Sortint d’Uruk vam anar a Nasiriyah,on hi vam arribar força tard.
És una ciutat relativament nova, de l’època otomana tardana, i actualment és una
de les ciutats més grans del sud del país. En el darrer tram del trajecte, en un dels molts controls
policials, ens van tornar a posar escorta policial.
Avui anem a Ur, que es troba a uns 24 km al sud-oest de
Nasiriya; està a uns 225 km de Babilònia
i a uns 16 km de l’actual llit del riu Èufrates. Antigament el riu passava més
a prop de la ciutat.
Ja en el primer control en sortir de la ciutat ens posen
escorta. Mentre fem la visita els militars no se separen de nosaltres. També
ens ha acompanyat un cotxe amb un policia de paisà.
Ur va ser una altra de les importants ciutats sumèries; es
conserva el zigurat, que en el seu temps era l’única construcció que competia
en grandària amb les piràmides d’Egipte.
Actualment a Ur se la coneix com Tell al-Muqayyar, que vol dir
monticle de betum. Aquest nom fa referència al promontori que formaven les
ruïnes del zigurat, que s’elevava uns 18 metres per sobre de la plana.
El que destaca del recinte arqueològic és el zigurat, però la
descoberta més rellevant va ser la de les tombes reials. Hi ha restes del
temple del port i de la muralla de la ciutat, que em sembla que era ovalada.
La història de la ciutat s’ha pogut anar traçant gràcies al
material trobat en les excavacions. A Sumer, a la baixa Mesopotàmia, hi va
haver diferents cultures, que van ser predominants en algun moment. A l’igual
que a Uruk, aquí també s’han trobat evidències de la cultura Obeid, de la d’Uruk,
del període dinàstic, del període accadi, babiloni...
William Kennett Loftus va descobrir les ruïnes d’Ur l’any 1854;
també he trobat que en el segle XVII el
viatger italià Pietro della Valle va visitar aquest lloc i va recollir alguns
maons i altres objectes amb inscripcions.
La primera excavació la
va fer el cònsol britànic de Bàssora, John Geroge Taylor, en nom del Museu
Britànic, poc després de la descoberta del lloc per part de Loftus; va
començar les excavacions de la base del zigurat.
En el 1918-1919 la universitat de Pennsilvània i el Museu
Britànic van dur a terme més excavacions; ara be, les mes rellevants van ser
les excavacions dirigides per l’arqueòleg britànic Sir Leonard Woolley, entre
el 1922 i el 1934. Una curiositat que m’ha fet gràcia és que en l’equip de
Woolley hi treballava Max Mallowan, que estava casat amb l’escriptora Agatha
Christie.
Henry Rawlinson va ser
dels primers en desxifrar l’escriptura cuneïforme; a partir de les inscripcions
que havia trobat Taylor, va identificar aquesta l’antiga ciutat d’Ur com la que
es menciona a la bíblia, Ur de Caldea, ciutat natal d’Abraham. Actualment
però, no està tant clar que fos aquesta ciutat.
Més tard, va ser el torn
dels iraquians de començar la restauració d’algun dels edificis, com ara el zigurat.
Després de la invasió
d’Iraq del 2003, l’exèrcit estatunidenc va ocupar temporalment aquest indret i
no va retornar a mans de les autoritats iraquianes fins a l’any 2009. La
presència de tropes iraquianes properes, els combats i bombardejos que hi va
haver, van causar forces danys en aquest jaciment. A més, com ja havíem vist a
Babilònia, l’erosió és també una amenaça.
En el 2011 es van
reprendre les excavacions en jaciments propers a Ur i en el 2015 ja en la
pròpia ciutat d’Ur.
No em resulta fàcil ordenar les informacions que he trobat
sobre Ur, ja que tant la cronologia històrica, com l’estructura de la ciutat i
la forma de vida de la seva gent es basa en el que s’ha anat trobant en les
excavacions, analitzant els diferents estrats o nivells. De totes formes ho
intento, posant uns títols orientatius en cada part, tot i que es barregen els
continguts.
La ciutat d’Ur la van fundar, en el
quart mil·lenni aC, colons que provenien del nord de Mesopotàmia. Eren
agricultors, que vivien en cabanes amb les parets de canya i recobertes amb
fang. Utilitzaven el sílex com a eines i feien figuretes i altres
objectes amb fang; la ceràmica trobada en aquest nivell inferior correspon a la
cultura obeid. S’ha vist que comerciaven amb ciutats força allunyades.
Sobre aquest nivell inferior s’hi va trobar una capa de llim i
pedres, d’un gruix que va des d’un metre fins als quatre metres. Això indica
que aquest primer assentament va desaparèixer de forma abrupte. El fet que
sigui una capa de fang, llim i pedres fa pensar que hi va haver una gran
inundació que ho va colgar tot.
Woolley creia que aquesta inundació va cobrir tota la baixa
Mesopotàmia, i que corresponia a la gran inundació de la que es parla a la
bíblia, el diluvi universal de Noé, o el que apareix en el poema sumeri de
Gilgamesh.
