Com que teníem poc temps només vam veure el que hi ha pels
voltants del Parc Commemoratiu de la Pau, que es troba entre dos braços del riu
i molt a la vora del lloc de l’explosió.
El barri de Nakajima, on hi ha el parc, l’any 1945 era el
centre de la ciutat, on hi vivien unes 6.500 persones. Van escollir aquest lloc
per tirar la bomba ja que era fàcil reconèixer-ho des de l’aire per la forma de
T del pont Aioi, que es troba a la part nord del parc.
Aquest terreny a tocar del punt de caiguda de la bomba es va
escollir anys després per commemorar la pau, i a l’abril del 1954 es van
completar les obres del Parc Commemoratiu que es veu actualment.
El pont Aioi es va construir l’any 1932, tenia forma de T com
espot veure a la fotografia, en la que es mostra com era abans de la guerra. El
pont va resistir l’explosió i no es va ensorrar però va quedar força malmès.
Després de la guerra es va reparar i va continuar en us fins que es va ser
substituït per un pont nou, similar a l’original, l’any 1983.
En aquell moment, hi havia sis ponts prop de l’hipocentre; es
van veure afectats per successius desastres: a l’agost per la bomba atòmica, al
setembre del mateix any 1945 el gran tifó Makurazaki, i a l’octubre un tifó més
petit.
La majoria dels ponts principals de la ciutat que es van
ensorrar després de la bomba atòmica del mes d’agost eren ponts de fusta que
van quedar destruïts pels incendis provocats per la l’explosió. Molts més es
van ensorrar després a causa de les inundacions provocades pels tifons que van
haver-hi els mesos següents.
Cúpula Genbaku
El Memorial de la Pau d’Hiroshima es coneix popularment com
Cúpula Genbaku (cúpula de la bomba atòmica).
Aquest edifici és un dels pocs que va quedar dempeus després
del llançament de la bomba atòmica. L’edifici l’havia dissenyat l’arquitecte
txec, Jan Letzel i es va acabar de construir l’any 1915; primer es va anomenar
Fira de Mostres de la Prefectura d’Hiroshima i va obrir al públic a l’agost
d’aquell mateix any. L’any 1921 se l’hi va canviar el nom pel d’Oficina
d’Exposició de Productes de la Prefectura d’Hiroshima, i encara va canviar de
nom un altre cop, en el 1933, quan es va anomenar Hall de Promoció Industrial
de la Prefectura d’Hiroshima.
Aquest edifici es trobava al gran districte comercial que hi
havia al costat del pont Aioi, i s’utilitzava principalment per a exposicions
d’art i educatives.
La bomba va detonar a uns 150 metres del centre de la cúpula i
a uns 490metres del terra.
Inicialment, aquest edifici, proper a l’Hospital Shima, s’havia
de demolir, junt amb la resta de les ruïnes de la zona, però com que estava
gairebé intacta es van retardar els plans de demolició.
La ciutat es va anar reconstruint al voltant d’aquesta
estructura i l’anomenada Cúpula Genbaku va esdevenir un tema de controvèrsia;
alguns veïns la volien demolir, mentre altres volien conservar-la com un
memorial commemoratiu del bombardeig.
L’any 1966, la ciutat d’Hiroshima va declarar que pretenia
conservar la cúpula, que ja tothom coneixia com a Cúpula de la bomba atòmica
(cúpula Genbaku). Es va fer una intervenció mínima, la justa per garantir
l’estabilitat de l’estructura. Al desembre d’aquell any va ser inclosa a la
llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat.
He trobat una fotografia de com era aquest edifici abans de la
bomba. És una fotografia de l’any 1933 feta des de l’extrem oest del pont
Motoyasu. La foto és de Masao Okuno, cortesia de Katsuhiko Okuno.
https://hpmmuseum.jp/virtual/VirtualMuseum_e/exhibit_e/exh0807_e/exh080707_e.html
Monument a Tamiki Hara
Tamiki Hara (1905 - 1951) va ser un escriptor, novel·lista i
poeta, que va sobreviure al bombardeig d’Hiroshima i que va escriure molt sobre
el tema.
Va néixer aquí a Hiroshima, quan era estudiant de secundària es
va familiaritzar amb la literatura russa i va començar a escriure poesia. Es va
graduar al departament de literatura anglesa de la Universitat de Keio, i va
treballar com a autor professional a partir de 1935.
