diumenge, 26 de maig de 2019

Bangladesh 5: Sundarbans, Kotka

A Mongla vam començar el nostre recorregut per una petita part de Sundarbans. Aquí vam embarcar en el que seria el nostre allotjament durant tres nits. Era una embarcació per nosaltres sols. Senzilla, però jo no em puc queixar ja que em va tocar la cabina a dalt. Les que estaven a baix eren una mica més claustrofòbiques. 


De totes formes no fèiem vida tancats sinó que estàvem a fora, veient el paisatge, llegint, menjant o passant l’estona. En els lavabos, tot i que eren petits, hi havia dutxa. I el més important és que la tripulació era encantadora. Molt servicials i amables. També molt riallers. El capità, du el cabell i la barba tenyits de color taronja; em sembla que ho fan amb hena. A més dúiem una barqueta que era amb la que ens ficàvem pels canals. 


Sundarbans és una gran extensió que hi ha al sud de Bangladesh i que s’estén fins a l’Índia, en la part del golf de Bengala on hi ah el delta que formen el Ganges, el Brahmaputra i el Meghna. Un 60% del Sundarbans es troba a Bangladesh i el 40% restant a l’índia. 

Té una extensió de 10.000 Km2; un 30% d’aquesta extensió està coberta d’aigua. Aquí hi ha el bosc de manglars més gran del mon i és patrimoni de la Unesco des del 1987. 

Hi ha estudis que indiquen que l’extensió que ocupa el manglar s’ha anat reduint al llarg dels anys; en els darrers 200 anys s’hauria reduït en una tercera part. 

Degut a la densitat de població i a l’explotació dels recursos que hi ha, la biodiversitat de Sundarbans està en perill. Per això actualment hi ha dos zones protegides. 

Sundarbans en bengalí vol dir “bosc bonic”, ara be es pensa que aquest nom podria derivar del nom d’un arbre característic d’aquest manglar, i que em sembla que és una espècie de manglar, el sundari (heritiera littoralis). 

En el nostre recorregut anàvem trobant barquetes i alguns pescadors de gambes que treuen les xarxes de color blau. Hi ha molt moviment i el litoral es veu molt industrialitzat. 

Al vespre vam agafar la barqueta per entrar als canals. Abans de salpar ens van pujar a la barca uns plats de patates fregides. Estaven boníssimes. Tenien un lleuger arrebossat que les feia delicioses. 

La navegació pels canals era molt més bonica, ja que perds de vista la zona industrial. A la vora de l’aigua es van trobant cases, construïdes en fusta i sobre pilons per evitar que hi entri aigua i també protegides de la humitat del sòl. I moviment de gent, en general, enfeinada. 

La posta de sol va ser bonica, tot i que el paisatge l’imaginava més idíl·lic, i en la part oberta es veuen moltes grans construccions. 

Vam tornar a la nostra embarcació, per fer torns per la dutxa mentre esperàvem el sopar. Aquí el ritme el marca la llum solar. 

A les 6 mati, abans d’esmorzar vam anar a fer una primera caminada per la selva. Hi havia molta humitat. Llegeixo que a Sundarbans la humitat està entre el 70 i el 80%. Donada la seva situació geogràfica està considerat un bosc tropical i la temperatura al llarg de l’any es troba entre els 21 i els 30 ºC . 

Vam fer un circuit circular, acompanyats per un rànger, uniformat i armat. De la diversitat animal que hi ha aquí no vam veure gran cosa; vam veure alguns ocells i uns quants micos. 

A mi em va agradar el passeig, ja que hi ha silenci i tan sols sents el vent entre la vegetació i els ocells. També alguna altra bestiola que no es veu però que fa soroll entre les fulles. 

Ens ensenyen un punt on fa dos anys una tigressa va parir dos cadells. No vam tenir sort i no vam veure cap tigre. El rànger ens diu que ell només n’ha vist tres cops. 

