21 de novembre 2026

Taiwan-4. Introducció: llengues i religions

Llengües

A Taiwan, la llengua nacional és el mandarí, però molts parlen llengües xineses; els Hoklo i els Hakka son dos dels principals grups ètnics d’origen xinès que van migrar a Taiwan.

Els hoklo provenen principalment de la regió de Fujian al sud-est de la Xina i parlen el hokkien o minnan, que es coneix com a taiwanès. La majoria de la població de Taiwan és hoklo (aproximadament un 75%); es van establir aquí de forma massiva al segle XVI i es van convertir en el grup cultural, demogràfic i polític predominant.

Els hakka tenen les seves arrels històriques al nord de la xina però van migrar cap al sud, incloent Guangdong i Fujian. Hakka significa poble convidat. Parlen el hakka, una altra llengua xinesa molt diferent a la hokkien. Em sembla que van migrar mes tard a Taiwan i van haver d’ocupar terrenys menys fèrtils i zones muntanyoses, viuen principalment al nord-est i al sud de l’illa. Representen aproximadament el 15% de la població. 

Hi han també les llengües formosanes, les dels pobles indígenes o aborígens. A causa de la gran varietat interna de les llengües formosanes, la recerca en lingüística històrica reconeix Taiwan com la pàtria (l’Urheimat) de tota la família lingüística austronèsia.

Les llengües formosanes eren les llengues dominants durant la prehistòria de Taiwan. La llarga història colonial i migratòria de Taiwan va portar diverses llengües com el neerlandès, l’espanyol, l’hokkien, l’hakka, el japonès i el mandarí. A causa de l’antiga ocupació japonesa de l’illa, la llengua japonesa ha influït en les llengües de Taiwan, especialment pel que fa al vocabulari, amb molts préstecs del japonès.

Llengües formosanes

Les llengües indígenes taiwaneses o llengües formosanes són les llengües dels pobles indígenes taiwanesos. Actualment, els pobles indígenes taiwanesos representen aproximadament el 2,3% de la població de l’illa, però el percentatge dels que poden parlar la seva llengua ancestral és inferior.

De les aproximadament 26 llengües dels pobles indígenes taiwanesos, almenys deu estan extingides, cinc més estan moribundes, i diverses altres estan en certa mesura en perill d’extinció. El govern reconeix 16 llengües i 42 accents de les llengües indígenes.

L’agència governamental Consell dels Pobles Indígenes manté l’ortografia dels sistemes d’escriptura de les llengües formosanes. A causa de l’època de Taiwan sota domini japonès, també apareixen un gran nombre de paraules prestades del japonès en les llengües formosanes. També hi ha el crioll de Yilan, que sorgeix de la barreja de japonès i atayal.

Totes les llengües formosanes estan sent lentament substituïdes pel mandarí culturalment dominant. En les darreres dècades, el govern ha iniciat un programa de revaloració aborigen que incloïa la reintroducció de l’educació en la llengua materna formosana a les escoles taiwaneses, però per ara el resultat no ha sigut massa bo. L’emissora de televisió Taiwan Indigenous Television i l’emissora de ràdio Alian 96.3 es van crear per revifar les llengües indígenes. Les llengües formosanes es van declarar llengua oficial el juliol de 2017.

En aquest mapa es pot veure la distribució de les llengües formosanes abans de la colonització xinesa al segle XVII.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llengües _formosanes

La secció blanca al nord-oest del país no indica una absència completa de pobles aborígens d’aquesta part de Taiwan; segons fonts en xinès, aquesta zona era la terra natal de diversos grups indígenes de les planes

La llengua Amis és la llengua indígena més parlada a la costa est de l’illa, on el hokkien i el hakka són menys presents que a la costa occidental. Les estimacions del govern situen el nombre de persones amis en una mica més de 200.000, però el nombre de persones que parlen amis com a primera llengua és inferior a 10.000. Altres llengües indígenes significatives inclouen l’atayal, el paiwan i el bunun. A més de les llengües reconegudes, hi ha entre 10 i 12 grups de pobles indígenes de les planes de Taiwan amb les seves respectives llengües.

Alguns pobles i llengües indígenes són reconeguts pels governs locals. Aquests inclouen el Siraya (i les seves varietats Makatao i Taivoan) al sud-oest de l’illa. Alguns altres moviments de revitalització lingüística estan en marxa a Basay al nord, Babuza-Taokas a les planes occidentals més poblades, i Pazeh, que la limita al centre-oest de l’illa.

Família de llengües xineses

El mandarí taiwanès el sap tothom i oficialment és la llengua nacional a Taiwan. El 1945, després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el mandarí es va introduir com a llengua oficial de facto i es va fer obligatori a les escoles. Abans de 1945, el japonès era la llengua oficial i s’ensenyava a les escoles. Des de llavors, el mandarí s’ha establert com a llengua emprada per comunicar-se entre els diversos grups de Taiwan.

Els hoklo i els hakka són dos dels subgrups ètnics més importants del poble han, que és la majoria ètnica de la Xina. Tot i que comparteixen la mateixa identitat cultural i històrica bàsica xinesa, tenen orígens històrics, migratoris i lingüístics completament diferents, fet que ha marcat la seva identitat especialment a llocs com Taiwán i el sud-est asiàtic.

Les persones que van emigrar de la Xina continental després de 1949 (el 12% de la població) parlen majoritàriament mandarí.  Des de 1945 fins a finals de la dècada de 1970 era l’única llengua que s’emprava a les escoles de Taiwan; en la dècada de 1980 es va introduir l’ensenyament de l’anglès, i no va ser fins a principis del segle XXI que es va introduir l’ensenyament de les llengües locals.

Com deia abans, els hoklo, que són majoritaris a Taiwan, parlen el hokkien taiwanès, que es coneix comunament com a taiwanès i és la llengua materna més parlada a Taiwan (aproximadament el 70% de la població).

El hakka el parla principalment la gent d’ascendència hakka; la majoria viuen a Taoyuan, Hsinchu i Miaoli. Les varietats del hakka taiwanès van ser oficialment reconegudes com a llengües nacionals. Actualment, la llengua hakka a Taiwan és mantinguda pel Consell d’Afers Hakka. Aquesta agència governamental també gestiona emissores de televisió i ràdio hakka. Actualment, el govern reconeix i manté diversos dialectes hakka  a Taiwan.

Una altra llengua xinesa que es parla a Taiwan és el cantonès; el parlen els immigrants procedents de Guangdong, Guangxi, Hong Kong i Macau. Existeixen diverses comunitats de parla cantonesa arreu de Taiwan. El cantonès no està reconegut com a llengua nacional, ja que no és nativa de l’illa, no va arribar amb els primers colons.

L’alfabet llatí és nadiu de les llengües formosanes i parcialment nadiu del hokkien i el hakka taiwanesos, degut a les primeres influències dels missioners europeus. Actualment, els sistemes oficials d’escriptura de les llengües formosanes es basen exclusivament en el llatí i són mantinguts pel Consell de Pobles Indígenes.

Els llibres de text de hokkien i hakka taiwanesos estan escrits en una escriptura mixta de caràcters xinesos tradicionals i alfabet llatí.

A la Xina, el sistema de transcripció fonètica de la llengua xinesa (mandarí) a l’alfabet llatí és el pinyin. És la forma estàndard de  transcripció. A Taiwan no hi ha una forma única per escriure el taiwanès en alfabet llatí, hi ha almenys dos sistemes diferents.

Taiwan té una llengua de signes nacional, la Llengua de Signes Taiwanesa (TSL), que es va desenvolupar a partir de la Llengua de Signes Japonesa durant el domini colonial japonès.

La llengua japonesa es va ensenyar obligatòriament mentre Taiwan estava sota domini japonès (1895 a 1945); l’any 1943, més del 80% de la població taiwanesa parlava japonès. El japonès és una de les llengües que s’utilitzen a les estacions de metro.

La llengua coreana, juntament amb l’anglès i el japonès, són les llengües estrangeres més populars per aprendre a Taiwan. La llengua coreana també és una de les llengües utilitzades a les estacions de metro.

Religió

De la població actual d’indígenes taiwanesos, aproximadament el 70% s’identifiquen com a cristians. Molts dels grups de les planes freqüenten organitzacions cristianes, especialment l’Església Catòlica i l’Església Presbiteriana de Taiwan.

Els pobles indígenes taiwanesos que vivien aquí abans del segle XVII, practicaven tradicionalment l’animisme. Poc després de que els holandesos ocupessin parts del sud de Taiwan, en el 1624, van arribar els missioners holandesos que són els que van introduir el protestantisme a les comunitats indígenes. 

Dos anys més tard els espanyols s’instal·laven al nord de Taiwan i van arribar missioners catòlics que van introduir la seva religió.

Quan els xinesos han van començar a establir-se a l’illa i a formar el grup ètnic xinès taiwanès, es van produir un intercanvi religiós que va dur a una assimilació religiosa bidireccional entre les comunitats indígenes i els han.

Els migrants xinesos van portar amb ells les religions tradicionals xineses de la seva ciutat natal, que van servir per integrar comunitats al voltant del culte a les divinitats xineses. 

Abans del contacte amb missioners cristians durant els períodes holandès i Qing, els pobles indígenes taiwanesos tenien una varietat de creences en esperits, déus, símbols sagrats i mites que ajudaven les seves societats a trobar sentit i ordre. Tot i que no hi ha proves d’un sistema de creences unificat compartit entre els diversos grups indígenes, hi ha proves que diversos grups tenien creences sobrenaturals en certs ocells i comportaments d’ocells.

En moltes societats indígenes de les planes, el poder de comunicar-se amb el món sobrenatural era exclusivament de dones anomenades Inibs; durant el període de colonització holandesa, van ser expulsades dels pobles per eliminar la seva influència i facilitar la feina missionera holandesa.

Durant les èpoques Zheng i Qing, els immigrants han van portar creences confucianes del taoisme i el budisme als pobles indígenes de Taiwan. Molts indígenes de les planes van adoptar pràctiques religioses han, tot i que hi ha evidències que molts costums indígenes es van transformar en creences han taiwaneses locals.

Tot i que molts indígenes assumien pràctiques religioses han, diversos subgrups van buscar protecció dels missioners europeus, que havien començat a arribar als anys 1860. Molts dels primers conversos cristians eren grups desplaçats de pobles indígenes de les planes que buscaven protecció contra els opressors han. Els missioners, sota els articles d’extraterritorialitat, oferien una forma de poder contra l’establiment Qing i, per tant, podien exigir al govern que proporcionés reparació per les queixes dels indígenes de les Planes. Moltes d’aquestes primeres congregacions han servit per mantenir la identitat, la llengua i les cultures indígenes.

L'entorn religiós de Taiwan es caracteritza per una gran diversitat i tolerància. Hi ha certa competència entre sectes però gairebé cap fricció.

A Taiwan, algunes persones practiquen el budisme pur i d’altres segueixen el taoisme pur, però moltes més segueixen una, o ambdues religions, barrejades amb creences populars.

Els déus i deesses venerats per la majoria de taiwanesos són d’origen xinès, tot i que alguns són completament locals. Els cristians són una petita minoria, i els musulmans encara més petita. Malgrat l’enorme impacte del Japó a Taiwan en àmbits tan variats com l'arquitectura i la cuina, molt pocs taiwanesos segueixen el xintoisme o altres creences japoneses.

Les creences populars inclouen una sèrie de rituals per obtenir salut, protecció contra malalties, longevitat, protecció contra mals esperits,  prosperitat, èxit en exàmens...

La majoria dels temples de Taiwan es classifiquen com a santuaris populars; generalment hi ha moltes efigies de deïtats, taoistes, budistes i populars. Algunes són de mida petita, altres són estàtues molt grans i d’aspecte temible; la majoria estan tallades en fusta tot i que algunes són d’argila o fins i tot d’or massís. Davant d’aquests deïtats s’encenen barretes d’encens que cremen diàriament, sovint es fan ofrenes de fruita, galetes, vi d’arròs...

Ritual “poa poe”

El ritual “poa poe” (en taiwanès hokkien, escrit pua̍h-pue) és una de les pràctiques de divinació religiosa més populars de Taiwan. Es pot veure ala gent fent quest ritual tant en temples taoistes com budistes.

