La vall de Kiso
El riu Kiso desemboca a la badia d’Ise, prop de Nagoya. La vall
de la part alta del riu és la vall de Kiso (Kiso-dani).
Al llarg de gran part de la història del Japó, la vall de Kiso
es va utilitzar per connectar les antigues províncies de Mino i Shinano, però
era una ruta difícil amb pujades pronunciades. L’any 702 es va inaugurar la
ruta Kiso no Yamamichi; uns any més tard, en el 713 aquesta ruta s’esmenta amb
el nom de Kisoji no Michi. La ruta oficial Tosando no travessava la vall de
Kiso; en canvi, anava des de la província de Mino cap al pas de Kamisaka i cap
a la vall d’Ina.
La major part del terreny són muntanyes escarpades, així que hi
ha poca terra cultivable. La terra que es conrea es pot veure a la plana
estreta al llarg del riu Kiso. La zona té pluja abundant. La indústria forestal
solia ser habitual a tota la regió, però des de la dècada de 1980 ha disminuït.
Durant el període del shogunat Tokugawa, el desenvolupament
forestal es va expandir ràpidament; es va promoure el negoci d’excavació del
riu Kiso, fent possible transportar grans quantitats de fusta.
A principis de l’època moderna es feia servir molta fusta i els
recursos forestals anaven minvant ràpidament, pel que el clan Owari-Tokugawa va
començar a desenvolupar polítiques de conservació forestal i control de la
desforestació, cosa que va donar lloc a la formació de vastos boscos de
xiprers.
Després de l’era Meiji, el bosc es va convertir en un bosc de
propietat estatal, i el 1889 es va convertir en una propietat reial com a bosc
reial. Va ser designat com a bosc nacional el 1947, després de la Segona Guerra
Mundial, i va passar a estar sota la jurisdicció de l’Agència Forestal.
Hi va haver una gran destrucció d’arbres a causa del tifó
Isewan el 1959. En aquell moment, la indústria forestal era gran, però la
competència de preus amb la fusta estrangera importada a la segona meitat de la
dècada de 1980, i la quantitat de fusta talada, van disminuir.
L’antiga ruta anomenada Kisoji, d’uns 70 km esva desenvolupar
al llarg de la vall i tenia molta importància com a ruta comercial.
Aquesta ruta va ser encara més important a partir de l’inici
del període Edo (1603-1868), quan es va fusionar amb altres rutes i es va
formar ña ruta Nakasendo, de 500 km de llargada.
Principals carreteres en el període Edo
By Artanisen - Own work, CC BY-SA 4.0.
hhttps://en.wikipedia.org/wiki/Edo_Five_Routes#/media/File:Gokaido_Edo_Five_Routes_Map.png
Kaido (camí, carretera) eren els camins que hi havia al Japó en
el període Edo. Van tenir un paper important en el transport; destaquen les
cinc rutes del període Edo, que començaven a Edo (actual Tòquio), i es coneixen
com Gokaido.
Les Cinc Rutes (Gokaido), eren les cinc rutes administrades
centralment, que connectaven la capital de facto del Japó, Edo amb les
províncies exteriors durant el període Edo (1603 -1868).
La ruta més important era la Tokaido, que connectava Edo i
Kyoto. Tokugawa Ieyasu va començar la construcció de les cinc rutes per
augmentar el seu control sobre el país el 1601, però va ser Tokugawa Ietsuna,
el quart shogun del shogunat Tokugawa i besnet de Ieyasu, qui les va declarar
com a rutes principals.
Es van establir estacions postals al llarg de la ruta perquè
els viatgers poguessin descansar i comprar subministraments. Les rutes
prosperaven gràcies a la política que exigia que els dàimio (governants
regionals) viatgessin en anys alterns per les rutes cap a Edo.
Les diverses carreteres que formen les Gokaido existien ja
abans de convertir-se en un conjunt oficial de rutes. Tokugawa Ieyasu va
començar a treballar en les rutes poc després de convertir-se en shogun el
1600. La creació oficial de les cinc rutes va començar amb el control
governamental del shogunat sobre les estacions de correu al llarg de les rutes
existents. Abans d’aquesta intervenció, les estacions postals proporcionaven
llocs per descansar als viatgers i gestionaven un sistema de missatgeria. Després
de la presa oficial del poder, el shogunat va exigir que aquestes estacions
donessin un tracte preferencial a aquells que tenien assumptes oficials o es
veiessin obligades a cessar l’activitat.
A causa de les restriccions imposades pel shogunat, els
viatgers gairebé sempre es veien obligats a fer els seus viatges a peu. Com a
resultat, es van desenvolupar “pobles de correu” cada pocs quilòmetres per
oferir als viatgers llocs per descansar, menjar i trobar allotjament nocturn
durant el seu dur viatge.