En els boscos de Sundarbans hi ha una gran diversitat animal, però el que atrau més l’interès és el tigre de bengala. L’any 2015 es va fer un cens per veure quants en quedaven i es va veure que a la part de Bangladesh n’hi vivien 106 i a l’Índia 74. Ara be, en un altre lloc diuen que hi ha uns 400-450 exemplars d’aquest tigre. 
 
Cada any hi ha gent que mor per l’atac d’algun tigre. En general hi ha entre 30 i 100 atacs per part de tigres a humans. Això és degut a que és una zona densament poblada. 

A Sundarbans hi ha una gran biodiversitat, no tot acaba amb el tigre. Hi ha 693 espècies animals: 49 espècies de mamífers, 59 de rèptils, 8 d’amfibis, 210 espècies de peixos, 24 de gambes, 14 de crancs i 43 de mol·luscs. Hi ha una gran varietat d’aus aquàtiques i de rapinyaires. 

En quant a la diversitat en el mon vegetal tampoc està gens malament. Hi ha 334 espècies de plantes, 165 tipus d’algues, 13 espècies d’orquídies... 

En el nostre recorregut vam vorejar un embassament amb plantes aquàtiques, em sembla que eren tipus nenúfar. Vam arribar fins a una torre mirador, per copsar la frondositat del bosc. 

Després de la passejada vam tornar a la nostra embarcació per esmorzar i continuar la navegació cap a l’estació forestal de Kotka on hi vam arribar després de dinar. 

Aprofitem el temps de navegació per aprendre alguna cosa més sobre aquest país i la seva gent. 

La primera ministre Sheikh Hasina, líder de la lliga Awami, que està en el seu quart i darrer mandat, és una persona amb un elevat nivell cultural. Ha fet prosperar al país, i part dels seus esforços s’han enfocat a potenciar l’educació de les noies. Per això per les nenes i noies l’educació és gratuïta; pels nens tan sols la primària és gratuïta. Considera que si les dones tenen un bon nivell educatiu ho transmetran als seus fills i aquests també tindran educació. 

Pel que ens diuen també treballa per reduir les diferencies socials, ajudant a les classes més desfavorides a sortir del pou de la pobresa, i posant taxes als que tenen major riquesa. 

A nivell sanitari, la sanitat publica no funciona be, diuen que et dediquen molt poc temps i atenció. Si necessites una operació, si no pagues no t’operen. 

La gent de Bangladesh que té recursos viatja sobretot als països del voltant: Índia, Nepal i Bhutan. 

Com ja vaig comentar, és un país en el que es veu molta activitat comercial. Exporten molt, tot i que un 80% de les seves exportacions son del ram tèxtil, també exporten altres productes com són peix i marisc congelat, jute, cuir... Les importacions venen majoritàriament de la Xina i sud-est asiàtic. 

Els ports de Bangladesh s’han utilitzat molt pel desballestament de grans embarcacions. Els països rics venen a països com Bangladesh i l’Índia els seus vaixells quan ja no son operatius. Les condicions de treball en el desballestament i la contaminació que genera són un greu problema. Les drassanes de desballestament s’han convertit en abocadors de vaixells. 

Ara be, poc a poc el país a començat a explotar el seu potencial en construcció naval. Les primeres exportacions en aquest camp van ser de petites embarcacions per Moçambic i Maldives, però en el 2008 van fer la primera venta de grans vaixells a Europa. I des de llavors ha augmentat la venta de grans embarcacions a diferents països. 

Després de dinar, ja a l’estació forestal de Kotka vam agafar altre cop la barqueta per arribar a la platja. Hi ha una passarel·la de fusta una mica elevada que et permet arribar a terra ferma. Vam fer una caminada pel bosc, i el manglar. 

L’únic tigre que vam veure és el del cartell de l’entrada. Aquí també hi ha micos, que es passegen pel manglar sense problemes. Caminar per un manglar no és gens fàcil: el terra està cobert de punxes de fusta de mides variables, algunes arriben a tenir uns 20 centímetres d’alçada. Has d’anar mirant a terra per no entropessar o clavar-te-les. Aquí el risc és que caiguis i te les clavis. 

