El palau actualment és la seu de l’Institut Nacional de
Patrimoni Cultural de l’Equador; es va construir en diverses fases a partir del
1890, com una vil·la a les afores de la ciutat. La porta d’accés a ña propietat
es va encarregar a l’escultor Luis Antonio Mideros (1898-1970) cap al 1925 i es
va acabar l’any 1940.
La família Jijón va donar la porta a l’Ajuntament de Quito en
la dècada de 1980, a causa de les ampliacions de carrers. Va ser traslladada a
peces del seu emplaçament original al Parc El Ejido, on es va tornar a muntar a
la cantonada nord-oest del parc; ara bé, l’any 2000 es va tornar a traslladar a
la ubicació actual, i aquest cop el trasllat es va fer sense desmuntar-la.
L’execució d’aquesta monumental porta va consolidar la
reputació artística de Luis Antonio Mideros. Aquest escultor formava part d’una
prolífica dinastia familiar de creadores que van influir molt en l’art
equatorià del segle XX. El seu germà Jorge era arquitecte i Víctor Mideros era
un reputat pintor de caire místic i espiritual. Aquesta sinergia i influència
multidisciplinària de la família Mideros va quedar plasmada en el disseny
d’aquesta porta, on el rigor neoclàssic de l’estructura es va fusionar amb la
càrrega mítica i simbòlica de l’obra. L’element més destacat és el fris tallat
en pedra andesita, un baix relleu titulat “La Despedida de los Centauros”; és
una al·legoria que representa les dues grans passions de l’ésser humà, l’amor i
la guerra. S’emmarca en el modernisme figuratiu, un que estava de moda a la primera meitat del
segle XX.
L’edifici va ser planificat pel Comitè del Centenari de la
Batalla de Pichincha, que es va encarregar d’organitzar diversos actes per
recordar aquesta gesta independentista que va tenir lloc el 24 de maig de
1822, per Antonio José de Sucre, als
peus del volcà Pichincha, on hi ha Quito, i que va significar el final del
domini espanyol.
Ara bé, la construcció d’aquesta escola no es va començar fins
uns anys més tard i es va inaugurar el 22 d’octubre de 1934,com Gimnasio
Educacional Femenino de Quito. Després la institució va acabar sent l’actual
Colegio Experimental 24 de Mayo. Aquesta escola femenina va funcionar en aquest
edifici fins al 1952, quan es va traslladar a un campus d’estil modernista al
nord de la ciutat. Aquestes instal·lacions van ser ocupades, des del 1958, per
la recent creada Escuela Laica de Niñas Espejo, i després convertida en Colegio
Nacional Femenino Espejo.
La Verge de Quito, coneguda també com la Verge del Panet
(Virgen del Panecillo), està ubicada sobre el turó, anomenat per la seva forma, el Panecillo.
Té 41 m d’alçària i si se l’hi suma la base és l’estàtua més
alta d’Equador i arriba a superar el famós Crist Redentor de Río de Janeiro. És
l’escultura d’alumini més alta del planeta.
Al segle XVIII l’Escola de Quito (d’art) era una de les més
importants del continent. Molts artistes, especialment indígenes o mestissos
s’especialitzaven en els tallers dels convents.
El pare Julio María Matovelle (1852-1929), va motivar i
promoure la construcció d’aquesta escultura en honor a la Inmaculada Verge
María.
Legarda va agafar una peça de fusta de prop de 30 cm i va
tallar la imatge. El seu estil tenia una base de l’estil espanyol del segle
XVII, però seguint el costum dels artistes de Quito d’enriquir i fer-ho més
barroc, a afegint guarniments, va aconseguir una obra que era la fusió de les
cultures indígenes i espanyola. Va aconseguir una imatge gràcil, dinàmica i
serena, amb un detall peculiar, les ales, que no s’havia vist abans en cap Mare
de Déu. Segons l’artista, si no tenia ales els sants no podrien arribar al cel.
Aquesta imatge es troba actualment a un museu a Berlin.
Tot i que la idea de coronar el turó d’El Panecillo amb un
monument visible des de tota la ciutat s’havia plantejat des de la dècada de
1950, va ser l’any 1969 quan el projecte es va començar a fer realitat.
La comissió municipal nomenada per a aquesta empresa va triar,
després de mesos de deliberació, la Mare de Déu de Legarda per ser representada
allà i convertir-se en una icona de Quito.