A la dècada de 1640, el Tokugawa Iemitsu va tancar totes les
estacions excepte les necessàries, cosa que seria l’últim gran canvi durant el
període Edo.
Juntament amb les estacions de correu, el govern va crear un
sistema d’estacions de control al llarg de les cinc rutes. A diferència de les
estacions de correu, que servien per als viatgers, les estacions de control
tenien una funció reguladora, controlant el moviment de persones i mercaderies.
Alguns dels usos d’aquestes estacions eren prevenir el tràfic d’armes de foc,
assegurar que se seguissin les diverses normes i comprovar els passaports dels
viatgers comuns.
El shogunat també coordinava les millores a fer a les
carreteres: es van aplanar i eixamplar, i els trams més empinats es van
empedrar amb pedra rugosa. Es van plantar arbres als costats i es van excavar
cunetes de drenatge en molts punts. Es van col·locar marcadors per indicar la
distància a cada ri, que en aquell moment es definia com a 3,93 km, des del
punt d’inici a Nihonbashi. Tot i que les Gokaido creuaven moltes vies
navegables, es van construir pocs ponts, però sí que es van instaurar els
transbordadors per creuar els rius.
Les cinc rutes començaven a Nihonbashi, a Edo i des d’allà
cadascuna connectava la capital amb altres parts del país. Hi havia dues rutes
que connectaven Edo amb Kyoto: la ruta Tokaido, que tenia 53 estacions de
correu i que anava per la costa, i la ruta Nakasendo, amb 69 estacions de
correu, que anava per l’interior. Aquestes dues rutes s’ajuntaven, ja en el
tram final, a Kusatsu-juku.
Ruta Nakasendo
En aquest mapa es pot veure la ruta Nakasendo (camí a través de
muntanyes), que com he dit era una de les dues rutes principals que connectaven
Edo i Kyoto.
https://walkjapan.com/tour/nakasendo-way
Entre principis del segle XVII i finals del XIX, la ruta de
Nakasendo va ser una via important de viatge entre Kyoto i Edo. Incloïa un tram
de 70 km que passava per la vall de Kiso on hi havia 11 estacions de descans
entre Magome, al sud, i Niekawa, al nord, on comerciants i viatgers reposaven i
s’entretenien. Hi ha tres d’aquestes poblacions que s’han conservat (potser
restaurat) tal com eren quan aquesta ruta estava en funcionament; aquestes
poblacions són Magome, Tsumago i Narai.
A diferència de la ruta Tokaido que anava per la costa, la
Nakasendo anava per l’interior, per la zona muntanyosa. Molta gent preferia
aquesta ruta ja que per aquí no calia travessar cap riu.
Com que era una ruta ben desenvolupada, molta gent famosa va
passar per aquí, com el mestre de haiku Matsuo Basho i l’artista Hiroshige, que
a finals de la dècada de 1830 va fer aquesta ruta i va fer 46 “postals” sobre
les vistes del Nakasendo.
Utagawa Hiroshige, també anomenat Ando Hiroshige, 1797 – 1858,
va ser un artista de l’ukiyo-e japonès i se’l considera el darrer gran mestre
d’aquesta tradició. L’ukiyo-e (quadres del món flotant) o estampa japonesa és
un gènere de gravats xilogràfics i pintures produïts al Japó entre els segles
XVII i XX. Hi ha imatges paisatgístiques, de teatre i dels àmbits del plaer, i
és el principal gènere artístic de la xilografia al Japó.
Abans de la ruta Nakasendo
Cap a principis del segle VII, la zona que més tard formaria el
Nakasendo es va desenvolupar per connectar Kinai (l’actual regió de Kansai, que
incloïa l’antiga capital del Japó) amb les províncies del Tosando que es troben
a l’est.
Durant el període Sengoku, que va durar del segle XV al XVII,
el Tosando estava controlat per diferents clans: el clan Takeda (província de
Kai), el clan Ogasawara (província de Shinano), el clan Kanamori (província de
Hida) i el clan Oda (província de Mino). Per tal de connectar el Tosando amb el
Tokaido (i les tropes de Takeda amb les d’Oda), es va desenvolupar un sistema
de carreteres.
En els primers anys del període Edo, es van produir molts
canvis polítics, legals, culturals i intel·lectuals. Entre ells hi havia la
renovació del sistema de carreteres mil·lenàries; hi va haver cinc carreteres
que van ser formalment designades com a rutes oficials per a l’ús del shogun i
dels altres dàimios i per proporcionar al shogunat Tokugawa la xarxa de
comunicacions necessària per estabilitzar i governar el país.
