diumenge, 26 de novembre de 2017

Sud de Xina_30: Guillin. Viatge pel riu Li. Guanxi.

Vam arribar a Guilin al vespre. El nom d’aquesta ciutat vol dir “Bosc de les oliveres perfumades”. És una gran ciutat que es troba al nord de la provincia de Guanxi. Aquí hi conviuen més de 36 ètnies diferents. 
En el neolític aquesta zona ja estava habitada, i els que hi vivien eren els avantpassats dels Zhuang. Aquesta població es va fundar durant la dinastia Qin (221 a. C.- 207 a.C.), quan a uns 70 Km d’aquí es va obrir un canal que permetia l’intercanvi de productes entre províncies veïnes. 

L'any 28 d .C. es va convertir en la capital del Regne Xiahou, el que va propiciar el seu desenvolupament. Durant la dinastia Ming (1368-1644) va ser la capital de la província, però va perdre aquest estatus en el 1914. Així i tot, va continuar sent el centre històric i cultural de la regió. 

Aquesta regió és muntanyosa i l’any 1936, va servir en aquestes muntanyes on es van refugiar els soldats xinesos quan hi va haver la invasió japonesa. Va ser una plaça forta de la resistència xinesa. 

El nom de Guilin se l’hi dona l’any 1940. Quatre anys més tard va caure en mans japoneses i molts vestigis històrics van quedar destruïts o malmesos. 

Com a curiositat, llegeixo que aquí es fabrica salsa de xili de molt alta qualitat.

Un dels punts més atractius d’aquesta ciutat de nit és anar cap al centre, al llac Shan, en el que hi ha dues pagodes il·luminades, la del sol i la lluna, que es reflecteixen en l’aigua. 

És un lloc molt concorregut; molta gent donant la volta al llac i fent-se fotografies més o menys artístiques. Els edificis del voltant i els arbres també estan il·luminats suaument. És agradable.

Prop del llac hi ha un carrer per vianants, ple de botigues i bars, i també un mercat de menjar nocturn. Hi havia molta animació. 

Vaig sopar en aquest mercat i em vaig donar el gust de poder prendre un tall de carn sencer, si no recordo malament era pollastre, acompanyat de fideus. Fins ara la carn sempre estava tallada a bocins petits i combinada amb moltes altres coses. Enyorava un tros de carn sencer! Es nota que és més turístic, gran ciutat i que ens anem apropant a la costa.

Al matí següent vam anar cap al port per agafar el vaixell que ens duria de Guilin a Yangshuo, pel riu Li. És un recorregut de 83 Km a través del paisatge càrstic d’aquesta regió. 

Aquesta és una de les atraccions de Guilin, pel que hi ha moltíssima gent. 

Està ben organitzat però cal fer cues. Tots els turistes que ens apilem a la vora del riu tenim el tiquet amb el numero de vaixell que ens correspon i el seient. Hi havia 5 vaixells que sortien a l’hora, aturats en paral·lel, pel que havies d’anar passant d’un a l’altre. El nostre era el quart. 

El trajecte dura quatre hores i durant el recorregut et donen una caixa amb el dinar que va inclòs amb el preu del bitllet així com el te. Altres begudes les venen a part. 

El paisatge és molt bonic i espectacular. Es veuen roques amb diferents formes a les que donen noms diversos, les siluetes de les muntanyes retallades en la boirina... El dia no era massa bo, però el recorregut val la pena.

Sud de Xina_29: Longsheng. Longji. Guanxi.

Sortim cap a la comarca de Longsheng o el comptat de Longhseng; aquest nom vol dir “la victòria del drac”. En aquesta zona hi ha uns dels arrossars més antics de la Xina. Els de Jiabang són uns altres dels antics.

En aquestes muntanyes es van començar a construir terrasses en les que cultivar l’arròs durant la dinastia Yuan, entre el 1271 i 1368. Aquí habitava l’ètnia Zhuang, que són els que van començar a tallar la muntanya, construint les terrasses i un sistema de irrigació que permetia el cultiu de l’arròs. Les últimes es van acabar de tallar a començaments de la dinastia Qing (cap al 1650).