Es fan servir dues peces de fusta o de bambú, en forma de mitja lluna, per comunicar-se directament amb les divinitats. Aquestes peces s’anomenen “poe” i normalment estan pintades de color vermell. Cada peça té una cara plana (costat Yang) i

Els poe es llencen a terra per veure si cauen amb el costat arrodonit cap amunt o amb el costat pla cap amunt. El procediment més habitual és que la persona que els tira es plantegi una pregunta i formuli una resposta abans de tirar les peces, que li confirmen o rebaten la seva resposta. Si els dos poe cauen igual, ambdós amb el costat pla cap amunt o ambdós amb el costat arrodonit cap amunt, vol dir que la resposta no era la correcta, era negativa, i cal pensar una nova resposta i tornar a tirar els poes. Si cauen de manera diferent, un amb el costat pla cap amunt i l’altre amb el costat arrodonit cap amunt, vol dir que la resposta és la correcta, positiva. Consideren que són les divinitats les que controlen com cauen els poes.

Per estar totalment segurs de que és la resposta correcta, cal que hi hagi tres tirades seguides positives (els dos poes mostrant diferent cara). Es a dir, si una persona formula una pregunta amb una possible resposta llença els poes i surt resposta negativa, reformula la resposta i ho prova de nou, si surt positiu, llança els poes una segona vegada, si és altra cop positiu repeteix un cop més i si també surt positiu es confirma la reposta proposada.

En un altre lloc llegeixo que el devot planteja una pregunta deforma que la resposta sigui sí o no. Llença els poes tres cops. Quan un poe cau amb el costat pla cap amunt i l’altre amb el costat pla cap avall significa que la resposta és sí; si ambdós cauen amb el costat arrodonit cap amunt, la resposta és no.

Les creences populars continuen jugant un paper destacat a la societat, especialment en regions més tradicionals com Tainan i Pingtung.

Taoisme

A diferència del budisme, el taoisme és una religió i filosofia xinesa autòctona. El fundador, Laozi (que significa l’antic), es diu que va viure almenys fa 2.400 anys, tot i que alguns historiadors dubten que existís. Es creu que Laozi va escriure el Tao Te Ching, el text taoista més important.

Aquesta obra és una col·lecció de 81 poemes que ofereixen consells sobre diversos temes; la redacció és molt ambigua i es pot interpretar de moltes maneres diferents. L’Emperador de Jade i Guan Gong són alguns dels déus especialment venerats pels taoistes.

Com els practicants de la religió popular i els que practiquen el culte als avantpassats, els taoistes cremen quantitats considerables de “diners fantasma”, són diners falsos, grocs o platejats, que em sembla que es cremen el primer i quinzè dia del mes lunar.

Budisme

Hi ha hagut èpoques a la història de la Xina en què els budistes han estat perseguits, però ara el budisme és molt més fort a la Xina i Taiwan que a l’Índia, on va iniciar-se amb Siddhartha Gautama, Buda, cap al 500 aC.

El budisme va aparèixer a la Xina fa uns 2.200 anys. En els segles següents, centenars de xinesos piadosos van intentar arribar a l’Índia per estudiar la religió i recuperar textos sagrats. No tots van tenir èxit, es considera que tan sols una vintena ho van aconseguir; un dels que ho va aconseguir és venerat en un parell de santuaris al llac Sol i Lluna.

El budisme va arribar amb les primeres onades migratòries de colons han xinesos. El temple budista més antic Taiwan es troba a Lukang, una de les ciutats més antigues de l’illa, que es troba a la costa occidental.

En les dues darreres dècades, el budisme ha estat la religió principal de més ràpid creixement a Taiwan. Alguns aspectes del budisme han estat adoptats pels seguidors de la religió popular, com ara el vegetarianisme a temps parcial i la reverència per Guanyin, el bodhisattva femení de la compassió; Guanyin és el nom xinès d’Avalokisteshvara.

Cristianisme

Els cristians van tenir un paper destacat en la història del segle XX de la Xina i Taiwan. Tant Sun Yat-sen com Chiang Kai-shek es van fer cristians a la joventut, igual que Lee Teng-hui (1923-2020), el primer president nascut a Taiwan.

Tot i que els esforços de proselitisme van començar poc després de l’arribada dels holandesos el 1624 i es van reprendre en la segona meitat del segle XIX, el percentatge de cristians o protestants és petit, de l’ordre del 8%.

Ara bé, entre els pobles indígenes la proporció de cristians és molt més alta, de l’ordre del 90%. L’Església Presbiteriana que va entrar a Taiwan en el 1860 és la que té major influència.

Hi ha esglésies tant als pobles de muntanya com a les grans ciutats. La majoria dels llocs de culte protestants s’assemblen a esglésies dels països occidentals, mentre que moltes capelles i catedrals catòliques imiten l’arquitectura clàssica xinesa. A més de les sectes introduïdes des d’Occident, com els wesleyans, baptistes i mormons, Taiwan té diverses sectes cristianes autòctones.

Altres sectes i religions

La religió o secta I-Kuan Tao va ser fundada a la Xina continental en la dècada de 1930 i actualment allà està prohibida pel règim comunista. Afirma reconciliar el budisme, el taoisme i el confucianisme, tot reconeixent diverses altres religions com a vàlides; per aquest motiu, de vegades apareixen representacions de Jesús i Mahoma als temples d’I-Kuan Tao, que externament no difereixen gaire dels santuaris “principals”, excepte que solen ser molt més grans.

Igual que hi ha sectes no convencionals vinculades al budisme, hi ha algunes formes inusuals de cristianisme. La Veritable Església de Jesús, va començar a la Xina continental l’any 1917; l’Església del Nou Testament és molt més petita i, segons alguns, més semblant a una secta. Molts dels seus membres viuen en un assentament tipus comuna en una zona muntanyosa de Kaohsiung.

La religió a Taiwan es caracteritza per una diversitat de creences i pràctiques religioses, principalment les relacionades amb la preservació continuada de la cultura i religió xineses antigues.

Hi ha llibertat religiosa i la majoria de taiwanesos practiquen una combinació de budisme i taoisme, sovint amb una visió confuciana, que col·lectivament es denomina religió popular xinesa o religió xinesa antiga.

L’any 2024, hi havia més de 15.000 llocs de culta a l’illa; un 65% són temples taoistes, 15% budistes, un altre 15% corresponen a esglésies protestants, mentre que les catòliques no arriben al 3%. Diuen que de mitjana hi ha un edifici religiós per quilòmetre.

Xintoisme

Durant els 51 anys de domini japonès, els governadors van promulgar regulacions per controlar les activitats de les “religions natives”.  Durant el primer període (1895 - 1915), els japonesos van adoptar una política de deixar fer, envers les religions natives. Durant una segona fase (1915 – 1937), el govern va intentar regular les religions locals. En una tercera fase, coincidint amb l’esclat de les hostilitats entre el Japó i la Xina, el govern va iniciar un moviment de japonització que incloïa un moviment de reestructuració dels temples.

Durant el període japonès, molts grups indígenes es van veure obligats a practicar el xintoisme; molt pocs pobles indígenes van poder mantenir les seves tradicions.

El budisme, com a herència compartida de la Xina i el Japó, va rebre un millor tracte que la religió popular xinesa i el taoisme. Alguns grups budistes taiwanesos van cooperar amb el govern japonès, i les sectes budistes japoneses van enviar missioners a Taiwan. El nombre total de grups budistes japonesos introduïts a Taiwan es podia classificar en 14 sectes sota 8 escoles. Ara bé, hi havia profundes diferències entre les tradicions budistes xineses i japoneses; per exemple, els sacerdots japonesos es casen, mengen carn i beuen vi, mentre que els monjo xinesos no. Per això les comunitats budistes taiwaneses es resistien a la japonització.

En aquest període, la majoria de temples budistes taiwanesos es van afiliar a un dels quatre temples centrals, anomenats “Quatre Muntanyes Sagrades”. Suposo que es refereix als temples del Japó.

El 1915, les polítiques religioses japoneses a Taiwan van canviar després del que es coneix com l’incident de l’ermita Xilai, una temple budista on es va iniciar una rebel·lió contra els japonesos, en la que hi van participar moltes sectes religioses populars i taoistes. El que va liderar la revolta, Yu Qingfang i 94 seguidors seus van ser executats pels japonesos.

Després d’aquest incident, el govern japonès va començar a investigar, registrar i regular els temples locals, i va crear associacions religioses budistes a tota l’illa, en les que es recomanava lleialtat al govern.

El 1937, a l’inici de la Segona Guerra Sinojaponesa, Tòquio va ordenar l’aculturació ràpida dels pobles de les colònies japoneses, fent que renunciessin a les seves religions tradicionals xineses i seguissin el xintoisme estatal. Es van establir molts santuaris xintoistes a Taiwan, els altars familiars xinesos van ser substituïts pels altars xintoistes per venerar als kamis (divinitats), i es va introduir un calendari japonès de festivitats religioses.

L’esclat d’una guerra oberta entre la Xina i el Japó el 1937 va portar a una prohibició de pràctiques i a mesures encara més estrictes, ja que els funcionaris japonesos veien la cultura religiosa centrada en temples populars com el principal obstacle per a la japonització. En conseqüència, alguns funcionaris locals van començar a tancar i enderrocar temples, cremant les seves imatges, confiscant-ne els diners i béns immobles. El 1940, quan un nou governador general va prendre possessió, es va aturar el “moviment de reestructuració dels temples”.

La persecució japonesa de les creences populars taiwaneses va provocar un augment de l’escepticisme i la pèrdua de fe entre els taiwanesos; com a resultat d’aquesta pèrdua de fe en els déus, la policia japonesa va informar d’un declivi general de la moral pública. Les polítiques també van provocar la desaparició de la petita comunitat musulmana. L’islam va ser reintroduït pel Kuomintang, quan va arribar a l’illa l’any  1949.

Un altre efecte de la colonització japonesa en la vida religiosa a Taiwan va ser degut a la modernització de les infraestructures. Els japonesos van construir una xarxa de ferrocarrils que connectaven totes les regions de l’illa; això va promoure l’augment de la importància d’alguns temples budistes, taoistes o populars com a llocs de pelegrinatge a tota l’illa. Durant aquest període, alguns déus van perdre la seva naturalesa local i subètnica i es van convertir en déus de tots els taiwanesos.

Taiwan-3. Introducció, pobles i cultura

Degut a la seva història la cultura de l’illa és molt rica i diversa. Com ja s’ha vist en parlar de la història, en el seu desenvolupament hi han intervingut pobles aborígens no xinesos, colons xinesos primitius, els holandesos, els espanyols, els japonesos i, finalment nous xinesos continentals.

Població indígena

No tinc massa clar si és més correcte fer servir el terme aborigen o el terme indígena. Allà vaig veure rètols on s’indicava un poble aborigen o aborigen formosà, i el darrer dia a Taipei vaig visitar el museu dels aborigen de Formosa.

En alguns articles parlen dels pobles indígenes taiwanesos i en un d’ells indiquen que antigament als indígenes taiwanesos se’ls anomenava aborígens taiwanesos.

Un indígena, és la persona nascuda al país on habita; els aborígens, són indígenes, però són els pobladors originaris d’un territori que han preservat la cultura de la seva ètnia.

La informació que he trobat d’aquesta part, crec que era un article científic, parlen de pobles indígenes i per tant prefereixo conservar aquesta terminologia.

Els pobles indígenes de Taiwan amb subgrups reconeguts nacionalment, representen aproximadament el 3% de la població del país. Aquest percentatge augmenta si s’inclouen els pobles indígenes de les planes de Taiwan, que estan a l’espera de ser reconeguts oficialment. Si s’inclou la població d’ascendència mixta, aquesta xifra podria ser més d’un milió.

La recerca arqueològica suggereix que els humans han viscut a Taiwan durant almenys 30.000 anys. Hi ha un ampli conjunt d’evidències que suggereixen que els pobles indígenes taiwanesos havien mantingut xarxes comercials regulars amb moltes cultures regionals del sud-est asiàtic abans que els han xinesos s’establissin a l’illa, a partir del segle XVII, a instàncies de l’administració colonial holandesa i més tard pels governs successius.

