diumenge, 30 de maig de 2021

Occitània_9: Pont de Millau

Abans de tornar cap a Barcelona vam fer una parada per veure el viaducte de Millau, en occità Milhau. És un pont que hi ha a l’autopista que va cap a Montpeller; està subjectat per diversos cables i passa per sobre de la vall del riu Tarn. Aquest viaducte té gairebé 2,5 Km. Es va inaugurar l’any 2004.


Aquesta estructura té un dels seus pilars que és el més alt del mon, amb 334 metres.

Van passar forces anys entre la idea de construir un pont per creuar el riu Tarn i el projecte final. Un cop acceptat el projecte guanyador del concurs, la seva realització va durar tres anys i hi van treballar prop de 3000 persones. Per cobrir els costos el pont és de peatge i ho serà fins a l’any 2080. És una obra d’enginyeria interessant. I la vista des d’aquí és bonica.


I per acabar amb aquest petit viatge, no pot faltar la historia del nen salvatge, que va donar peu a la pel·lícula de Truffaut. La historia va succeir en el segle XVIII, i el noi protagonista d'aquesta narració va morir als 40 anys.

La historia va passar a l’estiu de l’any 1798. Un noi d’uns dotze anys va aparèixer despullat i vivint sol en el bosc, en una zona rural de l’Avairon. El nen no parlava, no semblava que entengués res, i es comportava com un animal salvatge. Tot feia pensar que portava molts anys vivint sol en el bosc. En no haver-se relacionat amb ningú no entenia la llengua en que l’hi parlaven i tampoc sabia fer-se entendre.

En un primer moment el van portar a París, on el van internar en un centre per sord-muts. Vaser allà on el va trobar el professor Jean Marc Gaspard Itard. El va estar observant i va arribar a la conclusió de que no era sord ni mut, i tampoc endarrerit mental. El que passava és que no s’havia relacionat abans amb cap persona. Estava convençut de que era possible educar-lo.


Així va ser com Itard el va adoptar i l’hi va donar un nom: Victor. El va dur amb ella a la casa que tenia a les afores de París. Amb molta dedicació i amb l’ajuda de la minyona que tenia el nen va començar a aprendre a relacionar-se i fins i tot una mica a comunicar-se, i va aprendre a dir algunes paraules.


Em sembla que no va arribar mai a integrar-se a la societat, al mon exterior, fora de la llar on estava amb el professor i la minyona. Si no recordo malament, primer va morir el professor i va continuar vivint amb la minyona, amb la que hi havia un fort vincle emocional. Em sembla que va morir poc després que ella. O sigui que va viure més de 20 anys en aquella situació. No era lliure com en el bosc, però tenia un suport afectiu i unes persones que tenien cura d’ell. Però no va poder tenir l’autonomia d’un adult.

Occitània_8: Montpeller vell, ciutat encantada

Era diumenge, l’últim dia d’aquest mini viatge, i seguia plovent. Avui anàvem a visitar el que es coneix com Montpeller vell (Montpellier -le- vieux). Aquest indret se’l coneix amb diferents noms, Montpeller vell, la ciutat de pedres o també la ciutat encantada. Tots ells en referència a les llegendes que circulen per la regió.

El nom de Montpeller vell o el vell, no sé com s’hauria de dir, l’hi haurien donat els pastors transhumants que venien de les planes del Llenguadoc. Es pensa que van donar-li aquest lloc fent referència a la ciutat de la regió d’on venien. Hi van afegir la paraula vell per indicar que estava en ruïnes, que era comuna ciutat fantasma.

En la llengua d’oc Montpeller es diu “Lou Clapas” que vol dir “munt de pedres” i vell es diu “vielh”. Ara be, vielh també és com s’anomena al diable en les faules i el mon imaginari. De fet, moltes de les roques duien noms que feien referencia al diable. Després, Martel que és el que va explorar la zona, els hi va donar altres noms, per exemple, la roca que es coneixia com l’ull del diable ara se l’anomena la porta de Micenes. I en el passat aquest lloc se’l coneixia com la ciutat del diable.

A l’edat mitja, a Occitània, la història ha atribuït a éssers satànics les obres gegantines, com ara les pedres que es troben aquí. Així que “Lo Clapas Vielh” seria també “Lo Clapas del Vielh” que vol dir les pedres del diable.

