Avui sortim d’Islamabad per fer un parell de visites i tornar
al vespre de nou a la capital. En aquest viatge estem condicionats per la
policia, que decideix quan podem anar a visitar els llocs previstos i a vegades
ens canvien l’ordre. En alguns llocs portem escorta, però apareixen i
desapareixen, a vegades sense dir res.
Comencem per Tàxila, que està prop d’Islamabad i després anem a
Takht-i-Bahi, que ja està a la terra dels paixtus, a la província de Khyber
Pakhtunkhwa, KPK. De tornada a Islamabad vam anar a sopar al restaurant Kabul,
un bon restaurant de cuina afganesa.
Tàxila es troba a uns 30 km al nord-oest de la capital, a uns
549 metres d’altitud.
Establerta durant el període Vèdic, l’antiga Tàxila va ser
durant un temps la capital de l’antiga Gandhara. Estava situada a la riba
oriental del riu Indus, en la frontissa entre el subcontinent indi i l’Àsia
Central. Probablement es va fundar cap a l’any 1000 aC. Pels fragments de
ceràmica trobats del 900 aC es creu que mantenia relacions comercials amb
altres assentaments de la regió. Va ser una ciutat important a mitjans del
primer mil·lenni aC.
Després la ciutat va ser conquerida per l’Imperi Aquemènida i
incorporada a la satrapia de l’Indus, entre el 550 aC i el 326 aC.
Les excavacions arqueològiques mostren que la ciutat podria
haver crescut significativament en aquest període. L’any 516 aC, Darius I es va
embarcar en una campanya per conquerir l’Àsia Central, Ariana i Bactriana, i va
passar l’hivern del 516-515 aC prop d’aquí, preparant-se per conquerir la vall
de l’Indus, cosa que va fer el 515 aC.
La regió va continuar sota la sobirania aquemènida durant el
regnat de Xerxes I, i va continuar sota el domini aquemènida durant més d’un
segle.
L’any 326 aC, Alexandre el Gran va vèncer als aquemènides i
Tàxila es va rendir sense oposar resistència a l’Imperi Macedoni.
Els historiadors grecs que acompanyaven Alexandre van descriure
Tàxila com una població rica, pròspera i ben governada.
A la mort d’Alexandre, el 323 aC, la província i gran part dels
territoris aquemènides van passar al seu general Seleuc I Nicator, fundador de
l’Imperi Selèucida.
Cap al 303 aC, les satrapies de l’Imperi Selèucida al sud
d’Àsia havien estat annexionades a l’imperi Maurya que estava en expansió. La
capital provincial i el centre d’educació superior estava a Tàxila, sota el
control de Chandragupta Maurya.
Sota el regnat d’Aixoka el Gran, net de Chandragupta, la ciutat
es va convertir en una gran seu de l’aprenentatge budista.
Al segle II aC, Tàxila va ser annexionada pel regne indo-grec
de Bactriana. Els indo-grecs van construir una nova capital, Sirkap, davant de
Tàxila, a l’altra riba del riu. Durant aquest nou període de domini grec
bactrià, diverses dinasties probablement van governar des d’aquesta ciutat,
probablement com a capital. En aquesta època la ciutat encunyava moneda. Al
voltant del segle I aC o segle I dC, un rei indo-escita anomenat Azilises tenia
tres tallers on es fabricava moneda, un d’ells estava a Tàxila, i encunyava
monedes amb llegendes a l’anvers en grec i en kharosṭhi (emprat per la cultura
Gandhara).
L'últim rei grec de Tàxila va ser enderrocat pels indo-escites
al voltant del 90 aC. Gondofares, fundador del regne indo-part, va conquerir
Tàxila al voltant del 20 aC i la ciutat va ser la seva capital.
Segons una llegenda cristiana primerenca, l’apòstol Tomàs va
visitar Gondofares IV al voltant del 46 dC, possiblement aquí a Taxila, ja que
era la capital dels Gondofares.
