22 de juny 2025

Pakistan-65. Karachi, mausoleu Jinnah

Un cop acabada la visita del museu anem a visitar la tomba del pare de la pàtria, el fundador de Pakistan, Muhammad Ali Jinnah. És un mausoleu que es va construir entre 1960 i 1970, i es va inaugurar al juny de 1970. No s’hi pot entrar amb la càmera però sí que deixen portar el mòbil.

Es coneix com Mausoleu Jinnah o com Mazar-e-Qaid; Mazar vol dir tomba. És un dels monuments més importants de la ciutat.

Es troba al centre de la ciutat, però com que el recinte és molt gran, quedes allunyat del brogit del carrer.

El mausoleu el va dissenyar l’arquitecte Yahya Merchant, de Bombai. És fet de marbre blanc amb arcs corbats àrabs i reixes de coure. Es troba sobre una plataforma elevada, en un parc de 53 hectàrees.

El mausoleu té planta quadrada i hi ha una porta a cada banda; hi ha també per cada costat unes fonts esglaonades, em sembla que també són de marbre, que arriben fins a dalt.

A la nit el mausoleu queda il·luminat amb els focus que hi ha al parc del voltant.

Dins el santuari hi ha un canelobre de vidre verd, obsequi del poble xinés. 

Dins el conjunt, hi ha tres tombes en una filera i una altra al nord. La del nord, decorada amb flors negres a la base, pertany a Fàtima Jinnah, germana d’Ali Jinnah. 

De les altres tres, la de més al nord és de Liaqat Ali Khan, primer ministre de Pakistan. La tomba més al sud és de Sardar Abdur Rab Nishtar, un activista per la independència de Pakistan, i segon governador del Panjab occidental. 

En la del mig és enterrat Nurul Amin, que fou vicepresident del Pakistan. Totes les tombes són fetes amb marbre blanc italià, de tipus caixa, com el sarcòfag de Jinnah, que està situat en una base triple. Però els costats d’aquestes tombes s’inclinen cap a dins, mentre que la de Jinnah s’inclina cap a fora. Totes les tombes són llises, menys la de Fàtima que té una decoració floral. 

Hi ha també un espai dedicat al Pare de la Pàtria, Ali Jinnah. 










Pakistan-64. Karachi, Museu Nacional de Pakistan

El Museu Nacional del Pakistan és un dels grans museus de la ciutat. Aquest museu va substituir a l’antic Museu Victòria; es va fundar l’any 1950 i es va ubicar al Frere Hall. L’any 1959 es va plantejar la idea de construir un edifici modern destinat únicament al museu. La nova seu pel Museu Nacional va obrir les portes en el 1970.

Com en altres museus que hem visitat, en ser un dia entre setmana hi trobem grups de nens amb els seus mestres. La primera sala que visitem és la dedicada a Mehrgarh, al Balutxistan.

Des del 1974 s’hi ha anat fent excavacions. Es diu que podria ser l’establiment més antic al sud d’Àsia, cap al 7000 aC. També sembla que aquí s’hauria trobat la ceràmica més antiga al sud d’Àsia.

Sembla que la gent de Mehrgarh tenia contactes amb el nord de l’Afganistan, el nord-est de l’Iran i la part meridional de l’Àsia central.

Com en les altres cultures antigues es diferencien diferents períodes. 

El 1er període va des del 7000 aC al 5500 aC; és un període neolític i en que no s’usava la ceràmica. En els primers anys d’aquest període el cultiu el va desenvolupar gent seminòmada, que usava plantes com ara blat i ordi, i animals com ovelles, cabres i altres tipus de bestiar. Els edificis que formaven l’assentament eren molt simples, de fang i amb quatre subdivisions internes.

S’han trobat nombrosos enterraments, molts d’ells amb mercaderies elaborades, com ara cistelles, pedra, eines d’os, grans, braçalets, penjolls i, en alguns casos, animals sacrificats.

S’han trobat ornaments de petxines de mar, de pedra calcària, de turquesa, de lapislàtzuli, de gres i de coure polit, juntament amb figuretes senzilles de dones i d’animals.

En un enterrament s’hi va trobar una destral de pedra; altres destrals es van trobar a la superfície.

El 2on període, del 5500 al 4800 aC, i el 3er període, del 4800 al 3500 aC, es caracteritzen per la presència de ceràmica neolítica, o sigui que es començava a emprar la ceràmica,  en els darrers anys, per l’ús del coure, o sigui entrant ja a l’edat del coure. S’han trobat diverses proves sobre les tècniques avançades que utilitzaven en la fabricació d’objectes de coure.

