Deixem Sukkur i ens dirigim cap a l’oest per visitar el
mausoleu de la família Bhutto, a Gahri Khuda Baksh, que està a un 60 km;
després continuem la nostra ruta fins a Mohenjo Daro, que es troba uns 52 km al
sud del mausoleu.
La família Bhutto és originària del Sind, pertany al clan
Bhutto, que porten més de tres segles establerts en aquesta regió. Aquesta
família ha tingut un paper destacat en la política i el govern pakistanès.
La dinastia política dels Bhutto va començar amb Shah Nawaz
Bhutto (1888-1957). El seu tercer fill, Zulfikar Ali Bhutto (1928-1979) va ser
el fundador del Partit Popular de Pakistan, l’any 1967; va ser president de
Pakistan entre 1971 i 1973, i primer ministre entre 1973 i 1977. Va ser
executat l’any 1979.
Zulfikar Ali Bhutto es va casar amb una iraniana d’origen kurd
anomenada Nusrat Ispahani; la parella va tenir quatre fills, dos nois i dues
noies. Un dels nois era Murtaza (1954-1996) que va morir assassinat als 42
anys; l’altra era Shahnawaz (1958-1985), que va morir en estranyes
circumstàncies als 26 anys, a Niça; la policia va sospitar que l’havia
enverinat la seva dona, però després es va descartar. Els dos nois s’havien
casat amb dues germanes afganeses; la família seguia pensant que la vídua tenia
alguna cosa a veure amb la mort del jove i per això Murtaza es va divorciar de
la germana.
De les noies la gran, i la gran dels quatre germans, era
Benazir (1953-2007) que també va morir assassinada. L’altre germana, Sanam
(1957) segueix viva; no s’ha dedicat a la política i no resideix al Pakistan.
Els seus nebots, quan van morir els seus pares van anar a viure amb ella.
Benazir Bhutto (1953-2007) era militant del Partit Popular del
Pakistan, i va ser escollida primera ministra l’any 1988; va ser la primera
dona escollida presidenta en un país de majoria musulmana, i també la persona
més jove a dirigir un estat musulmà.
Només va ostentar el poder durant 20 mesos. Després va tornar a
presidir el govern del Pakistan des del 1993 fins al 1996. Va morir assassinada
l’any 2007.
Després de la seva mort, el seu marit, Asif Ali Zardari, ha
estat president del Pakistan dues vegades, del 2008 al 2013 i del 2024 fins a
l’actualitat.
Va estudiar fora del país, i en acabar la seva formació i va
tornar al Pakistan va estar sota arrest domiciliari, arran de l’empresonament
del seu pare i la posterior execució a l’abril de 1979. Va estudiar ciències
polítiques i diuen que era una persona brillant.
L’any 1984 se l’hi va permetre retornar al Regne Unit,
convertint-se en la líder a l’exili del PPP. En les eleccions del 16 de
novembre de 1988, el PPP de Benazir Bhutto va guanyar el bloc d’escons més gran
de l’Assemblea Nacional. Però el president interí, Ghulam Ishaq Khan no li va
demanar que formés govern. Finalment, van arribar a un compromís: Bhutto seria
nomenada primer ministre, però el PPP donaria els seus vots a Ishaq Khan per a
les eleccions presidencials. Va jurar com a primera ministra d’un govern de
coalició el 2 de desembre de 1988 i el 13 de desembre de 1988, Ghulam Ishaq
Khan era elegit president per un mandat de 5 anys.
El marge de maniobra de Benazir Bhutto era molt limitat, ja que
el president gaudia del suport de l’exèrcit.
Durant el seu mandat es van alliberar molts presos polítics i
es va reduir la censura. L’any 1989 Pakistan tornava a la Commonwealth.
En l’àmbit econòmic, el govern de Bhutto va seguir una política
de privatització de grans empreses nacionals, marcant una ruptura amb la
política socialista del seu pare. Va intentar recuperar el control de l’exèrcit
posant al capdavant dels serveis secrets un home de la seva elecció.
El 6 d’agost de 1990 el president Ishaq Khan va dissoldre
l’Assemblea Nacional i va destituir Benazir Bhutto del càrrec, de manera que va
provocar noves eleccions legislatives. Se l’acusava de corrupció, malversació
de fons públics i abús de poder. Va ser jutjada i absolta l’any 1994.
El seu partit va perdre les eleccions d’octubre del mateix any
1990. Benazir Bhutto va exercir com a líder de l’oposició al govern de Nawaz
Sharif a l’Assemblea Nacional. Era crítica amb la política econòmica de
privatitzacions del nou govern així com l’estancament de la lluita contra la
pobresa i la desigualtat. Molt present als mitjans de comunicació, va intentar
organitzar una marxa de protesta el maig de 1992 entre Rawalpindi i Islamabad,
però el govern la va posar sota arrest domiciliari durant un curt període.
