Nord d'Albània i Montenegro-19. Tirana (Albània)

Abans d’entrar a la ciutat ens vam aturar per visitar un búnquer, el Bunk’Art. És un antic refugi nuclear sota la muntanya Dajti.

La vida a Tirana i a Albània, en general, ha estat marcada per Enver Hoxha. Era un militar i polític que va lluitar per l’alliberament d’Albània però que quan va arribar al poder, on va estar entre el 1944 i el 1985, es va convertir en un dictador. 

Va estar al poder fins a la seva mort. Durant la primera part del seu mandat establia aliances amb altres repúbliques i governs socialistes, però cada cop es va anar radicalitzant més, i entre el 1976 i el 1985 va aïllar totalment a Albània de la resta del mon. Això va provocar períodes de molta fam. 

Com a país declarat ateu es perseguia tot el que tingues alguna possible connotació religiosa; per exemple es van prohibir les barbes, o el menjar halal. Una de les seves obsessions era que els envaïssin, així que va omplir el país de búnquers. Se n’han comptabilitzat 173.000.

El búnquer que vam visitar actualment és un museu; era un dels refugis on tenia previst amagar-se Hoxha en cas de que esclatés una guerra nuclear. És un espai amb 102 habitacions, on s’hi podia instal·lar tot el govern. Hi havia oficines, dormitoris pels oficials, apartaments pels líders polítics, una cantina....

Té uns 3000 m2 distribuïts en diversos pisos. Va construir-se en la dècada del 1970 i la seva existència era secreta. Actualment hi ha diferents sales que expliquen la història d’Albània i també hi ha exposicions d’art.

L’entrada al búnquer es troba al costat d’una base militar que està en actiu, pel que hi ha vigilància i prohibició de fer fotografies, fins que no t’allunyes de la base militar.

Entres per un túnel, està tot molt ventilat, o sigui que no vaig tenir cap problema de claustrofòbia.

A part de les dependències del búnquer, hi ha sales en que expliquen la història, sobre la invasió italiana del 1939, sobre el període comunista, i molta informació sobre el període de la dictadura.

És una visita que impressiona. Pel contingut i per veure aquell palau subterrani, amagat, on hi havia de tot.

El 2 de desembre del 1945 es van fer eleccions per decidir quin tipus de govern es volia per Albània. Ara be, tant sols hi havia un partit , que evidentment va guanyar i el 10 de gener del 1946 es va declarar la República Popular Albanesa.

Hi ha una fotografia amb les dues urnes: una té el nom del candidat, l’altra no té cap cartell. Seria el vot en blanc, però votar en aquella urna equivalia a votar pel candidat del Front Democràtic, l’únic que es presentava.

Hi ha un espai dedicat a la memòria de tots els que van morir per construir aquests túnels.

Com he dit, és un museu en el que hi ha una mica de tot. Obres d’art, història del país i també sobre el mode de vida en l’època socialista, l’escola, les cases...

La sala d’actes és la més gran del búnquer. Era aquí on estava previst que es reunís el govern en cas de que esclatés una guerra. Em sembla que la idea de fer la seu del parlament fortificada la van agafar de Corea del Nord.

Hi ha una sala que representa un gimnàs d’escola, per posar de relleu l’obsessió que hi havia per l’esport en el període de la dictadura.

Vam estar una hora aproximadament fent la visita del búnquer. Després vam anar cap al centre de Tirana.

Havia estat a Tirana en el 2013 i en el 2017. En ambdós casos la visita va ser breu, a l’igual que ara. Potser per això no recordava gairebé res.

El primer que veiem és el parc Ismail Quemali, on hi ha una escultura de Ismail Qemal Vlora molt ala vora d’un petit búnquer. 

Qemali va néixer a Vlora en el 1844, quan aquesta població formava part de l’imperi otomà. Va ser un dels líders del nacionalisme albanès. Va tenir un paper clau en la declaració d’independència d’Albània el 28 de novembre del 1912, just abans de que esclatés la primera guerra dels Balcans. Va morir l’any 1919 i a títol pòstum va rebre la condecoració d’Heroi del Poble d’Albània i està considerat el fundador de la nació albanesa i per això arreu del país es troben escultures seves. 

