28 d’abril 2025

Pakistan-40.Sukkur, torre del rellotge (Ghanta Ghar) i mercat Victòria.

Des del mausoleu i el minaret anem caminant fins a la torre del rellotge i el basar Victòria.

La torre del rellotge es coneix també com Ghanta Ghar. És un dels punts més rellevants de la ciutat. Es troba al centre de la ciutat, envoltada pel mercat o basar Victoria, carrers comercial i hotels.

Aquesta torre la va fer construir un home de negocis hindú, Seth Wadho Mal Nebhau Mal Manjhari, per commemorar el jubileu de plata del rei Jordi V, que va ser l’any 1935; la torre es va inaugurar en el 1937.

Té quatre rellotges que marcaven el pas del temps per quatre costats. Antigament el so de les campanes se sentia per tota la ciutat, especialment a la nit.

Quan es va inaugurar tan sols hi havia aquesta torre i el mercat Victòria al costat, però poc a poc es va anar construint al seu voltant.

A principis de la dècada de 1950, es van construir al voltant de la torre vuit botigues, que desvirtuaven la seva majestuositat colonial. A més, el rellotge es va anar deteriorant. Finalment, es van enderrocar les botigues i es va reparar la torre i es va posar una tanca de ferro per protegir-la. Però no va ser suficient ja que en el 1994 van desaparèixer els quatre rellotges.

Ghanta Ghar ha sigut sempre el centre de tot, al seu voltant s’hi ha organitzat protestes, esdeveniments religiosos i també de partits.

El mercat Victòria, es va establir l’any 1883, i com el seu nom indica va ser construït en honor de la reina Victòria.

El mercat és una bogeria de gent, és interessant però arriba un moment en que no ho gaudeixo, i llavors vaig optar per passejar pels carrers més amplis. 















Al matí següent anem fora de Sukkur, però hem de tornar al vespre a la ciutat, ja que tornem a dormir aquí. Un cop mes ens canvien l’ordre de les vistes. Un dels motius és que hi ha convocada una manifestació a Sukkur, l’altra que un palau que hem de visitar el permís és per anar-hi a la tarda.

A més hi ha un altre grup, cinc italians, i hem de compartir l’escorta. O sigui que cal coordinar a més gent, i tot s’endarrereix. Mentre esperem per poder sortir em deixen arribar fins al canal de davant de l’hotel.

 


Pakistan-39. Sukkur, mausoleu de Masoom Shah

Tornem cap a Sukkur i anem a visitar el mausoleu de Masoom Shah amb el seu minaret.

Mir Muhammad Masoom Shah Bakhri va ser un historiador musulmà sindi del segle XVI de Bakhar, que em sembla que es l’actual Bukkur. El nom l’he vist escrit també com Masum Shah. 

Aquest personatge és conegut per escriure una història del Sind, publicada cap al 1600. També va ser un lloctinent de confiança de l’emperador mogol Akbar. Al voltant de 1595, va dirigir l’exèrcit d’Akbar en una batalla contra la fortalesa afganesa de Sibi al nord-oest de Quetta, i va aconseguir l’annexió del Balutxistan a l’imperi mogol. L’any 1598, Akbar el va nomenar governador (nabab) del Sind i de Sibi.

El minaret és l’estructura més visible de la ciutat de Sukkur; és de l’època mogol, del 1607. Té uns 26 metres de circumferència i 84 graons fins a dalt. Té uns 31 metres d’alçada i es pot veure des de força lluny. Sembla que el minaret s’hauria utilitzat com a torre de vigilància. El pati al voltant del minaret és el cementiri on estan enterrats Mir Masoom Shah i els membres de la seva família.

He trobat que és el minaret d’Ali Abuzar. El que no sé és quina relació té amb Muhammad Masoom Shah.

La família i els descendents de Mir Muhammad Masoom Shah encara viuen en el barri vell de Sukkur, on va viure en el seu temps el nabab. I el minaret i els seus voltants encara estan sota el poder d’aquesta família, tot i que el govern del Pakistan controla i gestiona aquest lloc històric.

Mir Muhammad Masoom Shah va ser el millor cal·lígraf del període mogol. Diuen que la seva cal·ligrafia es pot trobar en molts llos, des de l’Índia fins a Tabriz i Isfahan, decorant mesquites, i edificis no religiosos. La inscripció a la seva tomba també és obra seva.

