Iraq-17. L'antiga ciutat sumèria d'Uruk

De camí cap a Uruk es van veient canals, alguns estan secs i d’altres encara en funcionament. Hi ha canals que són molt antics, de l’època sumèria. Gràcies a aquests canals la regió era molt fèrtil. 

Vam arribar al jaciment arqueològic que el sol ja estava força baix. Hi havia un grup d’arqueòlegs alemanys treballant-hi. Va ser molt interessant la visita, sobretot les explicacions. Visualment no és massa impactant; això passa sovint en els jaciments arqueològics, que és més el que pots imaginar amb el que t’expliquen i llegeixes, que el què hi veus. A més, aquí a Uruk hi ha molt poca superfície excavada, i és que hi ha molts nivells superposats.

La ciutat d’Uruk es trobava on actualment hi ha Warka; la seva posició respecte al riu Èufrates ha canviat ja que en algun moment de la història el curs del riu es va modificar. La ciutat es trobava al sud-oest del llit antic del riu, mentre que ara està al nord-est del curs actual. Potser el canvi en el curs del riu va influir en el declivi de la ciutat.

El nom àrab de Babilònia, al-Iraq, es creu que deriva del nom Uruk, a través de l'arameu (Erec) i possiblement del persa mitjà Erāq.

Uruk va ser una antiga ciutat sumèria i més tard babilònica. Aquest lloc va estar ocupat de forma continua des de la seva fundació fins aproximadament el 300 dC, quan la gent va començar a abandonar la regió. Va quedar abandonada i enterrada fins que William Kennett Loftus la va descobrir en el 1849. Aquest era un geòleg, naturalista, explorador i arqueòleg britànic, que treballava pel museu britànic, i va descobrir l’antiga ciutat sumèria l’any 1849. L’any següent va començar les excavacions amb el seu equip, en una campanya que va durar quatre anys. Llegeixo que les excavacions que va fer no eren sistemàtiques, sinó que sobretot buscava les peces que podien interessar als museus que el finançaven. 

A partir del 1902 hi va haver diverses campanyes d’excavacions per part de grups alemanys. Es van interrompre durant la guerra i es van reprendre en el 1953.

El jaciment arqueològic és molt interessant ja que s’han trobat ciutats superposades, de diferents períodes de la història. Una història de cinc mil anys. 

La civilització a Mesopotàmia s’ha dividit en diferents períodes, segons els trets culturals de cadascun d’ells.

A Uruk hi ha divuit nivells, i aquests estrats ocupen uns 16 metres. L’anàlisi per carboni 14 indica que les restes més antigues, les que estan més al fons, són del període entre el 5300 aC i el 4574 aC.  

La fundació de la ciutat, la primera, és la que es troba més al fons, i és la que correspon al període Èridu. Per sobre s’hi ha trobat la ciutat del període Obeid o Ubaid, que és el període comprès entre el 4800 aC al 4200 aC.

Les dates fluctuen una mica, i suposo que els diferents nivells no estan perfectament separats. En construccions posteriors es podia fer servir material de l’anterior...o sigui que l’estudi és complex.

Més o menys a partir del 4000 aC comença el que es coneix com període d’Uruk, que s’ha subdividit en diferents trams: Uruk primerenc, fins al 3800 aC; Uruk mitjà, fins al 3400 aC; Uruk tardà fins al 3100 aC. En aquest període Uruk tardà és quan es van començar a construir els primers temples monumentals del districte d’Eanna. L’etapa posterior és el període Jemdet Nasr, que arriba fins al 2900 aC; en aquesta època és quan es va construir la muralla de la ciutat, i és quan va néixer la vida urbana, l'escriptura pictogràfica, i en la segona meitat del quart mil·lenni l'escriptura cuneïforme.

La cultura corresponent al període Uruk va sorgir aquí, però de seguida es va estendre per tota la baixa Mesopotàmia.

Uruk va tenir un paper destacat en el primer període urbà de Sumer. L’època de màxim apogeu va ser cap al 2900 aC, quan en aquesta ciutat hi vivien entre 50.000 i 80.000 habitants. La ciutat emmurallada tenia 6 Km² de superfície. Era la ciutat més gran del mon, en aquell moment, o del mon conegut.

