Àsia Central. Kirguizistan_6. Oix (vall de fergana).

Al matí vam sortir d’hora del camp base del pic Lenin per anar cap a Oix. Un grup de muntanyencs es preparava per sortir. Estaven preparant el material i tenien uns burros a punt pel transport. 

Nosaltres vam continuar ruta amb el nostre vehicle. Havíem estat molt poc temps allà dalt, però havia valgut la pena. Teníem unes quantes hores de camí fins arribar a Oix. Les vistes son molt boniques; és espectacular la baixada de la muntanya fins a la vall. 

Quan vam haver deixat la muntanya, ens vam aturar en un riu, on els xofers es van dedicar a fer una neteja a fons als vehicles. L’aigua estava molt freda, i també l’aire era fred, aixñi i tot, es van ficar de peus a l’aigua i van estar netejant fins que ja no quedava fang ni sorra enganxat. 

La ciutat es troba a poc menys de 1000 metres d’alçada. És la segona ciutat més gran i més important del país. Biskek es troba al nord, i hi ha una important zona muntanyosa que la separa de Oix, que es troba al sud. Per això sovint es parla d’Oix com de la capital del sud. 

Oix es troba en la vall de fergana. Em feia molta il·lusió conèixer la vall de fergana, tant pel cantó kirguís com uzbek, però al final la visita d’aquesta zona va quedar molt descafeïnada. 

Vam arribar a Oix a dinar, o sigui que ens va donar temps a fer tan sols una petita volta per la ciutat. La seva historia es remunta almenys al segle V aC. Ha sigut sempre la població més important de la vall de Fergana. 

Hi ha diverses llegendes sobre la seva fundació. En unes es diu que la va fundar el rei Sulayman (Salomó), mentre que en d’altres es diu que va ser el gran Alexandre el seu fundador. 

En l’època de la ruta de la seda, era una etapa clau deles caravanes. El seu mercat ha estat al mateix lloc durant segles, a la vora del riu Ak-Bura. Els nòmades baixaven de les muntanyes a vendre els seus animals, i aquí coincidien amb els mercader que venien tant d’Àsia com d’Europa. 

En aquesta ciutat hi ha una de les poques estàtues de Lenin que es conserven. Gegantina, com totes les escultures de l’època soviètica. 

Vam passar també pel costat d’una església ortodoxa. És la catedral de l’arcàngel Miquel. Es va construir en el 1877; durant un temps s’hi van allotjar soldats i altre gent. 

L’any 1909 es va reconstruir i ampliar. En l’època soviètica va ser la casa de cultura i la filharmònica. Finalment va tornar a la comunitat ortodoxa. És punt de trobada de les famílies russes que encara queden a la ciutat. I em sembla que hi ha també una escola. 

El seu mercat és molt important i molt extens. La gent és molt agradable. En la part dels ferrers, on es treballa el metall em va fer gracia veure els lavabos portàtils que hi ha a tots els campaments. Em sembla recordar que els seus ganivets tenen fama. 

L’any 1762 la ciutat formava part del khanat de Kokand (a la vall de fergana pel cantó uzbek), i era una de les sis ciutats mes importants del khanat. Uns cent anys més tard, en el 1868, l’imperi rus es va annexionar aquest khanat. 

Hi ha una dona que va néixer en aquesta ciutat i que va tenir un paper clau en la historia de la regió: Kurmanjan Datka. 

Aquesta dona va governar la regió de les muntanyes Alai, mantenint durant força temps la seva independència quan altres zones ja havien caigut sota control rus. L’any 2014 es va fer una pel·lícula sobre la seva vida. 

Kurmanjan va néixer a la regió d’Oix. Es diu que quan tenia 18 anys la volien casar, i com s’estilava en aquell temps, no coneixeria al futur marit fins al dia del casament. Sembla que va anar aquell dia però quan el va conèixer no l’hi va agradar, o no va sentir res per ell. O sigui que trencant la tradició no va accedir a casar-se amb ell. Defensava que el casament tenia que ser amb algú que s’estimés. 

Va fugir primer cap a Xina i després va anar a viure amb el seu pare. L’any 1832 un senyor feudal, de nom Alimbek, que tenia el títol de datka, va conèixer ala noia. Els dos es van entendre be i es van casar. Alimbek governava les terres muntanyoses d’Alai, en el sud de l’actual Kirguizistan. 

