Mercat Omicho
El mercat d’Omicho (Omicho Ichiba) està documentat des del
1722, però possiblement ja existia abans.
La ciutat de Kanazawa està travessada per dos rius, el Saigawa
i el Asanogawa; durant el període Genroku (1688-1704), a principis del període
Edo. Es van establir una sèrie de mercats al llarg d’aquests rius: el mercat
Uoyamachi (Saigawa-guchi) i el mercat Fukuromachi (Asanogawa-guchi).
L’any 1690 hi va haver un gran incendi a Kanazawa i els dos
mercats van quedar destruïts. Això va canviar l’estil de mercats de la ciutat,
reunint els petits mercats en un de sol.
El mercat Fukuromachi va tornar a obrir però en una nova
ubicació no massa llunyana, i és l’actual mercat Omicho. Hi ha diverses teories
sobre el canvi de lloc del mercat. Una d’elles és que el lloc original era
massa petit i per això es va traslladar a un espai més ampli; una altra teoria
és que aquest lloc era adequat per emmagatzemar peix perquè Omicho tenia una
“Yuki-ana” (casa de gel), una instal·lació on la neu emmagatzemada durant
l’hivern s'utilitzava com a nevera d’estiu.
També es diu que Fukuromachi es va traslladar a Omicho, perquè
així no destorbava el trànsit de la carretera Hokuriku Kaido, una carretera
principal, al llarg de la qual hi havia originalment aquest mercat. Per tant hi ha diversos factors que devien influir en el
trasllat del mercat a la ubicació actual.
Se suposa que després del gran incendi del 1690 els mercats es
devien reconstruir i el Fukoromachi es devia ubicar ja a la nova posició i
devia anar prenent forma gradualment.
L’altre mercat, el d’Uoyamachi, va tornar a estar en
funcionament l’any 1778, i va millorar la seva funció com a mercat de Kanazawa.
El mercat d’Omicho va florir durant el període Edo com a
proveïdor del clan Maeda, governants de l’antiga província de Kaga. Durant el
període Meiji (1868-1912), el mercat es va omplir d’una gran varietat de
botigues, incloent-hi majoristes, i es va desenvolupar com la “Cuina dels
Ciutadans”. Posteriorment es va obrir un mercat majorista en una altra
ubicació, i Omicho es va convertir en un mercat que principalment oferia
botigues minoristes i establiments d’alimentació i begudes que venien peix
fresc, verdures i fruita fresques i carn.
L’any 2007 es va iniciar el projecte de reurbanització d’Omicho
ja que a l’edifici s’hi notava el pas del temps. L’edifici del mercat Omicho,
una instal·lació comercial de cinc plantes, es va completar a la cantonada del
mercat el 2009.
En aquest mercat s’ofereixen productes alimentaris de
temporada, com marisc del Mar del Japó i productes agrícoles anomenats Vegetals
Kaga. S’hi pot trobar abundant peix i marisc de la mar del Japó, com ara el
peix de cua groga, hamari (seriola), calamars, crancs i gambes. Els crancs
d’aquí són molt apreciats i al novembre se celebra el festival del cranc. Les
verdures Kaga que es venen en aquest mercat es cultiven principalment a
Kanazawa, i varien segons l’època de l’any: els brots de bambú a la primavera,
un tipus de cogombre i les albergínies morades de l’estiu a la tardor, i els
raves blancs gegants i les cebes tendres grans a l’hivern.
En el que es coneix com la cuina Kaga se serveixen els aliments
de temporada en plats elegants, de ceràmica Kutani o de ceràmica lacada de
Kanazawa esquitxada d’or.
Quan l’any 2015 va començar a operar la línia de tren Hokuriku
Shinkansen, el nombre de turistes japonesos i estrangers a Kanazawa va
augmentar significativament, i el nombre de visitants d’aquest mercat es va
multiplicar per 1,6 respecte a la xifra d’abans de l’arribada del Shinkansen.
Actualment el mercat té unes 180 parades de producte fresc,
també de menjar per prendre allà o per emportar, així com restaurants. En
moltes parades hi ha el cartell de prohibit fer fotos.
Nosaltres vam dinar allà. Jo vaig prendre sushi i vi, 1960
iens, uns 11 euros. Després en unes parada de fruites i gelats vaig prendre
bocins de poma amb l’exterior lleugerament caramel·litzat.
Com en altres llocs has de fer la comanda per la tauleta que hi
ha a la taula, has d’anar seleccionant els plats que vols i les begudes i
després enviar-ho. Quan els plats estan llestos t’arriben per una cinta que hi
ha al fons de la taula i els has d’agafar.
Els gossos no poden posar les potes a terra pel carrer, s’han
de portar en cotxet o a coll. El primer cop que vaig veure un gos en cotxet em
va sorprendre molt.
Higashi Chaya, un barri de geishes
El districte de Higashi Chaya (barri de geishes oriental) es
troba a l’altra banda del riu Asano, venint del mercat o del centre de
Kanazawa; aquest barri compta amb nombroses antigues cases de geishes del
període Edo (1603-1867).