Després del període Uruk va començar el període dinàstic arcaic, entre els 2900 aC i el 2334 aC; en aquest període la ciutat seguia sent la seu del poder en la regió però ja no tenia tanta importància.

Cap a l’any 2000 aC hi havia lluites entre Babilònia i Elam, i Uruk va començar a perdre influencia i poder. Tot i això, va estar habitada durant el període selèucida i també en època dels parts, i no va ser abandonada definitivament fins poc abans de la conquesta islàmica, cap al 630 dC.

La muralla es diu que es va construir en època de Gilgameix, i durant la primera dinastia de Lagaix, en el 2500 aC, encara existia. L’últim rei d’aquesta dinastia va establir Uruk com la capital de l’imperi i la seu del poder.

Quan Sumer va quedar integrada a l’imperi Accadi en el 2334 aC, el rei Sargon d’Accad va continuar donant importància a Uruk i els districtes sagrats d’Eanna i Anu van continuar en funcionament i fins i tot es van renovar i millorar. 

La ciutat es va formar quan dos petits assentaments Obeid es van fusionar. Els nuclis on hi havia els seus temples es van convertir en el districte d’Eanna i el districte d’Anu.

Èridu va ser el primer lloc de la baixa mesopotàmia on hi va haver vida sedentària. Es trobava prop de Ur, al sud d’Uruk. Estava considerada una ciutat sagrada, ja que es considerava que era la primera ciutat creada pels déus. Aquí hi tenien uns textos molt importants pels sumeris, els meh; eren decrets divins, la base de la cultura sumèria. 

Doncs be, la deessa Inanna va robar aquests meh i se’ls va endur cap a Uruk. Així que la gent va entendre que el poder i prestigi es traslladava a Uruk.

Èridu estava associada amb la vida rural, el mar i l’aigua com a font de vida. Uruk encarnava un nou estil de vida, la ciutat. El fet de que Uruk agafes el relleu en importància, a Èridu s’atribuïa als déus.

En el període Uruk hi va haver un canvi significatiu, es va passar dels petits pobles agrícoles a l’aparició de centres urbans. Això va comportar un canvi en la societat.

Els comerciants i els colons sumeris van estendre la cultura d’Uruk als pobles veïns, que van evolucionar i va començar a haver-hi competència econòmica i cultural. Al final Uruk no podia mantenir el control sobre totes les colònies amb la força militar.

Els factors geogràfics apuntalen el creixement sense precedents d'Uruk. La ciutat es troba a la part sud de Mesopotàmia, un lloc antic de la civilització, al riu Èufrates. Mitjançant la domesticació gradual i eventual de grans zones dels contraforts del Zagros i tècniques de rec extenses, l'àrea de suport n'esdevingué una gran varietat de vegetació comestible. Aquest conreu del gra i la seva proximitat als rius va permetre que Uruk arribés a ser, amb relativa facilitat, el major assentament sumeri, tant en població com en superfície.

Els excedents agrícoles d'Uruk i una gran base de població van facilitar processos com ara el comerç, l'especialització dels oficis i l'evolució de l'escriptura. L'evidència d'excavacions d'una rica ceràmica i les tauletes més antigues conegudes de l'escriptura recolzen aquests esdeveniments.

La ciutat d’Uruk estava dividida en dos districtes, el d’Eanna i el d’Anu; el primer estava dedicat a la deessa Inanna i el segon al déu Anu.

Sembla que inicialment la ciutat estava presidida pel deu Anu, però a mesura que va anar augmentant la popularitat d’Inanna, es va decidir construir un espai privat per ella, en el nou districte.

El districte Anu originalment s'anomenava Kullaba (Kulab o Unug-Kulaba) abans de que es fusionés amb el districte Eanna. Kullaba data del període Èridu, quan era una de les ciutats més antigues i importants de Sumer.

Hi ha diferents interpretacions sobre les funcions dels temples. Actualment, es creu que els temples tenien una doble funció, religiosa i civil. En un arxiu del temple que va sobreviure al període neobabilònic, està documentada la funció social del temple, com a centre de redistribució de béns i aliments.