Al voltant de l’any 50 dC, el filòsof grec Apol·loni de Tiana
diuen que va visitar Tàxila; el seu biògraf, que va escriure uns 200 anys més
tard, la descrivia com una ciutat fortificada disposada en un pla simètric, de
mida similar a Nínive. L’arqueologia moderna confirma aquesta descripció. Les
inscripcions que daten de l’any 76 dC demostren que la ciutat havia quedat sota
el domini de l’Imperi Kuixan.
A mitjans del segle IV, l’Imperi Gupta va ocupar els territoris
de Gandhara oriental, incloent-hi Tàxila. La ciutat era coneguda pels seus
vincles comercials, incloent seda, sàndal, cavalls, cotó, plata, perles i
espècies. Va ser en aquesta època que la ciutat va ocupar un paper important en
la literatura clàssica índia, tant com a centre cultural com a ciutat
fronterera militaritzada.
La universitat de Tàxila seguia en actiu quan el viatger xinès
Faxian va visitar la ciutat, cap al 400 dC.
Se sap que els kidarites, vassalls de l’Imperi Heftalita, van
envair Tàxila cap al 450 dC. Tot i que l’emperador Gupta va repel·lir l’atac,
la ciutat no es va recuperar, probablement a causa de la forta presència huna a
la zona i la inestabilitat per la guerra a tres bandes, amb Pèrsia, l’estat
kidarita i els huns.
Els huns van atacar Gandhara i el Panjab cap al 470 dC, causant
una devastació i destrucció generalitzada dels famosos monestirs i stupes
budistes de Tàxila. Després d’això la ciutat ja no es va recuperar. Del 500 al
540, quan estava sota el control dels huns, governat per Mihirakula, la ciutat
va entrar en un fort declivi; Mihirakula va presidir algunes destruccions de
llocs budistes, monestirs i temples hindús.
Xuanzang en el seu viatge per l’Índia, entre el 629 i el 645,
va visitar Tàxila, l’any 630, i la va trobar mig en ruïnes; tan sols hi
quedaven alguns monjos.
En alguns llocs diuen Tàxila es considera una de les primeres
universitats del món, d’altres consideren que no era una universitat en el
sentit modern. El centre consistia en diversos monestirs, però no tenien grans
dormitoris, ni aules on s’impartissin els ensenyaments, sinó que l’ensenyament
era individualitzat.
Tàxila es va convertir en un centre d’aprenentatge destacat
(inclosos els ensenyaments religiosos de la religió vèdica històrica i el
budisme) almenys diversos segles aC, i va continuar atraient estudiants de tot
el vell món fins a la destrucció de la ciutat al segle V.
S’ha suggerit que en el seu apogeu, Tàxila va exercir una mena
de sobirania intel·lectual sobre altres centres d’aprenentatge a l’Índia. Els
seus ensenyaments eren d’educació superior; generalment, un estudiant entrava a
Tàxila als setze anys.
S’ensenyaven les escriptures antigues i més venerades, i les
Divuit Sílpes o Arts, que incloïen habilitats com el tir amb arc, la caça i la
mitologia de l’elefant, a més hi havia l’escola de dret, l’escola de medicina i
l’escola de ciències militars. Venien estudiants de lluny, ja que era un centre
amb un bon nivell, amb mestres erudits, tots ells reconeguts com a autoritats
en les seves respectives matèries.
L’admissió a Tàxila no es limitava només als estudiants
pertanyents a les classes altes; hi ha evidències de que hi havia estudiat
fills de reis, nobles, comerciants, sastres i fins i tot pescadors.
L’ensenyament no estava sotmès a cap autoritat externa, com
reis o líders locals. Cada professor va formar la seva pròpia institució,
gaudint d’una total autonomia en el treball, ensenyant a tants alumnes com
volgués i ensenyant matèries que li agradaven sense ajustar-se a cap pla
d’estudis centralitzat. L’estudi finalitzava quan el professor estava satisfet
amb el nivell de rendiment de l’alumne. En general, l’especialització en una
assignatura durava uns vuit anys, tot i que es podia allargar o escurçar d’acord
amb les capacitats intel·lectuals i la dedicació de cada estudiant. En la
majoria dels casos, les escoles estaven situades dins de les cases dels
professors.
