De camí cap a Uruk es van veient canals, alguns estan secs i d’altres encara en funcionament. Hi ha canals que són molt antics, de l’època sumèria. Gràcies a aquests canals la regió era molt fèrtil.
Vam arribar al jaciment arqueològic que el sol ja estava força
baix. Hi havia un grup d’arqueòlegs alemanys treballant-hi. Va ser molt
interessant la visita, sobretot les explicacions. Visualment no és massa
impactant; això passa sovint en els jaciments arqueològics, que és més el que
pots imaginar amb el que t’expliquen i llegeixes, que el què hi veus. A més,
aquí a Uruk hi ha molt poca superfície excavada, i és que hi ha molts nivells
superposats.
La ciutat d’Uruk es trobava on actualment hi ha Warka; la seva posició respecte al riu Èufrates ha canviat ja que en algun moment de la història el curs del riu es va modificar. La ciutat es trobava al sud-oest del llit antic del riu, mentre que ara està al nord-est del curs actual. Potser el canvi en el curs del riu va influir en el declivi de la ciutat.
El nom àrab de Babilònia, al-Iraq, es creu que deriva
del nom Uruk, a través de l'arameu (Erec) i possiblement del persa
mitjà Erāq.
A partir del 1902 hi va haver diverses campanyes d’excavacions per part de grups alemanys. Es van interrompre durant la guerra i es van reprendre en el 1953.
El jaciment arqueològic és molt interessant ja que s’han trobat
ciutats superposades, de diferents períodes de la història. Una història de
cinc mil anys.
La civilització a Mesopotàmia s’ha dividit en diferents períodes, segons els trets culturals de cadascun d’ells.
A Uruk hi ha divuit nivells, i aquests estrats ocupen uns 16 metres. L’anàlisi per carboni 14 indica que les restes més antigues, les que estan més al fons, són del període entre el 5300 aC i el 4574 aC.
La fundació de la ciutat, la primera, és la que es troba més al
fons, i és la que correspon al període Èridu. Per sobre s’hi ha trobat la
ciutat del període Obeid o Ubaid, que és el període comprès entre el 4800 aC al
4200 aC.
Les dates fluctuen una mica, i suposo que els diferents nivells
no estan perfectament separats. En construccions posteriors es podia fer servir
material de l’anterior...o sigui que l’estudi és complex.
Més o menys a partir del 4000 aC comença el que es coneix com període d’Uruk, que s’ha subdividit en diferents trams: Uruk primerenc, fins al 3800 aC; Uruk mitjà, fins al 3400 aC; Uruk tardà fins al 3100 aC. En aquest període Uruk tardà és quan es van començar a construir els primers temples monumentals del districte d’Eanna. L’etapa posterior és el període Jemdet Nasr, que arriba fins al 2900 aC; en aquesta època és quan es va construir la muralla de la ciutat, i és quan va néixer la vida urbana, l'escriptura pictogràfica, i en la segona meitat del quart mil·lenni l'escriptura cuneïforme.
La cultura corresponent al període Uruk va sorgir aquí, però de seguida es va estendre per tota la baixa Mesopotàmia.
Cap a l’any 2000 aC hi havia lluites entre Babilònia i Elam, i Uruk va començar a perdre influencia i poder. Tot i això, va estar habitada durant el període selèucida i també en època dels parts, i no va ser abandonada definitivament fins poc abans de la conquesta islàmica, cap al 630 dC.
La muralla es diu que es va construir en època de Gilgameix, i
durant la primera dinastia de Lagaix, en el 2500 aC, encara existia. L’últim
rei d’aquesta dinastia va establir Uruk com la capital de l’imperi i la seu del
poder.
La ciutat es va formar quan dos petits assentaments Obeid es van fusionar. Els nuclis on hi havia els seus temples es van convertir en el districte d’Eanna i el districte d’Anu.
Èridu va ser el primer lloc de la baixa mesopotàmia on hi va haver vida sedentària. Es trobava prop de Ur, al sud d’Uruk. Estava considerada una ciutat sagrada, ja que es considerava que era la primera ciutat creada pels déus. Aquí hi tenien uns textos molt importants pels sumeris, els meh; eren decrets divins, la base de la cultura sumèria.
Èridu estava associada amb la vida rural, el mar i l’aigua com a font de vida. Uruk encarnava un nou estil de vida, la ciutat. El fet de que Uruk agafes el relleu en importància, a Èridu s’atribuïa als déus.
