11 d’abril 2024

Moldàvia-8. Chisinau: parc central d'Esteve el gran

El  parc d’Esteve el Gran és el parc més antic de la ciutat. Se’l coneix com a Parc dels Enamorats, ja que és un dels llocs de trobada de les parelles.

Aquest parc té unes 50 espècies d’arbres, alguns força antics, com les moreres i les acàcies que tenen entre 130 i 180 anys. Un dels camins del parc s’anomena l’avinguda dels clàssics, on hi ha arrenglerats a banda i banda els bustos de personatges rellevants de la literatura clàssica romanesa.

El parc el van dissenyar l’any 1818 enginyers militars russos, durant el regnat d'Alexandre I. Inicialment tenia una tanca de vímet per evitar l'entrada de vaques, cabres i altres animals.

L’any 1863 va ser quan es va col·locar la tanca de ferro colat, que es va fabricar a Odessa.

A principis de la dècada de 1820 Alexandre Puixkin solia passejar pels terrenys del parc i l’any 1885 es va col·locar una escultura d’ell, i així Chisinau es convertia en la segona ciutat, després de Moscou, en tenir un monument dedicat a aquest escriptor. Puixkin. El monument el van pagar els habitants de la ciutat i és el monument més antic que es conserva a Chisinau.

L’any 1928 es col·locava una segona escultura, aquest cop a l’entrada del parc, la d’Esteve el gran. Sota de l’escultura del rei Esteve III el Gran es pot veure l’escut del Principat de Moldàvia. Aquest monument va ser el punt de trobada de les reunions i enfrontaments violents que hi va haver entre el 1989 i el 1991, entre els nacionalistes moldaus i els partidaris prosoviètics.

Poc a poc es va anar equipant el parc, es van construir cavallets i gronxadors, així com parades i pavellons on es venien dolços, fruites, vi...En un petit turó es va construir una torre de fusta on s’hi va instal·lar el primer taller fotogràfic. On ara hi ha el cinema Pàtria s’hi va construir el primer teatre.

Durant la Segona Guerra Mundial es va construir en el parc una fosa comú pel soldats russos. 

Després de la guerra el monument a Puixkin es va canviar de lloc i es va situar a l’avinguda dels clàssics i en el lloc on hi havia l’escultura s’hi va col·locar el cinema Rodina,  amb dues sales. Es van construir també un gimnàs i un hivernacle. El parc té quatre fonts.

L’any 1958 és quan es va obrir l’Avinguda dels Clàssics de la Literatura Moldava. Hi ha els bustos tant d’autors romanesos i moldaus com d’altres personatges rellevants.

En les darreres dècades de l’època soviètica es va crear l’Avinguda de l’Amistat, on destacats convidats de la ciutat hi van plantar arbres.

L’entrada de l’Avinguda dels Clàssics la guarden dos lleons de marbre. L’origen d’aquests lleons és un misteri, però se suposa que provenien d’alguna mansió que va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial i els terrenys expropiats, i que es van recuperar per posar-los en el parc.

Sobre aquests lleons expliquen una història, no sé si llegenda o més o menys verídic. Diuen que l’escultura s’havia encarregat a un mestre escultor, que es cuidava de fer la part més delicada, el cap de l’animal, i que l’estudiant o aprenent que l’ajudava l’hi va encarregar fer el darrera, en el que la gent no s’hi fixa tant. Pot ser que això fos una pràctica habitual. 

El cas és que el jove aprenent va pensar que la gent coneixeria el nom del seu mestre, com a autor de la peça i que de la seva feina ningú en parlaria ni s’hi fixaria. Diuen que el noi es deia Elefant de cognom, i se les va enginyar per deixar la seva signatura. Si es mira el darrera dels lleons es pot observar que la cua fa una mena de trompa, i recorda el cap d’un elefant.

Un altre artista que va voler deixar la seva signatura va ser el que va esculpir el bust de Mihai Eminescu. Quan es mira el cap per darrera, la forma dels cabells fan el perfil d’una cara, la de l’escultor. 