La pedra per a la construcció del minarets es va dur de Jaipur, a l’Índia.

Al costat del minaret hi ha un edifici amb cúpula anomenat Faiz Mahal que té versos de l’Alcorà gravats en les parets.

 


 



Pakistan-38. Temple de Kalka Devi, Aror

Per arribar al santuari hinduista passem vorejant els turons de Rohri, unes roques escarpades de pedra calcària, al sud-est de la població de Rohri, que es troben entre dos rius, l’Indus i el Nara.

Els turons tenen uns 40 km de llarg i 16 km d’ampla; hi ha molts jaciments arqueològics en aquestes roques i s’hi ha trobat artefactes de sílex del període paleolític. De fet, en una superfície d’uns 50 km2 s’hi van trobar desenes de pedreres; fotografies aèries van revelar que hi havia una extensa explotació de la font de sílex, la més gran del sud d’Àsia.

Moltes d’aquestes antigues pedreres que s’havien conservat intactes durant mil·lennis s’estan explotant ara (diuen que treballadors balutxis) per extreure’n pedra per a la construcció de carreteres. 

La gran quantitat de canteres trobades demostra que la mineria del sílex a l’època Harappa es realitzava a gran escala, i això requeria sistemes complexos d’organització. Diuen que potser hi havia treballadors temporers balutxis treballaven a les mines de sílex durant l’hivern. Els nuclis en flocs i altres deixalles testimonien un procés de fabricació sofisticat i l’exportació de matèries primeres.

El santuari de Kalka Devi, dedicat a Kali, es troba en una cova i diuen que rep més visitants musulmans que hindús; també hi venen hindús de l’Índia.

Quan hi vam anar nosaltres vam trobar una escola de noies que també anava a visitar-lo.

És un dels temples hindús històrics del Pakistan. Segons la llegenda, la deessa Kalka Devi va aparèixer aquí de camí al temple de Hinglaj Mata (a la costa del Balutxistan). Es diu que aquesta cova està connectada per dos túnels amb el temple de Hinglaj Mata.

El temple està dedicat a la deessa Kali. Els devots visiten el temple al vespre del primer dilluns de cada mes.

Una imatge en una paret de la cova és diu que és una automanifestació de Kalka Mata, que em sembla que és Kali; al menys Kalka Devi diuen que se la coneix també com Kali, la deessa del poder, la destrucció, el temps, el dia del judici final i la mort.

Kali acostuma a representar-se negra o blava, nua i terrorífica, amb ulls vermells, braços múltiples i una llengua caiguda, amb un collaret de caps humans i un cinturó de braços humans i sostenint un cap decapitat en una mà.

Segons el sistema de creences hindú, Kali era l’esposa de Shiva, i és l’encarnació de Durga i Parvati; l’aspecte malèvol de Kali és Durga, una deessaferotge, i l’aspecte benèvol el representa Parvati. En aquesta cova apareixen tots els seus aspectes (Kali, Durga i Parvati) i també hi ha les figures i símbols de Shiva.

De tots els temples hindús que han sobreviscut al Pakistan aquest és un dels més misteriosos. La tradició oral diu que aquest santuari es va construir durant el regnat de Raja Dahir (vers el 695-712 dC). Hi ha una llegenda sobre aquest santuari.

Kalka va venir aquí a Aror i va conèixer Raja Dahir durant el seu pelegrinatge a Hinglaj. Junts van arribar a aquesta cova, que tenia una entrada molt estreta, massa estreta per què pogués passar una persona.   Segons la llegenda, Raja Dahir li va dir a Kalka que si aconseguia entrar a la cova i tornar a sortir ell i tot el seu poble es convertirien en els teus seguidors.

Quan Kalka es va acostar a l’entrada aquesta es va eixamplar i li va permetre accedir a l’interior; després va dur a Raja Dahir a l’interior de la cova ili va mostrar la seva imatge gravada a la roca. En veure aquest fet sobrenatural Raja Dahir i la seva gent es van convertir en devots seus i van construir un temple dins de la cova.

En una altra versió, Kalka era una dona que vivia en aquesta cova. I en alguns llocs parlen de la deessa Kalka.

S’han construït moltes habitacions al voltant del temple original de la cova, algunes per pregar i altres per allotjar els visitants que venen per ales festivitats hindús.

