18 d’abril 2025

Pakistan-34. Desert de Cholistan. Derawar, cementiri reial de la família abbasi

Molt a prop del fort hi ha el cementiri reial de la família que va governar l’esta musulmà de Bahawalpur; destaquen que hi ha enterrats vuit dels governants d’aquest estat independent.

Es creu que el cementiri actual es troba just sobre les ruïnes d’un antic cementiri, de l’època islàmica primerenca. Els fonaments del cementiri reial són de l’època del nabab Mohammad Bahawal Khan Abbasi II (1772-1809). Fins al 1785 la família reial estava enterrada a Bahawalpur, però els atacs afganesos a Bahawalpur van fer que aquest nabab traslladés el cementiri familiar a Derawar. Al primer que va enterrar aquí va ser al seu germà gran, Jindwada Abbassi, que va morir quan ell encara era viu.  I Bahawal Khan II, va ser el primer nabab enterrat en aquest cementiri reial.

La construcció de l’edifici actual és de l’època de Sir Sadiq Muhammad Khan V (1924-1966), el darrer nabab de l’Estat de Bahawalpur; va ser nabab fins al 1954, després aquest estat es va integrar a Pakistan. Va morir a Londres i va ser traslladat a Derawar per ser enterrat al cementiri reial.

L’arquitectura del cementiri reial s’inspira en els memorials funeraris d’Uch i Multan, que presenten una amalgama d’elements iranians, d’Àsia Central i locals. En aquesta regió, l’estil arquitectònic forà s’introdueix a través de les relacions constants amb l’Àsia Central, que havien començat amb l’arribada dels gaznèvides al subcontinent (segle X). A més, en els segles XIII i XIV, l’Iran i l’Àsia Central van patir atacs de les hordes mogoles i bona part de la població, inclosos els artesans, es van traslladar a zona meridional del subcontinent. Això va contribuir a que els edificis funeraris incorporessin un nou estil arquitectònic. Aquest estil d’arquitectura es va desenvolupar per primer cop en l’àrea de parla seraiki i també en zones del Balutxistan. Se la va anomenar arquitectura Seraiki.

Un fet que destaca d’aquests cementiri és la seva arquitectura, que és una amalgama d’estil local i l’estil islàmic; recorda l’esplendor de l’època musulmana primerenca. El cementiri té dos estils d’arquitectura ben diferenciats: la tomba de sostre pla i el mausoleu. A més hi ha diverses tombes al pati.

Vam tenir sort que ens van obrir el cementiri i la sala principal, que és de sostre pla i és on estan enterrats els vuit nababs de Bahawalpur. I em sembla que també hi ha enterrats els primogènits que van morir sent infants. 

Els vuit nababs de l’estat de Bahawalpur que estan enterrats aquí són: Bahawal Khan II (1772-1809);  Sadiq Muhammad Khan II (1809-1825); Bahawal Khan III (1825-1852); Fateh Khan (1853-1858);  Bahawal Khan IV (1858-1866); Sadiq Muhammad Khan IV (1866-1899); Bahawal Khan V (1899-1907); Sadiq Muhammad Khan V (1907-1954). 

La Cambra Reial està magníficament ornamentada amb art tradicional islàmic no figuratiu. Pràcticament tot l’interior està decorat. El sostre del vestíbul està adornat amb el vidre pla. Sostre de mirall adornat amb una sanefa de fusta trencadissa amb volutes florals convencionals i acuradament disposats en harmonia. La decoració del sostre amb vidre és una tradició mogol. Les parets estan decorades amb pintura sobre motius florals. Les plantes tenen corbes d’estil de fulles i estan ornamentades amb l’estil iranià. Hi ha rams que suggereixen els gerros de flors sempre amb flors, que simbolitzen la immortalitat. Les rajoles vidriades de colors blau i blanc s’han utilitzat per al fris de la paret. De fet, la pintura mural és una tradició iraniana. El primer ús del patró floral a la regió de Bahawalpur es va iniciar a la tomba de Bibi Jawindi (dama de llarga vida) a Uch.

