Nord d'Albània i Montenegro-13. Njeguši i mirador sobre la badia de Kotor (Montenegro)

Vam baixar del mausoleu, fins on teníem el vehicle, vam passar de nou per Ivanova Korita i vam baixar la muntanya per l’altre costat fins arribar a Njeguši. Pel camí ja s'anava veient la costa adriàtica, amb la badia de Kotor i les entrades del mar cap a terra.

El poble es troba en el vessant del mont Lovćen en el cantó que baixa cap a Kotor, a poc més de 1.100 metres d’altitud.

La fondalada on es troba aquest poble els montenegrins l’anomenen Smaragdna dolina, dolina maragda. Les dolines son depressions que apareixen en regions càrstiques com la d’aquestes muntanyes.

Njeguši es troba en el que es coneix com el vell Montenegro. Hi havia una tribu amb aquest mateix nom, Njeguši, que es menciona en un document del segle XI. Algun investigador postula que l’origen d’aquesta tribu seria el resultat dels matrimonis entre població il·líria, original de la zona, i colons eslaus del sud, durant el segle X.

El poble de Njeguši ha conservat l’estil arquitectònic tradicional i sembla que el formatge i pernil d’aquí tenen molt bona fama.

Njeguši era el poble natal de la dinastia Petrović, que van governar Montenegro des del 1696 fins al 1918. En aquest poble l’única casa de dos pisos era la d’aquesta família; estava construïda totalment en pedra.

Com ja he comentat els Petrović van ser vladikas ortodoxos serbis de Cetinje, des de l’any 1696. En aquella època Cetinje, que es troba a molt poca distància, era la capital. El vladika tenia la doble funció de príncep i bisbe, i era un càrrec hereditari d’oncle a nebot. L’hereu era un nebot ja que com a bisbes no es podien casar i tenir descendència.

El vladika escollia entre els seus nebots el que voldria que el succeís, però calia que els cacics montenegrins ho aprovessin.

A uns 5 Km del poble hi ha un mirador sobre la badia de Kotor, que està considerada com el fiord més meridional d’Europa. També se la coneix com Boka Kotorska, o Badia de Boka.

Aquesta badia és un antic canyó submergit, erosionat pel riu Bokelj; està protegida pels Alps dinàrics, el mont Orjen per una banda i el Lovćen per l’altra, de tal forma que queda amagada des del mar. Aquesta badia és patrimoni de la humanitat.

Gracies a la barrera muntanyosa el seu clima és molt més suau a l’hivern que el que hi ha a l’interior del país.

Kotor es troba uns 900 metres per sota del mirador des d’on es veu la badia i la carretera baixa fent unes impressionants ziga-zagues, amb 26 corbes força tancades.

Nord d'Albània i Montenegro-12. Mausoleu de Pere II Petrović-Njegoš (Montenegro)

Al matí següent vam continuar per la carretera que va cap a l’interior del parc i puja al mausoleu conegut popularment com de Njegoš; és el mausoleu de Pere II de Montenegro, de la familia Petrović-Njegoš.

La carretera impressiona per la quantitat de neu que hi ha a banda i banda, a mesura que es va pujant. Més d’un metre i mig. 

El mausoleu d’aquest príncep-bisbe es troba en el segon pic més alt, el Jezerski. Pere II va governar entre el 1830 i el 1851.

Degut a la quantitat de neu vam fer el darrer tram de carretera a peu, fins al mirador, on hi ha l'aparcament i un bar. 

La vista des d’aquí és impressionant. Es pot veure tant el llac Skadar com la costa adriàtica, la badia de Kotor i les boques de Kotor.

Des del mirador per arribar a dalt el mausoleu cal pujar un tram d’escales, 400 graons; l’esforç val la pena.

El primer que trobes en arribar a dalt són dues figures gegantines protegint l’accés a la sala on hi ha l’escultura de Pere II tallada en marbre negre. El sostre està decorat amb milers de cristalls daurats, formant un mosaic, que vol representar un cel estrellat.

Aquí dalt tampoc hi faltava la neu. Sort que feia molt sol i la temperatura era agradable.