La cova és molt antiga però el temple es va construir en la dècada de 1920; va ser un pròsper comerciant hindú, de nom Hemraj Kewalramani, qui va fer construir el temple. Però suposo que antigament hi devia haver algun petit temple a la cova.

Hi ha algun tram del passadís de la cova que és molt baix i s’ha de vigilar no topar amb el cap a dalt.





27 d’abril 2025

Pakistan-37. Mesquita de Muhammad Bin Qasim, Sukkur

Si no recordo malament vam dinar en una àrea de servei. I després ens vam dirigir cap al temple de Kalka Devi. De camí ens vam aturar a veure les restes d’una antiga mesquita omeia del segle VIII. Es pot veure la seva ubicació en aquest mapa, propera a l’antiga ciutat d’Aror o Arur.

Muhammad bin Qasim, general musulmà del califat omeia va cdirigir l’exèrcit que va capturar Aror en el 712 dC, i la mesquita es devia construir una mica més tard. En capturar la capital, va ser el primer musulmà en conquerir terra del subcontinent indi, i va marcar l’inici del govern musulmà en el sud d’Àsia.

L’any 962 hi va haver un terratrèmol que va canviar el curs del riu Indus, i la ciutat devia patir la destrucció pel terratrèmol i la inundació. Se suposa que la mesquita devia estar més o menys al centre de la ciutat i que també devia quedar destruïa.

Actualment, sobre un turó hi ha les restes d’una mesquita, que la gent d’aquí diu que és de la mesquita original. Però hi ha qui troba una mica estrany, que estigués allunyada del centre d’Aror. No s’han fet excavacions i no se sap amb certesa si realment és la mesquita construïda en el segle VIII. Hi ha investigadors que situen la seva construcció a mitjans del segle XIV o començaments del XV.

Per les restes sembla que està orientada cap a la Meca, però no es pot saber amb certesa si la mesquita original, la del segle VIII  ja hi estava. Si fos així, seria la mesquita més antiga amb aquesta orientació.




Pakistan-36. Sukkur.

Arribem a Sukkur a l’hora de dinar. És una gran ciutat, i hi arribem en uns dies conflictius, de manifestacions; per tant hem d’ajustar el nostre programa, ja que hem de visitar algunes coses a les afores de la ciutat, i hi poden haver problemes per entrar i sortir de Sukkur.

Per entendre una mica Sukkur i on es troben els llocs que visitem pels voltants, he posat un parell de mapes. Sukkur està a una riba de l’Indus, i una altra ciutat important, especialment en el passat és Rohri, a l’altra riba de l’Indus. Al sud-est de Rohri hi ha Arur (o Aror) la precursora de Rohri. Entre Sukkur i Rohri hi ha Bukkur, en una illa enmig del riu. Una mica més avall en el riu, a poca distància, hi ha una altra illa, amb un santuari, el de Sadhu Bela.

Aquesta zona va formar part del regne de Musicà en temps d’Alexandre el Gran.

Aror (al mapa escrit Arur) és la ciutat ancestral de la comunitat Arora. En la literatura del darrer període vèdic i primers temps del budisme es menciona l’antic regne de Sauvira, a la vall del baix Indus, que tenia com a capital Roruka (Aror) que era un important centre comercial.

Aror va ser la capital de la dinastia Arora, a la que va seguir la dinastia budista Rai (aproximadament 489-632 dC) que governava al Sind, i després de la dinastia Bramànica (aproximadament del 632-712 dC), que va ser una dinastia hindú sindi.

L’any 711 dC l’exèrcit del general musulmà Muhammad bin al-Qasim va capturar la ciutat i no sé si va ser llavors que va començar a anomenar-se Aror. Això va marcar l’inici del domini musulmà al sud d’Àsia. Els membres de la dinastia bramànica van continuar administrant part del Sind, sota el califat omeia fins a la seva caiguda.

L’any 962 hi va haver un important terratrèmol a la regió que va alterar el curs del riu Indus i la ciutat es va refundar una mica més enllà amb el nom de Rohri.

En el segle XII Rohri i Sukkur s’havien incorporat al domini dels Bhati Rajputs. Hi ha constància que cap al 1200 el port de Rohri estava molt concorregut, i la ciutat era un important centre comercial de productes agrícoles.

