Corea del sud-17. Gyeongju: temple Hwangnyongsa, centre cultural

Abans de dinar vam anar a visitar un centre cultural ubicat al costat d’on hi havia hagut el temple budista Hwangnyongsa.

Aquest temple es va construir en el segle VI, durant el regne de Silla; i a l’interior del recinte hi havia una pagoda de nou pisos, de la que una reproducció a escala 1/10 en el centre cultural.

La construcció del temple va començar l’any 553 en un terreny a l’est del recinte reial, durant el regnat de Jinheung. En un principi el rei tenia previst construir-hi un palau, però quan va saber que per allà s’hi havia vist un drac groc va decidir canviar de plans i construir-hi un temple, un lloc on els monjos poguessin anar a resar pel benestar de la nació, cercant la protecció de Buda.

El seu nom, Hwangnyongsa vol dir drac groc; també diuen que es pot traduir com temple del drac daurat o temple del drac imperial.  La construcció es va acabar en el 569.

Aquest temple tenia també un objectiu més prosaic, i era el d’impressionar als dignataris estrangers.

A Silla, abans de l’arribada del budisme seguien el xamanisme, que considerava a Bak Hyeokgeose un Déu. El rei Beopheung volia convertir el budisme en la religió de l’estat, però els funcionaris de la cort i els nobles s’hi oposaven.

Entre el rei i el gran secretari, Ichadon, van planejar una estratègia per convèncer als reticents. Es va aprofitar el fet de que Ichadon era descendent de Hyeokgeose, i a més va acceptar ser sacrificat per tal que el seu pla funcionés. No he entès massa la llegenda, però sembla que va pronosticar que quan l’executessin es produiria algun fet sorprenent, i diuen que va ser així. Això va convèncer als nobles de que el cel acceptava el budisme com a religió. Era l’any 527 quan succeïa això i el budisme es va convertir en la religió de l’estat de Silla.

El cos d'Ichadon es va dur a les muntanyes Geumgang i va ser enterrat amb molt de respecte. Després la família reial va patrocinar la construcció del primer temple budista, que és aquest, el temple Hwangnyongsa.

Durant el període de Silla aquest temple va ser el temple més gran de la nació i aquí s’hi conservaven els tresors més importants del budisme. Les pintures murals del temple presentaven un vell pi dibuixat per l'artista Solgeo.

Més tard, quan el monjo Jajang va anar a Xina  estudiar durant la dinastia Tang, en passar per l’estany Taihe, es va trobar amb un déu que l’hi va dir: “ el drac groc, que és el meu fill gran, és el guardià del temple Hwangnyongsa, per ordre de Brahma, el Creador. Si quan tornis a Silla construeixes una pagoda de nou pisos, els estats veïns es rendiran i us pagaran tribut, amb el que el regne esdevindrà més fort. Quan s’hagi acabat la construcció de la pagoda, Prepareu un servei commemoratiu per als déus locals i perdoneu qualsevol dels criminals del país. Si feu tot això, cap altre estat s’atrevirà a envair Silla.”

Després d’aquesta trobada el monjo Jajang va tornar a Silla i va convèncer a la reina Seondeok perquè construís la pagoda de nou pisos.

L’any 660 es va encarregar a l’arquitecte Abiji la construcció d’una pagoda de fusta, de nou pisos. Abiji era del regne veí, el regne de Baekje, un dels Tres Regnes que hi havia en aquell moment a la península coreana; Silla regnava sobre el sud-est de la península i Baekje sobre el sud-oest. Els arquitectes d’aquest regne tenien molt bona reputació pels seus coneixements en la construcció en fusta.

El fet de que tingues nou pisos es pensa que podia representar els nou països d’Àsia Oriental que pretenia conquerir el regne de Silla.

El mestre arquitecte Abiji, va dissenyar la pagoda i la construcció la va realitzar Yongchun i 200 homes més, utilitzant tan sols fusta i pedra.

La nit abans de que s’aixequessin les columnes que sustentaven la pagoda, l’arquitecte Abiji va somniar la caiguda de Baekje, d’on era ell, i va refusar continuar amb la construcció. 

Però segons es diu en el llibre d’història dels Tres Regnes, va passar un fet sorprenent: es va sentir un tro i van aparèixer un vell monjo i un home molt forçut que van erigir les columnes i després van desaparèixer màgicament. Abiji va quedar tant impactat per aquest fet que va acceptar que la futura desaparició del seu país era el destí dels déus, així que va reiniciar les obres.

Un cop finalitzada la pagoda, la reina Seondeok va unificar els Tres Regnes. Es diu que la pagoda va tenir un paper fonamental en el procés d’unificació.

