Filipines_19. Manila

Temple Kim Luan

Vam agafar un vol des de Puerto Princesa (a Palawan) fins a Manila (a Luzón) i al matí següent ens vam dedicar a recórrer els punts més emblemàtics de la ciutat. Em va faltar temps, m’hagués agradat estar al menys un dia més a la capital. És curiós ja que generalment les capitals no m’agraden, em desborden, en canvi aquí em vaig quedar amb les ganes de poder retornar a alguns dels llocs que vaig veure de passada. És una gran ciutat, amb un trànsit terrible, però així i tot, em va agradar, té moltes cares diferents.

Just al costat de l’hotel hi havia un temple xinès. Em va sorprendre una mica, era com els que havia vist per Beijing, però estava a Manila! Però tot just començava a passejar per la ciutat i encara no havia vist el barri xinès. 

Abans de l’arribada dels espanyols ja hi havia comerç amb la Xina. Després els espanyols ho van potenciar i hi va haver força població xinesa que es va instal·lar a Filipines. Ara be el govern espanyols els hi feia pagar taxes, intentava convertir-los al catolicisme, llavors tenien avantatges i els feia viure en el que anomenaven “parian”, que eren zones restringides. 

Parc Rizal

Tan sols els xinesos batejats podien sortir d’aquests enclavaments, ja que es considerava que llavors ja no podien contaminar a la resta de la població amb idees no catòliques. Els xinesos que es casaven amb població local i es convertien pagaven menys taxes; per això durant el període colonial molts es van convertir per gaudir de millors condicions de vida. 

La població xinesa a Filipines segueix augmentant, i es diferencien entre els nou vinguts i els que ja hi porten generacions. Ara be, tot i que portin generacions al país, han conservat la cultura, tenen les seves pròpies organitzacions d’ajuda entre ells, diaris... diversos recursos per preservar la seva cultura i identitat. Ara be, sembla que les noves generacions de joves ja senten que Filipines és el seu país.  

Una de les coses que em va xocar d’aquest temple és que té una clínica benèfica. Però això encaixa amb el que comentava de que tenen les seves pròpies organitzacions per assistir a la població més desafavorida. 

Vam anar cap al parc Rizal. Pel camí es poden veure els contrastos de les grans ciutats: carrers descuidats i plens de forats, cases senzilles, nens demanant i en d’altres carrers et trobes amb edificis moderns, de moltes plantes, cases cuidades...

Vam arribar al Parc Rizal. Una gran explanada coberta de gespa, amb l’estàtua de Rizal. I una gran quantitat de grups d’escolars visitant el parc!. Té 60 hectàrees i acaba arribant al mar, a la badia de Manila. 

El monument a Rizal està declarat monument nacional ja que a la seva base hi ha enterrades les restes d’aquest heroi filipí. Abans de la construcció del monument i el parc (en el 1913), aquest espai s’anomenava “luneta” i molts locals encara l’anomenen així. 

En un dels laterals del parc hi ha tres jardins de costat i independents, cadascun amb la seva entrada: el jardí xinès, el japonès i el tropical d’orquídies. 

Pag-AAlay és el nom que té el monument dedicat al Martiri de Rizal. Va ser executat en aquest lloc el 30 de desembre de 1896. Hi ha una representació feta amb figures de bronze, del moment en que l’hi van disparar 8 homes d’un dels regiments d’infanteria de l’exèrcit colonial espanyol. La seva execució va desencadenar la lluita del poble per la seva independència.

Hi ha també unes plaques i escenes amb figures de mida real, tot en bronze, que representen diferents facetes de la vida de José Rizal. Em va agradar el muntatge.

No sé segur si és en el mateix lloc o a la vora, es commemora també la matança per part dels espanyols, de tres capellans als que van acusar de complicitat en la sublevació que hi va haver a Cavite l’any 1872. 

En el parc es poden veure també grups de joves assajant una mena d’arts marcials o balls. Antigament era el lloc on la gent anava a passejar en sortir de missa. Ara es un lloc per anar a córrer, jugar a pilota, o passar el dia.

