la zona sud del parc.

Aquest parc té 64 Km2 i va ser declarat parc nacional l’any 1952. El que dona nom al parc és el mont Lovćen que té dos pics, el Štirovnik (1.749 m) i el Jezerski vrh (1.657 m). En una altra zona del parc hi ha uns altres dos pics: el Babljak (1,604 m) i el Treštenik (1,489 m).

El mont Lovćen és el que va inspirar el nom del país, Cran Gora, que com ja he comentat en català vol dir muntanya negre. El primer que va anomenar aaquesta muntanya com muntanya negre, pel color fosc que adquiria gràcies als boscos que la cobreixen, va ser el rei de Sèrbia, Esteve Milutin o Esteve Uroš II Milutin, l’any 1276.

El parc nacional té zones que estan gairebé al nivell del mar mentre que com ja he dit hi ha pics que sobrepassen els 1.500 metres d’alçada. Per tant hi ha una gran diversitat de flora i fauna. Hi ha 1158 espècies de plantes quatre d’elles són endèmiques.

Nosaltres vam visitar tres punts del parc: Ivanova Korita que és des d’on s’arriba al segon punt, que és el mausoleu de Pere II, i el tercer lloc que vam veure va ser Njeguši, ciutat natal de la dinastia Petrović.

Havia sigut un dia llarg, ja que havíem començat amb la visita del monestir d’Ostrog, havíem fet diverses visites, inclosa Cetinje i vam arribar a l’hotel Monte Rosa, a Ivanova Kortita a la tarda. Hi havia neu i gel i feia molt fred. Estàvem a 5 ºC i a una altitud d’uns 1200 metres.

Prop de l’hotel, al llarg de la carretera hi havia algunes cases; mirant el mapa em fa l’efecte que més enllà d’aquests cases que vaig veure hi ha un altre hotel i un ressort d’esquí. 

Nosaltres estàvem a l’entrada del parc i suposo que a l’entrada del poble, en plena natura.

Com que encara hi havia una mica de llum vaig sortir a passejar. Aquí i allà hi havia neu i en alguns llocs gel, però es podia caminar relativament be. Pujant un petit turó vaig trobar el que devia ser una antiga pista d’esquí. 

Diuen que aquesta muntanya té la peculiaritat de que per un vessant va a parar al mar i en l’altre s’hi pot esquiar.

Sobre el pic més alt es pot veure l’antena de telecomunicacions i per això l’accés a aquest pic està prohibit.