La seva esposa, malalta des del 1939, va morir l’any 1944; un
any més tard l’explosió de la bomba atòmica, que va viure estant a Hiroshima a
casa dels seus pares. Aquestes dues experiències traumàtiques van marcar la
seva obra.
La seva obra més coneguda, Natsu no Hana (Flors d’Estiu) per la
que va rebre el primer premi takitaro Minakami, va acabar-la cap a l’agost del
1946, però no es va publicar fins al juny de l’any següent. En aquesta obra
parla de la seva experiència del bombardeig. També en parla en alguns poemes.
Es va suïcidar a Tòquio l’any 1951 i diuen quelaseva darrera
obra, Shingan no kuni (La Terra del Desig del Cor, 1951) es podria considearr
com una carta de comiat. El seu estat mental era fràgil i s’havia agreujat amb
l’inici de la guerra coreana, i veia un futur molt negre.
Els seus amics van col·locar un epitafi a Tamiki Hara a la zona
del Castell Hiroshima, però allà la gent la va fer malbé. Es va remodelar i es
va col·locar a la ubicació actual, prop de la cúpula de la bomba atòmica.
En aquest monument hi ha inscrit el poema de la seva darrera
obra: “Gravat en pedra fa molt, perdut a l’arena movedissa, enmig d’un món que
s’ensorra, la visió d’una flor”.(traducció que el text que hi ha en anglès).
En el parc hi ha molts monuments, nosaltres anàvem de pressa
perquè plovia molt i la guia va decidir que era millor anar primer al museu i
després si havia amainat una mica podríem visitar la resta del parc.
Estàtua de Shinran
En el recorregut cap al museu vam passar al costat d’aquesta
estàtua, que, en traduir el text que hi ha, sembla que correspon a Shinran
Shonin (Snat Shinran).
Shinran (1173 - 1263) fou un monjo budista japonès, que va
néixer a Kyoto i va viure durant el període Kamakura. Va ser el fundador de la
secta Jodo Shinshu.
Quan intento amb l’aplicació Lens que em localitzi aquesta
escultura em porta a Manhattan, a Nova York!. Allà hi ha una estàtua de
Shinran, davant d’un temple budista, i diuen que aquesta estàtua havia estat a
Hiroshima.
Generalment les estàtues de Shinran es troben en els temples
budstes de la secta Jodo Shinhu. La que hi ha a Manhattan va resistir la bomba
atòmica i en la placa que hi ha hi posa que és un testimoni de la devastació de
la bomba atòmica i un símbol d’esperança per a la pau mundial duradora.
L’any 1937, l’industrial Hirose Seiichi va fer fondre cinc
escultures idèntiques, en bronze, de Shinran i les va regalar a diferents
temples, entre ells, una al d’Hiroshima. Ho va fer com a agraïment pel consol
que va trobar en aquesta branca del budisme quan va perdre el seu fill. L’any
1955 va ser el mateix Seiichi el que es va encarregar de trobar-li un lloc a
l’estàtua a Nova York.
Museu Memorial de la Pau
El museu està integrat en el Parc Commemoratiu de la Pau. Es va
fundar a l’agost de 1955, i és obra de l’arquitecte Kenzo Tange. És el lloc més
visitat de la ciutat, amb una mitjana anual d’un milió de persones.
És molt interessant la visita però hi havia tanta gent que
gairebé no podies veure res, i em vaig sentir molt incòmode atrapada entre la
multitud sense gairebé poder-te bellugar.
El museu es va ampliar i renovar, per fer-lo més didàctic,
l’any 1994. Després en el 2014 i 2019 es van fer noves renovacions i també es
van millorar les exposicions. Hi ha un diverses sales on es mostren els efectes
de la bomba atòmica, els perills de l’armament nuclear, objectes de les
víctimes, i la ciutat abans i després.
L’any 2013, el responsable del museu, Koichiro Maeda, va trobar
la primera foto de la deflagració atòmica a l’escola elemental Honkawa
d’Hiroshima, que fins aquell moment es desconeixia.
Aquesta escola s’havia construït l’any 1928 i va ser la primera
escola pública elemental de la ciutat. Estava a 410 metres de l’hipocentre de
l’explosió. Van morir uns 400 estudiants i 10 mestres.Es va reparar i renovar
diversos cops i l’any 1988 es va convertir en museu, conservant algunes parts
que van ensorrar-se.