A poca distancia del parc es troba intramuros: l’antiga ciutat espanyola emmurallada. Miguel Lopez de Legazpi, quan va controlar Manila, va decidir construir la fortalesa on hi havia les restes d’un assentament islàmic, a la vora del riu Pasig.


Se la va anomenar la ciutat emmurallada de Legazpi. Va patir atacs diversos, per pirates xinesos, pels holandesos, britànics, japonesos, americans... malgrat tot, va sobreviure fins a finals de la segona guerra mundial. Llavors, en la batalla de Manila va quedar destruïda. 

Es va fundar en el 1571 va ser la seu de les classes dirigents espanyoles. La resta de població vivia a fora, al voltant, i la població xinesa, en el seu gueto a l’altra banda del riu.

Les muralles són impressionants pel seu gruix i quan creues l’arc que et porta a intramuros és com canviar de mon. Em va semblar una altra ciutat, tranquil·la, recollida i amb un aire que em resultava familiar.

Molt abans de l’arribada dels espanyols hi havia diverses comunitats instal·lades a la riba del riu Pasig. 

Una d’aquestes comunitats s’anomenava Maynila, el seu cabdill era Rajah Soliman i vivien en una ciutadella que era un centre comercial de productes d’àsia. És on hi havia aquest assentament que es va instal·lar Legazpi i la nova ciutat es va convertir en la capital del govern espanyol a orient; aquest govern va durar tres-cents anys.

Intramuros

La invasió xinesa i els atacs de pirates holandesos i portuguesos van portar al govern colonial a construir les muralles defensives. A l’interior hi havia les oficines i edificis governamentals, residencies i palaus, esglésies, escoles.... Hi havia portes amb ponts llevadissos, que es tancaven abans de la mitja nit i es tornaven a obrir al matí. 

Felip II la va anomenar “La insigne y siempre leal ciudad”. Era un important centre comercial, ja que d’aquí sortien els productes d’Àsia en galions cap a Mèxic. 

Les muralles no van fer desistir als pirates dels seus atacs, ni als britànics, que van apoderar-se de la ciutat durant dos anys, en el 1762. 

Intramuros

La ciutat va patir diversos atacs, terratrèmols, tifons, guerres, però va resistir fins que en el 1945 quan els americans alliberen Filipines dels japonesos, la ciutat va patir un setge de 8 dies, bona part les muralles va quedar destruïda així com moltes cases, i van morir milers de persones.

Durant anys intramuros va ser una ciutat morta, plena de runa, devastada. No va ser fins al 1979 que es va crear l’administració d’intramuros amb la finalitat de reconstruir l’antiga ciutat espanyola, ja que forma part de la història del país. 

Detall de la porta del
Convent de Sant Agustí

El convent de Sant Agustí va ser l’únic edifici que va quedar intacte. Va ser construït entre 1587 i 1606; és l’església més antiga de Filipines. Segueix en funcionament i està molt sol·licitada per fer-hi casaments. És patrimoni de la Unesco. 

És molt gran, impressionat, ja que els carres del voltant son estrets i destaca més la seva grandiositat. La porta en fusta, molt treballada, té a les dues bandes unes figures de lleons xinesos que em xoca trobar aquí. Per veure l’interior cal passar pel museu; val la pena la visita. Estil barroc, al costat de l’altar hi ha la tomba de Legazpi. I el claustre és un racó molt agradable. 

Convent de Sant Agustí

Després anem a veure la Casa Manila. És un museu sobre l’estil de vida en el darrer temps de l’època colonial. La façana és una reproducció d’una casa del 1850. Per la construcció es feien servir molts cops totxanes de tova o de pedra volcànica, per la part baixa i la part de dalt, on hi havia les habitacions es construïa en fusta, ja que en ser més lleugera era menys perillós en cas de terratrèmol. El primer temps els espanyols construïen en pedra, fins que van veure que no resistia els terratrèmols i és quan van canviar l’estil.

l costat de Casa Manila hi ha una botiga de bicicletes construïdes en canya de bambú. Em va sorprendre molt però ara fa pocs dies també ho vaig veure aquí a Barcelona. 