En aquell temps el khanat de Kokand estava en pugna constant amb els senyors feudals del territori que tenien més poder real sobre la població. Degut a aquesta situació Alimbek va ser assassinat, en haver-hi una mena de cop d’estat. Així va ser com Kurmanjan, la vídua, va passar a governar la regió d’Alai, l’any 1862. 

Diuen que Kurmanjan era una dona justa i respectuosa amb les diferents cultures que convivien en la regió. Segons consta en alguns manuscrits en diferents llengües, va ser reconeguda com la dakta de les muntanyes Alai, pels khans de Buhara i de Kokand. 

Rússia seguia expandint-se per Àsia central i volia apoderar-se de les terres que estaven sota el control de Kurmanjan. Hi va haver enfrontaments, fins i tot em sembla que van capturar al seu fill i executar. Es diu que no va voler que ningú arrisques la vida per salvar-lo. La població va agrair el gest de que poses per davant la seguretat del poble a la de la seva família. Alguns diuen que fins i tot va estar present en el moment de l’execució del jove. 

Quan va veure que no podien lluitar contra les tropes russes, que hi hauria masses pèrdues en vides humanes, va negociar la pau amb ells i va convèncer a la seva gent de que era el millor que podien fer. Finalment Rússia es van annexionar el territori l’any 1867. 

Malgrat l’annexió del territori els russos van reconèixer la vàlua de Kurmanjan i l’anomenaven, de forma afectuosa, la tsarina d’Alai. La gent també parlava d’ella com de la reina del sud. 

Aquesta dona, tot i que va governar pocs anys, ho va fer en una època en el que no era freqüent trobar les dones al poder. L’any 2014 es va fer una pel·lícula basada en la seva vida. Sembla que va viure uns 90 anys. 

Com ja he comentat, la ciutat d’Oix està propera ala frontera Uzbeka, i aquí s’hi poden trobar tant kirguisos com uzbeks. Actualment no hi ha masses problemes entre ells, però en el passat sí. L’any 1990 hi va haver una revolta perque els uzbeks reclamaven la separació i formar part d’Uzbekistan. Va intervenir l’exèrcit rus,hi va haver uns 300 morts i es van tancar les fronteres entre els dos països. 

Entre els anys 2005 i 2010, les relacions entre kirguisos i uzbeks es van anar deteriorant, sembla que propiciat per les polítiques del president del país, Bakiyev. Amb la caiguda del seu govern a la ciutat d’Oix van haver-hi quatre dies d’enfrontaments entre les dues comunitats; això va comportar l’arribada de tropes especials. El resulta va ser de 187 morts, 1928 ferits, i s’estima que uns 100,000 uzbeks desplaçats, que van fugir de la massacre. 

Una de les coses que un no pot deixar de visitar quan passa per Oix és la muntanya que es coneix com el trono de Sulayman o de Salomó. I nosaltres vam complir. Abans de deixar la ciutat vam anar cap allà. 

Hi ha un camí ben condicionat, fàcil, per anar fent la pujada. Em sembla recordar que hi ha algun tram d’escales. A la part baixa de la muntanya hi ha una cova on han instal·lat un museu. Estava tancat però al final van aconseguir que l’obrissin. 

El museu, ocupa dues coves a diferent nivell i connectades entre elles, molt espaioses, especialment la que està més avall. Hi ha estalactites que diuen que son les llàgrimes de Sulayman. 

La muntanya sagrada de Sulayman és patrimoni de la Unesco. S’alça enmig de la vall de fergana, en un punt de trobada de les rutes de les caravanes. Durant més de 1500 anys s’ha considerat un lloc sagrat. Aquesta muntanya en realitat consta de 5 pics i en ells hi ha diferents punts que s’havien dedicat al culte. Concretament s’han trobat pel moment 17 punts que s’havien dedicat al culte. Alguns d’ells encara s’utilitzen. 

En aquests llocs de culte la gent creu que poden millorar d’algunes malalties. La muntanya és sagrada ja des d’abans de l’arribada de l’islam. Es considera que és una de les muntanyes d’Àsia central que ha sigut lloc de culte més divers i durant mes temps. Un dels cultes pre-islàmic que s’havia practicat aquí tenia al cavall com a motiu de veneració. 

En algunes coves, com en la que hi ha el museu, també s’han trobat petroglifs. En la cova del museu se’n pot veure algun. Els petroglifs representen figures humanes, animals i també dibuixos geomètrics. 

