Per anar a Takht-i-Bahi es creua riu Indus, es
la frontera entre el Panjab i la terra dels paixtus, que viuen en el
districte o província Khyber-Pakhtunkhwa (KPK).
Pel camí ja s’observa un canvi en la gent; per aquí la majoria
de dones porten burca.
La cultura paixtu es basa principalment en el paixtunwali i en
l’ús de la llengua paixtu. Les tradicions preislàmiques, han deixat un cert
rastre en les danses tradicionals, i la influència persa es pot veure en els
estils literaris, la música i els instruments musicals.
El paixtuwali és el codi ètic que es basa en els principis
fonamentals de l’hospitalitat, venjança/justícia, perdó/asil, honor, valentia,
coratge, respecte i lleialtat. Segueix sent molt vigent sobretot en les zones
rurals tribals.
És una mena de codi d’honor, en que cada membre de la tribu té
la responsabilitat de protegir, costi el que costi, als altres dels enemics.
En les societats paixtus hi ha un gran consell d’ancians
escollits, la Loya Jirga. La majoria de les decisions de la vida tribal les
prenen els seus membres.
Nazo Tokhi (Nazo Anaa) va ser una poetessa paixtu destacada del
segle XVII i una dona paixtu amb formació acadèmica que va acabar sent la “mare
del nacionalisme afganès” després de ser coneguda per la seva poesia i la
defensa del codi paixtunwali. Va utilitzar aquest codi per unir les tribus
paixtus en contra dels seus enemics perses. La seva causa va ser recollida a
principis del segle XVIII per Zarghona Anaa, també poetessa i mare d’Ahmad Shah
Durrani, elfundador del’Afganistan modern.
La vida de les dones paixtus varia entre aquelles qui
resideixen en zones rurals conservadores, i les que viuen en centres urbans
moderns, que són una mica més lliures.
La reforma social moderna per a les dones paixtus va començar a
principis del segle XX, quan la reina Soraya Tarzi d’Afganistan va fer reformes
ràpides per millorar la vida de les dones i la seva posició en la família. La
seva defensa de les reformes socials per a les dones va provocar una protesta i
va contribuir a la desaparició definitiva del regnat del rei Amanullah en el
1929.
Actualment, la situació de les dones paixtus és molt diversa,
des de mestresses de casa tradicionals que viuen aïllades, fins a dones que
treballen en zones urbanes i que en alguns casos han assolit la igualtat amb
els homes. Ara be, hi ha molts obstacles socials i la taxa d’alfabetització
continua sent considerablement inferior per a les dones paixtus que no per als
homes. I l’abús en contra de les dones segueix estant molt present.
Una tradició oral rica i el ressorgiment de la poesia han
inspirat moltes dones paixtus que volen aprendre a llegir i escriure.
Les dones paixtus acostumen a veure reduïts els seus drets
legals en favor dels seus marits o parents homes. Per exemple, tot i que tenen
dret a vot, tant a Pakistan com a l’Afganistan, sovint són els homes els que no
les deixen anar a votar.
La cultura paixtu és molt homogènia i és similar en el Pakistan
i l’Afganistan.
Prop de Tàxila trobem uns homes treballant la pedra, estan fent
grans recipients en pedra, buidant i polint l’interior del bloc. Una mica més
enllà hi ha forns on fabriquen totxanes.
De camí també em xoquen els campaments que es veuen. Poden ser
de refugiats afganesos, o be dels khana badosh, que vol dir “els sense terra”.
Els khana badosh són gitanos; estudis genètics confirmen que
els gitanos són originaris de la vall de l’Indus.
Sembla que l’èxode d’aquests grups nòmades cap a l’oest es va
iniciar en el segle IX, quan va començar la invasió
musulmana a la vall de l’Indus. Els seus
descendents serien els actuals romanís. Segons una altre teoria els musulmans
van esclavitzar a aquest pobla nòmada i els van dur cap a l’oest, on van formar
una comunitat separada.
Els khana badosh conserven els costums nòmades, i acostumen a
instal·lar els seus campaments a les afores de les grans ciutat, com Peshawar,
Lahore i Sukkur.
Són bons artesans, tenen molta habilitat teixint els seus
propis vestits i mantes i també en la fabricació de joieria metàl·lica,
adornada amb perles de vidre. També son excel·lents balarins i músics.