Passem per la plaça dedicada a la Mare Teresa, una plaça en estil racionalista, un tant desangelada. Plaça més gran de la ciutat.

Després arribem a la plaça Skanderbeg, que és la plaça principal de Tirana. Com ja vaig explicar el nom de laplaça es deu a l’heroi nacional albanès, de la família Kastrioti, que tothom coneixia com Skanderbeg.

La plaça té uns 40.000 m2 i com és lògic hi ha una estàtua eqüestre de Skanderbeg.

Al voltant de la plaça hi ha molts edificis de l’època en la que es va dissenyar, durant l’ocupació italiana.

L’any 1917 els austríacs van construir aquí una plaça. L’any 1920 quan la ciutat es va convertir en capital es van fer diferents planificacions per la ciutat ja que havia crescut molt la seva població. Els edificis que hi havia durant la monarquia, entre el 1928 i el 1939, van desaparèixer majoritàriament en el període comunista. Al centre hi havia una font. On ara hi ha el palau de cultura en aquell temps hi havia el mercat, la catedral ortodoxa es trobava on hi ha ara un hotel i on hi ha el museu d’història hi havia l’ajuntament.

On ara hi ha el monument a Skanderbeg abans hi havia una estàtua de Stalin. Hi va haver també una estàtua de Enver Hoxha. L’any 1991 amb la caiguda del comunisme les manifestacions estudiantils van aconseguir la retirada de l’estàtua del dictador.

L’any 2017 es va reformar la plaça, diuen que és la zona de vianants més gran dels Balcans i ha rebut alguns premis i reconeixements.

La plaça no és plana sinó que té una certa forma piramidal, que gairebé no s’aprecia. Pel seu paviment s’han fet servir pedres de diferents llocs d’Albània i estan marcades indicant la seva procedència.

A la mateixa plaça hi ha una mesquita i la torre del rellotge.

La torre del rellotge té 35 metres d’altura. És el que queda d’una antiga torre otomana construïda en el 1821. El rellotge, alemany, es va col·locar l’any 1928. Després de la segona guerra mundial va caldre reconstruir-la ja que havia quedat malmesa.

En el moment en que es va construir aquesta torre era l’edifici més alt de la ciutat, però quan va estar acabada la mesquita el seu minaret és més alt.
Al costat hi ha la mesquita Eh’tm Bei, una petita joia que, tot i que ja l’havia vist anteriorment, va impressionar-me altre cop per la seva decoració.

És un dels centres religiosos més antics de Tirana; va ser construïda entre el 1789 i el 1821. Després de la segona guerra mundial va passar a ser la més important de la ciutat, ja que la del Suleyman Paixà havia quedat molt afectada per la guerra.

Una de les peculiaritats d’aquesta mesquita és que en la seva decoració apareixen flors i elements de la natura, cosa gens habitual en altres mesquites.

L’any 1967 a Tirana hi quedaven 28 mesquites, actualment en resten tan sols 8. Quan Albània va ser declarat país ateu es van destruir la majoria de mesquites i esglésies. Aquesta mesquita va estar tancada fins a la caiguda del comunisme.

En el deambular per la ciutat trobo l’escultura d’una dona, Geraldina Apponyi; no em sonava de res aquest nomo sigui que he hagut de buscar qui era i me n’he endut una bona sorpresa. És l’escultura de la reina Geraldina d’Albània, l’esposa del rei Zog I (aquest sí que ja m’havia aparegut en alguna cosa que havia llegit). Va néixer a l’agost del 1915 a Budapest i va morir en el 2002 aquí a Tirana.

Geraldina era filla d’un comte, el comte Gyula Apponyi de Nagyappony, d’aquí ve lo de Apponyi. La seva mare era americana, Gladys Virginia Stewart, filla d’un ric diplomàtic de Virginia.