El districte d'Anu era molt més gran que el d’Eanna i també més antic. Aquí s’hi ha trobat algunes restes d’escriptura. Aquest districte tenia una única i gran terrassa, amb el zigurat d’Anu, dedicat al déu An, el déu del cel sumeri.

Un zigurat és una estructura en forma de piràmide truncada, una mena de sòcol, amb una amplia superfície a la part superior. Estan fabricats amb maons de fang, ja que a Mesopotàmia la pedra escasseja. Eren elements visuals i també simbòlics, ja que eren el cor del sistema polític teocràtic. El funcionaris que governaven la ciutat ho feien en representació del déu. Els zigurats estan en un punt elevat, s’estableix la connexió visual amb el déu o la deessa a la que es venera, en aquest cas, el déu An, i també representa l’autoritat política de la divinitat.  

Un dels monuments més rellevants d’Uruk és aquest zigurat i el temple que s’hi  va construir a sobre: el temple blanc. Aquest temple estava uns 12 metres per sobre de la plana que l’envoltava i era visible des de la llunyania; se’l veia des de les muralles externes de la ciutat.

El zigurat d’Anu es considera que és l’origen dels magatzems i també de les religions.  

El Temple Blanc es devia construir cap a l’any 3000 aC, i als peus del zigurat, s’hi ha trobat un altre temple, més antic, del voltant del 3500 aC, que es coneix com el Temple de Pedra. 

El Temple de Pedra es va construir amb pedra calcària i betum, suposo que per unir les pedres; estava sobre un podi de terra piconada amb morter de calç. El podi està construït sobre una estora teixida, coneguda com a giparu, una paraula que originalment feia referència a una estora de canya utilitzada ritualment com un llit nupcial, però amb posterioritat va assumir el significat de "font de l'abundància", que irradiava cap amunt en l'estructura de l'edifici.

L'estructura del Temple de Pedra, amb canals, tancs i recipients diversos,  fa pensar que s’hi podien fer ritus de libació. Posteriorment aquest temple es va destruir seguint el ritual, cobrint-lo amb capes d'argila i pedra, i de morter.

El Temple Blanc es va dissenyar per poder ser vist des de la llunyania; en estar elevat sobre la plana de Sumer, se’l veia bé des de ben lluny. Es trobava a 21 metres per sobre de la plana i estava cobert de guix, amb el que reflectia la llum del sol. Per això, es creu que el Temple Blanc és un símbol del poder polític d'Uruk en aquell moment.

A més d'aquest temple, el zigurat d'Anu tenia una escala monumental pavimentada amb pedra calcària, utilitzada en les processons religioses. Hi havia un canal paral·lel a l'escala, que servia per drenar el zigurat.

Es calcula que en la construcció del Temple Blanc hi devien participar uns 1.500 treballadors, durant cinc anys i treballant-hi unes deu hores al dia. Hi ha forces evidències de que bona part dels treballadors no estaven remunerats, segurament eren esclaus.

Les parets inclinades del zigurat tenien també una decoració que canviava segons com hi incidia la llum, o sigui segons l’hora del dia.

Per pujar a la part alta hi havia una escalinata empinada, i després una rampa per accedir al temple blanc. El fet de ser tot blanc el feia destacar molt amb la llum solar.

Aquest temple blanc era rectangular, orientat amb els quatre punts cardinals. Una sala gran i altres menors a banda i banda. Tenia tres entrades però cap d’elles donava directament sobre la rampa d’accés. En arribar a la part alta del zigurat calia donar part de volta al temple per poder accedir a l’entrada.

Algunes habitacions tenien escales, en alguns casos inacabades, en alguna sala sembla que hi havia lleixes de fusta a les parets.

En un extrem de la sala central hi havia un podi al que s’hi accedia per una petita escala, on hi havia un altar amb la superfície tacada pel foc.