Aquest mapa mostra la migració dels austronesis fora de Taiwan, cap al 3000 aC.

https://en.wikipedia.org/wiki/Taiwanese_indigenous_peoples

Els pobles indígenes taiwanesos són austronesis amb vincles lingüístics, genètics i culturals amb altres pobles austronesis. Taiwan és l’origen i la pàtria lingüística de l’expansió austronèsica oceànica; els grups ètnics descendents d’aquesta expansió es troben en diferents punts de l’Est i dels Sud-Est Asiàtic, així com Oceania i fins i tot a l’Àfrica:  Brunei, Timor Oriental, Indonèsia, Malàisia, Madagascar, Filipines, Micronèsia, Melanèsia Insular i Polinèsia.

Durant segles, els habitants indígenes de Taiwan van patir competència econòmica i conflictes militars amb una sèrie de colonitzadors nouvinguts.

Les polítiques governamentals centralitzades dissenyades per fomentar el canvi lingüístic i l’assimilació cultural, així com el contacte continuat amb els colonitzadors a través del comerç, els matrimonis mixtos i altres processos interculturals, han provocat graus variables de mort lingüística i pèrdua de la identitat cultural original.

De les aproximadament 26 llengües conegudes dels pobles indígenes taiwanesos, anomenades col·lectivament llengües formosanes, almenys 10 estan extingides, 5 estan moribundes, i algunes altres estan en perill d’extinció. Aquestes llengües tenen una importància històrica única, ja que la majoria de lingüistes consideren Taiwan com la pàtria original de les llengües austronèsies i totes les seves branques principals, excepte el malaiopolinèsia, només existeixen a Taiwan.

A causa de la discriminació o repressió al llarg dels segles, els pobles indígenes de Taiwan han experimentat desigualtat econòmica i social, incloent-hi una alta taxa d’atur i una educació deficient. Alguns grups indígenes avui dia continuen sense ser reconeguts pel govern. Des de principis de la dècada de 1980, molts grups indígenes han estat buscant activament un grau més alt d’autodeterminació política i desenvolupament econòmic.

Els parlants austronèsics de Taiwan estaven antigament distribuïts per gran part de l’arxipèlag de Taiwan, incloent-hi els pobles de la Serralada Central, les planes al·luvials, l’illa Orquídia, l’illa Green i l’illa Liuqiu.

La majoria dels pobles indígenes taiwanesos contemporanis resideixen principalment tant en els seus pobles tradicionals de muntanya com, cada cop més, a les zones urbanes. També hi ha els pobles indígenes de les planes que sempre han viscut a les zones baixes de l’illa.

Des del final del període  conegut com “el terror blanc” (1947-1987, l’època de la llei marcial), les comunitats indígenes han fet esforços per reviure les pràctiques culturals tradicionals i preservar les seves llengües tradicionals distintives; també volen donar-ho a conèixer per tal que la majoria de població, que és d’ètnia han xinesa, les entenguin millor.

Terminologia col·lectiva

El mariner de la dinastia Ming Chen Di, en el seu Registre dels Mars de l’Est (1603), identificava els pobles indígenes de Taiwan simplement com a “Salvatges de l’Est” (Dongfan), mentre que els holandesos es referien als habitants originals de Taiwan com a “indis” o “negres”, basant-se en la seva experiència colonial prèvia a l’actual Indonèsia.

A partir de gairebé un segle després, a mesura que el govern de l’Imperi Qing s’estenia, escriptors i periodistes van modificar les seves descripcions, deixant de reflectir el grau d’aculturació i definint els indígenes en relació amb la seva submissió o hostilitat al domini Qing.

Els Qing utilitzaven el terme “cru” que significa desconegut, salvatge o incivilitzat, per definir aquelles persones que no s’havien sotmès al domini Qing i “cuinat”, que significa familiar, domesticat o civilitzat, per a aquells que havien jurat lleialtat als Qing pagant un impost.

Segons els estàndards de l’emperador Qianlong i dels règims posteriors, els “cuit” havien assimilat les normes culturals han i vivien com a subjecte de l’Imperi, però mantenia una designació pejorativa per significar la percepció de manca cultural dels que no eren han. Aquesta designació reflectia la idea predominant que qualsevol podia ser civilitzat o domesticat adoptant les normes socials confucianes.

A Europa, aquests pobles indígenes se’ls anomenava formosans, taiwanesos nadius o taiwanesos austronesis.

A mesura que els Qing consolidaven el seu poder sobre les planes i lluitaven per entrar a les muntanyes a finals del segle XIX, es diferenciava entre els Pingpu (pobles de les planes) als que s’anomenava “civilitzats” i els Gaoshan (pobles de les altes muntanyes) que eren els “incivilitzats”.

Durant el domini japonès (1895 - 1945) es va mantenir aquesta classificació binària. L’any 1900 feien servir el terme Peipo  pera les tribus “civilitzades” i van crear una categoria de tribus “reconegudes” per als indígenes que abans havien s’anomenaven “incivilitzats”.

L’incident Musha del 1930, del que he parlat a la part d’història,  va provocar molts canvis en la política indígena, i el govern japonès va començar a referir-se a ells com a poble Takasago (Takasago-zoku).

Durant el període inicial del govern nacionalista xinès del Kuomintang (KMT), es van inventar els termes Shandi Tongbao “compatriotes de muntanya” i Pingdi Tongbao “compatriotes de les planes” per eliminar la presumpta taca de la influència japonesa i reflectir el lloc dels pobles indígenes de Taiwan dins l’estat nacionalista xinès. Més tard el KMT va adoptar l’ús de totes les agrupacions japoneses anteriors excepte Peipo.

Actualment les etiquetes Pingpu i Gaoshan mantenen la forma donada pels Qing, és a dir fan referència als pobles indígenes que no s’han adaptat a la cultura han. Els indígenes actualment reconeguts són tots considerats Gaoshan, tot i que les divisions no es basen ni s’han basat mai estrictament en la ubicació geogràfica.

La distinció entre els pobles Pingpu i Gaoshan continua afectant les polítiques de Taiwan respecte als pobles indígenes i la seva capacitat de participar eficaçment en el govern.

Els primers registres detallats, datats de l’arribada holandesa el 1624, descriuen els indígenes com a habitants de pobles independents de diferents mides. Entre aquests pobles hi havia comerç freqüent, matrimonis mixtos, guerres i aliances contra enemics comuns. Utilitzant criteris etnogràfics i lingüístics contemporanis, aquests pobles han estat classificats pels antropòlegs en més de 20 grans (i àmpliament debatuts) grups ètnics, que mai no es van unir sota una política, regne o “tribu” comuna. Ara bé, amb el pas del temps, aquestes categories s’han establert tan fermament en el discurs governamental i popular que s’han convertit en distincions de facto.

Grups ètnics indígenes reconeguts per Taiwan

Taiwan reconeix oficialment diferents grups dins la comunitat indígena, basant-se en les qualificacions elaborades pel Consell dels Pobles Indígenes (CIP). Per aconseguir aquest reconeixement, les comunitats han de recollir un nombre de signatures i un cos de proves que ho recolzi per presentar una petició al CIP. El reconeixement formal atorga certs beneficis i drets legals a un grup, a més de proporcionar-los la satisfacció de recuperar la seva identitat separada com a grup ètnic.

Per tal de ser reconeguts, s’ha de presentar al Consell de Pobles Indígenes la recopilació de genealogies dels membres, històries de grups i proves d’una identitat lingüística i cultural continuada. La manca de documentació i l’extinció de moltes llengües indígenes fa que per a moltes ètnies sigui difícl obtenir el reconeixement.

Distribució geogràfica original dels pobles aborígens taiwanesos.

 https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=1659198

El darrer grup en ser reconegut ha sigut el dels Siraya, que es va convertir en el 17è grup ètnic reconegut el 30 de juliol de 2026.

Nou grups van ser reconeguts originalment abans de 1945 pel govern japonès. Entre 2001 i 2008, el govern de Taiwan en va reconèixer 5 més, i el 2014 se’n van reconèixer dos més; el juliol de 2026 es va reconèixer el 17è grup ètnic.

Assimilació i aculturació

A partir de principis del segle XVII, els indígenes taiwanesos van afrontar un gran canvi cultural a mesura que l’illa es va incorporar a l’economia global més àmplia per una successió de règims colonials competidors d’Europa i Àsia. En alguns casos, grups de pobles indígenes van resistir la influència colonial, però altres grups i individus es van alinear fàcilment amb les potències colonials. Aquesta alineació es podia aprofitar per aconseguir guanys econòmics personals o col·lectius, poder col·lectiu sobre els pobles veïns o llibertat de costums i tabús socials desfavorables relacionats amb el matrimoni, la franja d’edat i el naixement.

Particularment entre els pobles indígenes de les planes, a mesura que augmentaven els projectes “civilitzadors” els indígenes estaven més en contacte amb cultures externes.

Dins de la comunitat han hoklo taiwanesa, les diferències culturals indiquen el grau en què es van barrejar amb els indígenes; al nord de l’illa són gairebé hoklo han purs, sense pràcticament haver-se barrejat, en canvi al sud sí que hi va haver barreja. L’assimilació i barreja dels indígenes de les planes amb la població hoklo han es va donar en diferents etapes.

Estudis etnogràfics i antropològics moderns indiquen que la influència entre els han i els indígenes va ser mútua, i que el resultat ha donat una cultura híbrida. Actualment els han de Taiwan mostren grans diferències culturals respecte als han d’altres llocs.

Cognoms i identitat

Diversos factors van afavorir l’assimilació dels indígenes de les planes. Per inculcar els valors confucians als indígenes un pas necessari era adoptar un nom han. Per ser reconeguts com a persona completa (amb tots els drets), a l’estat confucià dels Qing, calia seguir els valors confucians. El cognom a la societat han es considerava el marcador legitimador més destacat d’un vincle ancestral patrilineal amb l’Emperador Groc (Huang Di) i els Cinc Emperadors de la mitologia han. Per tant, tenir un cognom han conferia als indígenes una àmplia gamma de beneficis econòmics i socials, tot i que no tinguessin origen han o fossin d’ascendència mixta.

En alguns casos, indígenes de les planes van adoptar el cognom han Pan, una modificació de Fan (bàrbar) que és com se’ls considerava, l’estatus que tenien.

En molts casos, grans grups d’immigrants han s’unien sota un cognom comú per formar una germandat; les germandats eren una forma de defensa, ja que els seus membres feien un jurament de sang d’ajuda mútua. Aquests grups creaven uns nous arbres genealògics, que no tenien res a veure amb el parentiu sanguini. Diuen que era una pràctica tant estesa que els llibres de família actuals són en gran part poc fiables.

Molts indígenes de les planes es van unir a les germandats per obtenir la protecció del col·lectiu com una mena de pòlissa d’assegurança contra conflictes regionals, i a través d’aquests grups van adoptar una identitat han amb ascendència han.

A principis del segle XX, els indígenes de les planes estaven gairebé completament aculturats dins del gran grup ètnic han, i havien deixat les seves llengües formosanes per adoptar el xinès. Les barreres legals per utilitzar cognoms tradicionals van persistir fins a la dècada de 1990, i les barreres culturals encara  persisteixen.

Des del segle XVII fins a principis del segle XX, l’impacte dels colons estrangers (holandesos, espanyols i han) va ser més extens sobre els pobles de les planes. Aquest territori era molt més accessibles geogràficament que els pobles de les muntanyes, i per tant tenien més tractes amb les potències estrangeres.

A principis del segle XX, els pobles de les planes havien estat en gran part assimilats a la cultura taiwanesa contemporània com a resultat del domini colonial europeu i han. Fins a mitjans de la dècada de 1930 els pobles de les muntanyes encara no estaven totalment governats per entitats polítiques no indígenes, però a mitjans de la dècada de 1930 els japonesos van començar a tenir un major control sobre la cultura de les terres altes. Aquest augment del control sobre els pobles de les muntanyes van continuar durant el domini del Kuomintang.