Muntar l’estàtua va ser tota una odissea, era com fer un gran
trencaclosques; les peces estaven numerades. L’escultura va estar acabada el 28
de març de 1975.
El cabildo de la ciutat colonial, conscient de la necessitat de que la gent tingués un espai d’esbarjo va decidir delimitar un espai verd a l’extrem nord de la ciutat. El decret es va signar l’any 1596. Molt més tard, entre 1785 i 1790 es van crear alguns dels camins interiors que voregen l’estany natural i que encara es conserven, i es van instal·lar els primers monuments per embellir el lloc, i es va tancar el perímetre amb un mur decoratiu baix.
L’any 1877 es va reestructurar el parc, donant-li un aire més
enjardinat i europeu, adient pels passejos de l’alta societat de Quito de
l’època.
L’any 1887, a l’extrem nord del parc es va inaugurar un edifici
d’estil alpí, construït totalment en fusta, on hi va haver el primer Jardí
Botànic de Quito. Anys més tard en aquest edifici s’hi va ubicar la primera
Escola de Belles Arts de Quito, fins que a finals del segle XIX un incendi va
destruir-lo.
Davant de l’Observatori Astronòmic hi ha un monument que
commemora les dues missions de científiques franceses que van arribar a
Equador, la primera en el segle XVIII i la segona l’any 1901.
A finals del segle XX es van afegir al voltant de la plaça, sis
bustos dels acadèmics que van participar en la primera missió geodèsica.
Un altre monument de l’Alameda és el dedicat a Simón Bolívar.
És obra d’un grup francès que va treballar quatre anys en la seva realització
(1929-1933), en un taller prop de París, i un cop acabada van enviar les peces
de l’escultura, per vaixell, a l’Equador i Pinto Guzmán va ser el responsable
del muntatge en el que es va trigar gairebé un any.
La Basílica del Voto Nacional, també coneguda com la Basílica de la Consagració de Jesús o simplement La Basílica, és un edifici religiós d’estil neogòtic del centre històric.
Aquesta basílica va sorgir de la idea de construir un monument
com a record perpetu de la consagració de la República d’Equador al Sagrat Cor
de Jesús, plantejada pel pare Julio Matovelle, diputat de la República l’any
1883.
La idea original era construir-la al nord del parc de
l’Alameda, i es van arribar a comprar uns terrenys en aquella zona,perì es va
veure que no eren suficientment sòlids per construir-hi un gran edifici i es va
canviar la ubicació. Es va escollir els terrenys de la família Hurtado, als
peus del turó de San Juan, ja que aquí el sòl era prou resistent com per
suportar el pes de la basílica.
La monumental construcció va començar l’any 1887. Durant alguns
anys, per poder continuar amb les obres es van acceptar donacions, i l’any
1895, l’Estat va establir un impost per la compra de sal, per continuar amb el
projecte. El 1901 la comunitat de missioners Oblats es feia càrrec de la
construcció. Des de 1892 fins al 1909 es va construir la Capella del Cor de
Maria.
A la façana principal hi ha una escultura de la Verge Maria i
una altra del papa Joan Pau II.
Part de les escultures que han d’anar als nínxols de la façana
encara no s’han col·locat. Segons els plànols originals hi haurien d’haver unes
230 figures, de sants i personatges importants de la vida política, social
militar i religiosa del país; serien personatges des de l’època de la conquesta
espanyola, indígenes, artistes, religiosos, poetes, científics, polítics... La
idea és posar de manifest la lluita comuna per un ideal de la pàtria unida.
L’estil de la basílica és gòtic. Inicialment les torres tenien
que fer 105 m d’alçària, però estudis tècnics van considerar prudent, per
evitar desastres durant els terratrèmols, reduir la seva mida.
Una de les torres, la més alta, és la torre dels còndors, ja
que en lloc de gàrgoles hi ha còndors, l’au nacional d’Equador.
La porta principal de la basílica és de fusta recoberta de
llautó repussat, que mostra escenes de la vida de Jesús, la Creació amb Adam i Eva, i una escena que mostra els
pobles indígenes a l’arribada dels espanyols, que els hi imposen una nova
religió, devaluant l’existent.
Hi ha unes altres peces decoratives, anomenades acroteri, que a
diferència de les gàrgoles no canalitzen aigua. Tant les gàrgoles com els
acroteris són figures antropomòrfiques que ajuden a espantar els mals esperits.
A l’interior, a la nau central hi ha 14 imatges en bronze, que
representen a 11 apòstols i 3 evangelistes.