El coneixement es considerava massa sagrat per ser intercanviat
per diners. El suport financer provenia de la societat en general, així com de
comerciants rics i pares rics. Un sol mestre podia tenir centenars d’alumnes,
tot i així mai es negaven a ensenyar a ningú pel fet de que fos pobre. Els estudiants
tenien allotjament gratuït però havien de fer algun treball manual a la llar.
Em sembla que feien algun obsequi pel mestre, com a mostra d’agraïment i de
respecte; podia ser un turbant, unes sandàlies o un paraigües.
En els casos en què els estudiants pobres no
es poguessin permetre ni tan sols això, podien apropar-se al rei, que després
intervindria i li proporcionaria alguna cosa. No proporcionar a un estudiant
pobre un mitjà per fer aquesta ofrena al mestre es considerava el major insult
a la reputació d’un rei.
Els estudiants de pagament, com els prínceps, rebien els ensenyaments
de dia, i a la nit s’ensenyava als que no pagaven.
Els exàmens es consideraven superflus i no eren un requisit per
completar els estudis. El procés d’ensenyament era crític i exhaustiu: a menys
que una unitat es dominés completament, a l’estudiant no se li permetia passar
a la següent. En acabar no rebien cap títol, ja que es considerava que el
coneixement era la seva pròpia recompensa.
La ciutat estava en una ubicació estratègica, per això era tant
cobejada i va anar canviant de mans. Estava a la cruïlla de tres importants
rutes comercials de l’època; però quan aquests rutes van perdre importància la
ciutat també. Finalment va ser destruïda en el segle V pels invasors huna.
A mitjans del segle XIX, quan formava part de l’Índia
britànica, l’arqueòleg britànic Alexander Cunningham va redescobrir les ruïnes
de l’antiga ciutat i l’excavació la va realitzar Sir John Marshall.
Des de l’any 1980, Tàxila forma part del Patrimoni de la
Humanitat de la UNESCO.
Els Jatakes budistes són unes obres que recullen els principis
del budisme més primitiu, i que han passat de mestres a deixebles al llarg dels
anys. En aquests Jatakas, Tàxila es descriu com la capital del regne de
Gandhara i un gran centre d’aprenentatge amb mestres de fama mundial. També
s’esmenta que a Tàxila hi havia també institucions i mestres no budistes.
Els Jatakes mostren el predomini de disciplines vèdiques i
tècniques, com ara el dret, la medicina i la ciència militar.
Takshashila també està associat amb el Jainisme. Sembla que en
els segles II i III dC hi havia uns 500 temples jainistes.
Segons les excavacions realitzades pel Dr. Sir John Marshall
els reis indo-grecs van desplaçar la ciutat de la seva posició fortificada i la
van establir a Sirkap durant els primers anys del segle II aC. La ciutat va
romandre habitada durant els períodes grec, Shaka, Pahlava i Kuixan. S’han
descobert nombrosos temples, petits i grans, al llarg de la carretera principal
de Sirkap i alguns per la seva estructura es pensa que eren temples
jainistes.
Per tant els arqueòlegs conclouen que aquesta ciutat va ser
també un important centre del jainisme.
Les ruïnes de Tàxila contenen edificis i stupes budistes,
distribuïts en una gran àrea. Les ruïnes principals es divideixen en tres
ciutats principals, cada una pertanyent a un període.
La més vella d’aquestes és l’àrea d’Hathial, on s’han trobat
estris que s’han datat entre el segle VI aC fins al final del segon mil·lenni.
Bhir Mound data del segle VI aC.
La segona ciutat de Tàxila és a Sirkap i va ser construïda per
reis grecs de Bactriana en el segle II aC.
La tercera i última ciutat de Tàxila és a Sirsukh, i va ser
construïda en l’època dels reis de Kuixan.
A més de les ruïnes de la ciutat hi ha un cert nombre de
monestirs budistes i stupes. En aquesta categoria destaquen les ruïnes d’una
stupa a Dharmarajika, el monestir de Jaulian, el monestir de Mohra Muradu.