Per sobre d’aquesta capa s’hi han trobat diversos objectes, el
que indica que aquest lloc es va tornar a ocupar. S’hi van trobar tauletes,
recipients de ceràmica tancats i segells.
El material que es va trobar més a tocar de la capa de llim
correspondria al
període d’Uruk, aproximadament del 3900 aC al
3100 aC, i el següent al període Jemdet Nasr aproximadament del 3100 aC al 2900
aC. D’aquest període és el gran cementiri que s’ha trobat, amb molt aixovar
funerari.Aproximadament cap al
2900 aC començaria el període dinàstic arcaic, que es va allargar fins al 2334
aC. Aquesta època està més documentada. La ciutat va viure una forta expansió;
va créixer al voltant del nucli urbà. També els jaciments que hi ha propers a
Ur van experimentar una expansió.
En els inicis del període
dinàstic, Ur va ser la capital de tot el sud de Mesopotàmia, sota els reis
sumeris de la primera dinastia d’Ur. Aquesta dinastia va tenir cinc reis, i es
va extingir quan el príncep de Lagaix, Eannatum, va conquerir Ur. Lagaix
era una altra ciutat sumèria propera a Uruk.
En època de la dinastia arcaica
tardana, 2600 aC- 2340 aC, hi ha inscripcions dels reis d’Uruk que indiquen que
van governar Ur, i sembla que les dues grans ciutats sumèries, Uruk i Ur
formaven una única entitat política, governada per una dinastia de reis que
s’anomenaven reis d’Uruk i d’Ur.
Cap al 2340 aC el darrer rei d’aquesta
dinastia va ser derrotat per Sargon d’Accad.
S’ha pogut saber que Sargon va col·locar
a la seva filla, Enheduanna, com a gran sacerdotessa del santuari del deu de la
lluna Nanna. Més tard, el net de Sargon, Naram-Sin, va fer el mateix amb la seva filla Enmenanna.
La filla de Sargon, Enheduanna, ha
passat a la història per haver escrit diversos himnes. A Giparu, que
probablement era la residència d’aquesta sacerdotessa, s’hi va trobar un disc
d’alabastre en el que està representada.
El fet de que les princeses d’Accad
servissin al temple, com a sacerdotesses, tenia una finalitat política, per
validar el domini dels reis accadis sobre Ur. Ara be, molt efecte no devia fer,
ja que Ur es va revoltar diversos cops.
Després d’un període de conflictes entre els diferents regnes
de la regió, va ser Sargon d’Accad el
que va unificar els territoris en disputa i Ur va formar part de l’imperi
accadi entre el 2334 aC i el 2218 aC.
Cap al 2255 aC els Gutis, provinents de les muntanyes Zagros,
van envair Mesopotàmia i en el 2220 aC van conquerir Ur.
Al cap d’un temps, els antics principats sumeris van anar
recuperant una certa independència. Cap al 2131 aC Utu-Hegal va enderrocar al
poder Guti i es va convertir en el rei de quatre regions. Va regnar quatre anys
fins que va ser desbancat per un dels seus vassalls, Ur-Nammu.
Ur-Nammu primer va ser governador d’Ur, després rei d’Ur i quan
va derrotar al rei d’Uruk es va proclamar rei de Sumer i Accad. Això va
comportar un efímer renaixement de la civilització sumèria.
A continuació va ser el torn de la tercera dinastia d’Ur, o del
renaixement sumeri, que és l’època de major esplendor d’aquesta ciutat.
La tercera dinastia d’Ur va tenir cinc reis i va durar 108
anys, des del 2123 aC fins al 2015 aC. Van estendre els seus dominis cap a
Elam, a l’actual Iran, cap al nord, a la part del Kurdistan Iraquià, van
lluitar contra els assiris....
Les dates oscil·len una mica segons la font consultada. He
trobat que el primer període de prosperitat durant la
tercera dinastia d’Ur, va ser entre 2112 aC- 2004 aC, o sigui que no acaba de
quadrar amb les dates que he indicat abans. De totes formes, en el que
coincideixen tots els textos és en que l’època daurada d’Ur va ser amb al
tercera dinastia d’Ur, quan aquesta ciutat era la capital d’un gran imperi, i és
quan es van fer moltes construccions.
En el 2015 aC la capital, Ur, va caure en mans dels elamites,
que la van destruir. El regne de Sumer s’acabava i es va fragmentar en petits
principats rivals. Després va ser amb la primera dinastia de Babilònia que es
va reunificar.
La caiguda de la tercera dinastia d’Ur,
cap al 2004 aC, està registrada en diversos documents, anomenats lamentacions,
com la lamentació sobre la destrucció d’Ur i la lamentació sobre la
destrucció de Sumer i Ur. Va caure en mans dels elamites, que van destruir
els principals monuments del santuari de Nanna.
Els escrits de la destrucció d’Ur, les lamentacions, es van
escriure dècades més tard, per iniciativa dels governats d’Isin. En els textos
de la destrucció hi apareix el component diví, la ciutat havia perdut el suport
diví per això havia sucumbit. Els nous governants volien amb aquests escrits
legitimar el seu poder sobre Sumer. Van tornar l’estàtua del déu Nanna, que estava
a Elam, altre cop a la ciutat d’Ur. Aquests reis acostumaven a nomenar, a una
de les seves filles, sacerdotesses del temple de Nanna.