Un d’aquests cinc camins era el Nakasendo, que s’estenia des
d’Edo, des d’on el shogun exercia el poder real, travessant les serralades
centrals de Honshu i fins a Kyoto.
Fins a l’establiment d’aquestes rutes comercials formals, hi
havia moltes rutes més curtes que connectaven ciutats a diverses distàncies.
Per exemple, les onze ciutats postals de la ruta Kisoji van passar a formar
part del Nakasendo (el tram de Niekawa-juku a Magome-juku). Abans del període
Edo, la ruta s’anomenava Sando (ruta de muntanya) o també Tosando (ruta de
muntanya oriental). Va ser durant el període Edo que es va canviar el nom pel
de Nakasendo.
Tot i que gran part del Nakasendo ja no existeix en la seva
forma històrica, el seu recorregut el segueixen aproximadament les carreteres
modernes.
A la ruta Nakasendo se la coneixia com Himekaido o carretera de
la princesa, ja que era la ruta que acostumaven a escollir les dames de la cort
i les filles de famílies benestants. El Tokaido era pla, però s’havien de
creuar molts rius sense ponts, i la gent havia d’esperar per ser transportada
d’un costat a l’altre, i això costava temps i diners. El Nakasendo era una mica
més llarg, indirecte i muntanyós, però sense creus de rius, per la qual cosa
era més segur i fàcil de programar.
Tot i que el camí oferia accés al món exterior, les ciutats
encara eren petites i en la seva majoria autosuficients. Per poder viure en
aquests zones calia el treball comunitari, ajudant-se uns als altres; es
cultivava arròs i verdures, es criaven cucs de seda, es confeccionava seda, es
teixia i es fabricaven peces de roba. Altres articles que els vilatans produïen
per al comerç incloïen arròs, sumi (carbó) i ceràmica. Aquesta regió també té
el major nombre de grups kabuki locals (teatre tradicional japonès), alguns del
període Edo; aquests grups actuaven al llarg de la ruta, tant per a la població
local com epr als viatgers que passaven.
De Magome a Tsumago
Nosaltres vam fer el tram entre Magome-juku i Tsumago-juku, que
l’any 1987 va ser declarat Lloc Històric Nacional del Japó pel govern central.
Aquest tram es troba a la vall de Kiso i la zona es va donar a
conèixer gràcies a l’escriptor de principis del segle XX, Shimazaki Toson, que
va documentar els efectes de la Restauració Meiji a la vall de Kiso, a la seva
novel·la emblemàtica “Before the Dawn”.
És un tram de 9 km, que es fa en unes tres hores; el paviment
s’ha restaurat, algun tram d’escales, boscos, cascades... un camí variat.
En alguns punts hi ha uns monticles de terra coberts d’herba
apilats a la vora del sender, són antics marcadors de distància. Anomenats
ichirizuka, els monticles denoten un li, una mesura de distància de 3,93
quilòmetres. Se suposava que la longitud d’un li era la distància aproximada
que una persona podia caminar en una hora (tenint en compte que la majoria dels
viatgers en aquest camí anaven carregats amb càrregues pesades, armadures,
animals de càrrega o un altre equipatge).
Els pobles de Magome i Tsumago són dos antics shukuba o pobles
de descans de la ruta Nakasendo. Magome era l’estació número 41 i Tsumago la
número 42, de les 69 estacions de
descans que hi havia a la ruta Nakasendo.
Amb la fi del període Edo i la industrialització i
modernització del Japó durant la Restauració Meiji (1868-1912), la ruta a peu
va deixar d’usar-se en favor del tren o el transport en cotxe. Això va fer que
aquests dos pobles anessin caient en declivi i gairebé en l’oblit, com tants
altres pobles del Japó més rural.
Per incentivar el turisme i lluitar contra la seva desaparició,
ambdós pobles van decidir invertir en el seu passat històric durant el boom
econòmic del període Showa (1926-1989). Així, van començar a treballar per
mantenir el seu llegat històric i intentar mostrar al màxim com era la vida en
aquestes dues estacions de descans de la ruta Nakasendo.
És per això que es van soterrar els cables de telèfon i
d’electricitat (que a la resta del Japó estan sempre visibles), es va prohibir
el pas de vehicles motoritzats pels carrers principals i es van restaurar
edificis històrics i cases tradicionals. L’objectiu era convertir els edificis
restaurats en museus on mostrar el passat dels pobles de la zona, tallers on
els artesans podien treballar i vendre la seva artesania, hostals tradicionals
o minshuku, botigues de dolços i petits restaurants especialitzats en els
fideus soba típics de la zona.
