Pakistan-45. Sukkur: gurudwara Sadhu Bela

Agafem altre cop una barca per anar a l’illot de Sadhu Bela (també ho he trobat escrit com Sadh Belo, Sadh Bela, o Sat); aquest illot es troba aigües avall de l’illa de Bukkur.

Baba Bankhandi Maharaj (1807-1863) va néixer prop de Delhi (o al Nepal) i va arribar a Sukkur l’any 1823, quan aquesta ciutat era un important centre comercial del subcontinent indi. Quan va arribar a aquesta illa, anomenada Menak Parbat, no hi havia res, cap mena d’instal·lació. L’hi va agradar el lloc i va decidir establir-se aquí; establir aquí el seu dhuni o foc sagrat. A partir d’aquest moment la gent va començar a anomenar l’illa Sadhu Bhelo, que significa el bosc del savi.

Actualment el complex religiós ocupa dues illes interconnectades: Sadh Belo i Deen Belo.

Quan explicava el recorregut pel Panjab ja vaig comentar que el sikhisme va sorgir al Panjab, l’any 1469 i el fundador d’aquesta religió va ser Guru Nanak Dev Ji.

Es diu que en aquesta illa hi va fer estada Guru Nanak, probablement quan anava del Panjab fins a la costa, creuant el Sind, i que des d’aquí hauria predicat mostrant als sadhus el camí correcte per viure. Hi ha encara l’arbre sota el qual es va asseure, suposo que per impartir les seves ensenyances.

Però el sikhisme del Sind difereix significativament del que va sorgir al Panjab. Una de les branques o sectes que hi ha en el Sind és la dels Udasi. Baba Bankhandi Maharaj, que va ser el que es va instal·lar a viure en aquesta illa era Udasi.

La paraula Udasi em crea una certa confusió: per una banda és el títol que es dona als homes savis i sants d’una branca del sikhisme, però també és el nom d’aquesta branca o secta religiosa dins del sikhisme.

La secta Udasi va ser una de les moltes sectes religioses sincrètiques que van sorgir al nord de l’Índia durant el període medieval, com a reacció a les rígides normes religioses i socials. Es considera que la va fundar Baba Sri Chand (1494 –1629), el fill gran de Guru Nanak, el primer Guru i fundador del sikhisme.

Baba Sri Chand va establir el seu propi ordre ascètic que es coneixia com “Udasipanth” o la secta dels separats dels camins del món. Els udasi tenien els seus propis gurus, sent Baba Sri Chand el primer.

Mentre que Guru Nanak considerava important la participació en la societat, Sri Chand, propagava la renúncia ascètica i el celibat.

Els Udasi tenien la seva línia paral·lela de gurus (separada de la de Guru Nanak). En el segle XVII tenien ja força importància i poc a poc van anar gestionant els santuaris i establiments sikhs, controlant-ne un nombre significatiu en el segle XVIII; el seu model de sikhisme divergia considerablement del model ortodoxa, Khalsa.

Els Udasis van propagar àmpliament la seva filosofia sikh durant el segle XVIII i principis del XIX; els seus ensenyaments van atreure a molta gent.

Al segle XVIII es van convertir en els custodis dels santuaris sikhs, i en aquesta època van ser intèrprets i difusors de la filosofia sikh. Fins i tot van controlar el temple daurat d’Amritsar, el santuari més important del sikhisme. Sota l’Imperi Sikh els udasi  van rebre grans concessions de terres i a principis del segle XIX hi havia més de 250 establiments udasi al nord-oest de l’Índia.

Les seves pràctiques religioses s’apropen al sincretisme del sikhisme i l’hinduisme, i no s’ajustaven als estàndards Khalsa ordenats per Guru Gobind Singh.

A finals del segle XIX, el poder i la influència de la secta Udasi va començar a declinar. A la dècada de 1870, va sorgir el moviment reformista fundat a Lahore, Singh Sabha, dominat pels sikhs de Tat Khalsa; aquest moviment acusava als udasi de seguir pràctiques i rituals que no estaven d’acord amb el sikhisme, i que hi havia corrupció. De fet, l’ala política d’aquest moviment el que volia era tenir el control de tots els Gurudwaras o santuaris. Aquest moviment va aconseguir posar fi a la influència dels udasis al Panjab, expulsant-los com a custodis dels santuaris.