Es van trobar pocs objectes en aquest temple, però les que s’hi van trobar són importants. Hi havia una col·lecció de tauletes, em sembla que de guix, que tenien impressions de segells de forma cilíndrica. S’hi va trobar també un dipòsit amb els ossos d’un lleopard i d’un lleó, en una cantonada del temple, en els fonaments. Podria ser un enterrament ritual en la construcció del temple.

El districte d’Eanna estava separat de la resta de la ciutat, estava emmurallat. No està clar si era per raons cerimonials o si va ser per qüestions pràctiques en la construcció d’aquest nou districte.

En l’àmplia terrassa on hi havia el temple s’hi va trobar un sistema de conductes revestits de betum, que entraven cap al temple. Una hipòtesi és que l’aigua es recollís a la terrassa i es dugués cap a un pou a la sala central del temple.

Els temples es considerava que eren el lloc on residien les divinitats aquí a la terra. Llegeixo que Inanna era una deessa a la que l’hi agradava fer les coses a la seva manera, i que per això el seu districte es va protegir amb un mur, per respectar la seva intimitat.

La deessa Inanna més tard es va acabar fusionant amb la deessa babilònia i hitita, Ixtar.

El poder i prestigi de les deesses va anar en declivi a mesura que les dones perdien drets. Hi ha autors que diuen que el fet que el districte d’Eanna estigués emmurallat era per restringir l’accés als sacerdots, homes.

En el museu arqueològic de Bagdad, vam veure una de les parets del temple dedicat a Inanna.

El districte d'Eanna va tenir gran importància històrica ja que va ser aquí on va sorgir l’escriptura i l’arquitectura pública monumental. És per això que a Uruk se la pot considerar la primera veritable ciutat en la història humana. Aquí a Eanna s’hi van trobar els primers exemples d’escriptura cuneïforme.

El primer edifici d'Eanna, el Temple de Pedra-Cons o Temple Mosaic, es va construir sobre un temple anterior, del període Obeid, i estava envoltat per un mur de pedra calcària amb un elaborat sistema de contraforts. Al temple de Pedra-Cons se l’anomena així pel mosaic fet amb de cons de pedra de colors, clavats a la façana, que era de maó de tova. Es pensa que potser s’hi retia un culte primitiu a l'aigua existent a Mesopotàmia. Va ser demolit ritualment i el seu contingut enterrat sota una nova construcció.

Més tard, a uns 100 m a l'est d’aquest temple s’hi va construir un temple de pedra calcària d'uns 2 m d'alt; aquest temple també es va edificar sobre un temple preexistent del període Obeid. Aquest temple és una innovació, en relació a l’arquitectura Obeid, en quant a grandària i a que fa servir la pedra calcària. Aquesta pedra s’havia extret d’un aflorament que es trobava a uns 60 Km a l’est.

El que no està clar és si només tenia els fonaments en pedra i be tot el temple estava construït en la pedra calcària. Aquest temple de pedra calcària és probablement el primer temple dedicat a Inanna. A l’igual que el temple de pedra-cons, aquest també estava cobert de mosaics fets amb cons.

Els dos temples eren rectangulars, i les cantonades apuntaven als quatre punts cardinals. Tenia una sala central llarga flanquejada per dues de més petites. La façana tenia contraforts i van ser els prototipus dels següents temples que es van construir a Mesopotàmia. 

El districte Eanna es compon de diversos edificis amb espais per a tallers, i es trobava emmurallat i separat de la resta de la ciutat. Eanna es va dedicar a Inanna en el període més primerenc d'Uruk.

La resta de la ciutat es compon de cases amb pati, agrupades segons les professions dels seus ocupants, i estaven als districtes que hi havia al voltant d'Eanna i Anu.

En les tauletes que es van trobar on hi havia la llista de tots els reis sumeris, hi apareix Gilgameix (o Guilgameix), que hauria sigut el cinquè rei d’Uruk, cap al 2675 aC.

El poema o relat epic de Gilgameix o Guilgameix, és una de les obres de ficció més antigues de la humanitat; està escrit en unes tauletes en escriptura cuneïforme.

Aquest heroi va desafiar als deus perquè volia ser recordat eternament, i va emprendre un llarg viatge per trobar el sentit de la vida i perseguint la immortalitat.