A l’igual que havia passat amb Benazir Bhutto, el president
Ishaq Khan va entrar en conflicte amb el seu primer ministre i el va destituir
del càrrec el 18 d'abril de 1993; ara bé, Nawaz Sharif va guanyar el seu cas
davant la Cort Suprema del Pakistan i va ser reintegrat al govern. Benazir
Bhutto va intentar aprofitar la crisi política demanant una llarga marxa cap a
la capital per obtenir la dimissió del govern i noves eleccions. L’exèrcit va
intervenir obertament en la crisi i va provocar la dimissió de la parella
executiva el 18 de juliol i la celebració d’eleccions anticipades.
L’octubre del 1993 es van convocar noves eleccions, la coalició
del PPP va guanyar, i Bhutto va tornar al seu càrrec. Tenia ja més experiència
i va establir aliances, fins i tot amb l’exèrcit, i va adoptar part de les
seves directrius.
Durant el seu segon mandat, Benazir Bhutto va intentar enfortir
els llaços amb les potències occidentals que havien sancionat el programa
nuclear del país, en particular els Estats Units.
L’any 1996, el germà de Benazir, Murtaza Bhutto, va ser
assassinat a trets per la policia Sind a Karachi. La seva mort va despertar
fortes sospites al voltant de Benazir Bhutto, especialment quan Murtaza va
desafiar el seu lideratge al PPP, exigint eleccions internes i prometent un
retorn al socialisme. El president Farooq Leghari va acusar Benazir Bhutto i,
més concretament, el seu marit Zardari d’estar implicat en l’assassinat, i el 5
de novembre de 1996, la va destituir de les seves funcions, citant també
acusacions de corrupció i violència a Karachi, després va tornar a dissoldre
les assemblees.
Les eleccions anticipades van tenir lloc el 3 de febrer de 1997
en un context de polèmica a causa de les acusacions de corrupció i violència de
clans fetes contra Benazir Bhutto i el seu govern. Després d’haver perdut molts
partidaris de la societat civil, el PPP va patir la pitjor derrota de la seva
història, obtenint només 18 escons a l’Assemblea Nacional, contra 137 per a la
Lliga Musulmana del Pakistan. Amb només un 35% de participació, l'abstenció va
assolir un nivell rècord, mostrant la desil·lusió dels pakistanesos.
Benazir Bhutto va discutir la imparcialitat d’aquestes
eleccions, mentre que els observadors internacionals va negar-se a parlar
d'eleccions democràtiques, però no van denunciar frau massiu.
Benazir Bhutto i el seu marit es van trobar en una situació
delicada després de la destitució del seu segon govern el 1996. Asif Ali
Zardari va intentar fugir del país, però va ser detingut a Lahore i va romandre
a la presó fins al 2004. Per la seva banda, Benazir Bhutto va continuar
liderant l’oposició fins al 1998, abans d’establir-se a Londres i Dubai.
A l’abril, va ser condemnada en absència a cinc anys de presó i
una multa de 8,6 milions de dòlars per corrupció. Com que no va comparèixer al
judici d’apel·lació l’any 2002, va ser condemnada a no poder entrar més al
territori pakistanès. A més, el president Pervez Musharraf va votar aquell
mateix any una esmena a la Constitució que prohibia l’exercici de més de dos
mandats com a primer ministre, impedint així el retorn al poder de Bhutto i
Nawaz Sharif.
Fins al 2007, Bhutto va viure a Dubai des d’on va mantenir
contactes amb el PPP i els seus seguidors. Contínuament viatjava a l’estranger
per fer conferències. A l’exili, va continuar liderant el PPP. Aquest partit va
tornar a l’escena política durant les eleccions legislatives de 2002 on,
obtenint el 25,8% dels vots, es va convertir en el principal partit d’oposició
al govern de Musharraf, qui va arribar al poder després d’un cop d’estat contra
Nawaz Sharif.
L’any 2006 Benazir Bhutto i Nawaz Sharif van signar la “carta
de la democràcia”, amb l’objectiu de posar fi al règim militar, i tornar al
parlamentarisme, i reforçar la independència de la justícia. També es va
acostar als Estats Units als quals va prometre una lluita més forta contra
Al-Qaida. L’administració estatunidenca va pressionar a Musharraf perquè
permetés el retorn de Benazir Bhutto al Pakistan i tots dos es van reunir en
secret a Abu Dhabi el 27 de juliol de 2007. El seu acord va donar lloc al Decret
de Reconciliació Nacional adoptat el 5 d’octubre de 2007 que concedia
l’amnistia a molts polítics; a canvi, Bhutto donaria els vots del PPP a
Musharraf per a les eleccions presidencials.