El primer que es troba és un pati amb terra de granit que anomenen pedra xinesa; els xinesos feien servir aquesta pedra com a llast en els seus joncs per donar-los-hi major estabilitat i després la venien a Manila per pavimentar carrers i patis. La font que hi ha al centre del pati data del 1882 quan va rribar l’aigua corrent a la ciutat.

Convent de Sant Agustí

A l’entresol era on els que arribaven a la casa s’esperaven per ser rebuts al despatx, si era una casa d’un ric terratinent. A l’entresol hi havia habitacions que podien ser pels parents que vivien amb la família, o també per fer-hi la “siesta” entre les 2 i les 5 de la tarda ja que era un lloc més fresc. 

El despatx està molt ben decorat, amb mobles de construcció local, i vitrines plenes de llibres.

La “caida o antesala” era on durant el dia la família i amics es distreien amb jocs, musica, o prenien “la merienda”. Si no recordo malament en algun dels llibres que vaig llegir parlaven de “la caida” era just on comença l’escala, les dones tenien que baixar, s’acomodaven be les faldilles llargues per evitar caure en el trajecte fins a baix. 

Convent de Sant Agustí

La decoració de la sala demostrava la categoria de la família. Moltes finestres amb persianes, per ventilar les habitacions i protegir de la llum solar. A la sala es on es feien els balls i les tertúlies, on les noies tocaven el piano o cantaven, es llegia poesia... També era el lloc on els homes parlaven de política o de negocis. 

Les cases tenien l’oratori on cada vespre es resava l’àngelus, el rosari o les novenes. Podia haver-hi també imatges de sants, que en dates assenyalades es treien en processó. 

Hi ha l’habitació blava, amb les parets pintades i decorades. L’habitació principal, amb el seu lavabo, de marbre, símbol d’importància. L’hospitalitat filipina és increïble, ja que si venia un convidat important l’hi cedien la seva pròpia habitació.

Pati de la Casa Manila

El menjador es pot veure en prestatges i penjats, plats i objectes de porcel·lana, de ceràmica, vidre o plata. 

La letrina es doble, amb lloc per dos persones. En algunes cases podia ser per més de dos. I “el baño” que podia tenir dos banyeres de diferent mida. 

A l’”azotea” és on realitzaven les activitats que requerien fer servir molta aigua, com rentar la roba; es construïen prop de la cisterna. Aquí també es mataven les gallines i els porcs.

Casa Manila

Em sorprèn llegir que l’aigua de la cisterna era aigua de pluja que recollien i filtraven a través de carbó, grava i sorra. 

És una casa molt interessant de visitar, té molts objectes curiosos.

Dirigim els nostres passos cap a la catedral. Aquesta església ha tingut molt mala sort. La que es veu ara és la vuitena que s’ha construït. La primera església es va construir l’any 1571 amb bambú i “nipa”, que és una mena de palmera. 

Catedral

Dotze anys després va quedar destruïda per un incendi. Es va construir de nou, aquest cop en pedra, però els terratrèmols del 1621 i 1645 van tirar-la a terra. Es torna a construir uns quants cops més i cada cop els terratrèmols i tifons l’enderroquen.

Una de les vegades, havia estat renovada el 1850 i el 1852 va tornar a caure. La setena construcció es va fer el 1879. Va resistir més o menys un terratrèmol al 1880, tot i que va quedar bastant malmesa, però no va sobreviure a la batalla de Manila del 1945. L’actual és del 1958. L’interior és agradable, lluminós, amb vitralls moderns i contrasta amb la façana de pedra grisa.  

Fort Santiago

A la vora hi ha la plaça Roma, que abans era la Plaza mayor. Van canviar-l’hi el nom l’any 1961, quan es va nomenar el primer cardenal filipí. 