Des de dalt i també mentre es va pujant, es té una bona vista sobre la ciutat i la vall de fergana. Deia abans que Oix era important com a cruïlla on s’aturaven les caravanes de mercaders. Cal destacar que aquesta ciutat està ala vall de Fergana, que era i és una vall molt fèrtil. La gent que venia aquí aprofitava també a visitar la muntanya sagrada. 

A dalt de tot hi ha una mesquita, en el lloc on sembla que n’hi havia hagut una de més antiga, del segle XIII, i al peu de la muntanya el mausoleu de Asaf ibn Burhia, que era un visir de Sulayman que havia demanat ser enterrat aquí. L’arquitectura és de l’estil de la vall de fergana, en el segle XVIII que és quan es va construir. És un lloc molt venerat pels musulmans. 

Aquí ve molta gent en peregrinació. Venen dones que tenen problemes de fertilitat. Hi ha una pedra en la que diuen que si llisques estirat per ella, com si fos un tobogan, tres cops, quedes embarassada. 

Vam trobar famílies i dones kirguises que pujaven a la muntanya, no se si en peregrinació o turistes locals. Els hi encantava fer-se fotografies amb nosaltres. 

També vam trobar un grup de joves que pujaven i baixaven corrent. Estaven fent entrenament, eren militars del grup de rescat. 

Amb aquesta visita acabava la nostra estada a Oix i a Kirguizistan. Em vaig quedar amb ganes de passar més temps en aquest país, veure amb més calma les seves poblacions i gaudir una mica més del contacte amb la gent. 

La frontera uzbeka està molt a la vora, sembla que estigui enmig d’un mercat. Hi havia moltíssima cua de gent del país per creuar, però a nosaltres ens van fer posar en una altra filera, que va anar molt més ràpid. Aquestes diferencies sempre em saben greu. És com si hi hagués un pas de primera classe i un de segona. 

Els tràmits van ser força ràpids, sobretot si es compara amb els de la Xina. Les sales per les que vam passar nosaltres estaven relativament poc poblades, en canvi pel lloc que passaven els locals estaven molt atapeïts.

Àsia Central. De Kaixgar (Xina) al camp base del pic Lenin (Kirguizistan)

Vam sortir de Kaixgar abans de les 7 del matí, ja que teníem que sortir de Xina per entrar altra cop a Kirguizistan. El pas de frontera de Xina és terriblement llarg, tant per entrar com per sortir. Els controls comencen a 150 Km abans de la frontera entre els dos països. 

Quan portàvem sis hores, una mica abans de la una del migdia, havíem passat 4 controls, amb escanejat de maletes un cop, revisat el passaports en cada parada, escaneig facial un cop. Havíem arribat al cinquè control, a 5 Km de la frontera per sortir ja del país, però era ja tard, ¾ 1, i havien parat per dinar. O sigui que ens vam haver d’estar allà, dues hores i mitja esperant a que tornessin a obrir el pas. 

En aquest control no hi havia lavabos, però si alguna botigueta i petits restaurants. Vam anar, com deu fer tothom, al darrera de les construccions a fer les nostres necessitats. 

Si no estic confosa vam creuar set controls pel cantó xinès i dos pel cantó kirguís. Una mica abans de les 4 de la tarda vam entrar a Kirguizistan. Allà ens esperava el nostre vehicle, que estaven esperant des de les 9 del matí. Ells també havien hagut de passar controls dels dos països abans d’arribar al punt de trobada. Ens duien el dinar que em vaig menjar de seguida ja que estava una mica famèlica. 

El pas fronterer entre els dos països esta a 238 Km d’Oix i a 250 Km de Kaixgar. És un pas natural de muntanya, anomenat Irkestam pass. He llegit que la primera persona que va creuar aquests pas es deia Chang Chien, en elseu viatge cap ala vall de fergana, enviat per l’emperador xines, a la recerca d’aliats. 

L'any 1893 es va eixamplar el camí entre Oix i Irkestam, es van instal·lar fortaleses i es va desenvolupar la zona. Es deia que la pista era apte per vehicles de rodes, ja que en aquell temps el transport es feia majoritàriament amb animals. 

L’Irkestam pass es troba a uns 2800 metres d’alçada. Això fa que no estigui obert tot l’any. Les condicions climàtiques només permeten que s’obri uns quants mesos. Durant molts anys tant sols estava obert pel transport de mercaderies. 

