15 de març 2025

Pakistan-6. En terra paixtú: monestir budista de Takht-i-Bahi

Per anar a Takht-i-Bahi es creua  riu Indus, es  la frontera entre el Panjab i la terra dels paixtus, que viuen en el districte o província Khyber-Pakhtunkhwa (KPK).

Pel camí ja s’observa un canvi en la gent; per aquí la majoria de dones porten burca.

La cultura paixtu es basa principalment en el paixtunwali i en l’ús de la llengua paixtu. Les tradicions preislàmiques, han deixat un cert rastre en les danses tradicionals, i la influència persa es pot veure en els estils literaris, la música i els instruments musicals.

El paixtuwali és el codi ètic que es basa en els principis fonamentals de l’hospitalitat, venjança/justícia, perdó/asil, honor, valentia, coratge, respecte i lleialtat. Segueix sent molt vigent sobretot en les zones rurals tribals.

És una mena de codi d’honor, en que cada membre de la tribu té la responsabilitat de protegir, costi el que costi, als altres dels enemics.

En les societats paixtus hi ha un gran consell d’ancians escollits, la Loya Jirga. La majoria de les decisions de la vida tribal les prenen els seus membres.

Nazo Tokhi (Nazo Anaa) va ser una poetessa paixtu destacada del segle XVII i una dona paixtu amb formació acadèmica que va acabar sent la “mare del nacionalisme afganès” després de ser coneguda per la seva poesia i la defensa del codi paixtunwali. Va utilitzar aquest codi per unir les tribus paixtus en contra dels seus enemics perses. La seva causa va ser recollida a principis del segle XVIII per Zarghona Anaa, també poetessa i mare d’Ahmad Shah Durrani, elfundador del’Afganistan modern.

La vida de les dones paixtus varia entre aquelles qui resideixen en zones rurals conservadores, i les que viuen en centres urbans moderns, que són una mica més lliures.

La reforma social moderna per a les dones paixtus va començar a principis del segle XX, quan la reina Soraya Tarzi d’Afganistan va fer reformes ràpides per millorar la vida de les dones i la seva posició en la família. La seva defensa de les reformes socials per a les dones va provocar una protesta i va contribuir a la desaparició definitiva del regnat del rei Amanullah en el 1929.

Actualment, la situació de les dones paixtus és molt diversa, des de mestresses de casa tradicionals que viuen aïllades, fins a dones que treballen en zones urbanes i que en alguns casos han assolit la igualtat amb els homes. Ara be, hi ha molts obstacles socials i la taxa d’alfabetització continua sent considerablement inferior per a les dones paixtus que no per als homes. I l’abús en contra de les dones segueix estant molt present.

Una tradició oral rica i el ressorgiment de la poesia han inspirat moltes dones paixtus que volen aprendre a llegir i escriure.

Les dones paixtus acostumen a veure reduïts els seus drets legals en favor dels seus marits o parents homes. Per exemple, tot i que tenen dret a vot, tant a Pakistan com a l’Afganistan, sovint són els homes els que no les deixen anar a votar.

La cultura paixtu és molt homogènia i és similar en el Pakistan i l’Afganistan.

Prop de Tàxila trobem uns homes treballant la pedra, estan fent grans recipients en pedra, buidant i polint l’interior del bloc. Una mica més enllà hi ha forns on fabriquen totxanes.

De camí també em xoquen els campaments que es veuen. Poden ser de refugiats afganesos, o be dels khana badosh, que vol dir “els sense terra”.

Els khana badosh són gitanos; estudis genètics confirmen que els gitanos són originaris de la vall de l’Indus.

Sembla que l’èxode d’aquests grups nòmades cap a l’oest es va iniciar en el segle IX, quan va començar la invasió  musulmana a la vall de l’Indus. Els seus descendents serien els actuals romanís. Segons una altre teoria els musulmans van esclavitzar a aquest pobla nòmada i els van dur cap a l’oest, on van formar una comunitat separada.

Els khana badosh conserven els costums nòmades, i acostumen a instal·lar els seus campaments a les afores de les grans ciutat, com Peshawar, Lahore i Sukkur.

