Japó-23. Kyoto: Kinkaku-ji, el temple del pavelló daurat

Al matí següent vam començar les visites per Kinkaku-ji, temple del Pavelló Daurat. El nom oficial és Rokuon-ji, temple del Jardí dels Cérvols. És un temple zen ubicat en un lloc esplèndid, val la pena anar-lo a veure. Llàstima que el dia que el dia que hi vam anar nosaltres era diumenge i per tant hi havia moltíssima gent.

https://www.shokoku-ji.jp/en/kinkakuji/guide/

Inicialment en aquests terrenys de Kitayama (muntanyes del nord) hi havia una vil·la de la família Saionji; coneguts a vegades com a senyors de Kitayama.

Yoshimitsu, el tercer shogun del shogunat Ashikaga, l’any 1397 va comprar aquestes terres per construir-hi el Palau de Kitayama, al voltant de l’stupa daurada, kinku, reclamant així una certa connexió amb els Saionji i el seu prestigi com a senyors de Kitayama.

Ashikaga Yoshimitsu (1358-1408) va governar des del 1368 fins al 1394, durant el període Muromachi. Yoshimitsu va ser nomenat shogun, un títol hereditari com a cap de l’estat militar, el 1368 quan tenia deu anys; als vint anys va ser admès a la cort imperial com a Gran Conseller en funcions.

Durant la segona meitat del segle XIV (1379), sota Ashikaga Yoshimitsu, es va crear un sistema de temples oficials centrat al voltant dels Cinc grans temples (cinc a Kyoto i cinc a Kamakura). Les autoritats ordenaven directament els eclesiàstics dels establiments més importants.

Gozan (Cinc grans temples) es refereix a deu temples budistes japonesos d’obediència Zen de l’escola Rinzai. Els temples es van convertir progressivament a la doctrina Zen durant els anys 1250-1400 però alguns existien de feia diversos segles. Els principals instigadors d’aquest renaixement religiós van ser els shoguns de Kamakura i de Muromachi, que van donar especial suport a la branca Rinzai de la secta Zen del Budisme mahayana.

Històricament, la secta Zen del Budisme mahayana era considerada com a més moderna, més il·luminada i menys esotèrica que les sectes antigues Tendai i Shingon. Va esdevenir la protectora del Japó, i era la que s’encarregava de les celebracions i pregaries per la pau i la prosperitat de l’imperi. Va difondre igualment el pensament neo-confucianista xinès i va jugar un paper religiós, polític, econòmic, intel·lectual i artístic.

Yoshimitsu va ser el primer samurai a acollir a la seva residència privada un emperador regnant, l’any 1381.

L’any 1392, va negociar la fi de l’escissió imperial (la cort del nord i la del sud), i dos anys més tard va esdevenir Gran Canceller d’Estat (Daijo daijin), el membre de més alt rang de la cort imperial.

L’any 1394 (o potser 1395) va abdicar a favor del seu fill, Ashikaga Yoshimochi, retirant-se de tots els càrrecs públics; es va fer monjo i va anar a viure alpalau que havia fet construir a Kitayama, les muntanyes del nord de Kyoto. És aquí on va rebre enviats de les corts Ming (Xina) i Joseon (Corea) en almenys sis ocasions i va establir els termes d’un acord comercial sino-japonès que va durar més d’un segle.

L’estil cultural d’aquesta època es coneix com a cultura Kitayama. Aquest període es va caracteritzar per la reunificació de les corts del nord i del sud i pel restabliment de les relacions amb la Xina, amb el que va arribar tecnologia, cultura i filosofia de l’època Ming, contribuint al desenvolupament d’una nova cultura, en el període Muromachi (1336-1573), augmentant significativament les activitats culturals i artístiques. L’arquitectura de Kinkaku-ji és un bon exponent de la cultura Kitayama.

Kinkaku-ji inicialment era un sol pavelló, i va ser després de la mort de Yoshimitsu, l’any 1408, quan segons els seus desitjos, es va transformar en un temple zen per al seu fill, Yoshimochi.