Sota d’aquesta sala és on hi ha la tomba i seguint per un passadís s’arriba a una era des d’on es pot gaudir de molt bona vista.

Pere II va ser un príncep-bisbe de la dinastia dels Petrović-Njegoš, però a més era un poeta i un filòsof. Al llarg de tota la seva vida va defensar la identitat montenegrina.

Va néixer a començaments del segle XIX al poble de Njeguši, d’on procedien tots els Petrović. Es va educar en diversos monestirs serbis i es va convertir en el líder espiritual i polític del país quan va morir el seu oncle Pere I.

Sembla ser que va eliminar la oposició i després es va dedicar a unir les diferents tribus montenegrines, i establir un estat centralitzat. Va introduir el pagament d’impostos, cosa que no va agradar gens a la població, el que va provocar diverses revoltes. 

Durant el seu mandat va haver d’enfrontar-se amb l’imperi otomà que volia expandir-se a costa de Montenegro. Va treballar per la unió del poble serbi i el montenegrí; estava disposat a renunciar al títol de príncep i ser reconegut com a líder espiritual de tots els serbis, o sigui de l’església ortodoxa sèrbia. No ho va aconseguir en vida, va ser més tard que aquests dos països van estar units.

Va morir jove, amb 37 o 38 anys, tot i així va deixar una extensa obra poètica i filosòfica. Les seves obres, estan considerades de les més importants de la literatura sèrbia i montenegrina. Els montenegrins el consideren un heroi nacional.

Pere II o Njegoš, com se l’anomena sovint, va deixar dit que volia ser enterrat en una petita capella que havia fet construir, ja en vida, a dalt d’aquesta muntanya, el pic Jezerski. L’any 1885 es van traslladar les seves relíquies fins aquesta capella. No sé a on estaven abans, ja que va morir en el 1851. 

Durant la primera guerra mundial, amb la invasió austrohongaresa de l’any 1916, la capella va quedar destruïda. Llavors les seves despulles es van traslladar al monestir de Cetinje, i van ser enterrats en una capella que havia fet reconstruir el rei Alexandre I de Iugoslàvia, en la dècada de 1920.

En l’època comunista aquesta capella va ser destruïda i a canvi es va construir el mausoleu que es veu actualment a dalt de la muntanya on volia ser enterrat i on hi havia hagut la primera capella. La construcció es va iniciar en el 1951 i va obrir-se al públic en el 1974.

Nord d'Albània i Montenegro-11. Parc Nacional Lovćen: Ivanova Korita (Montenegro)

Deixem Cetinje i ens dirigim cap a Ivanova Korita, que es troba en el parc nacional Lovćen, “mont negre” que dona nom al país.  

El parc nacional de Lovćen es troba en els Alps Dinàrics. Aquest parc és molt important pels montenegrins ja que hi ha el mausoleu de Pere II, del que parlaré després, ja que quan ets aquí no pots deixar de visitar.

Cetinje es troba a l’entrada del parc per l’est i Ivanoa Korita, que és per on hi vam accedir nosaltres es troba a la zona sud del parc.

Aquest parc té 64 Km² i va ser declarat parc nacional l’any 1952. El que dona nom al parc és el mont Lovćen que té dos pics, el Štirovnik (1.749 m) i el Jezerski vrh (1.657 m). En una altra zona del parc hi ha uns altres dos pics: el Babljak (1,604 m) i el Treštenik (1,489 m).

El mont Lovćen és el que va inspirar el nom del país, Cran Gora, que com ja he comentat en català vol dir muntanya negre. El primer que va anomenar aaquesta muntanya com muntanya negre, pel color fosc que adquiria gràcies als boscos que la cobreixen, va ser el rei de Sèrbia, Esteve Milutin o Esteve Uroš II Milutin, l’any 1276.

El parc nacional té zones que estan gairebé al nivell del mar mentre que com ja he dit hi ha pics que sobrepassen els 1.500 metres d’alçada. Per tant hi ha una gran diversitat de flora i fauna. Hi ha 1158 espècies de plantes quatre d’elles són endèmiques.