Nosaltres visitem el museu i el monestir de Jaulian. Poc abans d’arribar a Tàxila trobem un control policial en el
que volen saber quantes dones hi ha al grup.
Comencem visitant el museu, en el que hi ha una part dedicada a
la vida de Buda i una altra dedicada a les troballes fetes en les excavacions.
En el museu anàvem ja amb escorta, que es dedicava a allunyar a
la gent, perquè no estiguessin a prop nostre.
El museu té les seves arrels en el Servei Arqueològic de
l’Índia, ASI, creat durant el Raj britànic. Aquesta va ser la primera
organització dedicada a estudiar i protegir els artefactes històrics del
subcontinent indi; del 1913 al 1934, Sir John Marshall, el director general de
l’ASI, va dur a terme extensos estudis i excavacions en tota la vall.
L’any 1918, Lord Chelmsford, que era el virrei, i Sir John
Marshall, van impulsar la construcció del Museu Tàxila per protegir els
objectes trobats. Les obres van acabar l’any 1928.
Llegeixo que es mostren unes 4.000 peces i que n’hi ha 30.000
més no s’exposen. La majoria de peces són del període entre el 600 aC i el 500
dC. Hi ha objectes de diferents materials, pedra, estuc, terracota, plata, or,
ferro i pedres semiprecioses; moltes peces pertanyen a alguna de les tres
religions que hi havia ala regió: budisme, hinduisme i jainisme.
Aquest museu té una de les col·leccions més significatives i
completes que hi ha al Pakistan,
d’escultura budista en pedra dels segles I al VII. L’art d’aquest
període és el que es coneix com art de Gandhara.
La civilització Gandhara va des del segle VI aC fins al V dC.
L’emperador maurya Aixoca va introduir aquí el budisme, en el 256, i des d’aquí
va viatjar cap a la Xina, Corea, i després al Japó. Em sembla que va ser
Kanishka, un emperador de la dinastia Kuixan, del segle II dC el que va
contribuir a que el budisme sortís d’aquí, en enviar missions a terres
llunyanes.
L’art de Gandhara representa tant escenes religioses com
seculars i té influència grega, romana, persa i també autòctona.
En el museu també hi ha una gran col·lecció de monedes que van
des del període indo-grec fins a finals del període Kuixan.
El rei indo-grec Menandre I (cap al 150 aC-135 aC) es va
convertir al budisme i en va ser un gran mecenes. Sembla que va ser ell qui va
cedir els seus trets facials per representar a Buda; el cabell arrissat amb que
es representa a Buda en l’art de Gandhara
és similar al d’aquest rei.
Una de les relíquies de Buda es va trobar a l’stupa
Dharmarajika, també coneguda com la gran stupa de Tàxila.
Es creu que aquesta stupa es va construir sobre les restes
d’una altra stupa més antiga, construïda pel rei maurya Aixoca, en el segleII
aC. Sembla que es va restaurar o construir la nova stupa en el segle II dC, en
època de l’imperi Kuixan, per guardar-hi relíquies de Buda provinents d’altres
monuments anteriors. Les monedes indo-gregues que es van trobar aquí són del
segle II aC, cosa que suggereix que aquí ja hi havia un monument religiós més
antic.
Aquest lloc va ser arrasat en el segle V dC pels Huns blancs i
després abandonat. Els reis huns, com Mihirakula, van perseguir la religió
budista i van destruir molts monestirs i stupes de la vall de Tàxila.
Sir John Marshall va excavar l’stupa en el 1913; estava ja molt
danyada ja que havia patit diversos saquejos per robar les relíquies. L’any
1934 es van descobrir al sud de l’stupa esquelets humans, que podien ser de
monjos assassinats durant la invasió dels huns blancs.
Aquesta stupa és famosa perquè es creu que uns ossos que es van
trobar eren de Buda. A la capella de l’stupa es va trobar un taüt de plata amb
una inscripció en l’antiga escriptura Kharosthi, que un temps va ser la que
s’emprava a Gandhara. Segons la inscripció Urusaka de Noacha va col·locar
relíquies d’os de Buda a la capella a Dharmarajika, l’any 78 dC.