És un dels barris de geishes més populars de la ciutat i
conserva molts edificis del període Edo; a Kanazawa hi ha tres barris de
geishes.
En el període Edo (1603-1868) hi havia moltes cases de te al
voltant dels ponts que creuaven els rius Asano i Sai i al camí que duia cap al
castell ciutat de Kanazawa. Aquestes zones es van convertir en barris de plaer,
on es gaudia de la companyia de les geishes, de la música i dels seus balls.
Va ser l’any 1820 quan es va decidir traslladar les cases de
geishes fora del centre de la ciutat, i ubicar-les en tres districtes
específics, destinats a l’entreteniment de mercaders i nobles. El més gran és
el barri de Higashi Chaya, que ha conservat el seu aspecte tradicional.
Si no estic confosa a Japó prefereixen anomenar-les geiko més
que geishes; i maiko són les aprenents de geiko.
Les cases de te de finals del període Edo tenien dues
característiques bàsiques: façanes amb gelosies de fusta i salons per als
convidats en el segon pis, amb petits porxos sobresortints. Les gelosies de
fusta permeten l’entrada de llum però protegeixen la privacitat dels convidats.
Durant el període Edo, les úniques cases que podien tenir dues
plantes eren les de les geishes. Les cases eren gravades per l’amplada de la
façana, cosa que va portar al desenvolupament de moltes cases llargues i
estretes.
En aquest barri hi ha dues cases de te famoses, la casa de te
Shima i la casa de te Kaikaro. Diuen que a la casa de te Kaikaro s’hi
organitzen molts actes per a turistes ja que la seva propietària parla anglès.
De dia es pot entrar a visitar-la i de nit s’hi organitzen banquets amb
geishes. Jo no vaig entrar-hi, estaven tots els locals molt plens.
Kaikaro és la casa de te més gran de Kanazawa. L’edifici té uns
200 anys d’antiguitat i diuen que l’interior és ple de detalls luxosos, com
l’escala lacada en vermell que és prou ampla com perquè puguin pujar de costat
la geisha i el seu convidat.
En el pis superior hi ha diferents habitacions amb tatamis, en
les que destaquen les franges vermelles entre els tatamis i també les parets
vermelles amb obres d’art. Una de les habitacions és la Sala Daurada, en la que
la franja que separa els tatamis està feta amb un paper especial que té fils
d’or.
A la planta baixa hi ha botiga i un petit espai per prendre el
te. És aquest espai que vaig trobar que estava molt ple i ja no vaig intentar
anar a dalt.
L’altra casa de te, la casa de te Shima actualment és un museu.
Es va construir l’any 1820 i com la majoria de cases del barri té dos pisos. Al
pis superior hi ha els antics salons de banquets i a la planta baixa les
habitacions de la propietària.
En un extrem del barri hi ha la casa de descans del barri, el
Kyukeikan. És un lloc de descans per a turistes i visitants que reprodueix una
casa de la segona meitat del segle XIX.
Passejant pel barri es pot veure que l’artesania d’aquí fa
servir pa d’or. La producció de pa d’or aquí té més de 400 anys d’història; es
fa servir en artesania però també venen gelats decorats amb pa d’or, bastonets
per menjar, o cosmètics amb or, i també escultures.
El pa d’or o full d’or, Kanazawa-haku és or que es bat fins a
formar una làmina semblant a paper, i té un paper destacat en la cultura de la
ciutat, fins al punt que existeix el Museu del Pa d’Or, Kanazawa Yasue.
Kanazawa produeix el 99% dels fulls d’or d’alta qualitat del Japó. Les làmines
de pa d’or que cobreixen el famós Pavelló d’Or de Kyoto es van produir aquí a
Kanazawa. La ciutat és famosa pel te amb escames d’or, que el poble japonès
considera bo per a la salut i la vitalitat. També es famosa la laca de Kanazawa
(Kanazawa shikki), una laca d’alta qualitat que tradicionalment està decorada
amb pols d’or.
Una altra botiga que indiquen com a interessant és la
Higashiyama Shuraku, un local que té una àmplia varietat de tipus de sake,
molts d’ells de bodegues locals. En aquesta zona és important la producció de
sake, ja que destaca per la qualitat del seu arròs i la seva aigua.
Hi ha un petit santuari, Higashiyama Sugahara, prop del carreró
empinat que connecta aquest barri de
geishes amb el barri de temples d’Utatsuyama.
Un altre barri de la ciutat, al que no vam anar, és el dels
samurais. Les cases dels samurais estaven construïdes just al costat de la
carretera i tocaven directament amb les dels seus veïns. Eren de dues plantes,
i sovint la planta superior es feia servir de magatzem, especialment a la part
davantera de la casa, sobre la zona de la botiga.
Una característica de les cases de comerciants de Kanazawa és
el llarg passadís de terra que va des de la porta principal fins a la part
posterior de la casa; normalment estava en un costat, i les habitacions
s’obrien cap a aquest passadís.