 






Moldàvia-7. Chisinau: Ajuntament, sala de l'orgue i teatre Mihai Eminescu

Prop de la catedral hi ha un edifici que em va cridar molt l’atenció i que cada cop que passava per allà l’hi feia alguna fotografia. És l’edifici de l’antic ajuntament.

A finals del segle XIX l’alcalde de la ciutat va començar la construcció d’una nova seu per la Duma (l’ajuntament) de la ciutat, en el lloc on hi havia el parc de bombers. Es va encarregar el disseny a l’arquitecte municipal, Mitrofan Elladi i ho va supervisar un famós arquitecte, Alexandru Bernardazzi. L’obra es ca acabar l’any 1902. 

L’any 1941 les tropes soviètiques quan anaven de retirada el van destruir. L'administració romanesa va reconstruir l'edifici, però no va estar gaire temps en peu, ja que a l’agost del 1944 va tornar a ser destruït pels bombardejos.

Després de la guerra es va tornar a reconstruir, els treballs es van acabar en el 1948 però l’administració de la ciutat no hi va tornar fins al 1951. El van restuarar tal i com era originalment.


Una mica més enllà hi ha una sala de concerts, La Sala de l’Orgue, l’Organ Hall, que organitza concerts, especialment de musica clàssica, però també s’hi fan altres actes i exposicions.

L’edifici es va construir entre finals del segle XIX i començaments del segle XX. És d’estil clàssic amb elements decoratius de l’art romàntic. Abans del 1974 en aquest edifici ho va haver diverses entitats financers, inclòs el Banc Nacional.

En la dècada de 1970 un grup d’intel·lectuals i artistes, impulsats pel primer director de l’Orquestra Simfònica Filharmònica, Timofei Gurtovoi (1919-1981), van promoure la idea de construir una nova sala de concerts amb un orgue al seu interior. La idea va tenir el suport de l’administració que va decidir reorganitzar l’interior del banc per convertir-ho en sala de concerts i hi van col·locar un orgue al seu interior.


El 15 de setembre del 1978 s’inaugurava la nova sala de concerts i se sentia per primer cop el so de l’orgue. Diuen que la sala té molt bona acústica.

Entre la sala de concerts o sala de l’orgue, i el teatre Mihai Eminescu hi ha una tranquil·la plaça amb algunes escultures metàl·liques. També hi ha una escultura en bronze de Verònica Micle, asseguda en un banc, esperant a Mihai Eminescu.

Mihai Eminescu (1850–1889) és un gran poeta romanès, el més conegut i influent, i és admirat tant a Romania com a Moldàvia. Té un teatre i un carrer que duen el seu nom, i aquí i allà apareixen referències a ell.

No en sabia res d’ell, tot i que alguna obra es troba traduïda al català. Va tenir una vida molt intensa fins als 33 anys, després va anar entrant i sortint d’hospitals i sanatoris fins a la seva mort. Tot i tenir una vida curta va fer molta feina. Bona part de la seva obra és poètica, però també es va dedicar al teatre i al periodisme.

Va viure una època de canvis, l’any 1848 havien començat en els principats romanesos, Moldàvia, Valàquia i Transsilvània, diferents moviments revolucionaris exigint reformes polítiques, socials i econòmiques.

Va néixer al nord-est de Romania i va passar la seva infantesa en un poble petit; diuen que aquest contacte amb la natura es plasma en les seves obres.

A finals del 1861, l’imperi otomà reconeixia la formació dels Principats Romanesos. A començaments de 1862 es formava el primer govern de Romania.

En aquesta època Eminescu, que tenia uns dotze anys ja començava a mostrar passió per la literatura i la història.

Un professor que va influir força en ell va ser Aron Pumnul. Es va allotjar una temporada a casa seva a Cernăuţi, el que l’hi va donar accés a la seva extensa biblioteca, que va contribuir a la seva formació.   

A la primavera del 1864, amb catorze anys, va quedar meravellat amb un grup teatral que va arribar a la ciutat; tenien un repertori variat i de caire nacionalista. Va assistir a la majoria de representacions que feien, ja que regalaven entrades als estudiants, i quan van marxar se’n va anar amb ells de gira per Moldàvia i Transsilvània.

Aquest mateix any, Titu Maiorescu, entre d’altres, van fundar el grup cultural i polític Junimea (El Jovent).