Són bons artesans, tenen molta habilitat teixint els seus propis vestits i mantes i també en la fabricació de joieria metàl·lica, adornada amb perles de vidre. També son excel·lents balarins i músics.

La majoria dels khana badosh de Pakistan pertanyen a clans marginals. Tots són nòmades o seminòmades. Alguns treballen a la ciutat propera, però en molts casos depenen de la mendicitat. Per això no són massa ben acceptats per la societat.

El local on parem a dinar és molt agradable. Ens costa unes 1000 rúpies: hi ha plats per compartir, és l’habitual. Tenim arròs amb carn i verdures, hamburguesa de xai amb el greix del cul, guisat de mongetes, guisat de llenties i pa, que és el que ami em salva del picant.

Després de dinar anem a visitar Takht-i-Bahi, que diuen que són de les millors restes arqueològiques de l’època Gandhara que hi ha a Pakistan. Aquest monestir budista, construït en el segle I dC va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1980.

A la vall de Swat hi va arribar a haver uns 1.400 monestirs, i aquest era dels més grans o potser el més gran, també el més ben conservat que hi ha al Pakistan.

Es troba dalt d’un turó des d’on es veu la vall de Peshawar. Es troba a uns 15 km de Mardan. Es va fundar en el segle I dC i va estar en funcionament fins al segle VII.

Hi ha una escala àmplia i còmode per pujar al monestir.

El primer que va mencionar aquest complex va ser el monjo pelegrí, d’origen xines, Xuan Zang, que l’any 629 va viatjar a l’Índia per estudiar els textos budistes. En època moderna el primer que el va mencionar va ser el general francès Court. L’any 1836, treballant al servei del maharajà Ranjit Singh, es va referir a les restes budistes d’un poble anomenat Mazdoorabad.

El complex el va explorar, l'any 1864, el doctor Henry Walter Bellew, un metge britànic nascut a l’Índia, com a part d’un estudi arqueològic. Aquest estudi va donar lloc a una sèrie d’excavacions que, posteriorment (1910-1911), portarien a l’arqueòleg Harold Hargreaves a realitzar una sèrie d’investigacions al jaciment.

En un principi, John Marshall, director general del Servei Arqueològic de l’Índia, creia que el monestir havia aparegut en la regió de Gandhara per primer cop en el segle I; ara be, estudis més recents realitzats pel Departament d’Arqueologia del Museu de Peshawar suggereixen que en aquest lloc ja hi havia hagut un complex monàstic budista en el segle I aC, durant el regnat Indo-Part de Gondofares I. Unes inscripcions en les apareix el nom d’aquest rei donen suport a aquesta hipòtesi.

A partir dels estudis arqueològics s’han establer quatre fases constructives del complex monacal.

La primera fase es va iniciar en època de Gondofares I, continuant en època dels reis de Kuixan. Aquesta primera fase correspon a l’interval que va del segle I aC al II dC; en aquest període es va construir el pati de l’stupa, un grup d’stupes que es troben en un pati central, i el monestir, juntament amb la cuina i el refectori.

En la segona fase, segles III i IV, es va construir l’anomenat saló d’actes. La tercera fase, segles IV i V, correspondria a la construcció del pati on hi ha tres stupes. En aquesta època la dinastia Kuixan seguia mantenint el poder. La quarta fase, segles VI i VII, seria quan es va construir el complex tàntric, que consta de petites cambres de baix nivell, com cel·les de meditació, i el pati obert.

Els heftalites o huns blancs d’Àsia Central van ser els principals responsables de la devastació dels monestirs budistes a Gandhara, inclòs Takht-i-Bahi, i també els principals responsables de la fi del domini Kuixan.

L’hun Toramana, i posteriorment el seu fill Mihirakula, van massacrar als habitants de la regió de Gandhara i van destruir la majoria dels monestirs budistes. L’evidència suggereix que Takht-i-Bahi va ser destruït en aquest període destructiu dels huns, però sembla que el monestir va seguir en actiu fins al segle VII dC.

Un dels problemes és que presenta aquest recinte arqueològic és que es van fer moltes excavacions il·legals i va malmetre molt les restes.

Una diferència entre els primers monestirs del subcontinent indi i els de Gandhara, és que els primers eren espais oberts i els de Gandhara estaven envoltats per murs fortificats.