Aquest poema va donar a conèixer la ciutat, però la importància d’Uruk és deguda al desenvolupament d’una nova civilització. Està considerada la primera ciutat del món. Aquí va sorgir l’escriptura, la primera construcció en pedra, l’origen del zigurat, i va ser la primera ciutat en desenvolupar el segell cilíndric, que es va fer servir a tota mesopotàmia per marcar una propietat personal o be per signar documents.

El segell cilíndric tenia una gran importància, representava la identitat d’una persona, i també la seva reputació. Per això es pot considerar que va ser a Uruk on es va reconèixer per primer cop la importància de l’individu en una comunitat.

Una altra troballa va ser el que es coneix com la màscara de Warka o la Dama d’Uruk, que és un rostre esculpit en marbre, que es pensa que representa a Inanna i devia formar part d’un conjunt monumental d’un des temples del seu districte.

També és d’aquí el vas sagrat de Warka, una peça d’alabastre.  

A Uruk se l’ha anomenat la Venècia del desert, ja què disposava d’un bon sistema de canals per tota la ciutat que la connectaven amb el riu Èufrates i per tant facilitaven el comerç, tant al llarg del riu com el marítim. Els canals permetien que la ciutat estigués envoltada per un bon cinturó agrícola.

Hi ha dues teories diferents sobre la forma d’organitzar-se la societat  en el període Uruk. Uns autors apunten a que la societat estava estratificada i  hi havia una figura, l’ensi, que tenia el poder polític i religiós. Uns altres defensen que era una societat igualitària, que els dirigents eren tan sols administradors dels bens comuns, sense cap privilegi; només tenien el prestigi del càrrec.

En les ciutats del període Uruk no s’han trobat habitatges diferenciats, que indiquin diferent status social, no s’hi ha trobat joies o riqueses privades; això apunta a que no fos una societat jerarquitzada. Per tant sembla que hi hauria una certa igualtat econòmica.

Ara be, altres autors apunten a que hi havia un control de l’activitat econòmica centralitzat, per part de l’estat, al que es pagaven tributs o taxes, que podia ser l’entrega d’una part dels bens obtinguts pel treball de la gent.

Una de les característiques rellevants del període Uruk és l’arquitectura, que canvia completament d’estil respecte a l’anterior període, Obeid.

En el període Obeid predominava l'ús de la tova, i en el període següent, Uruk, es va començar a emprar la pedra calcària i es va introduir la decoració amb mosaics.

Aquest nou estil era més car, ja que la pedra s’havia de transportar des de la cantera fins al lloc de construcció i a més els mosaics es feien a mà. El que no se sap és què va provocar aquest canvi.

Hi havia rituals de construcció. Quan es volia construir un nou edifici, o es volia renovar, l’anterior s’enterrava cobrint-lo amb enderrocs, per tant el nou es construïa a sobre del monticle que amagava l’anterior, i quedava en un terreny més elevat.

L’època de major importància d’Uruk se situa aproximadament entre el 4100 aC i el 3000 aC; aquesta va ser l’època en la que Uruk va ser el centre urbà més gran i el centre del comerç i l’administració.

Encara no està del tot clar com va exercir el control polític sobre una àrea tant extensa, quines institucions mantenien aquest control, si s’emprava l’ús de la força.... Diuen que per tenir respostes concloents cal excavar molt més.

La ciutat d’Ur, que es trobava més al sud, més a prop del golf pèrsic, tenia una millor ubicació pel comerç; es podria pensar que hagués tingut més influencia que Uruk i en canvi no va ser així.

Diferents objectes del període Uruk s’han trobat disseminats per tot mesopotàmia, en pràcticament tots els jaciments estudiats. Un d’aquests objectes és el  bol de vora bisellada.

Els bols de vora bisellada són bols d’argila, petits i sense decoració, que es van produir de forma massiva en el quart mil·lenni aC, per la cultura Uruk. Aproximadament un 75% de la ceràmica que produïen eren aquests bols. Per tant, en els llocs que s’han trobat per Mesopotàmica indiquen que hi havia arribat la cultura Uruk.