L’atac elamita havia dividit Mesopotàmia en diversos regnes
dominats per dinasties amorrites. Els pocs parlants que devien quedar de
llengua sumèria devien desaparèixer. La llengua que es parlava era l’accadi,
tot i que en l’àmbit religiós seguia emprant-se el sumeri.
Entre el 2000 aC i el 1763 aC, Ur ja no era la capital d'un
regne, però continuava sent una ciutat important tant en l'àmbit religiós com
en l’econòmic; els sobirans que la dominaven seguien tenint-la en consideració.
Hi ha constància que durant el regnat de Samsuiluna (1749 aC-
1712 aC) les ciutats del sud de Mesopotàmia es van revoltar contra Babilònia, però
van ser derrotats. Els arxius paleo-babilònics només cobreixen els onze primers
anys de regnat, després desapareix el rastre. Sembla que un incendi va destruir
diversos arxius. Sembla que la ciutat devia quedar abandonada durant uns temps
i probablement els seus habitants devien emigrar cap al nord.
Més tard, en el període cassita, 1592 aC- 1160 aC, es van
restaurar els santuaris que hi havia a la ciutat i que havien quedat més o
menys abandonats. Tot i això, la ciutat va anar perdent el seu poder i influència.
Després d’un període en
que Ur va estar en decadència, va revifar en el període Neo-Babilònic, durant
el regnat de Nabucodonosor II (605 aC- 562 aC), que pràcticament va reconstruir
la ciutat. El seu successor, Nabònides, 556 aC-539 aC, va continuar amb les
millores a la ciutat. Aquest va ser el darrer rei de Babilònia. La seva gran
obra va ser la remodelació del zigurat, augmentant la seva alçada, dels tres
pisos que tenia l’estructura anterior, de la tercera dinastia d’Ur, a set
pisos. És en aquest període que es va reconstruir l’àrea sagrada, que tenia sis
portes d’accés.
Nabònides va ser derrotat
per l’aquemènida (imperi persa) Cir II el gran, l’any 538 aC; va prendre el
títol de rei de Babilònia, Sumer i Accad. Va ser el darrer rei que va fer
alguna construcció o remodelació a la ciutat. Per acontentar a la població
sotmesa va honrar als seus deus, però la decadència havia començat.
Hi ha constància de que Ur
encara estava habitada durant el regnat d’Artaxerxes II (imperi persa), que va
morir en el 358 aC.
Després no hi ha més
informacions sobre Ur. Es pensa que potser va ser en aquesta època quan el riu
l'Èufrates va canviar el seu curs; això devia malmetre tot el sistema de canals,
que es feien servir per al regadiu, amb el que el terreny s’hauria convertit en
terra erma, i la ciutat s’hauria abandonat definitivament.
Quan arribes el que crida més l’atenció és el zigurat. El
primer zigurat que es va construir va ser durant la tercera dinastia d’Ur, cap
a l’any 2300 aC, en època del rei Ur-Nammu. Era l’època en la que Ur era la
capital d’un poderós imperi.
El zigurat és una piràmide esglaonada, que a la part alta tenia
el santuari dedicat al déu de la lluna, Nanna; Nanna és el nom sumeri, en
accadi és el déu Sin. Aquesta era la divinitat tutelar de la ciutat.
Nanna era un dels déus
més importants de la civilització sumèria. El temple dedicat a aquesta
divinitat, situat sobre el zigurat, era un important centre religiós i
cultural; la gent venia a dur-hi ofrenes i a fer les seves pregàries al déu
Nanna. Aquest temple, a més de ser impressionant des del punt de vista
arquitectònic, estava decorat amb or i joies, que evidenciaven el poder i la
riquesa de la ciutat.
En època de Nabònides, ja en el segle VI aC, es va reconstruir
i ampliar, passant de tenir tres nivells a tenir-ne set.
A partir de les
excavacions realitzades s’ha vist que en el tercer mil·lenni aC els arquitectes
sumeris ja coneixien les formes bàsiques de l’arquitectura, com són la columna,
l’arc, la volta i la cúpula. Feien servir maons de fang, i per unir-los feien
servir betum. Tot estava molt ben calculat, i la inclinació de les escales
ajudava a fixar l’atenció en el santuari que hi havia a la part superior.
Un detall que llegeixo i
em sorprèn: diuen que no hi ha cap línia recta en aquesta estructura, en canvi
ho sembla. Les parets són lleugerament convexes per millorar l’estètica.
Aquesta tècnica, que s’anomena èntasi, la van fer servir més tard els grecs,
per corregir els efectes òptics, en la construcció de columnes, en el Partenó
d’Atenes.
També es va caracteritzar
pels avenços en el sistema d’irrigació i les innovacions en l’agricultura.
El zigurat de la tercera
dinastia d’Ur era una estructura en forma de piràmide esglaonada i a dalt de
tot hi havia un petit santuari dedicat al déu de la lluna, Nanna, la divinitat
tutelar de la ciutat.