Aquestes terrasses es troben a diferents alçades, que van des dels 300 metres fins als 1000 metres, les que es troben ja a la part alta de la muntanya. 

És una zona muntanyosa, amb turons que tenen terrasses esgraonades per les dues bandes de la carena, això l’hi dona un aire molt particular vist des de dalt. Diuen que recorda la columna vertebral d’un drac. I és que els camps s’adapten al relleu de la muntanya, és a dir que no son camps rectangulars sinó corbats. Per això aquestes muntanyes es coneixen amb el nom de “l’espinada del drac”. 

En aquestes muntanyes hi ha dues zones d’arrossars en terrasses, la de Ping’an, que és la que vam visitar nosaltres, i la de Jinkeng. En la zona de Ping’an hi viu majoritàriament la minoria ètnica, Zhuang, mentre que a Jinkeng hi viuen els Yao.

L’ètnia Zhuang és una de les minories ètniques més nombrosa. Com en els altres llocs per on hem estat, cada grup ètnic té la seva pròpia cultura i tradicions, vestimentes diferents i també cants i folklore diferenciat. Així els Zhuang i els Yao es poden diferenciar en moltes coses, inclosa la llengua, tot i que suposo que es cal passar un cert temps aquí per assimilar aquestes diferencies i percebre-les. Si tan sols estàs de pas no saps, per exemple, si les diferencies en els vestits son de l’ètnia o degut a gustos personals. 

Tot i que a la zona de Ping’an hi viuen majoritàriament els Zhuang, algunes dones Yao venen cada dia fins aquí a intentar guanyar-se uns diners, venent artesania i fotografies o deixant-se fotografiar, un cop acordat el preu. 

Les dones Yao se las coneix com les del cabell llarg. Porten el cabell recollit i si pagues se’l deslliguen per ensenyar-te que pot tenir més d’un metre de llarg i en alguns casos arribar als dos metres. 

He llegit que les dones Yao nomes es tallen el cabell una vegada a la vida, quan passen a l’edat adulta, als 18 anys. No entenc massa com els porten, però és el que he trobat. Al cap porten tres grups de cabells: els que estan arrelats al cap i van creixent, els que es van tallar quan tenien 18 anys, i que porten com un postís i els que els hi van caient quan es pentinen, i que segons sembla se’ls tornen a posar també com un afegit. 

Llegint coses sobre aquestes ètnies he descobert que hi ha un llenguatge escrit en el sud de la Xina, i que em sembla que utilitzen les dones Yao i potser també les Zhuang, que és el Nv Shu. 

El Nv Shu, o escriptura de les dones, és una cal·ligrafia antiga creada i utilitzada únicament per dones. La van inventar dones analfabetes que vivien a les muntanyes. Van convertir les síl·labes fonètiques del seu dialecte local en símbols. És l’única escriptura en el mon que és especifica d’un gènere. 

Aquesta escriptura que durant el segle XX va caure en l’oblit, ara s’està recuperant pel seu valor històric. 

El coneixement d’aquesta escriptura passava de mares a filles de generació en generació. Els hi permetia comunicar-se entre elles i passar-se missatges sense que els homes els poguessin desxifrar. 

Les dones utilitzaven diversos suports, com ara els ventalls i mocadors, per escriure-hi els seus sentiments, pensaments o missatges, de forma que tan sols les dones que coneixien aquesta cal·ligrafia podien entendre-ho. 

Vam anar en el nostre vehicle fins a on comença el parc, que si no estic confosa és a Longji. Des d’allà vam agafar el vehicle del parc que ens va portar fins a Ping’an que és on es comença la caminada. Hi havia moltíssima gent, majoritàriament xinesos i orientals. 

Hi ha un camí ben marcat i en bon estat, en la major part del recorregut, fet amb lloses de pedra, que alternen amb zones d’escales. Vam tenir sort ja que no va ploure gairebé gens i no feia excessiva calor. Aquest camí permet anar passant entre els arrossars i gaudir de les vistes. 