Actualment es pensa que l’origen del nom fa referència a les pedres i no al diable. Per això se la coneix com ciutat de pedres.

Una altra llegenda explica que aquí hi van viure tres fades que fugien d’un esperit malèfic, que els hi volia fer mal. Aquestes fades eren Amy la seriosa, Amyna la somiadora, i Benjamina, la riallera. Van arribar una tarda fugint de Mourghi, l’esperit malèfic. Provenien de la costa, de les garrigues. De seguida van construir una ciutadella, encerclada per una muralla, amb carrers, ponts i places; per fer l’entorn encara més laberíntic, van plantar pins i altres arbres. L’objectiu despistar a l’esperit malèfic, que va desistir de perseguir-les. Van viure un bon temps amb pau i tranquil·litat, però tenien enyorança de la seva terra, del sol i el mar. Així que van marxar deixant la ciutat adormida. Però algun esperit malèfic, el diable o algun altre, va enviar la pluja, el vent i la neu per destruir la ciutat, donant-li l’aspecte actual. Però diuen que l’esperit d’aquelles fades es conserva i d’aquí el nom de ciutat encantada.

Fa més de 170 milions d’anys aquesta regió de l’Avairon estava ocupada pel mar. El clima era tropical i el mar cobria el que va convertir-se en la causse negre; la forma del mar era de l’estil dels atols del pacífic, en que els esculls coral·lins encerclen llacunes d’aigua salada. Son aigües càlides i poc profundes. Els esculls estan formats per algues i coralls on hi viuen moltes espècies, esponges, mol·luscs, eriçons i crustacis.

Va trigar uns 10 milions d’anys que les restes i esquelets d’aquests organismes cobrissin el fons marí i formessin una capa calcària d’uns 300 metres de gruix.

Fa uns 100 milions d’anys, època en la que sorgeixen els alps i els pirineus, al fons del mar les roques pateixen moltes pressions. La capa calcària davant d’aquestes pressions, primer es plega i després es fractura. Aquests trencaments creen les falles paral·leles, semblant als seracs i esquerdes que es poden veure a les glaceres.

Uns 80 milions d’anys més tard, la massa de les grans causses emergeix progressivament i el mar es retira d’aquesta zona.

L’antic fons marí, format per sediments calcaris, és menys dens i més permeable que la resta de roca. L’aigua pot circular per les fissures que presenta i comença la corrosió de la causse negre. L’acció de l’aigua i el vent, augmenta lentament els llocs de pas, formant passadissos, muralles i circs. Així és com es va formar aquesta ciutat de pedres.

Com ja vaig explicar en algun altre lloc, hi ha diferents causses, la Negra, la de Larzac, la de Méjean i la de Sauvaterre.

Així doncs, la roca de la causse s’ha anat erosionant, i segons el tipus de material en cada punt, més o menys porós, més soluble, etc, donen diferent formes, arrodonides, voladissos... En esmicolar-se la roca es forma la sorra. Així es troben cavitats de diferents grandàries i formes.

El conjunt de l’efecte de l’erosió és espectacular. Roques amb diferents formes, a les que com passa a tot arreu, se’ls hi ha donat noms segons el que suggereix la seva forma.

L’Avairon ha estat ocupat per l’home de forma ininterrompuda des del neolític (des del 6.000 aC). S’han trobat abrics rocosos, cisternes i pletes, que indiquen que des del neolític aquí hi havia hagut activitat agrària i pastoral.

En l’època gal·lo-romana et al començament de l’edat mitja hi va haver una explotació important del bosc. La fusta es feia servir en els forns de terrissa de Millau, i per la destil·lació de resina, a partir de les branques d’arbres resinosos, per obtenir el producte que es feia servir per segellar i fer estancs els cascs dels vaixells.

Les terrasses de la part superior d’aquestes roques, les causses, els hi permetia estar protegits enfront alguns depredadors, i també es deia servir com a lloc de culte al sol o a la lluna.

En contrast amb el que és l’aridesa de les causses, la ciutat de pedres, és un lloc amb abundant vegetació. És la causse més fèrtil. La flora de les causses és molt diversa, hi ha aproximadament 1/3 de les espècies vegetals de França.