S’havia parlat molt d’obrir-lo també al pas de la gent, però no va ser fins a l’estiu del 2002 que va ser possible que els viatgers poguessin creuar la frontera entre Kirguizistan i Xina per aquí. 

L’origen d’aquesta frontera es de mitjans del segle XIX, quan l’imperi rus controlava bona part d’Àsia central. En aquest zona la Xina té tres fronteres: amb Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan; aquests tres països en aquella època estaven sota control rus. L’establiment de la frontera és de l’època de la dinastia qing, en el 1860. 

L’any 1893 la Rússia tsarista va desenvolupar la regió que enllaça Oix (Kirguizistan) amb el Irkestam pass, que la connecta amb la regió de Xinjiang, a la Xina. 

Durant les revoltes en la regió de Xinjiang de finals del segle XIX, l’exercit xines va estar molt present en la regió i hi va haver un reajustament de fronteres xino-russes en el 1915. En l’època soviètica, les males relacions amb la Xina van fer que el pas fronterer estes tancat i no es va tornar a obrir fins al 1998. 

Si no estic confosa el pas fronterer no es troba en la part més alta del pas de muntanya. Llegeixo que als oficials que treballen aquí (no se de quin dels dos països), un any en aquest lloc els hi compta per dos de servei militar. 

Aquest pas separa dos regions molt diferents tant des del punt de vista geogràfic com cultural. S’ha trobat documentació en la que es parla d’aquest pas, en el que durant la dinastia han, en els segles II i III dC, aquí hi vivia gent i hi havia també personal armat. 

Una mica més avall del pas, en la carretera del Pamir, hi ha el poble de Sary Tash. Es troba en la regió d’Oix, ja al Kirguizistan. El nom del poble vol dir pedra groga. No sé massa be perquè; potser pel color de la terra, però com que vam fer-hi tan sols una parada tècnic, no tinc ni idea de quin color era la terra. 

En aquest poble es troben la carretera que du cap al pas i Xinjiang, per la que veníem nosaltres, la que porta cap a la frontera de Tadjikistan i la que porta cap a Oix i uneix amb la vall de fergana entrant ja cap a Uzbekistan. 

Com he dit, vam fer una parada tècnica, per lavabos i un te. Una família ens havia preparat el te en una iurta que tenien al seu terreny. 

Des d’aquí vam continuar ruta cap al camp base del pic Lenin que es troba a 3600 metres d’alçada. 

El pic Lenin, que es troba entre Kirguizistan i Tadjikistan, té 7134 metres d’alçada. Diuen que es un dels set mils de més fàcil accés, i que per això hi ha molts accidents, perquè la gent es confia una mica massa. 

El campament està equipat amb unes tendes força confortables. Hi ha dos espais, un primer a l’entrada on es pot deixar l’equipatge (que no sigui massa gran) i l’interior on hi ha dos llits plegables, equipats amb matalàs i un sac de dormir. L’espai és reduït, però s’hi està calent. Amb el sac vaig al·lucinar. Vaig arribar a tenir calor. 

El llit estava cobert amb una manta de llana, i això ja ajuda a mantenir-se calent, i juntament amb el sac gruixut i molt càlid, s’estava la mar de be. La doble porta també ajuda a mantenir el confort. Hi ha una petita tauleta de nit, amb una lampareta i endoll. O sigui que no s’ha d’anar amb llanterna. 

A la nit va fer molt de vent, i se sentia la remor des de dins de la tenda, però com que no estava en la de l’extrem, vam estar be. Això si, quan vaig haver de sortir a mitja nit per anar a la latrina feia molta mandra, ja que t’havies d’equipar be per no passar fred. De totes formes va ser molt agradable. Silenci, el vent fred, l’ombra de les muntanyes... és una sensació que m’agrada molt. 

Hi ha una tenda comunitària, que serveix de menjador i punt de reunió. És curiós coincidir turistes i alpinistes en el mateix espai. Després de sopar ens van dir que no féssim soroll quan anéssim a dormir, ja que com que aquella tarda havien baixat de la muntanya estaven cansats. 

El menjar estava força be, especialment si es té en compte les condiciones en les que es cuina. És bufet lliure. Venen begudes, i els preus els tenen marcats en dòlars. Era l’aniversari d’una persona del nostre grup i l’hi van preparar un pastis que estava molt bo. Vam demanar a la cuinera que sortís ja que la volíem felicitar; ho va fer però era una noia molt jove i molt tímida. La veritat és que em sorprèn com en llocs remots la gent pot arribar a preparar coses tant elaborades. 