Arribem al Fort Santiago, que era la seu del poder militar espanyol. Aquí hi van tenir empresonat a José Rizal els dies abans de la seva execució. Actualment el fort simbolitza la lluita per la llibertat, ja que també és un memorial a tots els filipins morts en la lluita per la llibertat. És un recinte molt cuidat, amb jardins en els que hi ha diverses figures de personatges d’època asseguts als bancs, figures de cartró amb el forat a la cara per que et puguis fer la fotografia vestit d’època.... un conjunt peculiar i molt agradable. 

Detall de la porta d'entrada al
Fort Santiago

És una de les fortaleses més antigues de Manila, construïda en el 1571 i destruït 3 anys més tard. Llavors es va construir en pedra, ja que la primera muralla era de fusta. La de pedra data del 1592, després va patir diversos desperfectes deguts a terratrèmols. Durant l’ocupació britànica, en el 1762-64 va ser la seva seu central. Durant l’ocupació japonesa milers de ciutadans filipins van estar empresonats aquí i hi van ser torturats. 

Després, durant la batalla de Manila va quedar molt destruït i va ser en els anys ~1951 que es va declarar memorial per la llibertat i es va començar la restauració. 

Riu Pasig

L’entrada té una porta en pedra i cosa curiosa, a sobre hi ha un retaule en fusta (al menys això és el que em sembla). El que em sorprèn és la combinació de materials. 

En una part del fort, crec que és on havia estat empresonat Rizal, hi ha un petit museu dedicat a ell. Fotografies i quadres d’ell i de la seva mare, objectes familiars i un manuscrit del seu llibre més famós “Noli Me Tangere”. Abans d’anar a Filipines l’havia llegit i el vaig trobar molt interessant. Em va fer gràcia veure el manuscrit allà. 

El fort dóna sobre el riu Pasig, que és molt ample i a l’altra banda hi ha el barri (o barris) de Binondo, Santa Cruz i Quiapo. És un contrast brutal: estàs al fort, on es respira tranquil·litat, i a l’altra banda del riu es veu un atapeïment de cases i gent, també grans edificis al fons... en conjunt sembla caòtic.

D’allà ens en vam anar, en taxi, cap al palau presidencial, el palau Malacañang, que es va construir en el 1750 i en el 1825 va passar a mans dels espanyols, que uns anys més tard la van convertir en el palau d’estiu del governador. En el 1863, quan la residencia del governador a intramuros va quedar destruïda per un terratrèmol, el governador es va traslladar definitivament a aquest palau. Estava tancat i hi ha vigilància en els dos extrems del carrer. Al final vam poder passar per davant, però sense aturar-nos nio fer fotografies. Quan ja marxàvem vam veure passar un seguici de cotxes oficials, que com per tot arreu eren de color fosc i vidres tintats. 

Quiapo

Després de l’intent frustrat de visitar el palau i el museu vam tornar cap al riu Pasig; trobar taxi a ple migdia no va ser tasca fàcil. Ens quedava per donar una ullada al barri xinès, o sigui que vam demanar al taxista que ens portés a l’església de Quiapo. El trànsit era infernal i ens va costar molta estona arribar fins allà. L’arribada i tot en aquella banda del riu era impactant. I estressant.

L’església actual és del 1933, construïda en el lloc on ja n’hi havia hagut una altra abans. 

El taxi ens va deixar en una plaça ampla, plena de cotxes, gent i soroll. Va ser impossible trobar-nos amb els que haurien d’arribar en un altre taxi. L’església moderna, amb una gran pantalla a fora el carrer on es veu la missa que s’està celebrant a l’interior. Una cua molt llarga de gent dona la volta a l’església, i sembla que és per visitar una relíquia d’algun sant i demanar-li bona salut. L’església està al complet, amb tots els bancs plens i gent de peu dret. Era l’hora del sermó, en tagal, no entenia res però de cop sento al capellà dir “cuchara, cuchillo, tenedor”. Em vaig quedar de pedra! No sé de què parlava ni a què venia allò! Potser parlava del que havien deixat els espanyols? No ho se. Molta gent ens recitava les paraules que el tagal conserva en espanyol.

Pel passadís central hi ha gent que avança de genolls, i tothom mostra molta devoció. Impressiona de veure. 