La majoria dels khana badosh de Pakistan pertanyen a clans
marginals. Tots són nòmades o seminòmades. Alguns treballen a la ciutat
propera, però en molts casos depenen de la mendicitat. Per això no són massa
ben acceptats per la societat.
El local on parem a dinar és molt agradable. Ens costa unes
1000 rúpies: hi ha plats per compartir, és l’habitual. Tenim arròs amb carn i
verdures, hamburguesa de xai amb el greix del cul, guisat de mongetes, guisat
de llenties i pa, que és el que ami em salva del picant.
Després de dinar anem a visitar Takht-i-Bahi, que diuen que són
de les millors restes arqueològiques de l’època Gandhara que hi ha a Pakistan.
Aquest monestir budista, construït en el segle I dC va ser declarat Patrimoni
de la Humanitat l’any 1980.
A la vall de Swat hi va arribar a haver uns 1.400 monestirs, i
aquest era dels més grans o potser el més gran, també el més ben conservat que
hi ha al Pakistan.
Es troba dalt d’un turó des d’on es veu la vall de Peshawar. Es
troba a uns 15 km de Mardan. Es va fundar en el segle I dC i va estar en
funcionament fins al segle VII.
Hi ha una escala àmplia i còmode per pujar al monestir.
El primer que va mencionar aquest complex va ser el monjo
pelegrí, d’origen xines, Xuan Zang, que l’any 629 va viatjar a l’Índia per
estudiar els textos budistes. En època moderna el primer que el va mencionar va
ser el general francès Court. L’any 1836, treballant al servei del maharajà
Ranjit Singh, es va referir a les restes budistes d’un poble anomenat
Mazdoorabad.
El complex el va explorar, l'any 1864, el doctor Henry Walter
Bellew, un metge britànic nascut a l’Índia, com a part d’un estudi arqueològic.
Aquest estudi va donar lloc a una sèrie d’excavacions que, posteriorment
(1910-1911), portarien a l’arqueòleg Harold Hargreaves a realitzar una sèrie
d’investigacions al jaciment.
En un principi, John Marshall, director general del Servei
Arqueològic de l’Índia, creia que el monestir havia aparegut en la regió de
Gandhara per primer cop en el segle I; ara be, estudis més recents realitzats
pel Departament d’Arqueologia del Museu de Peshawar suggereixen que en aquest
lloc ja hi havia hagut un complex monàstic budista en el segle I aC, durant el
regnat Indo-Part de Gondofares I. Unes inscripcions en les apareix el nom
d’aquest rei donen suport a aquesta hipòtesi.
A partir dels estudis arqueològics s’han establer quatre fases
constructives del complex monacal.
La primera fase es va iniciar en època de Gondofares I,
continuant en època dels reis de Kuixan. Aquesta primera fase correspon a
l’interval que va del segle I aC al II dC; en aquest període es va construir el
pati de l’stupa, un grup d’stupes que es troben en un pati central, i el
monestir, juntament amb la cuina i el refectori.
En la segona fase, segles III i IV, es va construir l’anomenat
saló d’actes. La tercera fase, segles IV i V, correspondria a la construcció
del pati on hi ha tres stupes. En aquesta època la dinastia Kuixan seguia
mantenint el poder. La quarta fase, segles VI i VII, seria quan es va construir
el complex tàntric, que consta de petites cambres de baix nivell, com cel·les
de meditació, i el pati obert.
Els heftalites o huns blancs d’Àsia Central van ser els
principals responsables de la devastació dels monestirs budistes a Gandhara,
inclòs Takht-i-Bahi, i també els principals responsables de la fi del domini
Kuixan.
L’hun Toramana, i posteriorment el seu fill Mihirakula, van
massacrar als habitants de la regió de Gandhara i van destruir la majoria dels
monestirs budistes. L’evidència suggereix que Takht-i-Bahi va ser destruït en
aquest període destructiu dels huns, però sembla que el monestir va seguir en
actiu fins al segle VII dC.
Un dels problemes és que presenta aquest recinte arqueològic és
que es van fer moltes excavacions il·legals i va malmetre molt les restes.
Una diferència entre els primers monestirs del subcontinent
indi i els de Gandhara, és que els primers eren espais oberts i els de Gandhara
estaven envoltats per murs fortificats.