Es creu que el Pavelló Daurat original es va construir el 1399.  L’or va ser una incorporació important al pavelló pel seu significat subjacent. L’or utilitzat estava destinat a mitigar i purificar qualsevol contaminació o pensaments i sentiments negatius envers la mort.

Durant la guerra Onin (1467-1477), es van cremar tots els edificis, excepte el pavelló daurat. Però la matinada del 2 de juliol de 1950, un monjo novici va cremar-lo i després va intentar suïcidar-se al turó del darrere. El van empresonar però va ser alliberat cinc anys més tard per malaltia mental i va morir de tuberculosi l’any següent. Durant l’incendi, l’estàtua original d’Ashikaga Yoshimitsu es va cremar i posteriorment es va restaurar. Una versió novel·lada d’aquests fets apareix al llibre de Yukio Mishima de l’any 1956 “El temple del Pavelló d’Or”.

L’estructura actual del pavelló data de 1955, quan va ser reconstruït; es diu que la reconstrucció és una còpia fidel de l’original, tot i que alguns qüestionen si l’estructura original tenia la mateixa quantitat de pa d’or. L’any 1984 es va veure que la coberta d’or s’estava desenganxant  i entre el 1986 i 1987 es va  substituir per làmina d’or més gruixuda que l’original. També es va restaurar l’interior de l’edifici, incloent-hi les pintures i l’estàtua de Yoshimitsu. La teulada es va restaurar l’any 2003.

El pavelló funciona com a shariden (relicari) que acull relíquies del Buda (les cendres de Buda).

Aquest edifici va servir de model per al Ginkaku-ji (Temple del Pavelló de Plata) i el Shokoku-ji, que també es troben a Kyoto. Quan es van construir aquests edificis, Ashikaga Yoshimasa (vuitè shogun, 1449-1473) va utilitzar els estils utilitzats a Kinkaku-ji.

El pavelló incorpora tres estils arquitectònics diferents, un a cada planta.

La primera planta, anomenada La Cambra de les Aigües del Dharma (Ho-sui-in), està representada en estil shinden-zukuri, recordant l’estil residencial de l’aristocràcia imperial Heian del segle XI. Està dissenyat com un espai obert amb verandes adjacents i utilitza fusta natural, sense pintar, i guix blanc. Això ajuda a emfatitzar el paisatge que l’envolta. La majoria de les parets estan formades per persianes que poden variar la quantitat de llum i aire que entra dins del pavelló i canviar la vista controlant l’alçada de les persianes.

La segona planta, anomenada La Torre de les Ones Sorolloses (Cho-on-do), està construïda a l’estil dels aristòcrates guerrers, o buke-zukuri. En aquest pis, les portes corredisses de fusta i les finestres amb reixa creen una sensació d’impermanència. En aquesta planta hi ha una Sala de Buda i un santuari dedicat a la deessa de la misericòrdia, Kannon.

El tercer pis està construït en estil zen, també conegut com zenshu-butsuden-zukuri. S’anomena la Cúpula de l’Últim (Kukkyo-cho). La tipologia zen representa un ambient més religiós al pavelló, com era popular durant el període Muromachi.

L’edifici està coronat amb un ornament de bronze, un fènix. Des de fora, en veure els dos pisos superiors recoberts d’or, ja indica que a l’interior hi ha algun santuari.

El Pavelló Daurat està situat en un jardí paisatgístic d’estil circular. La ubicació implementa la idea de prendre prestat paisatges que integren l’exterior i l’interior, creant una extensió de les vistes que envolten el pavelló i connectant-lo amb el món exterior.

El pavelló s’estén sobre un estany, anomenat Kyoko-chi (Estany dels Miralls), que reflecteix l’edifici. L’estany conté 10 illes més petites. La tipologia zen es veu a través de la composició rocosa; els ponts i les plantes estan disposats d’una manera específica per representar llocs famosos de la literatura xinesa i japonesa.

