Tadjikistan (2011)-12. Gorno-Badakhxan, Murghab i banys d'Eli Suu

Vam arribar a Murghab a les 7 de la tarda i va costar força trobar allotjament. Van intentar en quatre o cinc cases sense èxit. Finalment vam trobar lloc. La noia de la casa on ens vam allotjar parlava molt bé l’anglès. Tinc apuntat que hi havia dues piscines d’aigua calenta, a 40º C, una per homes i l’altra per dones. Aquella nit ens van preparar una sopa de pasta i verdures. Després ens van estar ensenyant àlbums de fotografies.

El topònim Murghab ve del persa, margh-ab, que significa “riu dels prats”. Murghab és la capital del districte del mateix nom, i és l’única ciutat significativa a la meitat oriental de Gorno-Badakhxan. És la ciutat que es troba a major altitud (3.650 m) del Tadjikistan (i de l’antiga Unió Soviètica).

En aquesta ciutat la carreta del Pamir creua el riu Bartang.

Entre 1892 i 1893, aquí hi havia una fortificació anomenada Shadzhansky. Alguns registres històrics acrediten que, el 1893, soldats russos van establir aquí el Punt del Pamir o Punt Pamirsky, i que era la principal fortificació russa a les muntanyes del Pamir. Devia ser el seu destacament militar més avançat a l’Àsia Central. Altres registres publicats molt més tard afirmen que el Punt de Pamirsky es va establir en un altre lloc el 26 de juliol de 1903, com a nou quarter prop del poble de Kuni Kurgan.

La ciutat moderna de Murghab es va construir durant el període soviètic, com a àrea de descans al llarg de la carretera del Pamir. L’antic destacament militar soviètic va tancar el 2002, i això va alterar l’economia de la població, que es va compensar parcialment amb l’augment del turisme.

En un altre lloc trobo que quan els imperis rus i britànic es disputaven la influència a l’Àsia Central, l’any 1892 van arribar aquí tropes russes i van muntar un punt fronterer, anomenat Sahdjan. Primer van construir petites cases per poder sobreviure els hiverns rigorosos, i poc a poc van anar construint més edificis. Aquest seria l’inici de Murghab.

Anys més tard, els russos van establir un punt fronterer a Khorog i llavors Shadjan va perdre importància. Més tard, el poble de Murghab es va convertir en un poble de la carretera del Pamir i va servir de centre d’exploració geològica de l’est de Tadjikistan.

Murghab segueix sent un lloc amb infraestructura un tant precària. Hi ha escassetat d’aigua i electricitat. Hi ha un petit hospital, un basar, un hotel i alguns hostals. He llegit que hi viuen unes 6300 persones, pamirís i kirguís. Durant la temporada alta, sempre hi ha turistes, diuen que entre 50 i 100 turistes viatgen per la carretera del Pamir en aquesta època.

Des de Murghab vam fer algunes visites pel voltant, que h marcat en el mapa, i després vam tornar cap a Alichur. 

Vam sortir d’hora per anar a veure un balneari que hi ha prop de Murghab, a la vall d’Eli Suu  que surt de la vall de Madiyan.

Suposo que fins aquí anàvem pert la vall de Madiyan, i  ara entrem a la vall d’Eli Suu amb una pista molt més dolenta.

Em sembla que era en aquest punt que la pista estava malament i no es podia continuar. Vam baixar fins al “balneari” al fons de la vall a peu. Després per sortir vam haver de passar pel tram on hi havia l’esllavissada i els cotxes ens van venir a buscar al fons de la vall.

Els xofers tornant fins a on havien deixat els vehicles, per poder venir a recollir-nos a l’altra banda de l’esllavissada. Aquell tram el vam passar nosaltres a peu. Feia molta impressió, encara recordo la sensació de que si et fallava el peu te n’anaves avall. Intentava mirar fixe al davant, i no pensar, concentrar-me en el camí, pas a pas. 

Aquest lloc em va impressionar, per lo aïllat que queda, com aquells dies amb l’esllavissada quedava incomunicat.

Vam tornar cap a Murghab a dinar. Ens havien preparat un estofat. Hi ha fotografies que no tenen cap gràcia, però evidencien com és el lloc, un tant desangelat.

El mercat tenia poca activitat; potser al matí estava més actiu, després de dinar molt poca cosa.