Una de les coses que em va xocar del campament és que les latrines, tenien el símbol indicant les que son per dones i les per homes, i n’hi havia el doble per homes que per dones. Suposo que té a veure amb la relació homes/dones que hi ha en les expedicions, que suposo que predominen els homes 

Un altre dels detalls que hi ha en aquest campament i no en els que havíem estat de iurtes és que aquí en el lavabo hi ha paper per eixugar mans. Sabó en els altres també n’hi havia, però el paper per les mans no. 

El camp base es troba en l’altiplà Achik-Tash. La serralada que es veu, més o menys, i de les que forma part el pic Lenin es diu Trans -Alay. 

La pista que puja fins al camp base és molt bonica. Hi ha un punt en el que es té una bona vista sobre la serralada, mentre estàs envoltat de prats. La vista depèn de les nuvolades. 

El dia abans havia plogut molt, i estaven preocupats perquè per arribar al camp base s’ha de creuar un riu, i tenien por que anés massa ple d’aigua. Els hi preocupava que no arribéssim amb llum i dificultes el creuament del riu. 

Vam arribar encara amb llum, el riu tenia un cabdal reduït i tampoc hi havia neu al campament. A més encara no estava del tot tapat i es veien una mica les muntanyes. O sigui que vam tenir sort.

Àsia central. De Tash Rabat a Kaixgar.

El trajecte des de Tash Rabat al Kirguizistan fins a Kaixgar, a la regió autònoma uigur de Xinjiang, a la Xina pren gairebé tot un dia. 

Fins a l’any 2002 l’únic pas que hi havia entre Kirguizistan i la Xina era el Torugart. No se si era l’únic o l’únic que podien fer servir els turistes. En el 2002 es va obrir un altre pas, el Irkeshtam. 

L’any 1905, el cònsol britànic a Kaixgar va descobrir que els russos havien construït una carretera o una pista pel cantó kirguís fins al pas de torugart una part també pel cantó xinès. Això va despertar les alertes ja que hi havia el risc de que els russos poguessin accedir a la província de Xinjiang i apoderar-se’n. 

En el 1906 hi va haver converses entre russos i xinesos i es va acordar que els xinesos completarien la carretera fins a Kaixgar, utilitzant un préstec d’un banc rus. La idea era que es pagues el préstec amb els peatges. Els mercaders russos tindrien el monopoli del comerç en aquesta ruta. 

Els xinesos no estaven satisfets amb el tracte i van decidir col·locar els peatges en els punts més alts; això va comportar que la carretera s’utilitzés poc i que no es mantingués. Inicialment el punt fronterer estava en el punt més alt a uns 3700 metres, però actualment està força més avall. 

Creuar la frontera terrestre per aquest pas no és fàcil a nivell burocràtic. Em sembla que es necessita un permís especial si no tens un viatge contractat amb una agencia. 

Vam sortir molt d’hora del campament de Tash rabat, per poder ser dels primers a la cua que es forma a la frontera. Els controls de sortida de Kirguizistan son força senzills i fluids, en canvi la part xinesa és increïble. Tot i que ja m’havien dit que podia ser llarg, va superar totes les expectatives. 

A les 10 del matí estàvem ja a la frontera. En total vam haver de passar 10 controls, la majoria per entrar a la Xina. En tres dels controls van escanejar tot l’equipatge, maletes i equipatge de ma. En gairebé tots els controls han comprovat el passaport, escanejat, ens han fet una fotografia.... En arribar a l’hotel també, tots a passar per la web camp per la foto. 

Per començar els tràmits per cantó xinès cal que ja tinguis el teu vehicle a l’altra banda i el teu guia o persona receptora. En ser un grup, teníem que col·locar-nos en fila de un, sinó s’empipaven molt, en l’ordre de la llista que ells tenien. 

El procés és molt lent, suposo que els hi costa llegir els nostres passaports en alfabet llatí. En un dels múltiples passos ens van dir que teníem que estar en silenci, ja que estaven treballant i el soroll els destorba. 

Els controls estan distribuïts en un ampli espai, no recordo si eren 80 km. En tot el tram fronterer no es poden fer fotografies. 