El Cenotafi Memorial
Aquest monument de formigó en forma de sella cobreix un
cenotafi amb els noms de totes les persones que van morir per la bomba. El
monument està alineat per emmarcar la Flama de la Pau i la Cúpula de la Bomba
Atòmica.
El Cenotafi Memorial va ser un dels primers monuments
commemoratius construïts en camp obert el 6 d’agost de 1952. La forma d’arc
representa un refugi per a les ànimes de les víctimes. Hi ha gravat l’epitafi
“descansa en pau, perquè [nosaltres/ells] no repetirem l’error.” En japonès,
s’omet el subjecte de la frase, o sigui que tan pot ser nosaltres com ells.
Amb aquest epitafi es pretenia commemorar les víctimes
d’Hiroshima sense polititzar la qüestió, aprofitant el fet que el discurs
educat en japonès normalment exigeix ambigüitat lèxica des del principi.
L’epitafi va ser escrit per Tadayoshi Saika, professor de Literatura Anglesa a
la Universitat d’Hiroshima. També va proporcionar la traducció a l’anglès: “Que
totes les ànimes aquí descansin en pau, perquè no repetirem el mal.”
El 3 de novembre de 1983 es va afegir una placa explicativa en
anglès per transmetre la intenció del professor Saika que “nosaltres” es
refereix a tota la humanitat, no específicament als japonesos o americans, i
que l’error és el mal de la guerra.
La inscripció al panell frontal ofereix una pregària pel
descans pacífic de les víctimes i una promesa, en nom de tota la humanitat, de
no repetir mai el mal de la guerra. Expressa l’esperit d’Hiroshima: suportar el
dol, transcendir l’odi, buscar l’harmonia i la prosperitat per a tothom, i
anhelar una pau mundial genuïna i duradora.
L’ambigüitat de la frase va fer que alguns grups d’extrema
dreta al Japó ho interpretessin com una confessió de culpa (nosaltres, el poble
japonès) i van criticar l’epitafi com una autoacusació per part de l’imperi
japonès. El juliol de 2005, un japonès vinculat amb aquests grups va malmetre
el cenotafi.
Estàtua de la Pregària per la Pau
Flama de la Pau
La Flama de la Pau és un altre monument a les víctimes de la
bomba que va destruir Hiroshima, però té un propòsit simbòlic addicional. La
flama ha cremat contínuament des que es va encendre el 1964 i romandrà encesa
fins que totes les bombes nuclears del planeta siguin destruïdes i el planeta
estigui lliure de l’amenaça d’anihilació nuclear.
Si no estic confosa, aquesta flama es va encendre amb el foc de
dalt del mont Misen.
Monument a la Pau Infantil
El Monument a la Pau dels Infants és una estàtua dedicada a la
memòria dels infants que van morir a causa de la bomba. L’estàtua representa
una noia amb els braços estirats i una grua de paper plegada que s’alça per
sobre seu.
L’estàtua està basada en la història real de Sadako Sasaki
(Sasaki Sadako), una nena que va morir a causa de la radiació de la bomba. En
el museu hi ha una sala dedicada a la seva història.
Sadako Sasaki (7 de gener de 1943 - 25 d’octubre de 1955) tenia
dos anys quan van llançar la bomba sobre la ciutat. No estava a prop del lloc
de l’explosió, estava a uns 1.700 metres, així i tot va volar pels aires
sortint disparada per la finestra. La seva mare va sortir corrent de la casa,
sospitant que la trobaria morta, però era viva, indemne i sense lesions
aparents. Mentre fugien, prop del pont de Misasa, Sadako i la seva mare es van
trobar amb la pluja negra.
A causa de l’explosió i els incendis posteriors a l’aire hi
havia grans quantitats de cendra, fum i pols, i la condensació d’aigua en forma
de pluja arrossegava sutge i partícules radioactives.
Era una barreja de consistència espessa i oliosa, semblant al
quitrà i totalment negra. Va començar a caure entre una i dues hores després de
la detonació inicial.
Aquesta pluja negre era altament radioactiva. Va contaminar els
recursos d’aigua i aliments i va caure directament sobre la pell i la roba dels
supervivents, provocant cremades greus per radiació, enverinament i malalties a
llarg termini.
Va afectar una àrea molt més àmplia que l’hipocentre de la
detonació, motiu pel qual molts supervivents que es trobaven als afores van
patir els efectes nocius de la radiació.