Al gener del 1866 moria Aron Pumnul i en el fulletó commemoratiu que van editar els seus alumnes, i que van repartir durant el funeral, hi apareixia un poema de Eminescu. I al març publicava per primer cop un dels seus poemes a la revista Família. El director de la revista, Iosif Vulcan, considerava que el seu cognom era massa poc romanès i l’hi va canviar el cognom original, que era Eminovici pel de Eminescu.

Va mantenir la col·laboració amb aquesta revista fins a l’any 1870. També col·laborava en una altra revista fundada pel mateix Vulcan, L’humorista.

En el 1866 va treballar com a apuntador en un grup teatral, va viatjar per Transsilvània, i va participar a la reunió Anual de l’Associació Transsilvana per a la Literatura Romanesa i la Cultura del Poble Romanès. Em sorprèn quan penso que  tenia tan sols 16 anys.

Va fer feines diverses al llarg de la seva vida; en el 1867 va treballar com a apuntador, traductor i assistent de direcció en el Teatre Nacional de Bucarest.

Aquell any apareixia a Iaşi el primer número de la revista de la societat Junimea, Convorbiri literare (Converses literàries).

L’any 1868 apareixia un nou setmanari Curierul de Iaşi, on uns anys més tard, Eminescu hi va treballar uns mesos.

En el 1868 se’n va anar de gira per Transsilvània amb el grup de teatre de Mihail Pascaly, i es dedicava a traduir obres de l’alemany al romanès, per tal de que el grup les pogués representar.


A l’abril del 1869 es constituïa a Bucarest un nou club literari, Orientul (L’orient), amb una altra revista literària. Eminescu va formar part d’aquest grup i es va encarregar d’estudiar el folklore de Moldàvia. Va fer una gira per Moldàvia amb el grup teatral Pascaly.

Quan tenia 20 anys, va començar una col·laboració permanent amb la revista Convorbiri literare (Converses literàries). Al gener del 1871 s’unificaven les societats literàries romaneses, donant lloc a România jună (La Romania jove), i Eminescu va ser nomenat secretari.

Al juny va anar a Ipoteşti per participar, juntament la societat România jună, en l’organització dels actes per celebrar el quart centenari de la fundació del monestir de Putna, que havia impulsat el rei Esteve el gran. 

Tot això ho anava alternat amb els seus estudis i amb publicacions de poemes.

Al març del 1872 va conèixer a Veronica Micle, (1850-1889). Tenien la mateixa edat, formava part també de Junimea i era també poetessa. Estava casada des dels 14 anys amb el professor Ştefan Micle, que era molt més gran que ella.

Tenia 22 anys però ja estava molt ben valorat. Va anar a estudiar a Berlín. Titu Maiorescu el va animar a estudiar i fer un doctorat.

A l’abril de 1874 Titu Maiorescu era nomenat Ministre de Cultura del govern conservador de Lascăr Catargi. Eminescu va anar a Cracòvia, on va treballar als arxius de la ciutat per preparar-se en eslavística i va acabar el doctorat. Al setembre prenia possessió del càrrec de director de la Biblioteca Central de Iaşi, gràcies a l’ajuda de Titu Maiorescu. Com a director es va dedicar a inventariar els fons, més de 30.000 volums, i de completar-lo amb col·leccions de manuscrits i obres d’història de la literatura antiga. Només hi va treballar un any, el van destituir, sembla que per intrigues d’un altre poeta que vivia a la mateixa ciutat.

Al mateix temps acabava els estudis de filosofia amb l’objectiu d’acabar el doctorat. Ştefan Micle era el rector de la Universitat i va convidar a Eminescu a les reunions literàries que organitzava la seva esposa Veronica.

La següent feina que va trobar va ser la d’inspector escolar per les províncies de Iaşi i Vaslui. Va visitar les escoles dels pobles amb la finalitat de reorganitzar el sistema d’ensenyança primària. Les visites que va fer l’hi van causar molt mala impressió sobre com funcionaven i va escriure al ministre Maiorescu, proposant-li una solució social al problema. En l’informe que va enviar destacava la baixa assistència a classe, la pobresa dels camperols que estan obligats a treballar per pagar antics deutes, l’elevada mortalitat infantil.... Amb aquestes inspeccions va poder conèixer la situació social dels camperols i els abusos que patien per part dels arrendataris i dels funcionaris de l’administració.