Aquests bols en general eren de mida uniforme, tenien uns 10 cm d’alçada i el diàmetre de la boca del bol era d’uns 18 cm. La base tenia uns 9 cm de diàmetre. Estaven fabricats en argila, i les parets eren força gruixudes, comparat amb altres ceràmiques de l’època. O sigui que era material robust.

Es pensa que aquests bols es fabricaven amb un motlle, ja que els laterals eren molt rectes i la base ben definida; és molt difícil reproduir-ho fent servir tan sols les mans. La gran quantitat de bols d’aquest tipus que s’han trobat junts, en un mateix lloc sustenta la hipòtesi de l’ús del motlle, que faria molt més eficient la fabricació.

Segurament es feien servir com unitat de mesura, per exemple per mesurar l’ordi i l’oli; correspondria a una ració i les racions es devien fer servir per pagar als treballadors pels serveis prestats. Aquesta hipòtesi es basa en el fet que el símbol en escriptura cuneïforme que indica una ració s’assembla a aquests bols. S’han trobat molts bols sencers, amuntegats. Es pensa que es devien fer servir un o dos cops i després es devien emmagatzemar en un lloc central.

Hi ha una altra hipòtesi que diu que es feien servir per coure el pa, i que també podria ser la mesura de la ració d’aquest aliment.

Es pensa que cap a mitjans del quart mil·lenni aC a la ciutat estat d’Uruk es van començar a fabricar aquests bols; després a mesura que aquesta cultura es va anar expandint, es va augmentar la producció dels bols bisellats. Aquests recipients s’han trobat en excavacions fetes a les muntanyes Zagros, també al centre i sud de l’Iran. També se n’han trobat a la costa de l’actual Pakistan, prop del golf d’Oman.

Aproximadament un 75% de la ceràmica que es troba en jaciments de cultura Uruk són bols bisellats. Aquests bols són un dels primeres signes de la producció en massa d’un sol objecte. I el fet que es pensi que es podria haver utilitzat com a mesura de pagament també és un element nou, que no es coneix que s’hagués emprat abans.

Era un bol de mida estàndard, per pagar als treballadors s’omplia amb el producte amb que se’l pagaria, tantes vegades com calgués. Era unitat de mesura fixe.

En estendre’s el seu us per tota Mesopotàmia també es van sorgir diferents centres de producció.

A la bíblia es parla del diluvi universal, però molt abans ja es menciona un fet similar, en el poema de Gilgameix. Hi ha diferents versions escrites en sumeri i en accadi i es pensa que quan els jueus van estar exiliats a Babilònia podien haver conegut aquesta història que després apareix a la bíblia. Hi ha diferents cultures que tenen alguna història similar i que podrien tenir totes un origen comú.

En la major part del recinte costa molt de reconèixer-hi aquest passat mil·lenari. El famós zigurat, es veu com un monticle de terra, murs, canals, tot molt difícil de veure. Ara be, la part final de la visita, els temples, em sembla que del districte d’Eanna, és una altra cosa. Veure els cons amb els que feien els mosaics i conèixer la seva antiguitat impressiona.

Estem sols aquí; només els treballadors de l’excavació i nosaltres. Tinc una sensació estranya en trepitjar aquesta terra, intuint el passat que hi ha sota, la vida de la seva gent... l’enginy dels nostres avantpassats per construir, decorar, transmetre...

Iraq-16. Palau al-Ukhaidir

Avui tenim un dia intens; hem d’arribar a dormir a Nasiriyah, però abans tenim molta feina. Hem anat a visitar el palau al-Ukhaidir, que ahir ens havia quedat pendent; per tant, avui també ens quedarà alguna cosa per demà.

Aquest palau es troba a uns 50 Km al sud-oest de Karbala, en ple desert; per això cal dur escorta, i un cop més, això requereix el seu temps, per organitzar el dispositiu.

Aquest és un dels palaus més ben preservats del mon islàmic. Basant-se en la seva arquitectura es pensa que es va construir entre l’any 720 i el 800 dC. Ara be, un marge de 80 anys crea problemes històrics, ja que primer governaven els omeies i en el 750 van fer-se amb el poder els abbàssides. Per tant, el van construir els omeies o els abbàssides?