Hi ha una petita sala de pesca o coberta amb sostre adossada a la part posterior del pavelló, on s’hi pot amarrar una petita barca.

Els terrenys del pavelló es van construir segons les descripcions del Paradís Occidental del Buda Amida, amb la intenció d’il·lustrar una harmonia entre el cel i la terra.

L’illot més gran de l’estany representa les illes japoneses. Les quatre pedres que formen una línia recta a l’estany prop del pavelló estan pensades per representar vaixells de vela ancorats a la nit, amb destinació a l’Illa de la Vida Eterna segons la mitologia xinesa.

El complex de jardins és un excel·lent exemple dels jardins de l’època Muromachi, en la que s’integraven de forma artística les estructures en el paisatge. Els dissenys dels jardins es caracteritzaven per una reducció d’escala, es va introduir un enfocament minimalista, recreant paisatges més grans a una escala més petita al voltant d’una estructura.

 

Després de tot el recorregut fins a les taquilles per entrar quan vam arribar a l’estany, on hi ha el pavelló daurat, vam quedar bocabadats.El recorregut pel recinte és interessant, però després de veure el pavelló daurat a l’estany la resta sembla descolorit.

Japó-22. Kyoto: pagoda de Yasaka i Kiyomizu-dera

Un cop vam haver deixat les coses a l’hotel vam anar cap al carrer Sannenzaka que puja cap a la pagoda Yasaka i més amunt el temple Kiyomizu-dera.

Aquí a Kyoto generalment es va en bus, ja que hi ha poques línies de metro. Es puja per la porta del mig i es baixa per davant, i és quan pagues, amb import exacte. Els busos van molt plens, no sempre obre les portes, ja que no s’hi cap. Primer obre la porta per baixar, i quan veu la disponibilitat que hi ha obre la porta per pujar la gent o no.

Abans de pujar cap al temple ens van deixar temps lliure per dinar i després hi vam pujar, però no hi vam entrar ja que hi havia massa gent. Aquest barri estava molt ple de gent.

Sannenzaka és un carrer per a vianants ple de botigues i edificis tradicionals.

El nom real del carrer és Sanneizaka, que es tradueix com a “turó de lliurament segur”. Segons els antics mites japonesos, quan l’emperadriu Komyo estava embarassada, va somniar amb un monjo que li garantia un part segur si tenia fe en Kannon. Després d’aquest somni va trobar una estàtua d’or al seu coixí, i la va consagrar com un Buda del part segur, al temple Kyomizu, juntament amb la seva pròpia fotografia. Després moltes dones anaven al temple a pregar per un part reeixit, fins i tot l’esposa d’Hideyoshi Toyotomi.

L’any 1972, aquesta zona va ser la primera a ser nomenada districte de preservació històrica a Kyoto. El carrer de Sannenzaka contenia molts edificis tradicionals anomenats Kyo Machiya; aquests edificis tenen portes de fusta, les portes corredisses de paper i les parets de fang. La part de davant estava destinada al negocis, i les estances familiars a la part del darrera i a la resta de la casa i s’hi accedia per entrades separades. Poc a poc aquest estil de cases va anar canviant, i molts dels edificis es van anar convertint en botigues de records.

La Pagoda de Yasaka és una pagoda budista de cinc pisos, l’última estructura que queda d’un complex de temples del segle VI conegut com a temple Hokan-ji.

Les proves arqueològiques daten la fundació de la pagoda Yasaka al segle VII. La pagoda i el temple associat a ella van ser destruïts i reconstruïts diverses vegades fins al 1408, que va ser la darrera reconstrucció de la pagoda i és la que s’ha conservat fins ara.

El control de la pagoda se’l disputaven el santuari xintoista Gion (Yasaka) i el temple budista Kiyomizu-dera, i em sembla que va ser en aquestes trifulgues que va ser incendiada el maig de 1179. L’any 1191 va ser reconstruïda amb el finançament del noble Minamoto no Yoritomo. L’any 1240, el monjo en cap del proper temple budista de Kennin-ji va incorporar la pagoda al budisme zen.