Em sembla que la muntanya nevada que es veu és el Muztagh Ata. El seu nom vol dir “pare dels gels”. És el segon pic més alt (7.509 m) de la serralada de Kunlun, per darrere del Kongur Tagh (7,649 m). Està situat a pocs quilòmetres de la frontera entre la Xina i el Pakistan, a tocar de la carretera del Karakorum i dins de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang.

El Muztagh Ata ocupa el lloc número 47 entre les muntanyes més altes del món. Tot i que la primera expedició es va realitzar en 1893, la primera ascensió amb èxit la va fer una expedició mixta xino-soviètica el 1956, composta per 31 membres i liderada per Eugeni Beletsky i Chu Ying Hua.

Tadjikistan (2011)-11. Gorno-Badakhxan, cami de Murghab: Jelondy, llacs salats (Tuzkul i Sasykul) i Alichur

Des del llac Turumtaykul ens dirigim cap al nord per reprendre la carretera del Pamir i continuar cap a l’est, fins a Murghab.

Quan arribem a la M41 o carretera del Pamir ens aturem a Jelondy, on hi ha un balneari, em sembla que és de l’època soviètica. Aquesta població es troba a uns 120 km a l’est de Khorog, i a uns 190 km a l’oest de Murghab. 

En aquest poble hi ha diverses fonts termals; segons la gent de la regió les aigües tenen propietats medicinals. Com que jo no vaig prendre cap bany em vaig dedicar a rondar pel voltant.

Després de l’estona de descans al balneari vam continuar per la carreta del Pamir fins a dos llacs salats, el Tuzkul i el Sasykul. Es troben a uns 3.800 metres per sobre el nivell del mar.

El llac Tuzkul és un llac tancat, d’aigua salada i amargant, situat al sud de la conca del riu Alichur, a la part occidental de la vall del mateix nom. El riu Tamdy desemboca al llac.

Ens aturem al poble d’Alichur. El nom del poble significa “la maledicció d’Ali”; es diu que ho va pronunciar Ali, el gendre i cosí de Mahoma, quan viatjava per aquesta zona, a causa del clima dur i dels vents penetrants que hi havia.

Alichur participa en un programa comunitari de gestió ecològica anomenat conservació Burgut, en un intent de revertir la despoblació d’ibex, ossos, ovelles Marco Polo i linx.

La comunitat genera ingressos de la caça comercial i comença a expandir-se l’ecoturisme.

Els cims de les muntanyes a ambdós costats són arrodonits i llisos; aquesta zona de l’altiplà va estar antigament al fons marí; de fet, el corall tan utilitzat en les antigues joies del Pamir es recollia a les valls laterals de la plana d’Alichur.

Alichur està situada en una àmplia plana, envoltada per dues carenes molt segmentades, tallades per múltiples valls. El principal riu que flueix per aquesta plana és el riu Gunt (el mateix riu que més a l’oest travessa Khorog i es fusiona amb el riu Panj), anomenat també riu Alichur en alguns mapes. L’altitud del poble és de 3880 m, i les carenes al nord i al sud de la plana s’eleven fins a 5300-5500 m.

Cap a l’oest, el riu Gunt (Alichur) travessa una vall més estreta i una zona amb diversos llacs alpins abans de descendir gradualment cap a un canó més profund. I a l’est, la llarga plana es divideix en petites branques amb petits rierols de muntanya que formen el riu principal Alichur.

Alichur es  troba en un altiplà tancat per les muntanyes, el que crea unes condicions climàtiques extremes a l’hivern. Pot fer molt de fred a primera hora del matí, tot i que la temperatura mitjana a la temporada més freda és d’uns -20 °C, la temperatura més baixa registrada és d’uns -60°C. Malgrat això, la gent porta segles vivint aquí.

La majoria dels locals són kirguís, i la resta són tadjiks del Pamir.

En un entorn tan dur, la vida de la gent local no és fàcil. L’agricultura aquí és gairebé impossible. No hi ha boscos. Així doncs, l’únic mitjà de vida possible és la ramaderia: ovelles i vaques. I fins i tot aquest mitjà de vida és difícil per l’escassetat d’herba, que tan sols creix durant el curt estiu.