És molt interessant per la seva arquitectura, i pels avenços que va aportar. Jo no sé gairebé res d’arquitectura, només el que he anat aprenent sobre la marxa, o sigui que vaig una mica perduda. Al final, veient que donen tanta importància a les innovacions que hi ha aquí, he acabat cercant informació per aclarir-me, sobre els arcs i les voltes.

Sembla que l’origen de l’arc és mesopotàmic. Aquí no hi havia ni pedra ni fusta, per tant les primeres construccions es feien amb canyes, lligades entre elles, en dues rengleres clavades a terra; aquestes dues rengleres s’unien per la part alta, i es formaven arcs. Per la part exterior aquesta estructura es recobria amb una capa de fang. Així eren les primeres construccions, com una mena de passadís amb un sostre de volta.

Si es produïa un incendi, les canyes cremaven però el recobriment en fang s’enduria i aguantava. Si tan sols quedava una part en peu, després de l’incendi, podia quedar un arc.

En les primeres civilitzacions l’arc es feia servir en estructures subterrànies i estructures auxiliars. Els primers en fer-lo sevir en edificis monumentals van ser els romans, però no es descarta que ho haguessin après dels etruscs.

L’arc de mig punt és el més senzill, també se’l coneix com arc rodó, és una semicircumferència. L’arc apuntat és posterior, també es coneix com arc ogival.  

La volta serveix per cobrir un espai. La volta de canó es forma quan s’estén un arc de mig punt en una direcció; també se la coneix com volta cilíndrica i serveix per cobrir un espai rectangular. Quan el que s’estén en una direcció és un arc apuntat es té una volta de canó apuntada.

La volta de creueria, que es va introduir en el gòtic, es forma per la intersecció d’arcs apuntats. I la volta esfèrica és la cúpula. 

Explico tot això per explicar qui va construir aquesta fortalesa. El que està clar és que és del segle VIII, però de la primera meitat o de la segona? Construït pels omeies o pels abbàssides? I és en base als detalls arquitectònics que s’atribueix als abbàssides.

Els omeies i els abbàssides tenien estils arquitectònics diferenciats, tot i que hi va haver una època de transició, en que convivien els dos estils.

Una diferència important és en la forma dels arcs: els omeies feien servir l’arc de mig punt, i van ser els abbàssides que van introduir la novetat dels arcs apuntats. En aquest palau fortalesa hi ha pocs arcs de mig punt, el que fa pensar que és obra dels abbàssides.

Els omeies tenien costum de viure en palaus al desert, però a començaments del segle VIII, la situació era convulsa i sembla poc probable que es dediquessin a construir un palau aquí al mig.

Alguns autors proposen que aquesta fortalesa la va fer construir Issa ibn Mussa, nebot d’al-Mansur, cap al 783.

Issa Ibn Mussa era un príncep abbàssida, nebot del primer califa as-Saffah, que el va nomenar el seu segon hereu, sent el primer el seu germà al-Mansur.

Al-Mansur va pujar al tron en el 754, llavors Issa ibn Mussa era governador de Kufa i va continuar sent-ho fins al 765.

Segons el que havia deixat establert as-Saffah, el seu hereu seria al-Mansur, el següent en la llista successòria seria Issa ibn Mussa, i a ell el succeiria  el fill d’al-Mansur, que quan va ser califa va prendre el nom d’al-Mahdí.

Però al-Mansur volia que el califat passés directament al seu fill, i va fer tot el que va caldre per obligar a Issa ibn Mussa a renunciar a la successió; això va ser l’any 764. L’hi va pagar una important suma de diners, per retirar-lo. També el va expulsar de governador de Kufa.

Una altra teoria situa a un altra nebot del califa al-Mansur com el propietari d’aquesta fortalesa, Isa Ibn Ali ibn Abdullah. Segons un historiador àrab, defensor d’aquesta teoria, el palau es va construir on ja hi havia hagut un castell pre-islàmic, i el va anomenar Qasr al-Muqatil, i es trobava en la ruta que enllaçava  Kufa amb  al-Anbar, una població propera.