En un altre lloc he trobat que el temple Hokan-ji era ja un temple de l’escola budisat zen Rinzai que depenia del temple de Kennin-ji, i la pagoda formava part d’aquest temple. El temple l’havia fundat el clan Goguryeo, que s’havia establert al Japó (provinents de Corea), i és el temple més antic de Kyoto.

Kiyomizu-dera (temple de l’aigua pura) és el nom de diversos temples budistes, i en general es refereix a aquest temple de Kyoto.

El Kiyomizu-dera va ser fundat al començament del període Heian, l’any 778, encara que els edificis actuals van ser construïts el 1633. El temple pren el nom de les cascades que hi ha en el complex, que baixen dels turons propers. Kiyomizu literalment significa aigua pura o aigua clara.

L’edifici principal de Kiyomizu-dera destaca per la seva complexa arquitectura; se sosté per centenars de pilars i com que està en un turonet ofereix impressionants vistes de la ciutat.

Hi ha una frase feta japonesa “saltar de la plataforma de Kiyomizu” (Kiyomizu no butai kara tobioriru) que es remunta a una tradició del període Edo: se suposa que si un sobreviu en saltar des d’aquesta plataforma , se li concedirà un desig. Com que hi ha molta vegetació aquesta devia esmorteir la trompada i la persona no es deuria matar. Des de l’any 1872 està prohibit saltar des d’aquí.

Durant el període Edo hi ha registrats 234 salts, i d’aquests el 85,4% van sobreviure. És una caiguda de 13 metres, i la plataforma des d’on saltaven és una estructura de fusta.

Sota la sala principal hi ha la cascada Otowa-no-taki; els visitants del temple agafen aigua de la cascada ja que es diu que té propietats terapèutiques. Es diu que beure aquesta aigua suposa tenir salut, longevitat i èxit en els estudis.

Hi ha diferents edificis en aquest complex. El més notable és el santuari Jishu, dedicat a Okuninushino-Mikoto, un déu de l’amor i dels bons matrimonis. Aquest santuari conté dues pedres de l’amor, situades a 6 metres l’una de l’altra; els visitants solitaris intenten anar d’una a l’altra amb els ulls tancats, i diuen que si ho aconsegueixes trobaràs l’amor. Si la persona que fa aquest recorregut necessita de l’assistència d’algú, indica que necessitarà un intermediari per trobar parella.

En aquest temple es venera a Kannon, i és la 16ª parada de la ruta de pelegrinatge Saigoku Kannon. És un dels temples mes destacats del Japó dedicat al culte a Kannon, i un dels pocs temples de Kyoto anterior a la fundació de la capital imperial.

L’origen de Kiyomizu-dera està envoltat de llegendes, amb poca documentació històrica verificable. Segons la llegenda l’any 778, un monjo de dels temples de Nara va tenir un somni que el va conduir al mont Otowa, on hi ha el Kiyomizu-dera. Quan aquest monjo, Enchin (en altres llocs l’anomenen Kenshin), va descobrir un rierol daurat, el va seguir buscant la font i va trobar un asceta, Gyoei Koji, que s’havia retirat a la muntanya sota la cascada Otawa i que resava al Senju Kannon. Aquest asceta tenia uns 200 anys i li va dir a Enchin, que l’havia estat esperant per marxar a que ell arribés.

El monjo es va adonar de que Gyoei era una encarnació de Kannon, i va esculpir una estàtua del Senju Kannon a partir de l’arbre sagrat que Gyoei havia deixat, i va consagrar la imatge a l’antiga ermita de Gyoei. Es diu que aquest és l’inici del temple.