Reconeixement: Durant dècades, molts afectats per aquesta pluja
van tenir dificultats per ser reconeguts legalment com a víctimes oficials de
la bomba atòmica (hibakusha) i accedir a les ajudes mèdiques.
En el cas de la Sadako, a l’octubre de 1954, la Sadako feia
1,35 metres i pesava 27 quilos, era molt prima, però força atlètica i va
practicar atletisme durant molts anys. El seu somni era convertir-se en
professora d’educació física de secundària.
Cap a finals de novembre de 1954, quan tenia 11 anys, la Sadako
es va refredar i li van sortir uns bonys al coll i darrere de les orelles que
van anar creixent gradualment. Se li va inflar la cara com si tingués galteres
i poc després d’Any Nou, va anar a una clínica per fer-se una prova perquè els
bonys no havien disminuït. A finals de gener, va començar a sentir una picor a
les cames i va veure que tenia un seguit de taques morades. Al principi, tothom
pensava que era per culpa del fred. Finalment, van enviar la Sadako a un
hospital per fer unes proves més precises.
Després del seu 12è aniversari (el 7 de gener de 1955), se li
va diagnosticar leucèmia maligna aguda de les glàndules limfàtiques (la seva
mare es referia a ella com “la malaltia de la bomba atòmica”). Li van dir que
l’expectativa de vida per a la seva filla era de màxim un any. El 21 de febrer
de 1955, Sadako va ser admesa com a pacient a l’hospital de la Creu Roja de
Hiroshima per rebre tractament.
A l’hospital, la Sadako va conèixer altres nens amb la mateixa
malaltia. Cada vegada resultava més evident que el desenvolupament de la
malaltia era una conseqüència de les radiacions produïdes per la bomba,
sobretot per la quantitat de nens que la patien (segons algun registres, més de
60 nens van presentar la mateixa malaltia quan la Sadako va ser internada).
Mentre estava ingressada, va rebre la visita de la seva amiga
Chizuko, qui li va portar un regal molt especial: una grua de paper
confeccionada amb origami. La nena li va explicar una història tradicional
japonesa que afirmava que a qui elaborés 1.000 grues amb papiroflèxia se li
concediria el seu major desig. Així que va animar Sadako a provar fortuna i li
va indicar que ja tenia la primera, la que ella li havia regalat.
Altres fonts expliquen que la persona que li va parlar de la
llegenda de les grues no va ser la seva amiga Chizuko, sinó una companya
d’habitació, una estudiant de secundària que era dos anys més gran que ella i
que també estava malalta de càncer. Podria ser que ella li ensenyés a Sadako a
doblegar les grues de paper.
Una altra història que s’explica és que el 3 d’agost de 1955
algunes persones de Nagoya van enviar grues multicolors a l’hospital per animar
els pacients. Inspirats per les grues brillants i alegres, molts pacients de
l’hospital van començar a fer-ne; Sadako va ser una d’aquestes persones i va
decidir plegar grues amb el desig de curar-se.
Sigui com sigui, la Sadako va començar a plegar grues amb el
desig de curar-se. Tot i que, durant els seus dies a l'hospital, Sadako tenia
molt de temps lliure per a doblar les grues, se li va acabar el paper.
Utilitzava embolcalls de medicaments i qualsevol altra cosa que pogués
aconseguir. Per a això anava a les habitacions d’altres pacients a demanar-los
el paper dels seus regals de bons desitjos.
La seva amiga Chizuko li aconseguia paper de l’escola. Al llarg
dels mesos, va decidir canviar la seva petició i desitjar la curació no només
d’ella, sinó de tots els nens del món afectats per la guerra, així com la pau
duradora.
A començaments d’octubre de 1955, segons els escrits de la seva
mare, la nena es disposava a afrontar el seu futur immediat. La seva cama
esquerra estava totalment morada i el cor a poc a poc se li apagava. El matí
del 25 d’octubre, com sempre, els seus pares la van visitar. La infermera els
va comentar que la Sadako portava una setmana sense menjar. Fijako, la mare, va
demanar un te d’arròs i li va demanar a la Sadako que el tastés. Ho va fer, va
dir que eramolt bo i van ser les seves darreres paraules. Moria acompanyada per
la seva família, quan tenia tan sols 12 anys.