Tot i el temps que vam passar vam tenir sort. A vegades revisen els mòbils, tauletes i càmeres de fotos i instal·len programes espia als mòbils. No ens els van demanar, ni ens revisar cap aparell. També deien que el WhatsApp no funcionaria i vam tenir sort, funcionava. 

Si no estic confosa, obrien la frontera a les 10, però a 2/4 d’una paren per dinar fins a 2/4 de 3. És gairebé impossible passar tots els controls abans del dinar. O sigui que en algun punt et toca quedar-te esperant a que tornin a obrir la frontera i confiar en que no sorgeixin imprevistos i acabar tot el procés abans de que tanquin pel sopar. 

A les 6 de la tarda passàvem l’últim control i finalment, a les 7 del vespre arribàvem a Kaixgar. Unes dotze hores par anar de Tash Rabat fins a Kaixgar. Realment volen dissuadir d’utilitzar aquests passos terrestres. No sé si és pel fet de que és una província conflictiva, la regió autònoma uigur o hi ha altres raons.

Àsia central. Kirguizistan_5. Naryn i Tash Rabat.

Continuem ruta cap al sud, direcció Tash Rabat. El paisatge segueix sent espectacular. Des de dalt d’un dels passos es veu la pista, fent ziga-zagues fins al fons de la vall. Em recorda el que quan érem joves els meus germans en deien “llacets enllaçats”. 

Un cop vam arribar a la vall vam fer una petita caminada per la vora del riu fins arribar a una cascada. No es triga més de 15 minuts en arribar-hi, i és agradable, tot i que no hi ha cap ombra. Un cop allà, és refrescant veure el salt d’aigua i poder-se remullar una mica. 

Vam continuar ruta, creuant paratges amplis i pelats, ondulats, amb rius d’aigües grisoses degut a tot el que arrosseguen, i els més petits, amb aigües cristal·lines. Vam arribar a Naryn a l’hora de dinar. 

Aquesta ciutat es troba a poc més de 2000 metres d’alçada en la ruta que porta cap a Kaixgar. Està en les muntanyes del Tian Shan. 

L’any 1868 aquí s’hi va instal·lar una guarnició militar russa, amb una petita fortalesa, que servia per protegir els viatgers de la ruta de la seda. Poc a poc va anar creixent i que va portar a la fundació de la ciutat. L’any 1917 estava sota el control de l’exercit comunista, i en el 1920 hi va a ver violents enfrontaments entre l’exercit comunista i l’exercit blanc, amb un elevat nombre de morts d ela població local. Hi ha un monument per recordar a les víctimes. La ciutat s’estén a les dues bandes del riu naryn. Té universitat, el campus es va obrir en el 2016. 

Vam fer una petita volta per la ciutat per veure la plaça, l’ajuntament, la mesquita… Volíem visitar el museu però estava tancat. 

Vam dinar en un gran restaurant del que sortia molta gent que havien fet alguna celebració. Vaig menjar pollastre guisat amb verdures, acompanyat de patates fregides i un refresc. Preu : 5euros. 

En el restaurant, o al botiga que tenien allà, hi havia un plafó amb els diferents colorants naturals que utilitzen i el seu origen. 

El riu Naryn neix a la serralada del Tian Shan i flueix per la vall de Fergana entrant a Uzbekistan, on s’ajunta a un altre riu per formar el Sirdarià. És el més llarg de Kirguizistan. Desemboca al mar d’Aral. 

A Kirguizistan hi ha un total de 150.000 Km de rius, que provenen de 40.000 rius i torrents. La major part de l’aigua prové de la neu de les geleres; tan sols 1/5 part de l’aigua prové de la pluja. 

La major part dels rius no son navegables, degut a l’orografia del terreny, tot i que en alguns s’hi pot fer rafting. 

El fet de que les aigües del Sirdarià provinguin de Kirguizistan provoca alguns conflictes amb Uzbekistan, ja que utilitza la seva aigua per la irrigació. De tant en quant hi ha disputes pels drets de l’aigua d’aquest riu. 

Al punt de la pista/carretera on hi ha la desviació cap a Tash Rabat hi ha un primer campament de iurtes, amb botigueta inclosa. Aquí vam recollir els sacs de dormir que fariem servir en el segon campament que es on anàvem nosaltres. És el que està al costat de l’edifici històric de Tash Rabat. 