En aquest monestir s’estima que hi vivien entre 250 i 350 persones. El primer monestir només incloïa una stupa de mida modesta (la de l’actual pati de l’stupa votiva) envoltada de petites stupes heterogènies decorades amb elements narratius esculpits. El gran monestir quadrangular, distribuït en diversos nivells, es va construir al segle III dC; constava d’un pati principal amb cel·les per a monjos, un pati d’stupa amb capelles, dos complexos d’stupes addicionals i dos patis més.

La construcció, en esquist, es va fer seguint l’estil de les capes alternes de pedra, seguint patrons. Pel que fa a l’evidència arqueològica és evident que, el monestir (vihara), estava compost per molts edificis individuals el quals inclouen les cambres dels monjos, el refectori, la cuina, un bany amb aigua calenta, un pou i altres habitacions de servei.

Al centre del monestir hi havia la zona sagrada situada en un gran pati, envoltat de cel·les de meditació, 35 stupes petites votives i amb nínxols amb estàtues de Buda i Bodhisattvas. Cap al sud s’arriba a un altre pati on es troba l’stupa principal situada sobre una plataforma accessible per escales; el pati està envoltat de capelles.

Les stupes i nombroses estàtues, estaven arrebossades amb calç i després pintades amb colors brillants, destacant l’aplicació del daurat. Les parets del monestir també estaven pintades al fresc i també hi destacava el daurat.

Les capelles tenien grans estàtues a escala humana, així i tot la gent seguia venerant les relíquies de les stupes. Moltes de les escultures en pedra es van traslladar al Museu de Peshawar, entre el 1907 i el 1913, però la inscripció en pedra de Gondofares I es conserva al Museu de Lahore.

En aquest monestir s’hi van trobar unes 270 escultures, 220 de les quals  daten des del segle III dC fins a mitjans del segle V dC. La majoria de les escultures realitzades en aquest període, que va ser el de major activitat, estan modelades en terracota crua o estuc, ja que aquests materials són més fàcils de treballar que l’esquist. En general, sobretot per les escultures més grans, el cos era de terracota crua, i el cap, i a vegades els peus, eren d’estuc; això explica que de moltes d’elles no s’hagi conservat el cos.

Pel que fa als relleus escultòrics, les escenes narratives sembla que es van substituir per imatges aïllades. Cal destacar que totes les peces o fragments escultòrics que s’han trobat en aquest complex són figures del propi Buda (en totes les seves representacions); en alguns relleus hi ha representats Bodishattvas (nom que rep tota aquella figura que segueix el camí de Buda i ajuda als seguidors a arribar al Nirvana).

Totes les escultures són de l’estil típic de l’Escola de Gandhara, que recorda l’hel·lenisme grecoromà. Algunes de les seves característiques són: que estan fetes d’esquist o estuc i estaven policromades; una anatomia ben marcada; cabells amb rínxols concèntrics; caps a la mateixa alçada, sense posar de manifest la jerarquia....

En els fons dels relleus no sol haver-hi cap representació o ornamentació, per tal de facilitar la lectura de l’escena.

El fet de que Takht-i-Bahi estigui al cim d’un turó el va salvar de les invasions successives que va patir la regió, i per això es va mantenir en força bon estat de conservació. Les ruïnes del complex monàstic, cobreixen una superfície d’unes 33 hectàrees, i es troben en una zona de petits turons que van des dels 36,6 metres fins al 152,4 metres.

A uns 5 km del monestir, a la plana fèrtil,  hi ha les ruïnes de Sahr-i-Bahlol, una petita ciutat fortificada de la mateixa època, que forma part també del patrimoni de la UNESCO.

Miris on miris trobes disperses per la muntanya dependències de l’antic monestir.

Com es pot veure, es conserven algunes de les capelles i de les stupes tan sols les bases.  

Les pedres marcades indiquen l’organisme que ha fet la restauració (es sigles) i la data. La planxa metàl·lica indica la separació entre original i restaurat,

Cal imaginar-se totes aquestes capelles i les parets decorades amb les escultures que hi havia al museu de Tàxila, o escultures similars. 