Es manglars tenen arrels enterrades i unes altres aèries per on agafen oxigen i extreuen la sal. El manglar és una planta resistent a la sal. 

Sundarbans és una regió plana, amb zones d’aiguamolls, on hi ha un munt d’illes separades per canals o rierols. La part costanera està sotmesa de forma constant a l’efecte de les marees amb la pujada i baixada d’aigües i també als ciclons. 

El manglar de Sundarbans es troba en una zona de confluència d’aigua dolça, dels rius que baixen des de l’Himàlaia amb l’aigua salada del mar de bengala. 

De fet a Sundarbans hi ha una zona d’aiguamolls d’aigua dolça, i altres zones d’aigua salada. El manglar és la zona on la salinitat és més gran. La zona que es diu d’aigua dolça rep aquest nom ja que la concentració de sals és baixa. En època de pluges és pràcticament aigua dolça ja que la seva aigua es barreja amb la que baixa de forma abundant de les muntanyes, i aquest flux d’aigua evita l’entrada d’aigua de mar. 

Una de les peculiaritats del terreny de Sundarbans és que esta subjecte a les inundacions temporals i als efectes de la salinitat; tot això afecta a la vegetació. Hi ha zones en les que el terreny no està molt consolidat, és semi sòlid. L’acidesa del terreny varia entre les diferents zones, i es troba en un rang de pH que va des del 5,3 (àcid) fins a 8,0 (bàsic). Les sals que formen el sol varien també d’un punt a l’altre de Sundarbans; predomina les sals de calci i sodi, sent la quantitat de potassi un 25% menor. 

Quan hi ha ciclons, l’aigua de mar ho envaeix tot, alterant significativament la salinitat. El cicló que hi va haver en el 2007 va afectar a un 40% de la superfície de Sunderbans. 

La caminada que vam fer va ser molt bonica. Vam passar pel costat d’algun micos i en un clar del bosc vam poder gaudir de la companyia d’uns axis, una mena de cérvols de clapes blanques. Els personal local que ens acompanyava van tallar branques dels arbres, per tal de que l’olor els atragués. Es van acostar tímidament, en grup. Uns es mostraven tímids, altres més agosarats i ens miraven des de la distància amb curiositat. 

Aquesta zona va veure’s molt afectada pel tsunami que hio va haver en el 2009. Queden les restes de la casa del guarda, que en estar prop de la platja va patir l’envestida de les grans onades. 

Quan els aigües es van calmar, van trobar les restes d’una balena morta; els seus ossos estan ara en les ruïnes de la casa del guarda. No sé si és perquè van aparèixer allà o les hi ha posat. És un lloc de difícil accés, pel que m’imagino que ha quedat on es va trobar. En aquest tsunami van morir molts animals, inclosos alguns tigres. 

Teniem el vaixell ancorat en un dels canals. Ens van dir que a vegades algun tigre creua el canal al vespre o a la nit. Vam estar una mica pendent, però ni rastre del felí. 

El paisatge en aquesta zona és més sec que per on havíem estat al matí i també es veuen més restes de sal per tot arreu.

diumenge, 19 de maig de 2019

Bangladesh_4. Bagerhat.

Arribar a la població de Bagerhat va costar una mica, ja que no hi havia indicacions o eren poc clares, el cas és que el guia o el xofer, tenien que anar preguntant. És curiós ja que és una ciutat que forma part del patrimoni de la humanitat per la Unesco. Suposo que la gent local ja sap on és, i de turisme n’hi ha poc. La ciutat antiga està a la vora de l’actual població. 

Bagerhat es troba a la confluència de dos grans rius, el Ganges i el Brahmaputra. La seva superfície era de 50 Km2 i va arribar a tenir més de tres centes mesquites. 

Bagerhat la va fundar Khan Jahan, que popularment se’l coneixia com Khan Jahan Ali. Era un sant sufí que va governar un ampli territori en la regió de Khulna al nord de Sundarbans. Va rebre el títol de Ulugh Khan, en referencia al seu origen uzbek i també el de Khan-i-Azam que indicava la seva categoria d’oficial del sultanat de bengala. Segons les inscripcions que hi ha en les monedes del segle XVI la ciutat que va fundar es deia Khalifatabad. 