Aquest entorn rocós, aporta llocs exposats a vent i sol, d’altres abrigats i protegits, també sols de diferents tipus, per això pot acollir una amplia diversitat d’espècies.

El pi silvestre és un arbre molt present en aquesta zona, es pot agafar a la roca i les seves arrels es van ficant per entre les fissures de la roca. Se’ls pot veure a la part alta de les roques. En canvi el faig busca els llocs més ombrívols i humits.

El roure blanc es troba en terrenys calcaris i és molt típic de tot l’Avairon. Es pot trobar tant sobre la part alta de les roques com a les fondalades. Les seves fulles tenen un borrissol blanc i s’assequen sobre la branca a la tardor, però no cauen de l’arbre fins a la primavera, quan surt el nou brot.

Al peu dels massissos rocosos es pot trobar l’avellaner. També hi ha la moixera, un arbre de fulles platejades i baies gustoses.

Entre els arbusts destaca el boix; les abelles el busquen pel seu nèctar i és un dels components que dona un gust característic a la mel de la regió. Hi ha també ginebrers i savines; els seus fruits es fan servir en la cuina local. L’amelanchier un arbust de flors blanques. Al peu dels roures espot trobar els cornus, que també donen flors blanques i després unes baies negres que encanten als senglars.

La bussarola s’estén pel terra formant una mena de catifa. A finals d’estiu té fruits vermells.

Hi ha també força varietat de plantes aromàtiques, com son la lavanda i la farigola. També aporten el seu toc característic a la mel de la regió.

Aquest indret ple de roques curioses, a finals de l’edat mitja va quedar oblidat i poc a poc les vies d’accés van anar desapareixent, fet que va propiciar encara més que quedés amagat

La redescoberta es va fer l’any 1854 quan un geòleg de l’exèrcit va passar deu dies en aquesta zona. Però no va ser fins uns anys més tard, l’any 1884, que el propietari del terreny juntament amb el president de la Societat Geogràfica de Tolosa, que es va visitar de nou aquest indret. Llavors, veient l’interès que podia tenir van convidar a Edouard Alfred Martel a que s’unís a ells en l’exploració. Començava a ser conegut per les seves exploracions amb 25 anys, a les gorges del Tarn.

Així doncs, l’any 1884 es va estar 4 dies explorant la zona i va quedar entusiasmat. Es van començar a publicar articles a la Societat Geogràfica de Tolosa i al Club Alpí Francès. L’any següent es va fer una estada de 11 dies i es va poder construir el primer mapa de la ciutat de pedres.

A començaments de l’any 1886, el conservador del Museu d’Història Natural de Tolosa va impartir una conferència al Club Alpí Francès i va captivar tant als socis que van decidir contribuir en les millores en el recinte: obrir camins que permetessin l’accés al recinte dels visitants.

Al començament els guies portaven als visitants, des del poble veí, a les gorges del Dorbia, muntats en mules, fins al recinte. El recorregut, i l’anada i tornada des del poble requeria de tot un dia.

Tot i que hi va haver moltes persones involucrades en la redescoberta del lloc i la posada a punt, es considera que Martel va ser realment qui ho va fer possible. Va dedicar tots els esforços en vèncer les dificultats tècniques, va explorar la superfície en totes direccions, permeten que es pogués fer el mapa amb gran precisió.

Actualment està molt ben muntat. Es pot visitar a peu, però també fent servir un trenet que et va duent fins als diferents punts d’interès.

Aquell matí plovia. Jo confiava que quan arribéssim allà hagués parat de ploure. Però no va ser així. Va estar plovent de forma intermitent tota l’estona.

És un lloc impressionat. La vegetació és molt frondosa, i entremig sorgeixen els grans blocs de roca, que com pertot arreu, reben noms diversos, en funció de la seva forma. Es poden veure coves i balmes, on havien viscut els ossos, segons es dedueix per les restes trobades. El recorregut que vam fer durava uns ¾ d’hora. El trenet era una part coberta i l’altra descoberta, un incordi en dia de pluja.





