13 d’agost 2026

Oman (2009)-16. Uadi Shab i darreres hores a Masqat

Al matí següent, anant cap al nord, camí de Masqat, ens vam aturar al uadi Shab. És molt bonic, però hi havia molta humitat i la sensació de xafogor era molt desagradable. Les parets, a banda i banda el riu, impressionants. Aquest uadi es troba a 50 km de Sur i a uns 150 km de Masqat. 



Vam fer un petit recorregut pel uadi, unes dues hores. Crec que devia ser per aquest tram final del uadi. A la sortida del uadi, crec que en acabar, el nivell de l’aigua havia pujat, amb el que vaig acabar ficant-me amb les botes a l’aigua; després, degut a la humitat que hi havia, em va costar molt que s’eixuguessin, tot i la calor que feia.















Darrers hores a Masqat

Vam arribar a Masqat a primera hora de la tarda, i com que no sortíem fins a la nit, encara vam tenir temps de passejar una mica més per la capital. Cap a les 5 de la tarda vam anar al basar, hi havia molt ambient. A la vora de la mar hi havia també força gent; no els hi importava que els hi fessis fotografies.



Les impressions finals del darrer dia de viatge. Oman és agradable, tranquil, un país ric ja que té petroli, gas i minerals, a més de la pesca i l’agricultura. Variat ja que hi ha la costa, amb les seves poblacions costaneres, les muntanyes i les ciutats de l'interior, els uadis i oasis i el desert. En pocs dies canvies força de paisatges i entorns. 







Oman (2009)-15. Sur

Deixem enrere Ras al-Hadd i seguim la costa, fins a la ciutat de Sur, que està a uns 40 km. É la capital de la regió d’al-Sharkiyya i la distància a Masqat és de 150 km.

Com es pot veure al mapa, a Sur també hi ha una llacuna o ria costanera,  khor al Batah; en aquest cas divideix la ciutat. L’any 2009 es va inaugura un pont penjant de 240 metres de llarg, que connecta el centre urbà amb el districte històric de al Ayjah. Em sembla que és l’únic pont penjant del país. 

Nosaltres vam agafar una barca per anar d’una banda a l’altra de la ciutat, pel que m’imagino que el pont encara no devia estar inaugurat.

El port de Sur havia sigut un important port de mercaderies; en elsegle VI es va començar a comerciar amb l’Àfrica Oriental.

A l’inici del segle XVI s’hi van establir els portuguesos fins que l’imam iarúbida Nasir ibn Murshid els va foragitar i va començar una renaixença econòmica, ja que al comerç amb l’Àfrica Oriental s’hi va sumar el comerç amb l’Índia i la Xina.

Sur era un lloc de referència per a la construcció de vaixells de fusta, els quals s’utilitzaven tant pel comerç com per la pesca de perles. Durant dos segles va ser el port de referència a la zona del golf d’Oman, però la prohibició del comerç d’esclaus pels britànics, els atacs wahhabites, i més tard l’obertura del canal de Suez, li va fer perdre el comerç amb l’Índia.

La ciutat va entrar en decadència de la que només es va recuperar als darrers anys del segle XX amb l’expansió industrial i econòmica del soldanat; el port i la mar continuen sent el motor de l’economia local ja que es manté l’activitat constructora de vaixells tradicionals.

Ha patit l’efecte de dos ciclons, el 2007 el cicló Gonu i el 2010 el cicló Phet.

Durant més de mil anys, aquesta ciutat enviava  vaixells de fusta a la mar Aràbiga i a l’oceà Índic, comerciant per rutes que arribaven a la costa suahili de l’Àfrica Oriental, als ports del subcontinent indi i a les illes del sud-est asiàtic. L’imperi marítim omanita es va construir sobre dhows, els vaixells de fusta tradicionals que encara es construeixen manualment aquí a Sur. Aquestes drassanes són un dels últims llocs al mon on encara es construeixen embarcacions tradicionals de fusta per a l’oceà amb tècniques centenàries.

Suposo que com que veníem seguint la costa, el primer que devíem trobar és el barri d’al Ayjah, on a l’extrem hi ha el far.

Al vespre la ciutat estava molt animada. L’activitat es para a les hore de més calor, d’una del migdia a cinc de la tarda, tots els establiments estan tancats. A partir de mitja tarda, quan ja no fa tanta calor la gent surt de casa, seuen als cafès, fan compres... Hi ha cafeteries en les que pots demanar el cafè des del cotxe.  

Aquí a Sur es veia força gent de pell fosca, diuen que son descendents d’antics esclaus, ja que aquesta ciutat era un dels ports de la ruta dels esclaus. Al vespre la majoria dels que estaven pel carrer eren homes; en algunes botigues, les venedores eren dones. També es veien dones conduint cotxes i també alguns cotxes d’autoescoles.

Em va fer gràcia un cartell en el que em sembla que es diu que no s’aboquin residus a mar obert.