Dos anys més tard, el 780, Sakanoue no Tamuramaro va venir al mont Otowa a caçar un cérvol, ja que necessitava la sang de l’animal per guarir a la seva dona d’una malaltia. Aquí va trobar a Enchin, i penedit d’haver matat a l’animal, es va convertir a la fe en Kannon; va donar la seva pròpia casa com a sala principal per allotjar l’estàtua i va donar el nom de Kiyomizu-dera al temple, en referència a l’aigua de la cascada (aigua pura).

Es diu que més tard, quan Tamuramaro va ser nomenat shogun i se li va ordenar pacificar les províncies orientals, va visitar Kiyomizu-dera per pregar per la victòria. Va guanyar les batalles i va tornar sa i estalvi a la capital. L’any 798, Tamuramaro, treballant amb Enchin, va renovar extensament la sala principal i va crear estàtues de Bishamon-ten i Jizo com a acompanyants de l’estàtua de Kannon, consagrant-les juntes. Basat en aquestes llegendes, a Kiyomizu-dera es considera que Gyoei és el fundador del temple, Enchin el monjo fundador i Tamuramaro el seu principal patró.

L’any 805, Sakanoue no Tamuramaro va rebre terres per al temple per part del Gran Consell d’Estat. En el 810, el temple va ser reconegut oficialment per l’emperador Saga i va rebre el nom de “Kita Kannon-ji.” Hi ha algun document que fa referència al festival de Kiyomizu Kannon, i que era un santuari ben conegut a mitjans del període Heian.

Des del període Heian, havia estat durant molt de temps sota el control de la secta Hosso del budisme (Kofuku-ji), i des de mitjans del període Heian també va mantenir el budisme Shingon. Però sovint es veia embolicat en el conflicte entre Kofuku-ji i Enryaku-ji, i va ser cremat el 1165 per una incursió de monjos guerrers d’Enryaku-ji. L’any 1469, el temple va ser destruït per un incendi durant la Guerra Onin.

El temple va rebre unes terres per al seu manteniment per part de Toyotomi Hideyoshi. L’actual sala principal va ser reconstruïda el 1633 després d’un incendi el 1629 gràcies a una donació de Tokugawa Iemitsu. Molts dels altres edificis es van reconstruir en aquella època. A principis de l’era Meiji, el temple va canviar la seva secta a l’escola Shingon-shu Daigoji-ha, però va tornar a la secta Hosso el 1885.

El 1914, Onishi Ryokei, el sacerdot principal de Kofuku-ji i cap de la secta Hosso, es va convertir en el sacerdot principal de Kiyomizu-dera. Onishi es va separar de la secta Hosso el 1965 i va fundar la secta Kita-Hosso, convertint-se en el seu primer abat. Va exercir com a sacerdot principal de Kiyomizu-dera durant gairebé 70 anys fins a la seva mort el 1983 als 107 anys. El 1966, Onishi va començar a impartir conferències bimensuals sobre cultura budista Kita-Hosso, i el 1974 va fundar l’Associació Budista d’Amistat Japó-Xina, contribuint a l’intercanvi internacional, moviments per la pau i activitats culturals a través del budisme.

La torre de Kyoto

Quan vam tornar cap a l’hotel com que encara era d’hora vaig passejar pel barri de l’estació. Davant de l’estació hi ha la torre de Kyoto.

La Torre Kyoto és una torre d’observació, és una estructura d’acer i l’estructura mes alta de la ciutat; la plataforma d’observació es troba a 100 metres. La torre de 800 tones està sobre un edifici de 9 plantes, que acull un hotel i diverses botigues.

Es va proposar la seva construcció a principis de lla dècada de 1960, i es preveia acabar-la a temps per coincidir amb els Jocs Olímpics d’estiu de 1964 a Tòquio. Es va construir on hi havia hagut l’oficina central de correus i es va acabar a finals del 1964.

A diferència de moltes altres torres que es construeixen amb marcs metàl·lics de reixa, l’estructura interior de la Torre de Kyoto consisteix en molts anells d’acer apilats un sobre l’altre. L’estructura es va cobrir amb làmines d’acer lleugeres d’uns 10-20 mm de gruix. Aquestes làmines un cop soldades entre elles es van pintar de blanc, amb l’objectiu de que semblés una espelma.