La fundació va ser a començaments del segle XV. Sembla que Khan Jahan va venir a Bengala després de que les tropes de Tamerlà ataquessin la ciutat de Delhi. Quan va arribar aquí va aconseguir que el sultà de Delhi, primer, i després el de Bengala, l’hi concedissin com a feu una zona del bosc de manglars de Sundarbans. 

Va netejar fer netejar la zona que estava coberta de vegetació per poder-hi construir la ciutat. Es considera que Khan Jahan va fundar la primera colònia musulmana en el districte de Khulna. 

Els dos títols que se l’hi donaven, Ulugh Khan i Khan-i-Azam estan gravats a la seva tomba. Diuen que això indica que quan va fundar la ciutat no anava per lliure sinó que ho feia amb el vist-i plau del sultà. 

Va ser un gran constructor; va construir diverses poblacions en aquesta zona, equipant-les amb mesquites, madrasses (escoles islàmiques), palaus, edificis governamentals, carreteres i ponts. També va excavar diversos embassaments, dighis, en tot el districte. Es diu que va construir una carretera que unia Bagerhat amb Chittagong, a l’altra banda de la badia. Per aquella època devia ser una gran obra d’enginyeria. 

Un dels seus monuments més emblemàtics és la mesquita Shat Gumbad de Bagerhat construïda en el 1450. Dels embassaments, els dos més rellevants son el Khanjali dighi que està prop de la tomba de Khan Jahan i del que deriva el seu nom, i el Ghora dighi prop de la mesquita Shat Gumbad. 

Khan Jahan va introduir un nou estil arquitectònic que porta el seu nom i que estava inspirat en l’estil emprat a Delhi. 

Quan va morir el van enterrar en la tomba que havia construïr ell mateix. La gent sent una gran veneració per aquest home i venen fins aquí per visitar-la i resar en aquest mausoleu. 

Després de la seva mort la ciutat devia entrar en una fase de declivi i poc a poc va anar caient en l’oblit i la vegetació va ajudar a amagar-la. 

Era una de les ciutat perdudes del mon antic. No se quan es va redescobrir, però sí que he llegit que la restauració es va iniciar en el segle XX. Moltes construccions estan en mal estat ja que la vegetació, la humitat i la salinitat del sòl han erosionat moltles pedres. En la restauració s’ha preservat l’estil que tenia en el segle XV i també els materials emprats son del mateix tipus. Va passar a formar part del patrimoni de la Unesco en el 1983. 

El primer que vam visitar va ser el seu mausoleu, que està restaurat. Al davant hi ha el khanjali dighi, que sembla un llac i en les seves aigües diuen que hi viuen cocodrils. 

Segons la creença popular si els hi ofereixes menjar, pollastres o cabres, se’t concedirà el desig que demanis. En el recinte del mausoleu hi ha una gàbia on dipositar els animals. Després el guardià del mausoleu crida als cocodrils que de seguida surten a menjar les ofrenes que els hi fan. 

Hi ha un mur, de color vermellós, que envolta el recinte. Un cop a dins hi ha el mausoleu amb al tomba de Khan Jahan, una construcció de parets blanques i la cúpula vermellosa. Segons algunes referències de l’any 1866 el terra estava cobert de rajoles amb diversos dibuixos i colors, en les que predominava el blau i el groc. El sepulcre fabricat en pedra negra conté inscripcions de l’alcorà en àrab i persa, i també hi ha inscripcions que detallen alguns fets de la seva vida. 

Com en les altres tombes de l’islam, el sepulcre està cobert amb una tela verda. La gent s’atura al seu davant a resar. Al pati hi ha un altre edifici on hi ha una altra tomba, la de Pir Ali, que no he aconseguit saber qui era. I just al costat de l’entrada al recinte hi ha la gàbia pel bestiar que farà d’ofrena als cocodrils. 

Actualment el que es pot veure són dos nuclis separats poc més de 6 Km. Un és el que està al voltant del mausoleu i l’altre al voltant de la mesquita Shait Gumbaz. 