La Llei de Reforma Sikh Gurdwara de 1925 va definir el terme “sikh” d’una manera que excloïa els grups sincrètics com els Udasis, Nanakpanthis i altres grups que mantenien identitats de transició. Posteriorment, els udasi es van anar identificant cada cop més com a hindús més que com a sikhs.

El Khalsa considera que la salvació es pot aconseguir participant en la societat i perseguint objectius seculars com el poder polític i l’acumulació de recursos com la terra agrària, tot i que això s’havia d’aconseguir dins d’un marc particular de creences i pràctiques espirituals: seguint l’ordre social i l’estructura del Khalsa.

En canvi els Udasi consideren que les activitats seculars són incompatibles amb la salvació personal, que només es pot aconseguir renunciant al món, adoptant l’ascetisme i un estil de vida de viatger monàstic. Hi ha diverses subsectes dins de l’Udasis, seguidors de diferents gurus.

Els udasi adoren una combinació de cinc deïtats: Xiva, Vixnu, Súrya, Durga i Ganeixa. També veneren el Llibre Sagrat del sikhisme, el Guru Granth Sahib. Cada temple sikh en té una còpia, i cada dia es fa un ritual per obrir-lo i tancar-lo.

Es diu que hi ha un temple Udasi dedicat a un sant a cada poble i ciutat de Sind. En tots ells hi ha una còpia del llibre sagrat i imatges de diverses divinitats hindús així com les del sant al que es venera, que em sembla que també s’anomenen udasi.

Però tornem al santuari de Sadhu Bela. El primer que es troba just al desembarcar és una construcció en marbre blanc, el Dharam Mandir, que té uns relleus impressionants. El marbre es va portar des de Jaipur.

El complex religiós, que ocupa tota l’illa, el formen diversos temples (em sembla que n’hi ha vuit o nou) i dependències, com ara menjadors, habitacions i residències per a monjos i visitants que venen a fer-hi un retir espiritual, una biblioteca i un gran jardí.

Es diu que una vegada Baba Bankhandi (el fundador d’aquest gurdwara) va veure Annapurna, la deessa del gra, en un somni. Li va donar un objecte metàl·lic oblong anomenat Kamandal i li va dir que, mentre aquest objecte estigui al complex, no hi haurà escassetat de gra per a la cuina comunitària.

Més tard, Baba Bankhandi va establir diversos llocs de culte, inclosos temples, dedicats a diferents divinitats: Annapurna, Hanuman, Ganesh i Shiv Shankar. També un lloc per ubicar-hi els llibres sagrats, el Granth Sahib i el Bhagavad Gita.

Baba Bankhandi va morir l’any 1863 i el van anar succeint els seus deixebles, un per un, com a custodis del lloc.

Sadhu Bela és un santuari venerat tant pels sikhs com per hindús del Sind i també de l’Índia.

En l’aniversari de la mort de Baba Bankhandi Maharaj, se celebra un festival que dura tres dies, i al que hi assisteixen milers de persones; els pelegrins reben allotjament, menjar i aigua gratuïts.

Diuen que una de les característiques úniques de Sadhu Bela és que moltes oracions i textos estan escrits en sindi.

L’illa de Sadhu Bela va continuar sent la seu dels Udasi fins al 1947. Amb la partició de l’Índia i l’èxode d’hindús i sikhs del Sind cap a l’Índia, va començar la seva decadència. Després, l’any 2010 hi va haver una inundació que va causar grans danys al complex religió però ara ja està restaurat.

 

Pakistan-44. Sukkur, el riu Indus i Sateen Jo Aastan

Abans de deixar Sukkur fem les darreres visites que ens queden: Sateen Jo Aastan i el Gurudwara Sadhu Bela. Aquests dos santuaris es troben prop de l’illa de Bukkur, estan indicats en un dels mapes que he posat al començament. Sateen Jo Aastan està a l’altra banda de l’Indus, respecte a la ciutat, i des d’allà fem un petit recorregut pel riu. El gurudwara de Sadhu Bela es troba en una petita illa, propera a l'illa de Bukkur.  