En aquests dues grans èpoques hi va haver moltes diferències en l’impacte individual i regional dels colonitzadors i els seus “projectes civilitzadors”. De vegades, les potències estrangeres eren acceptades fàcilment, ja que algunes comunitats adoptaven estils de vestimenta i pràctiques culturals estrangeres, i participaven en el comerç cooperatiu de béns com la càmfora, pells de cérvol, sucre, te i arròs. En moltes altres ocasions els canvis es van imposar per la força.

Gairebé tots els pobles indígenes de Taiwan tradicionalment han tingut un costum de divisió sexual del treball. Les dones feien la costura, la cuina i l’agricultura, mentre que els homes caçaven i es preparaven per a l’activitat militar i per assegurar caps enemics en raids de caça de caps, que era una pràctica habitual a la Taiwan primerenca. Les dones també sovint es trobaven en l’ofici de sacerdotesses o mèdiums dels déus.

Inicialment, comerciants xinesos van arribar al nord de Taiwan i venien ferro i tèxtils als pobles indígenes taiwanesos a canvi de carbó, sofre, or i cérvol. Més endavant, la part sud-oest de Taiwan va superar el nord de Taiwan com a destinació per als comerciants xinesos. El sud-oest tenia llisses, que atreien més d’un centenar de joncs de pesca de Fujian cada any durant l’hivern. La temporada de pesca durava entre sis i vuit setmanes. Alguns d’ells acampaven a les costes de Taiwan i molts van començar a comerciar amb els pobles indígenes per obtenir productes de cérvol.

El comerç al sud-oest de Taiwan va tenir poca importància fins després de 1567, quan es va utilitzar com a manera de saltar-se la prohibició del comerç sinojaponès. Els xinesos compraven pells de cérvol als indígenes i les venien als japonesos amb un gran benefici.

Quan un vaixell portuguès va passar pel sud-oest de Taiwan el 1596, diversos membres de la seva tripulació que havien naufragat allà el 1582 van notar que la terra s’havia cultivat i ara hi havia gent treballant, presumiblement per colons de Fujian.

Quan els holandesos van arribar el 1623, van trobar uns 1.500 visitants i residents xinesos. La majoria d’ells es dedicaven a la pesca estacional, la caça i el comerç. La població fluctuava al llarg de l’any, arribant al seu màxim durant l’hivern. Una petita minoria va portar plantes xineses amb ells i va cultivar pomes, taronges, plàtans i síndries. Algunes estimacions de la població xinesa la situen en 2.000 habitants. Hi havia dues poblacions xineses. La més gran estava situada en una illa que formava la badia de Tayouan. Estava habitat durant tot l’any. El poble més petit es trobava en el que ara és la ciutat de Tainan.

Els holandesos aviat van veure que el comerç de pells de cérvol i cérvol al mercat de l’Àsia Oriental era un negoci lucratiu i van reclutar pobles indígenes de les planes per aconseguir les pells.

El comerç del cérvol va atreure els primers comerciants han als pobles indígenes, però ja el 1642 la demanda de cérvols va disminuir molt les poblacions de cérvols. Aquesta caiguda va reduir significativament la prosperitat dels pobles indígenes, obligant molts indígenes a dedicar-se a l’agricultura per contrarestar l’impacte econòmic de perdre la seva font d’aliment més vital.

A mesura que els holandesos començaven a sotmetre pobles indígenes al sud i oest de Taiwan, un nombre creixent d’immigrants han buscaven explotar zones fèrtils i riques en caça. Els holandesos inicialment fomentaven això, ja que els han eren experts en agricultura i caça a gran escala.

Diversos han es van establir en pobles Siraya. Els holandesos utilitzaven agents han per recaptar impostos, taxes de llicència de caça i altres ingressos. Això va establir una societat en què les estructures militars i administratives eren holandeses però molts dels colons eren  han xinesos.

El 1766 es van nomenar dos subprefectes d’afers indígenes per gestionar els afers indígenes. Un estava a càrrec del nord i l’altre del sud, tots dos centrats en les planes indígenes. Es van establir límits per mantenir els pobles indígenes de muntanya fora de les zones d’assentament.

La política de marcar les fronteres dels colons i separar-los dels territoris indígenes es va convertir en política oficial el 1722 en resposta a la revolta de Zhu Yigui. Cinquanta-quatre esteles es van utilitzar per marcar punts crucials al llarg de la frontera entre colons i indígenes. Als colons Han se’ls hi va prohibir creuar cap al territori indígena, però la invasió dels colons va continuar, i les fronteres es van reconstruir el 1750, 1760, 1784 i 1790.

Als colons se’ls va prohibir casar-se amb indígenes, ja que el matrimoni era una de les maneres en què els colons obtenien terres. Mentre els colons impulsaven la colonització i l’aculturació, la política Qing de quarantena va disminuir l’impacte sobre els indígenes, especialment els indígenes de muntanya.

Les proves documentades mostren que la majoria de la gent de les planes va romandre a les planes, es van casar amb immigrants hakka i hoklo de Fujian i Guangdong, i van adoptar una identitat han.

A partir de 1874, es van construir carreteres de muntanya per fer la regió més accessible i els indígenes van ser formalment sotmesos als Qing. El 1875 es va aixecar la prohibició d’entrar a Taiwan. El 1877 es van emetre 21 directrius per subjugar els pobles indígenes i obrir les muntanyes. Es van establir agències per reclutar colons a la costa continental i a Hong Kong. Tanmateix, els esforços per promoure la colonització a Taiwan Pocs colons van anar a Taiwan i els que ho van fer van ser atacats per la població indígena i el clima dur.

El 1887, uns 500 pobles indígenes, o aproximadament 90.000 indígenes, s’havien sotmès formalment al domini Qing. Aquest nombre va augmentar fins a 800 pobles amb 148.479 indígenes en els anys següents. Tanmateix, el cost de fer-los sotmetre’s era exorbitant.

A finals del període Qing, les planes occidentals estaven completament desenvolupades com a terres de conreu amb uns 2,5 milions de colons xinesos. Les zones muntanyoses encara eren en gran part autònomes sota el control dels indígenes. La pèrdua de terres indígenes sota els Qing es va produir a un ritme relativament lent en comparació amb el període colonial japonès següent, a causa de l’absència de privació de terres patrocinada per l’estat durant la major part del domini Qing.

En el període de 50 anys de domini japonès que va seguir, els indígenes taiwanesos van perdre el dret a la propietat legal de la terra i van quedar confinats a petites reserves d’una vuitena part de la mida de les seves terres ancestrals. Tanmateix, fins i tot si el Japó no hagués pres el control de Taiwan, els indígenes de les planes estaven en camí de perdre els seus drets residuals sobre la terra. En els darrers anys del domini Qing, la majoria dels indígenes de les planes s’havien aculturat a la cultura Han, al voltant del 20–30% podien parlar les seves llengües maternes, i gradualment van perdre els drets de propietat de la terra i de recaptació de lloguers.

Les societats imperials xineses i europees van tenir poc contacte amb els indígenes de les terres altes fins que van començar les expedicions a la regió per part d’exploradors i missioners europeus i americans al segle XIX i principis del XX.

El contacte han amb els pobles de la muntanya solia estar associat a l’empresa de recollir i extreure càmfora dels arbres de llorer de càmfora (Cinnamomum camphora), originaris de l’illa i en particular de les zones muntanyoses. La producció i l’enviament de càmfora (utilitzada en medicina i naftalina) era aleshores una indústria important a l’illa, que va durar fins al final del període de domini japonès.

En els primers enfrontaments els caçadors de caps de les terres altes atacaven als treballadors forestals han que anaven desprotegits. Per això als pobles de les muntanyes, durant la dinastia Qing se’ls considerava violents.

Els indígenes de les planes taiwaneses sovint eren empleats i enviats com a intèrprets per ajudar en el comerç de mercaderies entre els comerciants han i els indígenes de les terres altes. Els indígenes intercanviaven teixits, pells i carn per rifles de ferro entre d’altres objectes. El ferro era un material necessari per a la fabricació de ganivets de caça, uns sabres llargs i corbats que generalment s’utilitzaven com a eina forestal. Aquestes fulles es van fer notòries entre els colons han, donada la seva alternativa per decapitar enemics indígenes de les terres altes en expedicions habituals de caça de caps.

Caça de caps

Totes les tribus, excepte el poble Tao de l’illa Orquídia, practicaven la caça de caps, que era un símbol de valentia i valor. Els homes que no tallaven caps no podien creuar el pont de l’arc de Sant Martí cap al món espiritual en morir, segons la religió de Gaia o Gea, la divinitat primigènia personificació de la Terra.

Cada tribu té la seva pròpia història d’origen per a la tradició de la caça de caps, però el tema és similar entre tribus. Després de la gran inundació, la caça de caps va sorgir per avorriment, per millorar el cant tribal, com a forma de control de població, per diversió, per l’emoció de matar persones amb discapacitat intel·lectual.

Un cop les víctimes havien estat decapitades i exposades, els caps es bullien i es deixaven assecar, sovint penjats d’arbres o exposats en prestatgeries de pissarra anomenades “bastidors de cranis”. Un grup que tornava amb un cap era motiu de celebració, ja que es creia que portava bona sort i que el poder espiritual de la persona assassinada es transferia al caçador. Si el cap era de dona, era encara millor perquè significava que no podia tenir fills.

Els colons taiwanesos hoklo han i els japonesos sovint eren víctimes de les ràtzies de caça de caps, ja que els indígenes els consideraven mentiders i enemics. Una incursió de caça de caps sovint atacava treballadors als camps, o incendiava una casa i després decapitava els habitants mentre fugien de l’estructura en flames. També era costum criar més tard els fills supervivents de les víctimes com a membres plens de la comunitat. Sovint, els mateixos caps eren “convidats” cerimonialment a unir-se a la comunitat com a membres, on havien de vetllar per la comunitat i mantenir-la segura.

Els habitants indígenes de Taiwan acceptaven la convenció i la pràctica de la caça de caps com un dels riscos calculats de la vida comunitària.

El domini japonès va acabar amb aquesta pràctica el 1930, tot i que els japonesos no estaven subjectes a aquesta regulació i van continuar caçant els seus enemics durant tota la Segona Guerra Mundial.

La incorporació de Taiwan a l’òrbita política japonesa va posar els indígenes taiwanesos en contacte amb una nova estructura colonial, decidida a definir i ubicar els pobles indígenes dins el marc d’un nou imperi multiètnic. Els mitjans per assolir aquest objectiu van prendre tres formes principals: estudi antropològic dels nadius de Taiwan, intents de remodelar els indígenes a l’estil dels japonesos i supressió militar. Els indígenes i els han es van unir per revoltar-se violentament contra el domini japonès en les revoltes de 1907 i de 1915.

20 anys abans de l’inici del domini japonès, aquests ja consideraven als indígenes taiwanesos “ferotges, violents i cruels” i consideraven que calia eliminar-los. Les campanyes japoneses per obtenir la submissió indígena sovint eren brutals.

Es va formular una política de dividir per governar, amb el Japó intentant fer que indígenes i han s’enfrontessin en benefici propi quan el Japó alternava entre lluitar contra ambdós, primer lluitant contra els han i després contra els indígenes.

Segons un llibre de 1933, a la guerra japonesa contra els indígenes hi va haver unes 4.160 persones ferides, 4.422 civils morts i 2.660 militars morts. Segons un informe de 1935, 7.081 japonesos van morir en la lluita armada entre 1896 i 1933, i els japonesos van confiscar 29.772 armes dels pobles indígenes el 1933.

A partir del primer any de domini japonès, el govern colonial va emprendre una missió per estudiar els indígenes perquè poguessin ser classificats, localitzats i “civilitzats”.

La vida sota els japonesos va canviar ràpidament quan moltes de les estructures tradicionals van ser substituïdes per un poder militar. Els pobles indígenes que volien millorar el seu estatus buscaven l’educació més que la caça de talents com a nova forma de poder. Els que aprenien a treballar amb els japonesos i seguien les seves costums estarien més preparats per liderar pobles. Els japonesos animaven els indígenes a mantenir vestits tradicionals i a seleccionar costums que no es consideraven perjudicials per a la societat, però van invertir molt de temps i diners en esforços per eliminar tradicions considerades poc agradables per la cultura japonesa, incloent-hi el tatuatge.