Les cel·les de meditació es troben al subsol. Són molt petites, hi tenen accés a un pati exterior no massa gran. Hi ha un passadís que té, en un costat les cel·les i a l’altra unes petites sortides al pati. 

De tornada cap a Islamabad vam dur escorta policial fins al peatge; vam passar el peatge amb l’escorta, així no pagues, i després et deixen sol, ja que es considera que a l’autopista no hi ha risc, o que ja estem controlats.








13 de març 2025

Pakistan-5. Tàxila: monestir i stupa de Jaulian

Després del museu anem a visitar un dels jaciments arqueològics de Tàxila: el monestir de Jaulian.

Jaulian és un dels jaciments arqueològics de Tàxila, que com ja he dit va ser una ciutat important i un reputat centre d’aprenentatge. Es trobava en les rutes comercials que hi havia a la vall de Tàxila i va ser a través d’aquesta via que es devia expandir el budisme.

Jaulian es va construir en el segle II dC, en els primers temps de l’expansió del budisme cap al subcontinent indi. Es troba a la confluència dels rius Kabul i Swat, sobre un turó que queda uns 100 metres per sobre de l’actual població. Va tenir molta importància en l’època de l’imperi Kuixan, entre els segles I i IV dC.

El monestir de Jaulian es coneix com la “Seu dels Sants”.

Es va construir en la mateixa època que el monestir proper de Mohra Muradu. A l’igual que els altres monestirs de la vall de Tàxila, va patir l’atac dels huns, i va quedar molt malmès, cap a mitjans del segle V dC i després sembla que va quedar abandonar.

Des d’aquí es tenia accés a les rutes terrestres de l’Imperi Part (Persa) a l’oest, als ports marítims al llarg de la costa oest de l’Índia i al corredor d’Àsia Central de la Ruta de la Seda; per tant aquest monestir i els de Gandhara estaven molt ben situats per beneficiar-se de l’activitat comercial. L’Imperi Kuixan va fomentar el comerç a través de la inclusió cultural, prenent prestades característiques de les cultures de qui tenien influència, hel·lenística, persa i índia; això els hi va permetre participar més fàcilment en el comerç amb els seus veïns. Aquesta fluïdesa cultural també és visible en la barreja de característiques arquitectòniques de les stupes de Jaulian, en les que s’hi poden veure característiques gregues, perses i romanes.

El complex monàstic constava d’una stupa central, 27 stupes menors al seu voltant; hi havia també la part de monestir, de dos pisos, amb dos patis rectangulars, amb les habitacions pels monjos al voltant, 28 a cada pis, i 59 capelletes. Una escala de pedra connectava les dues plantes.

En alguna de les capelles encara es conserva alguna imatge de Buda.

Cada habitació tenia un racó on col·locar la làmpada i una finestra que permetia que entrés l’aire i també una mica de llum natural. Les finestres eren més amples a la part interior que a l’exterior, per evitar que poguessin entrar animals. Les parets estaven recobertes amb guix i pintades a sobre.

Era típic en els monestirs de la regió de Gandhara que hi hagués un espai reservat a la producció de manuscrits budistes; generalment es feia servir escorça de bedoll, que es deteriora fàcilment i suposo que per això no se n’han conservat gaires.

El monestir tenia una gran piscina, utilitzada pel bany, i també tenia, lògicament, una cuina. S’ha trobat una pedra emprada per moldre espècies i dos molins de pedra per moldre grans. També hi havia un magatzem i una sala d’actes o de reunions.

Primer visitem la part del monestir i després entrem a la zona on hi ha les stupes, que és la més impactant, to i que de l’stupa principal tan sols es conserva la base. 

Aquesta imatge es troba en  una de les capelles que hi ha al pati on hi havia les habitacions dels monjos. Algunes altres estan exposades al museu de Tàxila.

Després anem cap al lloc on hi ha les stupes.

Una stupa pot contenir relíquies de Buda o d’un sant budista, commemorar un esdeveniment sagrat o marcar un lloc sagrat. Les stupes es van convertir en una manera de difondre la presència viva del Buda i proporcionar una manifestació física de la religió als forasters. Realitzar un pelegrinatge a una stupa o donar diners per a la creació d’una stupa eren algunes de les formes d’adorar Buda i mostrar adhesió a la fe.