Molt a prop de l’entrada del cementiri Sateen Jo Aastan hi ha les barques per navegar pel riu. En aquest passeig es té una bona vista del complex funerari sobre el turó.

Després del recorregut pel riu entrem a visitar el cementiri anomenat Sateen Jo Aastan, o també de les 7 germanes o del governador.

Aquest complex funerari es troba dalt d’un turó, a la riba esquerra del riu Indus, a Rohri, prop de l’antiga ciutat d’Aror. El pont metàl·lic que es veu gairebé al davant, i que hi hem passat per sota en fer el passeig pel riu és el pont Lansdowne.

Aquí es barreja la llegenda i la història. La llegenda és la que l’hi dona el nom popular de Sateen Jo Aastan, també ho he trobat escrit com Satin Jo Asthan; la traducció d’aquest nom també varia, he trobat diverses versions, totes elles fan referència a set dones, germanes, amigues, verges, ancianes...

Segons la llegenda hi havia set dones que vivien en una cova en aquestes muntanyes, amagades de les mirades dels homes. Un rajà es va assabentar de la seva bellesa i va ordenar que les hi portessin. Les dones es van espantar molt i van començar a pregar; de sobte la terra es va obrir i elles van desaparèixer.

Una altra versió diu que no vivien en una cova sinó en una casa a Rohri, amagades dels homes, i que va ser d’allà d’on van desaparèixer quan van començar a resar perquè el rajà no les trobés.

El complex que es veu sobre el turó és de l’època mogol; el va fer construir el governador de Sukkur, Mir Abu al-Qasim Namkeen. Quan va arribar a Bukkur, l’illa que hi ha al riu Indus, a la vora d’aquí, li va agradar aquest turó i sovint hi pujava, per gaudir de les vistes sobre el riu, especialment les nits de lluna plena. Era amant de literatura i l’art i aquí s’hi organitzaven reunions i esdeveniments culturals.

Va ser més tard que es va convertir en el cementiri familiar. L’any 1554 Mir Abu al-Qasim va decidir construir una tomba per a ell en aquest lloc, on segons la llegenda havien desaparegut les set dones. Inicialment el nom del complex tenia que ser el Turó de Qasim, però es va fer més popular el nom de Sateen Jo Aastan, en referència a la llegenda.

Abu al-Qasim va morir l’any 1609 o 1610 a Kabul, i van traslladar el seu fèretre per enterrar-lo aquí. Quan va morir el seu fill, Mir Abu al-Baqa Amir Khan, en el 1647 o 1648, a Thatta també se’l va dur fins aquí per enterrar-lo prop del seu pare.

A la planta baixa s’hi van construir habitacions per als viatgers i estudiants, que segons la llegenda és on haurien viscut les set dones. També hi ha una petita mesquita.

En aquest turó hi ha enterrats els familiars d’aquest governador, i en altres turons propers hi ha també tombes, d’altres personalitats d’aquella època.

Aquest cementiri està força malmès; en estar prop del riu ha patit l’efecte d’inundacions, que han provocat danys en l’estructura, tot i que està reconegut com a Patrimoni de la Humanitat.

Les rajoles blaves que decoren algunes de les tombes i minarets són les típiques del Sind.

 

Pakistan-43. Khairpur, Faiz Mahal

Khairpur està situada a la vora del canal Mir Wah a uns 25 km a l’oest de l’Indus. L’any 1786 va ser escollida pel mir talpur de l’Alt Sind com la capital de l’estat de Khairpur. L’estat estava format per aquesta ciutat i 153 pobles.

Ja n’havia parlat una mica en parlar dels talpurs, però ara que estem a la capital d’aquest estat va bé recordar-ho una mica.

Mir Fateh Ali Khan Talpur va aconseguir el poder al Sind l’any 1783 i el seu nebot Mir Sohrab Khan va establir la branca que va regnar a Khairpur, la ciutat i els pobles del voltant; després va eixamplar el seu territori cap al nord, cap al desert de Jaisalmer a l’est,  i també cap a l’oest.