El monument que hi ha al Parc de la Pau recorda aquesta
història.
Una versió popular afirma que la Sadako no va aconseguir la
meta de doblegar les 1.000 grues abans de morir, que només en va doblegar 644,
i que les seves companyes d’escola van completar les 1000 i les van enterrar
amb ella.
Ara bé, en un documental en blanc i negre, el pare de Sadako,
Shigeo Sasaki, va dir que la Sadako havia fet aproximadament 1.400 grues de
paper i que els seus pares les van guardar a casa. Les companyes d’escola van
fer mil grues més, les quals van ser enterrades al costat de la Sadako. Això
s’explica també en el llibre “Sadako and the Thousand Paper Cranes”. En canvi,
una exposició que va aparèixer al Museu Memorial de la Pau d’Hiroshima va
declarar que a finals d'agost de 1955, Sadako havia aconseguit el seu objectiu
i va continuar fent més grues.
Consternats per la seva mort, els seus companys d'escola van
proposar que s’erigís una estàtua per recordar als nens que havien mort a
conseqüència de la bomba atòmica, i totes les escoles del país van col·laborar
reunint fons. El 5 de maig de 1958 (el Dia dels Nens), es va completar aquesta
estàtua.
Aquest monument es coneix com El Monument a la Pau dels Nens,
Monument de les Mil Grues o Monument de Sasaki Sadako, i és un símbol del
desarmament nuclear.
Cada 6 d’agost, data del llançament de la bomba, arriben a
Hiroshima milers de grues procedents de totes les parts del món i els nens
d’Hiroshima omplen l’estàtua de la Sadako amb aquests acolorides creacions
d’origami.
Monument a les víctimes coreanes de la bomba atòmica
El monument es va construir l’any 1970 i originalment estava
prop del pont Honkawa; l’any 1999 es va traslladar a la ubicació actual a dins
del parc.
Corea va ser una colònia japonesa des de 1910 fins a la
rendició japonesa en el context de la Segona Guerra Mundial, el 15 d’agost de
1945. Molts coreans van ser reclutats a la força per venir a treballar al Japó,
molts d’ells a
les fàbriques de
municions que hi havia aquí a Hiroshima. S’estima que hi havia desenes de
milers de coreans a la ciutat quan va ser bombardejada, i que uns 20.000 dels
morts que hi va haver eren coreans; en un altre lloc diuen que uns 45.000
coreans van morir o van estar exposats a la radiació patint-ne els seus
efectes.
Uns 300.000 coreans
supervivents d’Hiroshima i Nagasaki van tornar a Corea després de
l’alliberament del colonialisme japonès.
El monument, decorat amb símbols nacionals coreans, està
destinat a honorar les víctimes i supervivents coreans de la bomba atòmica i
del colonialisme japonès. La inscripció del monument (traduïda )diu: “El
monument en memòria de les víctimes coreanes de la bomba atòmica. En memòria de
les ànimes de Sa Altesa el Príncep Yi Wu i de més de 20.000 altres ànimes”; i
la inscripció lateral diu: “Les ànimes dels morts cavalquen cap al cel a
l’esquena de les tortugues”.
La base de tortuga reflecteix la creença tradicional de que les
ànimes viatgen al més enllà transportades per les tortugues; els dracs a la
corona representen éssers celestials. Aquest llenguatge visual enllaça les
idees espirituals amb el record a les víctimes.
Aquest lloc marca on es van trobar les restes del príncep coreà
Yi Wu, conegut també com a Príncep Lee Wo, després del bombardeig. Va morir el
7 d’agost del 1945 degut a les ferides provocades per la bomba atòmica.
Va ser l’únic membre de la família reial coreana a morir
directament pel bombardeig. El príncep es va veure obligat a servir com a
tinent coronel a l’exèrcit imperial japonès i va ser traslladat a Hiroshima. El
6 d’agost de 1945 mentre anava cap al seu despatx va patir els efectes de la
bomba i va morir l’endemà.
Al sud del monument hi ha una làpida que queda d’un temple
completament destruït durant els bombardejos.
El Túmul
El Túmul és un gran turó cobert de gespa que conté les cendres
de les 70.000 víctimes de la bomba atòmica no identificades.