Es fan servir rajoles esmaltades en la decoració, que és adequat per a l’atmosfera de la zona de desert, ja que poden suportar la intensitat del clima com la calor excessiva, les pluges i el fred. Les rajoles, són predominantment de color blau, en diferents tonalitats de blau cobalt, blau indi i turquesa; representa un símbol de noblesa, veritat i fidelitat. La utilització de rajoles en la decoració es va iniciar a l’Iran i després es va trasplantar al món islàmic. La primera evidència de rajoles blaves i blanques d’estil iranià es troba a la tomba de Bahauddin Zakaria, a Multan.

El terra de la cambra principal té un patró geomètric amb marbre blanc. Cada cenotafi està tancat amb marbre blanc al llarg de franges verticals de marbre negre. Les tombes són diferents en estil i disseny, però totes tenen tallat “Surat Al Ikhlas” que és una sura de l’alcorà, que he vist que es tradueix per sinceritat. Tots els cenotafis estan coberts amb llençols blancs de tela excepte la tomba de Sir Sadiq V que està coberta amb llençols verds. Al capçal de les tombes com a làpida, hi ha columnes de marbre blanc.

És una sala rectangular, que ja he dit que és de sostre pla, que és una tradició indígena. Hi ha 28 finestres, 9 d’elles són de marbre blanc i la resta de gres vermell. Les finestres estan cobertes de gelosies, pintades de blanc. Hi ha versos de l’alcorà impresos en una tira de rajoles blaves al voltant de les finestres de fusta. Els versos que s’han escollit són religiosos en essències i de caràcter filosòfic; tradicionalment els musulmans els reciten en el moment de la mort o en qualsevol moment crucial de la vida.

El cementiri reial té set mausoleus amb cúpula, que és on estan enterrades les dones de la família reial. La tradició familiar imposa que els seus noms no s’han de revelar públicament i a més, només els homes de la família poden entrar en aquests mausoleus.

El primer lloc del subcontinent indi en que es va construir un memorial amb cúpula va ser al Balutxistan. Al sud del Panjab el primer lloc on es va incorporar la cúpula va ser a la tomba de Bahauddin Zakaria (1262 dC) a Multan. Prop de Bahawalpur, hi ha el mausoleu de Shah Gardez a Adam Wahan, que és també un mausoleu amb cúpula i es creu que és anterior al de Zakaria.

Al pati que hi ha al darrera de la sala funerària principal hi ha la tomba de l’esposa britànica de Sadiq Khan V, anomenada Katherine. Era cosina de la reina Victòria i tia de la reina Elisabet. Va abraçar l’islam i va canviar el seu nom pel de Fàtima. Diuen que va demanar ser enterrada als peus del seu marit; però per tradició no podia estar enterrada al mausoleu principal. Així que va ser enterrada a l’exterior, prop de l’espai que estava reservat per al seu marit quan morís, dins del mausoleu. El terra és de marbre blanc i negre i la tomba està envoltada per una pantalla de marbre, una gelosia delicada i subtil mostra de l’esplendor imperial.

 

















Pakistan-33. Desert del Cholistan. Fort de Derawar

El desert de Cholistan era una part important de la ruta comercial que connectava l’Àsia Central amb el subcontinent indi. També es va convertir en una ruta de pelegrinatge per a aquells que viatjaven a la Meca, la ciutat sagrada islàmica de l’Índia o viceversa.

Al desert hi havia una cadena de forts destinats a proporcionar refugi als viatgers. Les estructures del fort recorden les antigues parades durant les rutes comercials en un desert en gran part sense aigua. Derawar va permetre especialment l’accés a l’aigua, alhora que proporcionava defensa i refugi.

Aquest fort és el millor exemple supervivent dels forts que solien protegir les rutes de caravanes del desert. Diuen que el fort es podia veure des de lluny.

El primer fort que hi va haver es va construir l’any 858, durant el govern de Rai Jajja Bhati, un governant hindú rajput del clan Bhati; es va construir com a homenatge a l’emperador Rawal Deoraj Bhati, de la Casa Reial de Jaisalmer, que tenia la seva capital a Lodhruva.

Inicialment el fort es coneixia com a Dera Rawal, i més tard es coneixia com a Dera Rawar, que amb el pas del temps es va pronunciar Derawar, el seu nom actual.

La fortalesa va pertànyer a la família reial de Jaisalmer fins que va ser conquerida i reconstruïda pels daudpotres, en el 1733, que van fundar l’estat de Derawar. Va ser el nabab Sadeq Mohammad Khan I, el que va capturar el fort i el va reconstruir fins a l’aspecte actual.