El Natzarè negre de Quiapo

Un cop a fora, segueix havent-hi moltíssim gent. Hi ha dones que venen flors, suposo que per portar a la relíquia del sant, o per l’església o pel gran crist que hi ha a fora. És el natzarè negre, un crist que diuen que fa miracles. És una escultura en eben, que va arribar aquí a Quiapo en el 1767. Dues vegades l’any es treu en processó, portada sobre les espatlles dels fidels. La gent fa cua per fer-li un petó. Porten un mocador o un drap a la ma, eixuguen el lloc on faran el petó i en acabar ho tornen a eixugar. 

Aquí comença el barri xinès, amb arcs d’entrada, evidentment en estil xinès. És molt curiós, és un altre mon, una altra Manila. Els carrerons estan plens de paradetes i tenderets, un mercat sorprenent, en el que moltes de les parades son de figuretes de nens Jesús. És un mercat que em recorda molt els que es troben per la xina. Em fa gràcia una parada on fabriquen segells de fusta. Quan havia estat a Pingyao també n’havia vist molts. 

Església de Quiapo

Va ser curiós descobrir aquell racó de ciutat. Ara be, tot era molt estret, alguns carrerons estaven en molt mal estat, sense asfalt, de terra, amb clavegueram obert, em sembla veure un ratolí corrent per allà. Intentem orientar-nos amb el plànol però es fa difícil. Preguntar encara més, ja que ens defugen, no parlen anglès, els noms de carrers no estan visibles o no els sabem trobar... Al final preguntem per una altra església que més o menys ens permetrà saber la direcció per on anar. I això funciona. Dient el nom de l’església ens indiquen cap a on anar. 

Així vam arribar a l’església de la “Santa Cruz”, que ja està una mica fòra del bullici del barri xinès i es pot respirar una mica millor. Va ser fundada el 1768 pels jesuïtes i està dedicada a la verge del Pilar. Em crida l’atenció una creu de fusta, en la que els seus braços tenen gravades diferents escenes de la bíblia.

Els edificis ja fora del barri xinès son bonics, molts d’ells estan ocupats per bancs, botigues i oficines. I d’aquí vam arribar ja al pont Jones (crec que era aquest el pont al que vam arribar), que creua el riu Pasig i està custodiat pels lleons xinesos. 

Porta del barri xinès

Amb la visita al barri xinès acabava l’estada a Manila. Una estada massa breu ja que hagués volgut tornar a intramuros o anar a veure la posta de sol sobre la badia i veure el mar.... però l’avió sortia al vespre o sigui que calia tornar cap a l’hotel. 

Ha sigut un viatge de 21 dies per les Filipines que m’ha permès veure la diversitat del país, però que també m’ha deixat gust a poc. 

Església Santa Cruz

Com ja he comentat abans, un dels llibres que vaig llegir abans de venir va ser “Noli me tangere” de José Rizal, que reflexa la vida en aquest país en el segle XIX. Molt interessant. En canvi “El filibustero” del mateix autor em va costar més de llegir. “Olvidad Filipinas” de Josep Moya-Angeler em va commoure profundament. “Pasando el rato en un país cálido” de José Dalisay és també molt interessant, i reflexa una època més recent de la historia del país. 

“Hogueras en la llanura” de Shohei Ooka ens situa a finals de la segona guerra mundial. “Y soplará el almijan” de Manena Munar, està ambientada a finals del segle XIX i em va permetre fer-me una idea de com era la vida a les Filipines en aquella època. Vaig rematar la meva lectura filipina amb l’obra d’Emilio Salgari “La flor de las perlas”.

Filipines_18. Illa de Palawan: Taytay

El Nido

Abans de tornar cap a Puerto Princesa ens vam aturar a Taytay. Aquesta població està a una hora i mitja de El Nido. Feia un dia infecte; ja al sortir de El Nido hi havia boira i va estar plovent tot el trajecte, sense que parés quan vam arribar a Taytay. 

El més emblemàtic d’aquesta població és la fortalesa construïda pels espanyols, el que s’anomenava “La Fuerza de Santa Isabel” en honor de la reina Isabel II. 