Es pensa que algunes de les stupes del voltant podrien contenir les relíquies d’alguns monjos importants. D’altres eren pagades per la gent que volia ser enterrada aquí. Algunes d’aquestes stupes tenen en la seva base inscripcions en escriptura Kharosthi, indicant el nom i títol dels donants. Això posa de manifest la importància que va tenir el mecenatge en la difusió del budisme en aquesta regió. Hi havia donants de diferents classes socials, el que indica que la religió tenia impacte en molts segments de la societat. De totes formes, em sembla que la proximitat a l’stupa principal depenia de la classe social, o poder adquisitiu.

Una de les stupes té una estàtua de Buda amb un forat al melic, i se la coneix com el Buda de la medicina. La gent quan ve a visitar-la posa el dit al forat tot pregant per guarir-se dels mals. La inscripció que s’ha conservat és del segle V.







12 de març 2025

Pakistan-4. Tàxila: museu

Avui sortim d’Islamabad per fer un parell de visites i tornar al vespre de nou a la capital. En aquest viatge estem condicionats per la policia, que decideix quan podem anar a visitar els llocs previstos i a vegades ens canvien l’ordre. En alguns llocs portem escorta, però apareixen i desapareixen, a vegades sense dir res.

Comencem per Tàxila, que està prop d’Islamabad i després anem a Takht-i-Bahi, que ja està a la terra dels paixtus, a la província de Khyber Pakhtunkhwa, KPK. De tornada a Islamabad vam anar a sopar al restaurant Kabul, un bon restaurant de cuina afganesa.

Tàxila es troba a uns 30 km al nord-oest de la capital, a uns 549 metres d’altitud.

Establerta durant el període Vèdic, l’antiga Tàxila va ser durant un temps la capital de l’antiga Gandhara. Estava situada a la riba oriental del riu Indus, en la frontissa entre el subcontinent indi i l’Àsia Central. Probablement es va fundar cap a l’any 1000 aC. Pels fragments de ceràmica trobats del 900 aC es creu que mantenia relacions comercials amb altres assentaments de la regió. Va ser una ciutat important a mitjans del primer mil·lenni aC.

Després la ciutat va ser conquerida per l’Imperi Aquemènida i incorporada a la satrapia de l’Indus, entre el 550 aC i el 326 aC.

Les excavacions arqueològiques mostren que la ciutat podria haver crescut significativament en aquest període. L’any 516 aC, Darius I es va embarcar en una campanya per conquerir l’Àsia Central, Ariana i Bactriana, i va passar l’hivern del 516-515 aC prop d’aquí, preparant-se per conquerir la vall de l’Indus, cosa que va fer el 515 aC.

La regió va continuar sota la sobirania aquemènida durant el regnat de Xerxes I, i va continuar sota el domini aquemènida durant més d’un segle.

L’any 326 aC, Alexandre el Gran va vèncer als aquemènides i Tàxila es va rendir sense oposar resistència a l’Imperi Macedoni.

Els historiadors grecs que acompanyaven Alexandre van descriure Tàxila com una població rica, pròspera i ben governada.

A la mort d’Alexandre, el 323 aC, la província i gran part dels territoris aquemènides van passar al seu general Seleuc I Nicator, fundador de l’Imperi Selèucida.

Cap al 303 aC, les satrapies de l’Imperi Selèucida al sud d’Àsia havien estat annexionades a l’imperi Maurya que estava en expansió. La capital provincial i el centre d’educació superior estava a Tàxila, sota el control de Chandragupta Maurya.

Sota el regnat d’Aixoka el Gran, net de Chandragupta, la ciutat es va convertir en una gran seu de l’aprenentatge budista.

Al segle II aC, Tàxila va ser annexionada pel regne indo-grec de Bactriana. Els indo-grecs van construir una nova capital, Sirkap, davant de Tàxila, a l’altra riba del riu. Durant aquest nou període de domini grec bactrià, diverses dinasties probablement van governar des d’aquesta ciutat, probablement com a capital. En aquesta època la ciutat encunyava moneda. Al voltant del segle I aC o segle I dC, un rei indo-escita anomenat Azilises tenia tres tallers on es fabricava moneda, un d’ells estava a Tàxila, i encunyava monedes amb llegendes a l’anvers en grec i en kharosṭhi (emprat per la cultura Gandhara).