En el període Uruk hi va haver un canvi significatiu, es va passar dels petits pobles agrícoles a l’aparició de centres urbans. Això va comportar un canvi en la societat.
Els comerciants i els colons sumeris van estendre la cultura
d’Uruk als pobles veïns, que van evolucionar i va començar a haver-hi
competència econòmica i cultural. Al final Uruk no podia mantenir el control
sobre totes les colònies amb la força militar.
Els excedents agrícoles d'Uruk i una gran base de població van facilitar processos com ara el comerç, l'especialització dels oficis i l'evolució de l'escriptura. L'evidència d'excavacions d'una rica ceràmica i les tauletes més antigues conegudes de l'escriptura recolzen aquests esdeveniments.
La ciutat d’Uruk estava dividida en dos districtes, el d’Eanna
i el d’Anu; el primer estava dedicat a la deessa Inanna i el segon al déu Anu.
El districte Anu originalment s'anomenava Kullaba (Kulab o Unug-Kulaba) abans de que es fusionés amb el districte Eanna. Kullaba data del període Èridu, quan era una de les ciutats més antigues i importants de Sumer.
Hi ha diferents interpretacions sobre les funcions dels temples. Actualment, es creu que els temples tenien una doble funció, religiosa i civil. En un arxiu del temple que va sobreviure al període neobabilònic, està documentada la funció social del temple, com a centre de redistribució de béns i aliments.
Un zigurat és una estructura en forma de piràmide truncada, una mena de sòcol, amb una amplia superfície a la part superior. Estan fabricats amb maons de fang, ja que a Mesopotàmia la pedra escasseja. Eren elements visuals i també simbòlics, ja que eren el cor del sistema polític teocràtic. El funcionaris que governaven la ciutat ho feien en representació del déu. Els zigurats estan en un punt elevat, s’estableix la connexió visual amb el déu o la deessa a la que es venera, en aquest cas, el déu An, i també representa l’autoritat política de la divinitat.
El zigurat d’Anu es considera que és l’origen dels magatzems i també
de les religions.
El Temple Blanc es devia construir cap a l’any 3000 aC, i als peus del zigurat, s’hi ha trobat un altre temple, més antic, del voltant del 3500 aC, que es coneix com el Temple de Pedra.
El Temple de Pedra es va construir amb pedra calcària i betum, suposo que per unir les pedres; estava sobre un podi de terra piconada amb morter de calç. El podi està construït sobre una estora teixida, coneguda com a giparu, una paraula que originalment feia referència a una estora de canya utilitzada ritualment com un llit nupcial, però amb posterioritat va assumir el significat de "font de l'abundància", que irradiava cap amunt en l'estructura de l'edifici.
El Temple Blanc es va dissenyar per poder ser vist des de la llunyania; en estar elevat sobre la plana de Sumer, se’l veia bé des de ben lluny. Es trobava a 21 metres per sobre de la plana i estava cobert de guix, amb el que reflectia la llum del sol. Per això, es creu que el Temple Blanc és un símbol del poder polític d'Uruk en aquell moment.
A més d'aquest temple, el zigurat d'Anu tenia una escala
monumental pavimentada amb pedra calcària, utilitzada en les processons religioses.
Hi havia un canal paral·lel a l'escala, que servia per drenar el zigurat.
Es calcula que en la construcció del Temple Blanc hi devien participar uns 1.500 treballadors, durant cinc anys i treballant-hi unes deu hores al dia. Hi ha forces evidències de que bona part dels treballadors no estaven remunerats, segurament eren esclaus.
Aquest temple blanc era rectangular, orientat amb els quatre
punts cardinals. Una sala gran i altres menors a banda i banda. Tenia tres
entrades però cap d’elles donava directament sobre la rampa d’accés. En arribar
a la part alta del zigurat calia donar part de volta al temple per poder
accedir a l’entrada.
Algunes habitacions tenien escales, en alguns casos inacabades,
en alguna sala sembla que hi havia lleixes de fusta a les parets.
En un extrem de la sala central hi havia un podi al que s’hi accedia per una petita escala, on hi havia un altar amb la superfície tacada pel foc.
En l’àmplia terrassa on hi havia el temple s’hi va trobar un
sistema de conductes revestits de betum, que entraven cap al temple. Una
hipòtesi és que l’aigua es recollís a la terrassa i es dugués cap a un pou a la
sala central del temple.