Crec que la població es va fundar en el 1623. La fortalesa va ser cosa de l’ordre religiosa dels agustins, que la van iniciar al 1667 però no es va acabar fins al 1738. 

Al començament es feia en fusta, però després es va construir en pedra. Van ser 71 anys de treballs forçats, de contribució i penúries per part de la població local i a partir de l’any 1700 hi van treballar també un grup de 100 exiliats originaris de les illes Visaies i de la illa de Luzón. 

El fort es va construir amb la idea de protegir a la població dels atacs i ratzies dels pirates provinents de les illes Sulu, que eren musulmans. L’objectiu dels pirates era atacar al colonitzadors espanyols, desprestigiar-los i fer-los-hi perdre poder i també com a lluita en contra de l’expansió del cristianisme. A part d’això també estaven molestos perquè la presencia espanyola afectava al comerç que hi havia a la regió entre la població local, els moros, els xinesos i els malaisis. 

Capella

Abans de l’arribada dels espanyols aquí hi havia el regne de Taytay. Quan Magallanes va morir en la batalla de Mactan, prop de Cebú, la seva tripulació, per poder fugir de les Filipines va capturar als reis de Taytay, amb l’objectiu de fer xantatge i poder aconseguir subministraments suficients per poder arribar a les illes Moluques i rebre ajuda dels portuguesos. El rei i els seus súbdits van cedir a les seves demandes i encara els hi van donar més menjar del que demanaven. 

En la crònica que va fer Antoni Pigaffeta, un explorador italià que acompanyava a Magallanes, a més de parlar de com van aconseguir escapar comenta l’afició de la població filipina per les lluites de galls. L’hi havia sorprès ja que era una cosa totalment desconeguda per ell. 

Entre 1730 i 1739 el sultà de Jolo, va enviar a un tal Datu Bigotillo al front d’una expedició pirata per apoderar-se de la fortalesa de Taytay. Van assetjar-la durant 21 dies i van capturar a Don Gerónimo Sundillon. Volien que els hi indiqués el passadís secret per entrar al fort i atacar als espanyols per sorpresa. Però Sundillón en lloc de portar-los cap allà els va dur fins a on hi havia els sentinelles, frustrant així el seu intent d’assalt. 

Bigotillo quan va descobrir que els havia trait el va fer torturar i va acabar morint en mans dels pirates. Per això Sundillón es va convertir en un màrtir i heroi per la població local, ja que els va salvar i també va salvar als espanyols. 

Aquesta població havia sigut la capital en el període espanyol. 

El fort té planta quadrangular, amb 4 bastions que cadascun porta el nom d’un sant, un d’ells el de Santa Isabel. La vista sobre la badia està molt be. Realment l’emplaçament era fantàstic per poder controlar l’arribada de les embarcacions enviades pel sultà. Encara es poden veure alguns dels canons que s’havien utilitzat en aquella època. 

Es conserva la muralla i la capella, tot i que no té sostre. Em va sorprendre que hi havia bancs i un altar i fa l’efecte de que se segueix utilitzant. Potser tan sols en alguna diada assenyalada. 

Ho tenen molt cuidat, estava tot molt verd i amb flors. Molt agradable, si no hagués sigut per la pluja que no va parar ni un instant.

Filipines_17. Illa de Palawan: Arxipèlag de les Bacuit

Vam passar dos dies a El Nido, per poder explorar l’arxipèlag de les Bacuit. Vam tenir sort ja que tots dos dies ens va fer bo i vam poder fer-nos a la mar. Al poble tots els locals organitzen els mateixos recorreguts anomenats de la A a la C. 

El primer dia vam fer el circuit A. L’excursió és de 9 del matí a 4 de la tarda, i el preu inclou el dinar.

Es va amb les barques locals, les bangkes, i en sortir del port és obligatori posar-se l’armilla salvavides. La barca porta també un caiac, per apropar-nos a terra als que com jo, no ens agrada no fer peu. 