En aquest monestir s’estima que hi vivien entre 250 i 350
persones. El primer monestir només incloïa una stupa de mida modesta (la de
l’actual pati de l’stupa votiva) envoltada de petites stupes heterogènies
decorades amb elements narratius esculpits. El gran monestir quadrangular,
distribuït en diversos nivells, es va construir al segle III dC; constava d’un
pati principal amb cel·les per a monjos, un pati d’stupa amb capelles, dos
complexos d’stupes addicionals i dos patis més.
La construcció, en esquist, es va fer seguint l’estil de les
capes alternes de pedra, seguint patrons. Pel que fa a l’evidència arqueològica
és evident que, el monestir (vihara), estava compost per molts edificis
individuals el quals inclouen les cambres dels monjos, el refectori, la cuina,
un bany amb aigua calenta, un pou i altres habitacions de servei.
Al centre del monestir hi havia la zona sagrada situada en un
gran pati, envoltat de cel·les de meditació, 35 stupes petites votives i amb
nínxols amb estàtues de Buda i Bodhisattvas. Cap al sud s’arriba a un altre
pati on es troba l’stupa principal situada sobre una plataforma accessible per
escales; el pati està envoltat de capelles.
Les stupes i nombroses estàtues, estaven arrebossades amb calç
i després pintades amb colors brillants, destacant l’aplicació del daurat. Les
parets del monestir també estaven pintades al fresc i també hi destacava el
daurat.
Les capelles tenien grans estàtues a escala humana, així i tot
la gent seguia venerant les relíquies de les stupes. Moltes de les escultures
en pedra es van traslladar al Museu de Peshawar, entre el 1907 i el 1913, però
la inscripció en pedra de Gondofares I es conserva al Museu de Lahore.
En aquest monestir s’hi van trobar unes 270 escultures, 220 de
les quals
daten des del segle III dC
fins a mitjans del segle V dC. La majoria de les escultures realitzades en
aquest període, que va ser el de major activitat, estan modelades en terracota
crua o estuc, ja que aquests materials són més fàcils de treballar que
l’esquist. En general, sobretot per les escultures més grans, el cos era de
terracota crua, i el cap, i a vegades els peus, eren d’estuc; això explica que
de moltes d’elles no s’hagi conservat el cos.
Pel que fa als relleus escultòrics, les escenes narratives
sembla que es van substituir per imatges aïllades. Cal destacar que totes les
peces o fragments escultòrics que s’han trobat en aquest complex són figures
del propi Buda (en totes les seves representacions); en alguns relleus hi ha
representats Bodishattvas (nom que rep tota aquella figura que segueix el camí
de Buda i ajuda als seguidors a arribar al Nirvana).
Totes les escultures són de l’estil típic de l’Escola de
Gandhara, que recorda l’hel·lenisme grecoromà. Algunes de les seves
característiques són: que estan fetes d’esquist o estuc i estaven policromades;
una anatomia ben marcada; cabells amb rínxols concèntrics; caps a la mateixa
alçada, sense posar de manifest la jerarquia....
En els fons dels relleus no sol haver-hi cap representació o
ornamentació, per tal de facilitar la lectura de l’escena.
El fet de que Takht-i-Bahi estigui al cim d’un turó el va
salvar de les invasions successives que va patir la regió, i per això es va
mantenir en força bon estat de conservació. Les ruïnes del complex monàstic,
cobreixen una superfície d’unes 33 hectàrees, i es troben en una zona de petits
turons que van des dels 36,6 metres fins al 152,4 metres.
A uns 5 km del monestir, a la plana fèrtil, hi ha les ruïnes de Sahr-i-Bahlol, una petita
ciutat fortificada de la mateixa època, que forma part també del patrimoni de
la UNESCO.
Miris on miris trobes disperses per la muntanya dependències de
l’antic monestir.
Com es pot veure, es conserven algunes de les capelles i de les
stupes tan sols les bases.
Les pedres marcades indiquen l’organisme que ha fet la
restauració (es sigles) i la data. La planxa metàl·lica indica la separació entre original i
restaurat,
Cal imaginar-se totes aquestes capelles i les parets decorades
amb les escultures que hi havia al museu de Tàxila, o escultures similars.
Les cel·les de meditació es troben al subsol. Són molt petites,
hi tenen accés a un pati exterior no massa gran. Hi ha un passadís que té, en
un costat les cel·les i a l’altra unes petites sortides al pati.
De tornada cap a Islamabad vam dur escorta policial fins al
peatge; vam passar el peatge amb l’escorta, així no pagues, i després et deixen
sol, ja que es considera que a l’autopista no hi ha risc, o que ja estem
controlats.