Occitània_7: Maruèis

De camí de tornada cap a Millau vam parar a la població de Maruèis, en occità, en francès, Meyrueis. La població es troba a les gorges de la Jonta.

El riu Jonta circula pel fons d’un canyó de 21 kilòmetres que va des de Maruèis fins a Rozier, on comencen les gorges del tarn i s’ajunten aquestes dues gorges.

Aquesta població estava emmurallada i va ser una ciutadella protestant durant la guerra de la religió. Es conserven alguns vestigis d’aquest passat, així com de que era un centre comercial i industrial important.

Aquesta població va ser famosa, durant segles, per la fabricació de barrets de feltre de llana, amb una ala força ampla, que duien els homes del Llenguadoc i la Provença.

Una de les seves especialitats, en barrets, eren en color gris o negre, que duien els “gardians” de la Camarga. Els “gardians” eren els genets que vetllaven i cuidaven els ramats bovins i cavalls semisalvatges que hi havia a la Camarga. Aquest personal duia una vestimenta característica, entre elles, el barret fabricat en aquesta població.

Aquí hi havia hagut uns 15 tallers, el que vol dir que hi havia molta gent treballant en aquesta indústria.

El poeta provençal Fréderic Mistral comprava els seus barrets aquí. Mistral va renovar la llengua d’Oc i va rebre el premi Nobel de literatura l’any 1904.

Com ja he comentat va ser un centre important de culte protestant. Encara es conserva el temple que es va construir en el 1804, tot i que es va haver de reconstruir en el 1840. En el seu moment era el més gran de la Losera, llavors aquí hi vivien uns 3000 protestants. 

El temple actual té forma octogonal amb un porxo a l’entrada i campanar. Predomina la fusta en la seva construcció. Té una cabuda d’unes 400 persones. 

El primer temple que hi va haver es va construir en el 1580 i tenia forma rectangular. El següent que es va construir en el mateix lloc en el 1804, tenia ja forma octogonal. Ara be, es va haver de tancar l’any 1827 i es va destruir, ja que presentava problemes estructurals. 

Altre cop en el mateix lloc, l’any 1840, es va construir el nou temple, utilitzant alguns dels murs de les anteriors construccions. Al seu voltant hi ha el cementiri; va ser el cementiri de la població des del segle XVI fins a finals del XIX.

És una població agradable per passejar. Vagis per on vagis acabes anant a parar a la vora del riu Jonta. La població es troba a banda i banda del riu i hi ha al menys dos ponts per passar d’una banda a l’altra.

Aquí el riu Jonta porta molt poca aigua, potser és per l’època de l’any, a finals d’agost. Com a riu no és espectacular.







dissabte, 29 de maig de 2021

Occitània_6: Avenc Armand

L’avenc d’Armand és patrimoni de la UNESCO. És espectacular. Un bosc de pedra subterrani, amb unes 400 estalagmites.

El nom d’avenc és d’origen cèltic, vol dir una obertura natural que comunica amb una cavitat subterrània. En aquest cas hi ha una xemeneia vertical de 75 metres d’alçada i 3 metres de diàmetre, per sobre de la volta de la sala inferior i que dona a l’exterior, a la causse de Méjean. A la gran sala subterrània hi ha un pou, sense sortida, de 87 metres de fondària i 5 metres de diàmetre.

Louis Armand, el que dona nom a aquest avenc, era un ferrer que treballava a la població de Roziers. Va néixer en el 1854. Tenia molt bona reputació i allà va ser on el va conèixer Édouard-Alfred Martel, quan va anar a explorar la regió, l’any 1888. Martel era espeleòleg i està considerat el pare de l’espeleologia moderna.

Martel va encarregar a Armand l’equipament necessari per fer les primeres exploracions subterrànies a la regió. Armand l’hi va reparar també algunes peces que s’havien fet malbé. Martel va quedar gratament sorprès amb l’expertesa d’Armand i l’hi va proposar d’integrar-se al seu equip. 

En la segona campanya que va realitzar Martel, en el 1889, Armand va ser el contramestre. Es va apassionar amb l’espeleologia, i acabà sent un bon amic de Martel; va participar en gairebé totes les expedicions subterrànies que va realitzar fins al 1907. Una d’elles va ser a les illes Balears.