Si no estic confosa, en aquella època era molt més important Rohri que Sukkur.

En quant a la ciutat de Bukkur, els textos històrics suggereixen que no existia durant el període musulmà primerenc, tot i que hi ha referències a un lloc anomenat “Fort de Baghur”; aquest fort se l’hauria trobat Muhammad bin Qasim durant les seves campanyes estratègiques. Aquest fort pertanyia al Raja Dahir i era administrat des de la capital d’Aror.

Sembla que durant aquest període, hi havia un canal petit que passava per Aror i el riu principal fluïa entre l’illa de Bukkur i la formació muntanyosa al nord de la ciutat de Sukkur. El curs principal de l’Indus separava les ciutats bessones d’Aror i Baghrur (Bukkur), obstaculitzant la conquesta del fort per part de Muhammad bin Qasim.

Segons els relats històrics, els orígens d’aquest fort es remunten al període àrab; se suggereix una data de construcció al voltant del 944-45 dC.

En algun lloc a aquesta illa fortalesa se l’anomena antic Sukkur. La muralla encerclava tota l’illa, i diuen que encara es conserva algun tram de muralla.

Originalment Sukkur, Rohri i Bukkur estaven connectades per terra; en el segle XI hi va haver el terratrèmol que va canviar el curs del riu Indus i va fer que quedessin separades. No tinc clar si pot ser que hi hagi un error en les dates i sigui el mateix terratrèmol que va fer quedar en ruïnes Aror i fundar Rohri o va ser un altre.

L’any 1839 es va establir prop del fort una guarnició militar britànica, donant lloc al naixement de la Nova Sukkur; estava al costat del poble de Sukkur, que va passar a ser el Vell Sukkur. El turó de Sukkur, juntament amb el turó de l’illa de Bukkur, formen el que de vegades es considera la “Porta del Sind”.

La ciutat va ser cedida als britànics en el 1842, i l’any següent total Sind va quedar annexionat a l’Índia.

Sobre el nom de Sukkur he trobat diferents versions. Una diu que deriva de la paraula en llengua sindi “sakhar” que significa superior. Una altra diu que deriva de “saqar”, que en àrab vol dir intens en referència a la calor que hi fa. La versió popular és que hi havia camps de canya de sucre i fàbriques de sucre als voltants de Sukkur, i que deriva de la paraula “Shaker” que vol dir sucre. Una altra versió, diu que aquí hi havia molt per menjar i molt per gaudir, les coses eren barates i la gent en general estava còmoda i feliç, i que Sukkur derivaria de “Sukh” que vol dir confort. Em sembla que també se l’anomena Darya Dino, que vol dir regal del riu.

Sukkur va ser la tercera ciutat més important de Sind. Va ser un important centre comercial i industrial de l’alt Sindh.  Es diu que Sukkur es va convertir en un port de construcció naval molt important: aquí s’hi van construir dos vaixells, un l’any 1835 anomenat Indus i l’altre l’any 1843 anomenat Satèltel.  Sukkur va assumir una gran importància en els negocis i el comerç, especialment després de la conquesta del Sind per part dels britànics, en el 1848.

La seva importància va augmentar després de la construcció de la presa al riu Indus, aquí a Sukkur; diuen que el Sind es va convertir en el graner de l’Índia.

La vella i la nova Sukkur estaven tan sols separades per la línia de ferrocarril. En el moment de la partició la població de Nova Sukkur era d’uns 80.000 habitants i la del Vell Sukkur era d’uns 10.000.

La Vella Sukkur estava connectada a Rohri (a l’altra riba de l’Indus), per un pont sense pilars, conegut com el pont de Landsdowne; en aquella època era un dels pocs ponts d’aquest tipus que hi havia. La gent de la vella Sukkur tenia relacions socials i culturals molt estretes amb la gent de Rohri. Tot i que la població de la vella Sukkur era molt menor que la de la nova Sukkur, els seus residents eren molt rics i tenien els seus propis negocis; la majoria tenien botigues, fàbriques i altres empreses situades a la ciutat nova.

Els residents de la vella Sukkur tenien vincles molt estrets entre ells i eren com una gran família. Molts residents de la vella  Sukkur estaven relacionats entre ells, ja sigui per llaços de sang o matrimoni. No hi havia rivalitat política ni religiosa entre la gent; els musulmans i els hindús vivien en harmonia i participaven en les festes dels altres sense reserves.