Els temples es considerava que eren el lloc on residien les divinitats aquí a la terra. Llegeixo que Inanna era una deessa a la que l’hi agradava fer les coses a la seva manera, i que per això el seu districte es va protegir amb un mur, per respectar la seva intimitat.
La deessa Inanna més tard es va acabar fusionant amb la deessa
babilònia i hitita, Ixtar.
El poder i prestigi de les deesses va anar en declivi a mesura que les dones perdien drets. Hi ha autors que diuen que el fet que el districte d’Eanna estigués emmurallat era per restringir l’accés als sacerdots, homes.
En el museu arqueològic de Bagdad, vam veure una de les parets
del temple dedicat a Inanna.
El districte d'Eanna va tenir gran importància històrica ja que va ser aquí on va sorgir l’escriptura i l’arquitectura pública monumental. És per això que a Uruk se la pot considerar la primera veritable ciutat en la història humana. Aquí a Eanna s’hi van trobar els primers exemples d’escriptura cuneïforme.
El primer edifici d'Eanna, el Temple de Pedra-Cons o Temple Mosaic, es va construir sobre un temple anterior, del període Obeid, i estava envoltat per un mur de pedra calcària amb un elaborat sistema de contraforts. Al temple de Pedra-Cons se l’anomena així pel mosaic fet amb de cons de pedra de colors, clavats a la façana, que era de maó de tova. Es pensa que potser s’hi retia un culte primitiu a l'aigua existent a Mesopotàmia. Va ser demolit ritualment i el seu contingut enterrat sota una nova construcció.
Més tard, a uns 100 m a l'est d’aquest temple s’hi va construir un temple de pedra calcària d'uns 2 m d'alt; aquest temple també es va edificar sobre un temple preexistent del període Obeid. Aquest temple és una innovació, en relació a l’arquitectura Obeid, en quant a grandària i a que fa servir la pedra calcària. Aquesta pedra s’havia extret d’un aflorament que es trobava a uns 60 Km a l’est.
El que no està clar és si només tenia els fonaments en pedra i
be tot el temple estava construït en la pedra calcària. Aquest temple de pedra
calcària és probablement el primer temple dedicat a Inanna. A l’igual que el
temple de pedra-cons, aquest també estava cobert de mosaics fets amb cons.
Els dos temples eren rectangulars, i les cantonades apuntaven
als quatre punts cardinals. Tenia una sala central llarga flanquejada per dues
de més petites. La façana tenia contraforts i van ser els prototipus dels
següents temples que es van construir a Mesopotàmia.
El districte Eanna es compon de diversos edificis amb espais per a tallers, i es trobava emmurallat i separat de la resta de la ciutat. Eanna es va dedicar a Inanna en el període més primerenc d'Uruk.
La resta de la ciutat es compon de cases amb pati, agrupades
segons les professions dels seus ocupants, i estaven als districtes que hi
havia al voltant d'Eanna i Anu.
El poema o relat epic de Gilgameix o Guilgameix, és una de les
obres de ficció més antigues de la humanitat; està escrit en unes tauletes en
escriptura cuneïforme.
Aquest heroi va desafiar als deus perquè volia ser recordat
eternament, i va emprendre un llarg viatge per trobar el sentit de la vida i
perseguint la immortalitat.
Aquest poema va donar a conèixer la ciutat, però la importància d’Uruk és deguda al desenvolupament d’una nova civilització. Està considerada la primera ciutat del món. Aquí va sorgir l’escriptura, la primera construcció en pedra, l’origen del zigurat, i va ser la primera ciutat en desenvolupar el segell cilíndric, que es va fer servir a tota mesopotàmia per marcar una propietat personal o be per signar documents.
Una altra troballa va ser el que es coneix com la màscara de
Warka o la Dama d’Uruk, que és un rostre esculpit en marbre, que es pensa que
representa a Inanna i devia formar part d’un conjunt monumental d’un des
temples del seu districte.
A Uruk se l’ha anomenat la Venècia del desert, ja què disposava
d’un bon sistema de canals per tota la ciutat que la connectaven amb el riu
Èufrates i per tant facilitaven el comerç, tant al llarg del riu com el
marítim. Els canals permetien que la ciutat estigués envoltada per un bon
cinturó agrícola.
Hi ha dues teories diferents sobre la forma d’organitzar-se la societat en el període Uruk. Uns autors apunten a que la societat estava estratificada i hi havia una figura, l’ensi, que tenia el poder polític i religiós. Uns altres defensen que era una societat igualitària, que els dirigents eren tan sols administradors dels bens comuns, sense cap privilegi; només tenien el prestigi del càrrec.