La casa típica d’un comerciant tenia la zona de la botiga,
després un parell d’habitacions interiors, amb l’habitació més important al
fons, orientada cap al jardí interior. Més enllà hi havia la cuina, i a la part
posterior de la casa hi havia un magatzem ignífug de parets gruixudes.
Tot i que en queden molt pocs del període Edo, l’estil bàsic va
romandre inalterat fins a la Segona Guerra Mundial. Una característica
destacada del disseny són les ales “sode-utatsu” que s’estenen cap endavant
pels costats de la planta superior; no se sap amb certesa quina funció tenien
però una teoria és que servien per aturar el vent. La neu també va ser un
factor important en el disseny de les cases; les teulades s’inclinaven cap a un
jardí central dissenyat per permetre que la neu s’acumulés allà i també per
proporcionar llum a la part posterior.
Les rajoles vidriades que es veuen actualment no és l’estil
arquitectònic tradicional, que feia servir taulons de fusta subjectats per
pedres. A causa de les fortes nevades a la costa de la mar del Japó, les
rajoles tradicionals es consideraven massa pesades. L’ús de rajoles a la façana
i taulons sota les aleres serveix per evitar danys per neu.
La reorganització a gran escala de les zones samurais es va dur
a terme l’any 1611. Les àrees es van ordenar segons els ingressos. Els
ingressos totals del feu de Kaga s’havien quadruplicat en les darreres dècades
i calia fer una certa reorganització. Calia trobar lloc per a les 14 famílies
més riques i els seus seguidors, així com per al gran nombre de samurais que
van arribar de Takaoka amb Maeda Toshitsune, quan aquest va assumir el càrrec
de dàimio. Es va traslladar a les famílies més riques fora del castell, i se’ls
hi van donar grans propietats er tota la ciutat. Els seus propis vassalls
estaven allotjats en grans complexos propers. L’exemple més destacat a Kanazawa
és Honda-machi, on vivien els vassalls de la rica i poderosa família Honda, en
el que era gairebé una ciutat dins d’una altra ciutat.
En la majoria de ciutat els samurais tendien a viure a les
seves pròpies terres, però a Kaga tots els samurais, independentment dels
ingressos, vivien a Kanazawa. A finals del segle XVII Kanazawa ja tenia més o
menys la seva forma definitiva i més de les tres quartes parts de la ciutat
eren habitatges de samurais.
Les Vuit Cases principals (els 8 vassalls més importants) i els
seus propis vassalls, eren els que vivien més a prop del castell. Per cada 100
koku d’ingressos, un samurai rebia uns 550 metres quadrats de terra; la classe
mitja dels samurias tenia uns ingressos d’uns 800 kokus. La família més rica,
els Honda, tenia uns ingressos de 50.000 koku. El mínim per al nivell de dàimio
era de 10.000 koku; a part de les Vuit Cases, unes dotze famílies més tenien
uns ingressos superiors a això. Per això Kanazawa estava plena de mansions
enormes.
La mida i la ubicació de l’habitatge samurai es determinaven
pels ingressos i la posició. Els samurais més rics i poderosos de Kanazawa
tenien els seus propis homes, sovint centenars, que s’allotjaven en grans àrees
que normalment eren annexes a la casa principal.
Les cases samurai compartien un patró bàsic similar: una
residència d’una sola planta, normalment força quadrada o rectangular en
planta, envoltada per un jardí, tant de tipus vegetal com decoratiu. La teulada
era a dues aigües i donava a la carretera. La paret perimetral solia estar feta
de terra batuda, coronada amb rajoles. La mida i l’alçada de la muralla i de la
porta d’entrada també estaven dictades pel rang. Els samurais amb més de 400
koku d’ingressos tenien una porta d’estable, utilitzada per allotjar guàrdies i
cavalls.
Tot i que la zona de Nagamachi es promociona com la zona
samurai, la gran majoria de cases no són cases samurai, sinó habitatges moderns
de postguerra. Hi ha molt poques cases autèntiques de samurais a Kanazawa, ja
que després de la Restauració Meiji els samurais es van quedar sense els seus
ingressos tradicionals, i molts d’ells van acabar venent les seves propietats,
que es van convertir en camps abans de ser reurbanitzades com a habitatges
moderns abans de la Segona Guerra Mundial.
Nosaltres vam agafar el bus per arribar al barri de Higashi i
després altre cop per tornar cap a l’hotel, que estava prop de l’estació. De
fet es pot fer perfectament tot a peu, però anava amb gent que no caminava
gaire. A vegades anar amb gent et limita perquè no pots veure tantes coses.
M’hagués agradat poder arribar al barri samurai, o rondar una mica més per la
ciutat.
EstacióQuan vam arribar a l’hotel vaig sortir a donar una volta per la
zona de l’estació i vaig sopar al centre comercial que hi havia al costat de
l’hotel; vaig prendre tempura de gambes amb arròs i sopa miso. Em va costar
2090 iens, 12 euros. Al vespre, a 2/4 de 7 ja hi ha cues als restaurants per sopar i
en molts a les 8 ja han acabat de servir.