El pis o graó inferior, tenia
una alçada d’uns dotze metres. En una de les cares hi havia tres escales amb
100 esglaons cadascuna; aquestes tres escales convergien en la porta d‘entrada
que hi havia entre la primera i la segona terrassa. Des d’aquí hi havia un
altre tram d’escales que duia fins a la terrassa superior on hi havia el
santuari.
Hi va haver diverses princeses que van ser grans sacerdotesses
d’aquest temple del déu Nanna. El temple tenia una doble funció, a part de ser
un centre religiós també era una centre cultural i intel·lectual. Algunes obres
de la literatura sumèria les van escriure els sacerdots i sacerdotesses d’aquet
temple.
Els temples del déu Nanna i el de la seva consort, la deessa
Ningal tenien grans finques amb terreny agrícola. Donaven feina a molta gent i mantenien
relacions comercials. Per tant, els temples tenien una important funció social
i econòmica. El temple de Nanna controlava l’economia agrícola; estava dirigit
per una elit administrativa, després hi havia una sèrie de supervisors, i
després hi havia els agricultors i treballadors, als que es pagava amb les
racions.
En els arxius del temple de la lluna, la divinitat tutelar de
la ciutat, el déu Nanna, s’hi va trobar una col·lecció de 403 tauletes.
Segurament les havien gravat els escrivans que treballaven al temple; en elles s’esmenten
les finques agrícoles que posseïa la institució i les llistes dels seus
empleats: jardiners, viticultors, cervesers, ferrers...
No està clar si el temple principal era el que estava dalt de
l’estructura esglaonada o un dels que hi havia als peus, en un pati. Als peus
del zigurat hi havia diverses sales, alguna devia ser on es preparaven les
ofrenes. Hi havia també una cuina, on s’hi ha trobat diversos estris, on devia
haver-hi, segons una inscripció, un forn. També hi havia un espai on
s’elaboraven begudes alcohòliques.
L’estàtua de la divinitat no se sap si estava en una habitació
del pati o al temple de dalt del zigurat. Devien haver-hi capelles dedicades a
altres divinitats secundàries i que es mencionen en alguns textos religiosos.
Hi havia diversos patis, i tot el recinte es va anar remodelant
al llarg del temps. Si no estic confosa, els dos temples, de Nanna i de Ningal,
estaven connectats.
A prop del complex sagrat
s’hi va trobar un abocador de segells cilíndrics, ceràmica i tauletes. El
material més antic trobat en aquest abocador és aproximadament del 2800 aC o
2700 aC, de les primeres dinasties arcaiques. En alguns d’aquests
segells hi apareixen els noms de ciutats de Sumer; aquests segells es
devien emprar per segellar gerres o portes.
Prop del zigurat, anant cap ales tombes reials hi ha un altre
temple, que connectava per un passadís amb el de la lluna. És el que es coneix
com el temple de les tauletes. Es va construir durant la tercera dinastia d’Ur,
i inicialment servia com a porta d’accés al zigurat i era on es guardaven les
tauletes. Més tard va ser el tribunal de justícia, i posteriorment va combinar
aquesta funció amb la de santuari. A finals de la tercera dinastia d’Ur, va ser
destruït pels elamites; va ser reconstruït en el període Isin-Larsa, o
paleo-babilònic. Al llarg dels segles va ser reconstruït diversos cops.
L’arcada que es conserva és aproximadament de l’any 1400 aC, i és un dels arcs
més antics que s’ha conservat.
Un altra edifici que no està clar si era un temple o un palau.
Les pedres estaven unides amb betum.
És interessant destacar la forma
corbada de la cantonada, un detall arquitectònic nou en aquell temps, quan el
més senzill era acabar en angle.
Durant la tercera dinastia arcaica, aproximadament entre el
2600 aC i el 2340 aC, Ur era una ciutat important i rica; aquesta dinastia dominava
la regió, després del declivi d’Èridu. Les tombes reials que es van descobrir
són d’aquest període.
Dos dels difunts que s’hi van trobar són Meskalamdug i
Akalamdug, que s’ha considerat que eren reis, i Puabi, que va rebre honors
similars, i que podria ser la consort d’algun rei o bé que fos una reina
regnant. Ara be cap d’aquests noms apareix en la llista dels reis sumeris que
s’havia trobat en tauletes.
En la llista de reis
sumeris hi apareixen dues dinasties de reis que van dominar la baixa
Mesopotàmia des d’Ur. La primera en el segle XXV aC, i la segona, que segons la
llista va tenir quatre reis, en el segle següent.
Les tombes reials d’Ur es
troben en un conjunt funerari que conté unes 1.800 sepultures, de tot el
ventall social d’Ur entre els segles XXVI aC i el XXIII aC. Algunes són
sepultures col·lectives. La majoria contenen només peces de ceràmica, però en
d’altres s’hi han trobat objectes de metall, emprant metalls més o menys
preciosos. És lògic imaginar que la qualitat de l’aixovar funerari depengués de
l’estatus social del difunt. Els enterraments més rics devien correspondre a
persones dedicades a funcions administratives del temple o del palau.
