Deixem enrere Ras al-Hadd i seguim la costa, fins a la ciutat
de Sur, que està a uns 40 km. É la capital de la regió d’al-Sharkiyya i la
distància a Masqat és de 150 km.
Com es pot veure al mapa, a Sur també hi ha una llacuna o ria
costanera, khor al Batah; en aquest cas
divideix la ciutat. L’any 2009 es va inaugura un pont penjant de 240 metres de
llarg, que connecta el centre urbà amb el districte històric de al Ayjah. Em
sembla que és l’únic pont penjant del país.
Nosaltres vam agafar una barca per
anar d’una banda a l’altra de la ciutat, pel que m’imagino que el pont encara
no devia estar inaugurat.
El port de Sur havia sigut un important port de mercaderies; en
elsegle VI es va començar a comerciar amb l’Àfrica Oriental.
A l’inici del segle XVI s’hi van establir els portuguesos fins
que l’imam iarúbida Nasir ibn Murshid els va foragitar i va començar una
renaixença econòmica, ja que al comerç amb l’Àfrica Oriental s’hi va sumar el
comerç amb l’Índia i la Xina.
Sur era un lloc de referència per a la construcció de vaixells
de fusta, els quals s’utilitzaven tant pel comerç com per la pesca de perles.
Durant dos segles va ser el port de referència a la zona del golf d’Oman, però
la prohibició del comerç d’esclaus pels britànics, els atacs wahhabites, i més
tard l’obertura del canal de Suez, li va fer perdre el comerç amb l’Índia.
La ciutat va entrar en decadència de la que només es va
recuperar als darrers anys del segle XX amb l’expansió industrial i econòmica
del soldanat; el port i la mar continuen sent el motor de l’economia local ja
que es manté l’activitat constructora de vaixells tradicionals.
Ha patit l’efecte de dos ciclons, el 2007 el cicló Gonu i el
2010 el cicló Phet.
Durant més de mil anys, aquesta ciutat enviava vaixells de fusta a la mar Aràbiga i a l’oceà
Índic, comerciant per rutes que arribaven a la costa suahili de l’Àfrica
Oriental, als ports del subcontinent indi i a les illes del sud-est asiàtic.
L’imperi marítim omanita es va construir sobre dhows, els vaixells de fusta
tradicionals que encara es construeixen manualment aquí a Sur. Aquestes
drassanes són un dels últims llocs al mon on encara es construeixen embarcacions
tradicionals de fusta per a l’oceà amb tècniques centenàries.
Suposo que com que veníem seguint la costa, el primer que
devíem trobar és el barri d’al Ayjah, on a l’extrem hi ha el far.
Al vespre la ciutat estava molt animada. L’activitat es para a
les hore de més calor, d’una del migdia a cinc de la tarda, tots els
establiments estan tancats. A partir de mitja tarda, quan ja no fa tanta calor
la gent surt de casa, seuen als cafès, fan compres... Hi ha cafeteries en les
que pots demanar el cafè des del cotxe.
Aquí a Sur es veia força gent de pell fosca, diuen que son
descendents d’antics esclaus, ja que aquesta ciutat era un dels ports de la
ruta dels esclaus. Al vespre la majoria dels que estaven pel carrer eren homes;
en algunes botigues, les venedores eren dones. També es veien dones conduint
cotxes i també alguns cotxes d’autoescoles.
Em va fer gràcia un cartell en el que em sembla que es diu que no s’aboquin residus a mar obert.