A Magome hi ha alguns museus i coses a veure però nosaltres no
vam tenir temps de passejar per aquesta població. Vam anar directe al punt de
començament de la ruta. A més, vam tenir mala sort ja que era un dia plujós.
Aquest és el mapa que ens van donar abans de començar la ruta.
A la part inferior del mapa es pot veure el perfil del recorregut. Hi ha un
desnivell d’uns 200 metres des de Magome-juku fins al punt més alt del
recorregut, el Magome mountain pass, que es troba a 801metres d’altitud. La
baixada fins a Tsumago és un desnivell de 400 metres.
A informació i turisme, on ens van donar els mapes i vam
iniciar la ruta ens van deixar tres campanetes per tot; quan acabes el
recorregut i les retorns recuperes la fiança que has dipositat. La idea era que
anéssim més o menys en tres grups, segons els diferents ritmes caminant, i cada
grup tindria una campaneta amb la que anar fent soroll per espantar els ossos.
Si es va en grup es parla i ja no hi ha gaire risc, però si un va sol sí que un
os el pot agafar desprevingut. Al llarg del camí hi ha campanes per fer-les
sonar i espantar-los. Si no recordo malament l’any passat hi va haver un atac a
un turista.
A Magone-juku hi ha alguns molins d’aigua i vam passar pel
costat d’un. El poble està construït en pendent, i l’aigua baixa per un canal a
la vora del camí. Antigament hi havia una sèrie de molins que aprofitaven
l’energia hidràulica per funcionar.
En alguns trams s’ha conservat l’empedrat original, potser
restaurat.
Aquest és un antic tauler d’anuncis de l’època del shogunat.
Aquí s’hi penjaven els decrets de llei, avisos, prohibicions i qualsevol
informació que calia tenir en compte. Prop d’aquí hi ha un mirador.
El camí està molt ben indicat, amb rètols en japonès i anglès,
pel que no hi ha pèrdua. De tant en quant el camí creua la carretera.
De camí es passa per una porta torii d’un santuari xintoista.
Hi ha una sèrie de santuaris xintoistes, kumano-jinja, consagrats a les tres
muntanyes sagrades de Kumano: Hongu, Shingu i Nachi. Hi ha una ruta de
peregrinació que connecta els tres principals santuaris kumano. Al país hi ha
més de 3.000 santuaris kumano.
Diria que en aquest punt ja havíem acabat la pujada. Aquí vam
aprofitar que hi havia un lloc resguardat per poder dinar. Em sembla que és la
històrica casa de te Ichikokutochi Tateba-chaya.
En aquest lloc hi havia hagut una estació d’inspecció, on es
controlava la prohibició de transportar algun dels cinc arbres més importants
de la regió. Aquesta estació d’inspecció es va traslladar aquí el 1749 i va
estar en funcionament fins al 1869. Hi havia també una casa de descans o casa
de te.
Molt a prop hi ha el petit altar Koyasu Kannon, dedicat a la
deessa de la misericòrdia i especialment popular entre les famílies de la zona,
que venen aquí per demanar que un part vagi bé.
En el camí de baixada hi ha les cascades Odaki i Medaki, o
cascades de l’home i la dona, famoses per haver aparegut a la novel·la
“Miyamoto Musashi” d’Eiji Yoshikawa. També hi ha el santuari Kurashina en
record a Kurashina, servent del senyor del castell de Matsumoto, i els seus 30
acompanyants, assassinats per guerrers de la zona, l’any 1586.
Jo no recordo haver vist cap cascada, però també he de dir que
anava capficada perquè a més de la pluja, la càmera de fotos em fallava. De fet
va deixar de funcionar definitivament abans d’arribar a Tsumago.
Al llarg de la ruta hi havia esteles de pedra, anomenades
koshin-to; els creients de la fe Koshin les col·locaven prop de les seves
cases. Tenen diferents formes i mides i la més antiga que s’ha troba data del
1559 aC. Poden tenir representada una divinitat protectora de les enfermetats,
anomenada Shoumen Kongou, o tan sols algun text o bé la representació de micos.
De tant en quant es pot veure penjada davant la porta d’alguna
casa una gran bola feta amb fulles de cedre, anomenada sugitama. Es penjava
davant d’una bodega quan s’havia elaborat un nou sake. Inicialment les fulles
eren verdes i amb el pas del temps van passant a marró, indicant el grau de
maduració del sake.
Abans no ho he explicat, però per fer aquesta ruta vam agafar
el tren des de Nagoya fins a Nakatsugawa, uns 45minuts de trajecte. Després en
autobús fins a Magome. Va estar plovisquejant tot el camí, el que feia que les
pedres rellisquessin una mica, però el camí no tenia dificultat i anant amb
compte ho vaig poder fer bé. Hi havia molta gent fent la ruta.