S’han trobat una vintena
de sepultures que destaquen per la seva riquesa, i se suposa que corresponen a
alts dignataris del regne. N’hi ha disset que són les que s’han descrit com les
tombes reials. Se les ha anomenat així per l’arquitectura, la riquesa dels
objectes trobats a les tombes i també perquè el difunt principal està
acompanyat de desenes d’altres difunts. Aquesta pràctica a Mesopotàmia tan sols
s’ha trobat en aquest jaciment.
A partir de les
vestimentes dels difunts enterrats juntament amb el difunt principal s’ha pogut
deduït que hi havia soldats, criats i servei, i també dames de la cort, d’un
rang superior a la resta. Durant molt de temps s’ha pensat que aquest personal
devia ser enverinat o drogat abans de morir i ser enterrats. Però s’han trobat
dos esquelets, en una d’aquestes tombes, amb el crani perforat; això fa pensar
que aquestes persones van ser executades i després es va fer el tractament del
cos, per la seva conservació, i se les abillava amb els vestits cerimonials.
Els objectes d’artesania
trobats en les tombes reials, són de gran qualitat, fet que indica que eren
molt hàbils, especialment en orfebreria i metal·lúrgia. S’hi van trobar
vaixelles, armes, entre elles punyals d’or, un carro, estatuetes, segells
cilíndrics, instruments musicals....
L’aixovar funerari de la
reina Puabi és molt ric; s’hi va trobar una lira, joies, una tiara,... els
materials emprats eren or, lapislàtzuli, coral·lina i altres pedres precioses.
A partir dels objectes
trobats en les tombes s’ha pogut identificar a qui pertanyien, però com
comentava abans, no està clar si eren reis i reines o bé eren sacerdots i
sacerdotesses del temple del déu Nanna.
L’any 1922 mentre es netejava l’àrea de cementiri propera a la
plataforma del zigurat, és quan es va descobrir el cementiri reial.
Les tombes que es van trobar més amunt tenien inscripcions que
indicaven que eren de la dinastia accàdia. Sota d’aquestes tombes se n’hi van
trobar unes altres de començaments de la tercera dinastia, cap al 2500 aC.
Moltes de les tombes havien sigut saquejades, però se’n va
trobar alguna d’intacta, com és la tomba de Meskalamshar, en la que s’hi van
trobar objectes de joieria, una llança i punyals muntats en or. S’hi va trobar
també el casc del difunt, d’or batut i gravat, col·locat en el cap.
Es van trobar setze tombes revestides de maons, que contenien,
a més del cos de la persona difunta de la reialesa, els cossos de nombrosos
servents. En la tomba de la reina Shubad, s’hi van trobar els cossos de 64
noies, les seves serventes, i de 4 arpistes, tots ells duent vestimenta
cerimonial i joies.
També s’enterraven els rucs que arrossegaven el trineu de fusta
que duia el cos de la reina, els seus conductors i tot el seguici que
acompanyava el fèretre. Podien arribar a ser unes 80 persones. Formava part del
ritual funerari; tots ells entraven voluntàriament, es prenien algun verí amb
la idea de morir i poder continuar servint al difunt, o a la difunta, en
l’altra vida.
Tota la gent que
s’enterrava juntament amb el difunt principal tenia la funció d’atendre’l en
l’altra vida.La tomba d’aquesta reina estava una mica aixafada ja que estava
envoltada d’una gruixuda capa de runa, i potser per això estava intacta. Hi
havia ornaments de cap, joies, lires, objectes en or, plata i lapislàtzuli...
Es va trobar el mausoleu d’Ur-Nammu, que va ser un dels reis de
la tercera dinastia d’Ur, 2110- 2015 aC. Aquest rei va fer reconstruir la
ciutat emmurallada, el zigurat, el palau reial, alguns temples i edificis
públics.
Es van descobrir més de 2000 tauletes amb inscripcions, en les
que queda reflectida l’economia d’Ur i les seves relacions comercials, que
arribaven fins a l’Índia. En aquestes tauletes també s’indica les ofrenes i
taxes que es pagaven al déu de la lluna, Nannar, que era la deïtat titular de
la ciutat. Algunes tauletes corresponen a obres literàries i altres a treballs
escolars.
Es va trobar també una estela de la victòria, en la que es
detalla algunes de les campanyes militars d’Ur-Nammu.
El cementiri dels reis de la tercera dinastia d’Ur està al costat
d’un gran cementiri. Les tombes que s’han trobat són de períodes molt
diferents: n’hi ha dels inicis del període dinàstic i arriba fins al final
l’època accàdia.
Moltes tombes estan superposades o fins i tot interpenetrades;
la majoria van desaparèixer en el procés d’excavació, però se’n va salvar
alguna, que tenia una estructura amb volta i que eren d’alguna persona
important, i estava intacta.
Les estructures d’aquestes tombes reials són interessants. Estaven
construïdes amb pedres o maó cuit. Algunes tenien diversos compartiments,
coberts per voltes de canó o en alguns casos, per cúpules. Com ja he dit, s’hi
van trobar joies, objectes preciosos, recipients, peces fetes en or i plata,
ornaments personals, instruments musicals, segells cilíndrics, mosaics,
petxines...