Amb la caiguda de l’imperi austro-hongarès la família se’n va anar a viure a Suiza. Geraldina tenia tan sols 3 anys. L’any 1921 van tornar a Hongria però quan tres anys més tard va morir el pare, la vídua i els fills, es van traslladar a viure al sud de França on es va tornar a casar aquest cop amb un oficial francès. Als nens els van enviar a estudiar a Hongria i a les nenes les van enviar a Viena.

La família va començar a anar justa de diners i Geraldina es va haver de posar a treballar. Va ser l’any 1937 quan l’hi van presentar al rei Zog I, que havia vist una fotografia seva i v voler conèixer-la pel que la noia va anar a Albània i en pocs dies estaven ja compromesos.

Se la coneixia com “la rosa blanca d’Hongria” i abans del casament se la va nomenar princesa Geraldina d’Albània.

Es van casar en el 1938; em xoca que diuen que ella era catòlica i el rei era musulmà. Mussolini va assistir, entre d’altres personalitats, a la cerimònia. Hitler els hi havia regalat un cotxe Mercedes Benz descapotable amb el que van anar de lluna de mel.

Amb la invasió italiana d’Albània van marxar a l’exili, fent estada en diferents països. Van tenir un fill, el que seria el rei Leka I, proclamat rei pel govern monàrquic a l’exili.

L’any 2002 quan les lleis ja havien canviat, Geraldina va decidir tornar a Albània; va morir poc després, als 87 anys. Dos anys més tard, el seu net, el príncep Leka II d’Albània va acceptar a títol pòstum la Medalla de la Mare Teresa que li va concedir el govern albanès en reconeixement de la seva tasca caritativa pel poble albanès.

S’ha creat la Fundació Reina Geraldina que dona assistència als desvalguts, nens pobres, orfes i gent gran.

Després de la visita pel centre vaig anar a donar una volta pel barri de l’hotel, en direcció oposada al centre. Hi ha molts contrastos en els tipus d’edificis i per tot arreu han anat posant notes de color, per deixar enrere l’època en que tot era en gris.

Passejant per una gran avinguda, es pot veure una antiga locomotora de tren restaurada. Més o menys en aquesta zona es pot veure, per sota de la gran avinguda un altre barri, molt més pobre. Hi ha lones que més o menys tapen la visió. Recordo haver estat per aquí l’altre cop, em sembla que és un barri on s’hi ha anat instal·lant refugiats que arriben. Vist des de dalt m’ha semblat que està més buit que l’altre cop que l’havia vist, o almenys les cases o barraques que donen a aquesta banda. També m’ha semblat molt més descuidat del que el recordava.

Després vaig pels carrers de darrera l’hotel, trobo una madrassa i segueix havent-hi el contrast d’edificis de diferents estils.

Per acabar, just abans d’anar cap a l’aeroport vaig fotografiar una escultura gegantina que em va agradar i que estava en el passeig principal a tocar de l’hotel.

La visita de Tirana ha sigut molt incompleta; tant sols hi hem estat pel tema dels vols. De totes formes, tornar a una ciutat al cap d’uns anys sempre és interessant. I el que ha sigut nou per mi és la visita del búnquer.

Nord d'Albània i Montenegro-18. Tivat (Montenegro)

Tivat és un luxós port esportiu. Vam donar una volta per la part del port i una mica cap a l’interior del poble. No vaig trobar que tingués massa encant, però suposo que en part és perquè no vam estar-hi gaire estona. 

Tivat és el nom en montenegrí i en serbi, però es italians i venecians l’anomenaven Teodo. Hi ha autors que diuen que l’origen del nom es deu a la reina il·líria Teuta que va governar aquesta regió en el segle III aC.

D’altres suggereixen que ve del grec, Theiodos, que vol dir Camí de Déu. I també hi ha qui diu que el nom ve del celta, touto, que vol dir poble.
S’han trobat restes arqueològiques de l’època grega i romana; de l’època romana hi ha algunes tombes i làpides.