A mitjans de la dècada de 1930, quan l’imperi japonès arribava al seu zenit, el govern colonial va iniciar un programa de socialització política dissenyat per imposar les costums, rituals i una identitat japonesa lleial als indígenes.

Al final de la Segona Guerra Mundial, els indígenes els pares dels quals havien mort en campanyes de pacificació es van oferir voluntaris per servir en Unitats Especials i, si calia, morir per l’emperador del Japó. L’experiència colonial japonesa va deixar una empremta inesborrable en molts pobles indígenes més grans que van mantenir una admiració pels japonesos molt després de la seva marxa el 1945.

Les tropes japoneses utilitzaven dones indígenes com a esclaves sexuals, les anomenades “dones de consol”.

El Kuomintang va inaugurar diversos programes de socialització política destinats a nacionalitzar el poble taiwanès com a ciutadans de la nació xinesa i erradicar la influència japonesa. El projecte estava dissenyat per crear una forta identitat cultural nacional xinesa (definida per l’estat) a costa de les cultures locals.

Els pobles indígenes taiwanesos van conèixer per primera vegada el govern nacionalista el 1946, quan les escoles de poble japoneses van ser substituïdes per escoles del Kuomintang (KMT), on es feia èmfasi en la llengua xinesa, la història i la ciutadania, i un currículum impregnat d’ideologia pro-KMT.

Durant el període de liberalització política, que va precedir la fi de la llei marcial, l’interès acadèmic pels indígenes de les planes va créixer mentre historiadors aficionats i professionals intentaven redescobrir el passat de Taiwan.

A finals de la dècada de 1980, moltes persones de parla hoklo i hakka van començar a identificar-se com a indígenes de les planes, tot i que qualsevol canvi inicial en la consciència ètnica dels hakka o hoklo va ser menor. Malgrat la dramatització polititzada dels indígenes de les planes, la seva “redescoberta” com a tema de discurs públic ha tingut un efecte durador en la creixent reconceptualització sociopolítica de Taiwan, emergint d’una perspectiva dominada pels han xinesos cap a una acceptació més àmplia de Taiwan com a comunitat multicultural i multiètnica.

Un ressorgiment de l’orgull ètnic ha acompanyat el renaixement cultural indígena, exemplificat per l’augment de la popularitat de la música indígena i un major interès públic per la cultura indígena.

El desembre de 1984, va sorgir el Moviment del Poble Indígena de Taiwan; un grup d’activistes polítics indígenes, que amb l’ajuda de la progressista Església Presbiteriana de Taiwan (PCT), va establir l’Aliança dels Indígenes de Taiwan (ATA, o yuan chuan hui) per posar de manifest els problemes que pateixen les comunitats indígenes a tot Taiwan, incloent: prostitució, desigualtat econòmica, drets sobre la terra i discriminació oficial en forma de drets de nom.

El 1988, enmig del Moviment Retorna la Nostra Terra de l’ATA, en què els pobles indígenes exigien la devolució de terres als habitants originals, l’ATA va enviar el seu primer representant al Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Poblacions Indígenes.

Després el Moviment Retorna la Nostra Terra va evolucionar cap al Moviment de la Constitució indígena, en què els representants indígenes exigien una redacció adequada a la Constitució de la República de Xina per garantir la “dignitat i justícia” indígena taiwanesa en forma de protecció legal reforçada, assistència governamental per millorar el nivell de vida de les comunitats indígenes i el dret a identificar-se com a “yuan chu min” (literalment, la gent que va viure aquí primer).

A partir de 1998, el currículum oficial a les escoles de Taiwan s’ha modificat per incloure una menció més freqüent i favorable dels pobles indígenes. El govern central ha pres mesures per permetre l’ortografia romanitzada dels noms indígenes en documents oficials, compensant la política de llarga data d’imposar un nom han a una persona indígena. Actualment es permet que un infant triï la seva designació oficial si ha nascut de pares mixtos indígenes/han.

La caça és una manera de viure tradicional amb significat cultural i religiós per als indígenes taiwanesos, però la pràctica ha estat estrictament regulada pel govern en nom del control d’armes i la conservació de la fauna.

Les comunitats indígenes de Taiwan estan estretament vinculades a la consciència ecològica i a la conservació de l’illa, ja que moltes de les qüestions ambientals són liderades pels pobles indígenes.

Els grups indígenes busquen preservar les seves costums populars i llengües, així com tornar o romandre a les seves terres tradicionals. L’ecoturisme, la costura i venda de talles, joies i música s’han convertit en àrees viables d’oportunitat econòmica. Tanmateix, el desenvolupament comercial basat en el turisme, com la creació del Parc de la Cultura Indígena de Taiwan, no és una panacea. Tot i que aquests creen nous llocs de treball, als pobles indígenes rarament se’ls assignen càrrecs de gestió.

A més, alguns parcs nacionals s’han construït en terres indígenes en contra dels desitjos de les comunitats locals. En ocasions, la creació de parcs nacionals ha provocat el reassentament forçat dels indígenes.

A causa de la proximitat de terres indígenes a les muntanyes, moltes comunitats han esperat aprofitar projectes de fonts termals i hotels, on ofereixen cants i danses per afegir ambient. Els crítics sovint qualifiquen aquestes empreses d’explotadores i de “representacions superficials” de la cultura indígena, que distreuen l’atenció dels problemes reals de l’educació deficient.

El 2016, l’administració sota la presidència de la presidenta Tsai Ing-wen va aprovar una proposta que designava l’1 d’agost com el Dia dels Pobles Indígenes a Taiwan i en la celebració d’aquell dia va emetre una disculpa oficial als pobles indígenes del país. És un dia per recordar l’existència dels diversos grups ètnics de Taiwan, i remarcant que cal un major respecte per les cultures i la història dels pobles indígenes i cal promoure els seus drets.

Taiwan-2. Introducció, història

Una de les coses que m’ha sorprès en buscar informació sobre Taiwan és que la història comença amb l’arribada de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals a la regió, el 1624, i abans d’aquesta data és la prehistòria, ja que no hi ha documentació escrita i la informació que se’n té és a partir del que s’ha anat trobant en la recerca arqueològica.

També he de dir que, tot i que m’esforço per fer tan sols unes pinzellades d’història, aquesta part sempre em queda més llarga del que voldria. Intento retallar però em costa ja que trobo que aporta informació que ajuda a entendre Taiwan.

Segons arxius antics xinesos, en el segle III sembla que els xinesos de l’ètnia Han coneixien l’existència de Taiwan, però els historiadors diuen que aquesta hipòtesi és difícil de validar ja que els noms que es donen a les illes de la costa de la Xina difereixen d’una dinastia a una altra i cap es pot connectar directament a Taiwan.

Prehistòria

Abans ja he comentat que l’estret de Taiwan no és massa profund i això fa que durant el darrer període glacial, fa uns 20.000 o 30.000 anys, el nivell del mar fos uns 100 m inferior a l’actual. Això va deixar una franja del fons marí al descobert, creant un pont de terra que unia Taiwan al continent. Això va permetre el pas, a peu, de fauna i d’humans cap a Taiwan.

Quan les glaçades van acabar i el gel es va fondre, fa uns 10.000 anys, el nivell del mar va tornar a pujar, cobrint de nou aquest pont de terra.

Les cultures prehistòriques de Taiwan es divideixen en tres etapes cronològiques: el paleolític tardà, el neolític i l’edat dels metalls.

Les cultures del paleolític tardà, fa uns 20.000 o 30.000 anys, es basaven en la caça i la recol·lecció. Una d’aquestes cultures era la Xangbin (Changbin), que és l’evidència més antiga d’activitat humana a Taiwan. El jaciment el formen les vuit coves de Baixan, que es troben al municipi de Xangbin, a la costa est, al comtat de Taitung. En aquest jaciment s’hi han trobat estris de pedra tallada, que indiquen que aquesta gent vivia de la caça i la recol·lecció, sense que s’hagin trobat evidències d’agricultura ni de vida sedentària. Aquestes coves es troben a la costa i s’hi han trobat acumulacions de conxes que indiquen una forma de vida basada en els recursos costaners.

En algun article vaig trobar que la cultura pre-ceràmica de Yuanshan, també era del paleolític tardà i que es basava en la caça i la recol·lecció, però ara tinc una mica d’embolic, ja que el jaciment de Yuanshan, al menys la part superior correspon al neolític tardà, del 3000 o 2000 aC, i es troba a Taipei, al nord-oest de l’illa.  

El jaciment prehistòric de Yuanshan conté la col·lecció més gran de monticles de petxines prehistòriques de l’illa i una gran quantitat d’artefactes finament elaborats. Ara llegeixo que es pot veure alguna cosa d’aquest jaciment prop de l’estació de metro de la línia vermella, Yuanshan.

El jaciment va ser descobert per investigadors japonesos, l’any 1897. Van trobar algunes eines i petxines de pedra al jaciment, i van poder confirmar l’existència del que més tard es va anomenar el “Turó de Petxines Yuanshan”, el turó prehistòric de petxines més gran descobert a l’illa.

Les excavacions posteriors han confirmat que hi ha dos nivells en aquest jaciment, la capa superior és la que s’ha anomenat Cultura Yuanshan, ja que aquesta cultura es va descobrir per primer cop aquí, i la capa inferior correspon a una cultura de ceràmica gruixuda marcada amb cordons, que és d’un període  anterior.

Una de les característiques distintives de la cultura Yuanshan és la seva ceràmica pintada amb pigment marró-rogenc; a vegades també tenia color gris, negre o groc clar, cosa que diferencia clarament aquesta ceràmica de la trobada als jaciments del sud de l’illa i que són aproximadament de la mateixa època.

En alguns dels monticles de petxines s’hi han trobat barrejats ossos d’animals, pedra, jade, ceràmica, eines d’os i objectes funeraris, cosa que apunta al fet que Yuanshan era una civilització àmpliament distribuïda pel nord de Taiwan i que comptava amb una artesania altament desenvolupada.

El jaciment Yuanshan és representatiu del que oficialment es coneix com la Cultura Yuanshan, que data d’aproximadament dels anys 3.000 i 2.000 aC.

Els estudis arqueològics han revelat que la conca de Taipei, en aquella època estava coberta per un enorme llac. Yuanshan, que significa “Muntanya Rodona”, era un turó sorrenc i rocós, d’uns 36 metres d’altitud, situat a la cantonada nord-oest del llac Taipei.

Es creu que la població de la cultura Yuanshan vivia a la muntanya, i la seva civilització es basava en excavar per trobar petxines, pescar, cultivar plantes i domesticar animals.

Els enormes turonets de petxines trobats al jaciment fan evident que la gent recollia el marisc que vivia a les aigües semi-salades i amb els anys els residus de petxines es van anar acumulant.

La cultura Yuanshan enterrava els seus morts en forats excavats al munt de closques; també arrencaven les dents i caçaven caps.

No se sap amb certesa quin és l’origen d’aquesta cultura. Alguns creuen que provenen originalment de cultures relacionades amb l’illa de Hainan a la Xina o de la província de Guangxi, ja que les eines de pedra són similars a les trobades en aquests llocs. Ara bé, els arqueòlegs sí que estan segurs de que la cultura Yuanshan és notablement diferent a les cultures anteriors de Taiwan.

En la dècada de 1970 es van trobar al districte de Zuozhen, Tainan, un conjunt de fòssils humans (fragments de crani i una dent) que es va anomenar l’home de Zuozhen i es considerava que era l’evidencia humana més antiga a l’illa. L’any 2015 es va fer una anàlisi més acurada i es va veure que aquestes restes tenien uns 3.000 anys d’antiguitat. Actualment aquests fòssils estan exposats al Parc Fòssil Zuojhen, de la ciutat de Tainan.

Diferents grups proto-austronèsics, de la Cultura d’Hemudu de la badia de Hangzhou, avantpassats dels actuals indígenes taiwanesos, es va establir aquí a partir del 4000 aC. Es dedicaven al cultiu de mill i arròs i van portar a l’illa la seva cultura i les llengües austronèsiques; ràpidament van suplantar els pobles del Plistocè. Segons la teoria Out of Taiwan (sortida de Taiwan), grups taiwanesos van marxar de l’illa cap al 2500 aC i van poblar diverses parts del sud-est asiàtic, on van difondre les llengües austronèsiques.

