Àsia central. Xinjiang_1. Kaixgar: Mausoleu d’Abakh Khoja.

Quan vam arribar a Kaixgar estàvem molt cansats. Vam anar a sopar a un restaurant proper, d’un hotel. Teòricament és un lloc molt bo, però va ser bastant desastre: era tard i gairebé no parlaven angles, va resultar bastant caòtic i decebedor. 

L’arribada a la ciutat xinesa, després d’estar per les muntanyes, i la soledat de Tash rabat era un xoc brutal. Llums, cotxes, sorolls, els vehicles elèctrics que t’apareixen per qualsevol banda... 

Una curiositat d’aquesta zona de la Xina és que tenen la mateixa hora que a Kirguizistan, però és diferent a l’hora de la capital. És a dir hi ha l’hora local i l’hora oficial, que són dos hores més i és l’hora de Beijing. Per això segons l’hora oficial quan vam anar a sopar ja era molt tard, segons l’hora oficial. 

Un altre contrast respecte a Kirguizistan és la temperatura, A Kaixgar hi feia molta calor, tot i que estigués ennuvolat. 

L’hotel molt bo i molt ben situat. L’esmorzar un bufet típic xinès. Taules grans on s’asseuen que es comparteixen. Nosaltres estem acostumats a que s’hi ha algú en una taula t’asseus en una altra. Ells no. S’asseuen tranquil·lament, sense dir res. Un dia, una fins i tot em va prendre la cadira mentre havia anat a buscar el te. 

Fa tretze anys vaig fer el tram xinès de la ruta de la seda Xinesa i vaig visitar breument Kaixgar. La ciutat ha canviat molt, i gairebé tot em venia de nou, té una certa uniformitat amb altres zones de la Xina. Reconstruïda i/o restaurada, reproduint l’estil antic, tot el que representa el centre antic és ara per vianants. Té encant, però no el mateix que abans. 

El primer que vam visitar va ser el mausoleu d’Abakh Khoja, un complex construït en el 1640 que es troba a uns 5 Km de la ciutat de Kaixgar. Diuen que és un exemple de l’arquitectura islàmica uigur de l’època. 

És un centre de culta sufí, en el que hi ha enterrats uns quants líders espirituals del turquestan oriental dels segles XVII i XVIII. 

Aquí hi ha enterrades cinc generacions de la família d’Abakh Khoja, unes 70 persones de les famílies més rellevants dela ciutat. Una de les persones enterrades que atrau a bona part dels visitants és la princesa uigur Iparhan, neta del líder espiritual Abakh Khoja. 

Aquest lloc se’l coneix també com la tomba de Xiang Fei, l’única concubina uigur que va tenir l’emperador Qianlong, de la dinastia Qing. En xines Xiang Fei vol dir concubina fragant. 

En aquest complex hi ha, a part del mausoleu, algunes mesquites, jardins amb estanys, una madrassa, un cementiri... Hi ha parts restringides als turistes. 

El mausoleu té planta quadrada amb minarets a les cantonades i sostre en forma de cúpula. La façana coberta de rajoles de colors, però l’interior és auster, com es correspon a la tomba d’un líder sufí, de la branca familiar dels Khoja. 

Va ser després que aquí s’hi van enterrar famílies dels governants. La diferencia entre les tombes d’homes i dones únicament és la mida del sarcòfag. 

La gent que visita el mausoleu és molt variada, hi ha qui hi ve per motius religiosos, a venerar els mestres sufís, però també molts turistes, estrangers i locals, en part atrets per la historia de la princesa uigur, Iparhan. 

Iparhan va néixer a Kaixgar, i era neta d’Abakh Khoja. Segons la llegenda era una de les dones amb més educació de l’època i també sabia muntar a cavall i era tant destre amb les armes com un home. Poc abans de la conquesta de Kaixgar per part dels xinesos, la van casar però el matrimoni no va durar gaire ja que l’any 1758 Kaixgar va ser conquerida pels manxús que van capturar a la noia i la van enviar a la capital, a l’harem de l’emperador Qianlong. 

Kaixgar i la regió de Xinjiang va patir la primera invasió xinesa l’any 138 a. C. L’any 747 d. C altre cop va estar ocupada temporalment pels xinesos. Durant un mil·lenni va estar lliure del control xinès, fins que en el 1758 l’exèrcit manxú ataca la ciutat i és quan segons la llegenda segresten a la princesa per enriquir l’harem. Els xinesos controlen la regió, hi ha diverses revoltes, una d’elles en el 1862. El control absolut per part de Xina l’aconsegueix en el 1943. Ara be, aquesta regió uigur segueix reclamant els seus drets. 