El temple tenia una pagoda al centre que estava flanquejada per tres santuaris o sales principals, ubicades a la dreta, a l’esquerra i al darrera.

Els monjos d’alt rang de Silla predicaven en aquest temple i molts reis venien a escoltar les seves ensenyances budistes.

L’any 1238, durant les invasions mongols es va cremar i actualment no queda cap construcció en fusta de l’època de Silla.

La pagoda de nou pisos la van encarregar la reina Seondeok quan ja estava acabat el temple principal; va ser la més gran que s’havia construït mai a Corea, era l’estructura més alta d'Àsia Oriental i l'estructura de fusta més alta del món, en aquella època. Tenia 80 metres d'altura i el cos estava fet totalment en fusta.

Actualment es conserven tan sols els fonaments, que eren 60 blocs de pedra. I se sap que la pagoda estava sostinguda per vuit pilars a cada costat.

La vall a on es trobava aquest temple, dins del Parc Nacional de Koguryö, prop de la Muntanya Toham i del temple de Bunhwangsa, es va començar a excavar en el 1976, i encara s’hi continua treballant. S’han trobat més de 40.000 objectes; des de l’any 2000 forma part del patrimoni de la humanitat de la Unesco.

S’han trobat algunes de les pedres originals del temple, així com pedestals de les estàtues budistes monumentals. Una de les estàtues que hi havia era una figura del Buda Sakyamuni, de cinc metres d'alçada.

Dels tres tresors de Silla dos es trobaven en aquest temple. La campana més gran de Silla estava en aquest temple, però va desaparèixer quan hi va haver la invasió mongol.

No s’han trobat prou evidències com per tenir una idea precisa de com era el temple, el que fa impossible la seva reconstrucció. Sí que s’ha pogut saber és la superfície que ocupava, que és unes vuit vegades més gran que la del temple Bulguksa.

 

Corea del sud-16. Gyeongju: temple Bulguksa.

El temple de Bulguksa es troba a la muntanya Tohamsan, igual que la cova Seokguran, però a la part baixa. També forma part del Patrimoni cultural de la humanitat per la Unesco des del 1995. És un temple budista, de l’època del regne de Silla, que conserva set tresors nacionals.

Actualment és un dels temples principals de l’ordre de Jogye del budisme coreà, que és una de les ordres més famoses a Seül.

Segons els registres del temple, l’any 528 el rei Beopheung de Silla va fer construir aquí un petit temple, a on poder venir a resar per la prosperitat i la pau del regne. El van anomenar Hwaeom Bulguksa o Beomnyusa.

Segons el llibre de la història dels Tres Regnes, el temple actual  es va construir durant el regnat de Gyeongdeok, l’any 751; el va començar el primer ministre Kim Dae-seong per tal de pacificar als esperits dels seus pares i es va acabar en el 774, després de la seva mort i quan ja hi havia un nou rei, Hyegong. Un cop acabat se l’hi va donar el nom actual, Bulguksa, temple de la terra de Buda.

Aquest nom es va conservar al llarg de totes les renovacions que es van fer durant la dinastia Goryeo (918-1392) i la dinastia Joseon (1392-1910). Ara be, durant la guerra d’Imjin, en la que Japó va envair Corea (1592-1598) es van cremar els edificis de fusta. La reconstrucció va començar en el 1604 i es va allargar fins al 1805, renovant-se unes 40 vegades. Després va patir diversos desperfectes i robatoris fins que l’any 1969 es va decidir que calia restaurar el complex. Les obres van començar en el 1973.

Hi ha estructures que es van poder restaurar, altres va caldre reconstruir-les. Les que són del complex original són les que formen part del tresor nacional.

Com es pot veure en aquesta primera fotografia, des de l’entrada on hi ha l’aparcament hi ha tot un camí que passa pel costat de dos llacs, creuant dos ponts; després del primer pont, hi ha una porta on hi ha les divinitats protectores, els quatre reis celestials. I després del segon pont s’arriba al que és el complex del temple amb totes les dependències i pavellons.

Els quatre reis celestials són unes figures de grans dimensions que es troben dues a cada banda, a l’interior de la porta; representen a quatre deïtats budistes que protegeixen els quatre punts cardinals. Són els protectors del món, combaten el mal i cadascun d’ells pot manar a una sèrie de criatures sobrenaturals per tal de protegir el Dharma.

Aquestes quatre deïtats es pinten de diferents colors segons la direcció que protegeixen i porten diferents símbols. Els símbols que trobem aquí són: un instrument, una espasa, una petita pagoda i una serp.