El 18 de setembre de 1897 Armand l’hi va explicar a Martel que per casualitat havia trobat un gran forat que semblava molt fons, ja que quan hi havia tirat grans rocs el soroll que feien en caure era impressionant. Al dia següent ben equipats van baixar pel pou. 

El primer en baixar va ser Armand, que va quedar impactat per la grandiositat. De seguida va animar als altres dos que l’acompanyen a baixar. Em sembla que va ser en aquesta primera expedició, que va durar tres dies, quan van trobar el segon pou.

Aquest avenc es troba a la Causse de Méjean. Com ja vaig explicar aquestes causses son roques calcaries, formades pel dipòsit de restes de corall, crustacis i restes d’organismes marins, fa uns 200 milions d’anys.

Més tard, fa uns 100 milions d’anys, van començar a emergir, i fa uns 30 milions d’anys la presència d’aigües àcides, degut a l’hidrogen carbonat i el CO2 dissolt, s’anava infiltrant en les fissures de la roca, dissolent-la en part, i va crear aquesta cavitat. L’aigua que passava per aquí, acabava sortint a les gorges de la Jonta. Fa un milió d’anys hi va haver alguns esfondraments que van engrandir encara més la cavitat.

La formació de les estalagmites va començar fa uns 70.000 anys. Quan l’aigua rica en hidrogencarbonat de calci i àcid carbònic o CO2 dissolt, arriba fins al sostre, la volta de la cavitat. Les gotetes d’aigua en contacte amb l’aire alliberen el CO2 gas i precipita la sal, essencialment carbonat de calci, CaCO3. Aquest mineral que precipita pot contenir altres sals, que són les que a vegades donen color a la roca. El carbonat de calci és blanc.

Aquest sòlid que es va formant al sostre és el que forma les estalactites, en anar relliscant les gotes d’aigua per la seva superfície. Com que l’aigua que arriba fins a l’estalactita és molt densa, ja que arrossega moltes sals dissoltes, es va desplaçant per la columna que es va creant, i crea formes impressionants i molts cops aquesta gota cau, degut al seu pes.

La cavitat té una alçada de 45 m, el que accelera la velocitat de caiguda de la gota. Quan cau a terra es trenca donant la dispersió de gotes diminutes al voltant del punt on s’ha esclafat; és en aquest punt on es diposita el mineral dissolt que contenia, donant lloc a la formació de l’estalagmita. La forma de l’estalagmita depèn de la desviació en la trajectòria de les gotes, deguda al moviment de l’aire en l’interior de la cavitat.

O sigui que la clau està en que l’aigua té una gran càrrega de sals minerals, les gotes impacten amb força ja que duen una gran velocitat donada l’alçada des de la que cauen, i les corrents d’aire desvien la trajectòria de les gotes. Això és el que ha propiciat que es formes aquest bosc de més de 400 estalagmites amb formes sorprenent.

Moltes de les estalagmites tenen entre 15 i 20 metres d’alçada. La més alta arriba als 30 metres i diuen que és la més gran coneguda al mon.

La gran sala subterrània té la mida d’una catedral, uns 110 metres de llarg per 65metres d’ampla. Una volta de 45 metres. El volum d’aquesta sala és de 200.000 metres cúbics, per fer-se una idea del que això representa, diuen que aquí dins hi cabria l’església de Notre Dame de París.

En la major part del recorregut les parets presenten color ocre, degut, com ja he dit a la presència d’altres sals en el mineral. La volta del sostre està plena de milers d’estalactites, agulles i penjolls. Se la coneix com la meravella de les Cevenes. Es diu que és una de les coves més boniques de França.

Per accedir al fons de l’avenc es baixa amb un funicular i després es fa el recorregut a peu. Està molt ben muntat. 

A les parets es projecten ombres en les que es veu el descens d’Armand al fons de la cova, i em sembla recordar que expliquen la historia del descobriment. També juguen amb la il·luminació per dirigir l’atenció dels visitants cap a les formacions rocoses més espectaculars.

Es passa per diferents zones, unes amb les columnes de pedra molt blanques, a diferencia de la resta que tenen tonalitats ocres, altres zones més desèrtiques, en les gairebé no hi ha estalactites ni estalagmites.