L’únic enterrament paleolític que s’ha trobat a Taiwan va ser a la cova Xiaoma de Chenggong, al sud-est de l’illa, datada aproximadament del 4000 aC.

Del període neolític és la cultura Dapenkeng (la ceràmica més antiga), la  cultura Niumatou i la cultura Yuanshan. En aquest període la vida agrícola sedentària va anar madurant gradualment amb una superposició significativa amb el període de la formació de la cultura austronèsia.

Entre el 4000 i 3000 aC, va aparèixer de cop la cultura Dapenkeng (en homenatge a un indret del comtat de Taipei) i aviat es va expandir al llarg de la costa i a les illes Penghu (Pesacdors). Els jaciments de Dapenkeng són relativament homogenis, caracteritzats per la ceràmica marcada amb corda, pedra polida i punts fins de pissarra verdosa. Els habitants cultivaven arròs i panís, i caçaven, però també menjaven conquilles i peixos marins. Molts estudiosos creuen que aquesta cultura no deriva de la cultura Xangbin, sinó que va arribar a través de l’estret, i serien els avantpassats dels actuals aborígens de Taiwan, parlants de llengües austronèsiques.

Ja he comentat que a la conca de Taipei es van trobar restes de la cultura de Yuanshan, des del 5000 aC fins al començament de l’era cristiana. Pels esquelets trobats es va veure que la gent d’aquesta cultura practicava l’extracció de dents, un costum que a principis del segle encara practicaven alguns grups aborígens.

Els successors de la cultura Dapenkeng de tot Taiwan es van diferenciar localment.

La cultura Niuchouzi va florir al voltant del que avui és Tainan, entre el 2.500 i el 1.000 aC. Són coneguts per la ceràmica taronja decorada amb patrons de corda.

A l’inici del període neolític, el jade només s’utilitzava per a eines com les aixades, les destrals i les puntes de llança. A partir de l’any 2500 aC aproximadament, es van començar a produir ornaments de jade, que van assolir la màxima sofisticació entre el 1500 aC i l’1 dC, especialment en la cultura Beinan del sud de Taiwan.

Tot el jade trobat a Taiwan provenia d’un dipòsit de nefrita verda a Fengtian, prop de l’actual ciutat de Hualien. La nefrita de Taiwan va començar a aparèixer al nord de les Filipines entre el 1850 aC i 1350 aC, donant lloc a la cultura del jade filipina. Cap a l’inici de l’Era Comuna, els artesans de Taiwan van passar del jade al metall, el vidre i la cornalina. Els artesans filipins van continuar treballant el jade de Taiwan fins aproximadament l’any 1000 dC, produint ornaments, que s’han trobat a tot el sud-est asiàtic.

Al final del Neolític, dues cultures van conviure a l’est de Taiwan: la cultura Beinan i la cultura Qilin. Aquestes dues cultures es caracteritzen per l’ús de lloses de pedra. La cultura Beinan utilitza aquestes lloses per fabricar taüts, i la cultura Qilin com a megàlits. Em sembla que aquestes dues cultures també practicaven el costum d’extracció de dents.

Les cultures de l’illa de Taiwan van entrar a l’Edat del ferro més tard que en altres llocs. Una de les cultures de l’edat del ferro és la cultura de Shisanhang, al nord de l’illa, on s’han trobat moltes eines de ferro.

Artefactes de ferro i altres metalls van aparèixer a Taiwan cap a l’inici de l’Era Comuna. Al principi eren béns comercials, però cap a l’any 400 dC es produïa ferro forjat localment utilitzant bombolles, una tecnologia possiblement introduïda des de les Filipines. S’han identificat cultures distintives de l’Edat del Ferro en diferents parts de l’illa: la Cultura Shihsanhang al nord, la Cultura Fanzaiyuan al nord-oest, la Cultura Daqiuyuan a les muntanyes del sud-oest del comtat de Nantou, la Cultura Kanding al centre-oest, la Cultura Niaosung al sud-oest, la Cultura Guishan a l’extrem sud de l’illa,  i la Cultura Jingpu a la costa est.

Els primers productes comercials de la Xina trobats a l’illa daten de la dinastia Tang (618 - 907 dC).

Els grups prehistòrics de Taiwan tenien una gran varietat de pràctiques funeràries, i cada cultura tenia pràctiques pròpies. Alguns dels antics costums funeraris encara els practiquen les cultures indígenes taiwaneses modernes, però molts s’han perdut.

Colonització holandesa i espanyola

Abans de l’arribada dels holandesos al segle XVII, a la regió central de Taiwan existia el Regne de Middag, una aliança intertribal amb capacitat d’organització política incipient, la influència de la qual s’estenia des de la conca de Taichung fins a la regió de Changhua, a la costa occidental.

El primer contacte amb els europeus es va produir el 1542 quan un vaixell portuguès va veure l’illa i la va anomenar ilha Formosa, o illa bella en portuguès. El primer document sobre Taiwan és de l’any 1584, en un registre nàutic, el diari del capità espanyol Francisco Gali en que escriu “As Ilhas Fermosas”; el nom Formosa només es va consolidar després de l’època neerlandesa.

Els portuguesos no van fer cap intent de colonització. Només el Japó es va interessar per Taiwan a finals del segle XVI i principis del XVII. El primer va ser Toyotomi Hideyoshi, l’any 1593 i després el shogunat Tokugawa va intentar enviar expedicions a Taiwan, els anus 1609 i 1616; aquestes expedicions van fracassar ja que es van trobar amb una forta resistència dels aborígens.

Al segle XVII, Taiwan va entrar per primera vegada al mapa del comerç mundial. La Companyia Holandesa de les Índies Orientals va construir el Fort Zeeland a Tayouan, mentre que els espanyols van fortificar Keelung i Tamsui al nord; s’exportaven pells de cérvol, sucre i seda cap al Japó i Europa. Per a les comunitats indígenes, va ser el primer enfrontament frontal amb el règim colonial.

Els holandesos van establir una base a les illes dels Pescadors, l’any 1622, per tal d’establir un lloc avançat per comerciar amb la Xina i el Japó i acabar així amb el monopoli dels portuguesos i espanyols. Però l’any 1624 van haver de retirar-se, forçats per les tropes xineses, i es van traslladar a Tayouan (Anping a l’actual ciutat de Tainan), on van construir el fort Zeelandia.

Els espanyols, preocupats per la instal·lació dels holandesos a Taiwan i l’amenaça que això representava per al seu comerç amb la Xina i el Japó, també van decidir establir-se a Taiwan, però al nord de l’illa. Van desembarcar prop de Keelung, l’any 1626, amb Antonio Carrendo de Vales al capdavant. Van construir dos forts, un a Keelung (Fort San Salvador) i l’altre a Tamsui (Fort Santo Domingo). Mai no van aconseguir ampliar la seva influència a l’illa i finalment la van abandonar deixant-la als holandesos, l’any 1642. La presència espanyola, que va ser curta i no es va expandir gaire, no va tenir cap impacte en la vida dels aborígens.

Els holandesos de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals van colonitzar l’illa fins al 1662, quan van ser expulsats per Koxinga, cap militar de la dinastia Ming.

Els holandesos inicialment volien utilitzar el seu establiment a Taiwan només com a base per al comerç entre la Xina i el Japó. Per estendre la seva influència sobre les poblacions aborígens i controlar així les possibles revoltes, van intentar cristianitzar-les; van fer transliteracions romanitzades de la llengua siraya (una llengua formosana, de la família austronèsia, originària del sud-oest de Taiwan) de textos religiosos amb finalitats evangelitzadores i van construir escoles, on s’ensenyava l’ús d’aquesta escriptura als aborígens.

Tot i que no es va normalitzar en la seva grafia, l’ús d’aquesta escriptura es va mantenir fins al segle XIX, però s’han conservat pocs documents escrits.

Els holandesos van encoratjar els camperols de la província xinesa de Fujian a migrar a Taiwan per cultivar les terres que consideraven mal explotades per les poblacions aborígens.

Per augmentar els seus beneficis, la Companyia d’Índies va afegir al desenvolupament agrícola de l’illa i als ingressos que en derivava, una sèrie d’impostos que afectaven a tots els àmbits, com ara el comerç de pell de cérvol que va tenir un gran èxit, el dret a pescar, etc.

La dominació dels holandesos no va començar realment fins al 1635, quan van arribar els reforços i es van emprendre expedicions militars per sotmetre els diversos pobles aborígens. Aquestes expedicions van tenir tant d’èxit que fins i tot els pobles que maig havien estat en contacte amb els holandesos van demanar la pau. A principis de la dècada de 1640 hi va haver altres expedicions que van permetre estendre la influència holandesa al centre de l’illa i expulsar els espanyols.

En aquest mapa de Taiwan es poden veure les colònies espanyoles (en verd) i holandeses (en rosa) al segle XVII. https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_Taiwan

Koxinga i el regne de Tungning

Koxinga (Japó, 1624-Taiwan, 1662), va ser un general de la dinastia Ming que va resistir la conquesta Qing de la Xina al segle XVII i va expulsar els holandesos de Taiwan, fundant el Regne de Tungning.

Koxinga i les seves tropes van desembarcar a l’illa l’any 1661 per atacar als colons holandesos. Koxinga va dir als holandesos que l’illa era xinesa, que se’ls hi havia permès viure-hi mentre la Xina no la necessitava, però que les coses havien canviat i que tenien que cedir-la als seus propietaris.

Koxinga va comptar amb l’ajuda d’un regiment de mosqueters format per antics esclaus portuguesos i holandesos.

Quan els holandesos van començar a cometre abusos contra els hoklo, el grup ètnic majoritari de Taiwan, aquests es van revoltar, van destruir la missió del Sant Nen de Tamsui i les fortaleses del Castell i Santo Domingo de Taipei.

Així que les tribus aborígens, que anteriorment havien estat aliades dels holandesos contra els xinesos, durant la rebel·lió de Guo Huaiyi, l’any 1652, ara van desertar i es van passar al bàndol de les forces xineses de Koxinga.

Els aborígens (formosans) el 17 de maig de 1661 celebraven la seva llibertat de l’educació obligatòria sota el domini holandès, caçant-los i decapitant-los i destruint llibres escolars protestants holandesos.

Després de nou mesos de setge, l’1 de febrer de 1662, el governador holandès de Formosa, Frederick Coyett, es va rendir i va entregar Fort Zeelandia a Koxinga. Acabava així el domini holandès sobre Taiwan, que havia durat 38 anys.

Koxinga va fer de Fort Zeelandia el seu palau i la seva seu, i el va anomenar Anping; va morir quatre mesos després, el juny de 1662 i el va succeir el seu fill Zheng Jing.

Koxinga ves va dedicar a transformar Taiwan en una base militar per als lleials que volien restaurar la dinastia Ming.

Després de derrotar als holandesos, Koxinga va recórrer l’illa, regalant tabac i gorres Ming als aborígens, i va dissenyar un pla per proporcionar-los bous i eines agrícoles, i ensenyar-los-hi tècniques agrícoles.

Koxinga va aconseguir obtenir el control d’una part de l’illa, formant el regne de Tungning. Va deixar sense aliments els colons de la ciutat de Santiago Jilong, aconseguint que els espanyols abandonessin Taiwan.

El regne de Tungning (1661-1683) va ser un estat marítim que va governar part del sud-oest de Taiwan i les illes Penghu (Pescadors) i va ser el primer govern d’ètnia han de Taiwan. En el seu apogeu, el poder marítim del regne dominava algunes regions costaneres del sud-est de la Xina i controlava les principals rutes marítimes a través dels dos mars de la Xina, i la seva vasta xarxa comercial s’estenia des del Japó fins al sud-est asiàtic.

Koxinga era fill d’un antic pirata lleial a la dinastia Ming, i volia concentrar les seves tropes a Taiwan per fer servir l’illa com a base per recuperar la Xina continental per a la dinastia Ming.