Tivat és la població més nova de la badia. Segons els arxius que hi ha a Kotor, en el segle XIV se l’anomenava Teude, Theode i Theudo. En aquell temps Kotor era Cattaro. A l’edat mitja aquesta terra fèrtil pertanyia als aristòcrates de Cattaro i altres poblacions properes. L’església i molts palaus es van construir a partir del 1373.

Tivat va pertànyer a la república de Venècia des del 1420 fins al 1797; llavors se la coneixia com Teodo. En aquest període va experimentar un gran desenvolupament econòmic i alguns serbis van venir a refugiar-se aquí fugint dels otomans. Es conserven encara alguns edificis d’aquesta època.

En la segona meitat del segle XIX va experimentar un gran desenvolupament, quan l’imperi austríac va construir aquí un arsenal marítim per la seva flota. Per la seva banda la ciutat va desenvolupar la seva industria. 

A començaments del 1918 els mariners de la badia de Tivat es van revoltar contra els austríacs. La població de la regió els hi va donar suport. Entre el 1941 i el 1943 va formar part de Dalmàcia. L’arsenal naval que havien construït els austríacs després va ser una base naval italiana, més tard iugoslava i finalment de Montenegro.

En el port hi ha exposats dos antics submarins de l’època iugoslava, que em sembla es poden visitar.

Es conserva algun palau, un d’ells és el palau Bucha era la residencia d’aquesta família que es va instal·lar aquí a començaments del segle XIV. El complex inclou l’església de Sant Miquel. Va ser reconstruït diversos cops degut als terratrèmols que han afectat al llarg dels segles aquesta regió. En les reconstruccions no es conservava l’estil original, pel que actualment s’hi veu una barreja d’estils.

A la façana del palau hi ha dos escuts d’armes, el de la família Bucha, una flor estilitzada i el de la família Pasquale, que van ser els següents propietaris, que era un ànec. Actualment hi ha una galeria d’art, un teatre i un cinema.

Des de Tivat vam tornar cap a Kotor en bus, per passar-hi l’última nit i acomiadar-nos de Montenegro.

Al dia següent vam anar de nou cap a Albània; vam dinar pel camí abans d’arribar a Tirana.

Nord d'Albània i Montenegro-17. Donji Stoliv i Gornji Stoliv (Montenegro)

Des de l’illa de Nostra Senyora de les Roques vam tornar a agafar la barca i vam creuar a l’altra riba, a Donji Stoliv. Enrere quedaven les dues illes i Perast al fons.

Stoliv es troba a la badia; el primer assentament humà es va fer sobre el turó (Gornji Stoliv), per estar més protegits dels atacs enemics, que generalment arribaven per mar. La població a la part baixa, a la costa (Donji Stoliv), es va desenvolupar en els segles XVI i XVII.

Hi ha diferents teories sobre l’origen del nom de Stoliv, la més acceptada és que ve de “cent oliveres” que en montenegrí es diu “Sto Oliva”. Hi havia una regla no escrita segons la qual un xicot si volia casar-se tenia que plantar cent oliveres.

Durant segles l’economia de Stoliv s’ha basat en les oliveres i els castanyers.

Els documents més antics en que es menciona la població de Stoliv són de començaments del segle XIV. S’ha trobat una peça de pedra amb una inscripció gravada d’aquella època i que ara es troba en el museu de l’església de Nostra Senyora de les Roques. En un document notarial del 1332 hi consta que es recollien els fruits dels castanyers, de les vinyes i les oliveres.

La població que hi ha sobre el turó s’anomena Gornji Stoliv, es troba a 250 metres sobre el nivell del mar. A la part més alta hi ha l’església dedicada a Sant Elies; no se sap exactament quan es va construir però sí que se sap que es va restaurar l’any 1553. El campanar és del 1833.

A la població costanera se l’anomena Donji Stoliv. La seva església es va començar a construir en el 1774 quan el transit marítim a la badia anava en augment. La gent que havia anat enriquint-se poc a poc van anar construint aquesta població a la part baixa. El terratrèmol del 1979 va malmetre moltes construccions.