Llegeixo, jo no m’hi vaig fixar, que des de l’altar, a través
del cor de Jesús que hi ha a la rosassa principal es veu l’estàtua gegantina de
la Verge de Quito, al turó del Panecillo.
En els vitralls, en que hi ha escenes de la vida de Jesús,
totes les flors que apareixen són endèmiques d’Equador, i hi apareix el nom a
sota. I els ribets són dissenys de les faixes que porten els indígenes.
A les rosasses d’aquesta basílica s‘hi poden veure lliris i
orquídies, que són els símbols de Quito i d’Equador, respectivament.
Sota la basílica hi ha el Panteó Nacional dels caps d’estat,
tot i que tan sols 4 estan enterrats aquí.
És la plaça més gran del centre històric, seguida per la plaça
de la Independència i la de Santo Domingo.
Ha funcionat com a mercat popular, ha sigut espai de
concentracions militars i polítiques, i lloc de trobada social i d’oci.
Alguns historiadors creuen que es va construir aquesta plaça en
el lloc on hi havia hagut el mercat indígena, al voltant del qual s’hi haurien
construït diverses estructures de la civilització inca (1497-1533), incloent-hi
les casernes dels generals Quisquís i Calicuchima. Ara bé, excavacions recents,
per les obres del Metro de Quito, per construir una estació sota la plaça, no
han trobat cap vestigi d’estructures prehispàniques. Les excavacions només van
trobar antigues canonades de clavegueram, que daten del segle XX.
Per altra banda, l’atri, tot i tenir funcions urbanes, era un
espai més sagrat que la plaça. Almenys durant els segles XVI i XVII, aquest era
el lloc d’enterrament de la gent comuna. Aquest espai està precedit per una
escala mig còncava i mig convexa.
Després de la fundació espanyola de la ciutat, la plaça i la
seva font es van convertir en el punt d’aprovisionament d’aigua per als veïns;
els aiguaders transportaven l’aigua fins a les cases, en grans recipients.
L’església i convent de Sant Ignasi de Loiola de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, se la coneix popularment com la Companyia. La portalada, de pedra volcànica, es considera que és una de les més importants expressions del barroc en el continent americà i també del món. A l’interior no van escatimar l’or en la seva ornamentació.
Els jesuïtes van arribar a Quito al juliol del 1586, amb el
propòsit d’establir una esglèsia, un col·legi i un monestir.
La majoria de solars per a la construccions d’esglésies ja
estaven adjudicats, a franciscans, mercedaris, agustinians i dominics. Ara bé,
l’any 1587 el cabildo els hi va cedir un
terreny a la cantonada nord-occidental de la Plaça Gran; això no va agradar als
agustinians que van protestar i al cabildo els hi va adjudicar uns altres
terrenys al sud de la catedral.
Així que es van construir diversos arcs de maó, per tal que el
terreny quedés tot al mateix nivell i es poguessin construir tots els edificis
que tenien previstos (col·legi, universitat, residència dels sacerdots, casa
dels estudiants, hospital per a la gent gran, el centre de gestió de les
missions).
La construcció es va començar el 1597, però em sembla que va
ser entre 1605 i 1614 quan es va avançar més; l’any 1614 ja hi havia una part
que estava oberta al culte. Però el 1636 segueix la construcció en estil
renaixentista. Els treballs van continuar de forma continua fins al 1725. Van
estar aturats un temps i el 1760 es va reprendre la construcció i el 1765
s’acabava la façana.
La construcció es va iniciar l’any 1540, quan es van concedir
aquests terrenys als dominics. Primer van construir una capella provisional i
l’obra definitiva es va començar l’any 1581iesva acabar en el 1688.
Al segle XIX, el president García Moreno va portar alguns
frares italians per reformar els dominics locals; durant la seva estada,
aquests frares van fer una sèrie d’intervencions al temple del convent. Van
eliminar el retaule major, el cor superior i un gran nombre d’elements barrocs
de l’església. En el seu lloc van instal·lar un cor baix i un altar d’estil
neogòtic, elements que encara es poden veure actualment.
Equador és un país amb molta riquesa cultural i paisatgística. Les Galápagos per descomptat són un gran al·licient, tant des del punt de vista de fauna i flora, com pels colors i les formacions volcàniques. Després hi ha els grans volcans que presideixen el país, que els vas trobant per tot arreu. I les antigues cultures, el que queda d’elles, el que han pogut preservar.... La part colonial és la que menys m’atreia i m’atrau.