En un punt una estesa de bitxo posar a assecar contrasta amb el verd dels camps. La visió de les terrasses, franges estretes on hi ha l’arròs, donen una visió de la muntanya a ratlles ondulades. El poble, destaca per les cases de teulades fosques. Es veuen ja moltes construccions noves. 

Pel camí vam trobar una de les dones Yao que s’oferia a deixar-se anar el cabell si pagàvem. El portava enrotllat al voltant del cap i embolicat amb un mocador.

Al cap de dues hores vam arribar a un poble, on vam trobar un grup de dones, suposo que Yao també, que volien que els hi féssim fotos, pagant. Més enllà unes altres dones, de vestimenta molt diferent, que potser eren Zhuang, amb les diademes de plata i collarets del mateix material, vestits vermells, vistosos. 

Vam dinar en aquest poble i després de baixada ja vam anar trobant botigues d’artesania i objectes diversos. Una de les coses que em va cridar més l’atenció eren les pedres. Eren roques polides, de color blanc amb vetes vermelloses, que semblaven trossos de cansalada petrificats.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Sud de Xina_28. Chengyang. Vuit pobles Dong. Guanxi.

Com ja vaig dir, havíem dormit en un hotel a Chengyang, a tocar del pont de pluja i vent que es coneix amb el nom de Yongji. Segons la llegenda local es va construir a començament del segle XX, en honor d’un drac que va salvar a una dona que va caure al riu quan el volia travessar.

Aquest pont forma part del patrimoni de la Unesco. Té 78 metres de llarg i serveix per creuar el riu Linxi protegint-se del vent i la pluja. És el típic pont cobert de fusta. Té cinc pavellons en forma de torres, construïts sobre pilars. Es va construir en el 1924.

Al voltant de Chengyang hi ha una sèrie de petits pobles que conformen el que es coneix com el recorregut dels vuit pobles dong. La majoria de gent es queda visitant els tres o quatre pobles que hi ha a la vall, però nosaltres vam optar per fer el recorregut llarg, visitant-los tots. 

Segons una nota que he trobat a la xarxa, la regió de Chengyang estarà tancada al turisme des del 11 octubre del 2017 fins a mitjans del 2018 per tal de renovar els pobles dong. O sogui que vam tenir sort d’anar-hi abans.

Vam començar el nostre recorregut pujant cap al poble de Pingtan. Feia molta calor i humitat però com que era primera hora encara estava descansada i vaig pujar amb certa facilitat. 




És un recorregut que no supera els 200 metres de desnivell, i es fa en unes cinc hores. El molest és la calor i humitat i que els aiguats del mes anterior s’havien endut alguns ponts. Pel que vam haver de creuar rius passant per l’aigua, el que comportava treure’s els calçat un i altre cop. A més uns quants camins havien desaparegut pel que calia buscar alternatives. 

Llegeixo que en aquests pobles cada migdia la gent es reuneix i fa un petit espectacle de danses i cançons, per recordar les llegendes de la seva ètnia. 

Pingtan va ser la primera parada. A la plaça del poble s’alça majestuosa la torre del tambor. És peculiar, ja que sembla una habitació construïda en fusta amb una teulada de pisos a sobre, que seria la torre. Si no m’he descomptat la torre té 17 pisos. 

Vam trobar un grup de persones que portaven identificació i amb vestimenta formal, que anaven de poble en poble preguntant pels candidats que hi havia per presentar-se a les eleccions. Per un dels pobles que vam passar hi havia tres candidats. Em sembla que al mateix temps es feia la votació ja que duien una urna, un maletí vermell precintat amb una escletxa. 

En la part baixa de la torre del tambor hi havia el tambor. Aquí es reuneixen els homes per beure te, jugar a cartes o al mahjong. En un extrem de la sala hi havia uns quants lussens molt nous. 




Al llarg de la caminada es passa per camps de te, de cafè i arrossars. Tot verd. És el color de la regió. 