Els mausoleus dels reis
de la tercera dinastia i els temples, van ser destruïts pels elamites, però van
ser restaurats pels reis de les següents dinasties, entre els segles XXI aC i
el VI aC.
Durant la tercera dinastia d’Ur, la ciutat tenia, a uns 200
metres del zigurat, una sèrie de canals, a més del propi riu Èufrates. Tenia
dos ports, un al nord i l’altre al sud-oest. Hi havia els barris residencials i
els barris on hi havia l’administració.
Woolley i el seu equip van començar a excavar el barri
residencial, al sud-est del recinte sagrat, en el 1930. Aquesta àrea correspon
al període Isin-Larsa, al 2000 aC, quan la ciutat d’Ur va ser conquerida per
semites seminòmades. Llavors va deixar de ser la capital, però el governador va
fer reconstruir un palau per la seva filla Enannatum, que va dedicar com a alta
sacerdotessa al déu de la lluna, Nannar. També va fer reconstruir el zigurat i
les terrasses.
A partir de les
excavacions de la zona residencial es va veure que hi havia carrers estrets, i
que les cases tenien un pati d’entrada, des d’on s’accedia a un rebedor, i hi
havia les habitacions, els espais del servei, cuina, bany i traster. Al pis
superior és on hi havia les habitacions principals, que disposaven de balcó que
donava al pati. Algunes de les cases tenien una capella privada. Algunes dels
habitatges s’ha pogut saber que eren de mercaders i comerciants.
La ciutat tenia un temple públic i també una escola; en el
temps de major rellevància s’estima que la ciutat tenia més de 250.000
habitants.
Nabucodonosor II i el seu successor, Nabònides, van reconstruir
Ur, remodelant els temples més rellevants i és quan es van afegir quatre
nivells més al zigurat, passant de tenir tres nivells a tenir-ne set.
Es va construir el temple del port i el palau de
Belshalti-Nannar. Es va trobar una mena de museu on hi havia una pedra de
terme, del període cassita, molt ben conservada, part d’una estàtua del rei
d’Ur, Shulgi (2029 -1982 aC), objectes del període Larsa i còpies
d’inscripcions de la tercera dinastia.
En un suburbi d’Ur s’ha
excavat un petit temple decorat amb mosaics, relleus en metall, columnes... La
tauleta fundacional del temple, té una inscripció que indica que era obra d’un
rei de la primera dinastia d’Ur.
Ur va ser sempre un important centre religiós,
cultural i comercial, tant en l’època en que era la capital quan en els altres
períodes. Gràcies al riu i als canals tenia accés al golf pèrsic, el que l’hi
permetia mantenir relacions comercials amb l’exterior. Ja durant el regnat de
Sargon d’Accad, havia tingut algun contacte amb l’Índia, encara que fos de
forma indirecta. S’han trobat alguns objectes que semblen de la vall del Indus,
i hi ha moltes tauletes en les que s’explica la gestió del comerç exterior. Es
parla dels reis del mar que duien les mercaderies que s’havien d’exportar cap
Dilmun (Bahrain) i allà recollien el coure i l'ivori que venien de l'est.
En un barri residencial
de la ciutat s’hi van trobar tauletes d’argila. En les excavacions s’han
trobat grans temples estatals, i alguns petits santuaris privats, dedicats a
divinitats menors.
Les cases, en el període
de Larsa, i després durant el govern de Hammurabi de Babilònia, cap al segle
XVIII aC, eren confortables, tenien dos pisos, amb espais suficient per la
família, el servei i els convidats. Estaven construïdes de forma que es
preservava la intimitat i adaptades al clima de la regió. Algunes cases tenien
la seva pròpia capella en la que es venerava a la divinitat familiar; a més, els
familiars difunts estaven enterrats en el sòl.
El principal districte
comercial estava fora del nucli principal. Segons les estimacions fetes, tan
sols una sisena part de la població estava a la part emmurallada, la resta
vivien en la zona urbanitzada al voltant de la muralla. En aquesta urbanització
exterior s’hi va trobar una botiga, coneguda com el tresor de Sin-iddinam;
estava a més d’un quilòmetre de les muralles. L’extensió de la ciutat fora de
muralles devia variar al llarg dels segles.
Cap al 2500 aC és quan es van escriure les composicions
literàries sumèries, en escriptura cuneïforme, que tenien noms propis semites. Entre
el 2500 aC i el 2100 aC, el dret civil es va anar polint, i el model
d’administració pública d’aquesta època es va seguir emprant durant dos mil
anys més.
El màxim esplendor d’Ur va ser durant la tercera dinastia d’Ur,
cap al 2100 aC, amb el rei Sulgi. Es van trobar més de mig milió de tauletes (no
sé si aquesta dada és correcta, em sembla molt i no recordo on ho vaig trobar) que
indiquen que hi havia un eficient sistema burocràtic, que era un estat
centralitzat i autoritari.