En canvi, la gent de la Nova Sukkur   havia emigrat a Nova Sukkur des dels pobles i zones rurals dels voltants i no tenien relacions estretes entre ells.

El pont de Lansdowne es va acabar de construir l’any 1889, diuen que s’hi veuen elements típics de l’arquitectura militar britànica. Aquest pont connecta Sukkur amb Rohri a través de l’Indus, i va ser un dels primers ponts a creuar el riu. El pont va facilitar molt el viatge entre Karachi i Multan. El pont es va construir amb dos grans pilons en lloc d’una sèrie de pilars que s’estenien a través del riu. El pont també estava fet de metall i presenta un disseny inusual.

La presa de Sukkur es va construir durant el Raj britànic al riu Indus; diuen que controla un dels sistemes de reg més grans del món. Es va construir entre 1923 i 1932. La presa de 1.524 metres de llarg pot regar prop de 40.000 km2 de terres de cultiu a través dels seus set grans canals.

Després de la formació del Pakistan, la majoria de la població hindú de la ciutat va emigrar a l’Índia, tot i que, a l’igual que en altres zones del Sind, aquí a Sukkur no hi va haver disturbis generalitzats, com al Panjab i Bengala. Segons el cens de 1941, al voltant del 70% de la població de Sukkur era hindú;  després de la partició, l’any 1951 eren tan sols un 2%. Entre 1947 i 1948 en tot el Sind van morir assassinats menys de 500 hindús; en general, els musulmans sindi no van fer cas de les crides a atacar als seus veïns hindús.

La fugida en massa dels hindús de Sukkur va ocórrer després de que esclatessin disturbis a Karachi, el 6 de gener de 1948; això va crear por als hindús i per això van fugir. Ara bé, el que va succeir a Karachi eren disturbis locals, relacionats amb refugiats sikhs del Panjab que buscaven refugi a Karachi. Refugiats musulmans de l’Índia es van establir a Sukkur.

El pont Ayub es va construir l’any 1962, al costat del pont Landsdowne de l’època britànica.

La ciutat va patir grans inundacions l’any 2010 i bona part de la ciutat va patir-ne els efectes.

Sukkur és la tercera ciutat més gran de Sind després de Karachi i Hyderabad. Al voltant del 70% de la població parla sindi de forma nativa, mentre que el 20% de la població parla urdú de manera nativa. Aproximadament el 96% de la ciutat és musulmana, mentre que el 4% restant està formada per altres minories, majoritàriament hindús.

Pakistan-35. Província del Sind

La darrera part del viatge transcorre per la província del Sind, fins arribar a la seva capital, Karachi. En aquest mapa he marcat els diferents llocs que visitem.

El Sind és una regió històrica que ha estat sotmesa a múltiples dominacions al llarg de la seva història, especialment el nord de l’actual província. De fet es distingeixen dues subregions, l’Alt Sind, que va ser objecte de múltiples conquestes i el Baix Sind que va viure relativament aïllat i independent.

L’alt Sind estava centrat en Sukkur, Rohri i Khairpur, mentre que el Baix Sind estava centrat a la zona del delta i l’actual Hyderabad.

El riu Indus després de recollir les aigües del cinc rius que reguen el Panjab les condueix cap a la mar d’Aràbia a través del Sind. A l’igual que al Panjab (Harappa), aquí també va haver-hi assentaments de la civilització de l’Indus; els que nosaltres visitarem és el de Mohenjo-Daro.

El centre de l‘antiga civilització de l’Indus va ser annexionada a l’Imperi Persa Aquemènida, en el segle VI aC. L’any 325 aC aquesta terra va ser conquerida per Alexandre el Gran, i en el segle III aC formava part de l’Imperi Maurya.

La dinastia huna (heftalita) formada pels invasors establerts a Sind va ser coneguda com a Rai. En aquest temps al nord predominava el culte al foc dels perses mentre el budisme era la religió dominant al sud. Aquesta dinastia va ser enderrocada poc temps després, cap al 643, pel ministre braman Chach, que va usurpar el tron.