En la gran esplanada que hi ha al davant dels edificis es veuen dues escalinates, a les que port arreu veig que anomenen ponts. Aquestes escalinates tenen dos trams i cadascun d’ells té un nom. Tenen 33 graons, 17 en el tram inferior i 16 en el superior; simbolitzen les 33 etapes per arribar a la il·luminació. Els dos trams representen respectivament la joventut i la vellesa i simbolitzen la vida. És un tipus d’estructura únic, ja que transforma una escala en un pont.

L’escalinata de la dreta o els ponts de l’est, que du a la porta Jahamun (porta de la boira malva), té dos trams anomenats Cheongungyo i Baekungyo. Aquests dos trams, o ponts,  simbolitzen la unió entre el mon humà, l’espai de sota els ponts, la base, i el mon de Buda, a sobre, quan s’arriba a l’entrada.

Són els únics ponts de l’època de Silla que s’han conservat en bon estat.

L’escalinata de l’esquerra o ponts de l’oest, Yeonhwagyo i Chilbogyo, duen cap a la porta Anyangmun. Els graons tenien gravats pètals de flor de lotus, però amb els anys s’ha anat desgastant la pedra i gairebé no es veuen.

Aquestes escales antigues estan protegides i no es puja per elles si no que s’accedeix al recinte per un lateral.

El temples està construït en el vessant de la muntanya, per això va caldre adaptar-lo al pendent, i construir aquestes escalinates que fan de pont, entre la base al peu de l’escala i el replà en el que es troba el complex religiós. Es van utilitzar pedres de diferents mides i formes; algunes parts d’aquest mur són del segle VIII, però d’altres parts van col·lapsar i són de les posteriors restauracions i renovacions.

Accedim al complex pel pati de l’esquerra, on hi ha el pavelló Geungnakjeon i altres estructures i pavellons.

El Geungnakjeon és el santuari a on es venera a Amitabha, el Buda del paradís occidental. Aquest edifici és del 1750 i la imatge d’Amitabha que hi ha a l’interior forma part del tresor nacional.

Com he explicat abans, parlant de la cova, el globus de colors és on hi ha penjades les demandes o pregàries sobre temes diversos, dels fidels, mentre que quan el globus és de color blanc, fa referència als difunts.

Un dels pavellons és el Beomyeongru es va construir l’any 751 i era el pavelló de la campana. Va ser destruït per les tropes japoneses en el 1593. Va ser restaurat dos cops durant la dinastia Joseon. El que es veu actualment és de la restauració fets entre el 1969 i 1973; és menor que l’original i ara hi ha el tambor. Les columnes, situades en les quatre direccions cardinals, són de pedra, i s’han conservat les pedres originals, del segle VIII. Simbolitzen el mont Meru, una muntanya sagrada pels budistes, ja representa el centre de la seva cosmologia.

Passem al pati del costat, on hi ha el santuari Daeungjeong i dues  pagodes. La pagoda Seokgatap o pagoda Sakyamuni, té tres pisos i està construïda en pedra en estil coreà. La pagoda Dabotap o pagoda del tresor, és més alta està dedicada a molts dels tresors que es mencionen en el sutra del lotus; aquesta és octogonal, i es troba sobre un suport (estilobat) en forma de creu, amb escales als quatre costats.

Dos dels monuments, i tresors nacionals, que més destaquen del temple són aquestes dues pagodes. Es troben en el pati on hi ha el santuari dedicat al Buda Sakyamuni.

L’arquitectura de les pagodes té els seus orígens en els antics monuments funeraris hinduistes i budistes del nord de l’Índia, coneguts com stupes. Aquest tipus de construccions es van anar difonent a través de la ruta de la seda fins arribar a la Xina. Allà aquests monuments funeraris es van construir en forma de torres de fusta i totxanes. 

A Corea es van fer en forma de pagoda, i emprant la pedra, el granit. En general tenen entre 3 i 7 metres d’altura i la part inferior està buida, ja que és a on s’hi guardaven les relíquies, que podien ser perles de cristall, anomenades sarira, i escriptures de sutres. Quan es parla de sarira, fa referència a relíquies budistes, però sobretot a peces de cristall, més o menys arrodonides que s’havien trobat entre les cendres, després de la cremació de mestres espirituals del budisme.

És sorprenent que en un temple hi hagi dues pagodes, però aquestes es complementen, representen dues cares oposades, similar a lo del yin i el yang, lo espiritual i lo terrenal.

La pagoda Dabotap més decorada, representa el yin, lo femení, fosc, fred, l’energia es desplaça cap avall i cap endins; es materialitzen els principis celestes en unes formes que resulten agradables en el pla terrenal.