La pisa de fang esmaltada i les figuretes de terracota eren molt detallistes. Les figuretes femenines estaven adornades amb pintures i presentaven diversos tipus de pentinats i ornaments.

Es van trobar dos enterraments del 2on període en el que el cos tenia una coberta de color ocre-vermell.

Hi havia menys objectes en els enterraments, només s’hi van trobar ornaments.

Els primers segells de botó que van fabricar eren de terracota i d’os, i tenien diversos dissenys geomètrics. La seva tecnologia incloïa pedres i trepants de coure, forns de corrent d’aire ascendent, grans forns enfonsats i gresols on es fonia el coure.

S’han trobat peces de collaret de lapislàtzuli, procedents de l’Afganistan, el que indica que hi havia comerç.

Hi ha tres períodes més: el 4art període (3500- 3250 aC), el 5è període (3250 - 3000 aC) i el 6è període és al voltant del 3000 aC.

En algun moment entre els anys 2600 i 2000 aC, la ciutat sembla que va quedar parcialment abandonada. En aquesta època ja començava a desenvolupar-se la cultura de la vall de l’Indus.

Es diu que potser els habitants de Mehrgarh van emigrar cap a la vall de l’Indus, que era molt més fèrtil; potser els canvis climàtics van convertir la zona del Balutxistan en un terreny més àrid.

Al sud de Mohenjo Daro hi ha un altre antic assentament, Amri, que dona lloc a una cultura que es va desenvolupar en el 4art mil·lenni aC en el Baix Sind.

Aquest assentament es troba prop de les muntanyes Kirthar, i prop del Balutxistan. Va ser un important centre urbà abans de la cultura de l’Indus. El desenvolupament de les primeres comunitats agrícoles del 6000 aC al 4000 aC va portar més tard a la urbanització. Es troba a la riba oest del riu Indus. Va ser una ciutat fortificada que va florir entre el 3600 i el 3300 aC i va pertànyer a l’etapa anterior a la cultura de la vall de l’Indus, la que a vegades s’anomena pre-harappa.

La ceràmica descoberta aquí tenia les seves pròpies característiques; hi ha un jaciment relacionat al Balutxistan, Sohr Damb (Nal), al’oest d’Amri. La ceràmica d’aquests dos assentaments a vegades es comneix com a ceràmica Amri-Nal.

A l’igual que en altres ciutats anteriors a la civilització de l’Indus, no s’hi han trobat escrits. Hi ha evidències de que cap al 2500 aC la ciutat va patir un incendi generalitzat.

En el període entre 2750 i 2450 aC es van trobant cada cop més elements de la cultura de la vall de l’Indus, i en l’etapa següent, 2450-1900 aC, és ja pràcticament la cultura de la vall de l’Indus.

Basant-se en les evidències que s’han trobat no sembla que la cultura de l’Indus s’hagués desenvolupat aquí a partir de la cultura d’Amri. Sembla que en aquest assentament les dues cultures van coexistir. 

Kot Diji és un altre assentament precursor de la cultura de la vall de l’Indus, i contemporani d’Amri.

Quan estàvem per l’Alt Sind vam visitar el fort de Kor Diji, que està prop de Khairpur; però no vam visitar aquest assentament que va estar habitat des del 3300 aC. Les seves restes arqueològiques consten de dues parts: la zona de la ciutadella, que es troba en un lloc una mica elevat en comparació amb la ciutat exterior, que es troba uns 12 metres per sota.

La cultura Kot Diji correspon al període entre el 3300 i el 2600 aC. La primera ocupació d’aquest lloc és anterior ala civilització de la vall de l’Indus. Feien servir la ceràmica i fabricaven ornaments de bronze.

S’hi van trobar una col·lecció de figuretes, majoritàriament femenines, que es pensa que representen a la deessa mare.  

En aquest museu també tenen una rèplica de l’escultura del Rei Sacerdot que es va trobar a Mohenjo Daro.  

De Mohenjo Daro ja n vaig parlar quan vam visitar el recinte arqueològic. Aquí tan sols poso les fotografies que vaig fer del que tenen en aquest museu.

També hi ha objectes trobats a Harappa i com que ja en vaig parlar quan vam visitar el lloc, tampoc explico més coses aquí.












Arribem a la sala dedicada al budisme. Hi ha una maqueta de l’stupa i el monestir de Takht-i Bahi.











