Oman (2009)-9. Muntanyes Hàjar: uadi Ghul i Misfat al Abriyyin

Uadi Ghul

Uadi Ghul significa Vall del Dimoni. Aquest és el congost amb els penya-segats més alts d’Oman, poden tenir més de 1.000 metres de desnivell. Diuen que és un dels canyons més espectaculars de la península aràbiga, se’l coneix com el Gran Canyó d’Oman.

Després d’esmorzar vam baixar del jebel Xams per fer una excursió pel canyó. Crec que hi ha diferents rutes, nosaltres tinc apuntat que vam fer una que passava més o menys a mitja alçada.

El camí era estret i pedregós i les vistes impressionants. Vam arribar fins a un poble abandonat, que es troba ancorat al mig del penya-segat.

No sé quan temps fa que va quedar abandonat; sembla que hi vivien unes quinze famílies, tenien les seves terrasses de cultiu i disposaven d’aigua. Van abandonar-lo per anar a viure a la vall, on les condicions de vida són millors.

Les cases les feien aprofitant les baumes que hi ha a la paret rocosa, i tan sols tenien que construir la part de davant, que és també feta en pedra. Aquesta és una diferència amb les cases tradicionals del país que eren de tova.

El nom del poble és Sab Bani Khamis, també conegut com As Sab.

Després vam baixar fins al fons del uadi, la pista estava tallada, amb grans blocs de pedra barrant el pas. Vam caminar pel riu buscant un lloc amb ombra on poder dinar. Vaig acabar amb els peus força dolorits. 

 

Misfat al Abriyyin

Després de dinar vam continuar pel riu fins arribar al fons de la vall, on hi ha el poble de Misfat al Abriyiin, un poble prop de la ciutat d’al Hamra.

Es troba en un oasi a 900 m d’altitud, a la part occidental de la serralada Hàjar. Aquest oasi té un extens sistema de canalització d’aigua, falaj, que data de fa més de 2.000 anys; aquestes canalitzacions encara s’utilitzen per subministrar aigua al poble d’uuna font local i per regar els camps en terrasses on es cultiven mangos, magranes, figues i oliveres.

El poble està ubicat sobre un turó rocós, que actua com a fortificació natural, i es caracteritza per camins estrets empedrats i cases construïdes amb fang, pedra i sarooj.

El sarooj és un morter tradicional resistent, fet amb argila, calç, cendra, sorra i additius orgànics com clares d’ou o fibres vegetals, utilitzat des de l’antiguitat al Pròxim Orient (especialment a l’Iran i Oman) per construir canals, cisternes i dipòsits de gel subterranis.

Encara es conserven alguns edificis de més de 200 anys d’antiguitat. L’estil arquitectònic és similar al de les terres altes iemenites.

Llegeixo que en els darrers anys s’han fet importants treballs de restauració, amb nous hotels i cases patrimonials, i l’any 2021 es va incloure a la llista dels Millors Pobles Turístics per l’Organització Mundial del Turisme.

Es diu que el poble té almenys 500 anys, però el sistema de regadiu falaj que alimenta les terrasses dels arbres fruiters és molt més antic.

La major part de la població de Misfat viu ara a les cases modernes de l’altra banda de la vall i a la ciutat d’Al Hamra, a l’altiplà de sota. Encara conreen els camps i han convertit les seves cases ancestrals en cases d’hostes.

Al Hamra és una ciutat d’uns 400 anys d’antiguitat. També se la coneix com a Hamra Al Abryeen, en referència a la tribu Al Abri que hi viu. Algunes de les cases més antigues que es conserven a Oman es troben en aquesta ciutat.

Durant el regnat de l’imam Saif bin Sultan, el quart governant de la dinastia iarúbida, Al Hamra va ser colonitzada a finals del segle XVII per la tribu Al Abri.

El passeig per l’oasi va ser molt agradable. Sempre m’impressiona veure com les plantes s’obren camí entre les roques.

Després vam continuar la nostra ruta fins a la ciutat de Nizwa, que es troba a uns 50 km d’Al Hamra.   

Oman (2009)-8. Creuant la serralada de Hàjar: uadi Bani Auf i Bilad Sayt

Al matí següent vam endinsar-nos en les muntanyes Hàjar, remuntant el uadi Bani Auf. 

Ja havia parlat una mica a la introducció d’aquesta serralada que separa les terres planes de la costa del golf d’Oman de l’altiplà desèrtic central. La terra costanera entre les muntanyes i el mar, s’anomena Al Batinah que vol dir el davant, i la terra de les muntanyes Adh Dhahirah que significa l’esquena.

Uadi Bani Auf

Sortint de Rustq ens vam dirigir cap al Uadi Bani Auf i vam emprendre la ruta que creua les muntanyes. El uadi primer és força ampla, i després es va estrenyen i el pendent és més pronunciat.

El paisatge seguint el uadi és impressionant; el riu duia força aigua. Vam anar pujant, des d’uns 350 metres als que es troba Rustaq, fins al 960 metres d’altitud on trobem el poblet de Balad Sayt.

Bilad Sayt

Bilad Sayt o Balad Sayt és un poble de muntanya situat al vessant nord-est de les muntanyes Al Hàjar, prop del cim més alt del soldanat d’Oman, el Jebel Shams.

Abans d’arribar al poble ja es veien algunes casetes a la vora del riu, això em va sorprendre ja que no sé què deuen fer quan puja l’aigua. Hi ha camps cultivats en terrasses. Al poble les casetes són de pedra i tova,  carrerons estrets... Em va sorprendre la mesquita, una cabana rectangular amb sostre de palla i el terra cobert amb catifes. Com ja he dit aquest viatge el vaig fer l’any 2009, llavors estaven construint la nova mesquita.  

Al voltant del poble hi ha el palmerar de palmeres datileres, i les muntanyes presidint-ho tot.

Crec que aquest espai era la mesquita.

La resta del recorregut del dia és una mica confós. Des de Bilad Sayt teníem que continuar pujant per després baixar fins a trobar la carretera asfaltada que ens tenia que permetre arribar a la població d’Al Hamra, i des d’allà, per una pista pujar al Jebel Xams (Jebel Shams), on fèiem nit en un alberg de muntanya.

Vam arribar al nostre destí però fent una volta de més de 350 km. Vam trobar la pista tallada, i vam haver de tornar a Masqat, des de Balad Sayt, per agafar una altra carretra fins a Nizwa i des d’aquí una nova pista, que suposo que passava per Al-Hamra fins a Jabel Shams.

La darrera fotografia que tinc del poble és de les 11 matí. La següent és des les 12 i després un parell de fotos a la una del migdia, que sembla que vam menjar alguna cosa a l’ombra d’un arbre. Tinc anotat que no ens vam entretenir massa estona, ja que encara ens quedava recorregut per fer.

La següent foto que tinc d’aquell dia és de les 3 de la tarda, una mesquita.

Al vespre quan vam arribar al nostre allotjament la temperatura era de 18 ºC en canvi a mitja tarda, a l’ombra estàvem a 28 ºC, Al sol hi feia moltíssima calor.

El jebel Xams (Jebel Shams) es troba a la serralada del Hàjar, al nord de la ciutat d’Al Hamra. Jebel Xams significa Muntanya del Sol, i se li dona aquest nom perquè és el primer lloc d’Oman a rebre la sortida del sol, a causa de la seva altura i la seva ubicació oriental dins del país. Aquesta és la muntanya més alta del país, amb 3.009 metres.

Aquell vespre vam anar a veure, des de dalt del jebel Xams el congost que hi ha als seus peus, el uadi Ghul.