Nosaltres vam visitar tres punts del parc: Ivanova Korita que és des d’on s’arriba al segon punt, que és el mausoleu de Pere II, i el tercer lloc que vam veure va ser Njeguši, ciutat natal de la dinastia Petrović.

Havia sigut un dia llarg, ja que havíem començat amb la visita del monestir d’Ostrog, havíem fet diverses visites, inclosa Cetinje i vam arribar a l’hotel Monte Rosa, a Ivanova Kortita a la tarda. Hi havia neu i gel i feia molt fred. Estàvem a 5 ºC i a una altitud d’uns 1200 metres.

Prop de l’hotel, al llarg de la carretera hi havia algunes cases; mirant el mapa em fa l’efecte que més enllà d’aquests cases que vaig veure hi ha un altre hotel i un ressort d’esquí. 

Nosaltres estàvem a l’entrada del parc i suposo que a l’entrada del poble, en plena natura.

Com que encara hi havia una mica de llum vaig sortir a passejar. Aquí i allà hi havia neu i en alguns llocs gel, però es podia caminar relativament be. Pujant un petit turó vaig trobar el que devia ser una antiga pista d’esquí. 

Diuen que aquesta muntanya té la peculiaritat de que per un vessant va a parar al mar i en l’altre s’hi pot esquiar.

Sobre el pic més alt es pot veure l’antena de telecomunicacions i per això l’accés a aquest pic està prohibit.

Nord d'Albània i Montenegro-10. Cetinje (Montenegro).

Després de dinar vam anar cap a Cetinje, l’antiga capital del regne de Montengro. És una ciutat amb encant; és tranquil·la, al menys el centre històric, amb edificis de començaments del segle XX i amb molta història al darrera. Tan sols hi vam passar unes hores, suposo que donaria per estar-hi una mica és. Es troba al peu del mont Lovćen i a les portes gairebé del parc nacional.

La plana de Cetinje ja estava habitada fa uns 12.000 anys; les restes més antigues s’han trobat a la cova de Koronjina i els seus voltants. S’hi ha trobat estris en pedra i túmuls funeraris que daten de l’edat de ferro.

En el segle XV sembla que aquesta plana als estius devia tenir bones pastures i que hi venien els ramaders amb el seu bestiar. Llegeixo que el primer escrit en que es menciona Cetinje és de l’any 1440, un document notarial que es troba en els arxius de Kotor i no sé si fa referència a alguna qüestió sobre les terres i el seu us. Ara be, la ciutat històrica no es va fundar fins a l’any 1482.

El fundador de la ciutat va ser el darrer sobirà de l’estat medieval de Zeta, Ivan Crnojevic. L’any 1482 va impulsar la construcció d’un castell on ubicar-hi la seu política i dos anys més tard es va construir el monestir que seria la seu religiosa de la diòcesis. Això la va convertir en la capital religiosa de Montenegro.

Les tropes otomanes atacaven especialment la franja costanera, per això, Cetinje, que està a l’interior, es va erigir com a ciutat lliure, on es va potenciar molt la cultura. Se la coneix com la ciutat dels llibres. Aquí s’havien escrit, imprès, llegit i preservat llibres durant segles. 

L’any 1492 van tenir la primera impremta i dos anys més tard es publicava el primer llibre. Es diu que aquí es va publicar el primer llibre en ciríl·lic dels Balcans. Però com ja he comentat, es diu el mateix a Rijeka Crnojevića. O sigui que va a ser en aquesta zona, però no tinc clar, si com que les dues poblacions estan properes es fa referència a la mateixa impremta o n’hi havia dues.

També trobo referències a que aquí hi havia fabricació local d’armes, altre cop similituds amb Rijeka Crnojevića.

L’any 1692 les tropes del paixà van destruir la ciutat inclòs el monestir; un cop reconstruïda la va tornar a arrasar el visir turcs de Bòsnia. En la segona meitat del segle XIX, durant el regnat del príncep Nicolau Petrović, la ciutat va tornar a agafar protagonisme, i és quan es va fer l’organització urbana que es veu actualment. En la re-urbanització hi van participar arquitectes de diferent països europeus.