Van perdre el control de fort en el 1747, i l’any següent el nabab Muhammad Bahawal Khan I Abbasi va fundar la ciutat de Bahawalpur, prop de Derawar, i l’estat va prendre aquest nom.

L’any 1804 el nabab Mubarak Khan va recuperar el control del fort.

Nabab Sadeq Muhammad Khan Abbasi V, el 12è i últim governant de l’estat de Bahawalpur, va néixer al fort el 1904.

El fort de Derawar va ser finalment ocupat pels britànics i es va utilitzar com a presó i com a lloc d’execució. Durant el període al voltant de la guerra de 1965 amb l’Índia, diverses estructures dins del fort van ser enderrocades per fer lloc a l’entrenament.

Enmig de les runes, prop d’una paret mig esfondrada del fort es van trobar projectils de catapulta de 1.000 anys d’antiguitat. Diuen que va el fort va sobreviure tant de temps perquè va estar molt de temps ocupat i per tant s’hi seguia fent manteniment. Molts altres edificis del desert medieval van acabar totalment en ruïnes ja que no hi havia població que els mantingués.

El fort és una estructura quadrada massiva i visualment impressionant construïda amb maons d’argila. Les muralles tenen una longitud de 1500 metres i tenen entre 20 i 30 metres d’alçada. Hi ha quaranta baluards circulars, deu a cada costat; cada baluard està decorat amb patrons tallats al maó.

L’interior proporciona evidències d’estructures decorades amb rajoles i obres d’art al fresc. A l’igual que el fort de Delhi, la fortalesa inclou una mesquita i una necròpolis de la casa reial.

Hi ha un ferrocarril subterrani que podria portar l’emperador des del seu castell fins al fort. Encara hi ha allotjaments subterranis, però moltes seccions s’han deteriorat. Aquesta zona té un sistema de ventilació passiva molt impressionant que manté el palau subterrani molt fresc.

Abans de viure als palaus a Bahawalpur i els seus voltants, vivien en aquest fort.

A la vora de les muralles es veuen restes de l’antic poble abandonat; suposo que era la part de població que es va instal·lar a viure fora del recinte emmurallat.

He trobat una imatge aèria en que es veu el fort i la mesquita que hi ha fora de la fortalesa.

https://www.reddit.com/r/castles/comments/1704blc/derawar_fort_bahawalpur_pakistan_9th_century/?tl=es-es&rdt=59913

Sobre una de les torres cantoneres hi ha un afegit, suposo que posterior, és una mena de torre mirador, quadrada, construïda sobre de la torre cilíndrica.

 

















Pakistan-32. Desert del Cholistan. Derawar, mesquita abbasi

La història de Bahawalpur està molt lligada a la del desert del Cholistan i Derawar.

Com es pot veure al mapa, tant Bahawalpur com Rahim Yar Khan estan a les portes del desert, un desert que s’esten cap al sud, fins al desert del Thar, a la província del Sind i cap a l’est on s’ajunta amb el desert de Rajasthan, a l’Índia.

Gràcies als canals s’ha pogut cultivar en una part del desert, que és la que es pot visitar; la part més àrida és la que està prop de la frontera amb l’Índia i està prohibit apropar-s’hi.

Aquest desert estava travessat per l’antic riu Hakra. Actualment el llit d’aquest riu sec marca dues zones diferenciades del desert. La zona al voltant d’aquest riu havia estat habitada en l’antiguitat; s’hi han descobert més de 400 jaciments arqueològics.

S’han trobat restes de poblats vinculats a la civilització de la vall de l’Indus, el que demostra que la zona estava irrigada cap al 1200 aC  però va patir un procés de desertització que va obligar als seus habitants a abandonar-la.

Com he dit abans, el riu sec de l’antic riu Hakra divideix el desert en dues parts, el Gran Cholistan i el Petit Cholistan.