Al juny de 1876 hi va haver canvi de govern, i el nou govern liberal va destituir a Eminescu del seu càrrec d’inspector escolar; el considerava un funcionari incòmode, ja que era molt crític amb la gestió que havia fet l’administració de l’ensenyament. Llavors va començar a treballar com a redactor, administrador i corrector d’una petita publicació, Curierul de Iaşi (El correu de Iaşi) que era el butlletí de les publicacions de la Cort de Justícia, on hi escrivia la pagina polític-literària, cròniques sobre política i sobre teatre.

Aquesta feina tampoc l’hi va durar gaire: va tenir un conflicte amb el director de la Tipografia Nacional, que era on s’imprimia Curierul de Iaşi, ja que no va voler escriure un article defensant a l’alcalde i va haver de dimitir.

Uns mesos abans, havia aparegut a Bucarest el primer número del periòdic conservador Timpul (El temps), dirigit per Titu Maiorescu. Eminescu va començar a treballar-hi com a  redactor a finals d’octubre del 1877 i hi va treballar fins al 1883, quan ho va haver de deixar per malaltia.

L’any 1878 hi publicava una sèrie d’articles titulats “Bessaràbia”, en els que es posicionava en contra de la política annexionista de Rússia.

 A l’agost de 1879 moria Ştefan Micle, el marit de Veronica Micle, i de retruc, la relació entre els dos amants es va fer més estreta. Eminescu va passar una temporada a Iaşi, amb ella. Pensaven casar-se, ara que ella ja estava lliure, però no van arribar a fer-ho.

La relació entre els dos amants va ser complicada sempre, amb alts i baixos, amb l’oposició de Titu Maiorescu al seu casament, la manca de diners, la malaltia de Eminescu...

L’any 1881 es publicava a Leipzig un llibre de poemes romanesos i n’hi havia 18 de Eminescu. El mateix any Verónica Micle publicava diversos poemes en varies revistes, i van tenir bona crítica.

La relació entre els dos es refeia i es trencava, però mantenien correspondència.

L’any 1883 és quan Eminescu va començar el seu periple per hospitals i sanatoris.

L’any 1884 es va publicar el llibre Poezii (Poesies), en el que Titu Maiorescu havia recopilat 44 poemes que ja s’havien publicat anteriorment, i 20 d’inèdits. Va ser l’únic llibre de Eminescu que es va publicar quan encara era viu.

L’any 1888 Veronica Micle sel va endur a Bucarest amb ella i va tornar a escriure durant uns mesos. Però la seva salut anava degradant-se i l’any següent va tornar a ingressar a l’hospital on va morir d’una crisi cardíaca.

 Al seu enterrament hi havia un gran seguici, amb polítics, amics i companys. Un mes i mig després, el 3 d’agost, moria Veronica Micle.

L’any 1902 Titu Maiorescu va fer donació de tot el material que l’hi havia deixat Eminescu a l’Academia Română.

Té alguna malaltia neurològica, que va començar amb manies persecutòries, em sembla que també depressions. En algun lloc vaig llegir que havia rebut tractament amb sals de mercuri, si és així, explicaria el ràpid deteriorament que va patir.

Els seus poemes són de temàtiques diverses, des de la natura i l'amor fins a la història i la crítica social. Diuen que enriquia el llenguatge de les seves obres amb paraules i dites de totes les regions de Romania. També estava interessat pels problemes del romanesos de totes les regions.

Veronica Micle (1850- 1889) sembla que va ser l’amor de la seva vida. Veronica va ser una poetessa romàntica. Va publicar dues novel·les, un volum de poesia, i diverses traduccions en revistes de l’època. Però se la coneix més per la seva relació amb Eminescu que per la seva obra literària.

El primer cop que es va publicar el seu llibre de poemes va ser l’any 1887. Va escriure poemes pel rei Carol I de Romania i va traduir al francès les cartes d’amor entre ella i Eminescu. El tema fonamental de la seva poesia és l’amor.