El desenvolupament urbà del segle XIX va alterar en part l’estructura de Cetinje. L’arquitectura tradicional va donar pas a altres estils: neo-romànic, neo-barroc, art nouveau i cubista. Tot i així, hi ha alguns edificis en el centre històric que s’han conservat i que formen part del patrimoni de la Unesco.

Fins a l’inici de la primera guerra mundial, abans de la invasió austrohongaresa  l’estil de vida a la ciutat tenia molta influencia francesa i moltes activitats d’interès cultural. Amb la integració a Iugoslàvia va deixar de ser la capital.

Hi ha tres relíquies cristianes que formen part de la riquesa cultural de Cetinje i que són molt venerades: la ma dreta de Sant Joan Baptista, un petit fragment de la creu de Jesús i una icona de la Verge, Nostra Senyora de Filermo.

Sembla que aquestes relíquies van fer un llarg camí fins que van arribar aquí. La icona cap a començaments del segle XIV estava en el Mont Filermo a Rodes. En el segle XVI, juntament amb les altres dues relíquies, per protegir-les dels atacs del sultà otomà,  van dur-les cap a Malta. 

A finals del segle XVIII Napoleó va ocupar Malta i les relíquies es van portar cap a Sant Petersburg. La revolució bolxevic de començaments del segle XX va fer que es tornessin a traslladar les relíquies; van fer un periple per Europa: Estònia, Dinamarca, Alemanya i Iugoslàvia. Quan estaven conservades a Belgrad, un bombardeig l’any 1941 va fer que se’ls hi perdés el rastre. I van anar a raure al monestir d’Ostrog.

Passejant per la ciutat destaquen els antics edificis d’ambaixades europees ara reconvertits molts d’ells en edificis públics; per exemple el conservatori de música, es troba on hi havia hagut l’ambaixada britànica i l’ajuntament també està ubicat en un antic edifici.

Com ja he dit, quan es va fundar la ciutat en el segle XV es va construir un monestir però en el segle XVII,  durant la guerra de Morea, els venecians el van destruir. El que es veu actualment és del segle XVIII. Es coneix com el monestir de Sant Pere de Cetinje i el va fer construir, l’any 1701, el vladika Danilo Petrovic, o Danilo I, que va ser el fundador de la dinastia Petrović-Njegoš. 

Era un monestir de l’església ortodoxa sèrbia. No tinc clar si es va construir en el lloc on hi havia hagut el monestir de l’època d’Ivan Crnojevic o en un lloc proper; he trobat informacions contradictòries. El nou monestir va conservar alguns elements de l’anterior edifici, com ara l’escut d’armes de la família Crnojević.

Aquí hi ha guardades les relíquies: la ma de Sant Joan Baptista, fragments de la creu i alguna relíquia de Sant Pere de Cetinje, que si no estic confosa era el príncep-bisbe Pere I de Montenegro.

El monestir era la seu del metropolità montenegrí, l’arquebisbe. Era també un centre cultural i educatiu, des de l’escola elemental fins a la superior. A més era el centre de poder de l’estat. El príncep-bisbe Pere Petrović Njegoš (1813-1851), Pere II de Montenegro va fer instal·lar aquí una impremta i un taller per fabricar boles de canó de zinc. Va ser un polític, escriptor i pensador rellevant tant de Sèrbia com de Montenegro.

Aquest nou monestir es va ampliar diversos cops i es va restaurar en el 1927 quan es va construir la residencia del nou metropolità. És en aquest complex que hi ha l’església dedicada a la Nativitat de la Verge Maria. Aquí hi ha les tombes del príncep Danilo i del duc Mirko, que era el pare del rei Nicolau. O sigui que era el mausoleu de la dinastia Petrović.

En aquest monestir s’hi conserven manuscrits i llibres impresos que van des del segle XIII al XVIII. Hi ha alguns pergamins decorats amb miniatures i alguns incunables dels Crnojević i alguns post-incunables impresos en la primera meitat del  segle XVI. També s’han conservat objectes i vestimentes religioses valuoses.