Ukhaidir es trobava en una de les rutes comercials regionals, i va ser un important punt de parada.

Aquesta fortalesa tenia una doble muralla, amb algunes torres; tenia quatre portes, una a cada costat, flanquejades per torres.

Una de les novetats que es va introduir aquí van ser les espitlleres, que permetien llançar fletxes als enemics, des d’un lloc protegit. Creuada la porta, hi havia un espai cobert amb una volta, que tenia també escletxes per on poder atacar als enemics.

Un altre element defensiu que apareix aquí és el rastell, una reixa de ferro, movedissa, que protegeix la porta d’entrada de la fortalesa. Aquest sistema de defensa es va estendre pel mon musulmà.

Tant les espitlleres com el rastell van arribar a Europa amb la tornada dels participants a les croades, a mitjans del segle XII.

La introducció de la volta de canó apuntada va revolucionar l’arquitectura; va fer molt més senzilla i àgil la construcció. La volta de canó apuntada no va arribar a Europa fins a finals del segle XI.

La volta de canó només podia cobrir una superfície rectangular, per tant quan no tenia aquesta forma era un problema. Per altra banda, es va canviar el material de construcció. Es van utilitzar maons, enlloc del morter i pedres sobre una base fusta.

En aquest palau els abbàssides van ser innovadors en la tècnica de les voltes i els arcs. Si no estic confosa també van fer servir la volta de creueria. Un altre detall que destaquen en la visita és la introducció de la tècnica de decoració feta amb les pròpies totxanes; aquesta tècnica després es va estendre pel mon musulmà, especialment per Pèrsia.

És un recinte molt gran. Tenia una part corresponent al palau pròpiament dit, una altra zona que serviria pels cavalls, i activitats eqüestres. Hi havia una mesquita, espais pel servei...

L’any 1625, Pietro della Valle va trobar aquest castell. Aquest home era un compositor, musicòleg, escriptor i viatger italià i va deixar constància de la seva “descoberta”. Més tard, en el 1905, va ser redescobert per Louis Massignon, un francès catòlic, erudit de l’islam i que va ser una figura rellevant en les relacions entre catòlics i musulmans.

L’any 1909, en un dels viatges que va fer Gertrude Bell, de la que ja he parlat en la part del museu nacional d’Iraq, va trobar també aquesta fortalesa i va deixar un informe exhaustiu de tot el que s’hi va trobar; em sembla que va dirigir alguna excavació. Ara be, en algun altre lloc diuen que les primeres excavacions es van fer en el 1964, i que la restauració es va fer en etapes, fins al 1990, quan es van aturar.

La visita d’al Ukhaidir em va agradar molt. Va ser una bona sorpresa trobar enmig del desert aquest palau del que no n’havia sentit a parlar mai. Una de les coses que em va impactar és la mida, és un recinte molt espaiós, amb moltes dependències, i em sembla que hi havia dues mesquites. Té dos pisos, amb una bona galeria en el pis superior i es pot accedir a dalt de tot de la muralla, des d’on la vista et permet fer-te una idea de la seva magnitud. 

L’altra cosa que em va impactar va ser saber que aquí havien començat les innovacions en la forma dels arcs i les voltes.

En acabar la visita va venir un home duent un pastís, que m’imagino que havien encarregat els de l’agència. Va ser tot un detall i era molt bo. 

Després vam emprendre la ruta, una llarga ruta, fins a Uruk. Tot i que hi ha autopista vam trigar sis hores. Es va creuant el desert, i vam fer molt poques parades; per dinar vam aturar-nos a comprar alguna cosa per menjar, sense entaular-nos. La idea era que el xofer mengés i descansés una mica; nosaltres podíem menjar dins del bus. Vaig comprar-me galetes salades, patates, beguda... Menjar de subsistència per resistir fins al sopar. Quan ja ho havia comprat vaig trobar una altra botiga on tenien alguna cosa més consistent, xauarmes, però com que ja tenia provisions i aquests entrepans són més empipadors de menjar en ruta, no en vaig comprar.