Una altra església de Donji Stoliv és la dedicada a Sant Basili que fusiona l’església catòlica i ortodoxa. Hi ha frescos característics de l’església ortodoxa i també inscripcions en llatí.

Diversos capitans i mariners van finançar la construcció de diversos edificis importants per la comunitat. Un d’ells va ser Gaspar Ivanovic que va finançar la reconstrucció de l’església de Sant Elies i també el camí empedrat que connecta els dos pobles Gornji Stoliv i Donji Stoliv. En el camí de pujada cap a Gornji Stoliv hi ha castanyers centenaris.

Els romans van ser els responsables de que s’estengués l’ús del cultiu de castanyers des de l’Àsia Menor , la conca mediterrània i també cap al nord d’Europa. Es troben castanyers a tot arreu on va arribar l’imperi romà. El castanyer s’adapta molt fàcilment a condicions climàtiques diverses. Dona una fusta de bona qualitat i els fruits tenen un alt valor nutritiu, que serveixen tant per humans com per animals.

No se sap quan van començar-se a plantar castanyers en aquesta zona, hi ha qui suggereix que potser van ser els romans, però el que sí és segur és que els venecians en van plantar. Era una plantació organitzada i els arbres més antics tenen més de 400 anys.

Les castanyes de Stoliv eren molt apreciades en el mercat de Kotor. Antigament la gent de la badia feia servir aquest fruit per endolcir el cafè, ja que no tenien sucre.

L’any 1919 es va crear una associació anomenada Guslar, en referència a l’instrument musical gusle, que tot i que s’associa a Montenegro és típic en toota la regió dels alps dinàrics. Després de la segona guerra mundial va tenir un altre nom, i l’any 2002 van posar-li el nom de Kamelija, Camèlia.

En el segle XVIII els mariners de Stoliv van portar la camèlia des de terres llunyanes, i des de llavors aquesta planta decora molts dels jardins. Aquesta associació organitza el festival de la camèlia des de l’any 1995.

Vam desembarcar a Donji Stoliv; una part del grup es va quedar al poble i l’altra part vam pujar fins a Gornji Stoliv.

Els que es van quedar a baix van tenir problemes per trobar algun lloc obert on passar l’estona a l’ombra prenent alguna cosa fresca. Van haver d’anar fins a l’altre extrem del poble.

La pujada, per un camí empedrat amb algun tram d’escales no és difícil. Es pot anar fent tranquil·lament, tot i que és una mica pesat per les pedres. Jo vaig lenta, especialment en pujades i vaig arribar l’última a dalt. També he de dir que em vaig fer un embolic de camins quan ja era a la part alta; em vaig trobar en un pati amb cabres, algun camí que vaig haver de desfer... per sort es veia el campanar i no tenia pèrdua. De fet hi ha dues vies per arribar fins a dalt. O sigui que vaig anar per una i vaig tornar per l’altra.

Pujar fins aquí dalt la val la pena. La vista sobre la badia de Kotor, Boka Kotorska en serbocroat, o Boques de Kotor, és impressionant.

Com ja he anar dient aquesta badia té una forma molt especial, amb diferents cavitats amb aigua, entre la costa adriàtica més externa i la part interior. Des de l’entrada de la badia fins al punt més interior hi ha uns 28 Km, en canvi el perímetre és de 100 Km. El punt més estret, l’estret de Verige, té uns 340 metres.

En l’època veneciana tenia una gran importància estratègica: servia de refugi a les embarcacions quan hi havia mal temps i també davant d’atacs dels otomans. Més tard els austro-hongaresos també van establir en aquesta badia la seva base naval més important.

Nord d'Albània i Montenegro-16. Les illes de Perast: Nostra Senyora de les Roques (Montenegro)

Com ja he dit una part de Perast la formen les dues illes que hi ha al davant: la de Sant Jordi i la de Nostra Senyora de la Roca. La que nosaltres vam visitar és aquesta última. Vam agafar una barca per creuar fins allà i en el camí es passa pel costat de l’illa de Sant Jordi.