El Gran Cholistan és una àrea majoritàriament sorrenca a la part sud i oest del desert fins a la frontera amb l’Índia. Les dunes de sorra d’aquesta zona poden arribar a tenir més de 100 metres d’alçada i el sòl és molt salí. El Petit Cholistan és una regió àrida i una mica menys sorrenca, que s’estén cap al nord i l’est des de l'antic llit del riu Hakra, històricament fins a les ribes d’un altre riu, el Sutlej.

https://www.researchgate.net/publication/266890208_Medicinal_Flora_of_the_Cholistan_Desert_A_Review

Per les descobertes arqueològiques fetes se sap que aquest desert va ser una zona fèrtil, irrigada per l’Hakra, des del 4000 aC fins al 600 aC.

Des de la dècada de1970 s’han descobert més de 400 assentaments de la cultura Harappa, això indica que devia ser una de les regions més productives de la civilització de la vall de l’Indus.

Cap al 600 aC el riu va canviar el riu Hakra va canviar el seu curs i va desaparèixer sota terra. Això va tenir un impacte dràstic en el paisatge. La zona es va assecar i el desert va envair cada vegada més la regió fèrtil.

L’Imperi Mogol va construir fortaleses per controlar el pas d’exèrcits enemics i el de mercaderies. Posteriorment altres governs també van edificar emplaçaments defensius per protegir les rutes comercials. Un exemple és el fort de Derawar. 

Actualment es poden veure les ruïnes de més de 400 construccions defensives de diferents èpoques.

El desert del Cholistan és un dels més importants d’Àsia. La fauna local està formada per guineus, porcs espins, xacals, serps i llebres del desert. La flora es redueix a arbusts i herbes que necessiten poca aigua i són fortament resistents a la calor. Algunes de les plantes donen flors que viuen poc temps però que permeten que hi hagi colònies d’insectes. L’estudi d’aquestes flors constitueix la prioritat científica en la recerca sobre el Cholistan.

L’aigua s’obté de cursos subterranis que afloren en bassals i pous de capacitat minvant. També s’emmagatzema l’aigua de pluja, especialment durant el monsó (mesos de juliol a setembre). Existeix un projecte per desviar part del curs del riu Sutlej cap al desert per augmentar la superfície cultivable i disminuir la pobresa de la regió, però no hi ha acord sobre la seva execució final. Un risc afegit és la salinització creixent del terra, que fa que l’aigua deixi de ser potable.

Les poblacions que hi ha són petites i majoritàriament islàmiques. Destaca la mesquita de Derawar, fet de marbre blanc, com a centre religiós de les gents del desert. Les cases acostumen a ser de fang i es col·loquen formant un cercle al voltant del lloc de reunió. Poden ser habitades només de manera estacional, depenent de les necessitats dels animals o de les migracions periòdiques dels seus pobladors.

El desert està habitat des de l’antiguitat per tribus nòmades. De fet, la paraula “chol” en urdú significa canvi o mudança, fent referència a l’estil de vida d’aquests pobles que s’ha mantingut gairebé inalterable al llarg dels segles. Una altra interpretació del nom del desert és que el nom deriva de la paraula turca “chol” que vol dir sorra.

Aquestes tribus es dediquen a l’artesania de catifes i mantes de llana, tèxtils de cotó i terrissa; amb la venta o intercanvi d’aquestes peces poden proveir-se a les ciutats dels productes que necessiten per sobreviure.

Tenen camells, aprofiten la pell i el pel per fabricar estris i roba; amb els camells les caravanes creuen el desert per rutes tradicionals. Tenen ramats de pastura que els hi proporcionen llet, aliment i el material per a l’artesania tèxtil, que acostuma a ser de colors vius. Es calcula que hi ha prop de 7 milions de persones que resideixen de forma permanent al desert del Cholistan.

En aquest desert cada any se celebra un ral·li de vehicles tot terreny, Annual Jeep Rally, al qual hi assisteix gent de tot el món, s’estima que poden venir més de 70.000 persones. Aquest esdeveniment passa per tres districtes del desert.

El nostre contacte amb el desert del Cholistan és al poble de Derawar, on visitem la mesquita, el fort i el cementiri de la família reial, els nababs de Bahawalpur.

El primer que visitem és la mesquita abbasi, que es troba molt a prop del fort, uns 280 metres a l’est del fort. És una de les principals estructures de Derawar, amb capacitat per uns 10.000 fidels.