En les ciutats del període Uruk no s’han trobat habitatges
diferenciats, que indiquin diferent status social, no s’hi ha trobat joies o
riqueses privades; això apunta a que no fos una societat jerarquitzada. Per
tant sembla que hi hauria una certa igualtat econòmica.
Ara be, altres autors apunten a que hi havia un control de
l’activitat econòmica centralitzat, per part de l’estat, al que es pagaven
tributs o taxes, que podia ser l’entrega d’una part dels bens obtinguts pel
treball de la gent.
Una de les característiques rellevants del període Uruk és
l’arquitectura, que canvia completament d’estil respecte a l’anterior període,
Obeid.
En el període Obeid predominava l'ús de la tova, i en el període
següent, Uruk, es va començar a emprar la pedra calcària i es va introduir la
decoració amb mosaics.
Aquest nou estil era més car, ja que la pedra s’havia de transportar des de la cantera fins al lloc de construcció i a més els mosaics es feien a mà. El que no se sap és què va provocar aquest canvi.
Hi havia rituals de construcció. Quan es volia construir un nou edifici, o es volia renovar, l’anterior s’enterrava cobrint-lo amb enderrocs, per tant el nou es construïa a sobre del monticle que amagava l’anterior, i quedava en un terreny més elevat.
L’època de major importància d’Uruk se situa aproximadament
entre el 4100 aC i el 3000 aC; aquesta va ser l’època en la que Uruk va ser el
centre urbà més gran i el centre del comerç i l’administració.
Encara no està del tot clar com va exercir el control polític
sobre una àrea tant extensa, quines institucions mantenien aquest control, si
s’emprava l’ús de la força.... Diuen que per tenir respostes concloents cal
excavar molt més.
La ciutat d’Ur, que es trobava més al sud, més a prop del golf
pèrsic, tenia una millor ubicació pel comerç; es podria pensar que hagués
tingut més influencia que Uruk i en canvi no va ser així.
Els bols de vora bisellada són bols d’argila, petits i sense decoració, que es van produir de forma massiva en el quart mil·lenni aC, per la cultura Uruk. Aproximadament un 75% de la ceràmica que produïen eren aquests bols. Per tant, en els llocs que s’han trobat per Mesopotàmica indiquen que hi havia arribat la cultura Uruk.
Aquests bols en general eren de mida uniforme, tenien uns 10 cm
d’alçada i el diàmetre de la boca del bol era d’uns 18 cm. La base tenia uns 9
cm de diàmetre. Estaven fabricats en argila, i les parets eren força gruixudes,
comparat amb altres ceràmiques de l’època. O sigui que era material robust.
Segurament es feien servir com unitat de mesura, per exemple per mesurar l’ordi i l’oli; correspondria a una ració i les racions es devien fer servir per pagar als treballadors pels serveis prestats. Aquesta hipòtesi es basa en el fet que el símbol en escriptura cuneïforme que indica una ració s’assembla a aquests bols. S’han trobat molts bols sencers, amuntegats. Es pensa que es devien fer servir un o dos cops i després es devien emmagatzemar en un lloc central.
Hi ha una altra hipòtesi que diu que es feien servir per coure
el pa, i que també podria ser la mesura de la ració d’aquest aliment.
Aproximadament un 75% de la ceràmica que es troba en jaciments
de cultura Uruk són bols bisellats. Aquests bols són un dels primeres signes de
la producció en massa d’un sol objecte. I el fet que es pensi que es podria
haver utilitzat com a mesura de pagament també és un element nou, que no es
coneix que s’hagués emprat abans.
En estendre’s el seu us per tota Mesopotàmia també es van
sorgir diferents centres de producció.
A la bíblia es parla del diluvi universal, però molt abans ja es menciona un fet similar, en el poema de Gilgameix. Hi ha diferents versions escrites en sumeri i en accadi i es pensa que quan els jueus van estar exiliats a Babilònia podien haver conegut aquesta història que després apareix a la bíblia. Hi ha diferents cultures que tenen alguna història similar i que podrien tenir totes un origen comú.
Estem sols aquí; només els treballadors de l’excavació i
nosaltres. Tinc una sensació estranya en trepitjar aquesta terra, intuint el
passat que hi ha sota, la vida de la seva gent... l’enginy dels nostres
avantpassats per construir, decorar, transmetre...