L'últim rei grec de Tàxila va ser enderrocat pels indo-escites al voltant del 90 aC. Gondofares, fundador del regne indo-part, va conquerir Tàxila al voltant del 20 aC i la ciutat va ser la seva capital.

Segons una llegenda cristiana primerenca, l’apòstol Tomàs va visitar Gondofares IV al voltant del 46 dC, possiblement aquí a Taxila, ja que era la capital dels Gondofares.

Al voltant de l’any 50 dC, el filòsof grec Apol·loni de Tiana diuen que va visitar Tàxila; el seu biògraf, que va escriure uns 200 anys més tard, la descrivia com una ciutat fortificada disposada en un pla simètric, de mida similar a Nínive. L’arqueologia moderna confirma aquesta descripció. Les inscripcions que daten de l’any 76 dC demostren que la ciutat havia quedat sota el domini de l’Imperi Kuixan.

A mitjans del segle IV, l’Imperi Gupta va ocupar els territoris de Gandhara oriental, incloent-hi Tàxila. La ciutat era coneguda pels seus vincles comercials, incloent seda, sàndal, cavalls, cotó, plata, perles i espècies. Va ser en aquesta època que la ciutat va ocupar un paper important en la literatura clàssica índia, tant com a centre cultural com a ciutat fronterera militaritzada.

La universitat de Tàxila seguia en actiu quan el viatger xinès Faxian va visitar la ciutat, cap al 400 dC.

Se sap que els kidarites, vassalls de l’Imperi Heftalita, van envair Tàxila cap al 450 dC. Tot i que l’emperador Gupta va repel·lir l’atac, la ciutat no es va recuperar, probablement a causa de la forta presència huna a la zona i la inestabilitat per la guerra a tres bandes, amb Pèrsia, l’estat kidarita i els huns.

Els huns van atacar Gandhara i el Panjab cap al 470 dC, causant una devastació i destrucció generalitzada dels famosos monestirs i stupes budistes de Tàxila. Després d’això la ciutat ja no es va recuperar. Del 500 al 540, quan estava sota el control dels huns, governat per Mihirakula, la ciutat va entrar en un fort declivi; Mihirakula va presidir algunes destruccions de llocs budistes, monestirs i temples hindús.

Xuanzang en el seu viatge per l’Índia, entre el 629 i el 645, va visitar Tàxila, l’any 630, i la va trobar mig en ruïnes; tan sols hi quedaven alguns monjos.

En alguns llocs diuen Tàxila es considera una de les primeres universitats del món, d’altres consideren que no era una universitat en el sentit modern. El centre consistia en diversos monestirs, però no tenien grans dormitoris, ni aules on s’impartissin els ensenyaments, sinó que l’ensenyament era individualitzat.

Tàxila es va convertir en un centre d’aprenentatge destacat (inclosos els ensenyaments religiosos de la religió vèdica històrica i el budisme) almenys diversos segles aC, i va continuar atraient estudiants de tot el vell món fins a la destrucció de la ciutat al segle V.

S’ha suggerit que en el seu apogeu, Tàxila va exercir una mena de sobirania intel·lectual sobre altres centres d’aprenentatge a l’Índia. Els seus ensenyaments eren d’educació superior; generalment, un estudiant entrava a Tàxila als setze anys.

S’ensenyaven les escriptures antigues i més venerades, i les Divuit Sílpes o Arts, que incloïen habilitats com el tir amb arc, la caça i la mitologia de l’elefant, a més hi havia l’escola de dret, l’escola de medicina i l’escola de ciències militars. Venien estudiants de lluny, ja que era un centre amb un bon nivell, amb mestres erudits, tots ells reconeguts com a autoritats en les seves respectives matèries.

L’admissió a Tàxila no es limitava només als estudiants pertanyents a les classes altes; hi ha evidències de que hi havia estudiat fills de reis, nobles, comerciants, sastres i fins i tot pescadors.