Quan l’emperador va veure a la princesa va quedar atrapat pel seu encant i se’n va enamorar. Diuen que el que l’hi agradava especialment era la seva olor. Sense que es poses cap perfum el seu cos desprenia una agradable fragància que el teia captivat. Per això se la va anomenar Xiang Fei, que en xinès vol dir “concubina fragant”. 

Els 28 anys que la noia va passar a la ciutat prohibida a Beijing, enyorava la seva terra. L’emperador per satisfer-la construïa palaus i castells que l’hi recordessin la seva terra de Xinjiang, però això no feia disminuir la tristesa de la princesa. 

Va morir als 55 anys, però no sembla que fos de mort natural. Uns diuen que es va suïcidar, d’altres que va ser víctima de conspiracions i rivalitats i que la van matar. Abans de la seva mort va deixar dit que volia ser enterrada a la seva ciutat natal. Per això l’emperador va organitzar el trasllat del fèretre a Kaixgar. Es diu acompanyaven el fèretre 124 persones i que es va trigar més de tres anys en arribar a lloc. Cal remarcar que el trajecte de Beijing a Kaixgar representa creuar tot el que és l’actual Xina. 

Un cop a Kaixgar la princesa va ser enterrada al mausoleu familiar, a la vora del seu avi, Abakh Khoja, en aquest mausoleu. 

Segons una altra llegenda, la primera persona que va ser enterrada aquí era Yusuf Khoja, en el 1640. Aquest era un missioner islàmic. A la seva mort, el seu fill gran, Abakh Khoja va continuar la tasca religiosa i es va convertir en un famós líder espiritual islàmic, molt més conegut que el seu pare. Quan va morir l’any 1693 va ser enterrat aquí, i el mausoleu va passar a tenir el seu nom. 

És un recinte molt gran, amb edificis totalment restaurats i alguns que conserven l’encant del passat, com les mesquites. Tenen un porxo amb columnes de fusta, que és on predicaven o ensenyaven els Khoja als fidels, en els mesos d’estiu. Aquestes mesquites tenen dos espais, interior per l’hivern i exterior pels mesos de més calor. El que m’encanten son les columnes de fusta policromada i tallades. 

A la part exterior del recinte havien organitzat una petita obra de teatre, malauradament no hi havia traducció a l’anglès. Hi havia una narradora i els personatges realitzaven una mena de dansa, seguint la música, en que segons ens van dir, era la historia de Xiang Fei. No se en quina llengua parlaven, si xinès o uigur, crec que era xinès. Hi havia un bon desplegament de personatges i vestimentes de colors vius. Suposo que representava la gent de la cort de l’emperador i l’emperador i la concubina. 

Pels xinesos la historia de Xiang Fei és una historia d’amor. Però només parlen de que l’emperador es va enamorar d’ella. I la noia, una princesa uigur, amb una cultura totalment diferent tancada a la ciutat prohibida durant anys, enyorant la seva terra i la seva gent... La representació era de l’estil d’altres que he vist en altres zones del país. Es recuperen histories de l’època de les grans dinasties xineses. 

L’espectacle, tot i no entendre’l, va ser bonic de veure; per sort havia pogut seure a terra, sota el tendal que havien instal·lat, ja que feia molta calor. La durada va estar be, no va ser excessivament llarg, i era molt dinàmic.

Àsia central. De Tash Rabat a Kaixgar.

El trajecte des de Tash Rabat al Kirguizistan fins a Kaixgar, a la regió autònoma uigur de Xinjiang, a la Xina pren gairebé tot un dia. 

Fins a l’any 2002 l’únic pas que hi havia entre Kirguizistan i la Xina era el Torugart. No se si era l’únic o l’únic que podien fer servir els turistes. En el 2002 es va obrir un altre pas, el Irkeshtam. 

L’any 1905, el cònsol britànic a Kaixgar va descobrir que els russos havien construït una carretera o una pista pel cantó kirguís fins al pas de torugart una part també pel cantó xinès. Això va despertar les alertes ja que hi havia el risc de que els russos poguessin accedir a la província de Xinjiang i apoderar-se’n. 

En el 1906 hi va haver converses entre russos i xinesos i es va acordar que els xinesos completarien la carretera fins a Kaixgar, utilitzant un préstec d’un banc rus. La idea era que es pagues el préstec amb els peatges. Els mercaders russos tindrien el monopoli del comerç en aquesta ruta. 

Els xinesos no estaven satisfets amb el tracte i van decidir col·locar els peatges en els punts més alts; això va comportar que la carretera s’utilitzés poc i que no es mantingués. Inicialment el punt fronterer estava en el punt més alt a uns 3700 metres, però actualment està força més avall. 