El seu pare va morir abans de que ella naixés i la seva mare es va traslladar a viure a Iasi amb les seves filles quan la Veronica tenia tres anys. Es va graduar a l’Escola Central de nenes, l’any 1863 i la van qualificar com eminent. La comissió avaluadora estava formada per Titu Maiorescu i Stefan Micle, amb el que es va casar l’any següent; ella tenia 14 anys i ell 57.

Quan tenia setze anys va néixer la seva primera filla i dos anys més tard la segona. L’any 1869 va contribuir a fundar una escola professional per a nenes, va participar en la orientació en algunes escoles de nenes a Iasi i va començar la seva vida literària activa.

A la primavera del 1872 va anar a Viena, per un tractament mèdic i és quan l’hi van presentar a Mihai Eminescu. El mateix any publicava dues obres en prosa a la revista Nou Missatger Romanès.

Entre setembre del 1874 i octubre del 1877 Eminescu va estar vivint a Iasi, on vivia ella, i entre tots dos va començar una relació tumultuosa.

L’any 1875 traslladen al seu marit i se’n va tota la família. Durant la guerra de la independència va treballar en tasques d’ajuda a la població romanesa ferida i va contribuir econòmicament per que els discapacitats poguessin tornar a les seves llars.

El seu marit va morir a l’agost del 1879, ella tenia 29 anys. Ella no havia volgut fer pública la seva relació amb Eminescu, ni divorciar-se del seu marit, per no perdre la pensió de viudetat. En quedar vídua va intentar tenir una pensió, per poder mantenir-se ella i les filles, però quatre anys més tard, en el 1883, seguia sense cobrar res.

Quan va quedar vídua va reprendre el contacte amb Eminescu, feien plans per casar-se i formar una família. Però l’oposició de la gent de l’entorn de la parella i els entrebancs econòmics van fer que no sortís bé. Eminescu va ser sempre pobre, molts cops l’ajudaven els amics, sobretot els anys de malaltia. L’any 1886 Veronica vivia a casa d’una de les filles a Bucarest. I quan Eminescu va morir ella es va suïcidar; va morir per intoxicació d’arsènic.

Les cartes entre Eminescu i Veronica descriuen molt bé la relació que mantenien, amb els alts i baixos, separacions i retrobades. Era una època en que relacions extramatrimonials i divorcis no eren ben vistos.

A partir de la dècada de 1840 és quan va començar el que s’ha considerat una de les primeres etapes del desenvolupament de la literatura romanesa culta. Es van començar a recuperar documents, històries, llegendes, contes... tot el que representava la literatura popular, que mostrava la riquesa i antiguitat de la cultura romanesa. També es van començar a traduir obres dels autors que estaven triomfant en aquella època a Europa, especialment a França, que era el referent cultural i polític del segle XIX. És en aquest context, que el grup literari i polític de caire conservador, Junimea (El jovent) va adquirir gran rellevància. L’havien fundat, cap al 1864, un grup d’escriptors i polítics, un d’ells era Maiorescu; va tenir molt pes en la vida pública romanesa.

El membres de Junimea eren molt diferents entre sí, però els unia que tots tenien la cultura germànica com a referent. Molts d’ells havien estudiat en escoles d’educació alemanya i havien realitzat estudis universitaris a Berlín o a Viena. Tots ells estaven influïts per la filosofia idealista alemanya, especialment per la de Schopenhauer. Des del punt de vista polític també tenien com a referent el món germànic, en front del francès, que era el model dels lliberals.

Eminescu era un bon orador i per ell la poesia i la política anaven lligades. Era una època d’eufòria nacionalista, amb enfrontaments entre conservadors i liberals, a l’hora de configurar un model de nació.

Va dedicar molt de temps a polir les seves obres; va ser un important poeta però també va dedicar temps al teatre i a la novel·la i als contes. A més va escriure nombrosos articles en diaris i revistes. Va fer també traduccions i estudis científics i filològics.