L’ensenyament no estava sotmès a cap autoritat externa, com reis o líders locals. Cada professor va formar la seva pròpia institució, gaudint d’una total autonomia en el treball, ensenyant a tants alumnes com volgués i ensenyant matèries que li agradaven sense ajustar-se a cap pla d’estudis centralitzat. L’estudi finalitzava quan el professor estava satisfet amb el nivell de rendiment de l’alumne. En general, l’especialització en una assignatura durava uns vuit anys, tot i que es podia allargar o escurçar d’acord amb les capacitats intel·lectuals i la dedicació de cada estudiant. En la majoria dels casos, les escoles estaven situades dins de les cases dels professors.

El coneixement es considerava massa sagrat per ser intercanviat per diners. El suport financer provenia de la societat en general, així com de comerciants rics i pares rics. Un sol mestre podia tenir centenars d’alumnes, tot i així mai es negaven a ensenyar a ningú pel fet de que fos pobre. Els estudiants tenien allotjament gratuït però havien de fer algun treball manual a la llar. Em sembla que feien algun obsequi pel mestre, com a mostra d’agraïment i de respecte; podia ser un turbant, unes sandàlies o un paraigües.  En els casos en què els estudiants pobres no es poguessin permetre ni tan sols això, podien apropar-se al rei, que després intervindria i li proporcionaria alguna cosa. No proporcionar a un estudiant pobre un mitjà per fer aquesta ofrena al mestre es considerava el major insult a la reputació d’un rei.

Els estudiants de pagament, com els prínceps, rebien els ensenyaments de dia, i a la nit s’ensenyava als que no pagaven.

Els exàmens es consideraven superflus i no eren un requisit per completar els estudis. El procés d’ensenyament era crític i exhaustiu: a menys que una unitat es dominés completament, a l’estudiant no se li permetia passar a la següent. En acabar no rebien cap títol, ja que es considerava que el coneixement era la seva pròpia recompensa.

La ciutat estava en una ubicació estratègica, per això era tant cobejada i va anar canviant de mans. Estava a la cruïlla de tres importants rutes comercials de l’època; però quan aquests rutes van perdre importància la ciutat també. Finalment va ser destruïda en el segle V pels invasors huna.

A mitjans del segle XIX, quan formava part de l’Índia britànica, l’arqueòleg britànic Alexander Cunningham va redescobrir les ruïnes de l’antiga ciutat i l’excavació la va realitzar Sir John Marshall.

Des de l’any 1980, Tàxila forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Els Jatakes budistes són unes obres que recullen els principis del budisme més primitiu, i que han passat de mestres a deixebles al llarg dels anys. En aquests Jatakas, Tàxila es descriu com la capital del regne de Gandhara i un gran centre d’aprenentatge amb mestres de fama mundial. També s’esmenta que a Tàxila hi havia també institucions i mestres no budistes.

Els Jatakes mostren el predomini de disciplines vèdiques i tècniques, com ara el dret, la medicina i la ciència militar.

Takshashila també està associat amb el Jainisme. Sembla que en els segles II i III dC hi havia uns 500 temples jainistes.

Segons les excavacions realitzades pel Dr. Sir John Marshall els reis indo-grecs van desplaçar la ciutat de la seva posició fortificada i la van establir a Sirkap durant els primers anys del segle II aC. La ciutat va romandre habitada durant els períodes grec, Shaka, Pahlava i Kuixan. S’han descobert nombrosos temples, petits i grans, al llarg de la carretera principal de Sirkap i alguns per la seva estructura es pensa que eren temples jainistes. 

Per tant els arqueòlegs conclouen que aquesta ciutat va ser també un important centre del jainisme.

Les ruïnes de Tàxila contenen edificis i stupes budistes, distribuïts en una gran àrea. Les ruïnes principals es divideixen en tres ciutats principals, cada una pertanyent a un període.

La més vella d’aquestes és l’àrea d’Hathial, on s’han trobat estris que s’han datat entre el segle VI aC fins al final del segon mil·lenni. Bhir Mound data del segle VI aC.

La segona ciutat de Tàxila és a Sirkap i va ser construïda per reis grecs de Bactriana en el segle II aC.

La tercera i última ciutat de Tàxila és a Sirsukh, i va ser construïda en l’època dels reis de Kuixan. 