Tot i que el desnivell no és gran, el camí va fent pujades i baixades continues. O sigui que una mica pesat. Després d’una hora de marxa s’arriba al poble de Jichang. Tot i que nosaltres pugem per camins estrets hi ha carretera o pista que puja fins aquí ja que en tots ells hi ha cotxes i moltes motos. 

D’aquí vam anar al poble de Ping pu. El camí se’m començava a fer dur ja. En un dels pobles vaig comprar un plàtan per agafar energies. Valia 1,5 yuans que és 1,6 euros. 

Em sembla que era en aquest poble que els homes estaven reunits jugant a la torre del tambor i les dones estaven reunides en un altre edifici no massa lluny, també passant l’estona. 

Vam dinar al poble de Da. Era un lloc de menjar casolà, on hi va entrar també un grup de treballadors. Vaig prendre una sopa de fideus. Aquí els plats de sopa són molt grans i força consistents. Valia 6 yuans. 

El poble següent va ser Dong. Em sembla que era en aquest poble que hi ha un pont de vent i pluja amb una capelleta al centre. En aquest pont hi havia força animació. Homes jugant i xerrant, noies d’una escola dibuixant el pont... 

En aquest poble vam trobar un espectacle, amb música i balls típics dels Dong; evidentment duien els vestits tradicionals. Aquí mentre esperàvem que comences vaig trobar un grup de turistes que segons em va explicar la seva guia eren de Taiwan. 

La vestimenta de les noies danssaires és de color blau, faldilla fosca i brusa blau elèctric. Les faldilles queden per sobre genoll i porten una mena de mitjons llargs. El més cridaner és la decoració del cap. Una mena de corona farcida de boles de colors, de la mida de les pilotes de ping pong. Al coll duien un parell de collarets de plata, com és habitual en moltes de les ètnies del sud de Xina.

Els pobles que hi ha a la vall, Dong, Ping, Yan i Ma’an ja estan molt mésplens de gent i també son molt més turístics. Aquests pobles ja estan molt propers uns dels altres. 

La gent dels pobles de la part alta eren amables i sentien curiositat. Els de la vall ja van més cara al negoci. Botigues d’artesania, bars ben arregladets, en els ponts també hi ha parades en que venen coses... 

Com ja he comentat, aquests ponts estan molt ventilats i no és estrany trobar-hi gent fent la migdiada. Nosaltres també vam estar-nos una bona estona relaxant-nos en algun d’ells. Tots ells tenen uns cent anys d’antiguitat i sempre hi ha alguna capelleta amb el deu de la guerra o alguna altra divinitat protectora. 

Al costat del pont de Chengyang h ha unes sínies que porten l’aigua del riu cap als camps.

Sud de Xina_27. Fulu. Sanjiang. Guangxi

Avui ens dirigim cap a la Congjiang, que està en el límit entre les províncies de Guizou i Guanxi per entrar ja de ple en aquesta província.

Vam parar al poble de Fulu per visitar el mercat. No sé a quina de les dues províncies pertany, però segueix sent una localitat de població dong i miao. Està a la vora del riu, crec que és el duliu. 

Aquí també es dediquen al tèxtil, però els vestits són una mica diferents, en color i estil de brodats. Els colors segueixen sent a base de blau, però hi ha més el lau elèctric que el negre. Tenen tallers amb maquinaria per brodar. 

Em van fer molta gràcia els cotxets per passejar els nens petits. Son com cadiretes amb rodes, molt fresques i ventilades. No hi ha ni coixí ni cap part tova, a diferencia de les d’aquí, suposo que és perquè en aquesta regió hi fa calor i humitat. Els nens que vaig veure passejant en aquests cotxets anaven tant feliços com els de casa nostra.

Vam dinar a la vora del mercat en un lloc molt senzill i després vam continuar cap a Sanjiang i Chengyang, on la minoria ètnica predominant és la Dong; més de la mitat de la població pertany a aquesta ètnia. 