La data de construcció és el 1835 o el 1849, he trobat les dues dates. La va fer construir el nabab Bahawal Khan III, que va governar l’estat de Bahawalpur des del 1825 al 1852. Els britànics lloaven molt a aquest nabab, assenyalant que va ser el seu aliat en la campanya de Multan i remarcant que sempre es va parlar d’ell com a Sakhi Bahawal Khan, és a dir, el generós.

Com en totes les mesquites del subcontinent indi, la direcció de la qibla és cap a l’oest i per tant s’accedeix a la mesquita des de l’est. Aquesta mesquita es descriu generalment com una rèplica de la Jama Masjid de Delhi, la mesquita congregacional de la ciutat, que va ser construïda a la dècada de 1650 per l’emperador mogol Xa Jahan.

A principis del segle XIX, l’Imperi Mogol ja no era el que havia sigut en altre temps, la seva autoritat es limitava a la ciutat emmurallada de Delhi. No obstant, l’arquitectura mogol seguia associada a l’imperi i a l’autoritat, i l’estil arquitectònic seguia sent popular en els diversos estats i territoris principescos del subcontinent.

En el punt àlgid de la prosperitat de l’Imperi, quan governava l’emperador Aurangzeb (mort el 1707), va començar la tendència de construir petites mesquites d’estil caixa de joies, que s’anomenaven popularment “mesquites moti” o “mesquites de perles”. Aquests llocs de culte estaven construït en marbre blanc, d’aquí l’aspecte perlat, i presentaven detalls fins i materials sumptuosos. Aquestes mesquites generalment es construïen dins dels palaus, especialment en palaus que es trobaven en grans aglomeracions urbanes, com les mesquites motí de Delhi, Lahore i Agra.

El que sorprèn és que es construís aquesta mesquita tant elaborada i segurament costosa, a la vora del desert de Cholistan. L’explicació és que Derawar era un lloc molt important per la dinastia abbasi: prop de la mesquita hi ha les seves tombes, i els nababs i la seva família tenien una residència dins de la fortalesa.

La mesquita té planta rectangular, amb minarets als dos extrems; els minarets bessons a les cantonades és un motiu que va aparèixer per primera vegada a la mesquita Wazir Khan de Lahore i després va ser habitual en les mesquites del divendres, les JamaMasjid, de mitjans de segle XIX.

Destaca que els portals són petits en comparació amb la mida de la façana. La tendència cap a petites obertures es troba en moltes mesquites del segle XVIII al nord de l’Índia, però a Derawar, la mida diminuta de les obertures respecte a l’alçada de la façana no té precedents. Els arquitectes van omplir hàbilment l’espai buit al voltant de les cinc obertures amb un marc de nínxols encastats coronats amb plaques dedicatòries.

El tractament del portal central és exquisit, format per dos arcs cúspides imbricats envoltats per tres costats amb un marc cal·ligràfic. Dos conjunts addicionals de panells es col·loquen a la part superior de l'arc interior, mentre que una altra banda de cal·ligrafia es col·loca sobre el marc exterior de tres cares (aquests comprenen els noranta-nou noms d’Al·là i diversos versos de l’Alcorà).

Una altra característica inusual i possiblement única és la finestra jharokha a la façana oest. El Jharokha és una finestra de pedra que surt de la paret d’un edifici, en un pis superior, amb vistes a un carrer, mercat, pati o qualsevol altre espai obert. És una característica comuna a l’arquitectura clàssica de l’Índia, especialment a l’arquitectura Rajput.

En aquest cas, aquest tipus de finestra marca la ubicació del mihrab (el nínxol que dona a la Meca) i és accessible des de l’interior.

En general les mesquites del subcontinent indi tenen les façanes occidentals poc decorades, ja que constitueixen el mur de la qibla. Ara be, en aquest cas, com que la mesquita es troba a l’est de la fortalesa, pot ser que els arquitectes sentissin la necessitat de proporcionar una mica d’ornamentació a aquesta façana que dona al fort.

No està clar quina funció tenia el jharokha; diuen que potser l’imam saludava des d’allà al nabab quan sortia del palau i es dirigia a la mesquita per a les oracions del divendres.

La mesquita es conserva en bon estat i és un testimoni de la sensibilitat artística dels nababs i la seva apropiació de les formes de l’època mogol per declarar-se com a successors legítims dels mogols, almenys en el seu racó de l’antic imperi.