A més de les ruïnes de la ciutat hi ha un cert nombre de monestirs budistes i stupes. En aquesta categoria destaquen les ruïnes d’una stupa a Dharmarajika, el monestir de Jaulian, el monestir de Mohra Muradu.

Nosaltres visitem el museu i el monestir de Jaulian. Poc abans d’arribar a Tàxila trobem un control policial en el que volen saber quantes dones hi ha al grup.

Comencem visitant el museu, en el que hi ha una part dedicada a la vida de Buda i una altra dedicada a les troballes fetes en les excavacions.

En el museu anàvem ja amb escorta, que es dedicava a allunyar a la gent, perquè no estiguessin a prop nostre.

El museu té les seves arrels en el Servei Arqueològic de l’Índia, ASI, creat durant el Raj britànic. Aquesta va ser la primera organització dedicada a estudiar i protegir els artefactes històrics del subcontinent indi; del 1913 al 1934, Sir John Marshall, el director general de l’ASI, va dur a terme extensos estudis i excavacions en tota la vall.

L’any 1918, Lord Chelmsford, que era el virrei, i Sir John Marshall, van impulsar la construcció del Museu Tàxila per protegir els objectes trobats. Les obres van acabar l’any 1928.

Llegeixo que es mostren unes 4.000 peces i que n’hi ha 30.000 més no s’exposen. La majoria de peces són del període entre el 600 aC i el 500 dC. Hi ha objectes de diferents materials, pedra, estuc, terracota, plata, or, ferro i pedres semiprecioses; moltes peces pertanyen a alguna de les tres religions que hi havia ala regió: budisme, hinduisme i jainisme.

Aquest museu té una de les col·leccions més significatives i completes que hi ha al Pakistan,  d’escultura budista en pedra dels segles I al VII. L’art d’aquest període és el que es coneix com art de Gandhara.

La civilització Gandhara va des del segle VI aC fins al V dC. L’emperador maurya Aixoca va introduir aquí el budisme, en el 256, i des d’aquí va viatjar cap a la Xina, Corea, i després al Japó. Em sembla que va ser Kanishka, un emperador de la dinastia Kuixan, del segle II dC el que va contribuir a que el budisme sortís d’aquí, en enviar missions a terres llunyanes.

L’art de Gandhara representa tant escenes religioses com seculars i té influència grega, romana, persa i també autòctona.   

En el museu també hi ha una gran col·lecció de monedes que van des del període indo-grec fins a finals del període Kuixan.

El rei indo-grec Menandre I (cap al 150 aC-135 aC) es va convertir al budisme i en va ser un gran mecenes. Sembla que va ser ell qui va cedir els seus trets facials per representar a Buda; el cabell arrissat amb que es representa a Buda en l’art de Gandhara  és similar al d’aquest rei.

Una de les relíquies de Buda es va trobar a l’stupa Dharmarajika, també coneguda com la gran stupa de Tàxila. 

Es creu que aquesta stupa es va construir sobre les restes d’una altra stupa més antiga, construïda pel rei maurya Aixoca, en el segleII aC. Sembla que es va restaurar o construir la nova stupa en el segle II dC, en època de l’imperi Kuixan, per guardar-hi relíquies de Buda provinents d’altres monuments anteriors. Les monedes indo-gregues que es van trobar aquí són del segle II aC, cosa que suggereix que aquí ja hi havia un monument religiós més antic.

Aquest lloc va ser arrasat en el segle V dC pels Huns blancs i després abandonat. Els reis huns, com Mihirakula, van perseguir la religió budista i van destruir molts monestirs i stupes de la vall de Tàxila.

Sir John Marshall va excavar l’stupa en el 1913; estava ja molt danyada ja que havia patit diversos saquejos per robar les relíquies. L’any 1934 es van descobrir al sud de l’stupa esquelets humans, que podien ser de monjos assassinats durant la invasió dels huns blancs.

Aquesta stupa és famosa perquè es creu que uns ossos que es van trobar eren de Buda. A la capella de l’stupa es va trobar un taüt de plata amb una inscripció en l’antiga escriptura Kharosthi, que un temps va ser la que s’emprava a Gandhara. Segons la inscripció Urusaka de Noacha va col·locar relíquies d’os de Buda a la capella a Dharmarajika, l’any 78 dC.