Al llarg de tot aquest viatge pel sud de Xina em costa molt saber exactament el nom dels llocs per on he passat. Prenia alguna nota de noms, però eren aproximats i després no es fàcil trobar-ne informació en alguna llengua que entengui. O sigui que espero no haver comès masses errors i que les fotografies es corresponguin amb el nom que he donat.

El districte autònom de Sanjiang està a la província de Guanxi. És una zona relativament aïllada tot i que s’està posant de moda en el mon turístic. Només es pot arribar en cotxe i és de pas obligat quan es passa de la província veïna de Guizou a la de Guanxi. 

Una de les característiques dels Dong són les construccions, que son fetes amb fusta i sense utilitzar claus. Les cases acostumen a tenir dos plantes i en tots els pobles hi ha una torre del tambor, on es reuneixen quan hi ha alguna celebració i ponts de vent i pluja. En tot el comptat de Sanjiang hi ha més de 100 ponts de vent i pluja i unes 160 torres del tambor. 

A part de l’arquitectura típica, són famosos també pels seus cants i danses; els cants formen part del patrimoni immaterial de la Unesco des del 2009. 

Abans d’arribar a Sanjiang i Chengyang ens vam aturar al poble de Heli. Hi ha un pont de vent i pluja, que porta cap a l’entrada del temple o palau dels tres reis. Nosaltres no vam accedir-hi pel pont sinó creuant un estany cobert de lotus, per unes passarel·les empedrades. Això ens donava una bona perspectiva sobre el pont. 

Si no estic confosa el nom del temple és Sanwang gong: he trobat també que es diu Palau dels tres prínceps, dels tres reis, dels tres generals... Quedeu-vos amb el que vulgueu. 

Aquest temple està dedicat al rei bambú. Segons la llegenda una noia el va trobar en una canya de bambú; després es va convertir en un gran guerrer així com els seus dos fills. Aquest rei (guerrer o el que fos) i els seus fills van protegir a la població Dong i per això els hi van construir un temple com agraïment.

En aquest temple es combina l’arquitectura Dong amb la dels antics Han. El temple té un petit escenari on es feien representacions per mantenir l’interès de la gent en aquestes divinitats. Des de fa més de 500 anys que no s’utilitza amb finalitats religioses. 


Actualment es fa servir aquest teatre quan hi ha festes locals, però també per celebrar-hi casaments. 

El temple està força descuidat, però segons diuen la gent hi va cada dia a venerar aquests guerrers. Em sembla que té uns 1200 anys d’antiguitat, però no ho sé segur, ho vaig apuntar quan era allà però no ho he vist enlloc més quina antiguitat té, ni cap informació més sobre aquest recinte. 

En la capella principal hi ha tres figures, que em sembla que eren tres germans i en la capella lateral hi ha la figura del pare que va morir assassinat. En un racó hi ha unes tauletes, en fusta gravada que serveixen per l’endevinació. A l’igual que tot el temple estan força envellides. 

Després vam anar amb cotxe fins a una plantació de te. Els camps s’enfilen per la muntanya i per sorpresa meva de tant en quant hi ha alguna planta de cotó. Fan bonic aquests camps esgraonats, alternat franges verdes amb la terra. Fa calor i l’ambient és tranquil. Alguna dona està treballant al camp. La vista sobre la vall, en la que en la part baixa es veuen els arrossars i al voltant les plantacions de te està be.

Una cosa que no sabia és que quan l’arbust del te es deixa créixer es converteix en arbre i és llavors que s’utilitza pe extreure l’oli essencial de l’arbre del te. 

Després vam continuar fins a Chengyang, on hi ha un dels ponts de vent i pluja més bonics. Actualment no està il·luminat a la nit. És una llàstima. 

L’hotel on estàvem és senzill; està al peu de la muntanya i hi havia una esllavissada que arribava gairebé a la porta. Ja duia un mes la terra apilada allà a la vora i la muntanya mig aguantada provisionalment. Els hi va anar de poc que el despreniment no s’endugués l’hotel. Feia impressió allotjar-se allà. Per sort no plovia.