Zheng Jing va continuar la política del seu pare de recuperació i neteja de terres, va reforçar les defenses de l’illa per protegir-se d’un atac dels Qing i va fer diversos atacs contra les costes xineses. Zheng Jing va morir el 1682 i el seu fill Zheng Keshuang el va succeir al tron, quan tenia tan sols dotze anys.

El govern establert pels Zheng va ser extremadament sever i molt militaritzat i va imposar forts impostos, el control de la població xinesa va ser total. Els xinesos no es van revoltar però els aborígens sí que van fer algunes revoltes. Durant el regnat dels Zheng, la migració de la població xinesa va continuar malgrat la prohibició dels manxús de travessar l’estret.

Taiwan sota la dinastia Qing

L’any 1683 els manxús van decidir atacar Taiwan; els Qing van enviar una força militar contra els Zheng, comandada per l’almirall Shi Lang, que  va desembarcar per primer cop a les illes Pescadors. Acaba així el regnat de Zheng.

Aquesta expedició no pretenia colonitzar ni annexionar Taiwan, sinó enderrocar la dinastia Zheng, que representava una amenaça per a l’imperi; l’emperador Kangxi considerava Taiwan una terra sense importància. Tot i això, l’illa va acabar annexionada a l’imperi. Molts xinesos que vivien a Taiwan van ser repatriats al continent, principalment soldats dels Zheng (40.000) i molts homes que no tenien família.

El govern Qing inicialment va prohibir la migració a Taiwan, després es va aixecar aquesta prohibició, i em sembla que es va prohibir i restaurar la migració alguns cops. Malgrat les prohibicions, la migració no va cessar mai i els migrants, la gran majoria homes solters, van continuar creuant l’estret amb l’esperança d’una vida millor.

El 1760 es va aixecar definitivament la prohibició i molts xinesos van arribar a Taiwan cercant oportunitats per a una vida millor, ja que es notava l’augment demogràfic a la Xina. La població xinesa que en l’època dels Zheng era d’uns 120.000 va passar a ser de més de 2 milions l’any 1810.

L’arribada de cada vegada més població xinesa va exercir cada vegada més pressió sobre els indígenes taiwanesos que havien de migrar o assimilar-se.

Per evitar conflictes i la despossessió dels aborígens de les seves terres per part de migrants xinesos que buscaven noves terres, el govern va establir un sistema d’arrendament de terres aborígens per part de camperols xinesos.

Els immigrants xinesos que buscaven cada vegada més terres per explotar, van arribar a aventurar-se a l’interior i, per tant, van entrar en conflicte amb els “aborígens de muntanya”. Per evitar aquests conflictes, el govern Qing va establir una frontera que separava les muntanyes de les planes.

El 1739 es va prohibir als xinesos travessar aquesta frontera; aquesta prohibició es va mantenir fins al 1875 quan les autoritats van aixecar la prohibició per colonitzar les muntanyes i poder explotar els recursos naturals.

Van esclatar molts conflictes entre els migrants xinesos de diverses províncies; els migrants es van unir pel vincle amb la seva terra d’origen i van sorgir conflictes entre els diferents grups. Taiwan també va ser escenari d’enfrontaments entre el govern Qing i les potències europees, americanes i després japoneses.

El 12 d’octubre de 1885 Taiwan es convertia en una província xinesa sent Liu Mingchuan el primer governador de Taiwan.

Liu Mingchuan va intentar modernitzar Taiwan. Va construir un ferrocarril entre Taipei i Hsinchu, va obrir una mina a Keelung i va desenvolupar les defenses de Taiwan per protegir-se dels atacs estrangers.

Taiwan sota dominació japonesa

Després de la derrota contra l’Imperi Japonès el 1895, els Qing van cedir Taiwan i les illes Pescadors al Japó a perpetuïtat, segons els termes del Tractat de Shimonoseki. Els termes del tractat deixen un període de gràcia per l’Ètnia Han, cosa que els permet vendre els seus productes i tornar a la terra ferma.

El 21 de maig de 1895, el Japó va crear el càrrec de governador general de Taiwan, en substitució del governador de Taiwan.

Per tal de resistir l’ocupació japonesa, els notables taiwanesos van crear la República de Taiwan, el 23 de maig de 1895, amb l’objectiu de rebre ajuda de l’estranger per contrarestar l’arribada dels japonesos. Es va instal·lar la capital a Tainan i Tang Jingsong va ser nomenat president. Encara que independent, la nova  República reconeixia la sobirania xinesa.

Les tropes japoneses van desembarcar prop de Keelung, el 29 de maig i van prendre Taipei; Tang Jingsong va fugir i Liu Yongfu, que dirigia l’exèrcit, el va succeir. L’Exèrcit Imperial japonès es va dirigir cap al sud i Taiwan va caure a l’octubre; Liu Yongfu va fugir el 20 d’octubre. La República va durar tan sols cinc mesos.

La colonització japonesa es va haver d’afrontar moltes revoltes; els primers anys, la pacificació de Taiwan va costar un 90% del pressupost de la colònia.

La resistència armada taiwanesa a l’autoritat imperial japonesa era durament reprimida; una de les insurreccions més importants dels han i els aborígens taiwanesos contra els japonesos va tenir lloc el 1915 al districte de Tainan (incident de Tapani) el 1915; la represàlia japonesa va ser molt dura.

A finals d’aquella dècada la resistència armada havia donat pas a l’organització política de les generacions joves de taiwanesos en moviments socials per reclamar els seus drets. Es van abolir molts càstigs cruels, es va relaxar la implicació directa de la policia japonesa en les administracions locals i es van introduir alguns elements d’autogovern, encara que més simbòlics que efectius (consells consultius locals).

Però per a la població aborigen, el tracte continuava sent molt discriminatori. Eren considerats bàrbars o tribus salvatges i estaven sotmesos a una política de “domesticació” per assimilació: es veien obligats a abandonar la caça per l’agricultura i a abandonar les muntanyes on vivien per les planes. Aquesta política va permetre als japonesos explotar més còmodament els recursos naturals de les muntanyes, però va fomentar en els aborígens un sentiment d’humiliació per l’expulsió de les seves terres i la repressió de la seva cultura.

És en aquest context que va tenir lloc el que es coneix com l’incident de Wushe, a l’octubre de 1930, la major insurrecció indígena contra l’ocupació japonesa.

La comunitat aborigen Seediq, de Wushe, era considerada pels japonesos com un dels millors exemples de “domesticació”. Però aquesta comunitat estava ressentida pels excessos policials, el treball forçat i la repressió de les creences i costums indígenes.

El 27 d’octubre de 1930, centenars de japonesos estaven reunits a Wushe per a una exhibició atlètica escolar quan van ser atacats per uns 300 guerrers Seediq; en l’atac van morir 134 persones.

Les autoritats japoneses van respondre amb accions militars extremadament dures; es va imposar la censura d’informació, i el governador general va ordenar un contraatac amb 2.000 soldats enviats a Wushe, que van obligar els Seediq a retirar-se a les muntanyes, des d’on van llançar atacs guerrillers nocturns.

Els japonesos, incapaços de derrotar-los en aquest terreny malgrat la seva superioritat numèrica i armament, van optar per atacar des de l’aire, als que s’amagaven a les muntanyes, amb bombes de gas; està documentat com el primer conflicte amb armes químiques a l’Àsia. A finals d’any la rebel·lió estava pràcticament sufocada.

La gestió del conflicte va ser molt criticada i va provocar canvis substancials en la política japonesa sobre els assumptes aborígens. Poc a poc els aborígens van equiparar-se a la resta de grups ètnics de Taiwan.

L’educació projaponesa es va intensificar, fomentant la cultura civil japonesa i la lleialtat a l’emperador, i animant els diferents grups ètnics a competir entre ells per demostrar la màxima lleialtat a les forces colonials.

El govern colonial va aplicar una política agrícola per tal de millorar la producció i obtenir beneficis de les exportacions. Van millorar les tècniques agrícoles i de reg, es va fer una reforma agrària per distribuir terres als camperols. Així, la superfície cultivada es va duplicar.

L’ocupació japonesa va contribuir significativament a la industrialització de l’illa: entre altres coses, es va construir una xarxa de ferrocarrils, un sistema de sanejament i un sistema educatiu públic.

Amb l’esclat de la Segona Guerra sinojaponesa el 1937, l’Imperi Japonès va iniciar una política d’assimilació social i cultural a tota l’illa per enfortir els vincles entre l’illa i la nova pàtria. Les mesures repressives fomentaven l’ús de la llengua i l’adopció de noms japonesos i era obligatori el registre en un santuari xintoista, així com el culte a Hirohito. L’elit taiwanesa portava vestits de cerimònia japonesos.

La rendició del Japó i el final de la Segona Guerra Mundial van  acabar amb el govern colonial japonès a Taiwan (1895-1945). El document oficial es va signar el setembre de 1945 i el 25 d’octubre, la República de la Xina assumia oficialment l’administració de l’illa, un fet reconegut prèviament per la Declaració del Caire (1943).

La República de la Xina

L’any 1945, ja sota l’administració de a República de la Xina, els taiwanesos estaven esperançats per haver deixat enrere l’època del domini japonès.

Acabada la Segona Guerra Mundial, a Xina es va reprendre la guerra civil entre  el Kuomintang (KMT), Partit Nacionalista, liderat per Chiang Kai-shek, amb el suport financer i militar dels Estats Units i el Partit Comunista Xinès (PCX), liderat per Mao Zedong, amb l’Exèrcit Popular d’Alliberament.

El 28 de febrer de 1947 va tenir lloc a Taiwan el que es coneix com l’incident 228 (en referència a la data, 28 de febrer), una revolta popular contra el govern, que va ser brutalment reprimida pel Kuomintang, causant la mort de desenes de milers de civils. Actualment aquesta data marca la commemoració del Dia de La Pau a Taiwan.

L’espurna que va fer esclatar el conflicte va ser la confiscació de cigarretes de contraban. A una vídua de 40 anys la nit del 27 de febrer de 1947 uns agents del monopoli de tabacs li van requisar els cigarrets que duia així com els diners, tot i que ella els hi deia que eren els seus estalvis. La van ferir amb un cop de pistola al cap i, quan una gran quantitat de gent es va acostar als agents, aquests van disparar i van causar una víctima mortal.

La indignació entre la població de Taiwan, irritada per la corrupció, la mala gestió de les autoritats de l’illa i els privilegis de la minoria pertanyent a l’ètnia han, va provocar una revolta de grans dimensions que va ser reprimida de manera sagnant pel governador general Chen Yi amb l’excusa que es tractava d’un aixecament de caràcter comunista.

Les estimacions sobre el nombre de víctimes varien de 10.000 a 30.000 morts, a part de desapareguts i empresonats, molts dels quals pertanyien a les elits taiwaneses. La repressió va durar uns quants mesos i va ser seguida pel període denominat del “Terror Blanc”, que s’inicià amb la declaració de la llei marcial el 1949 i que es va allargar fins a finals de la dècada de 1980 o principis de la de 1990.

Sobre aquest incident 228 es va establir un mur de silenci i només s’ha pogut tractar quan es va instaurar la democràcia a Taiwan. El 1995 el president Lee Teng-hui va demanar disculpes a les víctimes per a les quals hi ha diversos monuments dedicats a la seva memòria, entre els quals destaca la campana commemorativa erigida a Taipei i que les autoritats fan sonar cada 28 de febrer, la data establerta com a Dia de la Pau.

Aquests esdeveniments van dividir la població taiwanesa i en l’actualitat encara és una qüestió que genera una gran controvèrsia. Per exemple, el 2017 la presentació del llibre de l’historiador acadèmic Chen Yi-shen sobre el tema es va interrompre per les baralles entre els assistents.

L’any 1949, el Partit Comunista va guanyar la guerra a la Xina continental i l’1 d’octubre Mao Zedong proclamava la fundació de la República Popular Xinesa a Pequín (Beijing).

Govern de Chiang Kai-shek

Chiang Kai-shek i les restes de l’exèrcit del Kuomintang es van retirar a Taiwan (República de Xina) a finals de 1949.

Després de veure’s obligat a abandonar la Xina continental, vençut pels comunistes de Mao Zedong, Chiang Kai-shek va reorganitzar la cúpula del partit nacionalista Kuomintang a l’illa de Taiwan.