L’illa de Sant Jordi va pertànyer a Kotor fins al segle XVII, que és quan va passar a mans venecianes. A continuació quan Perast va passar a mans dels francesos aquests van decidir expulsar a la població autòctona de l’illa. L’any 1814 va ser capturada pels austríacs. Va formar part de Iugoslàvia i després de Montenegro.

En el segle IX en aquesta illa s’hi va construir una abadia, l’abadia de Sant Jordi. Degut a atacs pirates, bombardejos d’invasors i el terratrèmol del 1667 l’edifici es va ensorrar completament. Al llarg del temps van fer-s’hi diferents restauracions però no es va conservar la forma original.

A aquesta illa també se l’ha anomenat l’illa de la mort ja que aquí s’hi enterraven capitans de vaixells de Perast i famílies benestants. O sigui que aquí hi havia el cementiri de les famílies nobles i influents de la ciutat. Cada tomba tenia el seu emblema, l’emblema familiar. D’aquest cementiri se’n conserva poca cosa.

Crec que l’escola nàutica de Perast estava ubicada en aquesta illa.

Hi ha una llegenda sobre aquesta illa. Hi havia un soldat que havia participat en moltes batalles que van tenir lloc aquí i en una d’elles va disparar en direcció a Perast, i accidentalment va tocar la casa on vivia la seva xicota. La noia va quedar ferida de gravetat, no està clar si va morir. El soldat en assabentar-se del seu error es va desesperar i va ingressar en un monestir, però no arribava a trobar la pau i va acabar morint al costat de la tomba de la seva estimada.

Com ja he dit, l’església original ja no existeix; actualment hi ha una altra església, que és una galeria d’art. I aquí està enterrat Marco Martinovic. Del cementiri queden els xiprers.

Actualment aquesta illa pertany a l’església catòlica i no es pot visitar; només es pot donar la volta a la illa.

Nostra Senyora de les roques és una illa artificial, que es va crear en el segle XV. 

Segons la llegenda el 22 de juliol de 1452 dos germans pescadors estaven navegant prop d’aquí i sobre una roca que sobresortia hi van veure una icona de la Verge. El van agafar i se’l van endur a casa. Al matí la icona havia desaparegut; a més, un dels germans tenia un problema de salut i s’havia guarit. 

Van anar a explicar-li al capellà de Perast, però sense cap prova no es podia fer res. Van tornar a apropar-se a la roca i van veure que la icona tornava a ser allà. Se la van endur de nou i altre cop va desaparèixer per retornar a la roca. 

Així van entendre que volia estar allà i es van comprometre a construir-hi una església dedicada a aquesta icona. Aquesta verge s’ha convertit en la patrona dels mariners i pescadors.

Per construir l’església abans calia construir una illa. La gent de Perast van dur fins aquí barques velles i també van anar tirant roques al voltant de la roca, fins a tenir la superfície suficient per construir una petita església.

Al llarg dels segles es commemora aquesta data, 22 de juliol, amb la festa de la Fasinada. La gent de Perast venen fins aquí i llancen pedres al voltant de l’illa. Diuen que poc a poc, gràcies a aquesta tradició, la superfície de l’illa ha anat augmentant.

L’any 1632 es va construir una nova església més gran que l’anterior i en el 1722 es va reformar i ampliar encara més. L’any 1979 va passar, juntament amb la badia de Kotor, a formar part del patrimoni de la humanitat de la Unesco.

A l’església hi ha un petit museu en el que destaca un tapis d’aquesta verge; el va teixir una dona de Perast mentre esperava que el seu marit, que era mariner, tornés d’un llarg viatge. En el tapis va fer servir fil d’or i plata però també va fer servir el seu propi cabell. Va trigar 25 anys en acabar-lo i diuen que en finalitzar el treball va quedar cega.