Moldàvia-6. Chisinau: arc de triomf i catedral

Després vam anar cap al centre a dinar, al restaurant la Placinte. Un lloc molt agradable i on es menja molt be. Vaig compartir una mena de tartaleta de formatge i després vaig prendre uns raviolis farcits de patata amb salsa de xampinyons. De beguda aigua i una copa de vi moldau. En total em va sortir per uns 8 euros.  

Una cosa que ens han explicat i m’ha xocat és que els pares paguen un sobresou als mestres per evitar que pleguin. M’explico. El sou dels professors és molt baix, i quan un mestre els hi agrada per evitar que es busquin una altra feina els hi paguen un extra. Això passa a Chisinau, en altres llocs més petits els pares paguen pel material escolar. L’escola és gratuïta.

La nostra guia ens explicava que la majoria de gent necessita tenir dues feines per poder sobreviure, ella mateixa compaginava dues feines.

Quan passeges per la ciutat veus molts contrastos entre edificis. N’hi ha de molt moderns, i altres baixets, de dos pisos, que són els que s’han conservat d’abans de la Segona Guerra Mundial. Alguns d’aquests edificis antics valdria la pena restaurar-los, perquè eren bonics, però és car; els propietaris no els poden enderrocar i en molts casos deixen que es vagin deteriorant i que s’ensorrin sols per poder construir de nou.

La visita de la tarda a peu no va ser massa agradable ja que continuava plovent i amb molt de vent que girava el paraigües.

Comencem la ruta per una de les arteries principals de la ciutat, el carrer de Esteve III.  La ciutat té molts espais verds, un d’ells són els jardins on hi ha la catedral i al davant hi ha l’arc de triomf.

L'Arc de Triomf es va construir l'any 1840 per commemorar la victòria de l'Imperi Rus sobre l'Imperi Otomà, durant la guerra russo-turca, 1828–1829.

Fins a l’any 2011 en el  segons nivell, hi havia una gran campana, de gairebé 6.400 Kg. Es va fabricar amb el coure dels canons que havien anat capturant als otomans. Inicialment aquesta campana tenia que anar al campanar d’espadanya de la catedral, però va quedar massa gran i no hi cabia, així que es va instal·lar en aquest arc, que llegeixo que es va dissenyar expressament per col·locar-hi la campana.

Abans s’anomenava Les Portes Santes de Chisinau i en l’època soviètica, Arc de la Victòria de Chisinau. És l’únic arc de triomf que hi ha a la ciutat.

Aquest arc té dos nivells i un total de 13 metres d’altura. Hi ha quatre columnes encastades i els seus capitells imiten l’estil corinti, i tenen detalls decoratius de ceràmica. El nivell superior està decorat en estil classicista. En una de les façanes hi ha un rellotge mecànic. El primer rellotge s’hi va instal·lar l’any 1842 i es va portar expressament des d’Odessa. Al cap de set anys, una forta ventada va fer saltar l’esfera del rellotge, però no es va arreglar. 

L’any 1881 el mecanisme del rellotge va deixar de funcionar i llavors sí que es va substituir l’aparell. El nou rellotge es va dur d’Àustria i va estar en funcionament fins a l’any 1941, quan va patir els bombardejos durant la Segona Guerra Mundial.

L’any 1945 es van col·locar a les parets de l’arc unes plaques amb els noms dels combatents de l’exèrcit soviètic i dels ciutadans moldaus que van lluitar a Bessaràbia durant la guerra; posteriorment van rebre la distinció d’herois de la Unió Soviètica. Aquestes plaques es van retirar després de la independència, l’any 1991.

A tocar de l’arc de triomf comencen els jardins on es troba la catedral i el campanar. 

La catedral de la Nativitat de Crist és la catedral principal de l'Església Ortodoxa Moldava. Es va construir en la dècada de 1830 amb un disseny neoclàssic.

Va ser bombardejada durant la Segona Guerra Mundial i els comunistes locals van destruir el campanar l’any 1962. El nou campanar és de l’any 1997. Com ja havia comentat, durant l’època soviètica la catedral es va fer servir com a sala d’exposicions.

Em sorprèn una mica la senzillesa de la façana, que tan sols té sis columnes dòriques a l’entrada. Al llarg del temps ha patit molts atacs i s’hi ha hagut de fer moltes restauracions, amb diversos canvis de forma. La cúpula de zinc que hi ha actualment, i la creu a la part superior són afegits de l’any 1997, construïts sobre l'estructura anterior.