Segons fonts àrabs, durant el regnat de Dahir (679-711), fill de Chach, el califa Abd al-Malik va enviar uns mercaders musulmans a comprar noies esclaves i a comerciar amb articles diversos; uns lladres van assaltar al grup i van haver-hi morts i van fer alguns presoners. Els comerciants que van sobreviure van presentar una queixa al califa que va decidir enviar una expedició, però va morir abans de que es pogués fer. El seu fill va prendre el relleu i va enviar a Muhàmmad ibn al-Qàssim al-Safiki a conquerir el país, en el 711.

Primer va conquerir el port de Daybul (Debal), que estava al sud-est de Karachi; després va seguir cap a Nerankot, prop de l’actual Hyderabad, i després va conquerir la poderosa fortalesa de Sehwan. Va retornar a Nerankot, va creuar l’Indus i es va enfrontar a l’exèrcit del raja Dahir, que va morir en la batalla i la seva família va ser empresonada pels àrabs.

Els musulmans van arribar a la capital Alor (si no estic confosa és el mateix que Aror i Arur) en el 712; la van conquerir i van continuar cap a Multan, que també van sotmetre.

Sembla que les filles de Dahir, que van ser enviades a l’harem del califa, van acusar falsament a Ibn al-Qàssim d’haver violat la seva castedat i el califa va ordenar que el matessin.

La dinastia Chach va resistir en part del país, però com a molt tard fins al 725; després no hi ha cap més menció a ella. Llavors el Sind va ser una província del califa, fins al 838.

Després hi va haver la dinastia Hibàrida. Cap al 1025 pren el poder un cap rajput anomenat Sumra; aquesta dinastia va governar aproximadament del 1025 al 1336. Després va ser el torn de la dinastia Samma (1336-1521). Els Arghuns van derrocar als sammes i es van fer amb el control del Sind. En el segle XVII el Sind estava governat pels mogols.

A l’inici del segle XVIII va pujar al poder la dinastia Kalhora. Els kalhores deien ser descendents de Muhammad de Kambhata (1204) i encara més lluny, d’Abbas, oncle de Mahoma. Aquesta dinastia va governar des del 1701 fins al 1783.

La dinastia Talpur va succeir a la dels Kalhora i es van establir quatre branques. Una governava el Baix Sind, des de Hyderabad; una altra governava l’Alt Sind des de Khairpur; una tercera governava lapart est, des de Mirpur Khas; i la quarta branca tenia la seu a Tando Muhammad Khan.

Els governants de les quatre branques eren d’ètnia balutxi i parla sindi; la majoria del seus governants estaven subordinats a l’Imperi Durrani (imperi afganès) al que tenien que pagar tribut.

Els Talpur van governar des del 1783 fins al 1843, quan van ser derrotats pels Britànics. Ara bé, la branca de l’Alt Sind (Khairpur) va mantenir un cert grau de sobirania durant el domini britànic, com a estat principesc de Khairpur. A l’octubre del 1947, el seu governant va optar per unir-se al nou domini del Pakistan, com a regió autònoma, abans de fusionar-se completament amb el Pakistan Occidental en el 1955.

Els Britànics van conquerir el Sind en el 1843. El seu objectiu era, per una banda consolidar el domini britànic, i per altra utilitzar el Sind com a mercat per als productes britànics i que fos una font d’ingressos i de matèries primeres. Amb la infraestructura adequada, els britànics esperaven utilitzar Sind pel seu potencial econòmic.

L’any 1843 el van incorporar a la presidència de Bombai, una subdivisió administrativa, similar a província. Ara bé, la gent del Sind no estava massa contenta, ja que en quedar Bombai massa lluny el Sind estava més descuidat que altres zones de la presidència.

En aquest mapa es veu l’extensió de la Presidència de Bombai en el 1912. https://en.wikipedia.org/wiki/Bombay_Presidency

En algun moment es va plantejar la fusió del Sind amb el Panjab, però la solució no agradava a ningú.

Els britànics per augmentar la rendibilitat del Sind van millorar el sistema de reg. Llegeixo que les autoritats britàniques consideraven als sindis mandrosos i ansiosos, i per això van facilitar la immigració de camperols panjabis cap al Sind, ja que els consideraven més treballadors. No tinc ni idea de si era cert que era menys treballadors els del Sind, però penso que potser eren més contestataris amb el control britànic.