Malgrat l’estil de vida dur, són molt hospitalaris. En els darrers anys, ha augmentat el comerç a la carretera del Pamir, que connecta el Tadjikistan amb la propera Xina; grans camions circulen per aquesta ruta i una de les seves parades és aquí a Alichur.

De camí cap a Murghab hi ha un pas de muntanya que he trobat escrit de diferents formes, una d’elles, la que apareix a google maps és Nezatash.

No sé quines fotografies corresponen a aquest pas, ni tampoc sé el nom del llac que es veu a les fotografies. Trobar informació sobre aquests paratges em resulta difícil. Per acabar-ho d’adobar hi ha dos passos de muntanya amb aquest nom.

Aquest coll o pas de muntanya es troba a 4134 m d’altitud, a la carretera del Pamir o M41; rep aquest nom en referència a un pas de muntanya internacional, a la frontera entre la Xina i el Tadjikistan, a una altitud de 4,541 metres sobre el nivell del mar, a la serralada de Sarikol. 

El nom del pas significa “pedra de llança” en kirguís, que és el nom d’una roca propera. La carretera cap al port antic té una longitud de 45,7 km, començant a Taxkurgan. Durant el segle XIX, aquest pas fronterer va ser utilitzat freqüentment pels exploradors europeus que passaven per la regió.

El pas de Neztash (el de la serralada de Sarikol) és un camí secundari de la Ruta de la Seda. No es trobava en la ruta principal ja no hi havia fonts d’aigua, estava allunyat dels assentaments, i tenia una altitud relativament més alta que d’altres.

Aquest camí es troba a la frontera entre la Xina i el Tadjikistan, a la regió històrica de Badakhxan. Als anys 1890, els governs xinès, rus i afganès van signar una sèrie d’acords que van dividir Badakhxan, però la Xina va impugnar el resultat de la divisió. La disputa es va resoldre finalment el 2002 quan el Tadjikistan i la Xina van signar un acord fronterer.

Tot el recorregut és espectacular, impressiona la soledat i aïllament d’aquestes terres força àrides, malgrat els llacs. Estàvem en alçada i això es notava al caminar, tot es tenia que fer lentament.

Tadjikistan (2011)-10. Gorno-Badakhxan: vall de Shakhdara, Jauxangoz i llac Turumtaykul

Agafem altre cop els cotxes i continuem fins al fons de la vall on hi ha el poble de Jauxangoz (o Dzhaushangoz), on anem a dormir.

De tant en quant es veuen les restes d’alguna antiga fortalesa.

A l’hora de dinar ens aturem en una casa; ens serveixen te per acompanyar el menjar que hem dut.

Ens emocionem quan a la llunyania veiem pic Karl Marx i al seu costat el Engels. Aquests dos pics es troben a la serralada de Shakhdara.

El pic Karl Marx (6.723 m) és el cim més alt de la serralada i va ser descobert i batejat l’any 1937 pel geòleg i explorador soviètic del sud-oest del Pamir Sergey Klunnikov. Degut a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, no es va poder escalar per primer cop fins al 1946, per un grup d’alpinistes soviètics liderats per Evgeniy Beletskiy.

El pic Engels originalment se’l coneixia com el pic de la Reina, en honor a l’emperadriu Maria Feodorovna. Durant l’època soviètica va ser rebatejada com a pic Engels. La primera ascensió registrada va ser el 1954 per un equip d’escaladors georgians liderats per Maxim Gvarliani.

Vam aturar-nos on hi havia les restes d’una antiga fortalesa i també unes aigües termals sulfuroses; es veia sortir el gas de l’aigua.

Guardo molt bon record d’aquella tarda passejant per aquesta àmplia vall.

Arribem al  poble que hi ha al fons de la vall, Jauxangoz. La família de la casa a on anem de seguida es posa a organitzar-ho tot per allotjar-nos. Tenen unes quantes criatures. Per sopar ens van preparar plof, arròs amb pastanaga i ceba. Encara no s’havia amagat el sol i ja feia fres. Estàvem a 3.480 metres d’altitud.

Al matí pugem cap al llac Turumtaykul. És un llac d’aigua dolça que es troba a 4.200 metres d’altitud. El camí fins aquí és espectacular. Es veuen els pics Engels i Karl Marx.

Un altre pic que es veu és el Kyzyldong, de 5720 metres.