Creuar la frontera terrestre per aquest pas no és fàcil a nivell burocràtic. Em sembla que es necessita un permís especial si no tens un viatge contractat amb una agencia. 

Vam sortir molt d’hora del campament de Tash rabat, per poder ser dels primers a la cua que es forma a la frontera. Els controls de sortida de Kirguizistan son força senzills i fluids, en canvi la part xinesa és increïble. Tot i que ja m’havien dit que podia ser llarg, va superar totes les expectatives. 

A les 10 del matí estàvem ja a la frontera. En total vam haver de passar 10 controls, la majoria per entrar a la Xina. En tres dels controls van escanejar tot l’equipatge, maletes i equipatge de ma. En gairebé tots els controls han comprovat el passaport, escanejat, ens han fet una fotografia.... En arribar a l’hotel també, tots a passar per la web camp per la foto. 

Per començar els tràmits per cantó xinès cal que ja tinguis el teu vehicle a l’altra banda i el teu guia o persona receptora. En ser un grup, teníem que col·locar-nos en fila de un, sinó s’empipaven molt, en l’ordre de la llista que ells tenien. 

El procés és molt lent, suposo que els hi costa llegir els nostres passaports en alfabet llatí. En un dels múltiples passos ens van dir que teníem que estar en silenci, ja que estaven treballant i el soroll els destorba. 

Els controls estan distribuïts en un ampli espai, no recordo si eren 80 km. En tot el tram fronterer no es poden fer fotografies. 

Tot i el temps que vam passar vam tenir sort. A vegades revisen els mòbils, tauletes i càmeres de fotos i instal·len programes espia als mòbils. No ens els van demanar, ni ens revisar cap aparell. També deien que el WhatsApp no funcionaria i vam tenir sort, funcionava. 

Si no estic confosa, obrien la frontera a les 10, però a 2/4 d’una paren per dinar fins a 2/4 de 3. És gairebé impossible passar tots els controls abans del dinar. O sigui que en algun punt et toca quedar-te esperant a que tornin a obrir la frontera i confiar en que no sorgeixin imprevistos i acabar tot el procés abans de que tanquin pel sopar. 

A les 6 de la tarda passàvem l’últim control i finalment, a les 7 del vespre arribàvem a Kaixgar. Unes dotze hores par anar de Tash Rabat fins a Kaixgar. Realment volen dissuadir d’utilitzar aquests passos terrestres. No sé si és pel fet de que és una província conflictiva, la regió autònoma uigur o hi ha altres raons.

Àsia central. Kirguizistan_5. Naryn i Tash Rabat.

Continuem ruta cap al sud, direcció Tash Rabat. El paisatge segueix sent espectacular. Des de dalt d’un dels passos es veu la pista, fent ziga-zagues fins al fons de la vall. Em recorda el que quan érem joves els meus germans en deien “llacets enllaçats”. 

Un cop vam arribar a la vall vam fer una petita caminada per la vora del riu fins arribar a una cascada. No es triga més de 15 minuts en arribar-hi, i és agradable, tot i que no hi ha cap ombra. Un cop allà, és refrescant veure el salt d’aigua i poder-se remullar una mica. 

Vam continuar ruta, creuant paratges amplis i pelats, ondulats, amb rius d’aigües grisoses degut a tot el que arrosseguen, i els més petits, amb aigües cristal·lines. Vam arribar a Naryn a l’hora de dinar. 

Aquesta ciutat es troba a poc més de 2000 metres d’alçada en la ruta que porta cap a Kaixgar. Està en les muntanyes del Tian Shan. 

L’any 1868 aquí s’hi va instal·lar una guarnició militar russa, amb una petita fortalesa, que servia per protegir els viatgers de la ruta de la seda. Poc a poc va anar creixent i que va portar a la fundació de la ciutat. L’any 1917 estava sota el control de l’exercit comunista, i en el 1920 hi va a ver violents enfrontaments entre l’exercit comunista i l’exercit blanc, amb un elevat nombre de morts d ela població local. Hi ha un monument per recordar a les víctimes. La ciutat s’estén a les dues bandes del riu naryn. Té universitat, el campus es va obrir en el 2016. 

Vam fer una petita volta per la ciutat per veure la plaça, l’ajuntament, la mesquita… Volíem visitar el museu però estava tancat. 

Vam dinar en un gran restaurant del que sortia molta gent que havien fet alguna celebració. Vaig menjar pollastre guisat amb verdures, acompanyat de patates fregides i un refresc. Preu : 5euros. 