L’any 1811 Mir Sohrab va abdicar en favor del seu fill Mir Rustam. El 1813 durant els conflictes interns a Kabul que van establir la dinastia Barakzai, el mir de Khairpur va haver de pagar tribut als afganesos. Sembla que Mir Sohrab es va penedir d’haver abdicat; un altre fill, Ali Murad, va disputar també la successió a Rustam (1829-1839), el que va provocar una crisi i va ser un dels factors que va causar la intervenció britànica.

L’any 1832 els britànics van reconèixer l’estat de Khairpur com a separat dels altres dominis dels talpurs al Sind i es va signar un tractat pel que es garantia l’ús de l’Indo i de les vies de pas als britànics.

Uns anys més tard, en el 1838, per un altre tractat els britànics van imposar el control dels afers exteriors de l’estat.

El 1842 durant la primera expedició britànica a Kabul, els mirs del Sind van ser requerits a deixar pas lliure als britànics pels seus territoris i permetre l’ocupació de Shikarpur; alguns sobirans van tractar d’oposar-se a aquestes peticions però Ali Murad, que acabava de pujar al poder de Khairpur, es va manifestar a favor. Després de les batalles de Miani i Daba que van donar el domini dels Sind als britànics, Khairpur va ser l’únic estat que va continuar existint.

Mir Ali Murad va morir el 1894 i el va succeir el seu fill Mir Faiz Muhammad. L’any 1903 va suprimir la moneda de Khairpur i va establir la moneda de l’Índia Britànica com l’única legal. L’estat de Khairpur va tenir moneda pròpia des del 1783 al 1903. Entre 1930 i 1940 va emetre segells de diverses classes.

De la ciutat nosaltres visitem el palau Faiz Mahal, que va fer construir Mir Sohrab Khan, l’any 1798; aquest palau era l’edifici principal d’un complex més gran que era el palau reial dels mirs talpur de Khairpur.

Actualment part del palau segueix habitat per la família. Hi viu el darrer governant talpur, Mir Ali Murad Khan Talpur II (nascut el 1933), i els seus fills, els prínceps Abbas Raza Talpur i Mehdi Raza Talpur. Per això les nostres visites estaven condicionades per l’hora ens que ens permetien entrar-hi.

Diuen que aquest darrer sobirà talpur és ecologista i té la reserva de flora i fauna de Mehrano, famosa pel cérvol negre, entre d’altres cérvols que ara són rars al Sind.

El palau té unes 70 habitacions en total, incloent dormitoris, sales de recepció i cambres privades, cambres per a convidats, menjadors, cambres destinades al govern... També té un gran pati amb plantes i una font central. L’exquisit disseny interior i l’arquitectura del palau són testimonis del ric patrimoni artístic i cultural de la zona.

Hi havia també els estables per cavalls i també per l’elefant reial. Aquest espai actualment és un hort.

Visitem la sala principal, o durbar, que és un petit museu en el que hi ha diversos objectes relacionats amb la història de Khairpur: cartes, documents, fotografies, mapes, retalls de diaris... Hi ha exposades fotografies de casaments reials i retrats dels reis de Talpur que han governat aquesta zona. Les parets també estan decorades amb caps de cérvol, que són una relíquia de les aventures de caça de la família reial. També es dedicaven a la caça de lleons.

L’arquitectura de l’època colonial combina aspectes dels dissenys tradicionals mogols i europeus. El palau està adornat amb sostres magnífics, vitralls vius i talles fines. L’exterior, amb les seves delicades decoracions roses i blanques, accentua l’atractiu visual de l’estructura i s’afegeix al seu atractiu general.

Em sembla que el poeta sufí Sachal Sarmast, va fer una estada en aquest palau, en el segle XVIII, i es diu que va ser quan va escriure algunes de les seves composicions més conegudes.

El palau va estar força abandonat durant molts anys. Em sembla que va ser en el 2011 que es va restaurar.

Diuen que hi ha un espai on es domestiquen diferents races de cavalls; he llegit que un descendent dels servents de la família reial havia dit que el llinatge dels cavalls és el mateix que durant el segle XVIII.