La victòria dels comunistes en la guerra civil va empènyer a l’exili taiwanès a uns dos milions de xinesos del continent. Les institucions de la República de la Xina, amb la seva constitució aprovada el 1947, van mantenir la seva existència a la petita illa.

Oficialment, l’estat encapçalat per Chiang Kai-shek, que havia recuperat el càrrec de President de la República (després del breu mandat de Li Zongren), es mantenia en estat de guerra a causa del que oficialment es va designar com a “rebel·lió comunista” a la Xina continental.

La ciutat de Taipei, centre polític i administratiu de l’illa de Taiwan des del final del segle XIX, va ser declarada capital provisional de la República de la Xina, mentre que la capital constitucional seguia sent la ciutat continental de Nanquín.

Els taiwanesos ràpidament van quedar decebuts amb l’arribada dels xinesos de la part continental, ja que es comportaven com si Taiwan fos un territori conquerit, eliminant els taiwanesos de l’administració i apropiant-se de la riquesa de l’illa.

Els taiwanesos nadius es van sentir frustrats per la reunificació. Va ser un veritable xoc cultural entre els xinesos del continent i els taiwanesos que havien viscut sota administració japonesa durant cinquanta anys. Els recursos de l’illa s’utilitzaven per la guerra contra els comunistes a la part continental. La situació econòmica de Taiwan es va anar deteriorant, i això va accentuar el ressentiment taiwanès contra les autoritats nacionalistes.

En el pla polític el govern durant la presidència de Chiang Kai-shek tenia un caràcter autoritari, però l’economia taiwanesa va viure una etapa d’esplendor, amb un intens creixement que, en un primer moment, va ser impulsat per la reforma agrària que va dur a terme el govern en els primers anys de la seva etapa taiwanesa. Aquesta reforma agrària va donar lloc a un creixement molt destacat en la capacitat productiva del camp taiwanès, i això va millorar substancial el nivell de vida en el món rural.

El govern de Chiang Kai-shek va mantenir la seva oposició a qualsevol tipus de reconeixement del règim comunista de la República Popular insistint que la República de la Xina era l’única i veritable Xina, la Xina lliure. Mentre que els països del bloc socialista van reconèixer a la República Popular ja l’any 1949, molts països del món van continuar reconeixent a la República de la Xina (Taiwan) com a govern legítim de tota Xina fins als anys 1970. Això va permetre al govern del Kuomintang mantenir el seient corresponent a la Xina a les Nacions Unides fins a 1971.

Durant aquest temps, la República de la Xina es va negar a permetre qualsevol tipus d’accés a les Nacions Unides tant de la República Popular Xina com de la República Popular de Mongòlia (actual República de Mongòlia), aquesta última considerada també territori xinès per la constitució de 1947.

El maig de 1949 es va declarar la llei marcial. Chiang Kai-shek controlava Taiwan amb puny de ferro i tota l’oposició va ser reprimida. El mandarí s’imposa com a llengua oficial. Aquesta sinització de marxes forçades és un xoc no només per als taiwanesos més antics, també d’origen xinès, sinó també per als aborígens la cultura dels quals ja va ser delmada pels primers colons europeus, pels colons xinesos de les dinasties Ming i Qing i per la colonització japonesa.

Després de la seva derrota al continent, Chang Kai-shek es va trobar sol, ja que els Estats Units van aturar tot el suport al règim de la República de la Xina.

Crisi de l’estret

La Guerra de Corea que va esclatar el 1950 va ser una salvació per al règim de Chiang Kai-shek. L’Exèrcit Popular d’Alliberament es preparava per envair Taiwan i Harry S. Truman va decidir defensar Taiwan contra una invasió de tropes comunistes. El 1954 es van signar acords de defensa mútua i les tropes nord-americanes es van estacionar a Taiwan.

El 25 d’octubre de 1971, després que Chiang Kai-shek es negués a acceptar la Xina Popular, els membres de l’ONU van votar per l’entrada de la República Popular de la Xina a l’ONU. La resolució 2758 expulsava als representants de Chiang Kai-shek de l’ONU i ja no s’esmentava el nom de la República de la Xina. La República Popular de la Xina es converteix en l’únic representant de la Xina a l’ONU.

Chiang Kai-shek va morir l’any 1975 i el vicepresident Ien Chia-kan va assumir el càrrec de president, però  l’autèntic home fort del règim era Chiang Ching-kuo, que va rellevar al seu pare com a president del partit i accediria també a la presidència de la República al maig de 1978, després de substituir finalment a Ien Chia-kan.

Durant l’època de govern de Chiang Ching-kuo es va accelerar el creixement econòmic i Taiwan va convertir-se en un dels territoris més industrialitzats i desenvolupats d’Àsia. Aquesta transformació econòmica, unida a una acceptació creixent que el règim de la república mai tornaria a controlar el continent xinès, van portar a un progressiu aixecament de les mesures repressives, i es van començar a tolerar les opinions discrepants amb la línia oficial així com les reunions de moviments d’oposició al Kuomintang.

Al desembre de 1978, el president dels Estats Units Jimmy Carter va anunciar que els Estats Units deixava de reconèixer a la República de la Xina com a govern legítim de la Xina, transferint el reconeixement diplomàtic a la República Popular Xina, com ja havien fet les Nacions Unides i la major part dels països del món. Tot i això, el Congrés nord-americà va aprovar la Llei de Relacions amb Taiwan, que confirmava la continuació del suport militar a la República de la Xina.

En 1979, activistes pro-democràcia van intentar atreure l’atenció dels mitjans de comunicació internacionals a la situació dels ciutadans taiwanesos sota les brutals polítiques nacionalistes. El Dia dels Drets Humans, el 10 de desembre de 1979, els activistes van protagonitzar protestes a gran escala a la ciutat de Kaohsiung, exigint que es posés fi a la llei marcial, i a les polítiques repressives del govern nacionalista. Aquestes manifestacions van ser ràpidament sufocades per la policia, i els líders de la protesta van ser detinguts, acusats de sedició, i alguns condemnats a cadena perpètua.

Taiwan

Finalment els dirigents de la República de la Xina van assumir la seva condició de govern de Taiwan, i no de tota la Xina. La llei marcial va ser aixecada el 15 de juliol de 1987, i al gener de l’any següent moria Chiang Ching-kuo.

La transició de República de la Xina a Taiwan va tenir lloc en la dècada de 1990, i el 1991 es posava fi a l’estat de guerra amb la Xina continental.

La continuació de les reformes democràtiques a Taiwan va portar a la legalització dels partits polítics d’oposició. Aquestes reformes van culminar en les eleccions presidencials de 1996, en les quals, per primera vegada, els taiwanesos van poder triar al seu president per sufragi universal. La continuació de les reformes democràtiques a Taiwan va portar a la legalització dels partits polítics d’oposició. Aquestes reformes van culminar en les eleccions presidencials de 1996, en les quals, per primera vegada, els taiwanesos van poder triar al seu president per sufragi universal. En aquestes eleccions, Lee Teng-hui va ser reelegit com a president de la República de la Xina.

Lee Teng-hui va ser President de la República de la Xina i President del Kuomintang, entre 1988 i 2000. L’any 1995 va fer una visita privada als estats Units, fet que va desencadenar la crisi de l’estret de Taiwan. 

En el seu viatge a anava a la Universitat de Cornell; Pequin ho va interpretar com un intent de promoure la independència formal de Taiwan i va considerar aquesta visita com una provocació.

Així que entre juliol de 1995 i març 1996, l’exèrcit xinès va per proves de llançament de míssils balístics i maniobres militars en aigües properes a Taiwan amb l’objectiu d’intimidar a la població i tractar d’influir en les eleccions presidencials taiwaneses de 1996.

En resposta, el govern de Bill Clinton va fer un gran desplegament militar estatunidenc a la zona, el moviment militar més gran a Àsia des de la guerra de Vietnam. Aquest desplegament incloïa dos grups de portaavions a l’estret de Taiwan.

Malgrat la tensió el març del 1996  es van celebrar les primeres eleccions presidencials per sufragi universal directe i Lee Teng-hui va obtenir la victòria. La crisis es va acabar sense un enfrontament obert i es va tornar a la situació d’equilibri tens (statu quo ante bellum).

El 1999, Lee Teng-hui va declarar que les relacions entre la Xina i Taiwan eren “relacions especials d’estat a estat”. Aquesta declaració va provocar protestes a Pequín.

El nou enfocament taiwanès de les seves relacions amb la República Popular de la Xina i les seves repercussions. L’any següent, la República Popular de la Xina publica un Llibre Blanc que afirma que la declaració d’independència de Taiwan, així com la negativa sine die de les negociacions per a la reunificació, són casus belli.

Segle XXI

L’any 2000, es van celebrar les segones eleccions presidencials, que va guanyar Chen Shui-bian, líder del Partit Progressista Democràtic, partidaris de la independència formal de Taiwan. Per primer cop des de l’establiment de la República de la Xina el Kuomintang perdia la presidència. Molts seguidors del Kuomintang van culpar de la derrota al president sortint Lee Teng-hui, acusant-ho de deslleialtat en recolzar les posicionis independentistes de l’oposició en contra de la ideologia del seu propi partit. Lee va acabar abandonant el Kuomintang i fundant el seu propi partit d’ideologia marcadament independentista.

El president Chen Shui-bian i la vicepresidenta Annette Lu van ser reelegits en les eleccions de l’any 2004, marcades com en ocasions anteriors per les amenaces de la República Popular Xina d’envair Taiwan en cas d’una declaració formal d’independència.

El segle XXI està marcat per l’alternança a la presidència. Per una banda hi ha la coalició pan-blava, liderada pel Kuomintang i favorable a la reunificació amb Xina i per l’altra la pan-verda, liderada pel Partit Progressista Democràtic, favorable a la independència.

El 14 de març de 2005, la República Popular Xina va aprovar la llei Antisecessionista que contempla la intervenció armada en cas d’una declaració formal d’independència de Taiwan. Això ha portat a una suavització de la retòrica independentista dels governants de Taiwan. L’opinió majoritària a l’illa sembla afavorir el manteniment del statu quo.

Entre el 26 d’abril i el 5 de maig de 2005 el Kuomintang va emprendre un viatge històric a la República Popular Xina anomenat també “visita de pau a la Xina” i els seus militants es van trobar amb el President de la Xina Hu Jintao i amb diversos membres del Partit Comunista de la Xina i tots dos es van comprometre a treballar junts per la reunificació pacífica de la Xina i Taiwan.

En les eleccions de març de 2008, va guanyar el candidat del Kuomintantg, Ma Ying-jeou, partidari de l’acostament a Pequín. Aquest president va promoure els intercanvis culturals, turístics i econòmics entre Taiwan i la Xina. Durant la seva presa de possessió, va prometre als taiwanesos que no hi hauria unificació amb la Xina, però tampoc hi hauria independència i que no es faria ús de la força militar. Es van obrir línies aèries civils directes entre Taiwan i la Xina continental, cosa que va permetre que la gent que tenia familiars a l’altra banda de l’estret es poguessin reunir.

Chen Shui-bian va ser empresonat per diversos casos de corrupció.

Ma Ying-jeou va ser reelegit el 14 de gener de 2012 per a un segon mandat, però un any més tard, la cota de popularitat del president Ma va caure per sota del 20 %.

Molts sectors de la societat taiwanesa, agrupats al voltant del Partit Progressista Democràtic  rebutgen la reunificació amb la Xina; aquest partit defensa la singularitat de Taiwan respecte a la Xina.

L’ascens econòmic i polític recent de la Xina ha estat percebut per molts taiwanesos amb sospita i por, en un context de tensions amb Pequín.

Les eleccions de 2016 les va guanyar Tsai Ing-wen, del Partit Democràtic Progressista (DPP); va ser la primera dona a ocupar la presidència de Taiwan. Va reforçar el posicionament internacional de l’illa davant les pressions de la Xina.

L’any 2024, el Partit Progressista Democràtic va tornar a guanyar les eleccions; el programa polític del nou president, Lai Ching-te, es titula “Projecte Nacional d’Esperança”.