El museu té més de 300 còpies de l’Alcorà, de les quals s’exposen uns 52 manuscrits rars. Hi ha també una àmplia col·lecció de monedes de diferents períodes. El museu en té un total de 58.000.





20 de juny 2025

Pakistan-63. Karachi, Frere Hall

El Frere Hall és un altre edifici de l’època colonial britànica. Es troba a la confluència del barri de Saddar i el de Clifton.

Les obres van començar a l’agost del 1863 i van continuar fins a l’octubre del 1865. Quan es va inaugurar encara no estava totalment acabat. Es va construir per ser l’ajuntament de la ciutat, però no hi va ser gaires anys. 

Aquí s’hi va ubicar la primera biblioteca de la ciutat. Actualment conserva l’antiga biblioteca i també té sales d’exposicions.

L’any 1877 en aquest edifici es va fer el primer intent de formar un conjunt consistent de regles de bàdminton. Després de la mort de Sir Henry Bartle Edward Frere el 1884, l’edifici va ser rebatejat en el seu honor. Frere va ser un administrador britànic que va promoure el desenvolupament econòmic del Sind, i va fer que la llengua sindi fos la llengua de l’administració al Sind; els mogols havien afavorit l’ús del  persa.

La biblioteca és una de les més grans de Karachi i alberga una col·lecció de més de 70.000 llibres, inclosos manuscrits rars.

En un altre lloc he trobat que aquest edifici es va construir per commemorar la visita de Sir Henry Bartle Frere, quan era el comissari del Sind. En aquella època era l’edifici més gran del Sind.

L’edifici està envoltat de jardins i serveix com a centre cultural, acollint exposicions d’art, esdeveniments literaris i reunions comunitàries. En el mateix edifici hi ha la biblioteca i el Museu del Patrimoni de Karachi.

Va ser la primera estructura del sud de Pakistan construïda en estil indo-gòtic, dels arquitectes colonials britànics.

No es va escatimar en costos en la seva construcció. Frere Hall va ser construït per artesans locals, però era pels britànics, els nadius no hi podien entrar.

No sé si tots els sostres de l’edifici o tan sols el de la sala que visitem, estan decorats, i és obra de l’artista pakistanès de renom mundial Sadequain. Ho va pintar a la dècada de 1980 però va morir l’any 1987 abans d’acabar-lo. Hi ha una sala la costat on es poden veure altres obres d’aquest artista.

Entre el 2002 i el 2011 es va tancar diversos cops, per intents d’atacs terroristes al consolat d’Estats Units que estava a la vora. Quan l’any 2011 el consolat es va traslladar de lloc,  el Frere Hall va tornar a obrir de forma permanent.

Syed Sadequain Ahmed Naqvi (1930 - 1987), conegut com a Sadequain Naqqash, va ser un artista i poeta pakistanès, conegut per les seves habilitats com a cal·lígraf i pintor. És considerat un dels millors pintors i cal·lígrafs del Pakistan; va pintar al voltant de 15000 pintures.

Va néixer en una família de cal·lígrafs de l’estat d’Uttar Pradesh. L’any 1947, després de la partició de l’Índia tota la família es va traslladar a viure aquí a Karachi. A finals de la dècada de 1940 es va unir al Moviment d’Escriptors i Artistes Progressistes.

Sadequain va formar part d’un moviment artístic islàmic que va sorgir de manera independent al nord d’Àfrica i a parts d’Àsia a la dècada de 1950, conegut com el moviment Hurufiyya.

Els artistes d’aquest moviment combinaven les formes d’art tradicionals, especialment la cal·ligrafia, dins d’una obra d’art contemporània. Rebutjaven els conceptes artístics occidentals i buscaven nous llenguatges visuals que reflectissin la seva pròpia cultura i patrimoni. Aquests artistes van transformar amb èxit la cal·ligrafia en una estètica moderna, alhora contemporània i indígena.

Sadequain va ser un pioner d’aquest estil al Pakistan, portant la cal·ligrafia a una forma d’art convencional i influint en les generacions posteriors d’artistes pakistanesos.

El sostre del Frere Hall és la darrera obra, i inacabada, de Sadequain, per això té importància històrica. Mostra en negreta, les paraules Arz-o-Samawat (Terra i cels). Abans de començar a pintar aquest mural al sostre el va dedicar als ciutadans de Karachi. El gran mural està pintat en desenes de panells individuals que s’ajunten com les peces d’un trencaclosques.