Portes de la Pau
Un altre monument del parc, afegit l’any 2005, és el de les
Portes de la Pau. El monument conté deu portes cobertes amb la paraula “pau” en
49 idiomes d’arreu del món. Les portes representen els nou cercles de l’Infern
més un: “l’infern vivent d’Hiroshima causat pel bombardeig atòmic.” Cada porta
fa 9 metres d’alçada i 2,6 metres d’ample. Aquest monument no el vaig veure.
La Campana de la Pau
La Campana de la Pau és
el símbol d’un moviment espiritual i cultural que pretén aconseguir un món
lliure d’armes nuclears i de guerres.
Es va erigir el 20 de setembre de 1964, per part de
l’Associació de Víctimes de la Bomba Atòmica d’Hiroshima, amb el desig que el
so de la campana ressoni a cada racó del món i arribi als cors de cada ésser
humà.
La cúpula representa l’univers, i la campana, obra de Masahiko
Katori, té gravat un mapa mundial sense fronteres gravat a la seva superfície,
simbolitzant la idea que el món és un.
El lloc on pica el pal hi ha gravat el símbol de l’energia
atòmica, expressant l’esperança de l’abolició de la bomba atòmica i la bomba
d’hidrogen. A la banda oposada hi ha un mirall per reflectir el cor de la
persona que toca la campana.
Les inscripcions que hi ha a la campana són en grec, japonès i
sànscrit. La cita en grec es tradueix com “Coneix-te a tu mateix”. L’ambaixada
grega va donar la campana al Parc de la Pau i va triar la cita filosòfica grega
antiga més adequada, aquesta de Sòcrates. El text en sànscrit és un sutra sobre
la vida infinita.
A l’estany al voltant del campanar hi ha plantat el lotus Ohga;
diuen que va ser el professor Ichiro Ohga qui va desenterrar una llavor de
2.000 anys d’antiguitat en un jaciment arqueològic a la ciutat de Chiba i la va
fer germinar. Ho va fer per consolar les ànimes de les víctimes de l’atemptat,
que es cobrien les ferides amb fulles de lotus per alleujar el dolor de les
cremades. Cada any, quan s’apropa el 6 d’agost l’estany és ple de flors.
L’any 1996, l’Agència de Protecció del Medi Ambient va elaborar
una llista de 100 Paisatges Sonors a Conservar, per protegir els sons regionals
de la contaminació acústica. Un d’aquests sons és el de la Campana de la Pau.
Hi ha tres Campanes de la Pau en aquest parc. La més petita
només s’utilitza per a la Cerimònia Memorial de la Pau, i excepte aquell dia,
s’exposa a l’edifici est del Museu Memorial de la Pau d’Hiroshima.
La més coneguda és la que es troba prop del Monument de la Pau
dels Infants i consisteix en una gran campana japonesa penjada dins d’una
petita estructura oberta. S’anima els visitants a fer sonar la campana per la
pau mundial i el fort i melodiós toc d’aquesta campana sona regularment per tot
el Parc de la Pau.
Torre commemorativa pels
Estudiants Mobilitzats
L’Associació per a les Víctimes Estudiantils Mobilitzades de la
Prefectura d’Hiroshima va construir aquesta torre el maig de 1967 per consolar
les ànimes de més de 10.000 estudiants, inclosos aquells que van ser víctimes
de la Bomba Atòmica, que van morir en bombardejos durant la Guerra del Pacífic.
A Hiroshima, hi havia 8.387 estudiants mobilitzats; 6.907 dels
quals van morir en el bombardeig atòmic. El memorial fa dotze metres d’alçada,
cinc pisos i està decorat amb la Deessa de la Pau així com amb vuit coloms, que
es col·loquen al voltant de la torre. Als costats de la torre hi ha plaques que
representen la feina que feien els estudiants, com ara treballs a fàbriques,
estudiants femenines cosint o estudiants treballant per augmentar la producció
d’aliments.
Torre del rellotge
Un altre monument que hi ha al parc és la Torre del Rellotge,
que marca l’hora en que va explotar la bomba, i cada dia, a aquella hora, ¼ de
9 del matí, el so de la seva campana se sent per tot el parc. És també un dels
100 sons seleccionats per a ser preservats. De totes formes, jo no hi sé veure
la campana, però sí que hi ha altaveus... no sé quin és el so que se sent i si
realment aquest també està a la llista dels 100 o el que he trobat és una
confusió amb el de la campana.
Els pilars de ferro units simbolitzen les mans dels ciutadans
d’Hiroshima pregant per un mon sense guerres.