La bangka no pot arribar fins a la platja, o sigui que s’ha d’arribar fins allà a peu. En el caiac porten les motxilles i les càmeres de fotos. 

Vam començar el recorregut anant a la llacuna secreta. El paisatge és espectacular. Vas passant pel costat de illetes, totes de roca càrstica, de color gris, en la que ressalta el verd de la vegetació. I el contrast amb el blau del mar és molt bonic. 

La llacuna secreta és impressionant. Aigües de color verd maragda en una gran caldera. 

Si no ho he entès malament havia sigut una cova però va ensorrar-se i ha quedat aquest llac envoltat dels penya-segats càrstics. 

La illa Shimizu, el seu nom és en honor del submarinista japonès que va descobrir el fons marí d’aquesta illa. Malauradament va morir prop de la illa en quedar-se sense oxigen a la bombona. 

En les escletxes de les roques hi ha abundància de nius d’ocell, que com ja he comentat son molt cotitzats a l’Àsia, per fer sopa. Segons he llegit aquests nius (els d’oreneta i suposo que els de falcillot també) estan fets amb la saliva de l’ocell, i quan es posen en aigua calenta per fer la sopa, donen una textura gelatinosa. La seva fama es deu a que consideren que tenen propietas curatives i afrodisíaques. 

Una altra parada és a la llacuna petita, en una de les cales de la illa Miniloc. S’entra per un forat (nedant o en caiac) i s’arriba a aquesta sorprenent llacuna d’aigües clares i en alguns llocs poc fonda. És impressionant banyar-se allà, envoltat de les parets de roca grisa. 

No recordo en quina illa vam aturar-nos a dinar però com tot el trajecte, el lloc era espectacular. Si no ho recordo malament, dúiem tres xicots de tripulació: el capità, el que es cuidava de l’àncora i el del caiac. I quan vam fer la parada per dinar, entre els tres ens van preparar el menjar. El dinar va ser molt complet: peix, arròs, gambes, pollastre, plàtans i pinya. Molt apetitós. 

Mentre ens preparaven el menjar vaig estar passejant per allà. L’aigua era molt clara i sense necessitat de ficar el cap a dins podia veure els peixos i els corals. El peixos de diferents colors donaven voltes entre les meves cames. Era divertit. 

El fons marí també és molt interessant, ja que vaig poder veure com els peixets sortien i es colaven dins de les roques, i restes de corals... ja m’imagino que els que fan snorkel i veuen moltes més coses, però a mi ja m’estava be. 

De les coses que em va sorprendre més és el canvi de color de l’aigua en les llacunes amagades. El contrast del seu color verd amb el blau del mar a l’exterior. 

Aquest és el recorregut més popular; quan jo vaig fer-lo hi havia unes 8 o 10 bangkes més i anàvem parant tots als mateixos llocs. No obstant, no resultava molest, ja que l’espia era tant impressionant, que gairebé te n’oblidaves de la resta. 

La parada següent va ser a la gran llacuna. Em van portar en caiac fins allà ja que quedava una mica lluny i no es feia peu en molt del trajecte. Alguns van arribar una mica al límit de les forces i em vaig alegrar molt que a mi m’haguessin portat. 

I al final ens vam aturar a la platja dels set comandos. Per què l’han anomenat així? He trobat informació contradictòria: en un lloc parlen dels darrers comandos japonesos en acabar la segona guerra mundial, mentre que en un altre lloc diuen que és en honor a uns soldats americans que en els anys 1980 van morir aquí de malària. 

Sigui quin sigui l’origen del seu nom, aquesta és una platja de sorra blanca, amb palmeres on podem gaudir de l’últim bany del dia. 

De tornada a El Nido vam tenir temps de prendre una bona dutxa abans de contemplar la posta de sol. 

Al matí següent com que seguia fent bon temps vam tornar a sortir amb la mateixa bangka i la mateixa tripulació, que era encantadora.

Aquest cop vam fer el que anomenen el circuit C que et porta cap a una altra zona de l’arxipèlag, entre la illa de Matinloc i la de Tapiutan. 