Les migracions panjabis al Sind van anar en paral·lel al desenvolupament del sistema de reg de principis del segle XX. Al Sind va anar en augment la por a una invasió panjabi, i de retruc va anar-se consolidant el desig de tenir un estatus administratiu separat per a Sind.

A la sessió anual del Congrés Nacional Indi de 1913, un hindú sindi va presentar la demanda de la separació de Sind de la presidència de Bombai sobre la base del caràcter cultural únic de Sind. Això reflectia el desig de la classe comercial predominantment hindú de Sind d’alliberar-se de competir amb els interessos comercials més poderosos de Bombai.

En la dècada de 1920 va anar creixent la importància de Karachi i el moviment Khilafat. Un nombre de líders religiosos (pirs) sindi, descendents de sants sufís que havien fet proselitisme al Sind, es van unir al moviment Khilafat, que propagava la protecció del califat otomà, i això va fer que el suport a aquest moviment anés en augment.

En el Sind hi havia més harmonia entre hindús i musulmans que en altres parts de l’Índia, així i tot, l’elit musulmana de la presidència de Bombai i la classe mitjana musulmana emergent van exigir la separació del Sind, per tal de protegir els seus propis interessos. En aquesta campanya, els musulmans sindi locals identificaven els hindús amb Bombai, encara que fossin hindús del Sind els veien com a defensors dels interessos de Bombai. Els hindús sindi, majoritàriament estaven en contra de la separació del Sind de Bombai.

L’any 1936 el Sind es va separar de la presidència de Bombai. Després de la independència va quedar integrat a la província de Pakistan Occidental, però en el 1970 va recuperar l’estatus de província separada, la província del Sind.

18 d’abril 2025

Pakistan-34. Desert de Cholistan. Derawar, cementiri reial de la família abbasi

Molt a prop del fort hi ha el cementiri reial de la família que va governar l’esta musulmà de Bahawalpur; destaquen que hi ha enterrats vuit dels governants d’aquest estat independent.

Es creu que el cementiri actual es troba just sobre les ruïnes d’un antic cementiri, de l’època islàmica primerenca. Els fonaments del cementiri reial són de l’època del nabab Mohammad Bahawal Khan Abbasi II (1772-1809). Fins al 1785 la família reial estava enterrada a Bahawalpur, però els atacs afganesos a Bahawalpur van fer que aquest nabab traslladés el cementiri familiar a Derawar. Al primer que va enterrar aquí va ser al seu germà gran, Jindwada Abbassi, que va morir quan ell encara era viu.  I Bahawal Khan II, va ser el primer nabab enterrat en aquest cementiri reial.

La construcció de l’edifici actual és de l’època de Sir Sadiq Muhammad Khan V (1924-1966), el darrer nabab de l’Estat de Bahawalpur; va ser nabab fins al 1954, després aquest estat es va integrar a Pakistan. Va morir a Londres i va ser traslladat a Derawar per ser enterrat al cementiri reial.

L’arquitectura del cementiri reial s’inspira en els memorials funeraris d’Uch i Multan, que presenten una amalgama d’elements iranians, d’Àsia Central i locals. En aquesta regió, l’estil arquitectònic forà s’introdueix a través de les relacions constants amb l’Àsia Central, que havien començat amb l’arribada dels gaznèvides al subcontinent (segle X). A més, en els segles XIII i XIV, l’Iran i l’Àsia Central van patir atacs de les hordes mogoles i bona part de la població, inclosos els artesans, es van traslladar a zona meridional del subcontinent. Això va contribuir a que els edificis funeraris incorporessin un nou estil arquitectònic. Aquest estil d’arquitectura es va desenvolupar per primer cop en l’àrea de parla seraiki i també en zones del Balutxistan. Se la va anomenar arquitectura Seraiki.

Un fet que destaca d’aquests cementiri és la seva arquitectura, que és una amalgama d’estil local i l’estil islàmic; recorda l’esplendor de l’època musulmana primerenca. El cementiri té dos estils d’arquitectura ben diferenciats: la tomba de sostre pla i el mausoleu. A més hi ha diverses tombes al pati.

Vam tenir sort que ens van obrir el cementiri i la sala principal, que és de sostre pla i és on estan enterrats els vuit nababs de Bahawalpur. I em sembla que també hi ha enterrats els primogènits que van morir sent infants. 