En el restaurant, o al botiga que tenien allà, hi havia un plafó amb els diferents colorants naturals que utilitzen i el seu origen. 

El riu Naryn neix a la serralada del Tian Shan i flueix per la vall de Fergana entrant a Uzbekistan, on s’ajunta a un altre riu per formar el Sirdarià. És el més llarg de Kirguizistan. Desemboca al mar d’Aral. 

A Kirguizistan hi ha un total de 150.000 Km de rius, que provenen de 40.000 rius i torrents. La major part de l’aigua prové de la neu de les geleres; tan sols 1/5 part de l’aigua prové de la pluja. 

La major part dels rius no son navegables, degut a l’orografia del terreny, tot i que en alguns s’hi pot fer rafting. 

El fet de que les aigües del Sirdarià provinguin de Kirguizistan provoca alguns conflictes amb Uzbekistan, ja que utilitza la seva aigua per la irrigació. De tant en quant hi ha disputes pels drets de l’aigua d’aquest riu. 

Al punt de la pista/carretera on hi ha la desviació cap a Tash Rabat hi ha un primer campament de iurtes, amb botigueta inclosa. Aquí vam recollir els sacs de dormir que fariem servir en el segon campament que es on anàvem nosaltres. És el que està al costat de l’edifici històric de Tash Rabat. 

Tash Rabat és un indret allunyat de tot, allunyat de la ruta principal i per això va sobreviure a les guerres. Tot i això el pas del temps va deteriorar-lo força i en el 1980 es va restaurar. 

Es troba a més de 3000 metres d’alçada. En alguns llocs diuen que està a 3200 m i altres 3500 m. És un paratge impressionant. 

El primer campament està protegit per les muntanyes rocoses, i queda molt bonic la col·lecció de iurtes blanques al seus peus. El segon campament, el que està al costat del monument és més bàsic, però té la gràcia d’estar just al costat de la misteriosa construcció de pedra de Tash Rabat. Tash vol dir pedra i Rabat porta. 

Quan vam arribar hi havia un autocar i per tant, força gent pul·lulant per tot arreu. Quan van marxar va ser fantàstic trobar-se gairebé sols en aquell indret. Dormir allà, tot i que el campament era força bàsic va ser una meravella. 

Tash rabat, misteriosa estructura de pedra, aïllada, solitària, qu aprofita en part el desnivell de la muntanya per la seva construcció. 

Fins que es va procedir ala seva restauració els pastors duien els ramats aquí a pasturar. Quan es va fer la restauració es van trobar monedes i recipients que serien del segle IX i X. 

Hi ha diverses llegendes i teories al voltant d’aquest edifici. En una d’elles es diu que la va construir un mercader del segle VI, per protegir al seu fill en cas de que arribessin enemics. S’hi ha trobat passadissos subterranis, i es diu que si venia l’enemic faria entrar al fill en una de les cambres que s’ha anomenat zindan, o presó, i podria fugir pels túnels. 

En el passat alguns mercaders feien parada aquí, per això se l’anomena caravanserrall. Ara be, no té l’estructura típica d’aquestes construccions. Els caravanserralls, on s’allotjaven els viatgers de les caravanes, tenien un pati central i les habitacions al voltant. A Tash rabat no hi ha cap pati central. 

Té una planta en forma de creu, amb una habitació més gran al centre i les altres petites. Segons una llegenda no se sap de cert quantes habitacions té, ja que cada vegada que es compten el nombre és diferent. He llegit que té 31 habitacions. 

Quan es va fer la restauració no es va poder aclarir quin material s’havia fet servir per fixar les pedres, ni d’on provenien aquestes. 

Sembla que en el segle X hauria sigut un monestir nestorià, però no s’ha pogut trobar cap objecte religiós que ho confirmi. I en el segle XV es feia servir coma caravanserrall. De totes formes, per molt que he buscat no he trobat més informació sobre aquest lloc. Segueix sent un lloc misteriós. Diuen que alguns vidents quan venen aquí tenen visions. Va ser un lloc de pelegrinatge i encara hi venen alguns peregrins, tot i que per la gent de Naryn és sobretot un lloc d’interes cultural i històric que atrau al turisme. 

Una de les llegendes explica que els que van construir aquesta mena de fortalesa eren un pare i un fill. Quan ja estaven acabant els hi va semblar veure una caravana que passava en la llunyania. Feia temps que estaven aïllats i no veien gent, així que el noi va tenir ganes d’anar a veure-la. Va demanar permís al pare i va fugir corrent cap allà- Sembla que tan sols quedava posar la darrera pedra de la cúpula. 