Durant el període soviètic l’interior es va pintar de blanc; actualment torna aestar coberta de frescos de temàtica ortodoxa. La reobertura de la catedral al culte es va fer el 25 d’agost de 1996.

A l’interior hi ha tres altars, el central dedicat a la Nativitat de Crist, i els dos laterals, el de l’esquerra està dedicat a Sant Joan el nou i el de la dreta a Sant Nicolau màrtir. Hi ha un sant romanès del segle XIV al que anomenen Sant Joan el Nou de Suceava. Suposo que és aquest.

La primera estació de radio de Chisinau, Radio Bessaràbia, es va inaugurar el 8 d’octubre de 1939, retransmetent la litúrgia des d’aquesta catedral.

La catedral va patir desperfectes amb el terratrèmol del 1940 i després durant la Segona Guerra Mundial; es va reconstruir en el 1956, però ja amb variacions respecte a la forma original.

En un extrem de la plaça hi ha aquest monument, que em van dir que estava dedicat als que van lluitar per la defensa de la llengua. No em va quedar massa clar qui eren així que h buscat una mica.

El campanar original, separat de la catedral, es va construir al mateix temps. Està a 40 metres de la catedral.

Està dedicat a Simeon Murafa, Alexei Mateevici i Andrei Hodorogea. Llegeixo que en aquesta mateixa plaça hi va haver, entre el 1933 i el 1940, un monument dedicat a aquests tres personatges, que van morir a l’agost del 1917.

El 20 d’agost del 1917 uns 200 soldats, amb líders bolxevics van capturar i assassinar a dos destacats líders moldaus, Andrei Hodorogea i Simeon Murafa, aquí a Chisinau.

El 17 de juliol de 1917 Alexei Mateevici va escriure el poema “Limba noastră”, en català seria “La nostra llengua” que és actualment l’himne nacional de la República de Moldàvia. Al cap d’un mes, el 24 d’agost, moria de tifus.

Després de l’ocupació soviètica el monument va ser destruït, en el 1940.

Simeon Gheorghevici Murafa (1887–1917) va ser un polític de Bessaràbia, en la Rússia imperial. Era també publicista, compositor i em sembla que cantant. Va ser un dels principals activistes en la defensa de l'emancipació ètnica romanesa a Bessaràbia. L’any 1914 es va associar amb el nucli revolucionari del moviment nacionalista romanès, al qual representava com a director del diari Cuvânt Moldovenesc.

Va ser oficial de l’exèrcit de l’Imperi Rus, durant la Primera Guerra Mundial, i des d’aquesta posició va avançar en el nacionalisme romanès. A començaments del 1917, va ajudar a la formació del Partit Nacional Moldau, ajudant a organitzar les seves cèl·lules a Bessaràbia i Odessa. Va ser assassinat quan en la festa d’un amic va ser reconegut per un grup de soldats revolucionaris, que el consideraven un enemic polític. El seu llegat és honrat tant a Romania com a Moldàvia.

Andrei Hodorogea (1878-1917, era enginyer i va ser també un polític de Bessaràbia. Era defensor de la causa nacional i en el 1917 va entrar al Partit Nacional Moldau.

Entrem a la catedral i com en totes les esglésies ortodoxes les dones ens hem de tapar el cabell; no sembla obligatori, però ens ho recomanen. 

07 d’abril 2024

Moldàvia-5.Chisinau: estacióde tren i memorial als deportats

A continuació anem cap a l’estació de tren, que es va inaugurar l’any 1871. Té connexions internacionals amb les principals ciutats de Rússia i de l’Europa de l’Est.

En la segona meitat del segle XIX Chisinau ja era una ciutat una mica gran i necessitava un bon sistema de comunicació de llarga distància, tant per viatgers, comerciants, per mercaderies, per fer negocis... En aquell moment no hi havia un bon sistema de transport que comuniqués amb les diferents ciutats i regions de l’imperi rus. Chisinau era la capital de la província de Bessaràbia i fins llavors les comunicacions les tenia que fer a través del port d’Odessa.