Dilumacat és el nom que té la que anomenen la illa helicòpter. Segons des de quina banda la vegis sí que recorda una mica un helicòpter. Com en tot el que és veure formes a les roques, cal posar-hi una mica d’imaginació i bona voluntat. 

Una altra de les illes on ens vam aturaré s la Tapiutan. 

Com en totes elles, sorra blanca, de coral esmicolat, grans penya-segats, i el que em fascina més, la vegetació que s’aferra a aquelles roques grises. La vida brota de les escletxes i esquerdes, buscant el sol. Als xicots locals els hi xocava que em dediqués a fotografiar les plantes, quan la majoria de gent estava sota l’aigua. Hi ha d’haver gustos per tot! 

En totes les illes és impressionant l’alçada de les parets de roca, i quan estàs surant sobre l’aigua, veus les crestes retallades contra el cel, molt amunt. Em recorda el paisatge dels Tsinguis de Madagascar. 

A la illa de Matinloc hi ha la platja amagada, a la que s’hi pot arribar nedant sota l’aigua i passant per un forat a la roca o esperant que baixi la marea. Era un bon amagatall de pirates, ja que quan la marea està alta és impossible endevinar que allà dins hi pot estar vivint algú. 

En aquesta illa hi ha també el santuari de Matinloc, que està mig amagat entre la vegetació, i es coneix també com el santuari de Nostre Senyora de Matinloc. Va ser construït en el 1982. Matinloc vol dir en el llenguatge local (en cuyunin), bonic. Realment és una sorpresa quan desembarques i veus aquesta mena de capella enmig de la vegetació. 

L’origen de tant singular santuari sembla ser que data d’una visió que va tenir algú a finals del 1965. Es veu que aquesta persona va dir que un dia construiria el santuari tal com l’havia vist (i tal com és) i que seria el santuari de la nova Jerusalem. 

El santuari va ser inaugurat l’any 1993. Un cop més la informació que trobes aquí i allà, a vegades grinyola. Es va construir en el 1982 i es va consagrar en el 1993? Potser hi ha algun error en una de les dues dates. De totes formes el que indica és que és una capella força recent (20 o 30 anys). Antigament en aquest mateix lloc hi havia una petita creu on els pescadors s’aturaven a resar. 

Per tot Filipines la gent em sembla molt religiosa. Quan pugen al cotxe, abans de començar a conduir es senyen i toquen el rosari, o la creu, o el símbol religiós que portin al cotxe. 

Hi ha una casa abandonada (que no sembla acabada) i un racó del seu jardí que fa de cementiri, amb tres o quatre creus. 

Si no recordo malament la història que ens van explicar, un dia una de les família poderoses de les Filipines (crec que es deien Fernández) van fer una excursió per les Bacuit i els hi va agradar molt aquesta illa. Van voler-s’hi construir una casa. I em sembla que van abandonar el projecte per la quantitat de mosquits que hi havia. Jo també n’hi vaig trobar molts. Aquesta família vivia a El Nido. 

Segons sembla hi ha unes 4 o cinc famílies que son les que controlen l’economia del país. I crec que era una d’aquestes famílies la que va construir la casa aquí. 

Al costat del santuari hi ha una mena d’escala estreta tallada a la roca, que et permet enfilar-te entre les roques i contemplar la vista. S’han de fer torns per pujar, ja que hi ha molt poc espai, i aquest tipus de roca talla i punxa molt. La visió de l’entorn compensa l’esforç. 

Va ser un dia molt agradable. Com que era el segon dia que recorríem aquells paratges ja no impactava tant, però així i tot valia la pena. Cada racó i cada platja és una mica diferent. El paisatge és tant espectacular i el lloc tant tranquil que no me’n cansava. 

En conjunt va ser una visió molt complerta de l’arxipèlag de les Bacuit. I el fet de que tinguéssim un caiac per poder anar a terra em va anar molt be, ja que així podia dur la meva càmera de fotos i les dels altres, en una bossa estanca, i un cop a la llacuna amagada o algun altre racó de difícil accés, podíem immortalitzar el lloc i el moment.