Benazir Bhutto va tornar al Pakistan a l’octubre del 2007; va
arribar a Karachi, en plena dictadura de Pervez Musharraf, per a participar en
el procés de democratització del país, promoguda pel mateix Musharraf sota
pressió de la comunitat internacional. El seu marit i les seves filles es van
quedar a Dubai, mentre el seu fill encara estudiava a Oxford.
Bhutto va descriure el principal problema al qual s'enfrontava
el seu país com el xoc entre moderació i extremisme, i es va mostrar pessimista
sobre la seva seguretat. Musharraf ja havia patit diversos intents d’assassinat
per part de militants islamistes, i va advertir a Bhutto que ella també es
convertiria en un objectiu. Va demanar que els Estats Units o el Regne Unit es
fessin responsables de la seva seguretat, però s’hi van negar; Musharraf va
organitzar els detalls de la seva seguretat. Mentre la seva comitiva passava
enmig d’una gran multitud van esclatar dues bombes que van matar a 149 persones
i van ferir-ne 402; Bhutto no va patir danys.
Segons Benazir Bhutto hi havia quatre esquadrons suïcides que
havien estat enviats per eliminar-la i que hi havia funcionaris clau del govern
implicats en la trama; va enviar una llista amb el nom d’aquests funcionaris a
Musharraf. Va demanar que Musharraf fes venir el British Scotland Yard o la
Federal Bureau of Investigation dels Estats Units per investigar el crim, però
s’hi va negar.
El matí del 27 de desembre de 2007, Bhutto es va reunir amb el
president afganès Hamid Karzai. A la tarda, va pronunciar un discurs en una
manifestació del PPP celebrada a Rawalpindi. En sortir amb un vehicle
antibales, va obrir l’escotilla d’escapament del cotxe i es va aixecar per
saludar a les multituds dels voltants; un home situat a dos o tres metres del
cotxe va disparar tres trets contra ella i va fer detonar una armilla suïcida
plena de coixinets de boles.
Aquest cop Bhutto va resultar mortalment ferida. L’assassí es
va suïcidar fent esclatar una càrrega explosiva que duia a sobre, acció que va
provocar la mort de vint-i-dues persones més. Bhutto va ser traslladada a
l’Hospital General de Rawalpindi, però ja estava clínicament morta quan hi va
arribar. De totes formes sembla que no està del tot clar, ja que el marit no va
voler que se l’hi fes l’autòpsia; curiosament després va ser ell, Ali Zardari,
el president de Pakistan.
La seva mort va provocar diversos dies de manifestacions i
disturbis a tot el país que van causar 44 morts, especialment a Karachi on els
activistes favorables a Benazir Bhutto van atacar símbols del poder. El
president Pervez Musharraf va declarar tres dies de dol nacional; l’atac va ser
àmpliament condemnat per la comunitat internacional.
Es van ajornar les eleccions que s’havien de fer el 8 de gener,
i es van passar al 18 de febrer. Va guanyar el PPP, el partit de Benazir
Bhutto, amb Youssouf Raza Gilani al capdavant. Va formar una gran coalició amb
l’exclusió del partit que donava suport a Musharraf, va iniciar un procediment
de destitució i va obtenir la dimissió del president l’agost de 2008.
On ara hi ha el mausoleu és on hi havia el cementiri familiar.
L’any 1979 quan s’hi va enterrar a Zulfikar Ali Bhutto, encara era un cementiri
familiar i senzill. Va ser l’any 1993, que Benazir Bhutto va decidir construir
un mausoleu. Llavors era primera ministra del Pakistan, i l’any 1994 el govern
de Sind va aprovar la construcció d’un mausoleu; el cost total de l’obra havia
de ser assumit per igual pels governs federal i del Sind.
L’inici de la construcció es va endarrerir ja que em sembla que
bona part del terreny estava habitat, calia desplaçar a la població. El
novembre de 1995, el lloc ja estava lliure. La construcció es va fer en dues
etapes: del 1993 al 1997, després el projecte va estar aturat uns anys, em
sembla que per discrepàncies en el disseny, i es va reprendre de nou l’obra en
el 2003. Finalment es va inaugurar l’any 2011.
Malgrat les acusacions de corrupció, que no es van poder
provar, van tornar-la a votar. Els conservadors estaven en contra seva, per fer
masses canvis.
La gent segueix tenint molt afecta per aquesta dona; cada any,
en l’aniversari de la seva mort, aquí s’hi reuneix molta gent. I quan nosaltres
hi vam ser em va cridar l’atenció que la tomba on hi anava més gent i amb més
devoció era a la seva.
És l’hora de dinar, i a fora el pati serveixen menjar
a tothom qui vulgui. Es posen en dos grupsseparats, homes i dones.