Es va dissenyar per a poder resistir tant els terratrèmols com la força dels tifons. Diuen que pot resistir vents de fins a 90 m/s i sobreviure a un terratrèmol de molta més magnitud que el dels grans terratrèmols de Hanshin o Gran Kanto.

La torre es va obrir al públic per primera vegada el 28 de desembre de 1964. Durant el seu primer any d’obertura, la van visitar un milió de persones, amb elpas del temps la venta d’entrades per pujar almirador ha anat disminuint.

Japó-21. Kyoto, estació

Com que per anar d’una ciutat a l’altra ho fèiem en tren, el primer contacte amb cada població era amb la seva estació. I l’estació de Kyoto és impressionant, és un dels edificis més grans del país i la segona estació més gran(la primera és la de Nagoya).

En arribar ens van ensenyar el camí per poder creuar-la; hi ha un pas subterrani i un altre per un pis superior. Tot i que està indicat, no em resultava fàcil orientar-me i trobar la sortida correcta.

L’estació incorpora un centre comercial, un hotel, un cinema, un gran magatzem, diverses instal·lacions governamentals locals.

El ferrocarril governamental des de Kobe va arribar a Kyoto el 5 de setembre de 1876, però l’estació estava en construcció i es va utilitzar una instal·lació temporal fins que l’edifici principal va estar acabat. La primera estació de Kyoto es va obrir al servei, per decret de l’emperador Meiji, el 5 de febrer de 1877.

El 1889, el ferrocarril va passar a formar part de la línia principal cap a Tòquio (Línia Principal de Tokaido). Posteriorment, l’estació es va convertir en la terminal de dues línies privades, el Ferrocarril de Nara (1895, actual Línia Nara) i el Ferrocarril de Kyoto (1897, actual Línia Sagano), que connectaven l’estació amb les regions sud i nord de la prefectura de Kyoto, respectivament.

El 1914 l’estació es va substituir per una nova instal·lació, inspirada en el Renaixement, que comptava amb una àmplia plaça (el lloc de la primera estació enderrocada) que connectava l’estació amb l’avinguda Shichijo. Abans i durant la Segona Guerra Mundial, la plaça s’utilitzava sovint per comitives imperials quan l’emperador viatjava entre Kyoto i Tòquio.

L’estació era espaiosa i estava dissenyada per acollir un gran nombre de persones, però quan el 8 de gener de 1934 es van reunir allà uns quants milers de persones, per acomiadar-se dels reclutes navals, van morir 77 persones aixafades.

L’any 1950 l’estació es va cremar i va quedar totalment destruïda. Llavors es va substituir per una instal·lació de formigó més utilitària, que es va acabar l’any  1952.

A més de l’edifici principal del costat nord, es va construir un nou edifici a la banda sud per allotjar-hi el Tokaido Shinkansen, que va començar a funcionar el 1964.

Les instal·lacions subterrànies de l’estació, incloent-hi el centre comercial Porta sota la plaça de l’estació, es van construir quan es va inaugurar el metro, en el 1981.

L’actual estació de Kyoto va ser dissenyada per l’arquitecte Hiroshi Hara i es va inaugurar el 1997, commemorant el 1.200è aniversari de Kyoto. Té 70 metres d’alçada i 470 metres d’est a oest; presenta una façana cúbica lleugerament irregular de vidre sobre un marc d’acer. A mitjans de la dècada de 1990, Kyoto era una de les ciutats menys modernes del Japó, gràcies al gran nombre de llocs de patrimoni cultural, i els habitants locals força reticents a una estructura futurista. Però quan l’estació ja estava acabada, van començar a construir-se nous edificis de moltes plantes, culminant amb l’edifici Kyocera de 20 plantes.

 Molt a prop de l’estació hi ha aquesta escultura, en un racó que serveix de punt de trobada.