Des del mausoleu vam anar caminant cap a la mesquita de les nou cúpules. No està massa lluny, uns deu o quinze minuts. Em va sorprendre. No tenia la pinta típica de mesquita a les que estem acostumats. No hi ha minaret, no sé si en algun moment en va tenir. 











És una construcció feta de totxanes vermelloses, rectangular, amb les nou cúpules petites cobrint el sostre. Té tres arcades d’accés i les cantonades tenen forma de columna. I aquesta construcció es troba en un terreny cobert de gespa, i el contrast del rogenc i el verd fa molt bonic. 

A l’interior hi ha tan sols restes de la decoració que havia tingut, a l’igual que el treball decoratiu amb les totxanes, de la façana s’ha perdut gairebé tot. 

La següent mesquita que vam visitar va ser la més important, la de Shait Gumbad, o variants d’aquest nom. És de les més antigues del país, construïda en el 1440. Es feia servir tant pel culte religiós, com per escola islàmica i també com a sala de reunions. 

Actualment és un recinte molt arreglat, en el que hi ha un petit museu que no vaig visitar, em sembla que estava tancat. En els jardins hi ha diferents frases que t’acompanyen fins al que és l’edifici de la mesquita. Una d’aquestes frases em va agradar, deia “un poble sense coneixement del seu passat, origen i cultura és com un arbre sense arrels”. 

La mesquita ja de lluny impressiona. L’estructura és similar a la de les nou cúpules però a una altra escala, molt més gran. Una estructura rectangular amb moltes arcades a la façana, torres a les cantonades, construïda en totxana vermella i amb el sostre ple de cúpules. Com en l’anterior, aquí també juguen amb el contrast de colors, el vermellós de la construcció amb el verd de l’entorn. 

Donada la seva grandària el seu interior és impressionant. És una sola sala, amb un munt d’arcades suportades per columnes de pedra. Els arcs i els sostre blanc. Un cop més jugaven amb els colors per generar sensacions. Llegeixo que té 60 columnes. 

Hi ha diversos mihrabs, en els que per la seva decoració es combina la pedra i la terracota. 

Al costat del recinte de la mesquita hi ha l’embassament Ghora dighi. Hi ha diverses llegendes sobre el seu nom. Ghora en bengalí vol dir cavall. Es diu que Khan Jahan mesurava l’embassament muntat a cavall, quan el cavall es va aturar en un punt, va deixar de mesurar. Altres diuen que aquí s’hi feien curses de cavalls. 

Quan Khan Jahah es va instal·lar aquí hi havia molts problemes per tenir aigua dolça per beure. Per això prop de les mesquites va fer construir aquests embassaments, i també prop de la zona Sundarbans on l’aigua que hi havia era salada. L’aigua que hi havia en aquestes basses era l’única aigua dolça de la que disposaven. 

L’entorn de Ghora dighi resulta agradable, conserva més l’aspecte natural; l’altre té una escalinata per arribar a l’aigua. Aquí es poden veure flors aquàtiques, i parelles festejant a l’ombra dels arbres. 

A uns deu kilòmetres de Bagerhat vam tenir una altra agradable sorpresa. El temple anomenat Kodla Math. Una construcció més o menys piramidal, de totxana vermellosa, que a l’igual que en els casos anteriors, està envoltada de verd. 

Segons les inscripcions en bengalí que i ha a la façana va ser construïda per un brahman en el segle XVII en honor a la divinitat Tarka Brahma. És una estructura d’uns 18 metres d’alçada, amb tres portes, en tres de les seves cares. 

La decoració exterior és una meravella. Diuen que és estil xikhara o nagara de l’índia. L’interior menys espectacular, tot i que l’esglaonat de les totxanes és curiós. 

Des d’aquí vam continuar la nostra ruta cap a Mongla. Pel camí vam parar a dinar. Vam prendre peix fregit amb arròs blanc. El peix típic d’aquí és molt bo, i per sort meva les espines són grans i fàcils de localitzar. 