El monestir va quedar malmès amb el terratrèmols del 1979 i es va haver de restaurar i si no estic confosa ara és un museu.

La Biljarda era el palau que va fer construir Pere Petrović Njegoš l’any 1838. Inicialment s’anomenava “la nova casa” però de seguida se l’hi va donar el nom de Biljarda, que vol dir la casa del billar. Aquest príncep era molt aficionat a aquest jo i va fer posar una taula de billar a la sala central del primer pis. Va ser la primera taula de billar que arribava a Montenegro.

L’edifici té aspecte de fortalesa medieval, amb quatre torres a les cantonades; tenia dos pisos (o dues plantes?) i 25 habitacions. Era la residència de la família principesca, però també s’hi allotjava el senat i altres autoritats; hi havia també allotjaments pels visitants importants que arribaven a la ciutat.

En el jardins que envolten el palau hi ha l’escultura que es coneix com “l’esperit de Lovćen” o “la fada de Lovćen”. És una escultura en bronze que es va erigir en el 1939 per commemorar als 350 montenegrins residents a Estats Units i que van morir quan el seu vaixell es va enfonsar prop de la costa albanesa, quan durant la primera guerra mundial anaven a lluitar en la defensa del seu país.

La Biljarda va ser la residència de la família Petrović Njegoš  fins a l’any 1867 quan el príncep Nicolau es va fer construir un nou palau. Llavors aquest edifici el van ocupar diferents ministeris i durant les dues guerres mundials va tenir us militar. Actualment és un museu, forma part, com els altres edificis històrics, del Museu Nacional de Montenegro. De fet és el museu de Pere II, Pere Petrović Njegoš.

L’any 1886 Nicolau I, l’últim rei montenegrí, va fer construir la nova església de la cort, dedicada al naixement de la verge. Construïda en pedra blanca i amb un iconòstasi en el que hi van treballar reputats pintors russos. En el segle següent aquesta església es va convertir en el mausoleu d’aquest rei i la seva esposa.

El Palau del rei Nicolau va ser la seu de la família reial durant més de 50 anys i l’any 1926 es va convertir en museu. El palau es va construir a mitjans del segle XIX en l’estil típic de les cases de Cetinje, però ja amb certs elements de neoclassicisme i a l’interior tocs d’art nouveau.

El jardí reial, suposo que associat al palau, es va construir en el 1870 tenia un passeig de pins; la remodelació del jardí es va fer en el 1971.

L’any 2006 quan Montenegro es va independitzar de Sèrbia va voler posar de relleu la importància que havia tingut Cetinje en la història i cultura del país.  Peraixò en la constitució s’hi va fer constar la capital de Montenegro és Podgorica i que l’antiga capital reial de Montenegro és Cetinje.

A Cetinje hi ha els museus més importants del país, les biblioteques amb els llibres més antics i també hi ha la residència oficial i el despatx del president. 

Quan el riu cetina que és el que va donar nom a la ciutat, va desaparèixer, la població únicament tenia alguns pous per abastir-se d‘aigua. L’any 1890 el príncep Nicolau va anunciar que s’iniciaven les obres per dur l’aigua a la ciutat; un projecte que finançava la seva filla Milica Nikolajevna Romanov i per això va assenyalar el lloc on es construiria una font pública dedicada a ella, és la font pública de la gran duquesa Milica.    

Per naixement era la princesa Milica Petrović-Njegoš de Montenegro, i en casar-se amb el duc rus Pere Romanov va passar a ser la gran duquessa Militza Nikoláyevna de Rússia.

Vam fer una agradable passejada per la ciutat, però no teníem prou temps per entrar a veure cap dels museus, tan sols per seure una estona en una terrassa. I abans de marxar a la plaça es va començar a reunir gent amb banderes ucraïneses; es feia un acte de suport a Ucraïna.

Nord d'Albània i Montenegro-9. Rijeka Crnojevića (Montenegro).