Els vuit nababs de l’estat de Bahawalpur que estan enterrats aquí són: Bahawal Khan II (1772-1809);  Sadiq Muhammad Khan II (1809-1825); Bahawal Khan III (1825-1852); Fateh Khan (1853-1858);  Bahawal Khan IV (1858-1866); Sadiq Muhammad Khan IV (1866-1899); Bahawal Khan V (1899-1907); Sadiq Muhammad Khan V (1907-1954). 

La Cambra Reial està magníficament ornamentada amb art tradicional islàmic no figuratiu. Pràcticament tot l’interior està decorat. El sostre del vestíbul està adornat amb el vidre pla. Sostre de mirall adornat amb una sanefa de fusta trencadissa amb volutes florals convencionals i acuradament disposats en harmonia. La decoració del sostre amb vidre és una tradició mogol. Les parets estan decorades amb pintura sobre motius florals. Les plantes tenen corbes d’estil de fulles i estan ornamentades amb l’estil iranià. Hi ha rams que suggereixen els gerros de flors sempre amb flors, que simbolitzen la immortalitat. Les rajoles vidriades de colors blau i blanc s’han utilitzat per al fris de la paret. De fet, la pintura mural és una tradició iraniana. El primer ús del patró floral a la regió de Bahawalpur es va iniciar a la tomba de Bibi Jawindi (dama de llarga vida) a Uch.

Es fan servir rajoles esmaltades en la decoració, que és adequat per a l’atmosfera de la zona de desert, ja que poden suportar la intensitat del clima com la calor excessiva, les pluges i el fred. Les rajoles, són predominantment de color blau, en diferents tonalitats de blau cobalt, blau indi i turquesa; representa un símbol de noblesa, veritat i fidelitat. La utilització de rajoles en la decoració es va iniciar a l’Iran i després es va trasplantar al món islàmic. La primera evidència de rajoles blaves i blanques d’estil iranià es troba a la tomba de Bahauddin Zakaria, a Multan.

El terra de la cambra principal té un patró geomètric amb marbre blanc. Cada cenotafi està tancat amb marbre blanc al llarg de franges verticals de marbre negre. Les tombes són diferents en estil i disseny, però totes tenen tallat “Surat Al Ikhlas” que és una sura de l’alcorà, que he vist que es tradueix per sinceritat. Tots els cenotafis estan coberts amb llençols blancs de tela excepte la tomba de Sir Sadiq V que està coberta amb llençols verds. Al capçal de les tombes com a làpida, hi ha columnes de marbre blanc.

És una sala rectangular, que ja he dit que és de sostre pla, que és una tradició indígena. Hi ha 28 finestres, 9 d’elles són de marbre blanc i la resta de gres vermell. Les finestres estan cobertes de gelosies, pintades de blanc. Hi ha versos de l’alcorà impresos en una tira de rajoles blaves al voltant de les finestres de fusta. Els versos que s’han escollit són religiosos en essències i de caràcter filosòfic; tradicionalment els musulmans els reciten en el moment de la mort o en qualsevol moment crucial de la vida.

El cementiri reial té set mausoleus amb cúpula, que és on estan enterrades les dones de la família reial. La tradició familiar imposa que els seus noms no s’han de revelar públicament i a més, només els homes de la família poden entrar en aquests mausoleus.

El primer lloc del subcontinent indi en que es va construir un memorial amb cúpula va ser al Balutxistan. Al sud del Panjab el primer lloc on es va incorporar la cúpula va ser a la tomba de Bahauddin Zakaria (1262 dC) a Multan. Prop de Bahawalpur, hi ha el mausoleu de Shah Gardez a Adam Wahan, que és també un mausoleu amb cúpula i es creu que és anterior al de Zakaria.

Al pati que hi ha al darrera de la sala funerària principal hi ha la tomba de l’esposa britànica de Sadiq Khan V, anomenada Katherine. Era cosina de la reina Victòria i tia de la reina Elisabet. Va abraçar l’islam i va canviar el seu nom pel de Fàtima. Diuen que va demanar ser enterrada als peus del seu marit; però per tradició no podia estar enterrada al mausoleu principal. Així que va ser enterrada a l’exterior, prop de l’espai que estava reservat per al seu marit quan morís, dins del mausoleu. El terra és de marbre blanc i negre i la tomba està envoltada per una pantalla de marbre, una gelosia delicada i subtil mostra de l’esplendor imperial.