Quan el noi va arribar a la caravana hi va veure una noia molt bonica, se’n va enamorar, i es va oblidar del seu pare i va marxar amb ells. Diuen que per això la construcció està inacabada. 

Pels nòmades aquesta construcció enmig del no res era com un miracle, un refugi sobrenatural. Fortalesa, monestir o caravanserrall, fos el que fos té un aire misteriós. 

Em va sorprendre veure que era més petita del que m’imaginava. Per dins em va resultar decebedora. Habitacions buides, un parell de pous, l’entrada a un túnel o cambra amagada que es tapiava amb una gran llosa... 

El que és bonic és l’entorn on es troba. El campament està just al davant. Com ja he dit és molt bàsic. No hi ha dutxes, tan sols un petit lavabo, i dues latrines molt bàsiques. Hi ha poques iurtes i en cadascuna d’elles hi poden dormir entre 3 i 5 persones. S’esta una mica encongit. 

Aquest campament no disposa d’electricitat a les iurtes però en cas de necessitat els encarregats del campament et poden carregar alguna bateria. El sopar a 2/4 de 8 en l’edifici d’obra que hi ha ala vora del riu.

Àsia central. Kirguizistan_4. Llac Son Kul.

La carretera que va des de Kochkor fins al llac Son kul és una de les més boniques per les que hem passat. És un trajecte d’uns 100 Km, però es triga unes 6 hores per fer-lo. En la ruta hi ha el pas Kalmak-Ashuu, de 3447 metres d’alçada.

Tot i que el seu nom vol dir “pas obert”, només està obert entre juny i octubre, ja que la resta de temps està cobert de neu. Aquest any, al juny encara s’hi podia trobar neu. 

El llac Son kul es troba a poc més de 3000 metres d’alçada. És un llac alpí, el segon més gran del país (el primer és el Issyk kul). El seu nom vol dir “l’últim llac”. I per mi és molt més bonic que el Issyk kul. Es troba en la serralada del Tian Shan. 

Tot el trajecte és espectacular, en el que contrasta el verd de la vall, on pasturen els ramats, amb les muntanyes pelades típic dels llocs freds i elevats.

De tant en quan es pot veure alguna iurta. Trobem un ramat de iacs, que veig a distància, hi ha cavalls, ramats de vaques.... I el prat està cobert de petites flors acolorides, inclosa la flor de neu. 

Al voltant del llac hi ha diversos campaments de iurtes. No són massa grans, unes 20 o 30 iurtes en cadascun d’ells. També hi ha petites agrupacions de iurtes (3 o 4 com a màxim) de la gent local. 

Els campaments estan ben equipats, al menys en el que vam estar nosaltres. Hi havia forces dutxes i wàters, pel que no calia fer cua. A les dutxes hi havia aigua calenta i disposaves d’un petit banc on deixar les coses.

Les iurtes estaven equipades amb mantes i sacs de dormir gruixuts, així com una estufa de llenya que si volies encenien. Hi ha també un generador i ofereixen wifi de pagament a 4 dòlars l’hora.

Vam arribar al llac a l’hora de dinar. Ens van servir una sopa i una pasta farcida de carn, que tenia forma de flor. És un lloc molt tranquil, vaig apropar-me a la vora del llac, hi ha alguns ramats dispersos. 

Després tenia intenció de pujar a un turó proper, amb altre gent del grup, però quan he arribat al peu he decidit no pujar. Era l’hora de més calor, i tot i que estàvem alts, el sol cremava molt. A més tenia la panxa remoguda i no tenia ganes de que m’agafés una urgència allà al mig. O sigui que vaig tornar tranquil·lament al campament i em vaig quedar passejant per allà.

A les sis de la tarda el sol encara cremava però a l’ombra ja calia abrigar-se una mica. El contrast de temperatura entre sol i ombra és important.

Sovint quan estic en paratges amplis i bonics recordo als nostres presos i exiliats. Aquell dia, en aquell entorn en el que es respirava calma i tranquil·litat, en el que tenia la sensació de grandiositat, que pots mirar enllà sense traves, el record de tots els que estan tancats se’m va fer més dur. Pensar en la seva limitació per veure el cel, gaudir de l’aire i el sol, el vent a la cara..., m’entristia. Molts cops m’agradaria ser capaç de transmetre a través de l’espai aquestes imatges, que els hi arribi aquesta sensació de pau i llibertat. 

El sopar, en una de les iurtes el serveixen a les 8. Just l’hora de la posta de sol. Després de sopar encara queda la llum lilosa del capvespre.

Al matí, quan la gent tot just es lleva és agradable passejar i donar una darrera mirada al llac i el seu entorn.