De camí cap a Cetinje ens vam desviar per anar a Rijeka Crnojevića, i abans d'arribar-hi hi ha un mirador des d’on hi ha una bonica vista sobre els meandres del riu que aporta l’aigua al llac Skadar. En les giragonses que fa el curs del riu es formen gairebé illes al mig.

Continuem fins a Rijeka Crnojevića, un petit poble de muntanya molt tranquil, que es caracteritza pel seu riu i el pont de pedra que el creua.

A l’edat mitjana Montenegro estava format per quatre unitats territorials, una d’elles era Rijeka, que tenia el centre de poder en aquesta població.

En un turó que queda per sobre de Rijeka Crnojevica hi havia la població d’Obod, i en el segle XV el bisbat ortodoxa es va traslladar aquí. Degut als enfrontaments i atacs per part dels otomans, Ivan Crnojević, un senyor feudal del principat de  zeta, va fortificar la població i li va canviar el nom per l’actual. 

No tinc clar quan és que la població es va estendre al peu del turó, i em sembla que va ser aquesta la que va fortificar, o potser tot el conjunt. Va convertir aquesta població en capital del seus dominis, fins a l’any 1482 en que davant els constants atacs turcs va decidir traslladar-la fins a un lloc més segur, Cetinje.

Al voltant del poble hi ha restes d’antigues fortaleses, però ara estan mig camuflades entre la vegetació.

Va ser en aquest mateix segle que Gutenberg va inventar la impremta; uns anys més tard, en el 1494, en aquesta població es va imprimir amb caràcters ciríl·lics, el ciríl·lic Obod. Va ser un dels primers llocs dels Balcans on es van imprimir documents en ciríl·lic.

El rei Nicolau I (1841-1921) i altres membres de la dinastia Petrovic-Njegoš, venien aquí a passar l’hivern ja que el clima era millor que a Cetinje, que es troba més a l’interior del país. Llegeixo que un dels edificis més antics que es conserven, i que no vaig veure, era la casa del príncep-bisbe Pere I (1741-1830).

El pont en pedra que creua el riu es va construir en el 1853, durant el regnat del príncep-bisbe Danilo I; el va fer construir en memòria del seu pare Stanko Petrović.

Hi ha un altre pont, en direcció a la població de Virpazar (una altra població a la riba del llac Skadar) que es va construir en el 1905, quan governava el príncep Nicolau.

En els segles XIX i començaments del XX en el riu Crnojevic hi havia un mercat important, un dels més importants d’aquesta part dels Balcans. Aquí coincidien mercaders i població de les diferents religions: musulmans, jueus i cristians.

Una de les industries més importants d’aquesta població va ser, fins a la guerra dels Balcans, la captura de peix d’aigua dolça, del llac. Això va fer que Rijeka Crnojevića fos una població pròspera; encara existeix l’antiga factoria de peix, Ribastvo i aquí es va obrir la primera farmàcia de Montenegro i també la primera armeria.

A començaments del segle XX a la vora del riu hi havia la factoria Marica, que produïa perles de nacre a partir d’escates de peix.

En els segles XIX i XX aquesta població tenia el port més gran de Montenegro i era un important centre comercial. Un dels productes més cotitzats i de gran demanda era el “bleak” fumat. No he aconseguit trobar el nom en català, però diuen que se’l coneix també com sardina d’aigua dolça. Aquesta sardina és el peix d’aigua dolça més important de Montenegro. Es consumeix fregit, quan és fresc, o be fumat. En el llac també hi ha la carpa.

Durant segles, l’economia d’aquesta població es basava sobretot en aquests dos peixos del llac. Aquí hi vivien comunitats de pescadors i van anar sorgint factories relacionades amb el peix. Aquestes sardines a l’hivern es desplacen en grup fins als oka, uns llocs concrets del llac on hi arriba de forma subterrània, aigua fresca i neta. I és en aquests punts on es procedeix a la seva captura.

En el segle XIX aquest peix era molt apreciat a la cort austríaca, on se’l coneixia amb el nom de la sardina del llac Skadar. De fet, en tota Àustria era molt sol·licitat i hi havia un bon volum d’exportacions d’aquest peix.