La pagoda Seokgatap representa el yang, lo masculí, brillant, calent, l’energia que es desplaça cap amunt i enfora; representa les aspiracions espirituals de la humanitat.

Un altre enfoc que es dona és que la pagoda Seokgatap simbolitza al Buda històric, Sakyamuni, ensenyant el sutra del lotus, mentre que la pagoda Dabotap serien els seus deixebles escoltant-lo. Això té a veure amb que el Dabo, el Buda Dabo, es diu que es manifesta en qualsevol lloc en que s’estigui ensenyant el sutra; els deixebles s’il·luminen gracies a les seves ensenyances i es converteixen en éssers resplendents, com si fossin joies precioses.

Dabotap, la pagoda dels múltiples tresors, Testà considerada l’estructura tradicional més notable de l’Àsia de l’est. Les quatre escales que hi ha, una a cada banda, tenen a la part superior un lleó guardià, que és el símbol de la saviesa, en el budisme. 

L’any 1924, en l’època colonial japonesa, la van voler reparar i la van desmuntar, però va fallar la vigilància del material i van desaparèixer tres dels lleons i part de les relíquies.

La pagoda Seokgatap també se la coneix com la pagoda sense reflex. Aquest nom té el seu origen en una llegenda sobre Asadal, el constructor d’aquestes pagodes. 

Diuen que la seva esposa va viatjar des de molt lluny perquè volia estar amb ell, ja que el trobava a faltar; degut a les restriccions rituals no l’hi van deixar veure’l fins que no hagués acabat l’obra. La dona es va esperar a la vora d’un estany a la mateixa vall, esperant veure sobresortir darrera dels murs del temple, la part alta de la pagoda i que es veiés reflectida en la superfície de l’aigua de l’estany. Van passar uns mesos i això no va passar, al final la dona desesperada es va tirar a l’aigua.

Quan l’any 1977 es va desmuntar la pagoda Seokgatap per reparar-la es van descobrir al seu interior valuosos tresors. S’hi van trobar uns reliquiers de cristall de sarira i un rotllo de paper amb un sutra, que es va imprimir entre el 706 i el 751, i que seria la publicació xilogràfica més antiga del mon.

El santuari Daeungjeon, o saló de la gran il·luminació es va construir l’any 681, i aquí hi ha l’escultura del Buda Sakyamuni, el Buda terrestre.

Un altre espai és el Museoljeon o saló sense paraules. Es va construir l’any 670 i fa referència al fet de que es creia que les ensenyances de Buda no es podien transmetre tan sols amb paraules. Aquí s’hi venera a Kim Gyo-gak (696-794), un monjo budista que procedia de la família reial de Silla. També hi ha una estàtua de Buda.

A la part més alta del complex hi ha els santuari Gwaneumjeon, on hi ha una imatge del bodhisattva de la compassió, Avalokitesvara.

Hi ha una stupa, la Saritap stupa, construïda probablement en el primer període de la dinastia Goryeo (918-1392). No se sap si contenia relíquies o les restes de la cremació d’algun monjo budista. Els japonesos la van robar l’any 1905; va tornar al temple en el 1933.

S’hi pot veure una base de pètals de flor de lotus, i en la part ovalada hi ha figures gravades, dos Budes i Indra i Brahma. Indra i Brahma són divinitats del panteó hinduista però es van incorporar al budisme i si no estic confosa es considera que són els protectors o assistents de Buda.    

Corea del sud-15. Gyeongju: cova Seokguram.

Continuem amb les visites per Gyeongju. El primer lloc a on anem és a la cova Seokguram, que és patrimoni de la humanitat des de l’any 1995. El santuari que hi ha en aquesta cova està considerat una obra mestre de l’art budista.

La cova Seokguran i el temple Bulguksa, que vam anar a veure després, es van construir en la mateixa època i es troben en el parc nacional Gyeongju.

El temple Bulgiksa es troba al peu de la muntanya Toham (o Tohamsan, em sembla que san vol dir muntanya) i la cova està a l’est del temple, prop del cim, a uns 750 metres d’altitud. Hi ha un sender d’uns4 km que enllaça els dos santuaris budistes.

Si no estic confosa vam pujar fins a l’entrada del recinte en bus i després vam continuar a peu, per un camí molt agradable. Hi ha diferents replans, amb un santuari en cadascun. I al replà de dalt de tot és on hi ha la cova.

El temple i la cova es van construir durant els regnats de Gyeongdeok  i de Hyegong, reis de Silla. La construcció va ser ideada i dirigida pel primer ministre Kim Dae-seong; es va començar la construcció l’any 742, quan Kim Dae-seong va renunciar a la cort i es va acabar l’any 774, poc després de la seva mort.