En aquests textos es detalla
que es va ampliar la xarxa de canals, així com les relacions comercials que es
mantenien amb països mediterranis. Hi havia tribunals de jutges independents
que estaven per sobre de les autoritats. La societat tenia una estructura
piramidal. La reialesa estava gairebé divinitzada, es parla del codi de
conducta dels ciutadans. Hi apareixen també els primers noms estrangers, de
clans esteparis.
La ciutat la conformava el nucli urbà que es trobava encerclat
per una muralla, però també els poblets del voltant que explotaven habitants
del nucli urbà. El nucli urbà tenia una muralla amb diverses portes, cadascuna
a un barri. Un port fluvial, la borsa d’intercanvi, una estació de caravanes.
Els magatzems es trobaven extramurs. Intramurs hi havia el
centre neuràlgic de la ciutat, amb la zona dels santuaris i temples i el palau,
amés de la zona residencial. El temple era el centre de l’administració i del
govern. I les terres del temple eren el centre de l’activitat econòmica.
En aquest temple és on treballava la noblesa de la ciutat,
seguint una jerarquia. El sacerdot era la major autoritat. Després hi havia els
inspectors i capatassos, que supervisaven, en nom del sacerdot. Els escribes
anotadors i escriptors.
La població vivia a les
terres que pertanyien al temple. Part de la població es dedicava al seu cultiu,
els agricultors, altres es dedicaven a cuidar el bestiar, els ramaders. Una
altra part de la població es dedicava a la transformació dels productes, així
hi havia cervesers, forners, calderers, adobers, cistellers...
Quan va entrar en declivi l’autoritat va anar passant a mans
dels reis i l’economia dels temples va ser assumida per l’estat. Això va
comportar que els temples perdessin importància en detriment del palau reial.
Amb aquest canvi l’amo de la ciutat ja no era el déu sinó el
rei, juntament amb una burgesia de terratinents, pagesos adinerats, i
arrendataris de terres. El rei es convertia en l’assistent de déu, i es
recolzava en el temple per acreditar el seu prestigi.
Va començar a decréixer
la veneració del déu de la ciutat i va augmentar la del déu personal. La
religió de l’estat depenia de la religió del govern del moment.
Llegeixo que es parla de reis però aquest terme engloba
diferents tipus de governs. S’anomenava rei, sarrum, al representant humà
establert per la divinitat, per governar a la comunitat civil.
Al títol de rei s’hi afegien altres títols, per diferenciar-lo
d’altres reis de la regió. Així s’han trobat mencions com gran rei, rei de
l’univers, rei de les quatre regions... eren títols que es donaven els propis
monarques.
Els reis d’Ur tenien que complir alguns requisits. Tenien que
ser membres d’una dinastia legítima; tenien que posseir unes bones qualitats
predestinades pels déus; tenien que ser temuts i respectats dins i fora del seu
regne; eren responsables de mantenir el culte i el benestar de la població i
tenien que guanyar batalles i guerres.
El rei era escollit pels déus, era el seu representant a la
terra; participava en totes les cerimònies religioses, era supervisor dels
temples i del seu culte; estava subjecte al déu i no a la ciutat. Era escollit
pels déus i tenia que ser acceptat per tothom.
La voluntat del rei era l’única font de poder i la seva funció
era regular les relacions entre la població. Tenia que protegir-los
d’agressions externes, proporcionar alimentació, vetllar perquè hi hagués
justícia, per un bon equilibri. També era responsable d’aconseguir noves
matèries primeres i d’augmentar la riquesa de la ciutat amb els botins de les
conquestes.
Ur tenia també unes assemblees ciutadanes, grups d’ancians, o
de joves guerrers, que a Ur, es reunien de forma regular. En altres ciutats
sumèries es reunien tan sols deforma esporàdica. Aquestes assemblees ciutadanes
van ser el primer organisme democràtic de mesopotàmia. Ara be, en aquests grups
sempre hi havia algun membre de la família reial ocupant un lloc clau, per
exemple, com a prefecte, o com a gran sacerdot en el temple.
La figura del primer ministre es va crear per encarregar-se de
l’administració perifèrica. Era escollit pel monarca, una persona de la seva
confiança, ja que tenia accés a informació reservada.
L’economia d’Ur era de subsistència; la població vivia de les
racions, en espècies, que els hi donaven del temple o del palau. Ells es
construïen la casa, es fabricaven la ceràmica, la roba... depenien de
l’exterior per obtenir fusta i bronze.
Només al temple i al palau tenien excedents de productes per
poder emmagatzemar i intercanviar per altres coses, com joies, or, plata,
objectes de luxe, teles, mobles, catifes... Quan era necessari importaven
aquest productes. Per això va sorgir la figura del mercader.
El mercader anava amb la caravana, per encàrrec del palau o del
temple, actuava com a prestador i finançador de les activitats estatals.
En el sector públic el treball el realitzaven els homes, que es
posaven sota la protecció del déu o del rei, per escapar de les calamitats. El
treball es remunerava amb les racions en espècies. A vegades el temple o el
palau els hi cedia temporalment parcel·les de terra en usdefruit o en lloguer,
a canvi de serveis extra, com militars, o be a canvi de càrregues fiscals.