Tash Rabat és un indret allunyat de tot, allunyat de la ruta principal i per això va sobreviure a les guerres. Tot i això el pas del temps va deteriorar-lo força i en el 1980 es va restaurar. 

Es troba a més de 3000 metres d’alçada. En alguns llocs diuen que està a 3200 m i altres 3500 m. És un paratge impressionant. 

El primer campament està protegit per les muntanyes rocoses, i queda molt bonic la col·lecció de iurtes blanques al seus peus. El segon campament, el que està al costat del monument és més bàsic, però té la gràcia d’estar just al costat de la misteriosa construcció de pedra de Tash Rabat. Tash vol dir pedra i Rabat porta. 

Quan vam arribar hi havia un autocar i per tant, força gent pul·lulant per tot arreu. Quan van marxar va ser fantàstic trobar-se gairebé sols en aquell indret. Dormir allà, tot i que el campament era força bàsic va ser una meravella. 

Tash rabat, misteriosa estructura de pedra, aïllada, solitària, qu aprofita en part el desnivell de la muntanya per la seva construcció. 

Fins que es va procedir ala seva restauració els pastors duien els ramats aquí a pasturar. Quan es va fer la restauració es van trobar monedes i recipients que serien del segle IX i X. 

Hi ha diverses llegendes i teories al voltant d’aquest edifici. En una d’elles es diu que la va construir un mercader del segle VI, per protegir al seu fill en cas de que arribessin enemics. S’hi ha trobat passadissos subterranis, i es diu que si venia l’enemic faria entrar al fill en una de les cambres que s’ha anomenat zindan, o presó, i podria fugir pels túnels. 

En el passat alguns mercaders feien parada aquí, per això se l’anomena caravanserrall. Ara be, no té l’estructura típica d’aquestes construccions. Els caravanserralls, on s’allotjaven els viatgers de les caravanes, tenien un pati central i les habitacions al voltant. A Tash rabat no hi ha cap pati central. 

Té una planta en forma de creu, amb una habitació més gran al centre i les altres petites. Segons una llegenda no se sap de cert quantes habitacions té, ja que cada vegada que es compten el nombre és diferent. He llegit que té 31 habitacions. 

Quan es va fer la restauració no es va poder aclarir quin material s’havia fet servir per fixar les pedres, ni d’on provenien aquestes. 

Sembla que en el segle X hauria sigut un monestir nestorià, però no s’ha pogut trobar cap objecte religiós que ho confirmi. I en el segle XV es feia servir coma caravanserrall. De totes formes, per molt que he buscat no he trobat més informació sobre aquest lloc. Segueix sent un lloc misteriós. Diuen que alguns vidents quan venen aquí tenen visions. Va ser un lloc de pelegrinatge i encara hi venen alguns peregrins, tot i que per la gent de Naryn és sobretot un lloc d’interes cultural i històric que atrau al turisme. 

Una de les llegendes explica que els que van construir aquesta mena de fortalesa eren un pare i un fill. Quan ja estaven acabant els hi va semblar veure una caravana que passava en la llunyania. Feia temps que estaven aïllats i no veien gent, així que el noi va tenir ganes d’anar a veure-la. Va demanar permís al pare i va fugir corrent cap allà- Sembla que tan sols quedava posar la darrera pedra de la cúpula. 

Quan el noi va arribar a la caravana hi va veure una noia molt bonica, se’n va enamorar, i es va oblidar del seu pare i va marxar amb ells. Diuen que per això la construcció està inacabada. 

Pels nòmades aquesta construcció enmig del no res era com un miracle, un refugi sobrenatural. Fortalesa, monestir o caravanserrall, fos el que fos té un aire misteriós. 

Em va sorprendre veure que era més petita del que m’imaginava. Per dins em va resultar decebedora. Habitacions buides, un parell de pous, l’entrada a un túnel o cambra amagada que es tapiava amb una gran llosa... 

El que és bonic és l’entorn on es troba. El campament està just al davant. Com ja he dit és molt bàsic. No hi ha dutxes, tan sols un petit lavabo, i dues latrines molt bàsiques. Hi ha poques iurtes i en cadascuna d’elles hi poden dormir entre 3 i 5 persones. S’esta una mica encongit. 

Aquest campament no disposa d’electricitat a les iurtes però en cas de necessitat els encarregats del campament et poden carregar alguna bateria. El sopar a 2/4 de 8 en l’edifici d’obra que hi ha ala vora del riu.