Segons el llibre d’història Samguk sagi, Kim Dae-seong va fer construir el temple Bulguksa en honor als seus pares en la vida actual i el santuari de la cova de Seokguram per als pares d’alguna de les seves vides passades.

Ara be, hi ha autors que veuen detalls que expliquen una altra història. En aquesta cova el més rellevant és la gran escultura de Buda, i aquesta figura, que es troba al centre d’una sala rodona, està mirant cap al mar, cap a on hi ha la tomba del rei Munmu, sota les aigües; aquest rei va regnar entre el 661 i el 681 i va ser el primer governant de Silla unificada. 

Per altra banda, aquesta direcció és per on surt el sol durant el solstici d’hivern. Per tant, hi ha autors que diuen que aquest temple s’hauria construït per glorificar al rei o al llinatge reial.

És una gruta artificial, feta amb centenars de blocs de granit blanc, de diferents formes i mides, que es va construir per protegir les escultures.

La tradició de tallar imatges de Buda, o altres imatges sagrades i stupes, en les parets dels penya-segats i coves naturals es va iniciar a l’Índia i des d’aquí va passar a la Xina i més tard a Corea.

La península coreana té molta roca de granit, que és molt dura i difícil de tallar, pel que és difícil esculpir figures en els penya-segats. I aquesta cova artificial feta amb blocs de granit té un disseny únic. És de petites dimensions el que fa pensar que tan sols la feia servir la família reial de Silla.

La gruta consta d’una avantcambra rectangular, que simbolitza la Terra; després hi ha un passadís que representa el pas entre la terra i el cel, i una rotonda amb una cúpula que representa el cel budista.

Els arquitectes de Silla que van construir aquesta obra van fer servir la simetria i sembla que van emprar el concepte del rectangle d’or o rectangle àuric.

El nombre auri o nombre d’or, també conegut com a proporció àurica, és un valor numèric que les formes que el compleixen es considera que són molt estètiques. El nombre àuric és aproximadament 1,62; en un rectangle, si el cantó llarg és a i el curt b, quan a/b = 1,62 el rectangle és més estètic.

Aquesta relació es troba en moltes formes de la natura, i s’ha fet servir ja des de l’antiguitat, sumeris, grecs, romans... 

En el centre de la sala circular, hi ha l’estàtua principal, el Buda Sakyamuni sedant. Té 3,5 metres d’altura i està assegut sobre un pedestal en forma de flor de lotus, que té més d’un metre d’altura.

La gruta es va construir de forma que els rajos del sol naixent il·luminin la figura, i amb el seu reflex queden tènuement il·luminades les altres figures que l’envolten; hi ha 40 figures diferents que representen els principis i ensenyances budistes.

Amagat darrera de la figura principal hi ha una altra figura, que tan sols podia veure l’elit, ja que eren els únics que tenien permís per circumval·lar l’estàtua de Buda. Aquesta figura representa a Avalokitesvara, el bodhisattva de la compassió, amb onze caps. Està considerada, per la seva bellesa, la més rellevant escultura en baix relleu realitzada a la Corea tradicional.

Aquesta cova és el símbol d’un viatge espiritual cap al Nirvana. Els pelegrins devien començar el recorregut en el temple de Bulguksa, al peu de la muntanya, Tohamsan, que era una muntanya santa durant el regne de Silla. A l’entrada del santuari hi havia una font on els pelegrins es podien refrescar. Dins de la gruta l’avantcambra i el passadís representaven la terra mentre que la rotonda representava el cel.

Llegeixo que aquest santuari és un exemple excepcional d’art religió i de les belles arts del regne de Silla; una obra mestre per l’abundància de figures esculpides, per la seva majestuositat i per les expressions molt realistes. Molts especialistes consideren que aquesta grandesa és una prova de la creixent acceptació del budisme com a ideologia predominant de l’època.

A mesura que anem pujant trobem les terrasses amb tot de globus penjats fent com una mica de cobert. En els que són de colors la gent hi escriu els seus desitjos o demandes. Els que són de color blanc són pels difunts.

Pel camí anem trobant grans blocs de granit, són les peces que han anat substituint en les reconstruccions que s’han fet al llarg del temps.

A la cova on hi ha el santuari principal amb l’estàtua gegant de Buda no es poden fer fotografies; si no recordo malament et quedes davant del passadís que du fins a la sala rodona on hi ha la figura, que tan sols veus de lluny, i tampoc veus la figura d’Avalokiteshvara que diuen que hi ha al darrera.  

La fotografia que he posat de l’interior es treta de la web de turisme de Corea.