També hi havia el treball en el sector privat. Molts cops
l’única alternativa al treball al temple o al palau era en la propietat
familiar. Hi havia cases o comunitats familiars, amb una jerarquia genealògica
patriarcal. A vegades arribava a ser tot un poble. En aquestes comunitats
familiars tots tenien dret a participar activament en el cultiu de les terres.
La societat tenia els nobles, que no ho eren per herència, sinó
que era gent amb diners o posició econòmica solvent. Hi havia els homes
lliures, que no depenien d’altres per subsistir; en aquest grup hi havia els
treballadors privats, artesans, mercaders, pescadors, i també funcionaris de
l’administració del palau, com ara els escribes. Un altra grup eren els
mesquins, la classe social més baixa, podien ser part del servei a palau.
Els esclaus quedaven fora del context social. Se’ls reconeixia
perquè se’ls hi tallava un floc de cabells, o se’ls hi feia una marca al
canell. Podien ser esclaus voluntaris o forçats. Ara be, un fill d’esclau no
era esclau sinó que era una persona lliure.
Es coneixien com a nòmades a la gent que vivia en tendes, eren
els habitants de les estepes. La majoria d’aquest habitants parlaven els
mateixos dialectes sumeris.
Els nòmades tenien dues zones de pastura, una per l’hivern i
l’altra a on anaven a l’estiu. Hi havia clans nòmades que eren parcialment
sedentaris.
Els nòmades intercanviaven productes amb les poblacions
properes, animals, llet, transport, bijuteria.... La relació entre la població
nòmada i la de les ciutats era de menyspreu mutu. La protecció de les ciutat
amb muralles era, en part, per protegir-se dels nòmades, ja que hi havia clans
que eren agressius. Per altra banda, els clans nòmades podien donar suport a un
determinat rei o tenir també el seu propi rei.
Ur, a l’igual que Uruk, va establir els seu sistema de pesos i
mesures, en el tercer mil·lenni aC, per poder realitzar els processos
d’intercanvi. Els números que van definir anaven del 1 al 10 i a més el 60, i
cadascun tenia un símbol diferent. Van definir el sistema decimal, el
sexagesimal i el bi-sexageimal. En el camp dels paràmetres mesurables, tenien
la longitud i la superfície, el volum i el pes.
A partir dels cicles del sol i la lluna van establir un
calendari. Del cicle solar van definir la unitat dia i del cicle llunar, la
unitat mes. A partir de dotze cicles llunars van definir l’any. L’astronomia
sumèria va donar un nom a cada mes i va tenia un any de 360 dies.
Va ser una mica pesat fer tota la visita envoltats de militars.
Hi havia força turisme, ja que era divendres, dia festiu per ells.
Després vam anar a visitar el que diuen que era la casa d'Abraham. Les quatre fotografies anterior són ja d'aquesta casa.
Abraham és un patriarca del judaisme, reconegut pel
cristianisme i també és un profeta molt important de l’islam. La seva vida es
relata tant en la Bíblia, en el primer llibre, el Gènesi, com a l’Alcorà. Els
musulmans el coneixen com a profeta Ibrahim.
Segons la Bíblia, després del gran diluvi, la terra es va
tornar a repoblar amb els descendents dels fills de Noé: Sem, Cam i Jàfet. Els
semites serien els descendents de Sem, els habitants d’Àfrica serien
descendents de Cam, i els descendents de Jàfet haurien poblat Europa i Àsia.
Seguim amb la informació de la Bíblia, Abraham, era descendent
de Sem, i inicialment el seu nom era Avram, però Déu l’hi va prometre que de la
seva descendència sorgiria una gran nació, i per això es va canviar el nom pel
d’Abraham, que vol dir pare de multituds.
L’esposa d’Abraham era estèril, i per tant, no veia com podria
tenir descendència i formar una gran nació; així que va tenir un fill amb la
seva esclava. Al nen que va néixer l’hi van posar el nom d’Ismael. Però quan
Ismael tenia 14 anys, Sara, l’esposa d’Abraham va quedar embarassada; tots dos
eren gairebé centenaris. Al nen que va néixer l’hi van posar el nom d’Isaac.
Els jueus es consideren descendents d’Isaac i els àrabs d’Ismael. Per això tots
dos pobles es consideren descendents d’Abraham.
Tot i que a la Bíblia i a l’Alcorà es parla d’aquest personatge,
els estudiosos de la Bíblia posen en dubte la seva existència. Podria ser una
figura llegendària inspirada en diversos cabdills locals. Els noms de reis,
llocs, períodes històrics que apareixen en la Bíblia al voltant d’aquesta
figura no es corresponen amb les evidències històriques obtingudes de les
troballes arqueològiques.
Segons la Bíblia hauria viscut en el segon mil·lenni aC. En recinte
arqueològic que es visita, que uns en diuen la casa d’Abraham i d’altres la d’Ibrahim,
es pot gaudir d’una casa d’aquella època, fos o no la casa d’aquest patriarca o
profeta.