La construcció de l’estació es va acabar l’any 1870 i a l’agost del 1871 hi arribava el primer tren. La línia de tren Tiraspol- Kishinёv (que era el nom de Chisinau en aquell moment) es va inaugurar el 28 d’agost de 1871. El primer tren provinent d’Odessa va trigar unes 7 hores per fer el recorregut i va ser el que va iniciar el desenvolupament de la xarxa ferroviària per tota Bessaràbia.

La construcció de ferrocarrils a Bessaràbia ja s’havia ideat abans de la construcció de l’estació. L’any 1844 el tsar Nicolau I va presentar al governador de Bessaràbia el projecte d’un tramvia de tracció animal.

El primer edifici que es va construir era de fusta, una construcció temporal. No sé quan es va construir el que diuen que semblava un palau, amb molts cafès i botigues.

Durant la Segona Guerra Mundial, el que per aquí diuen la gran guerra patriòtica, l’estació va ser destruïda en diverses ocasions. L’any 1944 l’edifici va quedar gairebé destruït pels atacs aeris, a l’igual que bona part de la ciutat antiga.

Es va restaurar l’any 1948 i la ma d’obra van ser presoners alemanys.

En els jardins davant de l’estació hi ha el memorial a les víctimes de la repressió stalinista. Des d’aquesta estació sortien els trens que duien als deportats cap a Sibèria.

El monument “El tren del dolor” el va inaugurar, a l’agost del 2013, l’exalcalde de Chisinau, Dorin Chirtoaca, que tenia avantpassats que van ser víctimes de les deportacions soviètiques.

Entre les dues guerres mundials Bessaràbia havia format part de la Rússia tsarista, abans d’integrar-se al el regne de Romania. Bessaràbia, el territori entre els dos rius, Prut i Dnièster, quan formava part de Romania la seva població se sentia romanesa, ja que compartien la mateixa llengua, tradicions i cultura.

Stalin la va annexionar a la Unió Soviètica, i va ser una de les repúbliques socialistes fins que l’any 1991 van declarar la independència.  

Bessaràbia va ser annexionat a la Unió Soviètica a l’agost del 1939, juntament amb part de Bukovina,  que també formava part del regne de Romania, dels estats Bàltics, i de l’est de Polònia.

La URSS va fer tres tongades de deportacions massives entre el 1941 i el 1951. S’estima que el total de deportats va ser entre 80.000 i 120.000 persones. Les tres deportacions massives van ser al juny del 1941, al juliol del 1949 i a l’abril del 1951.

Tant les elits com els camperols eren deportats a Sibèria, a camps de treball forçats i els seus bens confiscats. L’objectiu de les deportacions era netejar Moldàvia d’intel·lectuals i de gent amb pensament crític, de camperols que no volien entrar al kolkhoz, les cooperatives agràries, i de qualsevol persona que no estigués d’acord amb el règim.

Una de les pitjors deportacions massives va ser la de la nit del 5 al 6 de juliol del 1949. En la neteja ètnica massiva de les elits locals, decretada per Stalin hi van   participar uns 45.000 soldats, policies i serveis secrets, 4.000 vehicles i 30 trens amb 1.570 vagons per bestiar. Es van deportar 34.270 persones, entre elles 11.245 infants. Els van tenir tancats als vagons fins al dia 8 quan els trens es van posar en marxa, duent-los cap a Sibèria i cap al Kazakhstan.  Molts no van tornar, una part van morir en el trajecte.

A més de les deportacions massives, entre el desembre del 1946 i l’agost del 1947 a Bessaràbia la població es moria de gana, amb un ritme d’unes 425 persones per dia.

Durant molts anys els familiars de les víctimes de la persecució estalinista no podien parlar-ne, estava prohibit parlar dels anys de terror patits.

L’any 1990 es va inaugurar una làpida temporal a la plaça de l’estació, commemorant les deportacions massives que es van fer entre 1940 i 1951 a la Moldàvia soviètica. L’any 2013 es va acabar el monument permanent, anomenat “el tren del dolor”; llegeixo que els elements escultòrics es van acoblar a Bielorússia.