Després de dinar vam continuar ruta fins a un braç de riu que vam creuar amb una barcassa i vam arribar a on ens esperava l’embarcació amb la que recorreríem el manglar de Sundarbans.

dissabte, 18 de maig de 2019

Bangladesh_3. De Dacca cap a Bagerhat.

Per anar cap a l’altra banda del riu, per explorar la zona de Sundarbans, teníem que agafar el vaixell rocket, però com ja vaig comentar, estava espatllat. Així que en vam agafar un altre que també viatjava de nit. 

Al vespre vam anar cap al port, on tots els vaixells que hi havia eren de dos pisos, molt grans. Com en el rocket, aquí també hi ha diferents classes. Em sembla que estàvem en primera classe. 

La nostra cabina tenia aire condicionat i ventilador, tot un luxe. Era minúscula. Per sort els llits eren bastant alts i la meva bossa de viatge cabia a sota, així ens podíem bellugar una mica millor. A fora hi havia un parell de dutxes i un parell de wàters. Estava tot molt net. 

Hi havia una classe superior, amb un poques cabines i saló privat, que també tenien bany privat. 

Després de deixar les coses vam sortir a comprar alguna cosa pel trajecte. Teníem el sopar inclòs, però vaig anar a comprar aigua. 

Al moll hi havia molt moviment ja que hi havia molts vaixells que sortien aquell vespre. La gent es saludava d’un vaixell a l’altre, es feien visites, comparaven el confort d’un i l’altre... 

Em vaig asseure en una de les taules que hi havia a fora, mirant l’ambient i escrivint. Feia molta xafogor. El curiós és que no vaig poder escriure gairebé res. Sempre hi havia algú o altre que s’aturava a mirar què escrivia, els hi feia gràcia que no entenien res, ja que escric en català. Se m’asseien al davant i es posaven a parlar, preguntant sobre la meva vida, sobre el país... 

Un noi d’uns 14 o 15 anys que estava en un altre vaixell va venir també a xerrar una estona. Alguns eren una mica indiscrets en les seves preguntes. 

El vaixell tenia que sortir a les 9 però ho va fer una mica abans. El sopa estava previst per les nou del vespre. 

Al vaixell hi ha força personal, cadascú s’ocupa d’un pis i mantenen les instal·lacions força netes. A fora hi feia calor i hi havia forces mosquits. 

Vam arribar a destí a les 5 del matí. Vam esperar que hagués baixat la resta de gent i després ho vam fer nosaltres. Fet i fet vam posar els peus a terra a les 6 del matí. 

Al moll hi havia força moviment, però res a veure amb l’ambient de Dacca. Aquí tot era molt més tranquil. 

Vam agafar els cotxes per que teníem que arribar fins a un altre punt del nostre recorregut on es tenia que creuar el riu i continuar altre cop per carretera fins a Bagerhat, que era el nostre objectiu. 

Ara be, abans d’arribar al lloc on s’agafa el ferri hi havia un camió espatllat que bloquejava la pista, així que mentre l’arreglaven vam aprofitar a esmorzar en un dels locals que hi havia allà. 

L’esmorzar que ens van preparar consistia en pa de pita i truita. A mi em va anar de meravella, ja que fins que no he esmorzat no tinc esma de res. 

En acabar de menjar vaig arribar-me fins a l’embarcador, on vaig veure arribar una barca carregada de motos. 

Un cop arreglat el camió es va poder avançar i vam agafar el ferri. Durant el trajecte vaig estar parlant amb un noi que anava en una moto i que em va explicar que era policia a Dacca. Com a la capital, aquí també tenen curiositat per saber on anem. L’hi vaig acabar ensenyant l’itinerari amb el recorregut previst. 

A l’altra banda del riu vam agafar de nou els cotxes i ja ens vam dirigir cap a Bahergat sense més entrebancs. 
Com que tota aquesta zona és un delta em costa saber en cada etapa quin riu estem creuant. No tinc massa clar quin trajecte vam fer amb el vaixell quan anàvem de nit, i tampoc el tram de carretera.